Jo també tinc la meva foto antiga de Mataró

Interessant comparar i compartir espais d' ara i d' abans en aquest vídeo-recopilació d'imatges representatives de la ciutat.



Jo també tinc la meva foto antiga de Mataró.



No pot faltar la mítica nevada del 62.

La Basílica de Santa Maria: Visita inesperada

Avui tenia preparada una altre publicació, però com succeeix a vegades a la vida, el que prepares no esdevé necessàriament realitat, així que m' he trobat davant la grata sorpresa de poder visitar el campanar de Santa Maria o això semblava a simple vista, ja que pel preu d' un he vist dos monuments, també he pogut visitar l' orgue.                                                                                                                                                       

La porta entre oberta i unes escales dallò més interessants, com la fotografia que us presento, flanquejada per dues persones que em convidaven a pujar, casualment una d' elles era lleidatana i les comparacions amb la Seu no han trigat a sorgir. La Seu Vella és un monument excels, amb un campanar que depassa en molt la nostra modesta basílica, per alçada i per estar sobre un turó, el de la Seu, molt més elevat que el nostre pujol. Però, en tots els què hi ha però, el més interessant de la visita era l' exposició dels conceptes i la visita a l' orgue, i aquí la Seu ha sortit perdent o lamento.

A l' entrada ens han fet una petita introducció a la basílica, el fet de que l' accés fos limítrof a la façana i no directament al campanar ha donat joc a parlar-ne. Construïda al XIX es troba superposada a la façana original, una façana molt senzilla d' un estil molt semblant a les que podem trobar a diversos pobles de la costa. Hi ha un petit passadís que cobreix la sobre façana i l' entrada de l' església que és imperceptible des d'altres angles o en entrar per la porta principal, però que és molt curiós de veure. 

En pujar per les recaragolades escales canviem de torn i ens endinsem en l' autèntica escala del campanar, ens adverteixen que hi trobarem un rellotge també del mil vuit-cents i escaig, lamentablement ja no funciona, era l' antic mecanisme ara modernitzat que donava les hores i constituïa part del ritme de vida d' aleshores, temps en que d' oïda podíem saber on érem, toca defensar la terra, toca anar a missa, toca a mort... Parlem de wasaps, de notícies que volten el món en segons i aquell món tan petit però tant eficient. 

L' arribada a dalt ens emmarca en la nostra ciutat, ens envolta en campanes, tan sols una apunt, el meu besavi era campaner en un petit poble de les valls pirinenques de l' Aragó, sempre he tingut fal·lera per les campanes i curiositat per les persones que les toquen, me les miro d'aprop com reconeixent-me. Per això escoltava atentament com l'home campaner anava exposant l'origen de les mateixes, la Juliana, la Semproniana i la Montserrat, datades als anys 40, després de la guerra i els seus estralls, recordava episodis de guerra com els protagonitzats per Rafael Estrany o Joan Peiró contraposant el seny al fanatisme, malgrat les idees. De fet encara n'hi ha una del segle XVI, la més petita, símbol d' aquella ciutat que començava a créixer i a convertir-se en un nucli poblacional, més enllà dels masos i masies.

Després d' emmirallar-me en aquell home i les vistes, mirant d' identificar llocs de la ciutat per on he passat, a si, l' escola de les "nenes" el Cor de Maria quantes visites il·lustres hem documentat; Santa Anna, l' espadanya de Sant Josep, com no parlar del Montalt i de Burriac, la casa dels avis d' aquell amic amb el pujàvem al terrat, recordant com es veu el campanar des de mar i en el gravat que presideix aquest bloc. 

Hem tornat a baixar sobre els nostres passos, ara si a la nova estança de l' orgue, des de 1927. Una de les afirmacions que he trobat més curiosa és la que ha fet un dels nostre guies, "la capacitat tècnica de les nacions es media no amb les seves armes sinó amb la perfecció dels seus orgues" una asseveració agosarada però no del tot desencaminada a tenor de la presència d' aquell enorme instrument de  grans proporcions, pulmons mecànics i esperit de fusta, que m' ha convençut de la seva imponent complexitat. 4500 tubs perfectament orientats, alguns de la mida d' agulles i d'altres de columnes que pujaven en ordre incert a través de les tripes del monstre.

Renovat amb la subtilesa dels temps a l' any 1974 presenta un aspecte mecànic però amb elements que permeten parlar de certs avantatges moderns. Testimonis del seu potencial, hem rebut una classe d' un altre Estrany Roger?, que ha tocat peces suaus i d' acompanyament i ha ferit la nostra sensibilitat amb tota la potència d' aquest instrument brillant. Si voleu sentir el que jo o coses molt mes interessants, podeu adreçar-vos l' any que ve al mateix emplaçament amb el que he iniciat el relat i cada mitja hora podreu recordar que va haver-hi un temps no tan llunyà on segurament les coses no anaven tan despresa però valien la pena d'escoltar.

L' arquitectura de Mataró: Josep Puig i Cadafalch i la Plaça Gran

Com hem pogut veure en d'altres aproximacions a la seva figura, Puig i Cadafalch al bloc, és un dels personatges més significatius de la ciutat, en coneixem la seva casa natal a darrere l'Ajuntament, la seva obra arquitectònica, les seves aportacions també com a polític i historiador, a més d'una projecció internacional destacable.

En aquest cas ens centrem en una de les empremtes, que aquest any tenim d'aniversari, és el cas del 120è aniversari del Mercat del Rengle. 

Detall de la coberta semicilíndrica

Els orígens del mercat cal trobar-los en un altre dels arquitectes destacables del segle XIX, Emili Cabañes al bloc, arquitecte municipal, projectà el 1891 la construcció d'un edifici d'estil modernista, exempt i modulat, a la plaça Gran ( llavors de la Constitució) on s'instal·larien de manera permanent les 30 parades de vendre carn, quinze per banda, amb accés per un passadís central. En la construcció s'utilitzà el marbre, l'obra vista, el ferro colat (columnes) i es bastí una coberta central metàl·lica a dues aigües. Les obres van començar al gener de 1892, i el mercat entrà en funcionament el 5 de juny d'aquell mateix any.

Mesos més tard, l'Ajuntament encarregà a Josep Puig i Cadafalch, nou arquitecte municipal, la reforma de la coberta original que havia patit desperfectes. En va projectar una de nova, semicilíndrica amb volta de canó atirantada, detalls d'obra vista, revestiment de ceràmica vidriada i ornaments de ferro forjat. El nou mercat de Mataró quedà quedà completat definitivament el mes de febrer de 1893.

Amb el temps i l'ús, l'edifici acabà presentant problemes mes estructurals, d'estanquitat, higiènics i de confort. El primer Ajuntament democràtic de Mataró convocà un concurs per reformar-lo que fou adjudicat el gener de 1980 als arquitectes Isidre Molsosa i Montserrat de Torres, i que va consistir en l'eliminació del passadís central mantenint l'estructura de cos central i recuperant la il·luminació i ventilació de la volta de la coberta. Externament es proposà l'accés a les parades pel seu frontal mantenint el modelatge inicial. El projecte incorporà també un nou sistema de tancament de parades, cambres frigorífiques i noves instal·lacions. Les obres de reforma del mercat i de l' entorn de la plaça començaren el juny de 1982, i el mercat s'inaugurà el 31 de desembre de 1982.  

Vista de la plaça

Podreu trobar altres històries de la Plaça Gran al Bloc seguint aquest enllaç. 


* Tres edificis, una ciutat, guia de recursos Núm. 31, juny 2013

Els nostres carrers: La Plaça de Cuba

Com ja he fet en d' altres ocasions seguiré a Ramon Vila i Boixader en el seu recull sobre els carrers de Mataró, en aquest cas voldria fer una breu aproximació a un dels llocs més reconeguts de la ciutat, La Plaça de Cuba. El reportatge està força vinculat a d'altres històries que he afegit en el decurs dels anys en aquest bloc, com és l' eix arquitectònic i estratègia urbana en que narro, sempre a través de fonts de l'època o estudiosos del nostre passat, la formació de la ciutat tal com la coneixem avui dia.

És una postal antiga de Mataró: és la Plaça de Cuba, abans de que hi hagués el mercat cobert, la postal està datada el 10-10-1903 enllaç

A finals del segle XIX, els terrenys on avui ens trobem la Plaça de Cuba, es coneixien per l' Horta del Lleó, amb una extensió força semblant a l' actual. El 1878, s' estava elaborant el Plà de l' Eixample a càrrec de l' enginyer i poeta Melcior de Palau i l' arquitecte Emili Cabañes. Un cop configurada la plaça s' utilitzà com a lloc d' esbarjo de les classes populars, amb presència de firaires, feres, andròmines, atraccions i envelats, com denuncia la premsa de l'època, quadres i visites que atacaven la moral amb exhibicions repugnants. Seria en una d' aquestes barraques on el mataronins veurien, per primera vegada el cinematògraf. 

L' any 1931 s' elaborà el pressupost per a la construcció d' una plaça tancada: la Plaça de Cuba que pujava a 578.474,28 pessetes. Inclosa la urbanització dels carrers contigus. Les obres s' iniciaren al gener de 1935 després de traslladar la font pública que hi havia a la plaça i els quatre pals de ferro que suportaven els llums que la il·luminaven. Acabaren les obres el 15 de gener de 1936 amb un cost total de 480.259 pessetes. S' inaugurà el 12 d' abril de 1936 per l' alcalde Salvador Cruxent amb la presència del conseller de la Generalitat, Joan Comorera. 

Un avi contava que en la cantonada de la plaça hi havia una casa que feia menjars i era on generalment menjaven els pagesos i venedors de la plaça. Recorda que dos dies després d'esclatar la guerra, o sia el 20 de juliol de 1936, va anar a dinar en aquesta casa i un plat de capipota, un got de vi i un bunyol li costà 10 rals. 

Un dels personatges populars que més freqüentava la plaça de Cuba fou en Secundino. 

Alguns mataronins encara recorden en Secundino ajudant als pagesos a carregar i a descarregar els carros, tenint cura dels animals, mentre ells feien les compres o les vendes a la plaça. Era un gran bevedor de vi, però segons comenten els que el conegueren, mai no l'havien vist borratxo del tot. Jugaven a les baldufes per allà a la vora. Una d' aquestes baldufes sortí disparada i topà al cap d' en Secundino que quedà assegut aterra. El portaren a la farmàcia Arenas per guarir-li la ferida i quan el farmacèutic es disposava a rentar-li la ferida amb esperit de vi, en Secundino li digué: Deixi'm l' ampolla, que primer faré un "trago" i així resistiré millor el dolor. 

En una altre ocasió en Secundino estava molt enfadat perquè l' encenedor no li funcionava per encendre el cigarret, fins que un company li digué: "com vols encendre el cigarret amb la clau de casa?"

Al peu d' un retrat d' en Secundino exposat a la bodega duran, avui Castelví, es podia llegir el següent: 

"Secundino Serra: Ex-Combatiente de la guerra de Cuba, de 72 años, en plena potencia física i mental, por principios discrepa de las aseveraciones médicas referente al uso de los caldos alcohólicos y predicando con el ejemplo de toda una vida de perseverancia, ha consumido después del período de lactancia y pubertad, un promedio de tres litros de vino diarios y medio de "barreja" y otras exquisiteces alcohólicas, aportando a la viticultura nacional, sin una nota desagradable, un consumo de 67.890 litros de vino y 11.325 litros de licores, que valorado en moneda actual representa un valor de 193.405 pesetas."

El Mercat de la Plaça, 1948 enllaç

La Ciutat dels Morts

Xerrant amb un conegut, va sorgir durant la conversa que en el subsòl de casa seva hi havia un hipogeu, és a dir, una tomba. Encara investigo la seva possible procedència, no tinc clar si es tracta d'una tomba paleo-cristiana (es tracta d'una roca foradada) de les quals n'he vist de molt similars a llocs com Manresa. Pot ser encara tardo-romana, ja que es troba just al límit de l'antiga Iluro. Qui sap quins misteris ens reserva, fem volar la imaginació?

Mentre divago sobre el seu orígen i pregunto alguns col·legues us faig cinc cèntims del que significava la mort a la nostra ciutat, pràcticament dos mil anys enrere, us mantindré informats sobre el curs de la investigació.

Segons llegeixo a "Iluro una ciutat per descobrir" publicada pel patronat municipal de Mataró.

"La Llei de les XII taules, promulgada cap al 450 aC, establia que els cementiris havien d'estar situats a fora de les ciutats. La tradició romana generalitzà el costum de situar les tombes al peu de les vies principals d'accés a les ciutats. La majoria dels romans empraven el ritus funerari de la incineració dels cadàvers. Determinades famílies o poblacions, però, tenien el costum d'enterrar o inhumar el cos. Paulatinament, a partir del segle II dC, s' anà imposant el ritus de la inhumació. El cristianisme adoptà la inhumació com ha únic ritus funerari."

El cementiri d' Iluro estava situat a les afores de la ciutat, a ponent, indret que actualment es correspon amb els carrers de La Riera, Barcelona i Sant Josep i s' estenia bàsicament, tot seguint el traçat de la Via Augusta, cap als carrers de Sant Benet i Miquel Biada. Aquest cementiri s' utilitzà des del segle I aC fins al segle IV dC.

Els romans d'Iluro utilitzaven diversos tipus de tombes. S'han trobat urnes amb les restes de la incineració a l'interior, dipositades en petits nínxols o columbaris, inhumacions en fossa cobertes amb teules, inhumacions a dins de sarcòfags de plom, inhumacions a dins d' àmfores, inhumacions dipositades en tombes monumentals individuals o familiars (cupae), cenotàfits, etc...

Hi ha diverses notícies, algunes de les quals es remunten al segle passat, que es refereixen a la troballa d'algun taüt de plom tant a la necròpolis d' Iluro com al seu territorium. L'únic, però, que es conserva es trobà l' any 1977 al carrer Mossèn Jaume Sala (prop de l' actual col·legi dels Salesians).

Si bé les notícies de troballes de tombes romanes en aquest sector es remunten al segle XVIII, han estat les recents excavacions les que han proporcionat més informació. L' any 1996 es trobaren a la Riera tretze tombes d'inhumació i les restes d' un edifici d'ús incert, possiblement religiós o funerari. En algunes tombes es trobaren els claus dels taüts de fusta, monedes, ofrenes funeràries - ungüentaris i lacrimatoris de vidre- i objectes personals del difunt, com un braçalet de bronze. 

El perquè de les coses

Els romans creien en el més enllà i consideraven la mort com una etapa més de la vida, on els difunts tindrien les mateixes necessitats materials que en vida. Els enterraments eren actes públics on familiars i amics realitzaven diversos ritus, en els quals, feien participar al mateix difunt. Així, era habitual celebrar un banquet funerari i fer brindis i libacions de líquid sobre la tomba. Es feien ofrenes en el moment de l'enterrament (silicernium), pocs dies després (cena novemdalis), en els aniversaris (parentalibus), o en altres dies assenyalats. Les ofrenes podien ser d' aliments, d' animals sacrificats, d' olis, perfums i fins i tot, les llàgrimes dels afligits familiars.

Segons les seves creences, quan el romans morien eren conduïts a un món subterrani, l'Hades, per ser jutjats pels déus. Si en vida havien estat persones justes, anaven a l'Elisi i, si no, al Tàrtar. Per arribar al món subterrani havien de travessar la llacuna Estígia dalt de la barca negra conduïda per Caront, a qui calia pagar el servei amb una moneda. Per aquesta raó, quan una persona moria, se li col·locava una moneda a la boca.

de Visita a Ca l' Arenas

Dibuixant, pintor, escultor, un dels artistes de més anomenada i prestigi de Mataró, fou autor d'una extensa i variada obra. De versatilitat temàtica poc comuna, va desenvolupar temes de pintura religiosa, paisatges, escenes mitològiques, al·legories i nombrosos retrats, gènere aquest últim que ocupa bona part de la seva producció. Sempre dins el realisme, la seva obra manifesta una notable coherència de concepte i una empremta personal que l' identifica de manera inequívoca. formador d' artistes i pedagog de l' art, fou l'ànima de les exposicions anuals de Sant Lluc, col·laborador inestimable de les Seccions del Museu de Mataró, músic fonamental en la modernització de la Missa de les Santes, va estar sempre vinculat a la vida cultural de Mataró.

Ahir al vespre, mentre passejava pel carrer Argentona, vaig decidir passar per la casa dels Arenas amb la Carmen.

Vàrem veure una projecció de la vida dels dos germans. Gent d' inquietuds artístiques, amb un gran compromís amb l' art i la ciutat. La Maite ens explica que la casa va ser cedida per en Jordi, que era solter i es va dedicar durant els últims anys de la seva vida a la docència i a compartir coneixement amb la major part dels artistes que podem reconèixer a Mataró. Manel Cuyàs, Josep Maria Codina...són els que recordo i conec personalment, l' un per haver retratat la meva família, l' altre per haver sigut mestre en arts plàstiques a l' escola on vaig estudiar.

Una visita molt recomanable, hi trobareu l' exposició Mar de Fons "La sal, la sorra i el paper de vidre". Una casa de les d'abans, de les que ja no s'en fan, uns sostres fins al cel amb unes portes que no queden curtes i uns vitralls molt detallats. Us recomano que entreu fins al fons on podreu apreciar, si apameu les cortines, un pati prou ampli, safareig  i tot.

Puc llegir que ca l' Arenas neix del llegat de Jordi Arenas i Clavell a la seva ciutat natal i de la voluntat de l' Ajuntament de Mataró d'acceptar-lo. El nou equipament cultural es defineix com l' extensió específica del Museu de Mataró especialitzada en art i en la seva difusió, amb l' atenció preferent a l' activitat artística de la ciutat i on es realitzaran tota mena d'activitats de caràcter públic i d'interès general que hi tinguin relació: exposicions, xerrades, conferències, tallers, audiovisuals...

Jordi Arenas va morir l' 1 de Juliol de 1998. En el seu testament va llegar al Museu de Mataró, el fons d'art de la seva propietat ( obra seva, del seu germà Jaume i d'altres artistes) i la propietat de l' immoble que fou el seu domicili, situat al carrer d'Argentona 64. La deixa, integrada per milers d'obres d'art  i altres objectes de natura diversa, fou inventariada i registrada en un procés llarg i complex.

Originàriament, Ca l' Arenas era una edificació de prop de dos cóssos de façana, amb un pis sota teulada a dos vessant i pati, obra de l' arquitecte mataroní Emili Cabanyes i construïda a finals del segle XIX. L' immoble era característic de l' eclecticisme estilístic de l'època, amb elements compositius d'influència anglesa i del primer modernisme, una estança art decó, un menjador amb decoració personalitzada i un pati amb jardí. Per la seva singularitat, la façana de l' edifici està inclosa al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró.

Ca l' Arenas conserva la façana original i a la planta baixa s' ha mantingut la distribució anterior de l' immoble on, després de restaurar-la, s' han restituït fusteries, vidres glaçats i paviments hidràulics i s' ha recuperat la decoració de l' habitació art decó. L' edifici el corona una estructura metàl·lica grisenca de doble altura que combina classicisme i modernitat i li confereix un nou i singular aspecte exterior.

Font: Ca l'Arenas Centre d' Art del Museu de Mataró.

Can Llauder

És de la primera època imperial (segle I aC) i remodelada als inicis del segle III dC, època de màxima plenitud, a la qual pertany la rica decoració a base de mosaics i marbres, amb restes d'estucs i pintures. Per les seves característiques devia ser la residència d'un ric propietari.[1] Probablement era la residència de la seva família i els seus esclaus. Una inscripció trobada el relaciona amb Caius Marius Aemilianus fill de Lucius de la tribu Aniensis barcelonès immune, aristòcrata de Barcino, amb propietats a Iluro (Mataró). La vil·la va ser utilitzada fins l'alta edat mitjana.

Va ser descoberta en 1961, però es tenien indicis de restes arqueològics a la zona des del segle XVIII. Per això l'any 1964 va ser declarat Monument Històric Artístic d'Interès Nacional i posteriorment Bé Cultural d'Interès Nacional. Tot i així sembla que en els treballs d'urbanització de la zona, l'any 1970, es destruí una part de la vil·la, en enderrocar-se la torre Llauder, del segle XVIII. Al recinte es conserva l'escut d'armes de la porta principal de Torre Llauder.

La part que es conserva es composa d'una zona residencial, on es troben les sales nobles, situades al voltant de l'atri (atrium).

La zona residencial de la vil·la consistia en les estances o sales que es troben al voltant de l'atri o impluvium. Són les més ben conservades i es troben pavimentades amb mosaics amb motius geomètrics i vegetals. Es dedicaven a la recepció de visites, al treball, com despatx o arxiu i al descans.

El sector residencial de la vil·la està datat al segle I dC. Els mosaics són del segle II dC.

L'absis de la sala 2 va ser afegit amb posterioritat, al segle IV dC, en reconvertir-se la sala en basílica paleo-cristiana.

1 Atrium
2 - 8 Sales (segle I dC)
2 Basílica paleocristiana (segle IV dC)
6 Fauces (passadís, no numerat, situat entre les sales 5 i 7)
9 Peristil
10 Hortus (jardí)
14 Frigidarium
15 Tepidarium
16 Caldarium
17 Habitació de servei
18 Clavegueres
19 Habitació de servei
20 Latrinae

L'atri de la casa romana s'utilitzava com a rebedor, per limitar l'accés de les visites a les estances privades. Es tractava d'un porxo rectangular al voltant d'un dipòsit on es recollia l'aigua de la pluja (impluvium).

Els banys (balneae) disposaven de tres zones: la zona calenta o caldarium, la zona tèbia o tepidarium i la zona freda o frigidarium. Es trobaven al costat de les latrines per aprofitar les clavegueres i al costat de la cuina per aprofitar l'escalfor dels forns, així com escalfaven la resta de la zona residencial.

Les latrines (letrinae) es troben al costat dels banys. Eren comunitàries i disposaven d'un rentamans. Es trobaven just a sobre de les clavegueres que evacuaven l'aigua dels banys i de les latrines.

El porxo o peristil (peristylum) separava la zona residencial del pati enjardinat que proporcionava una zona verda privada, al que actualment continuen els treballs arqueològics.

A sota de les habitacions s'ha trobat quatre forns de ceràmica, de la segona meitat del segle I aC, on es devien fabricar les àmfores per vendre el vi que es produïa a la propietat. A la vil·la també s'hi han trobat part de tres escultures i una llosa amb inscripcions referents a Caius Marius Aemilianus, propietari de la vil·la i llànties, entre altres objectes que es troben al Museu de Mataró, i també se n'han perdut molts que estan descrits en diverses obres, amb anterioritat al tancat del clos.

* web de torre Llauder

La Construcció de les muralles (I)

La situació geoestratègica del Principat, en el context de la monarquia hispànica, féu que la defensa de possibles escomeses enemigues constituís un dels problemes cabdals que havia d'afrontar la Universitat de Mataró.

Aquesta situació era agreujada per la proximitat de la vila al mar, via privilegiada per dur a terme atacs sobtats i força difícils de preveure. Aquesta mena d'actuacions eren habitualment les que realitzaven els corsaris de procedència nord-africana. Carles I començà una activa política contra aquest perill que senyorejava les costes peninsulars, mitjançant una combinació d'intervencions militars sobre les zones d'origen i la protecció de les costes catalanes.

Fou en aquestes condicions que aparegueren les indicacions directes de la Corona per emmurallar Mataró.

La problemàtica de l'emmurallament és certament complexa, ja que hi conflueixen, i no pas en lloc secundari, tant els interessos defensius i estratègics com els econòmics, de caire privat, pel fet de tractar-se de requalificacions urbanístiques, i per tant de revalorar, una part del sòl més proper a la vila.

Les necessitats defensives s'hi havien fet sentir de molts anys ençà. Un dels primers testimoniatges documentals on s' expressa la necessitat de bastir construccions defensives es troba en la súplica adreçada per la Universitat a la reina Maria l' any 1453.

Els corsaris de procedència nord-africana actuaven inicialment de forma autònoma, i atacaven per sorpresa les poblacions del litoral a fi d'aconseguir botí o capturar persones que serien venudes com a esclaus si no s' en podia obtenir rescat. Els germans Barba-rossa, associats a l'imperi turc, iniciaren una etapa de pirateria organitzada a la Mediterrània d'ençà de l' any 1525. En l' any 1543 foren saquejades diverses poblacions de la Catalunya Nord i l'any 1545 el corsari Gragut, amb onze galeres, incendià la vila de Pineda. La política d'intervenció de Carles I es materialitzà en les expedicions contra Tunis en l' any 1535, contra Alger en el 1541, etc. La victòria de Lepanto de 1571 canvià poc les coses per als habitants del litoral. Mataró patí un atac l' estiu del 1577.

El segon vessant de la política dissenyada per l'emperador es basà en un increment de les defenses costaneres mitjançant la fortificació de diverses ciutats. A Barcelona es construí el baluard de Sant Ramon. Es bastiren torres als Alfacs i a Tarragona. És en aquest context que s'aconsellà l'emmurallament de Mataró.

Sobre aquest afer Carrera Pujal esmenta una lletra signada per l' emperador a Ratisbona on justificava la urgència de fortificar Mataró al.legant que "en aquella playa era donde se cargaban más armadas"

Certament, la construcció de la muralla es degué més a la insistència de les autoritats centrals que no pas a la iniciativa de la vila, preocupada per l'important volum de despeses que una obra d'aquestes característiques suposava.

Tanmateix, l'habilitat de les autoritats mataronines i l'interès de la Corona feren possible un acord pel qual les classes dirigents de Mataró es podien considerar, en part, rescabalades de la despesa que suposava la construcció del mur defensiu gràcies a la condonació que aconseguiren d'alguns importants drets senyorials dels quals era titular el monarca com a senyor de la vila.

Amb tot, l'execució de les obres es perllongà durant més de trenta anys. El ritme fou lent, la qual cosa fou provocada sobretot pels conflictes i les dissensions que la construcció suscità entre el vilatans.

* La universitat de Mataró (1589-1628) Joan Giménez i Blasco

Els racons: Sant Martí de Mata (I)

h

Un bon cap de setmana de primavera, sol, ganes de fer esport i una bicicleta, és tot el què necessiteu per pujar a un dels meus llocs favorits de Mataró, amb un grau de dificultat mitjà, on passar-hi una estona fresquets sota els xiprers mentre recuperem l' alè. tot just al davant trobareu un tros de vinya amb una petita masia, qui sap si una de les resistents a la fil.loxera que us comentava l' altre dia.

El temple de Mata és una capella rural que a l' edat mitjana va tenir funcions de parròquia de la població dispersa del veïnat de Mata, a la serralada costanera de Mataró. Aquesta funció ara l' ocupa la veïna capella de Sant Miquel de Mata, construïda en el segle XV, que es sufragània de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Jurídicament depenia del Castell de Mataró i eclesiàsticament era sufragània de Santa Maria de Civitas Fracta.

El primer esment que es cita una capella dedicada a Sant Martí és un document de l'any 878, que parla d'una capella dedicada a Sant Martí, a la Marina, propera a la riera d'Argentona. La identificació d'aquesta església amb Mata va portar fins a finals del segle passat, una polèmica amb els historiadors J.M. Pellicer i Francesc Carreras Candi. Sembla ser, finalment que la capella dedica a Sant Martí que s' esmenta en el document es refereix a la capella de Sant Martí d'Argentona, que estava situada on hi ha el Mas de Can Martí de Pujada.

El topònim Mata, no surt esmentat fins el 963. Els límits del veïnat eren molt extensos segons es dedueix de l' escriptura del 989. Mata limitava amb Llavaneres per l'Orient, a migdia amb les aigües del mar, a occident amb valldeix i tramuntana amb el terme de Dosrius.

La capella apareix esmentada en varis documents del s. XI-XII, en les afrontacions de terrenys i per situar la capella dins el veïnat de Mata de la parròquia de Santa Maria de Civitas Fracta o Alarona.

El 1065, Berenguer Armengol llega a l'església de Sant Martí de Mata el blat que allí hi tenia. L'any 1096 sembla ser que ja consta com a sufragània de l'església de Santa Maria de Mataró, quan el jutge Ramon Guitart llega a l'església de Sant Martí de Mata un oficier i un himnari i a més dues unciades de llum a la llàntia que cremava a la capella. El mateix Ramon Guitart en el testament, quan va morir el mes d'octubre de 1100, va llegar a l' església de Sant Martí de Mata dos unciades de llum, un antifonari i un himnari.

Cal destacar també la donació feta pel bisbe Oleguer de Barcelona a Ramon Mir en el 1128, d'unes terres en vinyes i oliveres, dins els termes de les parròquies de Santa Maria de Civitas Fracta, Sant Martí de Mata i Sant Andreu de Llavaneres.

Camí del Nord

La pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est, línia imaginària que parteix Mataró en dos, passa per les Cinc Sènies (zona agrícola de Mataró) i trepitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simó a la Mediterrània. A l’igual que naltres en la vida, aquesta ruta busca imperiosament el Nord.

I no només el Nord geogràfic, que el trobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca en el Nord aquella part de la nostra identitat que fou retallada més de tres segles fa amb el Tractat dels Pirineus.

En aquesta ruta retrobem el Nord contínuament, unint el mar amb l’alta muntanya, coneixent la nostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres costums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secrets o aspectes poc coneguts d’aquest país. Com a valor afegit I més enllà de les característiques pròpies de la ruta, el camí del Nord o del Canigó connecta amb un reguitzell de Grs I camins que permeten infinitat de recorreguts transversals per Catalunya.

Accidents geogràfics, naturals o provocats per la mà de l’home, com també diversos centres d’interés o necessitats més humanes com l’avituallament i pernoctació, fa que la ruta es desvii lleugerament i temporal d’aquesta línia imaginària, retrobant-la tot seguit. Els embassaments de Sau i Susqueda, domesticació per l’home del riu Ter, són els que provoquen el giravolt més significatiu en tota la travessa.

Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de la Mediterrània. Travessem el Maresme, el Vallès, La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més de nou dies després d’haver partit.

Ho fem per les planes, els rius, les muntanyes i les valls que identifiquen la nostra terra. Les varietats geològiques, de flora i fauna es fan presents a cada revolt del camí.De les humanes, malgrat que en regressió, afortunadament encara en queden.

Més que qualsevol altre indret, el Canigó és un dels signes d’identitat més clars i inequívocs dels països catalans. El paper que ha jugat històricament, des del punt de vista social, econòmic, polític, literari i llegendari i la influència que exerceix a la hora de configurar els vents i l’orografia de la nostra terra, l’han convertit en una de les poques muntanyes que uneix més que separa, que tothom se sent seva i alhora comparteix. És, en tots els aspectes, el Nord de la ruta.

Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’història. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creant camins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis habitats, els camins rals, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut a la premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentables per uns pocs) vies de comunicació.

La ruta però recupera aquests vells camins que acostaven els pobles, testimonis d’activitats i oficis desapareguts com els carboners, treballadors del bosc, talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores, homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, segadors, pastors i transhumants…

Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’antiguitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut (Fisterra), rebatejat i apropiat posteriorment per l’església com a camí de Santiago.

Pels mateixos camins per on Bernat Tallaferro, immortalitzat per Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó, menyspreat o ignorat per molts historiadors (a l’igual que els comtes de Cerdanya) en el paper de configurar la Catalunya de fa mil anys, i qui tenia sota les seves ordres al mateix comte de Barcelona, marcà i defensà la que avui s’anomena Catalunya originària.

Camins trepitjats per les successives ones migratòries, com les dels segles XVI i XVII, buscant una millor vida o l’única possible, de les quals no es valorava la tinença o no de papers sinó els valors que aportaven on es recullien i arrelaven.

Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots, follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili i de supervivència.

Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins foren testimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers de lluitadors per la llibertat, en un hivern rigorós, confiaren en ells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’emportaven o els quedava.

Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Menera, més de 5 000 exiliats creuaren a peu aquesta via entre finals del gener i començaments del febrer de 1939 per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després, també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

El camí del Nord o del Canigó és la suma de tots aquests camins, molts d’ells recuperats gràcies a la configuració d’aquesta ruta. Només esperen que els tornem a descubrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostra vida i a la nostra història.

Marxaires Mataró-Canigó.

Amics del Camí del Nord

MUNTANYES DEL CANIGÓ

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.

Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.

Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

Cançó Popular

Deriva del poema Canigó de Jacint Verdaguer (Mosèn Cinto)

ELS CONSTRUCTORS DE MEGÀLITS (I)

La Ruta Prehistòrica de Céllecs

Monument construït amb pedres grans. Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs.

Foren construïts durant el final del neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d'Europa i en algunes altres zones. A l'Europa central són molt notables els conjunts de Stonehenge (Angleterra) i Carnac (Bretanya). Bé que sovint hom anomena també megàlits altres monuments, molt diferents, de Menorca, Sardenya i Malta, de datació més tardana, aquests no formen part de la cultura megalítica típica.

Hi ha megàlits al Nord i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, tipus que són característics de la nostra zona litoral i prelitoral.

A l'entorn de l'any 1945, Josep Estrada i Garriga de Granollers, membre del Centre Excursionista de la Roca del Vallès, junt amb altres companys, exploraven el vessant nord de la carena de Céllecs. No era pas la primera vegada que emprenien la recerca, la seva constància els havia portat a descobrir un seguit d'importants vestigis de la cultura megalítica. Els dolmens de Can Planes, la Cabana del Moro, Can Gol I i II, la Roca Foradada, La Pedra de les Creus, La Pedra de les Orenetes, etc.

A partir d' aquests descobriments, Estrada publica "Síntesis Arqueológica de Granollers y sus alrrededores" (1951) i divulga tot el conjunt prehistòric d' aquesta àrea. Val a dir que des de començaments de segle, l'anomenat excursionisme científic ja havia fet incursions arreu de Catalunya tot visitant o descobrint nous dolmens.

Joaquim Vayreda i Josep Sederra en la seva obra "Breve reseña de los descubrimientos arqueológicos llevados a cabo por el Centro Artístico de Olot" l'any 1878 fan esment de la Pedra Gentil de Vallgorguina. Aquest dolmen va ser reconstruït donant com a resultat un monument druídic irreal i fora de la tipologia dels nostres megàlits, encara que molt fidel amb la historiografia romàntica tant pròpia de l' època.