La de Josep Samsó és una història explicada ja fa temps en aquest bloc Samsó. En que hi reproduïa una breu relació de fets que es van succeir abans de la seva mort.
Fullejant un dels llibre que el meu pare consulta habitualment sobre la Guerra Civil a la zona de la franja, a demanda d'un estudiant de Lleida que busca informació sobre els primers dies de l'alçament, entre pàgines i comentaris sobre testimonis coneguts del poble "los de ca Faricoquis, los de Torrotxo i los de ca Colás..." he redescobert una fotografia del Dr. Samsó, com se'l coneixia a Mataró.
Reconec que no recordava exactament, fil per randa, tot allò que havia escrit en el bloc sobre ell però si que arribo a discernir la importància que té en el context del moment, en el que la col·lisió ideològica no deixa cap espai als debats profunds, als matíssos, a la raó, només procedeix l'acció de forma inclement i brutal.
És el que és, el que va ser, he trobat el testimoni fotogràfic del jacent Dr. Samsó. Calçant espardenyes, vestit de comú, amb la cara ensangonada després de l'execució. He recordat qui era i com va morir, en aquest peu de pàgina del llibre "El reñidero español" de Franz Borkenau, testimoni de l'acarnissada pugna, explica que és una de les poques imatges que es conserven on es manifesta la violència contra els clergues.
En aquest cas, he volgut mantenir la part superior de la fotografia on s'observa un milicià de Barcelona sostenint la representació del que entenc és un Jesucrist decapitat mentre braç en alt i puny tancat el mostra victoriós.
"Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.
[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.
Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]
[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,
lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.
Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.
Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.
Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.
L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.
Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?
Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.
Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.
De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.
La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”
El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]"
