Continuant amb Les Santes de Mataró, m' agradaria destacar una altre dels moments de la història en que la festa ha patit un punt d' inflexió, pel que llegeixo, un d' aquests esdeveniments destacats es dona quan la ciutat comença a ressorgir d' una de les freqüents dictadures que pateix Espanya, concretament la de Primo de Rivera.
L' estiu de l' any 1930, la lògica distensió i les ànsies de recuperació propicien que moltes poblacions, entre elles Mataró, preparin unes festes majors especials, més sonades, amb més actes.Són uns Santes amb més pressupost, més ambicioses i exuberants. Hi destaca el lluït adornament del parc municipal realitzat per un prestigiós escenògraf. Els Gegants es reformen i prenen l' aspecte que, si fa no fa, ha perviscut fins als nostres dies. Així, en Robafaves, desposseït de la frondositat de barba i bigoti, adopta la nova aparença de Jaume I, el més conqueridor dels reis catalans. Tot i l' aire ferreny que desprèn la mirada, la seva aparença jovial és molt més agraïda que l' anterior i surt, notablement reforçada. Les dames vesteixen en consonància a l' època del rei Jaume, amb esplèndida corona la Geganta.
Els resultats electorals del 12 d' abril de 1931 provoquen un canvi polític de primer ordre. Es proclama La Segona República a Mataró. La política laïcista i anticlerical dels nous governs estatals, regionals i municipals provoquen una devallada de l' expressió religiosa en l'àmbit públic. Els Gegants de la ciutat de Mataró no deixen de sortir en el periode republicà, però només ho fan en alguns actes de Les Santes. La supressió de les processons del Corpus i de les Santes és un fet entre 1931 i 1934. Des de la primera sortida, la Geganta apareix sense corona. El casc del Robafaves, lliure de connotacions delatores s' en lliura.
Quinze dies després de les eleccions del canvi, el nou govern republicà de Mataró, buscant marcar les diferències, decideix no assistir oficialment a cap acte religiós i prohibeix tots els que s' acostumen a fer en via pública. Les processons religioses es celebren tímidament dins els temples. Tanmateix l' any 1935, en torçar el govern municipal cap a la dreta, tornen les processons al carrer.
Durant l' època republicana, tot i la devallada en el pressupost de la festa, es dóna una intensificació del caràcter popular i participatiu de la festa. Les activitats a l' aire lliure, els esports, els balls d' envela i els focs van adquirint un major protagonisme enfront de les convocatòries privades més restringides. L'any 1935 visiten Mataró els Xiquets de Valls. Els programes oficials s' editen en català, tenen una estètica més moderna i no recullen els actes de caire religiós, tot i que aquests es continuen celebrant.
Poques al·lusions a la Festa Major en tres anys de guerra (1936-1938). Tot és en excés anormal. El calendari festiu queda tocat i, dins d' aquest, les festes marcadament religioses, com la de Les Sants, desapareixen del tot. Es passa dolor i gana. Com s' exclama al diari llibertat "podem passar molt bé sense la festa de Les Santes, però sí que no podem passar sense patates ni tomàquets"
Com en d' altres escrits del Les Santes al bloc són moltes les coses que s' han escrit, recollit i reordenat entorn a les nostres Juliana i Semproniana. En la meva recerca d' informació, pràcticament per casualitat, de visita com aquell que diu de la biblioteca Pompeu Fabra he trobat un llibret o compendi de l' evolució de la festa des de l' adopció de Les Santes a la composició actual, tots ells detalls que aniré desgranant durant aquest mes d' agost en el que, amb més temps que de costum pretenc dedica-lo a explicar tot allò que sé, fins ara, sobre els seus orígens, polèmiques i evolució.
He de dir que amb tot el que he anat trobant puc observar que si bé la festa actual no és ni de bon troç aquella primera referència del segle XVII i XVIII, una festa eminentment religiosa, ha deixat pas a una trobada popular de tot tipus de figures, actes i concerts que són més a prop del paganisme que la cristiandat. Deixant de banda les bromes, puc apreciar que totes aquelles cerimònies i actes solemnes esdevenen avui dia un element afegit a la festa restant encara molts d' aquells primers records i referències escrites.
En aquesta primera referència a Les Santes he volgut afegir un article sorgit recentment al Capgros, estic parlant de l' escrit de Xavier Alarcón, col·lega de l' Arxiu de Santa Maria en que fa una breu relació de la primera referència escrita d' aquestes dues santes.
Pel que sé, segons la tradició,Juliana i Sempronianaeren dues joves nascudes aMataró(al que avui és el carrer d'en Pujol) i deixebles deSant Cugat. L'any 304, van acompanyar-lo fins alCastrum Octavianum, on el sant va ser decapitat. Quan elsbotxinsvan marxar, les dues joves van recollir-ne el cos i el van enterrar cristianament. Van ser sorpreses, però, per la guàrdia i, acusades també de cristianes, van ser degollades al mateix lloc que el seu mestre.Les seves restes eren venerades, amb les de Sant Cugat, al monestir deSant Cugat del Vallès. A partir d'un estudi fet el 1722 per part del frare Joan Gaspart Roig i Jalpí, on es defensava el seu origen mataroní, la ciutat de Mataró va iniciar una disputa amb Sant Cugat per reclamar les relíquies de les Santes que s'allargà fins l'any 1852, quan el Papa Pius IX les nomenà patrones de Mataró.
Com ens afirma el mateix Xavier, els orígens de Santa Juliana i Semproniana continuen essent un misteri. La documentació escrita és molt limitada, i ' arqueologia no ha pogut encara aportar dades que ho aclareixin. Les referències més antigues les anomenen Iuliana i Simporniana, noms que eren molt freqüents en els territoris hispànics durant els segles IV al VIII.
Els cossos es veneraven en el monestir de Sant Cugat del Vallès des d' abans del S. XI. El monestir de Sant Cugat està bastit sobre unes antigues edificacions romanes, on hi havia una gran església paleocristiana i un nodrit cementiri de cristians al seu voltant. A partir del s. IX s' hi funda un gran cenobi benedictí, que custodià com a major tresor les relíquies de Sant Cugat. Segons el Xavier, es pot afirmar amb certa seguretat que les relíquies de les Santes són originàries d' aquest monestir.
Les primeres referències documentals de les Santes, doncs, són del S.XI precisament quan es constituïa el nou monestir romànic. Les nostres Santes consten en un sacramentari (llibre usat pels Bisbes) a l' Arxiu Episcopal de Vic que està datat al 1060-1080.
La llegenda de les Santes va anar creixent, basant-se cada cop més en hipòtesi i literatura més que no pas en documents fins que Gaspar Roig les va ubicar definitivament a Mataró.
L’autor del cartell de Les Santes 2013 és en Pol Codina Font, escultor i forjador que viu i treballa a Mataró.
Al cartell hi ha representat les comparses mataronines i la gent que viu, segueix i fa possible la festa. Ha treballat cada figura moldejant aram per donar-li les formes de la Família Robafaves, els Nans, l’Àliga, el Drac, el Dragalió, la Momerota, la Momeroteta i les Diablesses.També hi ha afegit la Colla Castellera Capgrossos de Mataró i la Banda de l’Agrupació Musical del Maresme. Al cartell hi són presents colors vius que s’associen a l’alegria i la màgia de la festa, la multitud, el volum i el moviment característics de la Festa Major de Mataró. I una lletra acolorida, la T de Les Santes, que evoca els orígens cristians de la celebració i la bandera de la ciutat.
"És un plaer i un honor per a mi que se m’hagi proposat tenir l’oportunitat de fer el cartell de Les Santes de Mataró. En un primer moment, sorprès i il·lusionat per la notícia, se’m van plantejar diverses opcions. Inconscient encara de la magnitud que comporta aquest encàrrec, he de prendre grans decisions. La primera és el format amb el que treballaré. El repte començà en el plantejament. Un cartell és un suport que com a escultor no hi estic avessat a expressar-m’hi per la importància pictòrica i/o gràfica que suposa. Davant del ventall de possibilitats vaig haver de prendre la primera gran decisió: fer una escultura o fer una pintura il·lustrada. Em resultava estrany pensar en una escultura plasmada en un cartell, i el fet de fer una il·lustració policromada em semblava massa arriscat. L’ús del dibuix sempre ha estat per a mi una transició per arribar a la tridimensionalitat, un pas no definitiu en si mateix, sinó més aviat un esbós del que serà la meva obra. Després de donar-hi voltes, em vaig decantar per una tercera opció on tot i té cabuda: realitzar un baix relleu amb metall sobre un llenç pigmentat amb acrílic i olis.
Per aconseguir el relleu he moldejat la planxa d’aram manualment a partir de les il·lustracions de cada comparsa, manipulant-les mitjançant diverses tècniques com el cisellat amb burils, el punxonat o embotit, el repolsat, etc... D’aquesta manera he aconseguit un baix relleu que dóna forma i volum a cada una de les peces del conjunt. Les peces que conformen les figures entre si han estat soldades amb plata. Finalment he pintat amb colors vius tot el conjunt per donar el punt viu, alegre i divertit que té la festa per ella mateixa. La base que suporta tot el conjunt és de fusta preparada i pigmentada.
Entre els motius que m’han fet decantar per fer un relleu hi ha, en part, les ganes que tenia de reproduir els gegants i les figures. He volgut fer un cartell que fos proper i càlid, sense complicacions conceptuals, per als més petits, ja que la màgia d’aquestes festes en part els pertany. Enguany fa 20 anys del cartell de l’il·lustre artista “Parés de Mataró” en el que hi havia totes les figures, i m’encoratjà per a què hi apareguessin al cartell de la Festa Major. Sóc conscient que no deixa de ser una simple representació personal, i que no és un cartell tan abstracte com algun sector potser hagués preferit que fos.
A més de les figures, que no deixen de ser una part important de la peça he volgut plasmar-hi la sensació del bullir de la gent de la ciutat que les acompanya. Les Santes de Mataró és la festa més esperada de tot l’any i la voluntat de gran part dels ciutadans i ciutadanes fan que aquestes siguin possibles. A més a més de les comparses m’ha semblat important incorporar al cartell la Colla Castellera Capgrossos de Mataró i l’Agrupació Musical del Maresme, molt presents en aquests darrers anys als actes de la Festa Major de Mataró. Per últim, la creu de la paraula Santes l’he volgut resaltar pintant-la de vermell sobre el fons blavós fent referència a la bandera de Mataró i alhora evocar els orígens cristians de les patrones de la ciutat i de part del ritual festiu.
Amb una tímida esperança, espero i desitjo que el cartell que he creat agradi tant a grans com a petits, i es pugui fer un lloc en el record del ciutadans de Mataró.
L’encarregada de fer la Vella Quaresma de Mataró, aquest any 2013, ha estat la dibuixant mataronina Lara Sànchez.
Les Serra-velles de Mataró, són una tradició que ve d'antic, la trobem disseminada en diverses formes en les tradicions catalanes d'arreu del Principat i Ses Illes, com he explicat en relats anteriors, que podeu visitar mitjançant aquests enllaços: La Vella Xaruga, Sa Jaia Serrada, Això ja s' acaba senyora xaruga!.
Avui, si em permeteu, faré incís en un text que he trobat relacionat amb la tradició a la ciutat de Mataró, concretament extret del "bloc mataroní" una publicació de principis de segle, en la que es fa un recull de micro-històries de la nostra ciutat i que faig servir amb freqüència per il·lustrar les meves publicacions.
"En arribar la Quaresma hi havia un costum molt antic i que responia a una certa espiritualitat popular que venia representant la Quaresma com si fos una vella amb set cames i que en arribar aquest temps es tenia de serrar la meitat de les cames, i per aquesta representació s' adjuntaven els nois del barri o bé amics i anaven a les cases del veí, amics i conegut, dient-los.hi: voleu que vos serrem la vella? a lo qual contestaven: Serreu tant com volgueu. I tot seguit es posava la cosa en moviment. [...]
[...] Solien anar proveïts de gaiatos i amb el cistell corresponent per a encabir-hi les provisions que recaptessin durant les visites que poguessin fer. A les cases solien donar-los-hi ous, botifarra, fruites del temps, codonyat i altres llaminadures, no hi faltava casa que prevista amb temps la visita de les Serra-Velles preparava alguna llaminadura per a obsequiar als visitats que solien ésser hem dit minyons en edat jovenívola. La festa de Serra-velles es feia, com hem dit els minyons situats al portal de la casa fent servir el bastó que portaven com si fos una serra i manejant-la començaven a cantar unes cançons que el de menys era l' harmonia i tot estava en la lletra.[...]
Serra la vella
un plat d'escudella!
Serra la velló
un plat d'escudelló!
Mestressa porteu ous
que demà serà dijous!
Mestressa porteu diners
que la serra no pot més!
Mestressa porteu cansalada
que la serra està esmussada!
Mestressa porteu vi
que la serra no pot seguí...
Avui, durant la representació a la plaça del peix, n'he pogut apuntar un parell més:
Mestressa porteu cervesa
que la serra no va depresa!
Mestressa porteu coca-cola
que la serra no va sola!
[...] Com es veu la Serra-vella tenia un caire de recapte, i no responia a cap mena de benefici públic, ni tant sols era cap record d' aquells tan tradicionals, era un costum i prou.
Aquest costum establert de molts anys, li passa lo que ha passat a les demés coses i lo que anirà passant; les ventades revolucionàries al endur-se'n moltes coses, s' emportaren aquest costum, que si bé som varis els que recordem aquesta mena de festa, no la recordem instal·lat en aquesta ciutat. Darrerament es conserva als poble de fora i en els últims temps, tant sols en es conserva en les cases de pagès, no en les cases dels carrers de la vila.
A les criatures que anaven a fer serra-velles, els seus encarregats solien posar-los-hi les millors robes; amb lo que recaptaven hi feien un bon dinar i donaven una sensació de satisfacció els grans i els xics."
Al començament del segle XX es produïren certament uns quants anys d'estancament demogràfic a Mataró, potser com a conseqüència de les circumstàncies al·ludides anteriorment. Aquests anys foren de reconversió d'una part de la indústria bàsica local, el gènere de punt, mitjançant l'adopció de telers de teixir més moderns i de més producció i d'altres per a la fabricació de mitgeria sense costura, cosa que permeté d'orientar la venda cap a nous mercats, amb l'intent de superar el marasme. El tissatge a la plana hi acabà desapareixent, i la filatura, reduïda a una sola empresa o a seccions complementàries de les fàbriques de la malla més grans.
La crisi subsegüent fou provocada per la contracció de la demanda a causa del descens de les comandes procedents d'Amèrica i Filipines. Les fàbriques arribaren a treballar a la meitat de la capacitat productiva, cosa que encaria la producció i impedia de poder competir en els mercats internacionals. Tanmateix, algunes indústries de punt continuaven treballant, i fins i tot se n'obrien de noves, sobretot petites indústries. Una segona exposició d'indústries locals, celebrada el 1911, demostrà el recobrament de la indústria bàsica mataronina en aquells moments crítics.
Pel que fa a l'agricultura, malgrat la repoblació que es féu de les vinyes amb ceps americans, més resistents a les malures, no foren recuperades les superfícies d'abans, de manera que cap al 1906 la vinya només ocupava unes 400 ha, és a dir, la meitat de les que posseïa a mitjan segle anterior. En canvi, s'activà aleshores el conreu de la patata al regadiu, que s'havia incrementat progressivament des del darrer quart del segle anterior, amb vista als mercats de Perpinyà i de Montpeller.
Cal fer referència, també, a la pesca, ja que encara al principi del segle XX hi havia a la platja mataronina poc més d'un centenar de barques, entre les del bou, les sardinaleres i les nanseres, ultra altres embarcacions menors. La conflagració de 1914-18 trobà la indústria bàsica mataronina preparada per a fer cara a una gran demanda de manufacturats. Es quintuplicà la producció, s'augmentaren els preus, i les 40 fàbriques de punt que hi havia, amb 12 000 obrers, treballaven al màxim rendiment. L'èxit econòmic s'aprofità per a electrificar les indústries, que anaven fins aleshores amb motors de vapor i gas (1916-19).
Però en acabar el conflicte es produí una davallada radical de les comandes, que va provocar el tancament de diverses fàbriques tèxtils, però també de la de gas, de la que fabricava bombetes, etc. Gràcies, però, a la capacitat d'adaptació de la indústria de la malla i a un cert augment del consum interior, el gènere de punt pogué superar el moment advers. Al seu torn, l'agricultura funcionava a ple rendiment gràcies a l'exportació de la patata primerenca, de l'enciam i del pèsol, i la producció d'altres hortalisses per a l'abastament dels mercats barcelonins.
Dins aquest període dels trenta primers anys del segle XX l'expandiment urbà no fou pas gaire notable a Mataró. L'empenta presa després de l'aprovació del pla de l'Eixample havia minvat molt durant el primer decenni d'aquest període. Cap als anys vint es portà a terme alguna activitat urbanitzadora a la part de ponent, a les rondes d'Alfons XII i de Prim, indret on la Caixa d'Estalvis de Mataró va construir el Grup Goya d'estatges econòmics (1926).
Dins el sector públic es produïren durant el mateix període algunes innovacions, com ara la construcció de la nova estació de tren al final del carrer de Churruca (1905); la desprivatització del parc, amb la qual cosa la ciutat pogué disposar d'un bon espai d'esbarjo (1909); la construcció d'un escorxador de grans proporcions a llevant de la població (1915); l'inici de les obres del desviament de la riera de Cirera, menant-la cap a la de Valldeix (1916), cosa que havia de resoldre el problema de la invasió del centre de la ciutat per les aigües torrencials.
La Rambla fou convertida en bulevard (1928), i canvià, així, la característica típica d'aquest passeig. També en aquesta època s'instal·là la línia de tramvia de Mataró a Argentona (1928). Després del 1930 el creixement de Mataró restà una altra vegada estacionat. El gènere de punt patí les conseqüències de la recessió econòmica mundial del 1929.
En la dècada dels trenta es produïren algunes innovacions urbanístiques, com ara l'obertura de la ronda d'Alfons el Savi i la del Camí de la Geganta, amb el consegüent trasllat del camp de futbol (1935), la inauguració del mercat de la plaça de Cuba (1936) i de l'institut de segon ensenyament (1934). Per contra, amb els fets de juliol del 1936 es produïren destruccions a les esglésies, capelles i edificis conventuals, que comportaren la desaparició de part del patrimoni artístic i arqueològic i, en algun cas, dels mateixos edificis.
La Segona Guerra Mundial no presentà una conjuntura favorable a la indústria bàsica local, com ho havia fet la Primera. Les circumstàncies foren diferents, i es patí de la manca de primeres matèries. Però aquest mateix factor, unit a l'exhauriment d'estocs de manufacturats consegüent a la postguerra espanyola, esperonà la instal·lació de noves indústries de la malla, que treballaven exclusivament per al mercat interior, una època certament extensiva per a l'obrer mataroní.
L'any 1959 hi havia 150 fàbriques de gènere de punt que ocupaven 7 500 persones, i 150 tallers artesans amb 700 obrers. Al seu torn, l'agricultura es veié esperonada per la manca de subsistències, i així foren ampliades les zones de conreu. El 1945 al terme ja hi havia 453 ha dedicades a regadiu. La collita de la patata tampoc no pogué ser objecte d'exportació; s'adoptaren aleshores llavors de més rendiment per tal d'assolir grans collites (12 300 t mètriques el 1944).
Pel que fa al creixement urbanístic del municipi, a la meitat dels anys quaranta s'iniciaren les primeres edificacions fora de la zona urbana. Així, el 1942 ja s'havia detectat la construcció anàrquica d'alguns habitatges unifamiliars a Cerdanyola, a poca distància de la ciutat. Cinc anys després, els grups d'habitatges dels Molins i de Cabanelles i les urbanitzacions de la Caixa d'Estalvis de Mataró (la ciutat jardí i construccions en terrenys annexos) portaren també l'acció edificadora a fora de les rondes.
L'edificació a Cerdanyola rebé un fort impuls en parcel·lar-se, l'any 1952, una bona part dels seus terrenys. Ràpidament hi sorgí un barri de cases, moltes de les quals foren construïdes pels mateixos propietaris —o hi ajudaren—, nouvinguts a la ciutat.
La construcció també s'estengué per la part meridional de la carretera d'Argentona, i el veral reclamà aviat la creació d'una parròquia, sota l'advocació de Maria Auxiliadora (1955). Però el creixement urbà allunyat de les rondes no es concretà exclusivament a Cerdanyola, sinó que poc després s'anà estenent a la perifèria de la ciutat, al Miró (Cirera), els Molins, Vistalegre, en terrenys ocupats per vinyes, garrofers i conreus de secà.
A la iniciativa privada se sumà l'oficial, que aixecà alguns blocs prop de la riera de Sant Simó i de l'escorxador municipal. Dintre les innovacions urbanes, l'any 1957 es realitzà el desviament de la carretera N-II, que fins aleshores passava pel Camí Ral i creava molts problemes de circulació; el nou traçat ressegueix la franja costanera. Alhora fou rectificat el traçat de la línia del tren, que s'acostà més cap a mar, la qual cosa complicà l'aspiració mataronina d'aconseguir un bon passeig marítim. En la dècada següent el moviment a l'alça es disparà i, amb ell, es produí el boom constructiu, al mateix temps que s'entrà en una conjuntura favorable per a la indústria bàsica local, el gènere de punt.
La trama de l'Eixample encara s'atapeïa, però també s'obriren noves zones d'edificació més enllà de les rondes, separades del nucli tradicional de la ciutat. La recerca de terrenys econòmics esperonà l'acció urbanitzadora a Rocafonda, el Palau, Peramàs i la Llàntia. L'edificació no es limità a habitatges unifamiliars, sinó que en molts casos s'orientà cap a l'aixecament de grans blocs d'habitatges que densificaren les zones i crearen molts problemes de serveis i d'equipaments públics.
És testimoni d'aquest increment urbanístic i demogràfic la creació l'any 1965 de quatre parròquies a la perifèria de la població: la de la Mare de Déu de Montserrat, a ponent; la de la Sagrada Família, a Cirera; la de la Mare de Déu de l'Esperança, als Molins, i la de Sant Simó, a llevant. L'extensió que va adquirir l'edificació fora de les rondes obligà a la instal·lació de la primera línia d'autobusos per al servei dels barris (1965).
Encara aquest mateix any s'urbanitzà l'avinguda de Recoder, en terrenys de l'excaserna d'artilleria, que esdevingué un veritable raval d'edificació intensiva. Quatre anys després la iniciativa oficial va promoure la urbanització Espartero (avui de Torre Llauder), a ponent de la població, malgrat que la construcció d'habitatges no es va realitzar fins alguns anys després.
Aquella mateixa època (1969) fou inaugurada l'autopista de Montgat a Mataró, la primera de peatge de l'Estat espanyol, que obrí una comunicació ràpida i eficaç amb Barcelona. L'acció urbanitzadora ha mirat de posar remei a les conseqüències de l'explosió constructiva a les barriades i de descongestionar les zones més densificades, mitjançant l'adequació d'espais verds.
Així, l'any 1976 ja fou inaugurada la plaça de Cehegín al veïnat de Cerdanyola; en aquell moment eren en construcció al mateix paratge les places de Rafael Casanova, Mediterrània i de Catalunya i el parc de Puig i Cadafalch, i a llevant el petit parc del Palau, que foren inaugurats els anys successius. També han estat construïdes zones enjardinades als verals perifèrics, i s'ha treballat per al millorament en equipaments i serveis, per exemple amb l'adquisició dels immobles de les Esmandies, Can Marfà i Can Noè (1981), entre d'altres, i per a l'endegament de la xarxa viària a fi de facilitar les comunicacions entre les mateixes barriades i entre aquestes i el nucli tradicional de la ciutat.
Amb motiu de la demanda dels darrers anys, s'han endegat diversos polígons industrials (Balançó i Boter, Mata-Rocafonda, Pla d'en Boet, Cirera Industrial) i noves zones residencials a l'entorn de Vistalegre, l'antiga fàbrica de gas, la ronda exterior, etc.
Encara que la tradició assenyala l’existència dels "Armats" des de fa ja 300 anys, en la documentació de la Confraria del Santíssim Sagrament de la Parròquia de Santa Maria, que es conserva al Museu-Arxiu, es troba la primera prova documental de la seva existència, l’any 1705.
En el llibre de comptes de l’esmentada Confraria, dita també de la Minerva, s’hi troben reflectides diverses anotacions que fan referència al seu vestuari, alabardes, petus, morrions, espatlleres, etc. i a les despeses per a la seva conservació i cura.
En el transcurs del Segle XVIII, els aleshores anomenats "Caps de ferro", tingueren especial relleu en les processons de Setmana Santa, prenent part en les del Dijous i Divendres Sant.
La presència dels soldats romans està integrada plenament en la tradició mataronina, i de moltes ciutats en que hi vénen figurant, participant en les processons que el poble cristià commemora, i que ens fa ressò del poder de la Roma pagana, que en aquell temps dominava Judea i Palestina.
Durant el segle XIX, les cohorts del "Armats", també anomenats "Caps de ferro" i "del Morrió", segueixen integrats a les processons mataronines, i el seu pas és celebrat per la ciutadania, per la vistositat del seu vestuari, sempre d’acord amb el temps, i amb les petites innovacions que s’hi van introduint.
És ja començat el segle XX, quan, degut a fer-se'n càrrec gent emprenedora i comptant amb un nombrós grup de joves, es crea una comissió "Pro-Armats" que hi dona una total dignificació, disposant d’un voluntariat que no escatimava esforços per el manteniment de la tradició i la seva assistència a les processons de Setmana Santa.
REESTRUCTURACIÓ
L’any 1940, després de la guerra civil, es tornà a reorganitzar la Secció dels "Armats" com a Secció de la Confraria de Ntra. Sra. dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró, salvant les diverses etapes de l’època de postguerra, en que hi varen esmerçar tota dedicació possible.
L’any 1954, hi ha un nou moment crític per a la continuïtat, però altra vegada els "Armats" troben els capdavanters que es disposen a salvar el greu moment.
Després d’uns contactes amb els "Manaies" de Girona, als quals demanen assessorament i intercanvien impressions, hi troben tot l’ajut necessari, aportant-los-hi dades i experiència que varen ser molt útils per a la seva reorganització.
El Centre Foment Mataroní els acollí en les seves dependències, i amb diverses ajudes de particulars, organismes i entitats, van aconseguir refer el vestuari, calçat, símbols i tot el material precís per les seves sortides.
Seguint les directrius que s’havien emprès, els "Armats", en aquells anys 50 mantingueren una perllongada trajectòria que anava millorant el vestuari i atuells, en la mesura de les seves possibilitats, i així els veiem amb nou calçat i escuts, i també veiem créixer el grup, situant-se cap a una cinquantena d’integrants.
El 1962 es van adquirir noves cuirasses de símbols repujats, obra dels tallers de Girona i Figueres, que hi donaren una gran vistositat i relleu, a més de les trompetes, timbals, banderes i lictors.
En els anys successius, millorats també els cascs i mantenint el màxim esforç, la presència en la Setmana Santa mataronina era inqüestionable.
TREBALL EN SILENCI
Anys després, a mitjans dels 60, quan foren les pròpies processons les que trobaren dificultats per a sortir al carrer, degut a la poca participació dels fidels, els "Armats" vàrem romandre impedits de desfilar, degut a la supressió de les processons a la ciutat de Mataró l'any 1969.
Així comença novament un període de treball callat, de conservació dels materials, dels estris i vestits, llances i símbols, que mans expertes acuradament van conservant sense que pugessin veure la llum.
NOVES DESFILADES
És al 1981 quan la il·lusió reviva novament. Són convidats a participar en la processó del Divendres Sant en la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres, i amb gran emoció es reestructuren altra vegada les formacions i es desfila dignament en l’esmentada processó, amb l’anuència de tot el poble.
Tan va agradar aquella participació, que any rere any es va anar repetint la mateixa invitació, que fou corresposta per Armats de Mataró fins que no poguéssim tornar a participar en la processó mataronina.
DESFILADA A ROMA
Un fet extraordinari emmarca la vida dels "Armats". Per la festa de la Mercè del 1986, els "Armats" visiten la ciutat del Vaticà, essent rebuts pel Papa Joan Pau II. És aquesta una visita que la gran família dels "Armats" guarda com un dels més vius records.
Les instantànies dels "romans" de Catalunya trepitjant les pedres de la Roma Imperial, les desfilades per la Plaça de Sant Pere els carrers de la Ciutat Eterna, marquen unes fites quasi mai somniades, i els reportatges fotogràfics de les agències donaren la volta al mon.
El Sant Pare, junt amb la seva benedicció els qualificà de "Soldats de Pau" i els esperonà a ser fidels a les tradicions.
AUTO SACRAMENTAL
També, els "Armats", organitzen des de l’any 1982 "La Passió, Jesús el Crist", un auto sacramental que amb molt d’èxit s’ha vingut representant en llocs de gran idoneïtat i amb gran afluència de públic, durant la Setmana Santa, i que finalment ha trobat al Pati de la Presó el seu emplaçament més acurat. La participació dels "Armats" en la representació i la desfilada pels carrers de Mataró amb aquest motiu, han estat molt celebrades. En el seu muntatge hi participen gairebé un centenar de persones.
RETORN A MATARÓ
A partir de l’any 1990, aprofitant que l’església donà el seu vist-i-plau a la processó de Divendres Sant, els Armats de Mataró, varen desfilar novament pels carrers de la nostra ciutat. Dins de les desfilades dels Armats, ja és tot un clàssic l’anada de Dijous Sant a la Plaça de l’Ajuntament per retre homenatge a la ciutat de Mataró, així com a les seves autoritats, escenificant a l’esmentada Plaça diversos quadres minuciosament estudiats per aquest encontre.
Posteriorment els Armats segueixen la seva desfilada fins a unir-se amb els Misteris "Oració del Senyor a l’Hort" i "la Coronació d’Espines", i així fent-se partícips de la Nit de Silenci, acte tradicional en la Setmana Santa Mataronina.
El Divendres Sant els Armats de Mataró participen en la multitudinària Processó. Abans de començar la mateixa els Armats van a buscar el Sant Crist al carrer Prat de la Riba, acompanyant-lo fins a l’inici de l’esmentada Processó.
PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT DE MATARÓ
El març de 1999, el manípul ARMATS DE MATARÓ va sol.licitar el reconeixement de l'entitat com a Patrimoni Cultural de la Ciutat.
A principis de l'any 2000, Armats de Mataró va signar un acord amb el Patronat de Cultura de l'Ajuntament de Mataró per el qual ens cedien un espai d'aproximadament cent trenta metres quadrats a l'edifici de l'antiga Presó de Mataró. Espai degudament condicionat per el Servei de Manteniment de l'Ajuntament.
Finalment al Ple de l'Ajuntament de Mataró del dia 7 de marc de 2002, es va aprovar el reconeixement de "les desfilades dels Armats de Mataró" com a part integrant del PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT.
TROBADA D'ARMATS A MATARÓ (2004)
L'any 2005 l'entitat Armats de Mataró compleix els CCC Annos (300 anys) d'existència. Per aquest motiu i sobre tot per la rellevància que això te a l'Associació es començà la celebració organitzant pel dia 20 de març de 2004 una trobada d'Armats d'arreu de Catalunya.
Finalment, la participació fou de 31 Grups d'Armats: 4 de la província de Barcelona, 9 de Girona, 4 de Lleida i 14 de Tarragona, amb un total de 1.384 armats. Per diversos motius, 13 son els Grups que no hi poden participar.
Per aquesta i d'altres informacions consultar la pàgina web dels Armats.
Aquest personatge que sols apareix a les primeres hores del matí del darrer dia de l'any, donava molta feina als menuts; tothom volia veure l'home que té tants de nassos com dies hi ha a l'any, i les criatures que entre les primeres coses que aprenen és saber que l'any té 365 dies, tots volien veure l'home amb els tres-cents seixanta nassos, del que deu passar quan es constipa, i com deu resoldre el problema de mocar-se i les mides dels mocadors. A Mataró, aquest bon senyor solen acompanyar-hi els petits a veure'l a la plaça que es el lloc on solen haver-hi més empentes i la visió és fa més difícil: els que acompanyen solen preguntar als amics, parents i coneguts que troben pel camí, si han vist l' home dels nassos i resulta sempre que tots l'han vist, que hom va voltant i que l'infant arriba a convence'l de que realment si no l'ha vist, podia haver-lo vist.
No sé a que respon aquesta tradició, però és molt vella, i sempre s'ha fet de la mateixa manera, com el dia 30 el de les orelles, si bé aquest no ha assolit ni de molt l' importància del dels nassos; tal volta els esternuts i la manera de mocar-se son causes que determinen aquesta popularitat que no tenen ni de molt les orelles, que pel que es veu és un origen humà més pacífic.
Costums mataronins: Bloc Mataroní "Una manera de fer història"
Llegia en una obra barcelonina parlant dels temps vell, entre altres coses de tipus que corrien per Barcelona, d'un moro que tothom deia que era fill de Mataró, i aquest coneixement no arribà al públic fins que feia molt de temps que ell actuava en un negoci molt lucratiu i que el tingué força acreditat.
Era aquest moro un personatge molt popular conegut amb el nom del moro Bessani; es tracta d'un cas que jo no l' he sentit mai a Mataró, el vaig llegir en un recull de costums barcelonins. Diu el cronista que aquest tipus era un home petitó i desnerit, i que no tenia cap semblança amb els caps de dessota l' orgue que solen haver-hi en moltes esglésies aquí a Catalunya.
Naturalment en aquell temps que les comunicacions eren tan difícils, pensar en un home de Mataró era com pensar en un de l' altra part del món i sense anar tant lluny amb un de moreria; res fora d'estrany que un mataroní i un mariner per més senyes, com diu el cronista, es fes passar per moro donat que els mataronins en aquell temps tenien gran predilecció per la marian per ésser una de les professions locals més lucratives i qui sap si aquest subjecte havia visitat alguns llocs del Marroc, s' havia capacitat de la indumentària, del usos, costums i demés i això li suggerí l' idea de negociar amb els perfums de l'Àrabia o d'altres llocs d' Orient. El cas és que l' esmentat subjecte plantà en plena Rambla de Barcelona, en un entresòl, un despatx de pomades, depilatoris, essències i aigües d'olor que feia bò de mirar i olorar; aquest moro que la gent quan s'enterà de la cosa deien que era de Mataró, es guanyava admirablement la vida pel que veuran tot seguit, i mig vestit de moro i rodejat de perfums orientals, es dedicava a aquest ofici que amb tota seguretat era més lucratiu en aquella data que en el dia d'avui, que sols en el treball d' aquesta s' ha de pensar en els tributs i contribucions.
El cas fou que un dia un bon senyor es compadí d' aquell moro i pensà a portar-lo pel bon camí açò és fer-lo batejar i ensenyar-li les veritats de la religió catòlica; per a portar avant semblant empresa tractà d'entrar en relacions amb l' esmentat subjecte i freqüentment acudia al despatx del moro a comprar-li un dia un pot de pomada, altre una ampolleta de mil-flores o bé un paquet de pastilles del serrallo i molts dies no rés; tampoc era menester comprar cada dia, prou n' hi havia en ésser un bon client; d'aquesta sort aquest bon senyor intimà amb el moro i això li permeté el plantejar-li el problema de la catequització.
Arribada la cosa a aquest punt plantejà el bon senyor la cosa de la conversió amb tots els seus detalls. Sembla que el moro no s' hi sentia prou inclinat perquè deia que hauria de deixar aquest negoci que li resultava molt bé; però tan va insistir el catequista, bo i dient-li que la gent que acudia al seu establiment eren cristians i que deixarien de anar-hi i tota una tirallonga d' arguments que el moro digué: Miri, senyor, jo em guanyo la vida venent aquests perfums que m'envien parents meus de Constantinoble, d'Alexandria i Marroc, el dia que s'enterin de que sóc cristià deuran interrompre's els tractes amb els i no podré guanyar-me la vida, lo qual vol dir que fora menester que vostè em fés una mena de violari per assegurar la meva subsistència.És molt just, replicà el catequista, i posat el cas, preguntà quina quantitat voldria? Poca senyor: amb tres duros diaris m' hi acontento (cal tenir en compte que tres duros en aquells temps eren com 500 euros en els nostres dies o més). Llavors el catequista contestà, així ho conta el cronista. Tres duros dieu? si a mi m' en assegureu un de seguida em faig moro.
Feta pública aquesta anècdota les gents estudiaren la procedència del moro i continuaren creient que era un mariner de Mataró i el moro per sa part continua essent una de les figures típiques de Barcelona. Menys mal que la cosa que s' atribuïa a un mataroní era al tipus de l'home viu, no com tants altres penjaments que tota hora sent a contar.
Edició de 1925 del Bloc Mataroní, esperonat per Marçal Trilla, director del Diari de Mataró, per l' èxit dels articles històrics que publicava Francesc de Cabanyes i Prat ( Mataró 1868- Barcelona 1929)
El Robafaves és el gegant més antic (1964), carismàtic i representatiu de Mataró, i un dels més ben plantats de tot Catalunya i rodalies.
És el cap de la famosa família Robafaves, formada per la seva dona, la Geganta; la seva filla, la Toneta; i el marit d'aquesta, en Maneló, i tota una cort de nans que sempre els acompanyen ballant alegrament i contrastant amb la solemnitat dels gegants.
En Robafaves és un gegant de rostre ferreny, alt i gros, amb indumentària de guerrer medieval (casc, capa, cota de malles, espasa, ...), que s'inspira en la figura i caràcter del rei Jaume I el Conqueridor. Té el pit engalardonat de medalles i duu a la mà esquerra un pergamí, mentre s'agafa la capa amb la dreta.
La família Robafaves, com el seu nom indica, forma una unitat i és per aquest motiu, que sempre surten els quatre gegants junts; per això no els veurem gairebé mai per separat.
Tots ells formen part del patrimoni cultural de la ciutat i és per aquest motiu que tenen un protocol de funcionament específic aprovat pel Ple de l'Ajuntament. Actualment és el Patronat Municipal de Cultura de Mataró qui en té cura de la seva gestió i manteniment.
Degut a això, en Robafaves, tot i ser un dels gegants més representatius de Catalunya, surt en comptades ocasions de Mataró, i no el trobarem gairabé mai a les famoses plantades multitudinàries de gegants que es fan per tot el país; això sí, acostuma a aparèixer tant ell, com tota la seva família, a gran part de les festes dels barris i carrers mataronins.
La seva història es perd una mica en el temps; la primera notícia de l'existència d'un gegant a Mataró data d'entre finals del S. XVII i principis del S. XVIII, i des d'aquestes dates fins a finals del S. XIX ha anat desapareixent i apareixent amb aparences quelcom diferents. De l'any 1853 es tenen les primeres dades de l'existència de l'actual Robafaves; l'any 1930, és reformat per en Josep Diamant i Llobet, adquirint l'aspecte actual de Jaume I; torna a ser reformat el 1964 per Josep Maria Diamant i Montanés, i l'any 1982 (juntament amb la Geganta) pel gran constructor de gegants solsoní Manel Casserras i Boix.
Una de les històries més curioses d'en Robafaves és la que dóna origen al seu nom. S'expliquen moltes versions, i totes ben diferentes; la que expliquem a continuació, no ha de perquè ser la certa, però si que és la més coneguda i si més no, la més maca; està treta del llibre "Els Gegants de la Ciutat de Mataró" de Nicolau Guanyabens, i diu així:
Una vegada els gegants de Mataró varen anar a ballar a Argentona i quan, ja acabada la festa, tornaven cap a casa, els portadors es varen enamorar d'unes precioses faves que verdejaven en un camp proper a la carretera. No podent resistir la temptació, varen abandonar els ninots enmig del camí i es varen llençar al camp a robar una bona quantitat de faves, que varen amagar sota la panxa del gegant; feren conxorxa amb el flabiolaire i li digueren que anirien a mitges, però que no els descobrís.
Un estol de mainada va rodejar la gran parella en entrar a Mataró i, amb molta insistència, els van demanar que ballessin. Els geganters es resistien, ja que amb la sobrecàrrega que portaven no els venia bé ballar. Una autoritat que s'esqueia en la facècia els va fer ballar i mentre ballaven, amb els sotracs, les faves varen anar caient per terra.
L'admiració i la broma foren grans i, des d'aleshores, va quedar el mal nom de Robafaves al pobre gegant, que no hi tenia cap culpa.
Finalment fem una breu història, una mica més completa, de les aventures i desventures de tota la família Robafaves:
La familia Robafaves original (en Robafaves, la Geganta i la Toneta) va aparèixer per primer cop oficialment durant la festa de Les Santes de l'any 1953 (direm que els gegants són d'aquest any, tot i que es sospita que se'ls podria haver vist un o dos anys enrera, però no hi ha cap document fiable que ho certifiqui). La família representava la figura d'uns nobles medievals.
L'any 1884, també durant les festes de Les Santes, es presenten amb uns nous vestits i pentinats, a l'estil de l'última moda del moment (la confecció va anar a càrrec de les modistes Señoritas Margenat i els pentinats pel perruquer Sr. Diamant); aquest canvi de vestimenta va ser molt criticada a l'època ja que, segons diuen, la roba eren molt lletja i donava als gegants una aparença una mica ridícula.
Al juliol de l'any 1893 hi ha l'esperada renovació dels gegants; aquesta vegada, no només es canvien els vestits, sinó que es fa una recomposició de les estructures, així com una profunda reforma dels caps i de les mans a càrrec de l'artiste mataroní Josep Vinardell. El disseny dels vestits és de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (un jovenet en aquella època), i l'execució final va ser feta per la modista Pelegrina Malatesta de Barcelona.
Els gegants de mica en mica es van deteriorant, i el 1898 es fan uns petits retocs per part de les modistes Monteys i el perruquer Estrany, per intentar emmascarar el tan mal estat en que es trobaven ja els gegants en aquest any.
Al 1900 arriba novament una gran i necessària restauració, ja que segons cròniques de l'època, els gegants ja feien pena. L'arquitecte Eduard Ferrés i Puig va ser el dissenyador de la nova indumentària d'en Robafaves i la Geganta, que va confeccionar novament la modista Pelegrina Malatesta; el vestit de la Toneta només es retoca. La testa d'en Robafaves també es restaura i és pintada novament pel pintor Josep Vinardell. Els gegants es presenten al public el dia 26 de juliol; en Robafaves té l'aspecte d'un conceller i les gegantes d'elegants dones de l'època.
Durant els anys següents fins el 1919, els gegants van rebent petites restauracions i l'única una mica destacada, va ser la portada a terme l'any 1912 en que la Pelegrina Maladeta va confecionar uns nous vestits i en Josep Vinardell va restaurar i pintar les testes.
Finalment arriba l'any 1919 i, entre el Corpus i Les Santes, es realitza una renovació total dels gegants. Aquesta reforma és coordinada per en Manuel Diamant i Adrià que es basa en unes figures realitzades per l'artista Labarta; els gegants tornen a tenir una imatge medieval clàssica, en Robafaves ara té l'aparença d'un gran monarca barbut.
El 1930 és quan arriba una de les reformes més importants pels gegants, ja que adopten la fisonomia que tenen a l'actualitat (la més carismàtica és potser la d'en Robafaves en el paper de Jaume I). Dirigida per l'artista barceloní Salvador Alarma i portada a terme per en Josep Diamant i Llobet, la reforma afecta, com ja hem dit, per complet als gegants, que són presentats dos dies abans del Corpus a la Plaça de l'Ajuntament.
L'any 49, en Josep Diamant i Llobet fa una reconstrucció urgent dels caps i les estructures i uns anys deprés, el 1950, contrueix un nou gegant per a la ciutat: en Maneló (dissenyat per l'escultor barceloní Lluís Sabadell), futur marit de la Toneta, que és presentat el dia 26 de juny. El casament es celebra el dia 27 de juliol durant les festes de Les Santes. A partir d'aquesta data i fins els nostres dies, la família Robafaves estarà formada sempre per quatre membres.
El 1957 apareix la melena llarga i rossa de la Toneta, que li dóna l'aspecte jovial i modern amb el que tothom la coneix.
Finalment, l'any 1964 els quatre gegants són recontruïts totalment, és a dir, es fan totalment nous (roba, estructura, caps, etc...), sense aprofitar res dels vells. Val a dir que el Robafaves i la Geganta actuals són aquest gegants construïts el 1964. La construcció de les noves figures corre a càrrec d'en Josep Maria Diamant i Montañés, que fa unes rèpliques exactes dels anteriors tret, de la Toneta, a la qual li fa un cap més proporcional a les dimensions del seu cos. Les noves estructures són fetes de ferro i els gegants de fibra de vidre. L'aspecte final de la parella jove canvia considerablement respecte l'antiga, sobretot, el de la Toneta, que sembla sortida d'un conte de fades.
El 1980 la parella jove és reconstruïda totalment de nou, aquest cop pel mestre solsoní Manel Casserres i Boix, que només manté dels antics gegants les estructures de ferro construïdes el 1964. Els nous gegants són construïts de cartró i estan basats en l'aparença que tenien els anys 50, els vestits els fa el sastre Llorenç Illa de la Ronda de Sant Pere de Barcelona i la Toneta torna a portar la seva rossa i llarga melena (perruca feta per en Ramon Cisterna). Són presentats el dia 25 de juliol, primer dia de les festes de Les Santes; i són el Maneló i la Toneta que tenim actualment.
Un any més tard, el 1981, en Casserras retoca les testes dels nous gegants per donar-li una aparença menys seriosa.
L'any 1982 en Casserras restaura també els gegants grans, però aquesta no es una restauració total, només repassa i pinta de nou els caps de fibra de vidre d'en robafaves i la Geganta, i renova el vestuari a l'estil dels que portaven als anys 50 (els treballs de sastreria tornen a caure a càrrec d'en Llorenç Illa).
L'any 1992 en Casserres, fent ell mateix la feina de sastreria, renova el vestuari de tots els gegants, tret el d'en Maneló.
(Tota aquesta informació també es pot treure àmpliament detallada del llibre d'en Nicolau Guanyabens i Calvet, titulat "Els Gegants de la Ciutat de Mataró")
Continuant amb Les Santes de Mataró, m' agradaria destacar una altre dels moments de la història en que la festa ha patit un punt d' inflexió, pel que llegeixo, un d' aquests esdeveniments destacats es dona quan la ciutat comença a ressorgir d' una de les freqüents dictadures que pateix Espanya, concretament la de Primo de Rivera.
Els resultats electorals del 12 d' abril de 1931 provoquen un canvi polític de primer ordre. Es proclama La Segona República a Mataró. La política laïcista i anticlerical dels nous governs estatals, regionals i municipals provoquen una devallada de l' expressió religiosa en l'àmbit públic. Els Gegants de la ciutat de Mataró no deixen de sortir en el periode republicà, però només ho fan en alguns actes de Les Santes. La supressió de les processons del Corpus i de les Santes és un fet entre 1931 i 1934. Des de la primera sortida, la Geganta apareix sense corona. El casc del Robafaves, lliure de connotacions delatores s' en lliura.
