Autobiografia de Mataró

Em plau convidar-vos a llegir aquest recull d'història de Mataró, un pedaç de pedaços, teixits amb les aportacions i la col·laboració de diferents historiadors de la ciutat.

La Rítmica torna a Mataró

Cartell promocional del 1er Trofeu ciutat de Mataró, obra de Montse Martín, s'hi representa la gimnasta Carmen Acedo Jorge, entre altres fites va ser Olímpica a Barcelona 92 i  Campiona del món en maces l'any 93. 

El 40è Conte Gegant

Hi havia una vegada un lloc on tot era possible, passejant pels seus carrers, parlant amb la seva gent coneixies moltes coses i les que no t'expliquen, que són ja passades, tamé hi eren. 

Era un Mataró no tan llunyà d'aquell que sense saber com formem part. En el dia a dia, pasa a pas, i anem creant entre tots, aquells que hi som i els que ens han deixat.

Jo recordo una ciutat on van passar els Ibers, romans, fins i tot segur! cartaginesos i tots els pobles que volgueu imaginar, si francesos també! I és que el nostre conte era tan ric i potent que ultrapassa l'espai i el temps i entre nosaltres és present. Només l'heu d'escoltar molt atentament.

Serra de Marina: Ruta pel Turó de Sant Mateu

Aquest cap de setmana ens escapem de la nostra estimada ciutat per fer una visita pel veinatge més proper, un dels llocs més magnífics del maresme, es troba a la serrelada de Marina, concretament al turó de Sant Mateu (495m) des d'on podem recórrer diverses èpoques històriques amb uns paissatges impresionants i rodeixats de natura. 

En aquest cas es tracta d'una col·laboració amb la nostra companya Maica Carmona (Kalathos) i des d'un Mataró no tan llunyà no ens hem volgut perdre aquesta excurssió. És d'un recorregut ideal per a tota la família, pensat pels més petits però alhora amb molt a dir per als més grans. Tot un matí en família en que disfrutarem d'allò més... descobrirem, jugarem, aprendrem coses tots plegats i farem salut! us convido a participar-hi en qualsevol moment de l'any, tant sols cal que ens ho feu saber ;) 

Fàbregas, 22 dies sense incidents

Aquesta imatge la vaig captar, entre altres, en una passejada realitzada l'any 2009 i sobre la que vaig incloure en el bloc algunes fotografies de la mateixa. Tantmateix encara conservo el folletó en que s'explicaven algunes de les característiques del Mataró fabril i els seus vestigis, en forma de gegantines xemeneies i algunes naus, de les que podem descomptar la ja desapareguda xemeneia de Ribes i Julià, just al darrera de casa al carrer Campeny de la que encara en recordo els llums encesos al cap vespre en les darreres tirades de producció. 

Com hi puc llegir al folletó i segons reconec per nombroses converses al voltat de la ciutat, testimonis i publicacions. Les xemeneies industrials d'obra comencen a prendre importància a Mataró cap als anys 40 del segle XIX amb el desenvolupament de la indústria dels filats i teixits, que sofreix un gran impuls amb la incorporació dels "vapors": fàbriques propulsades per la força del vapor que s' escalfava amb carbó, les quals donaren feina a força gent i conferiren a la ciutat un marcat caràcter industrial (1)

Afegeixo, en una mirada profunda i fruit de l'exèriència transmesa a través del meu pare i  avi, no precisament en aquestes però si com aquestes, un espai on molta gent va treballar en condicions penoses, salaris minsos i poques garantíes, que la melangia no ens ho faci oblidar.

Tornant de la feina he passat per davant de la fàbrica anomenada de Can Fàbregas del paper, On hi ha en primer terme (des de Lepanto) una xemeneia de vapor del 1856 que formava part de l' antiga fàbrica de Ca l'Arenes, també coneguda com Vapor Nou. Des de l'any 1900 propietat de los "hijos de Antonio Fábregas" dedicada a la fabricació de capses de cartró i d'aquí el nom. 

Una de les explicacions de la visita estava relacionada amb el cartell que penja de la façana de la fàbrica "FABREGAS: dies sense accidents" una forma de recordar els dies que feia que no es produien, jo com d'altres vaig fotografiar el cartell, ara sense cap xifra, pel tancament de la fàbrica, però en record de les dificultats patides i els perills associats a la feina, avançar doncs sense incidents era una fita important, i calia reflexar-la. 

Passant pel davant, ja amb uns anys al darrera però amb la curiositat del primer dia, m'he acostat a parlar amb els treballadors i els hi he demanat que en farien d' aquest cartell. Amb un somriure, com qui és còmplice i hereu d'aquella tradició obrera, m'han comentat: "Lo vamos a colocar en la entrada". 

(1) "Una passejada per les xemeneis del catàleg del patrimoni 10 de maig de 2009" (Fons Documental Casasús-Acedo)

http://aliesmataro.blogspot.com.es/2009/05/passejada-per-les-xemeneies.html

Un a part de mi

Un dels meus professors em demana permís per utilitzar la reflexió entorn al Treball Social en un Congrés que tindrà lloc aviat. Llegint-la i recordant el context en que vaig fer aquest treball de l' assignatura de "Rol i identitat del TS" em provoco un somriure sobre el que sóc i el que m'agradaria transmetre de mí mateix. Em recordo sorprès escrivint molt lleuger, pràcticament sense pensar, tal qual sorgia, brollant sense esforç, una reflexió sincera sobre mi, el jo i la meva persona en la professió. Aquella disertació em va valdre una Matrícula d'Honor i més en el fons un alleujament de tant de treball, exàmen i exposició. Un alliberament esperonat per diversos pensadors, mestres, familiars, persones, actituds, llocs... que han influenciat en el que sóc i sense els/les quals no podria entendre'm ni que sigui un bri. En el fons això és meu i és de totes.

48 hores Open Puig i Cadafalch: El Parc Central

Ens conviden a participar un any més al "48 hores Open Puig i Cadafalch" Open Puig i Cadafalch al bloc. Aquest any ens trobarem al Parc Central per parlar sobre un dels espais de la ciutat més emblemàtics i sobre el que he treballat al bloc en diverses ocasions. Parc Central al bloc I Parc Central al bloc II Parc Central al bloc III Parc Central al bloc IV Parc Central al bloc V 

Troballa d' uns esquelets al carrer Lepanto de fa 300 anys

"Unos obreros que hacían obras para construir una piscina en el patio interior del número nueve de la calle Lepant de Mataró se vieron sorprendidos el miércoles por el hallazgo de dos esqueletos, por lo que dieron aviso a los Mossos d'Esquadra, cuyo departamento científico se desplazó al lugar para investigar el hallazgo. Las primeras estimaciones apuntan a dos cuerpos de hace más de 300 años.

Las fuentes consultadas datan el hallazgo, a falta de pruebas posteriores, en el siglo XVIII, hace 300 años, precisamente en una época en la que Felipe V concedía el título de ciudad a Mataró, lo que significaba un reconocimiento a la población. El principal núcleo habitado se hallaba en el interior de las murallas, pero tras la consolidación de la urbe se extendió, en este caso a lo que podría ser el barrio marinero. Los dos esqueletos han aparecido enterrados conforme a la tradición cristiana de la época sin que se apreciasen detalles de haber fallecido violentamente, pese que la ciudad vivió una etapa bélica sobre 1713. En la vivienda se han paralizado las obras de la piscina hasta que los expertos finalicen las excavaciones.

El año pasado Mataró celebró su tricentenario, por lo que los esqueletos hallados pueden relacionarse con aquella población, que por la zona en la fueron localizados sería de extramuros. Las excavaciones posteriores podrán determinar si existen más cuerpos enterrados en la zona o si se localizan otros objetos de la época.

En 1715, Mataró contaba con 1.029 casas. Cuatro eran de caballeros; once, viviendas de ciudadanos honrados; cinco de burgueses; tres de médicos, y siete de clérigos.

En la ciudad, hace 300 años se contabilizaron 61 cabalgaduras menores, 14 carros con caballos y nueve carros con un par de bueyes cada uno."

Font: http://www.lavanguardia.com/vida/20150925/54435469019/esqueletos-mataro.html#ixzz3mkrB1Uv5

Ye Alto Aragón

HUESCA.- Un barcelonés con nombre y raíces altoaragonesas puso en marcha hace varios años el blog Ye Alto Aragón (http://trascoletjant.blogspot.com.es) que nació como resultado de un creciente interés por el habla y la cultura que rodean a Zaidín. Lorién Casasús explica que su padre "tuvo verdaderos problemas para ponerme Lorién, dado que no existía precedente (1985) en Cataluña y esto enmarca mi niñez, porque siempre he tenido que explicar mi origen". Ya en la adolescencia "decidí que debía averiguarlo por mi mismo". Este licenciado en Historia añade que "surgió como surgen muchas ideas, de una noche de fiesta con unos amigos, charrando entre las callejuelas de Ciutat Vella, la idea de un blog y comenzamos a compartir historias de nuestras respectivas ciudades, curiosidades, mitos...". Así nació Ye Alto Aragón, para divulgar su historia, y otros espacios similares porque "poco a poco se nos fueron uniendo más historiadores y colectivos en las redes dedicados al estudio de la sociedad local. Hoy somos una extensa red". Más de 15.000 personas se interesan por sus post ya que está dirigido "a todo el mundo, es un mensaje en una botella".

Toni Sors de l' AGRUPE i el cim més alt del món!

Enguany se celebra el 30è aniversari de la primera ascensió catalana a l'Everest. El 28 d'agost de 1985 els alpinistes Òscar Cadiach, Toni Sors (membre de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró) i Carles Vallès, junt amb tres xerpes, van coronar el cim més alt del món.

Amb motiu d'aquesta efemèride es prepara una vetllada molt especial en la qual es projectarà el film Hem fet el cim, que retrata aquella fita històrica de l'alpinisme català i, després, es podrà conèixer l'experiència de dos dels seus protagonistes Òscar Cadiach i Carles Vallès. 

Toni Sors 

Nascut a Sant Vicenç de Montalt el 1950, Antoni Sors i Ferrer era membre de l'Agrupació Científico-Excusionista de Mataró. L'any 1981 fou el cap de la primera expedició catalana que assolí el Broad Peak (8.047 m), al massís del Karakoram.

Al 1985 va formar part, junt amb els també alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, de la primera expedició catalana que assolí el cim de l'Everest.

Dos anys més tard, al 1987, Sors va encapçalar l'expedició mataronina al Lhotse Shar, un cim de 8.400 metres de la serralada de l'Himàlaia (Nepal). L'expedició, formada per 8 membres de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, va finalitzar amb la mort tràgica a conseqüència d'una allau de 4 dels alpinistes: Sergi Escalera, Francesc Porras i Antoni Quiñones, a més del mateix Sors. L'Ajuntament va declarar un dia de dol a la ciutat amb motiu de l'accident, i al novembre de 1987 va entregar als supervivents de l'expedició la Medalla d'Or de la ciutat al Mèrit Esportiu, a més de fer un acte públic d'homenatge. Un acte institucional va recordar també les víctimes de l'expedició en el 10è aniversari de l'accident.

Passejada espeleològica per la "gruta" de Can Palauet

Va ser ahir, en que la sort i la casualitat van col·locar una tarima just al davant de l'arxiu municipal. M'ho havia promès i aquest cop, per d'altres, he complert amb el pacte. Em podeu veure casc i reixeta al cap, bufanda (estic constipat) i somriure confiat en la incursió per una de les nombroses, se'n compten més de seixanta, grutes o hipogeus de la nostra ciutat. 

El rellevant del fet, va ser la sorpresa de trobar-me allà on volia en el moment precís en que una senyora d'agradable factura em convida a passar. Un cop d'ull ràpid als meus deures retornava en forma de cluc: via lliure!     

  

L'entrada a l'exposició sobre la que us he parlat les darreres setmanes va ser una barreja entre curiositat i incredulitat, al fons m'esperaven diversos plafons i corria a llegir-los no fos cas que la realitat em jugués una mala passada. Tot un descobriment sobtat. 

El millor estava per venir però, se'm acosta un dels responsables de sala i m'atansa un casc, i una xarxa entenc pel cap, acte seguit conduït per una llum començo a descendir a les profunditats, una estança estreta, petita de no més de 1'80 m d'alt (pico amb el cap) entre poc i massa 2 m d'ample. Era un espai reconegut, pràcticament calcat a les imatges que un tal Jordi Tarradellas em va ensenyar anys enrrere quan vaig saber de l'existència d'aquests túnels d'ultratomba. 

A vista, crec que el descens rondaria els 6-8 metres de profunditat. No era un túnel uniforme era més aviat regirat amb revolts, dimensions reduïdes, tot just una persona a estones en el transcurs d'uns 20-25 metres a tot estirar. 

Alguns elements remarcables des del punt de vista constructiu i que impressionen són els orificis formats en la seva excavació, que s'estima entre 4 o 5 cents anys enrere i els més recents del segle XVIII, es pot determinar clarament els punts d'impacte de les eines de perforació, segurament pics de petites dimensions, per l'espai dic. Altres consideracions giren entorn als espais destinats, entenc, a situar algun tipus d'il·luminació i que acompanyen als curiosos al llarg dels passadissos. La petita lleixa o banc a la sala final. 

Els elements constructius són propis de l'època i coincideixen amb d'altres que em pogut seguir en a Un Mataró no tan llunyà com el famós dipòsit, maó i pedra, sauló pur els darrers metres. Em va cridar l'atenció un dels revolts on s'hi pot apreciar (fotos de més abaix) una mena de fonament o pilar de maons, del que en desconec si forma part de la pròpia gruta o és un element trobat i esquivat en la confecció de la mateixa. 

Caldria una revisió més exhaustiva del fenomen de les grutes de Mataró per treure'n l'entrellat, però qui va dir que érem prudents? 

• Quan més abaix menys oxigen, per tant una de les hipòtesi sobre el possible amagatall quan anaven mal dades pot ser pràcticament descartada excepte que es proporcionés alguna mena de ventilació. Érem tres i en poc menys d'un minut l'aire ja es notava viciat.

• Els líquids queden descartats pel fons de terra, cosa que pot ser més factible en el cas del dipòsit trobat a la Plaça Gran.

• És un element prou comú, més de seixanta, alguns de llarg recorregut, com per establir que es tractava d'una pràctica habitual en les cases d'aquell Mataró, que cal recordar era de poblament molt recent i dispers i que no va començar a constituir-se en nucli fins aquell moment.

• Comparteixen unes característiques molt similars pel que fa als materials i la tipologia de la petita sala final que els tancava.

• Sembla que podien ser d'us privat, per part dels de casa. Aquí se'm obren dubtes, rebost? evitar Impostos? por a la pirateria en els primers temps? Se'm fa estrany un rebost tan profund. Amagar una part del que s'havia guanyat per evitar donar parts essencials dels bens. Establir una reserva d'aliments en cas de necessitat (guerra, mals temps...) i preservar-la d'altres sembla més propi. 

• Sembla més un ús privat que públic dels primers temps de repoblament després de la dispersió tardo romana. 

Per a més informació consulta altres reportatges del nostre bloc: 

L' hipogeu del carrer Barcelona

Exposició a Can Palauet

Un dipòsit del segle XVI

“A dalt i a baix. Les cases de cós i els hipogeus a Mataró”

Demà, dissabte 9 de maig, a les 18 h s’estrena a Can Palauet l’exposició “A dalt i a baix. Les cases de cós i els hipogeus a Mataró”, on es mostren els resultats dels recents treballs de documentació i de recerca d’uns elements de patrimoni arquitectònic i històric molt característics de Mataró: les cases de cós i els hipogeus.

La casa de cós és essencialment un habitatge unifamiliar de planta baixa, pis i golfes, d’uns cinc metres d’amplada, amb dues façanes i construït habitualment amb tàpia. A Mataró es va configurar a principi del segle XVII i va perdurar, amb variables, durant tres segles fins a la primera dècada del segle XX. Va esdevenir així un dels elements característics del paisatge urbà de la ciutat.

 

Els hipogeus són unes construccions subterrànies excavades en època moderna (segles XVI-XVIII), que consten d’una entrada esglaonada, un passadís i una cambra final. A Mataró també se’ls coneix popularment com a grutes o fresqueres, i fins al moment se n’han documentat més d’una seixantena.

 

A l’exposició s’hi podran veure diferents elements com ara la reconstrucció d’una casa de cós teòrica amb un hipotètic hipogeu a sota i un mapa de la distribució d’hipogeus a Catalunya. En aquest s’exemplifica que Mataró és la ciutat que té més hipogeus comptabilitzats. Hi haurà també un mapa de la ciutat amb la ubicació d’aquests elements patrimonials i les imatges i fitxes d’alguns d’aquests.

 

Un dels elements destacats de l’exposició és el dietari de l’arqueòleg Marià Ribas, que va ser el primer en descobrir un hipogeu a Mataró. S’exposaran també elements relacionats amb les cases de cós com ara decoracions de façanes, tàpies, serigrafiats i panys de portes, entre d’altres. La mostra s’acompanya de la visualització d’un hipogeu existent al sota de les sales d’exposicions de Can Palauet.

Un dipòsit del segle XVI?

web Ajuntament de Mataró

Una propospecció feta diumenge al carrer de Santa Maria 9, on es troba la botiga Món Viu, ha permès a l'Ajuntament de Mataró trobar un dipòsit per contenir líquids que data del segle XVI i que es troba en perfectes condicions. L'objectiu d'aquestes prospeccions és troba run espai de grans dimensions sota la plaça que diversos testimonis asseguren haver accedit quan eren joves a l'any 1937. La cambra trobada fa 8,30 metres de llargada, 3,20 d'amplada i 2,8 d'alçada, i està construït amb carreus de grans mides i cobert amb una volta de maó.

Capgròs

El dipòsit es va localitzar els anys 90 però s’hi va accedir a través d’una altra finca. Llavors no es va poder documentar exhaustivament. La troballa permet, a part de catalogar-lo, delimitar i concretar la zona d’exploració del gran espai que es diu que existeix sota la plaça.

La informació dels testimonis va provocar que als anys 90 l’Ajuntament realitzés unes primeres prospeccions amb resultat negatiu. Al 2013 es van fer dues prospeccions geofísiques, una mitjançant la tomografia elèctrica i l’altra amb el georadar. Es van detectar anomalies a banda i banda de la plaça que podrien correspondre a dues cavitats o zones construïdes, però no es van obtenir evidències clares. El passat 22 de febrer es va fer el primer sondeig per trobar aquest gran espai però es va haver d’aturar quan es van localitzar restes pertanyents a la ciutat romana d’Iluro.

Passejada per les Escultures Públiques de Mataró

"Mataró, la ciutat llegendària" un reportatge de la Vanguardia

En aquest bloc hem treballat sobre una de les grans curiositats de la nostra ciutat, l'existència vora muralles de nombrosos hipogeus carrer Barcelona i les curiositats i misteris que la imaginació hi pot concebre. Ara en aquest reportatge de la Vanguardia se'n fan ressò. Sembla que també es prepara pròximament una exposició a Can Palauet, seguirem atents a les novetats sobre el tema i a les investigacions entorn als seus misteris. 

Una intervención arqueológica en el subsuelo de la plaza Gran de Mataró, en busca de lo que la memoria popular define como una misteriosa cavidad subterránea de grandes dimensiones, avalada por modernos sondeos geofísicos, ha contribuido a alimentar la leyenda sobre numerosas galerías y túneles subterráneos bajo la ciudad. La investigación ha aportado veracidad a estas fábulas y ha propiciado un hallazgo sorprendente.

Sólo en el núcleo antiguo de la capital del Maresme se han catalogado hasta 62 hipogeos, galerías subterráneas excavadas en el subsuelo durante el siglo XVI. Se trata, según Ramon Reixach, concejal, historiador y presidente del Consell del Patrimoni Històric, de construcciones subterráneas de época moderna a las que se accede desde una vivienda particular o edificio público, mediante un túnel de unos 60 cm. de ancho por 1,70 metros de altura, con fornículas -supuestamente para colocar lámparas-, y que desciende entre 10 y 13 metros de profundidad a través de unas escaleras que abocan a un corredor angosto. Este lleva a una cámara final de unos tres metros de diámetro, con bancales corridos excavados. "Las grutas respetan la estructura del hipogeo clásico", detalla Antonio Di Meo, arquitecto que cataloga estas insólitas construcciones, elaboradas con arcos de vuelta que, sin ningún tipo de duda, fueron cimentadas por los mismos poceros expertos en construir las minas de agua.

Los primeros hipogeos detectados en Mataró son del siglo XV pero la mayoría datan del siglo XVI, "momento en el que surge la actual ciudad", detalla Reixach, ya que la presencia romana discontinua propició que la antigua Iluro fuera abandonada hasta que se estableció una villa, momento en el que surgen estas grutas "en las casas de alto nivel social", y que se han mantenido activas 300 años. En 1500, Mataró apenas contaba con 2.000 habitantes entre murallas, la mayoría de los cuales se dedicaban a las explotaciones vitivinícolas.

Son varias las teorías que abonan el misterio de estas peculiares construcciones subterráneas. Según el historiador Ramon Reixach, podían ser lugares de reunión, pero también las típicas fresqueras para mantener los alimentos en buen estado de conservación, "ya que en los hipogeos la temperatura se mantiene estable, entorno a los 13º" todo el año. "Hay quien habla que eran escondites ante los ataques de los piratas" y otros que se utilizaban para esconder contrabando. Incluso asocian los hipogeos a reminiscencias precristianas de culto a las ánimas de los difuntos "como los lararium romanos, altares dedicados a los muertos, una especie de santuarios familiares".

Se entendería la presencia de estas construcciones en el contexto urbano de Mataró, una ciudad muy próspera durante del siglo XVI, con viviendas unifamiliares de planta y piso con el típico portal circular que aún persiste en los núcleos urbanos, construidas entre murallas que cerraban el perímetro ante los ataques de los piratas. Era imperativo legal mantener la protección sobre el monopolio de la corona, "el vino que desde Mataró se enviaba a las galeras". Cuenta Reixach que se ha documentado que vino -de muy baja calidad- elaborado en Mataró sirvió para saciar a las tropas de los Reyes Católicos que mantenían el asedio a Granada. Después, estos hipogeos se podían haber utilizado para instalar alambiques con los que el vino destilaba aguardiente, un licor muy preciado y valorado que se llegó a exportar a los mares del norte. Los viñedos fueron el inicio de la riqueza de las familias rurales cuyos herederos invirtieron en la industria textil. convirtiéndose en los protagonistas de la gran revolución industrial.

En Mataró, según el arqueólogo municipal, Joaquim García, sobre estos "elementos desconocidos" catalogados como Bien Cultural de Interés Local, se ha empezado a recopilar información "hace cuatro meses" para unificar las noticias dispersas que se han transmitido de generación en generación. El primer elemento que se conserva sobre los hipogeos es un escrito de 1956, pero sin que hasta hoy se haya abierto una línea de investigación. Con posterioridad, se profundizará en los archivos y se analizarán las intervenciones arqueológicas en las que podrían haber aparecido más grutas subterráneas para "desvanecer las dudas cronológicas y funcionales".

Visualitza el vídeo reportatge a  http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20150402/54429390000/nma.html#ixzz3WKI9g3if

El misteri continua...La Plaça Gran

Una història que es dóna per certa a Mataró però que mai s'ha pogut verificar és la de l'existència d'un gran espai soterrat al subsol de la plaça Gran. Una sala a les entranyes del centre de la ciutat, que diversos testimonis orals, veïns dela mateixa plaça, asseguren que existeix. Hi van accedir, diuen, l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan eren tan sols uns infants, i des d'unes escales que s'originaven a l'interior d'un immoble de la plaça Gran. Però aquest espai, que es remuntaria als segles XVII o XVIII (per tant no seria cap refugi de la Guerra Civil, tot i que s'hauria emprat com a tal) mai s'ha trobat.

Als anys 90, arran d'aquestes informacions dels veïns, l'Ajuntament va realitzar una primera prospecció que va donar resultats negatius. Però el consistori ha insistit. A l'any 2013 va reprendre la recerca, amb prospeccions geofísiques al subsol que van donar noves esperances per demostrar l'existència d'aquest indret. La tomografia elèctrica -que permet obtenir imatges en superfície a partir de la conductivitat del subsol- i les tècniques de georadar emprades van permetre detectar anomalies a banda i banda de la plaça, que podrien correspondre a dues cavitats. 

Les evidències, però, no eren prou clares, així que calia fer una exploració arqueològica, que es va acabar duent a terme ahir diumenge. Els treballs van consistir en l'obertura d'una rasa que volia arribar als 4 metres de profunditat a la confluència entre el carrer Santa Maria i la part alta de la plaça Gran, el punt on els veïns situen l'escala per descendir al subsol. Quan es portava un metre i mig excavat, però, van aparèixer un mur que els arqueòlegs van identificar com de l'època romana. Això va obligar a aturar els treballs, tal i com marca el protocol, per evitar els danys a aquestes restes, i a tapar la rasa. L'excavació ha quedat avortada i l'objectiu ara és estudiar si es pot iniciar des d'un altre punt de la plaça. 

Ara fa uns anys escrivia en aquest bloc algunes retalles sobre el que vaig considerar "el misteri de la plaça gran". La Plaça Gran. Això que en diem la història no s'acaba mai , avui amb un nou intent de treure'n l'entrellat, sembla que un cop més... haurà de ser per un altre "post".

Font: Capgros 

Segons informa el Periodico: Troben el primer tram de via sencer del tren Barcelona -Mataró

El Cercle Històric Miquel Biada, la entidad que trabaja para la recuperación de la figura del impulsor del primer tren de la península Barcelona-Mataró, y el Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español (CEHFE), han anunciado el descubrimiento en la estación de Sant Pol de un tramo entero de la vía original de 1848, de casi 5 metros de longitud -4,88 en concreto-.

"Esta es la primera vez que se localiza una parte de la vía entera puesto que hasta el momento solo se habían localizado algunos fragmentos de vía. 

El hallazgo lo ha hecho Jordi Sanz, un barcelonés estudioso del mundo del ferrocarril y colaborador de las dos entidades, el cual relata que su utilidad, en estos momentos, es hacer de poste para sostener un fanal, aunque este no está en funcionamiento.

“Me percaté de la existencia de este tramo entero de vía por casualidad, paseando por Sant Pol. Anteriormente yo había visto en el mismo andén de la estación algunos tramos cortos que se utilizan a modo de valla divisoria entre los patios de casas anexas y la estación, pero esta es la primera vez que se descubre uno entero”, comenta.

De hecho Sanz ha localizado otro trozo de vía entero en la plaza que queda delante de la estación, con lo cual el hallazgo es doble.

Aunque este estudioso del mundo del ferrocarril preferiría que los tramos enteros de vía encontrados fueran expuestos en condiciones en el Museu del Ferrocarril de Vilanova, a Jordi Sanz no le extraña esta reutilización de las piezas:

 “Son carriles que quedaron olvidados en la estación del pueblo y que posiblemente correspondían a una vía muerta para estacionar vagones. Al quedar en desuso, se les dio una nueva vida. Es muy habitual”.

El Cercle Històric Miquel Biada y ya se ha puesto en contacto con el Museu del Ferrocarril de Vilanova para ver si es posible ubicar estos tramos redescubiertos en el espacio museístico.

Reivindicación de Biada y de la primera línea de la península

Este sábado, precisamente Mataró reivindica la primera línea de tren de la península –inaugurada el 28 de octubre de 1848- y al propio Miquel Biada (Mataró, 1889-48) coincidiendo con los 225 años de su nacimiento con la lectura del manifiesto ‘Biada, símbol de Mataró’ y una ruta guiada por los principales lugares de la ciudad relacionados con el ferrocarril

La jornada se iniciará a las 12 del mediodía, ante el Ayuntamiento, con una ruta guiada por los principales lugares de la ciudad que tienen relación con la vida del promotor del ferrocarril o la línea de tren, como el Museu de Mataró, el Museu Arxiu de Santa Maria -donde hay instalada una exposición sobre el primer ferrocarril-, la casa de la familia Biada o algunas casas de ‘indianos’.

Seguidamente, a las 13.30 horas, en la estación de Rodalies, se dará lectura al manifiesto, difundido por el Cercle Històric Miquel Biada y secundado por varias entidades de la ciudad que reivindica la figura del promotor del primer ferrocarril peninsular como símbolo de la ciudad y reclama que Mataró sea reconocida como "el kilómetro cero del transporte ferroviario del Estado".

En el acto está previsto que participen el alcalde de Mataró, Joan Mora; el Secretario de Infraestructuras y Movilidad de la Generalitat, Ricard Font; el director de Rodalies de Catalunya, Miquel Pérez; y el presidente del Cercle Històric Miquel Biada y descendente del promotor del primer ferrocarril, Antoni Biada.

También está previsto que asistan al acto los ex alcaldes de Mataró Manuel Mas y Joan Majó, y la directora del Museu del Ferrocarril de Catalunya, Pilar Garcia. En caso de lluvia, la ruta guiada se suspenderá y la lectura del manifiesto tendrá lugar en el Centro Cívico Cabot y Barba (plaza de Miquel Biada, 5), frente a la estación.

'Mataró, ciutat de valors': Biada, el valor de la iniciativa

Este acto se enmarca en el proyecto de ciudad ‘Mataró, ciutat de valors’ impulsado por el Ayuntamiento –con el apoyo de la Diputació de Barcelona- y la Associació Cultural Valors, editora de la revista homónima, por el cual las entidades de la ciudad cada mes se dedican a trabajar un valor concreto, previamente escogido. Este noviembre el valor es la iniciativa y el protagonista histórico del mismo el propio Miquel Biada."

El sorprenent cas d' Antoni Puigblanch

Fonaments biogràfics i característiques personals      

Signava sempre les seves obres Antoni Puigblanch. Ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. Estudià després a Madrid i a la Universitat d’Alcalá, on obtingué la càtedra d’hebreu i publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). El 1811 anà, per motius familiars i econòmics, a la província de Huelva i es trobà a Cadis mentre eren reunides les corts. 

Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara. El 1814 es refugià a Gibraltar, però, lliurat a les autoritats espanyoles, hom li instruí una causa, de la qual sortí absolt. S'exilià a Londres, on intervingué en un debat als comuns promogut per l’oposició a causa de no haver estat acceptat com a asilat. 

Donà classes de castellà i publicà el 1816 la traducció del seu llibre sobre la inquisició. Després del pronunciament de Riego, fou elegit diputat a corts per la “província de Catalunya”, càrrec des del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i històrics. La segona reacció absolutista l’obligà a expatriar-se de nou a Anglaterra; establert als encontorns de Londres amb altres emigrats espanyols, s’hi barallà per motius econòmics i literaris, però, sobretot, a causa del seu caràcter intemperant.

[...]A més a més de les evidents relacions de tipus familiar sempre es va sentir preocupat pel progrés econòmic, moral i cultural de la ciutat que va representar políticament en les Corts del Trienni Liberal, preocupació que en la vellesa prendrà mesures fantasioses i d'aquí el carteig amb l'escolapi Josep Rius, que li refuta les fantàstiques teories del descobriment català de la brúixola, la colonització catalana de l'índia i la capitalitat de Mataró d'una primitiva civilització pre-romana i panteista, en el llibre pòstum Memorias históricas de la ciudad de Mataró. (Joaquim Abelló Juanpere,1986)

Precursor de la renaixença, un regeneracionista

[...]ajudà Josep Melcior Prat i Colom a preparar l’edició de la traducció catalana de Lo Nou Testament. (1832). Aquesta contribució, juntament amb les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramàtica de Ballot, i la composició Les Comunitats de Castella (vers el 1823) en octaves de catorze síl·labes, el fan un precursor de la Renaixença; hom li ha atribuït, i també a un desconegut Ignasi Puigblanch, sense fonament, la composició poètica Lo Temple de la Glòria. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí una llista d’obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc. , que no arribaren a publicar-se. Una d’aquestes obres és el curiós projecte La regeneración política de España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d’Espanya en tres estats independents: Celtibèria, Hispània Oriental i Occidental.[...] (enciclopèdia catalana)

La dispersió de la seva obra

La dispersió dels papers d'Antoni Puigblanch ha estat una preocupació constant dels historiadors de la literatura catalana. Ja en el segle passat, nou anys després de la mort de Puigblanch, Joan Corminas en el seu Suplemento a l'obra de Torres i Amat, es plany de la pèrdua d'aquests treballs i expressa la intenció de recuperar-los, Iremos buscàndolos como quien va recogiendo cosas perdidas en una vasta llanura, que no es dado seguir en todas sus partes. En l'actualitat el Dr. Joquim Molas, en una crítica dirigida a la monografia històrica dedicada a Puigblanch per Enric Jardí, conclou.

En apèndix, hom publica les lletres adreçades al director del "Times" amb motiu del lliurament il·legal de Puigblanch a les autoritats espanyoles dut a terme per les angleses de Gibraltar; els fragments desconeguts del projectat llibre puigblanquí sobre la regeneració política d'Espanya; la nota necrolòca apareguda a "The Morning Chronicle" londinenca. N'hi trobem a faltar un: l'iventari dels papers conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid[...](Joaquim Abelló Juanpere,1986)

Text sobre Puigblanch extret del diari de Mataró (1926) 

Pocs són els que parlant de Mataró hagin parlat d'en Puigblanch, les seves estridències, potser les seves idees hagin malaurat els fruits de la seva intel·ligència, el sistema persecutori a ultrança par a combatre l' home o bé la idea, mai ha donat bon resultat. No diré que fos l'home reposat d' idees, però les persecusions de que fou objecte el portaven a uns extrems perillosos fins per ell mateix.

Nasqué a Mataró l' any 1773, es diu que no consta a cap arxiu parroquial, però cal tenir en compte i així ho afirmen els periòdics estrangers d' aquella època que N'Antoni Puigblanch, lo mateix que'l seu germà Ignasi, que el cognom era el de Puig per part de pare i Blanch per part de mare, més ell volent que els dos cognoms en fecin un sol, resolgué adoptar el de Puigblanch.

Fou en Puigblanch home de gran cultura, però era el camí a seguir amb la seva ideologia, comença estudiant la carrera eclesiàstica, però en els seus moments d' oci es dedicava a l' estudi de la numismàtica, i això el portà a la conclusió, vist el gran nombre de monedes celtiberes en la nostra Catalunya a deduir que el panteisme nasqué a Catalunya i aquí anar a parar en terres orientals per presentar-se a Europa com una cosa nova, i feia aquestes consideracions sense fixar-se en llibres com els sagrats especialment el Pentateuco on podia trobar-hi fil de tot. 

El P. Escolapi Josep Rius combaté les teories d'n Puigblanch en una carta a ell dirigida publicada en el periòdic "La Universidad" que es publicava a Barcelona, qual discussió la gent d'aquella època seguia amb atenció. Considerava a Montserrat com la base de la mitologia grega. I sostingué que Iluro havia conegut la brúixola ans de la era cristiana i que els catalans eren els vertaders argonautes que havien arribat fins al mar Negre i que havien visitat i civilitzat la India i havien deixat rastre de la seva civilització pels pobles d' orient i que Iluro o Luronem era tingut com el centre de la ciència; com bon numismàtic feu una gran col·lecció de monedes celtiberes que amb tota seguretat anirien a raure a algun museu de Londres on morí. 

Estudià primeres lletres, filosofia i humanitats als Escolapis de la nostra ciutat. Com es veu la seva vocació era per eclesiàstic però la política o el que fos el portà a penjar els hàbits a la foguera com es diu vulgarment i li passà com als òssos quan són fora de lloc que sempre molesten, i començà el camí de la vida en sentit contrari, la política el portà a l' ideal ultra revolucionari i veient en perill la seva llibertat passà a Gibraltar i les autoritats Britàniques en feren tramesa al govern espanyol que l'empresonà tot seguit; degut a una discussió política sostinguda en el parlament britànic per Mr. Whitbread, fou posat en llibertat pel govern espanyol, sortint tot seguit cap Anglaterra; llavors fou quan l'elegiren diputat, lo que li permeté tornar a Espanya, acabades aquelles Corts, tornà a Anglaterra, on morí en un asil, consumit per la tristesa. 

L' any 1836 va ser elegit procurador a Corts per la ciutat de Barcelona, però va refusar el càrrec per haver perdut tota esperança en la revolució. 

Pel que's veu era un talent natural cultivat que parlava i escrivia assenyadament mentre no toqués cap assumpte on de prop o de lluny hi entrés la religió, llavors aquell home perdia la raó natural i restava completament ofuscat; llàstima d' aquesta cosa, que hagués deixat una estel·la lluminosa d' aquelles que mai s' apaguen; ara, el parlar dels grans mataronins es parla de molts però no d' ell.

En Victor Balaguer el considerava com un dels precursors del moviment de Catalunya; Catalunya i Mataró eren la seva idea i els hi retia tribut.

Jaume Ibran àlies "en Piu" i la III Guerra Carlina

El jove Jaume Ibran, cafeter d’ofici que regentava el Cafè Nou de la Riera va tenir aviat inquietuds polítiques. L’any 1842 simpatitzava ja amb el liberalisme de tendència progressista, aviat desenganyat de l'espartisme 

El 3 de desembre d’aquell any, durant el bombardeig de Barcelona per part del general Espartero, es posarn tropes del Segon Batalló de la Milícia Nacional (Liberal) de Mataró al campanar de Santa Maria perquè els més exaltats no toquessin a somatent. Es tenia por que aquests darrers convoquessin la població de Mataró a marxar i unir-se als de Barcelona perquè s’havien aixecat contra el nou govern de  Madrid  la causa  que havia  provocat  el  bombardeig d’Espartero.

Molts veïns i membres del primer Batalló de la Milícia de Mataró, format per gent molt jove que sí que havia lluitat contra els carlins a la Guerra Civil en curs, rodejaren el campanar i van demanar la rendició dels de dins. Els de fora foren capitanejats per un Jaume Ibran amb vint-i-quatre anys. Totes dues parts acordaren l’evacuació del campanar  amb  la  condició  que  els revoltats  fessin  guàrdia  a  l’església perquè  no rengués  mal.  Es  tocà a  somatent  durant  cinc  hores  però l’Ajuntament  aconseguí  que  es  calmessin  els ànims.

La  bullanga  no anà a més i la jornada s’acabà amb tothom al llit de casa seva. Un cop esclatà la Tercera Guerra Carlina es creà el juliol de 1872 a Mataró “la Ronda de l’Ibran” o “Compañía de voluntarios de la libertad”, un grup de voluntaris armats que patrullà la ciutat i rodalies, sobretot per mitjà d’“excursions” o “rondes” nocturnes. Comandats pel mateix Ibran, en Piu, i autoritzats pel capità general de Catalunya, feien rondes de nit per detectar partides de carlins que transitessin per la comarca. Aquesta companyia d’acció i mobilització ràpida també fou coneguda com la “ronda volant”. Ibran en feia el reclutament.

Els Carlins

Carles VII assegut i d' esquerra a dreta
Duc de Palma, el de Bardi i el compte
de Caserta.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades."

Les tropes carlines assalten Mataró

El 13 de maig de 1873 va tenir lloc el primer dels assalts a Mataró per part dels carlins, concretament un escamot de Francesc Savalls apostat a can Bruguera. En aquesta ocasió els carlins van aconseguir penetrar dins de la ciutat i van fer ostatges. Gràcies a l’actuació d’Ibran, els seus homes i d’altres voluntaris, molts dels quals de filiació republicana, els carlins abandonaren la ciutat ràpidament no sense fer alguns morts entre els milicians del bàndol liberal.

Principals punts de conflicte

Jaume Ibran era membre del Círcol Liberal de Mataró, un dels clubs polítics de la ciutat, i cap d’una de les seves dues tendències internes. L’altra era encapçalada per Josep Garcia Oliver. Creiem que la primera, pels precedents juvenils d’Ibran, era  més  escorada  als  “demòcrates”,  els  partidaris  del  sufragi universal. La segona, més temorosa de derives populistes.

El 7 de juny de 1874, la “Ronda de l’Ibran” es mobilitzà per atacar Òrrius, on s’estava un grup de carlins que havien atacat Badalona i el Masnou. Aquests, en veure en Piu i els seus homes, fugiren deixant els ostatges que havien fet, els quals  van  quedar  lliures.  El  10  de  desembre  de  1874, Ibran i els seus homes salvaren Vilassar de Dalt d’un atac carlí. 

Un mes més tard, el 10 de gener de 1875, els carlins, molt actius a la comarca des de finals d’any, intentaren un assalt a Mataró per l’Havana i la zona entre la Riera i el cementiri. Després d’una dura batalla, amb morts per les dues bandes, els carlins foren aturats i foragitats de la ciutat. 

El veterà Jaume Ibran, que en un primer moment es pensà que era fora de la població, aparegué expulsant els carlins de la zona nord de Mataró perseguint-los fins a la Font del Pericó. El governador militar de la plaça de Mataró, Domingo Pascual Torrejón, fou el responsable de l’èxit a la zona de Sant  Simó.  La  gent,  molt  espantada,  va  poder  observar  la retirada dels carlins des dels terrats de les cases. Alguns fins i 

tot utilitzaren telescopis per observar els esdeveniments Des d’aquests terrats també s’observaren “moltes barquetes plenes de gent en la mar promptes a fugir”.Com a premi de les seves actuacions i en especial pels fets del 10 de gener, l’Ajuntament obrí una subscripció popular per homenatjar els herois de la jornada, Domingo Pascual i  el  comandant  de  la  ronda,  Jaume  Ibran.  El  29  de  març de  1875,  acompanyats  musicalment  per  una  banda  i  en presència  d’una  comissió  formada  per  caps  de  la  Milícia local, l’Ajuntament, en nom de la ciutat, féu lliurament d’una espasa al primer, i d’un sabre amb un puny amb les armes d’Espanya i beina d’argent al segon.  

Mor Jaume Ibran

Seguint  amb  les  incursions  de  la  seva  partida,  que  en aquells  moments  estava  integrada  a  una columna  que  s’anomenava “El Rayo”, Jaume Ibran era a Breda el 22 d’abril de 1875. Aquest dia es produí un dur enfrontament amb les forces de l’Huguet, un capitost carlí. En Piu fou mort durant el combat. El seu cos presentà tres cops de sabre al cap i un a la mà i un forat de bala prop de l’ull.

La notícia arribà a Mataró el dia 24. I fou confirmada l’endemà. El dia 28 arribaren els homes del la columna que havia lluitat a Breda. Darrere de tot anava el cavall d’en Jaume Ibran. El dia 29, el cadàver fou portat en carro fins al cementiri de Mataró, on li fou posat el vestit de gala de capità de ronda. El cos, col·locat dins d’un ric taüt, fou traslladat pels milicians veterans,  en  formació  i  sota  el  so  d’una marxa  fúnebre,  a l’església de Sant Jaume de l’Hospital on es va instal·lar la capella  ardent.  Una  secció de la  Companyia  de  Veterans de la Milícia de Mataró va passar a fer guàrdia d’honor al cadàver. 

L’Ajuntament,  mentrestant,  va  preparar  les honres fúnebres. L’endemà, dia 30, el cos d’en Jaume Ibran 

fou portat fins a l’Ajuntament, on “Un gentío inmenso com-puesto de todas clases y condiciones y todas las autoridades y  comisiones  de  todas  las  corporaciones,  sociedades  [de Mataró i els pobles del seu partit judicial]...han acudido a la Casa Consistorial, donde fue llevado el ataúd, que se colocó en un féretro que salió de la Casa Consistorial precedido de la comunidad [de preveres de Santa Maria amb la creu alçada]” en direcció a Santa Maria.

Obrien la marxa tres guardes rurals amb gorra i sabre, seguits d’uns trenta voluntaris de laRonda de dit capità amb atxes (ciris) que portaven un llaç negre al braç. Del bagul penjaven sis cintes que eren aguantades pels extrems per un capità de ronda, un de l’exèrcit, un de la milícia local, el de la companyia de veterans, un amic i  el  síndic  de  l’Ajuntament.  Tancaven  la  comitiva  fúnebre, que aplegà unes set-centes persones, els músics de la milícia local tocant una marxa fúnebre i un piquet de voluntaris de la ronda del difunt amb la baioneta calada. Dins l’església el bagul es col·locà dalt d’un túmul decorat amb “grups de trofeus militars, amb canons que aguantaven grans banderes espanyoles y altres de la matrícula de Mataró [l’actual de la Ciutat] amb bona combinació y fusells formats en pavelló de cornetes”. Santa Maria, guarnida de dalt a baix amb els “enlutados” de difunts –immensos draps negres amb decoracions que tapaven les parets laterals i tot el retaule major–, es va omplir de gom a gom. Acabades les exèquies, la comitiva portà les despulles de Jaume Ibran fins al cementiri on fou enterrat. 

* bloc de sapiens.cat (context de la guerra carlina a Catalunya)

* Mataró enrere "Un heroi romàntic de la Llibertat"