La Rítmica torna a Mataró

Cartell promocional del 1er Trofeu ciutat de Mataró, obra de Montse Martín, s'hi representa la gimnasta Carmen Acedo Jorge, entre altres fites va ser Olímpica a Barcelona 92 i  Campiona del món en maces l'any 93. 

Dues noves incorporacions a Un Mataró no tan llunyà

Alexandre Satorras i Angeleta Ferrer

"El 20 d’octubre de 1958 es va signar l’acta de constitució del patronat del primer centre d’ensenyament secundari públic que hi va haver a Mataró, i a tota la comarca del Maresme, després de la guerra civil espanyola.

És clar que, abans de la guerra, Mataró havia tingut un altre centre de segon ensenyament.El curs 1933-1934 es va instal·lar primer a l’edifici de l’Escola d’Arts i Oficis, i després, a l’antic local de “La Unión“, de la plaça de Cuba, un institut de segon ensenyament, sota la direcció del catedràtic de Química, senyor Soriano, que posteriorment va ésser substituït pel catedràtic de geografia i història, senyor Prat i Puig. En foren professors, segons diu Ramon Salas i Oliveras en el seu llibre Mataró i l’ensenyament, que va ser premiat amb un accèssit al Premi Iluro de 1962, “el senyor Oliver, de Gramàtica i Literatura; el senyor Rodríguez de Luna, de Dibuix; la senyora Olga B, de Prejevalinski, de Llatí i Filosofia; el Rnd. P. Soy. Escolapi, d’Història Natural, en substitució del senyor Font; així com el senyor Folch va ésser qui reemplaçà en la càtedra de Ciències Físiques i Químiques el senyor Soriano.”

El trencament absolut amb el passat que va suposar la fi de la guerra d’Espanya i el règim dictatorial que va imposar el bàndol guanyador fan que puguem considerar la fundació del COPEM com un punt de partida, amb, almenys aparentment, poques connexions amb la història anterior.

El precedent més immediat del nostre institut, doncs, va ser el “Patronato del Centro Oficial de Enseñanza Media de Mataró”, presidit per l’Alcalde, “Iltre. Sr. D. Pedro Crespo Gil”, que estava integrat pel tinent d’alcalde i ponent de Cultura “D. Jaime Colomer Martori” (vicepresident); pel conseller de l’Ajuntament i representant dels pares de família, “D. José Bellavista Roig” (secretari); pel tinent d’alcalde, ponent de la comissió d’Hisenda i representant de la delegació local de “FET i de las JONS”, “D. José Regás” (tresorer comptable); per l’arxiprest de Santa Maria, “Rdo. D. Francisco Pou Ginesta”, (representant eclesiàstic); per l’inspector en cap d’Ensenyament Mitjà del Districte Universitari de Barcelona, “M. I. Sr. D. José Gassiot Llorens”; pel director de l’INEM Menéndez y Pelayo de Barcelona, “D. Florencio Caballero Valladares”; pel representant amb títol universitari, “D. Pedro Pérez Arciniega”, pel representant de la Delegación de Juventudes, “D. José Muñoz Rivero”, i pel director del centre, “D. Alejandro Satorras Capell”, nomenat per Ordre Ministerial de 24/09/58. A més, queda adscrit al Patronat el primer tinent d’alcalde, “D. Ramón Julià Llavina”. No cal dir que, si hem deixat els noms en castellà és per respectar el document original, que a causa de l’època, havia de ser obligatòriament en castellà.

Així doncs, el director del COPEM era Alexandre Satorras I Capell (Mataró, 1901-Barcelona, 1967), marit d’Angeleta Ferrer i Sensat, catedràtic de Filosofia i pedagog, que havia cursat el batxillerat a Valldemia. La seva tasca a la direcció del COPEM la va dur a terme entre 1958 i  1963. Posteriorment, el 1966, va ser designat director de l'Institut Joan d'Àustria de Barcelona. El desembre d'aquell any una motocicleta el va atropellar a la Rambla de Catalunya. L’1 de gener de 1967 va morir a l'Hospital Clínic, a conseqüència de les ferides causades. En el butlletí interior de l'Institut Joan d'Àustria de març de 1967 dedicat a Alexandre Satorras es diu: "La Bondat –així, en majúscula– tenia un altre nom: es deia Alexandre Satorras." Per aquest motiu, quan es va haver de triar un nom per al nom institut, a Mataró tothom ho tenia molt clar. Es diria “Alexandre Satorras”.

En aquella mateixa sessió de constitució, el Patronat nomena el professorat que li pertoca. Així, la “Srta. Dolores Berdalet Pibernat” serà nomenada professora de Lletres, i “D. Antonio Macià Fonoll”, professor de Ciències. S’acorda també que l’assignatura de Dibuix vagi a càrrec de “M. de los Ángeles Ferrer Sensat, catedrática de Ciencias Naturales y secretaria del centro, nombrada por O. M. de 24 de septiembre de 1958”.

M. dels Àngels Ferrer i Sensat era coneguda per tothom (professors i alumnes) com l’Angeleta. Havia nascut a Barcelona l’any 1904, filla de la pedagoga Rosa Sensat, i, com ja ha estat dit, muller d’Alexandre Satorras. Mestra, pedagoga i catedràtica de Ciències Naturals, el 1914 entra a l'Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare. Es llicencia en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona el 1926. El mateix any, a proposta del degà, entra com a professora a la càtedra de zoografia d'articulats i s'encarrega de les pràctiques de ciències del darrer curs de l'institut Balmes, fins al 1933. També fa de professora de biologia i ciències naturals al centre de batxillerat Monturiol de la Mútua Escolar Blanquerna. Paral·lelament, dissenya i coordina el Centre d'Ensenyament de Ciències Naturals per a Museus, per encàrrec de Manuel Ainaud Sànchez. També s’embarca en el projecte de creació de l'Institut-Escola del Parc. Després de la guerra del 36, perd el càrrec de catedràtica i la traslladen a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 ha de tornar a fer oposicions. Quan retorna a Catalunya, treballa divuit anys a l'Institut de Reus. Després funda l’Institut de Mataró, amb el seu marit (1958-1963) i, finalment, fa de directora de l'Institut Infanta Isabel d’Aragó, els últims vint anys de carrera professional. L'any 1974 es va jubilar. L'any 1982, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va instaurar les Beques Satorras, atorgades anualment per ajudar els alumnes amb currículums brillants i amb pocs recursos econòmics. Mor el 30 de novembre de 1992.

L’Angeleta Ferrer diu, en les seves Notes autobiogràfiques:

“L’any 1958, creats els centres de patronat, organismes mixtes Estat-Ajuntament, el meu marit Alexandre Satorras i i jo passem a fundar el de Mataró. Som ben acollits i ens hi dediquem apassionadament. L’altre professorat designat pel patronat és local. El C.O.P.E.M. esdevé aviat una brasa viva que pren en el cor de tots: la ciutat, els mestres i els deixebles. Pocs alumnes (primer curs) i austeritat de mitjans de tota mena. Sembla que tornem a començar un Institut-Escola com el del Parc. El Centre creix ràpidament d’una forma clara i lluminosa i es converteix en un nucli de treball, espiritualitat i ben fer, totes les activitats de l’Institut-Escola es repeteixen. I, malgrat les traves oficials dels exàmens, al cap de quatre anys surten els primers batxillers sense una baixa. El Centre passa a ser l’Institut de Mataró. Estem contents i som feliços. Els anys de Mataró em són entranyables. A la mort del meu marit, l’Institut de Mataró porta el seu nom.”

Cinquanta anys més tard, a Mataró hi ha sis instituts. D’aquella “brasa viva”, d’una manera o altra, tots en són hereus.

I, precisament va ser Una brasa viva el nom que es va triar com a títol per al llibre que vam editar l’any 2009 amb motiu del cinquantenari de l’institut."

Es dona la casualitat que una persona molt propera a mi començarà aquest curs a l' escola i entre proves i consulta de llibres, he remirat una mica la història de l' institut. Com no podia ser d'una altre manera l'he afegit a la meva particular col:lecció de personatges, fets, llocs... com sempre per a mi una gran descobriment, espero que us agradi!

Font:
IES ALEXANDRE SATORRAS

Els nostres barris: Cerdanyola

Antecedents del barri 

El nom de Cerdanyola, segons sembla, té gairebé mil anys. El primer document on apareix data de 1025, i està en llatí, Cerdaniola. Es tracta d'una delimitació dels dominis del castell de Burriac i el turó de Cerdanyola és un dels punts que delimiten.

L'any 1920, la zona on ara està el barri de Cerdanyola, era terra de conreu cultivat per propietaris o masovers des de les diferents masies que hi havia per la zona o per pagesos que vivien a la ciutat de Mataró. La part de dalt era de secà, amb el terra de sauló i hi havia vinyes, ametllers, garrofers i alguna figuera, mentre que a la part de baix hi havia hortes. Pel mig hi passava la carretera d'Argentona (actual avinguda Puig i Cadafalch), que era l'única via de comunicació urbanitzada.

El territori estava marcat per dos altres eixos: el torrent de la Gatassa, perpendicular a la carretera i el camí dels Capellanets, que anava per darrere del col·legi Salesians fins on ara hi ha l'entrada de l'escola. L'any 1927 es va començar a obrir un camí paral·lel al torrent de la Gatassa i sortint des de la carretera, que permetés arribar als terrenys del turó de Cerdanyola. Aquest camí serà durant molts anys la principal via de comunicació d'aquell veïnat i acabarà portant el nom de carrer Major. Als primers anys 30, aquest camí va rebre el nom de Camí a Cerdanyola. Cerdanyola era només la part de dalt de tot, a la falda del turó. Tota la zona de baix, fins a la carretera, s'anomenava Poble Sec, segurament perquè eren terrenys sense aigua. Fins i tot en els acords municipals es distingeix, com a dues zones diferenciades, la zona de Poble Sec i la de Cerdanyola.

Aquesta situació canvia arran de la instal·lació de la línia de tramvia de Mataró a Argentona, a l'any 1928, que segueix el recorregut de la carretera. Fins llavors hi havia les masies escampades per la zona. A partir d'aquell moment, la facilitat de comunicacions dóna pas al creixement d'edificacions especialment a la part de dalt de la carretera. Aquí comencen les parcel·lacions i vendes de terrenys. Les edificacions eren de diferents tipus: casetes amb un tros de conreu per passar-hi el diumenge, xalets o cases d'estiueig o per a viure-hi tot l'any. La manca de control en el creixement de la zona provocà un desgavell urbanístic, amb l'aparició de cases amb poques condicions.

Canvi demogràfic

La  ciutat  de  Mataró en els seu conjunt, va  patir  un  estancament  a  tots  els nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les que  van  estar  en  guerra  fins  gairebé  al  final.  En l’aspecte  demogràfic,  entre  els morts  en  el  conflicte  per  malalties,  els  represaliats  i  els  exiliats,  la població  va retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als 29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d'immigració, encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín), puja fins als 31.642.

El 1965 es dobla el cens de 1936, amb el 44% dels habitants nascuts fora de Catalunya, sobretot, al sud d’Espanya (el 20% andalusos), i Mataró passa a ser la setena ciutat de Catalunya. El 1970 té 73.129 habitants i, cinc anys més tard, triplica la població de 1945.

Aquest  important  creixement  demogràfic  va  ocasionar,  com  era  d’esperar, grans canvis en l’urbanisme de la ciutat. Els primers immigrants es van encabir al nucli  antic  i  al  primer  Eixample.  Aviat,  però, l’elevat preu  del  sòl  va  fer  que  es comencés  a  construir  en  llocs  separats  de  la  ciutat  consolidada, en  no poder  fer-ho,  els  nous  mataronins,  en  ubicacions  més  properes  al  centre.

La postguerra

Amb la postguerra, van arribar els primers immigrants, provinents de Múrcia, que construeixen barraques a una zona entre els actuals carrers Maravillas, Fuensanta i Gatassa. Treballaven de pagès, a la via o a la construcció, les dones també feien de pagès. I a poc a poc anaven millorant les seves vivendes, o traspassaven la barraca a alguns nouvinguts, normalment familiars o coneguts del poble, i es feien una caseta a una altra banda.

L'arribada d'immigrants a Cerdanyola va ser un cop fort i imprevist per al veïnat. Els primers habitants del veïnat tenen el record d'haver perdut un espai tranquil, però se n'hi barregen molts d'altres. Es fa difícil ara saber com van ser rebuts els immigrants pels que ja vivien al veïnat. Val a dir que va ser prou complex. Algunes paraules recorden la incomoditat mútua amb què les dues comunitats van començar a relacionar-se com xarnegos o castellufos per part d'uns, catalinos per part dels altres. Però la incomoditat va anar acompanyada d'una voluntat de respondre de manera adequada al nou repte que es presentava. El fet és que a Cerdanyola es donà una peculiaritat comparant-la amb altres llocs d'arribada d'immigrants i és que abans d'arribar-hi ja hi havia una població autòctona consolidada que va causar una integració mútua amb els nouvinguts.

Un símbol d'aquesta peculiaritat és que a Cerdanyola hi ha un Carrer Major. A qualsevol població un carrer anomenat així segur que està al centre de la població i no allunyat com és el cas de Mataró. I és que Cerdanyola sempre ha tingut certes característiques de poble amb personalitat pròpia, capaç per tant de tenir un carrer Major

La ciutat, però, creixia i s’expandia per totes bandes. A partir de 1947 s’havia construït a la part nord (Grup Cabanelles, Els Molins, Can Torner) cases destinades a la població autòctona. I, de la seva banda, la Caixa d’Estalvis de Mataró (nom anterior de la Laietana) impulsava la residencial Ciutat Jardí, entre la ronda Alfons X el Savi i el Desviament.

Quan acaba l'any 1950, es poden donar xifres de la gent que viu al barri. Segons el padró viuen a Cerdanyola 823 persones. D'aquestes 282 són nascudes a Mataró, 213 a la resta de Catalunya i 328 de fora de Catalunya. Els immigrants no són molts, però suficients com perquè es noti la seva presència.

El 1952 es parcel·len terres a Cerdanyola, prop de la carretera de Granollers, que seran les primeres construccions per als immigrants espanyols. A continuació, s’aixecaran els nous barris de Vista Alegre, Cirera i sud de Cerdanyola. Seran cases d’autoconstrucció, sense serveis, ocupades ja abans d’estar acabades i amb moltes persones per habitatge, sovint més d’una família. Tanmateix, no hi havia cap instrument de planejament urbanístic ni equipaments ni serveis públics, ni tan sols comerços en aquests nous barris.

Una personalitat pròpia

El 1952 l'alcalde mataroní Emili Albó pren una decisió que significa que s'ha fet imprescindible vetllar per tot el que passa a Cerdanyola. I consisteix a anomenar un alcalde de barri, Daniel Mataró Soler. Ell vivia a Cerdanyola i era una personalitat rellevant de l'antic veïnat. Amb el nomenament li corresponen funcions de promoció com control i perquè els veïns tinguin un punt de referència oficial per a fer gestions. La seva primera gestió política va ser demanar un enllumenat públic.

El 15 de setembre de 1955 el servei de Correus publica al diari Mataró que el nom del barri és Cerdanyola, però s'ha d'indicar a les cartes que pertany a Mataró.

A 31 de desembre de 1955 hi ha 3053 habitants de fet, 1702 homes i 1351 dones.

El mateix 1955 es crea a Cerdanyola la parròquia de Maria Auxiliadora, que s’afegeix a les dues ja existents.Moltes necessitats socials dels nous mataronins seran assumides per l’Església catòlica, com l’escola parroquial de Cerdanyola (1956), creada per mossèn González Haro, el popular mossèn Biscuter. La comunitat del Col·legi Salesià donarà serveis religiosos i també assistencials al barri i al proper de la Llàntia, en la tasca de laqual cal destacar el paper i dedicació del pare Rafael Juncadella. 

El 1960, amb l’ajut d’uns i d’altres i amb participació dels veïns, es funda el Centre Social de Cerdanyola, on es recolliran les inquietuds dels ciutadans i s’impulsaran moltes iniciatives

Els barris separats del centre, no tenien cap mitjà de transport. Només Cerdanyola, a la carretera d’Argentona, disposava del tramvia que comunicava amb aquesta població d’estiueig, que serà substituït per l’autobús el 1965, quan el barri ja tenia més de 13.000 habitants.

Els primers mesos de l'any 1960 signifiquen pel nou barri un munt de novetats. S'aprova a nivell municipal el pla d'ordenació que significarà un cert ordre a l'hora de fer les cases. S'inaugura el primer enllumenat, la parròquia del barri comença a tenir existència plena i engega ja la construcció de l'església, també neix el Centre Social, la primera farmàcia i el primer dispensari mèdic d'urgència.

Mentrestant, també es comencen a posar algunes solucions als temes de l'empedrat als carrers i les clavegueres.

Imatge del carrer Verge de las Maravillas l'any 1949

La gent del barri continua manifestant la preocupació per tenir una bona via de comunicació amb la ciutat, i no només a Cerdanyola sinó també als nous barris deCirera i Molins. També contribueix a la sensació de llunyania el fet que el principal transport entre Cerdanyola i la ciutat, el tramvia, no sigui model de comoditat ni bon funcionament. L'atapeïment dels tramvies serà constant i va causar un greu accident al 1961, amb 45 ferits.

El 1965 segons el padró municipal hi ha 13.385 habitants de dret i 15.435 de fet. El perímetre del barri arriba, a la part nord des dels Salesians fins a la Ronda Cerdanya, i a la part sud des de la carretera fins a Ramon Berenguer. Ja no hi ha només casetes d'autoconstrucció sinó que també sorgeixen blocs de pisos.

Els tres darrers anys del franquisme a Cerdanyola també són anys de gran acceleració a tots els nivells. Es viu l'eclosió de moltes energies i desigs de canvi, que es concentraran en mobilitzacions. A Cerdanyola ja hi ha 21.360 habitants, més d'una quarta part dels 80.820 que té Mataró en conjunt.

Reptes de futur

Des de aleshores el barri ha anat experimentant transformacions urbanístiques, com creacions de places, urbanitzacions de tots els carrers o la darrera i més rellevant, l'obertura de la Via Europa. Els serveis també han millorat i molta gent del barri s'ha situat econòmicament d'una manera més estable alhora que altra gent patia les moltes crisis que toquen de més prop els sectors populars. I hi ha hagut canvis en la població, amb el repte de l'arribada de nous immigrants, ara de més enllà de les fronteres espanyoles.

Sel·lecció de fotografies per cortesia de José Ruiz Rodríguez, del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

1 i 2.- Parque de Can Tuñí 3. Aerea de Pla D'en Boet y Cerdanyola...4. Boda por las calles de Cerdanyola años 60...5. Carretera de Mataro a Argentona...6. Cerdanyola 1968...7. Cerdanyola zona del Sorrall...8. Construcción de la Igesia años 60...9. Bomberoa Ramón Berenguer...10. En 1940 lo que hoy es Creu de Fins...11. Primera asociación de Vecinos...12. Entrega de premios en las fiestas calle Vitoria años 60 o 70...13. Fiestas en el patio de la Iglesia...14. Fiestas de Cerdanyola 1969...15. Fiestas en el patio de la Iglesia...16. Inaguración de la primera calle con nombre del barrio Maria Auxiliadora...17. Inaguración Can Tuñi...18. Masias del barrio de Cerdanyola...19. Nevada del 62, chalets Carreras...20. Nevada del 62 plaza Gatassa...21. Aerea del barrio...22. Esta no se si te llegará, pero si es asi..deberia ser la parte de aras de la Iglesia...23. Protestas vecinal por Can Tuñi en 1977, Puig i Cadafalf...24. Vecinos limpiando solar de Can Tuñi...25. También en la limpieza del solar de Can Tuñi...26. Vista de Carrillo a Cerdanyola 1979...

Fonts: 

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME (1939-1977):Creixement de la ciutat, societat, política, cultura.

Cerdanyola, el barri gran de Mataró

Ildefonso Marmol

Cerdanyola

Veus de Mataró

Els ciclistes de Mataró s'oposen al futur enderroc del velòdrom i creen una plataforma per salvar-lo

Els ciclistes de Mataró no volen ni sentir a parlar del possible enderroc del velòdrom. L'Ajuntament estudia tirar-lo a terra, juntament amb la piscina municipal, per fer-hi el teatre auditori de la ciutat i no fer-ne cap de nou, perquè de moment no hi ha prou demanda. Però la proposta ha topat de ple amb els esportistes i els aficionats d'aquest esport. «Estem totalment d'acord amb el fet de potenciar la cultura i tenir nous equipaments, però això no vol dir que nosaltres quedem sense el nostre», es queixa Luis Pareja, de l'Esport Ciclista Mataró. El col·lectiu defensa que les instal·lacions daten del 1946 i que és un dels més antics de l'Estat. «Molts ciclistes d'abans i d'ara hi han rodat i el coneixen», destaca també Ismael Carrete, tècnic del velòdrom de la Federació Catalana de Ciclisme, que també recorda que l'equipament forma part del patrimoni esportiu de la ciutat.

Amb l'objectiu d'evitar que vagi a terra, s'ha impulsat la creació de la plataforma Salvem el Velòdrom de Mataró, que ja compta amb més d'un miler de persones adherides. El col·lectiu es mostra especialment crític amb l'Ajuntament, ja que considera que l'únic que vol és desfer-se d'aquest espai sigui com sigui. «Fa anys que no s'hi ha invertit res i les instal·lacions estan en un estat molt lamentable a propòsit per tenir arguments per enderrocar-lo», lamenta Luis Pareja.

Si bé habitualment s'hi entrenen una vintena d'esportistes, el velòdrom també l'utilitzen cada dia els alumnes de l'escola de ciclisme del col·legi Santa Anna de Mataró. Els promotors de la plataforma defensen que si no és possible mantenir aquest equipament se n'hauria de construir un de nou. Ismael Carrete assenyala que a Catalunya només hi ha sis velòdroms i cap està cobert. Per això s'aposta perquè Mataró aprofiti per fer-ne un de cobert i donar així servei als esportistes d'elit i donar certa rellevància a aquest esport.

Diari El Punt
www.elpunt.cat

COMUNICAT DE PREMSA

Esport Ciclista Mataró i Centre Tecnificació Mataró vol expressar el seu malestar amb l'ajuntament de Mataró degut a la manca de comunicació que aquest ajuntament ha demostrat reiteradament amb el col·lectiu ciclista. El més greu es que ni tan sols han informat del projecte El Triangle-Molins a la Federació Catalana de Ciclisme.

En tots els comunicats i rodes de premsa han "oblidat" el nostre col·lectiu i en cap moment han comentat res de fer un nou velòdrom.

El Velòdrom de Mataró data del 1946 i és un dels mes antics de la península. Per les característiques tècniques el fan "únic" per rodar i millorar la tècnica als ciclistes. Molts ciclistes d'abans i d'ara han rodat i coneixen aquest velòdrom, de fet el velòdrom de Mataró que a més té una avinguda "avinguda del velòdrom" forma part del patrimoni esportiu de la ciutat.

Estem totalment d'acord amb potenciar la cultura i tenir nous equipaments, però això no vol dir que nosaltres ens quedem sense el nostre.

La falta d'inversió reiterada per part de l'ajuntament a fet que les instal·lacions estan molt malament, tot i això nosaltres continuem entrenant. Esportites premiats per l'ajuntament con Eduardo Gonzalo "MILLOR ESPORTISTA MATARONÍ DEL 2008" i ciclista professional també utilitza aquestes instal·lacions per entrenar quan estava a la ciutat.

Avui hi havia una pancarta de reivindicació al circuit de Catalunya final de la Volta Catalunya i molta gent ens ha preguntat si l'ajuntament coneix el valor que te aquest velòdrom.

Per mes informació: www.mejorenbici.tk

Gràcies per la teva atenció.
Esport Ciclista Mataró

Què en fem de la Llar Cabanelles?

Amigues i amics de la Plataforma Salvem Cabanellas i el seu entorn m'envien el següent mail:

Fa molt de temps que no ens veiem però aquesta vegada és per comunicar-vos una bona notícia (... o almenys així ho espero, ja que del contrari ens haurem de "posar les piles" de nou...)

El Consorci Sanitari del Maresme ens convoca a un acte de presentació del projecte Cabanellas el dimecres 3 de febrer a 2/4 de 8 del vespre a can Palauet.

Si avui es pot parlar d'aquest o qualsevol altre projecte que no siguin cases pels benestants, és gràcies a tots i totes vosaltres, que sense la Plataforma Salvem Cabanellas faria anys i panys que s'hauria perdut aquest patrimoni dels pobres de Mataró.

Ens veiem allà i us prego feu extensiu aquest acte a tothom que li pugui interessar, especialment els/les membres de la Plataforma que no disposen de correu electrònic.

Gràcies per tot.

Salut i Salvem Cabanellas ! (col.lectiu ciutadà Salvem Cabanelles)

Mitjançant alguns dels seus pasquins informatius i petites dades que he pogut arreplegar he decidit fer-ne un breu relat per a Un Mataró no tant llunyà.

La història de la Llar Cabanelles arrenca a finals de 1866, quan Antoni-Martí Cabanelles i Casanovas, indià de considerable fortuna i veient-se a les portes de la mort, testa part de la mateixa "... a los verdaderamente pobres que sean vecinos de esta ciudad de Mataró..."Aquesta deixa emulava l' acte de contricció pròpia de molts indians de l' època, volent guanyar-se el cel i que Sant Pere els hi perdonés els mètodes emprats en amassar fortunes, gens respectuosos amb els humans i ses vides.

El Sr. Cabanelles nomena uns hereus universals per a donar compliment a la seva voluntat: dues germanes, Maria Ana i Dolors i dos amics de la infància, en Pelegrí Ferrer i l' advocat Josep Saurí, deixant també establert que qui els substituirà a tots i cadascun d'ells per mort o absència, serà "...el cura-parroco de la parróquia de esta ciudad..."

L'any 1871, els marmessors (del.legats) compren el terreny i encarreguen la construcció del que serà conegut com Llar Cabanelles. Les obres acaben a finals de 1874 i se'n cedeix inmediatament l'ús a les Germanetes dels Pobres "... tan solo por durante el tiempo que dichas religiosas permanezcan en esta ciudad consagradas al cuidado de dichos pobres en la citada casa..." diexant clar també que si canviaven l' objecte de la cessió o plegaven, haurien de retornar la propietat als marmessors "... a fin de que jamás deje de cumplirse la voluntad de éste (el sr. Cabanelles), y sin que ningún caso puedan pasar a ser ni reputarse nunca bienes del Estado, Provincia o Municipio, comunidad, cuerpo, corporación o colectividad de clase alguna, sino particulares del albaceazgo..." Els marmessors, entre els quals figurava ja el rector de Sant MAria Mn. Francesc Pla qui havia substituït la difunta Maria Ana, determinaven alhora els criteris d' admissió "...prefiriendo siempre entre los que soliciten entrar a los pobres de esta ciudad, y principalmente a los que sean vecinos de la misma el día del fallecimiento de Don Antoni-Martin Cabanelles..."

Tot semblava doncs prou lligat i Llar Cabanelles anà exercint la seva funció social, al ritme dels aconteixements històrics però sense gaires entrebancs fins la meitat del segle XX.

L'any 1945, en una escriptura polèmica, Mercè Alemany i Font dóna a la Comunitat de l' Asil de les Germanetes dels Pobres el terreny conegut com l' hort de les monges, lindant amb la Rda. Alfons X el Sabio. Es diu que la paraula "Comunidad" la va introduir algú altre... i que la donació anava adreçada a l' asil i no a les monges. Sigui com sigui, l' esmentat terreny va figurar com a propietat de les Germanetes del Pobre, si bé es feia constar a l' escriptura "...destinar el solar a los fines que cumple el Asilo de las Hermanitas de los Pobres de un modo directo y po tanto a solaz y esparcimiento de los acogidos en dicha benéfica Entidad, no pudiendo por tanto, ser enajenado, gravado ni hipotecado por título alguno hasta transcurridos cincuenta años a contar desde el día de hoy..." I durant 30 anys més, tot seguí igual.

L'any 1977, el Pla General d'Ordenació Urbana inclou les finques de Llar Cabanelles en sòl urbà, amb la qualificació d'equipament religiós assistencial, amb la sola excepció d' una porció, edificables a planta baixa i cinc pisos respecte la Avda. Amèrica, terreny el qual la venda posterior serà objecte de picabaralles entre els mateixos preveres mataronins com veurem més endavant. Curiosament, aquell mateix any les Germanetes del Pobres declaren que no poden continuar prestant serveis en les condicions què ho fan.

Al 1981 les Germanetes abandonen la Llar Cabanelles, fent-se càrrec de la seva gestió la Fundació Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, sent des de fa anys únic marmessor el rector de Sta. Maria, en aquells moments Mn. Francesc Pou i Ginesta. Les monges cedeixen l' ús del seu tros de terreny tot esperant l' any 1995, en que s'acabaran "los cincuenta años".

La primera fragmentació de Llar Cabanelles es produeix al febrer de 1993, amb la venda del tros lindant amb l' Avda. Amèrica. Mn. Josep Colomer, rector en aquell moment i únic marmessor, informa a la reunió de preveres i diaques de l' arxiprestat de Mataró dels motius de la venda: "... s' ha fet a fi de poder adquirir una peça de terreny que és propietat de la Congregació de les Germanetes del Pobres, per construir-hi un aparcament, degut al dèficit que arrosseFundació..." També hi havia la intenció de construir sobre l' aparcament habitacles assistits per avis.

La venda d'aquest terreny és força polèmica, tant a nivell de la ciutat segons reflexa Crònica de Mataró de l' època, com dins del mateix clergat. A l'esmentada reunió preveres i diaques manifesten no estar d'acord en que els rector de Santa Maria prengui decisions que afecten a tota la ciutat. Encara a finals de segle, 1998, cuejava amb la demanda per part dels mateixos de responsabilitats sobrer els 40 milions de ptes. de la venda del terreny.

Deu anys després de la gestió per part de la Fundació Hospital de Sant Jaume i Sta. Magdalena, amb la constitució del Consorci Sanitari de Mataró, passà a dependre d'aquest organisme, amb una gestió efímera, fins a inicis de l' any 2000. Amb la construcció del nou Hospital de Mataró i el traspàs de l' activitat hospitalària que es realitzava a Mataró, es decidí remodelar l' Hospital de Sant Jaume i Sta.Magdalena per traslladar-hi l'assistència que prestava la Llar Cabanelles. Al març del 2000 es produeix el trasllat definitiu i Llar Cabanelles roman tancada fins el present.

Venim del sud i de terra endins

El procés de naixement de gran part dels barris que avui formen Mataró és prou conegut. Ja a finals dels anys 40 del segle XX, si bé amb molta més força a les dècades dels 50 i dels 60, van arribar a la ciutat nous habitants procedents la majoria d'Andalusia, de Múrcia i d'Extremadura. Fugien d'unes condicions difícils a la seva terra cap als territoris on hi havia possibilitats de treballar i per tant de sobreviure, en un moment en què els efectes de la guerra encara es feien notar i la dictadura franquista impregnava el dia a dia de la gent. Mataró, que havia tingut un creixement sostingut durant dècades, passava a més que doblar la població en pocs anys: de les 31.642 persones registrades l' any 1950, a les 73.129 de l' any 1970(1).

L'efecte crida funcionava entre familiars i amics: sovint primer arribava una persona sola, i un cop instal.lada i amb feina feia venir la seva gent. És per això que a Mataró, com a les altres ciutats catalanes, les procedències estan tan marcades; famílies senceres de pobles molt concrets del sud i l' interior de l'Estat espanyol serien ja per sempre veïnes de Mataró. En aquestes zones de procedència l' evolució demogràfica era inversament proporcional a la que es produïa a Catalunya: per posar un exemple d' un municipi del qual van arribar moltes persones, Cehegín, a Múrcia, tenia 17.316 habitants el 1940, per 12.489 l' any 1970(2).

Els immigrants treballaven majoritàriament al camp, a les fàbriques de gènere de punt-molt nombroses a Mataró- i a la construcció, però també a altres sectors en funció de les necessitats del moment. Molts es van instal.lar en habitacions rellogades en carrers cèntrics de la ciutat, fins que podien començar a pagar una petita parcel.la situada a alguns centenars de metres del nucli urbà de Mataró. No eren zones del tot deshabitades, hi havia algunes masies i torres, fins hi tot algun gran equipament, com el col.legi del Salesians a Cerdanyola. Manel Salicrú i Puig explica: "(...) a partir de 1947, una incipient demanda de terrenys econòmics per poder construir habitatges unifamiliars-encara era vigent la idea de la caseta i l' hortet- lligada amb la pèrdua del valor agrícola d'alguns terrenys, l' expectativa de negocis dels propietaris i la legislació proteccionista de les "viviendas bonificadas" havia condicionat una primera edificació fora Rondes, al camí del Cementiri (Grup Cabanellas), al Primer de Maig i als Molins. L' edificació d' aquest sector, formada majoritàriament per cases de planta baixa, a l' anglesa, amb jardí al davant i pati posterior, serà força ràpid"(3). En definitiva, ja hi havia cert nombre de població autòctona residint-hi, però als camps de cultiu, pinedes i terrenys erms predominava en la imatge de que avui és Cerdanyola, vista alegre, Cirera, la Llàntia i Rocafonda...

Propietaris d'aquestes terres van veure clar el futur que s' esdevenia i, aprofitant la manca absoluta de control i planificació urbanística del moment, van vendre solars a preus assequibles i que els nouvinguts pagaven a terminis. Més de pressa que no pas de mica en mica van anar alçant els seus habitatges, normalment sense els permisos pertinents, i amb l' ajut de germans, cosins i amics; cases, per tant, fetes amb les pròpies mans, l' una al costat de l' altre, i que avui segueixen dempeus en molts carrers.

La nova situació, però, presentava noves dificultats. La manera en què es van construir els barris feia que serveis bàsics com l' enllumenat, l' aigua o el clavegueram fossin inexistents. Eren uns anys en què aquests serveis eren presents al centre de la ciutat, molts immigrants havien conviscut amb ells, i ja es consideraven essencials per a la qualitat de vida de les persones.

Els motius pels quals han nascut les associacions de veïns han estat molts i diversos, també és cert que l' imaginari col.lectiu associa les primerenques associacions veïnals a les lluites i reivindicacions d' uns serveis bàsics, en un moment, a més, en ple franquisme, en què sortir al carrer i reclamar millores podia comportar problemes, i demanar elements ben simples, com ara un semàfor o una parada d'autobús, mesos de lluita.

(1) Font: Centre d' Estudis Demogràfics.
(2) Font: Institut Nacional d'Estadística.
(3) Font: Manel Salicrú i Puig: El creixement urbà de Mataró (1962-1992).

VEUS de MATARÓ per Xavi Amat i Puig

Les Veus de Mataró

Ja tenim aquí el llibre VEUS DE MATARÓ "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes". En aquesta edició recopilada per Xavier Amat comptem amb la participació de la FAVM (Federació d'associacions de veïns de Mataró) i de l'IMAC (Institut Municipal d'Acció Cultural) i realitzem la seva venda com associació adherida a la Federació.

Preu de Venda: 15 euros a recollir a la Casa de La Palmera C/ Gravina, interior-6 entrar en contacte a través del correu electrònic: aveinsmatarocentre@gmail.com i del número de telèfon 93.790.61.51

http://veusdemataro.wordpress.com/el-llibre/

En aquest enllaç teniu més informació així com en el link que trobareu al marge esquerra del bloc.

Dijous 26 de novembre, a les 7 de la tarda, presentació del llibre a la llibreria Robafaves de Mataró i posterior tertúlia amb els assistents. Amb l’autor del llibre, Xavier Amat, i l’historiador i periodista Manuel Cusachs.