Toni Sors de l' AGRUPE i el cim més alt del món!

Enguany se celebra el 30è aniversari de la primera ascensió catalana a l'Everest. El 28 d'agost de 1985 els alpinistes Òscar Cadiach, Toni Sors (membre de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró) i Carles Vallès, junt amb tres xerpes, van coronar el cim més alt del món.

Amb motiu d'aquesta efemèride es prepara una vetllada molt especial en la qual es projectarà el film Hem fet el cim, que retrata aquella fita històrica de l'alpinisme català i, després, es podrà conèixer l'experiència de dos dels seus protagonistes Òscar Cadiach i Carles Vallès. 

Toni Sors 

Nascut a Sant Vicenç de Montalt el 1950, Antoni Sors i Ferrer era membre de l'Agrupació Científico-Excusionista de Mataró. L'any 1981 fou el cap de la primera expedició catalana que assolí el Broad Peak (8.047 m), al massís del Karakoram.

Al 1985 va formar part, junt amb els també alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, de la primera expedició catalana que assolí el cim de l'Everest.

Dos anys més tard, al 1987, Sors va encapçalar l'expedició mataronina al Lhotse Shar, un cim de 8.400 metres de la serralada de l'Himàlaia (Nepal). L'expedició, formada per 8 membres de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, va finalitzar amb la mort tràgica a conseqüència d'una allau de 4 dels alpinistes: Sergi Escalera, Francesc Porras i Antoni Quiñones, a més del mateix Sors. L'Ajuntament va declarar un dia de dol a la ciutat amb motiu de l'accident, i al novembre de 1987 va entregar als supervivents de l'expedició la Medalla d'Or de la ciutat al Mèrit Esportiu, a més de fer un acte públic d'homenatge. Un acte institucional va recordar també les víctimes de l'expedició en el 10è aniversari de l'accident.

El Castell de Burriac: Situació i localització

extret del bloc de Quim Graupera

Ara fa 4 anys que vaig encetar aquest bloc, des del qual explico històries de la nostra ciutat. Una de les primeres que vaig conèixer va ser la del castell de Burriac, no sense polèmica pel seu emplaçament fora del territori municipal, pertanyent a Cabrera però, fins on tinc entès, amb sobirania compartida i discutida amb Argentona.

Vaig arriscar doncs en aventurar-me fora dels estrictes límits de Mataró i demanar disculpes, de bon antuvi, pot ser contraproduent, per això exposo la necessitat de reconèixer Burriac, ja no tant sols com a patrimoni de Cabrera, localitat que respecto i admiro per la bellesa dels seus carrers, excursions i escalades que trobem en aquella terra, sinó pel fet, si s' em permet l'atreviment, d'afirmar que Burriac és patrimoni també de la resta de maresmencs, encara que només sigui pel fet de poder apreciar-lo pràcticament des de qualsevol punt de la comarca.

La característica orogràfica predominant del Baix Maresme és la suavitat del relleu muntanyós i la plana als seus peus, a tot el llarg de la costa. El terreny comarcal es troba assentat sobre una massa de granit. Les altituds són modestes, degudes a l'erosió diferencial dels granits, els quals es descomposen amb facilitat en ambients càlids, al ésser atacats per l' àcid carbònic que les aigües corrents porten en dissolució. La muntanya de Burriac, juntament amb el turó de Sant Mateu (495 m., Céllecs (534 m). , el Coll de Parpers (295 m) i el Coll de la Gironella (386 m) és una d'aquestes formacions i té una alçada de 401 metres.

Fem una excurssió? http://corriols.blogspot.com.es/2010/11/castell-de-burriac.html

"De totes les localitats que constituïren la Baronia del Maresme es divisava nítidament el castell de Burriac, que sobresortia en el paisatge del Baix Maresme medieval. En cas de perill inminent, l' avís d' aquest es deuria rebre, en primer lloc, de les torres de guaita situades a la línia de la costa; i des d' aquestes, mitjançant senyals de fum, s' alertava als castells. De la mateixa manera que, també, des del castell de Sant Vicenç de Burriac es deuria transmetre la possibilitat d' escomesa violenta als castells que feien ponts d' enllaç amb el Vallès: el de La Roca i el de Dosrius, articulat així la defensa de la comarca.[...] 

[...]A l' Alta Edat Mitjana l'eix de la xarxa de camins de la contada era el que enllaçava els castells de Mata i de Burriac. Avui en dia es pot accedir al cim des de quasi  bé tots els pobles que es troben voltant els seus peus. Des d'Argentona hom pot agafar el camí que passa per la font d'en Ballot, d'allí es puja al Coll del Castell i tombant la muntanya vers al Sud s'arriba a dalt. De Cabrera l'ascensió és relativament curta, cal prendre la riera, passar per la Font Picant, anar en direcció a llevant, serpentejar la muntanya i anar a parar dalt de la carena, on d'ajunta amb el camí que ve pel cantó d'Argentona. Des de Cabrils cal marxar en direcció Est, arribar al Creu d'Abella i dirigir-se fins al Coll d'Argentona. El camí que va a d'Orrius al castell surt de la vila fins al lloc anomenat Els quatre camins de gironella, d'ací cal anar al Creu d'Abella i d'allà al cim.[...]

[...] El darrer tram de l'ascensió és sempre el més dur, la bardissa es fa més intensa i hom ha d'enfilar-se a altes i relliscoses roques, tantmateix, s'ens fa difícil d' imaginar com podien arribar fins dalt les cavalgadures dels cavallers i castlans, però aleshores hi deurien haver-hi altres vies, d'accés, avui desaparegudes, que atenuaven segurament els desnivells de les pujades" (Coral Cuadrada Major, 1988)

Burriac 1926

Són ben sabuts per estudiosos i coneixedors de la cultura popular els misteris de Burriac, però això ho deixo per a una altre història...

font: Museu comarcal del Maresme-Mataró

El Cavall Bernat i la via Punsola-Reniu

"L' any 1971 s'obre una de les vies que esdevindrà, tal vegada, la més clàssica del Cavall Bernat després de la via normal. Es tracta de la via Punsola-Reniu oberta per aquests dos escaladors de Mataró -Manuel Punsola i Jesús Reniu- i que recorre l' aresta nord d'aquest monòlit en un itinerari dels més elegants i bonics de tota la muntanya, a l' estil de l' aresta GAM del Bisbe. Estrany és el dia que una cordada -o unes quantes- no recorre els seus més de dos-cents metres de fina i aèria aresta." (Fatjó i Genet: 168)

Fatjó i Genet. Història de l'escalada a Montserrat. Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 2005

Descobrint la Científico Excursionista de Mataró 1899-2009

Tot comença, avui pujo al Turó de Mata amb bici, així entre suors i caracoleig arribo a descobrir la primera petjada en forma de monòlit de l' excursionista mataronina. És un element gris amb base de cub i pic de cilindre al vell mig del turó Onofre des d' on divisem una de les millors (per mi la millor) vista de Mataró i les Cinc Sènies. Què deu ser? qui són aquesta gent?...

En aquest article –escrit l’any del centenari per als FULLS del Museu Arxiu de Santa Maria, abril de 1999–, l’autor, Director de CINGLES, –la revista dels Científics–, fa un repàs de l’activitat desplegada per aquesta vella i dinàmica entitat mataronina que, com assenyala, no s’ha limitat a la pràctica estricta de l’esport, sinó que ha tingut, a més, una important projecció ciutadana, una de les característiques diferencials de l’excursionisme català.

PERE TIÓ I CASAS

ARA FA CENT DEU ANYS...

Els darrers anys del segle passat estan marcats per la pèrdua de les últimes colònies d’Ultramar, la crisi econòmica i el consegüent malestar social. Les fàbriques perden els seus principals mercats i entre els treballadors hi ha rebombori. El sistema polític de la Restauració demostra la seva ineficàcia per a resoldre els problemes de la nova societat industrial.

Mentre els polítics i intel·lectuals castellans, la generació del 98, no es treuen de la boca la paraula desastre, a Catalunya, al contrari, s’estan vivint uns moments crítics però esperançats, optimistes. S’està preparant el moment de la generació encapçalada per Enric Prat de la Riba, que encarna el catalanisme polític. Davant d’un Estat que fa fallida, els homes formats en la Renaixença es preocupen per recuperar la història, l’art, la literatura i l’arquitectura pròpies i identificatives d’una personalitat col•lectiva. Es mira endavant, però amb les arrels ben enfonsades en el passat. L’afany de progrés i modernització es demostra amb la vitalitat de la nova burgesia emprenedora que queda simbolitzat en l’atreviment amb què accepten i promocionen l’estètica modernista més creativa del món.

La nova arquitectura es fa a Barcelona, però també a tot Catalunya. I a Mataró. El 1897 Josep Puig i Cadafalch dissenya la botiga modernista de can Palomer (avui can Pinós) a la plaça Xica mentre està dirigint les obres de la casa de l’industrial mataroní Joaquim Coll i Regàs del carrer d’Argentona, el millor exemple local d’arquitectura modernista, una casa que s’estrenarà l’any següent. Tot i la crisi, el primer de gener de 1899 a Mataró s’inaugura l’enllumenat públic elèctric.

LA FUNDACIÓ

En aquest context una colla de joves mataronins ens fan saber a través de les pàgines del Diario de Mataró y su Comarca (12 de maig de 1899) que acaben d’inaugurar l’Associació Excursionista de Mataró amb el propòsit de "recorrer nuestra comarca y principalmente nuestros alrededores, tomando vistas de los puntos más notables y recogiendo cuantos datos puedan resultar de interés para la historia de esta tierra".

Pocs dies després, el 21 de maig, el setmanari catalanista La Costa de Llevant ens informa que "Lo decidit jovent que ab molt d’entusiasme s’ha emprès la obra magna de fer una serie de reproduccions dels principals monuments de la Costa Llevantina, comensant per Mataró y la seva comarca, te ja ultimats els planos del Castell de Burriach y del Onofre Arnau. Avuy creyém que haurán anat los escursionistas a visitar á ca’n Tria del vehinat de Mata, una de las pagesías més antigas d’aquesta comarca. Sabem que dintre poch donaran a coneixer los primers travalls que hagin fet y que algun d’ells es molt notable é interessant per l’Historia de Catalunya.

"Ens complaurían molt que’l jovent seguís les petjades dels simpátichs folk-loristes senyors Mayol, Cabañes (D.Joan) y Pascual, que ab tan dalit han emprés una campanya tan profitosa per l’Historia de la Patria Catalana y als cuals felicitém desde aquesta secció".

Aquestes dues primeres notes ens diuen d’una manera clara quin era el seu programa, què feien i qui eren.

La Flama del Canigó

Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.L'origen de la Flama del Canigó La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà.

Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres).

El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat.

Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó. Un ritus d'unió comunitària Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi.

L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama.

Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.

La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.

http://www.festes.org/