Serra de Marina: Ruta pel Turó de Sant Mateu

Aquest cap de setmana ens escapem de la nostra estimada ciutat per fer una visita pel veinatge més proper, un dels llocs més magnífics del maresme, es troba a la serrelada de Marina, concretament al turó de Sant Mateu (495m) des d'on podem recórrer diverses èpoques històriques amb uns paissatges impresionants i rodeixats de natura. 

En aquest cas es tracta d'una col·laboració amb la nostra companya Maica Carmona (Kalathos) i des d'un Mataró no tan llunyà no ens hem volgut perdre aquesta excurssió. És d'un recorregut ideal per a tota la família, pensat pels més petits però alhora amb molt a dir per als més grans. Tot un matí en família en que disfrutarem d'allò més... descobrirem, jugarem, aprendrem coses tots plegats i farem salut! us convido a participar-hi en qualsevol moment de l'any, tant sols cal que ens ho feu saber ;) 

Festival Laietania del 23 de maig al 15 de Juny de 2014

Els Laietans: Una breu aproximació

Com altres pobles ibers, feien els seus poblats a turons i envoltats de muralles; les cases eren rectangulars i fetes amb pedra. Vivien de la cacera, la pesca i l'agricultura i teixien llana i lli. La seva ceràmica era poc desenvolupada i treballaven reduïdament el bronze i el ferro. Emmagatzemaven en sitges. Els seus vins foren apreciats al seu temps. Un dels seus aliments bàsics fou un derivat lacti similar al iogurt.

Els laietans van emetre moneda amb la llegenda laiesken  que en Ibèric s'interpreta com una referència al nom de l'ètnia a la que també fan referència les fonts gregues i llatines: (moneda) dels laietans o dels de Laie.  ( trobareu més informació al wikipèdia, Laietans)

Com ens explica Joaquim Vilardelbó i Llargués del qual n' extrec les següents paraules de la publicació feta pel Patronat Municipal de Cultura de Mataró " BLOC MATARONÍ"

" Es sapigut que la ibèria es dividia en vàries regions, en aquells temps riques i exuberants. Una de les millors poblades i freqüentades era Laietània. Aquesta es subdividia en diferents comarques les quals generalment portaven el mateix nom que el riu o ciutat més important que passava o estava enclavada en llurs territoris; com els Tarnoletes, que habitaven en les valls regades per el riu Tarnum (Tordera?) el mateix que els Betulans, per passar-hi el Bétulo, i els iluronins, per ésser la ciutat d' iluro la més important de la comarca.Laietània comprenia les actuals planes del Vallès, del Llobregat, pla de Barcelona i gran part de la conca del Tarnum (Tordera?) i confinaven per la part de Tarragona amb la Cosetània, per la de Manresa amb la Lacetània, la de Vic per Ausetània, i per la de Girona amb la Indigència.[...] ( podeu apreciar aquests aspectes en el mapa )

[...] Les vies romanes unien i relacionaven les ciutats marítimes amb les de l' interior. Aquestes carreteres passaven per els castells i torres, que tan abundaven en la Laietània. La més important era la que unia Barcino amb Gerunda [...] La nostra regió presentava un aspecte ben diferent del d' avui dia. En les seves immenses planes i llargues serralades plenes d' extenses selves poblades d' innombrables porcs senglars, llebres i cérvols, s' hi trobaven molt sovint clars i transparents llacs i torrents que amb el remoreig de les aigües i els mil reflexes colorits, ocasionats per els brillants raigs de sol, acaronaven i feien la vida plàcida als Laietans. La geologia del terreny no era precisament la dels nostres dies; la mar entrava molt més cap a la costa, deixant al retirar-se unes platges immenses que precisament per això se les anomenà Maresma, qual nom perdurà fins l' edat mitjana; actualment molts autors l' anomenen pel mateix nom.[...]

Del Besos al montgat ( Promontori Lunarium) forma la platja una mitja lluna Internada. Les poblacions no eren moltes, però els ports eren nombrosos. Abundoses es feien les collites de la terra, les fruites d' Ausa, els grans del Vallès i els famosos vins del Llobregat, que Plini anomena freqüentment el mateix que Marcial, tenien acollida arreu del món, puix les naus d' Itàlia, de Grècia i de l' Àsia, envaïen els nostres ports per a proveir-se dels renomenats productes agrícoles de la regió Laietana."

Aquesta apassionada descripció de Vilardebó, no sense un substrat històric real, crida l' atenció per què conflueixen en ella grans dosi de romanticisme, nosaltres des d' Un Mataró no tan llunyà, certament colpits pel mateix amor per explicar la nostra història, sens dubte ens deixem dur per la imaginació i segurament perdem el peu a l' academicisme que hauria de ser imperant en els estudis amb més erudició. També cal entendré el text en el moment en que escriu Francesc Cabanyes, l' any 1925. 

Malgrat tot, preferim explicar les coses a la nostra manera, introduint en molts casos textos amb la més acurada sistematització que mereix l' estudi del passat i en d' altres, textos com el que presentem, que partint d' uns fets contrastables i indiscutiblement estudiats són presentats de forma imaginativa, dotant-los d' una força que tan sols la literatura aconsegueix plasmar.

Segurament en els enllaços que facilitem, en biblioteques i estudis monogràfics de tot tipus podreu aprofundir en les pinzellades que aquí trobareu.

La història de Mataró: La prehistòria i l' antiguitat

La prehistòria i l'antiguitat

Les restes de poblament més antigues corresponen a la civilització anomenada dels sepulcres de fossa, representada per uns enterraments descoberts a la població (a l'extintoreria Marchal) i al veïnat de Mata, on aparegué el material neolític típic amb grans de collaret de cal·laïta. Una altra cultura present és la dels urnerfelder o camps d'urnes, de la primera edat del ferro, a la qual pertanyen uns vasos hallstàttics que alguns autors daten dels segles VIII-VII aC i que foren trobats al paratge de l'Estrada. Al replà ocupat pels entorns de l'església parroquial de Santa Maria i la Plaça Gran ha aparegut terrissa ibèrica (segle IV aC) feta amb torn, sense decorar, barrejada amb la campaniana; això fa pensar que els pobladors indígenes ja devien tenir una preferència a instal·lar-se en aquests indrets abans de la romanització o durant la seva implantació.

Els historiadors antics Mela i Plini situen entre Badalona i Blanes la població d'Iluro. Plini qualifica les tres localitats d'”oppida civium romanorum”. Al seu torn, Ptolemeu esmenta en una posició semblant una Aíluron que coincideix amb l'Iluro dels dos primers. La descoberta a Mataró, al llarg del temps, de notables vestigis arqueològics de l'època romana ja va fer creure als historiadors que ací es trobava el solar de l'antiga Iluro.

Tanmateix, les troballes al terme de Mataró han estat molt abundants i es densifiquen, precisament, als encontorns de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran, la plaça de Sant Cristòfol i la plaça del Beat Salvador, de les quals són una bona mostra els paviments de mosaic que es conserven in situ en aquella primera plaça, i les restes de la propera vil·la de Can Xammar.

També la Riera ha ofert un bon nombre de sepultures de tegula a diversos llocs; hom parla fins i tot de l'existència d'un columbarium. Són també abundants les restes a l'entorn de l'església de Santa Maria, a les proximitats de la qual romangueren des de temps immemorial unes ares dedicades per sevirs augustals a diverses divinitats paganes, avui al museu de la ciutat. Encara es coneixen poques notícies sobre l'estructura d'Iluro, però les excavacions han posat al descobert fonaments de cases, clavegueres, el que seria probablement el carrer principal de la ciutat, etc.

Molts dels materials trobats fan pensar que la ciutat tingué gran rellevància i que era dotada d'edificis notables. Quant a l'epigrafia, cal remarcar la troballa feta l'any 1814, a la Riera, d'una làpida dedicada a L. Marc Optat, duumvir Ilurone, cosa que confirmà la localització de la romana Iluro al Mataró actual. Als afores de la ciutat també han aparegut vestigis de qualitat, com ara un monument funerari excavat al Camí del Mig, i restes d'importants vil·les rurals, de les quals sobresurt la de Torre Llauder.


*Enciclopèdia catalana

ELS CONSTRUCTORS DE MEGÀLITS (II - historiografia)

Trobareu en d'altres edicions del bloc la primera part, a mode d'introducció, d'aquesta recerca i estudi dels orígens dels diversos megàlits de la zona de la serralada de marina on els primers pobladors ja construïren els seus monuments. Moltes vegades aquestes "pedres" tenen ubicacions i funcions per delimitar però de ben segur formaven part fonamental de les primeres cultures; tot aquell esforç havia de significar quelcom, però per ara continuaré exposant els passos dels primers estudis.

Josep Colominas i Roca, dins l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalana, publica l'anomenat dolmen de Céllecs, conegut per la Cabana del Moro, que juntament amb la Roca d'En Toni de Vilassar de Dalt i la Pedra Gentil de Vallgorguina són els més coneguts i divulgats en l' àmbit excursionista.

Paral.lelament als treballs d'Estrada cal esmentar la important feina de recerca que va protagonitzar el Gurp Arqueològic de Vilassar de Dalt amb Jaume Ventura i en Pau Ubach entre els anys 40 i 50, portant-los a descobriments importants com la Cova de la Granota entre molts altres jaciments en abrics sota roca. Marià Ribas i Bertran centrà el seu ingent treball en els temps ibero-romans malgrat haver treballat la recerca prehistòrica pels territoris de Dosrius i Canyamars.

El descobriment de nous megàlits no és pas habitual, si exceptuem la galeria de Can Gurri, a la carena entre Alella i Vallrromanes localitzada per Guilleumas vers els anys 50. És evident que les descobertes es produeixen quan hi ha un treball de recerca sistematitzat com és el cas de la Serra de l' Albera, on es comptabilitza la major concentració dolmènica del principat, potser per trobar-se en l' àmbit pirinenc, porta d'entrada d'aquesta cultura.

Més cap als nostres dies, la recerca prehistòrica va prendre el relleu amb el grup d'En Jesús Illa dins el Museu de Mataró i la seva Secció Arqueològica. El treball es centrà en el Montalt, Rocs de Sant Magí i Serra Polsaruda. La troballa més interessant es va produí en el jaciment epicardial de Sant Magí de Llavaneres, una estructura d'hàbitat del neolític antic amb una antiguitat de 4.300 - 3.800 BC.

Actualment i des del Museu de Mataró s'ha endegat un Projecte de Recerca sobre el poblament prehistòric a la Serrelada de Litoral (Maresme- Vallès Oriental), portat per un equip de la Secció Arqueològica i secundat per diversos especialistes. Cal esperar que aquest projecte contribueixi a una actualització del nostre patrimoni d'Arqueologia prehistòrica.

ELS CONSTRUCTORS DE MEGÀLITS (I)

La Ruta Prehistòrica de Céllecs

Monument construït amb pedres grans. Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs.

Foren construïts durant el final del neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d'Europa i en algunes altres zones. A l'Europa central són molt notables els conjunts de Stonehenge (Angleterra) i Carnac (Bretanya). Bé que sovint hom anomena també megàlits altres monuments, molt diferents, de Menorca, Sardenya i Malta, de datació més tardana, aquests no formen part de la cultura megalítica típica.

Hi ha megàlits al Nord i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, tipus que són característics de la nostra zona litoral i prelitoral.

A l'entorn de l'any 1945, Josep Estrada i Garriga de Granollers, membre del Centre Excursionista de la Roca del Vallès, junt amb altres companys, exploraven el vessant nord de la carena de Céllecs. No era pas la primera vegada que emprenien la recerca, la seva constància els havia portat a descobrir un seguit d'importants vestigis de la cultura megalítica. Els dolmens de Can Planes, la Cabana del Moro, Can Gol I i II, la Roca Foradada, La Pedra de les Creus, La Pedra de les Orenetes, etc.

A partir d' aquests descobriments, Estrada publica "Síntesis Arqueológica de Granollers y sus alrrededores" (1951) i divulga tot el conjunt prehistòric d' aquesta àrea. Val a dir que des de començaments de segle, l'anomenat excursionisme científic ja havia fet incursions arreu de Catalunya tot visitant o descobrint nous dolmens.

Joaquim Vayreda i Josep Sederra en la seva obra "Breve reseña de los descubrimientos arqueológicos llevados a cabo por el Centro Artístico de Olot" l'any 1878 fan esment de la Pedra Gentil de Vallgorguina. Aquest dolmen va ser reconstruït donant com a resultat un monument druídic irreal i fora de la tipologia dels nostres megàlits, encara que molt fidel amb la historiografia romàntica tant pròpia de l' època.