Torre Llauder en 3 dimensions

Recreació virtual que mostra l'aspecte original de la vil·la romana localitzada a Torre Llauder. Vídeo encarregat per a les commemoracions del 50 aniversari de la descoberta del jaciment.

Dues noves incorporacions a Un Mataró no tan llunyà

Un dipòsit del segle XVI?

web Ajuntament de Mataró

Una propospecció feta diumenge al carrer de Santa Maria 9, on es troba la botiga Món Viu, ha permès a l'Ajuntament de Mataró trobar un dipòsit per contenir líquids que data del segle XVI i que es troba en perfectes condicions. L'objectiu d'aquestes prospeccions és troba run espai de grans dimensions sota la plaça que diversos testimonis asseguren haver accedit quan eren joves a l'any 1937. La cambra trobada fa 8,30 metres de llargada, 3,20 d'amplada i 2,8 d'alçada, i està construït amb carreus de grans mides i cobert amb una volta de maó.

Capgròs

El dipòsit es va localitzar els anys 90 però s’hi va accedir a través d’una altra finca. Llavors no es va poder documentar exhaustivament. La troballa permet, a part de catalogar-lo, delimitar i concretar la zona d’exploració del gran espai que es diu que existeix sota la plaça.

La informació dels testimonis va provocar que als anys 90 l’Ajuntament realitzés unes primeres prospeccions amb resultat negatiu. Al 2013 es van fer dues prospeccions geofísiques, una mitjançant la tomografia elèctrica i l’altra amb el georadar. Es van detectar anomalies a banda i banda de la plaça que podrien correspondre a dues cavitats o zones construïdes, però no es van obtenir evidències clares. El passat 22 de febrer es va fer el primer sondeig per trobar aquest gran espai però es va haver d’aturar quan es van localitzar restes pertanyents a la ciutat romana d’Iluro.

Vídeo: Miquel Biada, l' impulsor del ferrocarril

Via Joan Salicrú aquí teniu algunes pincellades sobre la figura de Miquel Biada

Festival Laietania del 23 de maig al 15 de Juny de 2014

Els nostres barris: Cerdanyola

Antecedents del barri 

El nom de Cerdanyola, segons sembla, té gairebé mil anys. El primer document on apareix data de 1025, i està en llatí, Cerdaniola. Es tracta d'una delimitació dels dominis del castell de Burriac i el turó de Cerdanyola és un dels punts que delimiten.

L'any 1920, la zona on ara està el barri de Cerdanyola, era terra de conreu cultivat per propietaris o masovers des de les diferents masies que hi havia per la zona o per pagesos que vivien a la ciutat de Mataró. La part de dalt era de secà, amb el terra de sauló i hi havia vinyes, ametllers, garrofers i alguna figuera, mentre que a la part de baix hi havia hortes. Pel mig hi passava la carretera d'Argentona (actual avinguda Puig i Cadafalch), que era l'única via de comunicació urbanitzada.

El territori estava marcat per dos altres eixos: el torrent de la Gatassa, perpendicular a la carretera i el camí dels Capellanets, que anava per darrere del col·legi Salesians fins on ara hi ha l'entrada de l'escola. L'any 1927 es va començar a obrir un camí paral·lel al torrent de la Gatassa i sortint des de la carretera, que permetés arribar als terrenys del turó de Cerdanyola. Aquest camí serà durant molts anys la principal via de comunicació d'aquell veïnat i acabarà portant el nom de carrer Major. Als primers anys 30, aquest camí va rebre el nom de Camí a Cerdanyola. Cerdanyola era només la part de dalt de tot, a la falda del turó. Tota la zona de baix, fins a la carretera, s'anomenava Poble Sec, segurament perquè eren terrenys sense aigua. Fins i tot en els acords municipals es distingeix, com a dues zones diferenciades, la zona de Poble Sec i la de Cerdanyola.

Aquesta situació canvia arran de la instal·lació de la línia de tramvia de Mataró a Argentona, a l'any 1928, que segueix el recorregut de la carretera. Fins llavors hi havia les masies escampades per la zona. A partir d'aquell moment, la facilitat de comunicacions dóna pas al creixement d'edificacions especialment a la part de dalt de la carretera. Aquí comencen les parcel·lacions i vendes de terrenys. Les edificacions eren de diferents tipus: casetes amb un tros de conreu per passar-hi el diumenge, xalets o cases d'estiueig o per a viure-hi tot l'any. La manca de control en el creixement de la zona provocà un desgavell urbanístic, amb l'aparició de cases amb poques condicions.

Canvi demogràfic

La  ciutat  de  Mataró en els seu conjunt, va  patir  un  estancament  a  tots  els nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les que  van  estar  en  guerra  fins  gairebé  al  final.  En l’aspecte  demogràfic,  entre  els morts  en  el  conflicte  per  malalties,  els  represaliats  i  els  exiliats,  la població  va retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als 29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d'immigració, encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín), puja fins als 31.642.

El 1965 es dobla el cens de 1936, amb el 44% dels habitants nascuts fora de Catalunya, sobretot, al sud d’Espanya (el 20% andalusos), i Mataró passa a ser la setena ciutat de Catalunya. El 1970 té 73.129 habitants i, cinc anys més tard, triplica la població de 1945.

Aquest  important  creixement  demogràfic  va  ocasionar,  com  era  d’esperar, grans canvis en l’urbanisme de la ciutat. Els primers immigrants es van encabir al nucli  antic  i  al  primer  Eixample.  Aviat,  però, l’elevat preu  del  sòl  va  fer  que  es comencés  a  construir  en  llocs  separats  de  la  ciutat  consolidada, en  no poder  fer-ho,  els  nous  mataronins,  en  ubicacions  més  properes  al  centre.

La postguerra

Amb la postguerra, van arribar els primers immigrants, provinents de Múrcia, que construeixen barraques a una zona entre els actuals carrers Maravillas, Fuensanta i Gatassa. Treballaven de pagès, a la via o a la construcció, les dones també feien de pagès. I a poc a poc anaven millorant les seves vivendes, o traspassaven la barraca a alguns nouvinguts, normalment familiars o coneguts del poble, i es feien una caseta a una altra banda.

L'arribada d'immigrants a Cerdanyola va ser un cop fort i imprevist per al veïnat. Els primers habitants del veïnat tenen el record d'haver perdut un espai tranquil, però se n'hi barregen molts d'altres. Es fa difícil ara saber com van ser rebuts els immigrants pels que ja vivien al veïnat. Val a dir que va ser prou complex. Algunes paraules recorden la incomoditat mútua amb què les dues comunitats van començar a relacionar-se com xarnegos o castellufos per part d'uns, catalinos per part dels altres. Però la incomoditat va anar acompanyada d'una voluntat de respondre de manera adequada al nou repte que es presentava. El fet és que a Cerdanyola es donà una peculiaritat comparant-la amb altres llocs d'arribada d'immigrants i és que abans d'arribar-hi ja hi havia una població autòctona consolidada que va causar una integració mútua amb els nouvinguts.

Un símbol d'aquesta peculiaritat és que a Cerdanyola hi ha un Carrer Major. A qualsevol població un carrer anomenat així segur que està al centre de la població i no allunyat com és el cas de Mataró. I és que Cerdanyola sempre ha tingut certes característiques de poble amb personalitat pròpia, capaç per tant de tenir un carrer Major

La ciutat, però, creixia i s’expandia per totes bandes. A partir de 1947 s’havia construït a la part nord (Grup Cabanelles, Els Molins, Can Torner) cases destinades a la població autòctona. I, de la seva banda, la Caixa d’Estalvis de Mataró (nom anterior de la Laietana) impulsava la residencial Ciutat Jardí, entre la ronda Alfons X el Savi i el Desviament.

Quan acaba l'any 1950, es poden donar xifres de la gent que viu al barri. Segons el padró viuen a Cerdanyola 823 persones. D'aquestes 282 són nascudes a Mataró, 213 a la resta de Catalunya i 328 de fora de Catalunya. Els immigrants no són molts, però suficients com perquè es noti la seva presència.

El 1952 es parcel·len terres a Cerdanyola, prop de la carretera de Granollers, que seran les primeres construccions per als immigrants espanyols. A continuació, s’aixecaran els nous barris de Vista Alegre, Cirera i sud de Cerdanyola. Seran cases d’autoconstrucció, sense serveis, ocupades ja abans d’estar acabades i amb moltes persones per habitatge, sovint més d’una família. Tanmateix, no hi havia cap instrument de planejament urbanístic ni equipaments ni serveis públics, ni tan sols comerços en aquests nous barris.

Una personalitat pròpia

El 1952 l'alcalde mataroní Emili Albó pren una decisió que significa que s'ha fet imprescindible vetllar per tot el que passa a Cerdanyola. I consisteix a anomenar un alcalde de barri, Daniel Mataró Soler. Ell vivia a Cerdanyola i era una personalitat rellevant de l'antic veïnat. Amb el nomenament li corresponen funcions de promoció com control i perquè els veïns tinguin un punt de referència oficial per a fer gestions. La seva primera gestió política va ser demanar un enllumenat públic.

El 15 de setembre de 1955 el servei de Correus publica al diari Mataró que el nom del barri és Cerdanyola, però s'ha d'indicar a les cartes que pertany a Mataró.

A 31 de desembre de 1955 hi ha 3053 habitants de fet, 1702 homes i 1351 dones.

El mateix 1955 es crea a Cerdanyola la parròquia de Maria Auxiliadora, que s’afegeix a les dues ja existents.Moltes necessitats socials dels nous mataronins seran assumides per l’Església catòlica, com l’escola parroquial de Cerdanyola (1956), creada per mossèn González Haro, el popular mossèn Biscuter. La comunitat del Col·legi Salesià donarà serveis religiosos i també assistencials al barri i al proper de la Llàntia, en la tasca de laqual cal destacar el paper i dedicació del pare Rafael Juncadella. 

El 1960, amb l’ajut d’uns i d’altres i amb participació dels veïns, es funda el Centre Social de Cerdanyola, on es recolliran les inquietuds dels ciutadans i s’impulsaran moltes iniciatives

Els barris separats del centre, no tenien cap mitjà de transport. Només Cerdanyola, a la carretera d’Argentona, disposava del tramvia que comunicava amb aquesta població d’estiueig, que serà substituït per l’autobús el 1965, quan el barri ja tenia més de 13.000 habitants.

Els primers mesos de l'any 1960 signifiquen pel nou barri un munt de novetats. S'aprova a nivell municipal el pla d'ordenació que significarà un cert ordre a l'hora de fer les cases. S'inaugura el primer enllumenat, la parròquia del barri comença a tenir existència plena i engega ja la construcció de l'església, també neix el Centre Social, la primera farmàcia i el primer dispensari mèdic d'urgència.

Mentrestant, també es comencen a posar algunes solucions als temes de l'empedrat als carrers i les clavegueres.

Imatge del carrer Verge de las Maravillas l'any 1949

La gent del barri continua manifestant la preocupació per tenir una bona via de comunicació amb la ciutat, i no només a Cerdanyola sinó també als nous barris deCirera i Molins. També contribueix a la sensació de llunyania el fet que el principal transport entre Cerdanyola i la ciutat, el tramvia, no sigui model de comoditat ni bon funcionament. L'atapeïment dels tramvies serà constant i va causar un greu accident al 1961, amb 45 ferits.

El 1965 segons el padró municipal hi ha 13.385 habitants de dret i 15.435 de fet. El perímetre del barri arriba, a la part nord des dels Salesians fins a la Ronda Cerdanya, i a la part sud des de la carretera fins a Ramon Berenguer. Ja no hi ha només casetes d'autoconstrucció sinó que també sorgeixen blocs de pisos.

Els tres darrers anys del franquisme a Cerdanyola també són anys de gran acceleració a tots els nivells. Es viu l'eclosió de moltes energies i desigs de canvi, que es concentraran en mobilitzacions. A Cerdanyola ja hi ha 21.360 habitants, més d'una quarta part dels 80.820 que té Mataró en conjunt.

Reptes de futur

Des de aleshores el barri ha anat experimentant transformacions urbanístiques, com creacions de places, urbanitzacions de tots els carrers o la darrera i més rellevant, l'obertura de la Via Europa. Els serveis també han millorat i molta gent del barri s'ha situat econòmicament d'una manera més estable alhora que altra gent patia les moltes crisis que toquen de més prop els sectors populars. I hi ha hagut canvis en la població, amb el repte de l'arribada de nous immigrants, ara de més enllà de les fronteres espanyoles.

Sel·lecció de fotografies per cortesia de José Ruiz Rodríguez, del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

1 i 2.- Parque de Can Tuñí 3. Aerea de Pla D'en Boet y Cerdanyola...4. Boda por las calles de Cerdanyola años 60...5. Carretera de Mataro a Argentona...6. Cerdanyola 1968...7. Cerdanyola zona del Sorrall...8. Construcción de la Igesia años 60...9. Bomberoa Ramón Berenguer...10. En 1940 lo que hoy es Creu de Fins...11. Primera asociación de Vecinos...12. Entrega de premios en las fiestas calle Vitoria años 60 o 70...13. Fiestas en el patio de la Iglesia...14. Fiestas de Cerdanyola 1969...15. Fiestas en el patio de la Iglesia...16. Inaguración de la primera calle con nombre del barrio Maria Auxiliadora...17. Inaguración Can Tuñi...18. Masias del barrio de Cerdanyola...19. Nevada del 62, chalets Carreras...20. Nevada del 62 plaza Gatassa...21. Aerea del barrio...22. Esta no se si te llegará, pero si es asi..deberia ser la parte de aras de la Iglesia...23. Protestas vecinal por Can Tuñi en 1977, Puig i Cadafalf...24. Vecinos limpiando solar de Can Tuñi...25. También en la limpieza del solar de Can Tuñi...26. Vista de Carrillo a Cerdanyola 1979...

Fonts: 

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME (1939-1977):Creixement de la ciutat, societat, política, cultura.

Cerdanyola, el barri gran de Mataró

Ildefonso Marmol

Cerdanyola

Veus de Mataró

Mataró, una visió del segle XX

"Mataró, una visió del segle XX" és un documental realitzat per la comissió de la memòria històrica de la gent gran del consell municipal de l' Ajuntament de Mataró. 

S'expliquen totes aquelles coses que han fet rellevant a la nostra ciutat, per part de gran part dels protagonistes, o fills dels mateixos, del que representa el segle XX per a la ciutat: Les Mataró potatoes (Royal Kidney), El forn del vidre, la gran expansió del gènere de punt... Mig en cert mig en broma, es deia que si totes les senyores del país s'aixequessin les faldilles, trobaríem que tota la seva roba interior de punt era feta a Mataró.

Treballo des de fe un temps com a professor d'informàtica al centre cívic de Can Cabot i Barba, comparteixo coneixement amb gent gran que m'expliquen altres històries no oficials de la ciutat, de quan eren joves, dels seus pares... he après a respectar el seu coneixement del passat, l' aprecio i el transmeto sempre que m'és possible al nostre bloc. 

Un dels testimonis que més m'ha cridat l'atenció és el que relata una visita de Ernest Heminway a Mataró, a veure un companys que havia estat ferit. Segons explica, va conèixer i enamorar-se platònicament d' una infermera, Maria Sans, que treballava a l' hospital Internacional de Mataró. Anys més tard, segons aquest testimoni, es va inspirar en aquesta persona per a la cèlebre novel·la "Per qui toquen les campanes".

Hi ha alguna cosa a la nit de Mataró, que en la quietud de l' alba s' esvaeix...

Aquest vídeo me'l facilita un amic de tota la vida, el Jordi Morera, a qui li agraeixo la confiança i col·laboració. En el mateix podem veure un recorregut històric sobre la visita de Maria Cristina d' Àustria a la nostra ciutat i a la trobada amb l' Arxiduc Carles. Entre els afers amorosos com a parella i la presa de posició a la península van succeir, i mai millor dit, un seguit d' esdeveniment històrics de primer ordre a la nostra ciutat i a Catalunya, cosa que hem desgranat en algunes de les publicacions del bloc Buscar finançament fa 300 anys o Episodis de Guerra 1713-1714, però el que m' ha cridat l' atenció per damunt del fet en sí, mot remarcable, és la poesia inicial que emmarca el context del documental. Una composició d' allò més melodiosa i escaient al que simbolitza aquesta ciutat i aquest bloc per a mi i per a molta altre gent. Si us plau, escolteu...

"Hi ha alguna cosa a la nit de Mataró, que en la quietud de l' alba s' esvaeix.

Una cosa que pels carrers s' arrossega, i en el sospir de les quietes fulles viu de malenconioses enyorances. De fum corcat són les mans que els vells portals colpeixen.

Fantasmes d' un somni llunyà entre els bocins dels temps i la solitud de les voreres

Fantasmes d'un somni llunyà avorrit i barrejat en la seva ombra"

Sobre les cases de cós

a la dreta, casa de cós al carrer d'en Moles, segle XVII (RACO, Salicrú)

L'expansió de la casa de cós a Catalunya, tal com la coneixem avui, podem establir-la segons diversos autors a partir del segle XVII i va ser el tipus de construcció més estès fins a principis del segle passat. Malgrat això ja existeix constància de la seva aparició molt abans, a la darreria del segle XV i inicis del XVI, com ens indica l'estudiós d' aquest tipus de construcció, a Argentona, Vilassar i Mataró, Enric Subiñà.

A la nostra ciutat trobem una gran quantitat d' aquest tipus de construcció ja que coincideix pràcticament en el període de temps de major expansió, tant de població com industrial de la ciutat, passant de ser una "civitas fracta" en els segles anteriors, a convertir-se primer en una vil·la i posteriorment en la ciutat que tots coneixem. No tenen un especial valor monumental però si un valor de conjunt,  que es pot apreciar passejant per un munt de carrers del centre i eixample, on l' empremta d' aquest domini del cós encara es preserva.

Passejant és com s' em va acudir buscar més informació sobre aquest tipus de casa, suposo que tothom busca un lloc en el món, una espai íntim i acollidor on fer la seva vida, en aquest període era la casa de cós:

La vida en una casa de cós

La casa de cós es compon de planta baixa i un pis. A la planta baixa s'entra per un espai que usualment era de treball on s'hi tenien els estris de la feina, tant dels homes com de les dones, així com la bóta del vi, cadires i taules etc.

L'escala amb un rebost o fresquera sota la volta donava pas a la cuina amb el foc adossat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes pels estris i els plats i cassoles. A la cuina també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de família, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants. 

L'altra habitació era pels fills, avis i resta de la família. Des de la cuina se sortia a un pati o eixida amb un petit hort i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament.

Casa de Cós de Planta Baixa al carrer de Creus (Can Sala)segle XIX)
Casa de cós i mig al carrer Bonaire (Can Fins s.XVII) (RACO,Salicrú)

"La dimensió característica del cós és l'amplada. És molt possible que quedés fixada durant els segles XV  i XVI en  funció  de la llargada  de les bigues  de fusta  -del país- per a obtenir una correcta  resistència en l'edificació  de les  masies  i  dels  primers  casals urbans  de  l' aleshores  vila.  Gairebé  totes  les masies eren construïdes a tres cossos." (Salicrú)

Usualment era de 20 a 30 pams d' amplada ( pam =19,43 cm) i descomptant les parets amb uns 3 pams de gruix la casa voltava els 5 metres, amplada que coincideix amb la major part de les parcel·lacions de cases mataronines. 

A partir d' aquí les amplades es mesuren en cossos, un i mig, dos... excepte com destaca Manel Salicrú en el seu estudi, les cases a l' estil anglès de 7 metres, que trobem en menor mesura. La seva llargada tradicional és de 28 metres malgrat algunes excepcions de més fondària.

Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup :"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"
BAIXADA D_EN FELIU, AÑO 1998

També hi trobem "grutes"

"Algunes  cases disposen  de gruta o fresquera, construcció  subterrània  excavada  al subsòl, ordinàriament formada per un passadís en pendent de llargada mitjana 10,00 m , amplada entre 80 cm i 1,00 m, i alçada a l'entorn d'1,50 m) a vegades amb graons, que finalitza  en una petita sala, de planta circular (diàme-tre aproximat 3,00 m i alçada sobre els 2,00 m) habitualment  amb  petites  fomícules  a  les  parets  i  uns bancs per seure. Pot ésser només excavada al terreny o vestida  d'obra.  En  època  moderna,  com  el nom indica, serviran per a guardar aliments en fresc. L'entrada, és ordinàriament, al cobert o celler.

Cal dir, però, que les grutes també anomenades hipogeus, són molt més pròpies de les antigues ma-sies  i dels  grans  casals  ciutadans.  N'existeixen  de molt importants, amb diverses galeries i sales i, fins i tot, amb conductes de ventilació. L'origen i la funció real  dels hipogeus mataronins no són pas encara ben aclarits" (Salicrú) 

Aquestes "grutes o "hipogeus" ja han estat objecte d' estudi en aquest bloc en l' Hipogeu del carrer Barcelona he de destacar que encara no he tret l' aigua clara sobre aquest tipus d'excavació que trobem en gran part del centre-eixample, de vegades endinsat a la muralla però d' altres a molta distància per la qual cosa no podem establir una relació directe, de ben segur que els usos han estat d' allò més variats al llarg de la seva història.

Les variants del segle XVIII 

Casa natal de Josep Puig i Cadafalch,
casa de cós s. XVIII

Ens expliquen que les noves cases dels carrers fora muralles, habitades per bracers agrícoles, pescadors, mariners i jornalers, hi torbem algunes petites variacions, com en part de la seva distribució, incorporant noves estances o incorporant l' hort a la casa, habitualment a la cuina. Comencem a trobar-nos amb els habituals balcons, sorgirà l' esgrafiat de les façanes i les cornises coincidint amb les influències de la il·lustració en les noves ordenances de la ciutat, cosa que donarà uniformitat a les construccions i una estètica més depurada. 

"Brancals, llindes i ampits de  finestres amb pedra picada, ordinàriament granit del país -alguna vegada  amb pedra de Montjuïc-  i motllurada, seguint el ritme barroc. Pedra picada també a l'escaire  de les cantonades. Balcons de ferro forjat -amb les típiques rajoles catalanes- o fets amb llosana de pedra motllurada. Baranes de balcó de ferro forjat,  gairebé sempre de disseny molt senzill." (Salicrú)

La crisi constructiva del segle XIX i reordenació urbana

"Una profunda crisi marcà el creixement urbà de Mataró des de la guerra del Francès fins a la Restauració, a excepció dels anys compresos entre  1831 i 1848, quan s'obren i s'edifiquen parcialment els carrers de Sant Agustí, Montserrat, Santa Marta, Sant Josep Oriol, Sant Joaquim i plaça de Cuba en zones pròximes a la Rambla, la perllongació del carrer de Sant Ramon, el carrer del Prat i el tram de l'Havana més proper al centre de la ciutat -des de l'actual carrer de Pacheco fins a la placeta de l'Havana-  i els tres carrers amb nom de reina, Amàlia, Cristina i Isabel. També s'edifica una part del carrer de Sant Benet." (Salicrú)

Grups de fotografies il·lustratives
cedit amablement per
Folgarona S.A. del grup :
"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"
CARRER BEATA MARIA 5 AÑOS 90

D' aquesta nova tongada constructiva en sorgeix una tipologia de cases diferent, les "d'escaleta", amb una configuració en dues plantes amb un baix i un primer pis que esdevenen separats per dues entrades diferenciades. Al baix des de l' entrada principal i al primer pis per l' anomenada escaleta, en el cas de tenir dos pisos, el tram serà doble.

S' introdueixen més canvis, la façana serà habitualment de pedra mentre que les parets mitjanes de totxo, desapareixent mica en mica les parets de tàpia. Els portals i balconades són emmarcats en pedra picada, originàriament de Montjuïc. Les façanes es pinten i els forjats de les balconades ara seran d'obra i no de pedra. 

A finals de segle, ens trobem amb la necessitat de reordenar la trama urbana i es constitueix el pla per a la renovació del centre històric i l' expansió dels eixamples Emili Cabanyes i Melcior de Palau reben l'encàrrec de dissenyar amb paràmetre moderns aquest nou creixement de la ciutat. Les noves cases construïdes a l'eixample seran ocupades majoritàriament per treballadors industrials, obrers i jornalers, mentre que les classes benestants es mantindran a la ciutat vella. 

S' estableixen dos tipus de casa, les del casc antic, rehabilitades i les de l'eixample. La primera és una evolució de les antigues cases de cós, renovada amb nous materials i avenços en equipaments per a les comoditats de la llar, com la cuina o els forjats, acabats més luxosos, a més de la reforma de l' estructura segons concepcions modernistes, alguna amb W.C. a l' estil anglès, paviments de mosaic i fins i tot electricitat a finals de segle. La segona, les de l'eixample, molt més senzilles, mantenint el que anomenen els autors dualitat "del dintre i del fora" de la ciutat antiga, amb materials més econòmics.

Les acaballes del model i reconversió, segle XX

A la primera dècada del nostre segle s'edificaran  les  darreres  cases  de  cós  tradicionals,  seguint l'esquema de planta baixa, planta pis i golfa.  A l'entorn del 1920, s'incorpora la sala d' estar a la casa de cós, espai annex i complementari del menjador  que resulta de cobrir el petit tram de l'hort que queda entre la cuina i el menjador. Serà un espai  familiar però  més reduït, més íntim, i també més fàcil d'escalfar  a l'hivern.

Plaça Santa Anna, cedit amablement
per José Ruiz Rodriguez del grup :
"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

Com ens esmenta Manel Salicrú, amb l'arribada del bany als anys 50 i la obertura de celobert per donar ventilació a l'interior de les cases es dona una nova redistribució de l' espai que anirà esgotant el model tradicional.

Parla també de les renovacions i  rehabilitacions, procés  encara  ben actual, que  a partir  del 1970 inclouran també de manera general la conversió de la planta baixa en local; els habitatges ocuparan les plantes superiors.


Per saber-ne més:

     artícle del RACO.cat (Manel Salicrú i Puig)

• CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. «Les condicions de vida i l'estructura de l'habitatge vilassarenc a l'època moderna». Singladures [Vilassar de Mar], núm. 25, juny 2009, p. 25.

• BENITO MONCLÚS, Pere. «Les cases de cós a Vilassar». L'Ase Penjat [Vilassar de Dalt], núm. 2, desembre 1985.

Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup :"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró":

Ronda Alfons XII

ARGENTONA 43 AÑOS 90

BONAIRE 21, AÑOS 90

CARRER BARCELONA 48, AÑOS 90

CAMI RAL, AÑO 2005

BALMES 8

CAMI RAL 409, ANYS 90