La Rítmica torna a Mataró

Cartell promocional del 1er Trofeu ciutat de Mataró, obra de Montse Martín, s'hi representa la gimnasta Carmen Acedo Jorge, entre altres fites va ser Olímpica a Barcelona 92 i  Campiona del món en maces l'any 93. 

Ja tenim penjat el podcast de l' entrevista a Mataró Ràdio

escolta'ns a la ràdio, l'enllaç de l' entrevista

Notes sobre l' entrevista a Mataró Ràdio, que s' emet avui a les 17:20

- Què hi feia un mataroní com Blai Parera a l'Argentina?

Poc podem saber d' intencions quan estem parlant de fets tan llunyans en el temps i de personatges que se'ls coneix sempre des de la seva vessant professional. Primer de tot, tenia 20 anys quan va marxar, jo reconec a un jove Blai Parera disposat a marxar a buscar ves a saber què? Fortuna? Un canvi d' aires, un desamor? Amb aquesta edat pots fer qualsevol cosa a la vida.

Recordem que en aquells moments Mataró és molt més petit que ara, destacat si però amb unes dimensions i possibilitats reduïdes de desenvolupar una carrera com a músic

.

Recordem també que el comerç amb Amèrica es va liberalitzar per part de Carles III uns pocs anys abans i multitud de mataronins i catalans van travessar l' atlàntic a provar sort.

El cas és que com molts altres, va desembarcar a les colònies buscant oportunitats i de fet les va tobar en la seva professió, va treballar com a compositor a Buenos Aires, a Montevideo, va ser professor de piano, llaud i violí, organista a la Catedral Metropolitana de Buenos Aires, Director d'orquestra..

Va participar de la defensa davant les invasions angleses en el context de la guerra del francès, precedents a la independència de 1810.

Es va casar al 1809 amb una de les seves alumnes. Facunda Rey amb la que va tenir tres fills.

- La seva composició ja va néixer amb l'objectiu de convertir-se en himne?

Doncs hi ha certa controvèrsia en això, es diu que la “marcha patriotica” com s' anomenava llavors, era extreta pel compositor de la lletra Vicente López i Planas, d' una obra de teatre “el 25 de Mayo” ( la cantaven al final de la obra a capela)

Ell va afegir les estrofes que va considerar oportunes i va demanar a Blai Parera que afegir la música, per la qual van pagar li 200 pesos, segons entenc no era una fortuna.

Hi ha qui diu que Blai Parera tant sols va adaptar, per dir-ho suaument, la partitura original de Luis Ambrosio Morante.

En el capítol de controvèrsies també, s' ha difós popularment que l' assemblea del govern argentí la va votar a favor i això també està en entredit, es veu que aquell dia no hi havia plè... devia ser només el govern de contingència.

- Com va evolucionar aquest himne?

En un principi era flamant-ment anti espanyol, contra el govern i contra el rei, segons diuen durava uns 20 minuts, que donen per posar de volta i mitja a qualsevol

Es va anar modificant i evolucionant segons els interessos de patris. Un cop calmats els ànims després de la independència calia cenyir-se a qüestions més pràctiques i buscar noves aliances, rebaixant el to de certes proclames.

Segons he trobat existia la necessitat de no remarcar tant la consideració de nació com la vinculació a d' altres monarquies o potències amb les que podria interessar pactar o aliar se, Comencen a sorgir expressions com “ved en trono a la noble igualdad”, afrancesamiento relacionado con el propósito de coronar al duque de Orleáns. O “sobre alas de gloria alza el pueblo, trono digno a su Gran Majestad”, estrofa desaparecida en la versión definitiva, O “ya su trono dignísimo abrieron, las Provincias Unidas del Sur”

Amb el temps també van anar desapareixent les estrofes amb més animadversió cap Espanya. Es van evaporar referències marcials

“los bravos que unidos juraron su feliz libertad sostener, a esos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer”.

Tampoc cantarem:

“son letreros eternos que dicen: aquí el brazo argentino triunfó, aquí el fiero opresor de la Patria su cerviz orgullosa dobló”.

Passa a anomenant-se des de 1847 Himne Nacional Argentí, molt menys extens, poc a poc es va anar perfilant la versió actual de l'himne que al 1860, segons l' apreciació popular i al meu entendre també, va perdre la seva essència guerrera i de lluit per convertir-se en un himne més solemne i pompós.

Avui dia, la versió que canten Leo Messi i companyia a l' albicelest tant sols és una petita introducció.

- Blai Parera va viure la fama o reconeixement d'haver composat la música de l'himne?

La veritat, que considero apropiat parlar de tot el contrari, de fet composar l' himne li duria més d' un mal de cap. Com tota persona que ha viscut entre dos mons amb conflicte d' interessos entre ells, no era massa ben vist.

Més enllà de reconeixer-li això si l' autoria i haver rebut uns diners a canvi, la desconfiança que aixecava una persona provinent de la metròpoli, fa que juntament amb l' ambient que es vivia després de la independència segurament no afavorís a l' estada de Blai al país.

Segons apunten alguns estudiosos, poder la seva condició d' espanyol, després de la independència, li va crear alguns problemes i certa inseguretat. Determinats companys destacats en la defensa davant de les invasions angleses van ser afusellats, penjats o morts en estranyes circumstàncies.

Per tant, lluny de rebre un reconeixement més enllà de l' estrictament professional i l' ombra del dubte que planava sobre qualsevol espanyol, no crec que li deixessin gaire bon sabor de boca. Prova d' això és el fet de que va marxar l' any 1817-18. Qui sap si per enyorança de Mataró o per buscar a la seva terra un millor final.

- Blai Parera va acabar tornant a Mataró, on de fet va morir. Per què aquest retorn?

“meses antes de su partida, el gobierno argentino que estaba en guerra exigió a todos los españoles residentes juramento de fidelidad a la patria naciente y morir por su independencia total, legalizando su adhesión mediante una carta de ciudadanía. Podría ser que la adopción de la nacionalidad argentina hubiera sido una imposición demasiado dura para el catalán y tal vez la causa de su extrañamiento súbito”.

Ho hem apuntat ja anteriorment, pel que conec del seu retorn, tampoc va rebre una benvinguda afectuosa, ni li esperaven riqueses ni reconeixement, també al contrari, a la seva arribada a Cadis es documenta:

 “se vigile su conducta y estén a la mira de sus operaciones"

No oblidem que era un dels compositors d' un dels himens més ofensius i deshonrosos contra Espanya, recordem que Ferran VII havia tornat al tron després de les guerres napoleòniques i mig imperi s' havia independitzat, primava la necessitat de tenir sota control estricte a qualsevol sospitós i aquest era el cas de Blai Parera.

Segons he pogut esbrinar de la mà de Xavier Clavell Borrás, va acabar els seus dies a Mataró exercint d' interventor de correus, per tant lluny també d'un retorn brillant.

- Tenim constància de qui són els seus descendents actuals?

Hi ha força Pareres a Mataró i rodalia, qui sap si són descendents directes seus o no, es creu que la seva dona i com a mínim una de les filles va morir a Mataró. Tot és possible. De fet jo conec personalment a una Magda Parera, ja li preguntaré no en tinguis cap dubte. El que conec és que té certa repercussió a l' Argentina actual, alguna escola o institut, nombrosos carrers a les diverses ciutats, comptant es clar a Mataró (Rocafonda) Així que, malgrat tot, al final va tenir una part de la fulla del llorer que reconeix els seus esforços, siguin quins siguin els seus descendents tenen un avantpassat digne de destacar. 

S' emetrà avui a les 17:20 a la programació de tarda de "la xarxa de comunicació de Catalunya" espero que ho disfruteu.

L' Himne Nacional Argentí de Blai Parera

El 24 de maig de 1812 es presentà a la "Casa de Comedia" (casa de comèdia) de Buenos Aires l'obra teatral "El 25 de Mayo" (el 25 de maig) de Luis Ambrosio Morante, referida a la revolució de maig de 1810, la qual acabava amb un himne corejat pels actors. Un dels espectadors, el porteny Vicente López i Planes, se sentí inspirat i aquella mateixa nit va escriure la primera estrofa d'un himne per a reemplaçar al de Morante, al que el català Blai Parera havia posat música.

L'Assemblea General Constituent l'aprovà com "Marcha patriótica" el dia 11 de maig de 1813. L'endemà l'encarregà compondre amb urgència una nova música a Parera. Alguns autors diuen que aquest hi accedí, però passats diversos dies no presentava cap resultat. Finalment s'hauria negat, al·legant-hi que la lletra era ofensiva contra Espanya i que ell temia les represàlies del govern del rei. Fou encarcel·lat pel govern i obligat a compondre sota pena d'afusellament. En una sola nit finalitzà la partitura (simplement agafà la música que havia compost per a l'obra de teatre un any abans). Fou alliberat i en el primer vaixell abandonà per sempre Argentina, vivent diversos anys en Río de Janeiro (Brasil) i finalment en Espanya, on hi morí.

Aquesta teoria sobre les raons de la partida de Parera ha estat també refutada. El musicòleg Carlos Vega opina que "mesos abans de la seva partida, el govern argentí exigí a tots els espanyols residents jurament de fidelitat a la pàtria naixent i morir per la seva independència total, legalitzant la seva adhesió mitjançant una carta de ciutadania. Podria ser que l'adopció de la nacionalitat argentina hagués estat una imposició massa dura pel català, i la causa del seu estranyament de sobte."

S'estima que l'obra fou presentada el mateix dia 25 de maig de 1813, ja que el dia 28 d'aquell mateix mes es cantà al teatre durant una funció patriòtica efectuada durant la nit. Després se'l coneixeria com Canción Patriótica Nacional, i més tard simplement comCanción Patriótica. Però en una còpia de 1847 apareix titulada com Himno Nacional Argentino, nom que rep en l'actualitat.

La lletra era marcadament independentista i antiespanyola, com corresponia a l'esperit de l'època. Temps més tard, l'Assemblea de l'any XIII demana un "canvi" de lletra, perquè l'himne quedés més acord amb els nous vents que hi bufaven: Anglaterra s'oposava vigorosament a tot arrestament d'autonomia en les colònies d'Espanya, la seva aliada en la guerra contra Napoleó. L'ambaixador britànic, lord Strangford, fa saber al govern de Buenos Aires "allò boig i perillós de tota declaració d'independència prematura".

Desapareixen llavors estrofes que anunciaven que "s'aixeca a la faç de la Terra una nova i gloriosa nació". S'infiltren, en canvi, conceptes monàrquics quan els pròceres competien en candidatures de prínceps europeus per a governar-los: el príncep portuguès, el francès, l'italià...

No estranya pas llavors el "veieu en tron a la noble igualtat", afrancesament relacionat amb el propòsit de coronar el duc d'Orleans (tot i que altres autors senyalen que els orleanistes no estaven a favor de la "noble igualtat" de la Revolució Francesa sinó més aviat al contrari, que eren partidaris de l'Antic Règim). O "sobre ales de glòria alça el poble, tron digne a la seva Gran Majestat", estrofa desapareguda en la versió definitiva. O "ja el seu tron digníssim obriren, les Províncies Unides del Sud".

L'himne experimentà en 1860 una altra modificació encomanada al músic Juan Pedro Esnaola, qui realitzà una versió orquestrada més rica des del punt de vista harmònic.

Tingut l'Himne Nacional, la Cançó patriòtica de López; a través d'un llarg període de la nacionalitat fou interpretat d'acord amb el text original; però un cop desaparegut el furor de la contesa contra Espanya, en ares d'un apropament polític amb Espanya, degut a nombroses crítiques per part de representants diplomàtics espanyols, la cançó nacional va sofrir en el seu enunciat una modificació de forma en el relatiu a aquella part que pogués tenir un concepte pejoratiu per a altres països.

Durant la segona presidència del general Roca, el 30 de març de 1900, un decret referendat amb la signatura del President de la Nació i dels ministres Luis María Campos, Emilio Civit, Martín Rivadavia, Felipe Yofre, José María Rosa i Martín García Merou disposava que: "Sense produir alteracions en el text de l'Himne Nacional, hi ha en ell estrofes que responen perfectament al concepte que universalment tenen les nacions respecte de llurs himnes en temps de pau i que harmonitzen amb la tranquil·litat i la dignitat de milers d'espanyols que comparteixen la nostra existència, les que puguin o hagin de preferir-se per ésser cantades en les festivitats oficials, per tal com respecten les tradicions i la llei sense ofensa de ningú, el president de la República, en acord de ministres decreta: Article 1r. En les festes oficials o públiques, així com en els col·legis i escoles de l'Estat, només es cantaran la primera i l'última quarteta i el cor de la Cançó Nacional sancionada per l'Assemblea General l'11 de maig de 1813."

Varen desaparèixer així les marcials referències a "els braus (argentins) que units juraren llur feliç llibertat sostenir, a aquells tigres amb sed de sang (els espanyols) forts pits sabran oposar". També es va treure: "són lletrers eterns que diueN. aquí el braç argentí triomfà, aquí el fer opressor de la Pàtria (el soldat espanyol) el seu clatell orgullós doblegà".

Blai Parera i Moret, o Perera, (Múrcia, 3 de febrer del 1776 – Mataró, 7 de gener del1840) fou un músic i compositor català, autor de la música de l'Himne Nacional Argentí.

Nascut a Múrcia de pares catalans, encara infant anà a viure a Mataró amb la seva família, i formà part de la Capella de Música del Col·legi de Santa Anna, dels escolapis, on estudiava.

Emigrà a Amèrica el 1793. Entre el 1802 i el 1803 fou músic a l'església de Sant Francisco de Montevideo. Establert a Buenos Aires el 1803, s'hi guanyà la vida donant classes (tant classes particulars com fent de professor en el Colegio de Niños Expósitos), tocant l'orgue en temples (a la Catedral i a les esglésies de San Nicolás, San Ignacio i la Merced), fent concerts com a violinista i clavicordista i component tonadillas. Fou director de l'orquestra del Coliseo Provisional de Comedias de Buenos Aires (futur Teatro argentino) quan es fundà el 1804, i fins al 1806.

Blai Parera es casà amb una de les seves alumnes, Facunda del Rey, el 1809. Entre el 1810 i el 1813 li encarregaren que musiqués diverses poesies patriòtiques, en la cerca d'un himne per a l'Argentina, fins a la definitiva Marcha Patriótica. En el juliol de 1813, es traslladà a Rio de Janeiro per a estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal; el 1815 ja tornava a ser a Buenos Aires^[1] on el 1817 hi naixeria el seu fill Juan Manuel (tingué dues filles més, Dolores i Juana).

El 1818 tornà a Europa. Sembla que arribà a Cadis a mitjans del 1818, el 1824 visqué a Madrid, i passant per Barcelona, parà finalment a Mataró el 1830, on féu d'interventor de Correus.

Parera, una població argentina del departament de Rancul a la província de la Pampa, porta el seu nom; també ho fan escoles, corals i un carrer d'un barri benestant de Buenos Aires. El 1933 els infants de les escoles catalanes sufragaren el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per bastir un monument en memòria seva.

La Marcha Patriótica, futur Himno Nacional Argentino

El 1813 el Triümvirat que regia el país -era el període comprès entre el 25 de maig del 1810, proclamació del govern de lesProvincias Unidas de Sudamérica i el 9 de juliol del 1816, data de la Declaración de Independencia- comissionà una composició a en Parera, que amb lletra de Vicente López y Planes, rebé el títol Marcha Patriótica. El decret 10.302 del 24 d'abril del 1944 donà la forma definitiva a l'Himno Nacional Argentino, que quedà amb la lletra de López, la música d'en Parera i l'arranjament que n'havia fet el 1860 el músic argentí Juan Pedro Esnaola. Durant tres anys, amb San Martín, l'himne argentí també ho fou de la república de Xile.

Marcha patriótica (1813) Oíd, mortales, el grito sagrado: Libertad, Libertad, Libertad. Oíd el ruido de rotas cadenas, ved en trono a la noble igualdad. Se levanta a la faz de la Tierra una nueva y gloriosa Nación, coronada su sien de laureles, y a sus plantas rendido un león. Tornada Sean eternos los laureles, que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! De los nuevos campeones los rostros Marte mismo parece animar la grandeza se anida en sus pechos: a su marcha todo hacen temblar. Se conmueven del Inca las tumbas, y en sus huesos revive el ardor, lo que va renovando a sus hijos de la Patria el antiguo esplendor. Pero sierras y muros se sienten retumbar con horrible fragor: todo el país se conturba por gritos de venganza, de guerra y furor. En los fieros tiranos la envidia escupió su pestífera hiel; su estandarte sangriento levantan provocando a la lid más cruel. ¿No los véis sobre México y Quito arrojarse con saña tenaz y cuál lloran, bañados en sangre, Potosí, Cochabamba y La Paz? ¿No los véis sobre el triste Caracas luto, llantos y muerte esparcir? ¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? A vosotros se atreve, argentinos, el orgullo del vil invasor; vuestros campos ya pisa contando tantas glorias hollar vencedor. Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer. El valiente argentino a las armas corre ardiendo con brío y valor, el clarín de la guerra, cual trueno, en los campos del Sud resonó. Buenos Ayres se pone a la frente de los pueblos de la ínclita unión, y con brazos robustos desgarran al ibérico altivo León. San José, San Lorenzo, Suipacha, ambas Piedras, Salta y Tucumán, La Colonia y las mismas murallas del tirano en la Banda Oriental. Son letreros eternos que dicen: aquí el brazo argentino triunfó, aquí el fiero opresor de la Patria su cerviz orgullosa dobló. La victoria al guerrero argentino con sus alas brillante cubrió, y azorado a su vista el tirano con infamia a la fuga se dio. Sus banderas, sus armas se rinden por trofeos a la libertad, y sobre alas de gloria alza el pueblo trono digno a su gran majestad. Desde un polo hasta el otro resuena de la fama el sonoro clarín, y de América el nombre enseñado les repite: "¡Mortales, oíd!: ya su trono dignísimo abrieron las Provincias Unidas del Sud". Y los libres del mundo responden: "Al gran pueblo argentino, ¡salud! Sean eternos los laureles que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! (En cursiva apareixen les estrofes llevades en la versió moderna)

El tramvia de Mataró: la versió de la Trinca!

Allà a Mataró n'hi havia un tramvia 
que n'és de cartró i va per la via. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

El primer vagó se'n surt de la via 
i a prendre un vermut la gent i el tramvia. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

El segon vagó se'n surt de la ruta 
per què el conductor n'és fill de Calcuta. 
Tralarà, la, la, carai quin tramvia. 
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va

*original de la Trinca (1971)

Ahir era un dia per recordar, marxa un dels amics de la colla el Joan Marc, un de tants que ens deixa per buscar quelcom món enllà. Avui, una necessitat per poder avançar per no restar aturat per la dinàmica dels temps que ens ha tocat viure, tot un repte que afrontem amb la millor de les disposicions, com altre van fer abans que nosaltres, com molts dels que recordem i dels que no n'ha quedat ni rastre, a tots aquells eren als que ahir, entre riures, acomiadàvem. 

Una de les cançons que més sonaven i que amb el pas de les hores anava guanyant força i picantor era el ja clàssic de la trinca "El tramvia de Mataró", recordo haver expressat en públic que l' endemà la pujaria al bloc entre bromes sucoses per part dels companys sobre la meva dèria per glossar, copsar i compartir tot allò que trobo interessant o digne de menció, i avui el que més volia era retre homenatge a tots els que em marxat, marxem o marxarem a la recerca d' un futur digne. 

Fins aviat companys!

El Compositor cec: Jaume Isern

Era fill de Gaspar Isern i Blanch ( +1832 ) , mariner , un dels primers grans fabricants de mitges de seda i cotó de la ciutat de Mataró i comerciant amb delegació a Veracruz . El 1823 Gaspar Isern , primer germà del cèlebre liberal Antoni Puig i Blanch , va ser perseguit per haver donat suport al règim constitucional durant el Trienni

Jaume  Isern  i  Colomer  va  néixer  el  1798  al número 44 del carrer de la Mercè. Cec de naixement, va estudiar música des dels quatre anys i amb deu, ja destre en piano, va començar a  rebre  formació  d’orgue,  harmonia  i  composició  de  l’organista  de Santa Maria de Mataró, Antoni Mitjans. Traslladat a Barcelona, va ser alumne d’Humanitats i Ciències Exactes, a Llotja va estudiar Ciències Físiques i Naturals i a Montpeller va estudiar aritmètica i escriptura.

El 1821 va inventar un mecanisme d’escriptura musical per a cecs que li valdria el 1827 la Large Silver Medal de la Royal Society for the encouragement of Arts, Manufactures and Commerce de Londres. L’any 1837 va publicar "Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura de música". Amb una prodigiosa comprensió de l’espai i dels cossos, Isern també va desenvolupar la capacitat d’esculpir amb gran precisió. 

L’any 1828, va ser obsequiat amb una pensió anual com a resposta del regal a la Casa Reial d’algunes de les seves talles. Dos anys més tard era nomenat per l’Ajuntament organista de la parròquia de Mataró, plaça que ocuparia la resta de la vida. El 1844 va actuar davant la reina Isabel II d’Espanya a l’Exposició Industrial de Barcelona. 

Ca l’Isern, al carrer d’en Moles -ara casa Vallmajor-, es va conver-tir en un lloc de peregrinació. Il·lustres forasters visitaven la ciutat per conèixer-lo. Fou soci corresponsal de la Real Sociedad Patriótica de Amigos del País de l’Habana, membre de la Sociedad Filarmónica de Barcelona i soci de mèrit de les delegacions de Barcelona, Màlaga, Tortosa i Girona de la Sociedad Económica de Amigos del País.

També un dels membres més actius de la de Sociedad de Amigos de la Instrucción de Mataró (Ateneu Mataronès). El 1865, com a president, va encapçalar la comissió que va crear la Biblioteca Popular de l’Ateneu. 

També fou soci promotor de la Caixa d’Estalvis de l’Ateneu, la Caixa d’Estalvis  de  Mataró  (posteriorment Laietana),  i  president  honorari d’aquesta fins a la seva mort el 1880.

En opinió del seu biògraf Thos i Codina, Isern es va convertir en l’apòstol de la música a la ciutat, i va formar el cenacle musical per excel·lència del Mataró romàntic noucentista. L’organista cec va ser professor de Manuel Blanch, autor de la Misa de les Santes. 

Jaume Isern i la seva esposa van veure morir els seus dos fills. Morts sense descendència, els béns de la parella van finançar la construcció de la nova capella del Sagrament de Santa Maria, neobizantina (1884-1889). Una làpida commemorativa situada en el pas d’entrada a la capella des de la nau central ho recorda.