In memoriam

 

Quadern d' Estiu (II): El Mataró Anònim

Quadern d' estiu: Un Mataró Anònim (Pal)

Fàbregas, 22 dies sense incidents

Aquesta imatge la vaig captar, entre altres, en una passejada realitzada l'any 2009 i sobre la que vaig incloure en el bloc algunes fotografies de la mateixa. Tantmateix encara conservo el folletó en que s'explicaven algunes de les característiques del Mataró fabril i els seus vestigis, en forma de gegantines xemeneies i algunes naus, de les que podem descomptar la ja desapareguda xemeneia de Ribes i Julià, just al darrera de casa al carrer Campeny de la que encara en recordo els llums encesos al cap vespre en les darreres tirades de producció. 

Com hi puc llegir al folletó i segons reconec per nombroses converses al voltat de la ciutat, testimonis i publicacions. Les xemeneies industrials d'obra comencen a prendre importància a Mataró cap als anys 40 del segle XIX amb el desenvolupament de la indústria dels filats i teixits, que sofreix un gran impuls amb la incorporació dels "vapors": fàbriques propulsades per la força del vapor que s' escalfava amb carbó, les quals donaren feina a força gent i conferiren a la ciutat un marcat caràcter industrial (1)

Afegeixo, en una mirada profunda i fruit de l'exèriència transmesa a través del meu pare i  avi, no precisament en aquestes però si com aquestes, un espai on molta gent va treballar en condicions penoses, salaris minsos i poques garantíes, que la melangia no ens ho faci oblidar.

Tornant de la feina he passat per davant de la fàbrica anomenada de Can Fàbregas del paper, On hi ha en primer terme (des de Lepanto) una xemeneia de vapor del 1856 que formava part de l' antiga fàbrica de Ca l'Arenes, també coneguda com Vapor Nou. Des de l'any 1900 propietat de los "hijos de Antonio Fábregas" dedicada a la fabricació de capses de cartró i d'aquí el nom. 

Una de les explicacions de la visita estava relacionada amb el cartell que penja de la façana de la fàbrica "FABREGAS: dies sense accidents" una forma de recordar els dies que feia que no es produien, jo com d'altres vaig fotografiar el cartell, ara sense cap xifra, pel tancament de la fàbrica, però en record de les dificultats patides i els perills associats a la feina, avançar doncs sense incidents era una fita important, i calia reflexar-la. 

Passant pel davant, ja amb uns anys al darrera però amb la curiositat del primer dia, m'he acostat a parlar amb els treballadors i els hi he demanat que en farien d' aquest cartell. Amb un somriure, com qui és còmplice i hereu d'aquella tradició obrera, m'han comentat: "Lo vamos a colocar en la entrada". 

(1) "Una passejada per les xemeneis del catàleg del patrimoni 10 de maig de 2009" (Fons Documental Casasús-Acedo)

http://aliesmataro.blogspot.com.es/2009/05/passejada-per-les-xemeneies.html

Toni Sors de l' AGRUPE i el cim més alt del món!

Enguany se celebra el 30è aniversari de la primera ascensió catalana a l'Everest. El 28 d'agost de 1985 els alpinistes Òscar Cadiach, Toni Sors (membre de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró) i Carles Vallès, junt amb tres xerpes, van coronar el cim més alt del món.

Amb motiu d'aquesta efemèride es prepara una vetllada molt especial en la qual es projectarà el film Hem fet el cim, que retrata aquella fita històrica de l'alpinisme català i, després, es podrà conèixer l'experiència de dos dels seus protagonistes Òscar Cadiach i Carles Vallès. 

Toni Sors 

Nascut a Sant Vicenç de Montalt el 1950, Antoni Sors i Ferrer era membre de l'Agrupació Científico-Excusionista de Mataró. L'any 1981 fou el cap de la primera expedició catalana que assolí el Broad Peak (8.047 m), al massís del Karakoram.

Al 1985 va formar part, junt amb els també alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, de la primera expedició catalana que assolí el cim de l'Everest.

Dos anys més tard, al 1987, Sors va encapçalar l'expedició mataronina al Lhotse Shar, un cim de 8.400 metres de la serralada de l'Himàlaia (Nepal). L'expedició, formada per 8 membres de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, va finalitzar amb la mort tràgica a conseqüència d'una allau de 4 dels alpinistes: Sergi Escalera, Francesc Porras i Antoni Quiñones, a més del mateix Sors. L'Ajuntament va declarar un dia de dol a la ciutat amb motiu de l'accident, i al novembre de 1987 va entregar als supervivents de l'expedició la Medalla d'Or de la ciutat al Mèrit Esportiu, a més de fer un acte públic d'homenatge. Un acte institucional va recordar també les víctimes de l'expedició en el 10è aniversari de l'accident.

El misteri continua...La Plaça Gran

Una història que es dóna per certa a Mataró però que mai s'ha pogut verificar és la de l'existència d'un gran espai soterrat al subsol de la plaça Gran. Una sala a les entranyes del centre de la ciutat, que diversos testimonis orals, veïns dela mateixa plaça, asseguren que existeix. Hi van accedir, diuen, l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan eren tan sols uns infants, i des d'unes escales que s'originaven a l'interior d'un immoble de la plaça Gran. Però aquest espai, que es remuntaria als segles XVII o XVIII (per tant no seria cap refugi de la Guerra Civil, tot i que s'hauria emprat com a tal) mai s'ha trobat.

Als anys 90, arran d'aquestes informacions dels veïns, l'Ajuntament va realitzar una primera prospecció que va donar resultats negatius. Però el consistori ha insistit. A l'any 2013 va reprendre la recerca, amb prospeccions geofísiques al subsol que van donar noves esperances per demostrar l'existència d'aquest indret. La tomografia elèctrica -que permet obtenir imatges en superfície a partir de la conductivitat del subsol- i les tècniques de georadar emprades van permetre detectar anomalies a banda i banda de la plaça, que podrien correspondre a dues cavitats. 

Les evidències, però, no eren prou clares, així que calia fer una exploració arqueològica, que es va acabar duent a terme ahir diumenge. Els treballs van consistir en l'obertura d'una rasa que volia arribar als 4 metres de profunditat a la confluència entre el carrer Santa Maria i la part alta de la plaça Gran, el punt on els veïns situen l'escala per descendir al subsol. Quan es portava un metre i mig excavat, però, van aparèixer un mur que els arqueòlegs van identificar com de l'època romana. Això va obligar a aturar els treballs, tal i com marca el protocol, per evitar els danys a aquestes restes, i a tapar la rasa. L'excavació ha quedat avortada i l'objectiu ara és estudiar si es pot iniciar des d'un altre punt de la plaça. 

Ara fa uns anys escrivia en aquest bloc algunes retalles sobre el que vaig considerar "el misteri de la plaça gran". La Plaça Gran. Això que en diem la història no s'acaba mai , avui amb un nou intent de treure'n l'entrellat, sembla que un cop més... haurà de ser per un altre "post".

Font: Capgros 

Mataró: Dels Orígens de la Vila a la Ciutat Contemporània

Aquest ha sigut el millor regal que podria rebre. Un referent per als historiadors mataronins que ens dediquem a la divulgació, me'l va recomanar en Ramón Salicrú, un altre apassionat de la història local, en la nostra trobada ara farà un any. Ja em va avisar que se'n havien fet pocs exemplar, que fora de les biblioteques no seria fàcil de trobar... Havia perdut l'esperança de trobar-ne un fins que la Carmen me l'ha regalat!

Seguiré explicant-vos històries, ara amb aquesta nova incorporació a la meva biblioteca, tot un luxe contenir en un llibre pràcticament 3000 anys d'història!

No fue Aranjuez-Madrid, fue Barcelona-Mataró

"La polémica Catalunya-España viene de muy lejos y ha tenido muchas expresiones a lo largo de los últimos 300 años. Uno de estos elementos que en el pasado ya se vislumbraron como foco de conflicto es sobre qué línea de tren se consideraba la primera de lapenínsula, si la de Madrid-Aranjuez –que comenzó a prestar servicio el 9 de febrero de 1851- o si el de Barcelona-Mataró –que hizo su viaje original el 28 de octubre de 1848, casi tres años antes-.

Los datos cantan, evidentemente, pero siempre hay formas de intentar camuflarlos. Muestra de ello fue en 1948, cuando se cumplía el centenario del primer ferrocarril de la península –que no de España, porque el primer tren empezó a funcionar en Cuba en 1837, cuando la isla aún era española-: la Comisión Oficial del Primer Centenario del Ferrocarril de España, dependiente del Ministerio de Obras Públicas, encargada de organizar los actos para conmemorar el acontecimiento, decidió hacer una película basada en el marqués de Salamanca -José María de Salamanca y Mayol- y el ferrocarril Madrid a Aranjuez para intentar modificar mediáticamente la realidad.

Como era de esperar –incluso en aquellos momentos del franquismo inicial- la corporación local de Mataró quiso sacar pecho y reclamar para sí el origen de la red ferroviaria estatal. Pero el gobierno central no quiso que los mataroneses se salieran con la suya y, ante las quejas de las autoridades locales, el Gobernador Civil de Barcelona destituyóal alcalde del momento, Joaquim Boter de Palau, el 30 de septiembre de 1948.

De esta forma, el 28 de octubre de 1948, se celebró el centenario sin más protestas, con gran corrección a nivel local de las autoridades centrales, pero sin la proyección nacional que se esperaba desde la Ciudad de Mataró”, según consta en la web del Cercle Històric Miquel Biada, entidad que recuerda la figura del impulsor del primer ferrocarril peninsular.

Precisamente, afirmar con rotundidad Mataró como "kilómetro cero" de la red ferroviaria española era uno de los dos objetivos del acto que este sábado tuvo lugar en el Centre Cívic Cabot i Barba de la capital del Maresme, impulsado por el Cercle Històric, con el apoyo del consistorio y en el marco del proyecto de ciudad ‘Mataró, ciutat de valors’. Estaba previsto que se llevara a cabo en la actual estación de tren, justo delante, pero la lluvia lo impidió.

“Históricamente ha habido un intento por minusvalorar este hecho y para dar primacía al tren de Madrid-Aranjuez, pero hay que recordar que esta instalación comenzó a funcionar en 1851. Aquí y ahora, hay que reivindicarlo: Mataró es el kilómetro cero del transporte ferroviario en el estado”, se podía leer en el manifiesto difundido por el Cercle, secundado por varias entidades de la ciudad y que el alcalde, Joan Mora, leyó de forma solemne.

Rehabilitar la figura de Biada en Mataró

El otro objetivo de la iniciativa era reivindicar públicamente, coincidiendo con el 225 aniversario del nacimiento de este ilustre mataronés, la imagen de Miquel Biada, que como acostumbra a pasar "no es profeta en su tierra".

El alcalde Joan Mora calificó Biada de "visionario" que tuvo que irse de su ciudad "pero nunca perdió los orígenes" y que tuvo también "generosidad para invertir, no en propiedades para él" sino en una línea ferroviaria que sería clave en el futuro de la red española de trenes.

Por su parte, el secretario de Movilidad de la Generalitat, Ricard Font destacó la faceta de Biada como "hombre emprendedor" y se mostró satisfecho de la voluntad del Cercle Històric Miquel Biada y del Ayuntamiento de promocionar al figura del impulsor del primer tren.

Finalmente, el director de Rodalies de Catalunya, Miquel Pérez, destacó la relevancia de la estación de Mataró, segunda de Catalunya en cuanto el número de pasajeros y por la que pasan actualmente 216 trenes en días laborables, con una frecuencia de un convoy cada 6 minutos en sentido Barcelona.

En el acto también tomó la palabra el presidente del Cercle, Antoni Biada, descendiente del promotor del tren, y asistieron los ex alcaldes de Mataró Francesc Robert Graupera y Manuel Mas, así como la directora del Museu del Ferrocarril de Catalunya, Pilar García, y varios concejales del Ayuntamiento.

El valor de la iniciativa

El acto de homenaje al promotor del primer tren se enmarca en el proyecto ‘Mataró, ciutat de valors’, una iniciativa impulsada por el Ayuntamiento de Mataró y la Associació Cultural Valors, con el apoyo de la Diputació de Barcelona. Durante este año, cada mes, la capital del Maresme reflexiona en torno a un valor y este noviembre el valor de debate es la iniciativa y la figura histórica que se ha asociado a este tema ha sido precisamente la de Miquel Biada."

citat de la versió electrònica de el periódico:secció local; Mataró

Ja som més de 40.000, gràcies a totes.

Si el recompte estadístic no m'enganya avui hem superat les 40.000 visualitzacions al bloc. Gràcies per seguir-nos i per participar de la nostra recerca que va començar  per casualitat ara farà 6 anys de la mà del Jordi Bonvehí Castanyer, Dani Cortijo Astudillo i Agus Giralt així com dels companys de Lleida en edicions posteriors el Jordi Soldevila Roig i el Pau Llop.

Avui toca recordar que som molta gent la que es dedica a la recerca en l' àmbit local i concretament 2.0, cadascú a la seva manera, des de la seva perspectiva, amb tota la passió que requereix.

Sou vosaltres, els lectors, els que ens animeu a continuar fent aquesta tasca, per tothom que la vulgui, propis i estranys, treballem amb la voluntat de transmetre allò que és llegat pel simple fet d'existir en un moment donat, en un lloc determinat i en un espai com aquest, les xarxes, que ens permet fer-vos arribar la història, aquella que s' oblida amb el pas del temps i es pot reduir fins a l' esfera més íntima de la persona o representar a la humanitat i expandir-la fins al principi dels temps. Una feina meravellosa. La meva feina.

Presentació al 48 hores Puig i Cadafalch: Què n'hem fet de la Llar Cabanellas?

Antoni Martí Cabanellas i Casanovas, metge cirurgià (Banyoles, 1814-Mataró,

1866) resident durant molts anys a l’illa de Cuba,va fer testament tancat davant el Notari Desideri Recoder i Lladó el dia 12 de desembre de 1866 deixant tots els seus béns …..Instituyo por mis herederos, a los verdaderamente pobres que sean vecinos de esta ciudad de Mataró en el dia de mi muerte...

En aquest sentit, els seus marmessors construïren, a la cantonada amb la ronda d’Alfons X el Savi, un asil per a ancians.

L’edifici, projectat pel Mestre d’Obres Jeroni Boada, s’acabà el 1874 i se’n cedí immediatament l’ús a la congregació religiosa francesa de les Petites Soeurs des Pauvres (Germanetes dels Pobres) .../ por considerarlas las más apropósito para cuidarlos y asistirlos.../

L’escriptura pública atorgada el 12 d’abril de 1871 diu que el nou edifici s’aixeca en una peça de terra plantada de vinya situada a la partida anomenada La Morberia, (D.O. Mataró ara anomenat monastrell a València) adquirida a Francesc Rafart i Poy .../ y lindante por oriente con D. Carlos de Fortuny, por mediodía con D. Felipe de Alemany, por ponente con el camino del Cementerio y por cierzo con D. José Botey Salavert.../La descripció fa esment de la nova casa, el jardí i l’hort: .../consistiendo las tales casas y terreno en un edificio que hacia el medio día se prolonga en dos alas para la conveniente separación de los acogidos y las acogidas, ocupa en su totalidad una superfície de mil ciento ochentiocho metros cuadrados, de dos altos, mide la altura de diez metros y tiene un subterráneo para bodega, con un gran patio o jardín al frente, de superfície mil cuatrocientos doce metros cuadrados en el que se entra por una gran puerta o portal que dá al camino del cementerio .../... y con un huerto, de superfície dos mil un metros cuadrados, y otras estancias al detrás.../que sumen 14000 m2.

Observem com una vegada més l’hort es fa present com a element de subsistència vinculat a les construccions religioses o assistencials. El jardí, situat davant la façana principal, conserva un arbrat de gran interès format principalment per cedres, palmeres de Canàries i mimoses. També hi trobem l’estàtua sedent d’Antoni Martí Cabanellas i Casanovas obra de l’escultor Agapit Vallmitjana.

El Pla Especial del Catàleg del Patrimoni atorga el nivell de protecció A referit a les façanes, volumetria i estructura general de l’edifici. Té la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)

Des de l' any 2000 es tancat com a servei públic a malalts mentals, que es van distribuir entre l' hospital de Mataró i el de Sant Jaume i Santa Magdalena.

Diversos projectes que prometien un espai obert amb serveis sociosanitaris i un jardí públic han fracassat o han quedat arreconats per la realitat econòmica i la voluntat política. (s' ha posat dues vegades la primera pedra)

Com a veí de Mataró espero que s' actui i es respecti la voluntat d' Antoni Marti Cabanellas ( i cito textualment) Que en fem de la llar cabanellas?

Ens conviden a explicar l' espai de la Llar Cabanellas al "48 hores Open Puig i cadafalch"

Alexandre Satorras i Angeleta Ferrer

"El 20 d’octubre de 1958 es va signar l’acta de constitució del patronat del primer centre d’ensenyament secundari públic que hi va haver a Mataró, i a tota la comarca del Maresme, després de la guerra civil espanyola.

És clar que, abans de la guerra, Mataró havia tingut un altre centre de segon ensenyament.El curs 1933-1934 es va instal·lar primer a l’edifici de l’Escola d’Arts i Oficis, i després, a l’antic local de “La Unión“, de la plaça de Cuba, un institut de segon ensenyament, sota la direcció del catedràtic de Química, senyor Soriano, que posteriorment va ésser substituït pel catedràtic de geografia i història, senyor Prat i Puig. En foren professors, segons diu Ramon Salas i Oliveras en el seu llibre Mataró i l’ensenyament, que va ser premiat amb un accèssit al Premi Iluro de 1962, “el senyor Oliver, de Gramàtica i Literatura; el senyor Rodríguez de Luna, de Dibuix; la senyora Olga B, de Prejevalinski, de Llatí i Filosofia; el Rnd. P. Soy. Escolapi, d’Història Natural, en substitució del senyor Font; així com el senyor Folch va ésser qui reemplaçà en la càtedra de Ciències Físiques i Químiques el senyor Soriano.”

El trencament absolut amb el passat que va suposar la fi de la guerra d’Espanya i el règim dictatorial que va imposar el bàndol guanyador fan que puguem considerar la fundació del COPEM com un punt de partida, amb, almenys aparentment, poques connexions amb la història anterior.

El precedent més immediat del nostre institut, doncs, va ser el “Patronato del Centro Oficial de Enseñanza Media de Mataró”, presidit per l’Alcalde, “Iltre. Sr. D. Pedro Crespo Gil”, que estava integrat pel tinent d’alcalde i ponent de Cultura “D. Jaime Colomer Martori” (vicepresident); pel conseller de l’Ajuntament i representant dels pares de família, “D. José Bellavista Roig” (secretari); pel tinent d’alcalde, ponent de la comissió d’Hisenda i representant de la delegació local de “FET i de las JONS”, “D. José Regás” (tresorer comptable); per l’arxiprest de Santa Maria, “Rdo. D. Francisco Pou Ginesta”, (representant eclesiàstic); per l’inspector en cap d’Ensenyament Mitjà del Districte Universitari de Barcelona, “M. I. Sr. D. José Gassiot Llorens”; pel director de l’INEM Menéndez y Pelayo de Barcelona, “D. Florencio Caballero Valladares”; pel representant amb títol universitari, “D. Pedro Pérez Arciniega”, pel representant de la Delegación de Juventudes, “D. José Muñoz Rivero”, i pel director del centre, “D. Alejandro Satorras Capell”, nomenat per Ordre Ministerial de 24/09/58. A més, queda adscrit al Patronat el primer tinent d’alcalde, “D. Ramón Julià Llavina”. No cal dir que, si hem deixat els noms en castellà és per respectar el document original, que a causa de l’època, havia de ser obligatòriament en castellà.

Així doncs, el director del COPEM era Alexandre Satorras I Capell (Mataró, 1901-Barcelona, 1967), marit d’Angeleta Ferrer i Sensat, catedràtic de Filosofia i pedagog, que havia cursat el batxillerat a Valldemia. La seva tasca a la direcció del COPEM la va dur a terme entre 1958 i  1963. Posteriorment, el 1966, va ser designat director de l'Institut Joan d'Àustria de Barcelona. El desembre d'aquell any una motocicleta el va atropellar a la Rambla de Catalunya. L’1 de gener de 1967 va morir a l'Hospital Clínic, a conseqüència de les ferides causades. En el butlletí interior de l'Institut Joan d'Àustria de març de 1967 dedicat a Alexandre Satorras es diu: "La Bondat –així, en majúscula– tenia un altre nom: es deia Alexandre Satorras." Per aquest motiu, quan es va haver de triar un nom per al nom institut, a Mataró tothom ho tenia molt clar. Es diria “Alexandre Satorras”.

En aquella mateixa sessió de constitució, el Patronat nomena el professorat que li pertoca. Així, la “Srta. Dolores Berdalet Pibernat” serà nomenada professora de Lletres, i “D. Antonio Macià Fonoll”, professor de Ciències. S’acorda també que l’assignatura de Dibuix vagi a càrrec de “M. de los Ángeles Ferrer Sensat, catedrática de Ciencias Naturales y secretaria del centro, nombrada por O. M. de 24 de septiembre de 1958”.

M. dels Àngels Ferrer i Sensat era coneguda per tothom (professors i alumnes) com l’Angeleta. Havia nascut a Barcelona l’any 1904, filla de la pedagoga Rosa Sensat, i, com ja ha estat dit, muller d’Alexandre Satorras. Mestra, pedagoga i catedràtica de Ciències Naturals, el 1914 entra a l'Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare. Es llicencia en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona el 1926. El mateix any, a proposta del degà, entra com a professora a la càtedra de zoografia d'articulats i s'encarrega de les pràctiques de ciències del darrer curs de l'institut Balmes, fins al 1933. També fa de professora de biologia i ciències naturals al centre de batxillerat Monturiol de la Mútua Escolar Blanquerna. Paral·lelament, dissenya i coordina el Centre d'Ensenyament de Ciències Naturals per a Museus, per encàrrec de Manuel Ainaud Sànchez. També s’embarca en el projecte de creació de l'Institut-Escola del Parc. Després de la guerra del 36, perd el càrrec de catedràtica i la traslladen a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 ha de tornar a fer oposicions. Quan retorna a Catalunya, treballa divuit anys a l'Institut de Reus. Després funda l’Institut de Mataró, amb el seu marit (1958-1963) i, finalment, fa de directora de l'Institut Infanta Isabel d’Aragó, els últims vint anys de carrera professional. L'any 1974 es va jubilar. L'any 1982, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va instaurar les Beques Satorras, atorgades anualment per ajudar els alumnes amb currículums brillants i amb pocs recursos econòmics. Mor el 30 de novembre de 1992.

L’Angeleta Ferrer diu, en les seves Notes autobiogràfiques:

“L’any 1958, creats els centres de patronat, organismes mixtes Estat-Ajuntament, el meu marit Alexandre Satorras i i jo passem a fundar el de Mataró. Som ben acollits i ens hi dediquem apassionadament. L’altre professorat designat pel patronat és local. El C.O.P.E.M. esdevé aviat una brasa viva que pren en el cor de tots: la ciutat, els mestres i els deixebles. Pocs alumnes (primer curs) i austeritat de mitjans de tota mena. Sembla que tornem a començar un Institut-Escola com el del Parc. El Centre creix ràpidament d’una forma clara i lluminosa i es converteix en un nucli de treball, espiritualitat i ben fer, totes les activitats de l’Institut-Escola es repeteixen. I, malgrat les traves oficials dels exàmens, al cap de quatre anys surten els primers batxillers sense una baixa. El Centre passa a ser l’Institut de Mataró. Estem contents i som feliços. Els anys de Mataró em són entranyables. A la mort del meu marit, l’Institut de Mataró porta el seu nom.”

Cinquanta anys més tard, a Mataró hi ha sis instituts. D’aquella “brasa viva”, d’una manera o altra, tots en són hereus.

I, precisament va ser Una brasa viva el nom que es va triar com a títol per al llibre que vam editar l’any 2009 amb motiu del cinquantenari de l’institut."

Es dona la casualitat que una persona molt propera a mi començarà aquest curs a l' escola i entre proves i consulta de llibres, he remirat una mica la història de l' institut. Com no podia ser d'una altre manera l'he afegit a la meva particular col:lecció de personatges, fets, llocs... com sempre per a mi una gran descobriment, espero que us agradi!

Font:
IES ALEXANDRE SATORRAS

El tramvia de Mataró: la versió de la Trinca!

Allà a Mataró n'hi havia un tramvia 
que n'és de cartró i va per la via. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

El primer vagó se'n surt de la via 
i a prendre un vermut la gent i el tramvia. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

El segon vagó se'n surt de la ruta 
per què el conductor n'és fill de Calcuta. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va

*original de la Trinca (1971)

Ahir era un dia per recordar, marxa un dels amics de la colla el Joan Marc, un de tants que ens deixa per buscar quelcom món enllà. Avui, una necessitat per poder avançar per no restar aturat per la dinàmica dels temps que ens ha tocat viure, tot un repte que afrontem amb la millor de les disposicions, com altre van fer abans que nosaltres, com molts dels que recordem i dels que no n'ha quedat ni rastre, a tots aquells eren als que ahir, entre riures, acomiadàvem. 

Una de les cançons que més sonaven i que amb el pas de les hores anava guanyant força i picantor era el ja clàssic de la trinca "El tramvia de Mataró", recordo haver expressat en públic que l' endemà la pujaria al bloc entre bromes sucoses per part dels companys sobre la meva dèria per glossar, copsar i compartir tot allò que trobo interessant o digne de menció, i avui el que més volia era retre homenatge a tots els que em marxat, marxem o marxarem a la recerca d' un futur digne. 

Fins aviat companys!

Passejada per les escultures públiques de Mataró a càrrec de Jesús Nieto i la Glòria Safont-Tria

Els nostres barris: Cerdanyola

Antecedents del barri 

El nom de Cerdanyola, segons sembla, té gairebé mil anys. El primer document on apareix data de 1025, i està en llatí, Cerdaniola. Es tracta d'una delimitació dels dominis del castell de Burriac i el turó de Cerdanyola és un dels punts que delimiten.

L'any 1920, la zona on ara està el barri de Cerdanyola, era terra de conreu cultivat per propietaris o masovers des de les diferents masies que hi havia per la zona o per pagesos que vivien a la ciutat de Mataró. La part de dalt era de secà, amb el terra de sauló i hi havia vinyes, ametllers, garrofers i alguna figuera, mentre que a la part de baix hi havia hortes. Pel mig hi passava la carretera d'Argentona (actual avinguda Puig i Cadafalch), que era l'única via de comunicació urbanitzada.

El territori estava marcat per dos altres eixos: el torrent de la Gatassa, perpendicular a la carretera i el camí dels Capellanets, que anava per darrere del col·legi Salesians fins on ara hi ha l'entrada de l'escola. L'any 1927 es va començar a obrir un camí paral·lel al torrent de la Gatassa i sortint des de la carretera, que permetés arribar als terrenys del turó de Cerdanyola. Aquest camí serà durant molts anys la principal via de comunicació d'aquell veïnat i acabarà portant el nom de carrer Major. Als primers anys 30, aquest camí va rebre el nom de Camí a Cerdanyola. Cerdanyola era només la part de dalt de tot, a la falda del turó. Tota la zona de baix, fins a la carretera, s'anomenava Poble Sec, segurament perquè eren terrenys sense aigua. Fins i tot en els acords municipals es distingeix, com a dues zones diferenciades, la zona de Poble Sec i la de Cerdanyola.

Aquesta situació canvia arran de la instal·lació de la línia de tramvia de Mataró a Argentona, a l'any 1928, que segueix el recorregut de la carretera. Fins llavors hi havia les masies escampades per la zona. A partir d'aquell moment, la facilitat de comunicacions dóna pas al creixement d'edificacions especialment a la part de dalt de la carretera. Aquí comencen les parcel·lacions i vendes de terrenys. Les edificacions eren de diferents tipus: casetes amb un tros de conreu per passar-hi el diumenge, xalets o cases d'estiueig o per a viure-hi tot l'any. La manca de control en el creixement de la zona provocà un desgavell urbanístic, amb l'aparició de cases amb poques condicions.

Canvi demogràfic

La  ciutat  de  Mataró en els seu conjunt, va  patir  un  estancament  a  tots  els nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les que  van  estar  en  guerra  fins  gairebé  al  final.  En l’aspecte  demogràfic,  entre  els morts  en  el  conflicte  per  malalties,  els  represaliats  i  els  exiliats,  la població  va retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als 29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d'immigració, encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín), puja fins als 31.642.

El 1965 es dobla el cens de 1936, amb el 44% dels habitants nascuts fora de Catalunya, sobretot, al sud d’Espanya (el 20% andalusos), i Mataró passa a ser la setena ciutat de Catalunya. El 1970 té 73.129 habitants i, cinc anys més tard, triplica la població de 1945.

Aquest  important  creixement  demogràfic  va  ocasionar,  com  era  d’esperar, grans canvis en l’urbanisme de la ciutat. Els primers immigrants es van encabir al nucli  antic  i  al  primer  Eixample.  Aviat,  però, l’elevat preu  del  sòl  va  fer  que  es comencés  a  construir  en  llocs  separats  de  la  ciutat  consolidada, en  no poder  fer-ho,  els  nous  mataronins,  en  ubicacions  més  properes  al  centre.

La postguerra

Amb la postguerra, van arribar els primers immigrants, provinents de Múrcia, que construeixen barraques a una zona entre els actuals carrers Maravillas, Fuensanta i Gatassa. Treballaven de pagès, a la via o a la construcció, les dones també feien de pagès. I a poc a poc anaven millorant les seves vivendes, o traspassaven la barraca a alguns nouvinguts, normalment familiars o coneguts del poble, i es feien una caseta a una altra banda.

L'arribada d'immigrants a Cerdanyola va ser un cop fort i imprevist per al veïnat. Els primers habitants del veïnat tenen el record d'haver perdut un espai tranquil, però se n'hi barregen molts d'altres. Es fa difícil ara saber com van ser rebuts els immigrants pels que ja vivien al veïnat. Val a dir que va ser prou complex. Algunes paraules recorden la incomoditat mútua amb què les dues comunitats van començar a relacionar-se com xarnegos o castellufos per part d'uns, catalinos per part dels altres. Però la incomoditat va anar acompanyada d'una voluntat de respondre de manera adequada al nou repte que es presentava. El fet és que a Cerdanyola es donà una peculiaritat comparant-la amb altres llocs d'arribada d'immigrants i és que abans d'arribar-hi ja hi havia una població autòctona consolidada que va causar una integració mútua amb els nouvinguts.

Un símbol d'aquesta peculiaritat és que a Cerdanyola hi ha un Carrer Major. A qualsevol població un carrer anomenat així segur que està al centre de la població i no allunyat com és el cas de Mataró. I és que Cerdanyola sempre ha tingut certes característiques de poble amb personalitat pròpia, capaç per tant de tenir un carrer Major

La ciutat, però, creixia i s’expandia per totes bandes. A partir de 1947 s’havia construït a la part nord (Grup Cabanelles, Els Molins, Can Torner) cases destinades a la població autòctona. I, de la seva banda, la Caixa d’Estalvis de Mataró (nom anterior de la Laietana) impulsava la residencial Ciutat Jardí, entre la ronda Alfons X el Savi i el Desviament.

Quan acaba l'any 1950, es poden donar xifres de la gent que viu al barri. Segons el padró viuen a Cerdanyola 823 persones. D'aquestes 282 són nascudes a Mataró, 213 a la resta de Catalunya i 328 de fora de Catalunya. Els immigrants no són molts, però suficients com perquè es noti la seva presència.

El 1952 es parcel·len terres a Cerdanyola, prop de la carretera de Granollers, que seran les primeres construccions per als immigrants espanyols. A continuació, s’aixecaran els nous barris de Vista Alegre, Cirera i sud de Cerdanyola. Seran cases d’autoconstrucció, sense serveis, ocupades ja abans d’estar acabades i amb moltes persones per habitatge, sovint més d’una família. Tanmateix, no hi havia cap instrument de planejament urbanístic ni equipaments ni serveis públics, ni tan sols comerços en aquests nous barris.

Una personalitat pròpia

El 1952 l'alcalde mataroní Emili Albó pren una decisió que significa que s'ha fet imprescindible vetllar per tot el que passa a Cerdanyola. I consisteix a anomenar un alcalde de barri, Daniel Mataró Soler. Ell vivia a Cerdanyola i era una personalitat rellevant de l'antic veïnat. Amb el nomenament li corresponen funcions de promoció com control i perquè els veïns tinguin un punt de referència oficial per a fer gestions. La seva primera gestió política va ser demanar un enllumenat públic.

El 15 de setembre de 1955 el servei de Correus publica al diari Mataró que el nom del barri és Cerdanyola, però s'ha d'indicar a les cartes que pertany a Mataró.

A 31 de desembre de 1955 hi ha 3053 habitants de fet, 1702 homes i 1351 dones.

El mateix 1955 es crea a Cerdanyola la parròquia de Maria Auxiliadora, que s’afegeix a les dues ja existents.Moltes necessitats socials dels nous mataronins seran assumides per l’Església catòlica, com l’escola parroquial de Cerdanyola (1956), creada per mossèn González Haro, el popular mossèn Biscuter. La comunitat del Col·legi Salesià donarà serveis religiosos i també assistencials al barri i al proper de la Llàntia, en la tasca de laqual cal destacar el paper i dedicació del pare Rafael Juncadella. 

El 1960, amb l’ajut d’uns i d’altres i amb participació dels veïns, es funda el Centre Social de Cerdanyola, on es recolliran les inquietuds dels ciutadans i s’impulsaran moltes iniciatives

Els barris separats del centre, no tenien cap mitjà de transport. Només Cerdanyola, a la carretera d’Argentona, disposava del tramvia que comunicava amb aquesta població d’estiueig, que serà substituït per l’autobús el 1965, quan el barri ja tenia més de 13.000 habitants.

Els primers mesos de l'any 1960 signifiquen pel nou barri un munt de novetats. S'aprova a nivell municipal el pla d'ordenació que significarà un cert ordre a l'hora de fer les cases. S'inaugura el primer enllumenat, la parròquia del barri comença a tenir existència plena i engega ja la construcció de l'església, també neix el Centre Social, la primera farmàcia i el primer dispensari mèdic d'urgència.

Mentrestant, també es comencen a posar algunes solucions als temes de l'empedrat als carrers i les clavegueres.

Imatge del carrer Verge de las Maravillas l'any 1949

La gent del barri continua manifestant la preocupació per tenir una bona via de comunicació amb la ciutat, i no només a Cerdanyola sinó també als nous barris deCirera i Molins. També contribueix a la sensació de llunyania el fet que el principal transport entre Cerdanyola i la ciutat, el tramvia, no sigui model de comoditat ni bon funcionament. L'atapeïment dels tramvies serà constant i va causar un greu accident al 1961, amb 45 ferits.

El 1965 segons el padró municipal hi ha 13.385 habitants de dret i 15.435 de fet. El perímetre del barri arriba, a la part nord des dels Salesians fins a la Ronda Cerdanya, i a la part sud des de la carretera fins a Ramon Berenguer. Ja no hi ha només casetes d'autoconstrucció sinó que també sorgeixen blocs de pisos.

Els tres darrers anys del franquisme a Cerdanyola també són anys de gran acceleració a tots els nivells. Es viu l'eclosió de moltes energies i desigs de canvi, que es concentraran en mobilitzacions. A Cerdanyola ja hi ha 21.360 habitants, més d'una quarta part dels 80.820 que té Mataró en conjunt.

Reptes de futur

Des de aleshores el barri ha anat experimentant transformacions urbanístiques, com creacions de places, urbanitzacions de tots els carrers o la darrera i més rellevant, l'obertura de la Via Europa. Els serveis també han millorat i molta gent del barri s'ha situat econòmicament d'una manera més estable alhora que altra gent patia les moltes crisis que toquen de més prop els sectors populars. I hi ha hagut canvis en la població, amb el repte de l'arribada de nous immigrants, ara de més enllà de les fronteres espanyoles.

Sel·lecció de fotografies per cortesia de José Ruiz Rodríguez, del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

1 i 2.- Parque de Can Tuñí 3. Aerea de Pla D'en Boet y Cerdanyola...4. Boda por las calles de Cerdanyola años 60...5. Carretera de Mataro a Argentona...6. Cerdanyola 1968...7. Cerdanyola zona del Sorrall...8. Construcción de la Igesia años 60...9. Bomberoa Ramón Berenguer...10. En 1940 lo que hoy es Creu de Fins...11. Primera asociación de Vecinos...12. Entrega de premios en las fiestas calle Vitoria años 60 o 70...13. Fiestas en el patio de la Iglesia...14. Fiestas de Cerdanyola 1969...15. Fiestas en el patio de la Iglesia...16. Inaguración de la primera calle con nombre del barrio Maria Auxiliadora...17. Inaguración Can Tuñi...18. Masias del barrio de Cerdanyola...19. Nevada del 62, chalets Carreras...20. Nevada del 62 plaza Gatassa...21. Aerea del barrio...22. Esta no se si te llegará, pero si es asi..deberia ser la parte de aras de la Iglesia...23. Protestas vecinal por Can Tuñi en 1977, Puig i Cadafalf...24. Vecinos limpiando solar de Can Tuñi...25. También en la limpieza del solar de Can Tuñi...26. Vista de Carrillo a Cerdanyola 1979...

Fonts: 

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME (1939-1977):Creixement de la ciutat, societat, política, cultura.

Cerdanyola, el barri gran de Mataró

Ildefonso Marmol

Cerdanyola

Veus de Mataró