Autobiografia de Mataró

Em plau convidar-vos a llegir aquest recull d'història de Mataró, un pedaç de pedaços, teixits amb les aportacions i la col·laboració de diferents historiadors de la ciutat.

Un a part de mi

Un dels meus professors em demana permís per utilitzar la reflexió entorn al Treball Social en un Congrés que tindrà lloc aviat. Llegint-la i recordant el context en que vaig fer aquest treball de l' assignatura de "Rol i identitat del TS" em provoco un somriure sobre el que sóc i el que m'agradaria transmetre de mí mateix. Em recordo sorprès escrivint molt lleuger, pràcticament sense pensar, tal qual sorgia, brollant sense esforç, una reflexió sincera sobre mi, el jo i la meva persona en la professió. Aquella disertació em va valdre una Matrícula d'Honor i més en el fons un alleujament de tant de treball, exàmen i exposició. Un alliberament esperonat per diversos pensadors, mestres, familiars, persones, actituds, llocs... que han influenciat en el que sóc i sense els/les quals no podria entendre'm ni que sigui un bri. En el fons això és meu i és de totes.

La mirada inquietant: Josep Samsó i Elies

La de Josep Samsó és una història explicada ja fa temps en aquest bloc Samsó. En que hi reproduïa una breu relació de fets que es van succeir abans de la seva mort.

Fullejant un dels llibre que el meu pare consulta habitualment sobre la Guerra Civil a la zona de la franja, a demanda d'un estudiant de Lleida que busca informació sobre els primers dies de l'alçament, entre pàgines i comentaris sobre testimonis coneguts del poble "los de ca Faricoquis, los de Torrotxo i los de ca Colás..." he redescobert una fotografia del Dr. Samsó, com se'l coneixia a Mataró. 

Reconec que no recordava exactament, fil per randa, tot allò que havia escrit en el bloc sobre ell però si que arribo a discernir la importància que té en el context del moment, en el que la col·lisió ideològica no deixa cap espai als debats profunds, als matíssos, a la raó, només procedeix l'acció de forma inclement i brutal.

És el que és, el que va ser, he trobat el testimoni fotogràfic del jacent Dr. Samsó. Calçant espardenyes, vestit de comú, amb la cara ensangonada després de l'execució. He recordat qui era i com va morir, en aquest peu de pàgina del llibre "El reñidero español" de Franz Borkenau, testimoni de l'acarnissada pugna, explica que és una de les poques imatges que es conserven on es manifesta la violència contra els clergues. 

En aquest cas, he volgut mantenir la part superior de la fotografia on s'observa un milicià de Barcelona sostenint la representació del que entenc és un Jesucrist decapitat mentre braç en alt i puny tancat el mostra victoriós.  

"Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.

[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.

Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]

[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,

lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.

Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.

Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.

Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.

L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.

Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?

Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.

Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.

De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.

La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”

El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]"

Mataró: Dels Orígens de la Vila a la Ciutat Contemporània

Aquest ha sigut el millor regal que podria rebre. Un referent per als historiadors mataronins que ens dediquem a la divulgació, me'l va recomanar en Ramón Salicrú, un altre apassionat de la història local, en la nostra trobada ara farà un any. Ja em va avisar que se'n havien fet pocs exemplar, que fora de les biblioteques no seria fàcil de trobar... Havia perdut l'esperança de trobar-ne un fins que la Carmen me l'ha regalat!

Seguiré explicant-vos històries, ara amb aquesta nova incorporació a la meva biblioteca, tot un luxe contenir en un llibre pràcticament 3000 anys d'història!

Imatges de la nostra participació al 48 hores Open Puig i cadafalch

Jaume Ibran àlies "en Piu" i la III Guerra Carlina

El jove Jaume Ibran, cafeter d’ofici que regentava el Cafè Nou de la Riera va tenir aviat inquietuds polítiques. L’any 1842 simpatitzava ja amb el liberalisme de tendència progressista, aviat desenganyat de l'espartisme 

El 3 de desembre d’aquell any, durant el bombardeig de Barcelona per part del general Espartero, es posarn tropes del Segon Batalló de la Milícia Nacional (Liberal) de Mataró al campanar de Santa Maria perquè els més exaltats no toquessin a somatent. Es tenia por que aquests darrers convoquessin la població de Mataró a marxar i unir-se als de Barcelona perquè s’havien aixecat contra el nou govern de  Madrid  la causa  que havia  provocat  el  bombardeig d’Espartero.

Molts veïns i membres del primer Batalló de la Milícia de Mataró, format per gent molt jove que sí que havia lluitat contra els carlins a la Guerra Civil en curs, rodejaren el campanar i van demanar la rendició dels de dins. Els de fora foren capitanejats per un Jaume Ibran amb vint-i-quatre anys. Totes dues parts acordaren l’evacuació del campanar  amb  la  condició  que  els revoltats  fessin  guàrdia  a  l’església perquè  no rengués  mal.  Es  tocà a  somatent  durant  cinc  hores  però l’Ajuntament  aconseguí  que  es  calmessin  els ànims.

La  bullanga  no anà a més i la jornada s’acabà amb tothom al llit de casa seva. Un cop esclatà la Tercera Guerra Carlina es creà el juliol de 1872 a Mataró “la Ronda de l’Ibran” o “Compañía de voluntarios de la libertad”, un grup de voluntaris armats que patrullà la ciutat i rodalies, sobretot per mitjà d’“excursions” o “rondes” nocturnes. Comandats pel mateix Ibran, en Piu, i autoritzats pel capità general de Catalunya, feien rondes de nit per detectar partides de carlins que transitessin per la comarca. Aquesta companyia d’acció i mobilització ràpida també fou coneguda com la “ronda volant”. Ibran en feia el reclutament.

Els Carlins

Carles VII assegut i d' esquerra a dreta
Duc de Palma, el de Bardi i el compte
de Caserta.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades."

Les tropes carlines assalten Mataró

El 13 de maig de 1873 va tenir lloc el primer dels assalts a Mataró per part dels carlins, concretament un escamot de Francesc Savalls apostat a can Bruguera. En aquesta ocasió els carlins van aconseguir penetrar dins de la ciutat i van fer ostatges. Gràcies a l’actuació d’Ibran, els seus homes i d’altres voluntaris, molts dels quals de filiació republicana, els carlins abandonaren la ciutat ràpidament no sense fer alguns morts entre els milicians del bàndol liberal.

Principals punts de conflicte

Jaume Ibran era membre del Círcol Liberal de Mataró, un dels clubs polítics de la ciutat, i cap d’una de les seves dues tendències internes. L’altra era encapçalada per Josep Garcia Oliver. Creiem que la primera, pels precedents juvenils d’Ibran, era  més  escorada  als  “demòcrates”,  els  partidaris  del  sufragi universal. La segona, més temorosa de derives populistes.

El 7 de juny de 1874, la “Ronda de l’Ibran” es mobilitzà per atacar Òrrius, on s’estava un grup de carlins que havien atacat Badalona i el Masnou. Aquests, en veure en Piu i els seus homes, fugiren deixant els ostatges que havien fet, els quals  van  quedar  lliures.  El  10  de  desembre  de  1874, Ibran i els seus homes salvaren Vilassar de Dalt d’un atac carlí. 

Un mes més tard, el 10 de gener de 1875, els carlins, molt actius a la comarca des de finals d’any, intentaren un assalt a Mataró per l’Havana i la zona entre la Riera i el cementiri. Després d’una dura batalla, amb morts per les dues bandes, els carlins foren aturats i foragitats de la ciutat. 

El veterà Jaume Ibran, que en un primer moment es pensà que era fora de la població, aparegué expulsant els carlins de la zona nord de Mataró perseguint-los fins a la Font del Pericó. El governador militar de la plaça de Mataró, Domingo Pascual Torrejón, fou el responsable de l’èxit a la zona de Sant  Simó.  La  gent,  molt  espantada,  va  poder  observar  la retirada dels carlins des dels terrats de les cases. Alguns fins i 

tot utilitzaren telescopis per observar els esdeveniments Des d’aquests terrats també s’observaren “moltes barquetes plenes de gent en la mar promptes a fugir”.Com a premi de les seves actuacions i en especial pels fets del 10 de gener, l’Ajuntament obrí una subscripció popular per homenatjar els herois de la jornada, Domingo Pascual i  el  comandant  de  la  ronda,  Jaume  Ibran.  El  29  de  març de  1875,  acompanyats  musicalment  per  una  banda  i  en presència  d’una  comissió  formada  per  caps  de  la  Milícia local, l’Ajuntament, en nom de la ciutat, féu lliurament d’una espasa al primer, i d’un sabre amb un puny amb les armes d’Espanya i beina d’argent al segon.  

Mor Jaume Ibran

Seguint  amb  les  incursions  de  la  seva  partida,  que  en aquells  moments  estava  integrada  a  una columna  que  s’anomenava “El Rayo”, Jaume Ibran era a Breda el 22 d’abril de 1875. Aquest dia es produí un dur enfrontament amb les forces de l’Huguet, un capitost carlí. En Piu fou mort durant el combat. El seu cos presentà tres cops de sabre al cap i un a la mà i un forat de bala prop de l’ull.

La notícia arribà a Mataró el dia 24. I fou confirmada l’endemà. El dia 28 arribaren els homes del la columna que havia lluitat a Breda. Darrere de tot anava el cavall d’en Jaume Ibran. El dia 29, el cadàver fou portat en carro fins al cementiri de Mataró, on li fou posat el vestit de gala de capità de ronda. El cos, col·locat dins d’un ric taüt, fou traslladat pels milicians veterans,  en  formació  i  sota  el  so  d’una marxa  fúnebre,  a l’església de Sant Jaume de l’Hospital on es va instal·lar la capella  ardent.  Una  secció de la  Companyia  de  Veterans de la Milícia de Mataró va passar a fer guàrdia d’honor al cadàver. 

L’Ajuntament,  mentrestant,  va  preparar  les honres fúnebres. L’endemà, dia 30, el cos d’en Jaume Ibran 

fou portat fins a l’Ajuntament, on “Un gentío inmenso com-puesto de todas clases y condiciones y todas las autoridades y  comisiones  de  todas  las  corporaciones,  sociedades  [de Mataró i els pobles del seu partit judicial]...han acudido a la Casa Consistorial, donde fue llevado el ataúd, que se colocó en un féretro que salió de la Casa Consistorial precedido de la comunidad [de preveres de Santa Maria amb la creu alçada]” en direcció a Santa Maria.

Obrien la marxa tres guardes rurals amb gorra i sabre, seguits d’uns trenta voluntaris de laRonda de dit capità amb atxes (ciris) que portaven un llaç negre al braç. Del bagul penjaven sis cintes que eren aguantades pels extrems per un capità de ronda, un de l’exèrcit, un de la milícia local, el de la companyia de veterans, un amic i  el  síndic  de  l’Ajuntament.  Tancaven  la  comitiva  fúnebre, que aplegà unes set-centes persones, els músics de la milícia local tocant una marxa fúnebre i un piquet de voluntaris de la ronda del difunt amb la baioneta calada. Dins l’església el bagul es col·locà dalt d’un túmul decorat amb “grups de trofeus militars, amb canons que aguantaven grans banderes espanyoles y altres de la matrícula de Mataró [l’actual de la Ciutat] amb bona combinació y fusells formats en pavelló de cornetes”. Santa Maria, guarnida de dalt a baix amb els “enlutados” de difunts –immensos draps negres amb decoracions que tapaven les parets laterals i tot el retaule major–, es va omplir de gom a gom. Acabades les exèquies, la comitiva portà les despulles de Jaume Ibran fins al cementiri on fou enterrat. 

* bloc de sapiens.cat (context de la guerra carlina a Catalunya)

* Mataró enrere "Un heroi romàntic de la Llibertat"

L' Himne Nacional Argentí de Blai Parera

El 24 de maig de 1812 es presentà a la "Casa de Comedia" (casa de comèdia) de Buenos Aires l'obra teatral "El 25 de Mayo" (el 25 de maig) de Luis Ambrosio Morante, referida a la revolució de maig de 1810, la qual acabava amb un himne corejat pels actors. Un dels espectadors, el porteny Vicente López i Planes, se sentí inspirat i aquella mateixa nit va escriure la primera estrofa d'un himne per a reemplaçar al de Morante, al que el català Blai Parera havia posat música.

L'Assemblea General Constituent l'aprovà com "Marcha patriótica" el dia 11 de maig de 1813. L'endemà l'encarregà compondre amb urgència una nova música a Parera. Alguns autors diuen que aquest hi accedí, però passats diversos dies no presentava cap resultat. Finalment s'hauria negat, al·legant-hi que la lletra era ofensiva contra Espanya i que ell temia les represàlies del govern del rei. Fou encarcel·lat pel govern i obligat a compondre sota pena d'afusellament. En una sola nit finalitzà la partitura (simplement agafà la música que havia compost per a l'obra de teatre un any abans). Fou alliberat i en el primer vaixell abandonà per sempre Argentina, vivent diversos anys en Río de Janeiro (Brasil) i finalment en Espanya, on hi morí.

Aquesta teoria sobre les raons de la partida de Parera ha estat també refutada. El musicòleg Carlos Vega opina que "mesos abans de la seva partida, el govern argentí exigí a tots els espanyols residents jurament de fidelitat a la pàtria naixent i morir per la seva independència total, legalitzant la seva adhesió mitjançant una carta de ciutadania. Podria ser que l'adopció de la nacionalitat argentina hagués estat una imposició massa dura pel català, i la causa del seu estranyament de sobte."

S'estima que l'obra fou presentada el mateix dia 25 de maig de 1813, ja que el dia 28 d'aquell mateix mes es cantà al teatre durant una funció patriòtica efectuada durant la nit. Després se'l coneixeria com Canción Patriótica Nacional, i més tard simplement comCanción Patriótica. Però en una còpia de 1847 apareix titulada com Himno Nacional Argentino, nom que rep en l'actualitat.

La lletra era marcadament independentista i antiespanyola, com corresponia a l'esperit de l'època. Temps més tard, l'Assemblea de l'any XIII demana un "canvi" de lletra, perquè l'himne quedés més acord amb els nous vents que hi bufaven: Anglaterra s'oposava vigorosament a tot arrestament d'autonomia en les colònies d'Espanya, la seva aliada en la guerra contra Napoleó. L'ambaixador britànic, lord Strangford, fa saber al govern de Buenos Aires "allò boig i perillós de tota declaració d'independència prematura".

Desapareixen llavors estrofes que anunciaven que "s'aixeca a la faç de la Terra una nova i gloriosa nació". S'infiltren, en canvi, conceptes monàrquics quan els pròceres competien en candidatures de prínceps europeus per a governar-los: el príncep portuguès, el francès, l'italià...

No estranya pas llavors el "veieu en tron a la noble igualtat", afrancesament relacionat amb el propòsit de coronar el duc d'Orleans (tot i que altres autors senyalen que els orleanistes no estaven a favor de la "noble igualtat" de la Revolució Francesa sinó més aviat al contrari, que eren partidaris de l'Antic Règim). O "sobre ales de glòria alça el poble, tron digne a la seva Gran Majestat", estrofa desapareguda en la versió definitiva. O "ja el seu tron digníssim obriren, les Províncies Unides del Sud".

L'himne experimentà en 1860 una altra modificació encomanada al músic Juan Pedro Esnaola, qui realitzà una versió orquestrada més rica des del punt de vista harmònic.

Tingut l'Himne Nacional, la Cançó patriòtica de López; a través d'un llarg període de la nacionalitat fou interpretat d'acord amb el text original; però un cop desaparegut el furor de la contesa contra Espanya, en ares d'un apropament polític amb Espanya, degut a nombroses crítiques per part de representants diplomàtics espanyols, la cançó nacional va sofrir en el seu enunciat una modificació de forma en el relatiu a aquella part que pogués tenir un concepte pejoratiu per a altres països.

Durant la segona presidència del general Roca, el 30 de març de 1900, un decret referendat amb la signatura del President de la Nació i dels ministres Luis María Campos, Emilio Civit, Martín Rivadavia, Felipe Yofre, José María Rosa i Martín García Merou disposava que: "Sense produir alteracions en el text de l'Himne Nacional, hi ha en ell estrofes que responen perfectament al concepte que universalment tenen les nacions respecte de llurs himnes en temps de pau i que harmonitzen amb la tranquil·litat i la dignitat de milers d'espanyols que comparteixen la nostra existència, les que puguin o hagin de preferir-se per ésser cantades en les festivitats oficials, per tal com respecten les tradicions i la llei sense ofensa de ningú, el president de la República, en acord de ministres decreta: Article 1r. En les festes oficials o públiques, així com en els col·legis i escoles de l'Estat, només es cantaran la primera i l'última quarteta i el cor de la Cançó Nacional sancionada per l'Assemblea General l'11 de maig de 1813."

Varen desaparèixer així les marcials referències a "els braus (argentins) que units juraren llur feliç llibertat sostenir, a aquells tigres amb sed de sang (els espanyols) forts pits sabran oposar". També es va treure: "són lletrers eterns que diueN. aquí el braç argentí triomfà, aquí el fer opressor de la Pàtria (el soldat espanyol) el seu clatell orgullós doblegà".

Blai Parera i Moret, o Perera, (Múrcia, 3 de febrer del 1776 – Mataró, 7 de gener del1840) fou un músic i compositor català, autor de la música de l'Himne Nacional Argentí.

Nascut a Múrcia de pares catalans, encara infant anà a viure a Mataró amb la seva família, i formà part de la Capella de Música del Col·legi de Santa Anna, dels escolapis, on estudiava.

Emigrà a Amèrica el 1793. Entre el 1802 i el 1803 fou músic a l'església de Sant Francisco de Montevideo. Establert a Buenos Aires el 1803, s'hi guanyà la vida donant classes (tant classes particulars com fent de professor en el Colegio de Niños Expósitos), tocant l'orgue en temples (a la Catedral i a les esglésies de San Nicolás, San Ignacio i la Merced), fent concerts com a violinista i clavicordista i component tonadillas. Fou director de l'orquestra del Coliseo Provisional de Comedias de Buenos Aires (futur Teatro argentino) quan es fundà el 1804, i fins al 1806.

Blai Parera es casà amb una de les seves alumnes, Facunda del Rey, el 1809. Entre el 1810 i el 1813 li encarregaren que musiqués diverses poesies patriòtiques, en la cerca d'un himne per a l'Argentina, fins a la definitiva Marcha Patriótica. En el juliol de 1813, es traslladà a Rio de Janeiro per a estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal; el 1815 ja tornava a ser a Buenos Aires^[1] on el 1817 hi naixeria el seu fill Juan Manuel (tingué dues filles més, Dolores i Juana).

El 1818 tornà a Europa. Sembla que arribà a Cadis a mitjans del 1818, el 1824 visqué a Madrid, i passant per Barcelona, parà finalment a Mataró el 1830, on féu d'interventor de Correus.

Parera, una població argentina del departament de Rancul a la província de la Pampa, porta el seu nom; també ho fan escoles, corals i un carrer d'un barri benestant de Buenos Aires. El 1933 els infants de les escoles catalanes sufragaren el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per bastir un monument en memòria seva.

La Marcha Patriótica, futur Himno Nacional Argentino

El 1813 el Triümvirat que regia el país -era el període comprès entre el 25 de maig del 1810, proclamació del govern de lesProvincias Unidas de Sudamérica i el 9 de juliol del 1816, data de la Declaración de Independencia- comissionà una composició a en Parera, que amb lletra de Vicente López y Planes, rebé el títol Marcha Patriótica. El decret 10.302 del 24 d'abril del 1944 donà la forma definitiva a l'Himno Nacional Argentino, que quedà amb la lletra de López, la música d'en Parera i l'arranjament que n'havia fet el 1860 el músic argentí Juan Pedro Esnaola. Durant tres anys, amb San Martín, l'himne argentí també ho fou de la república de Xile.

Marcha patriótica (1813) Oíd, mortales, el grito sagrado: Libertad, Libertad, Libertad. Oíd el ruido de rotas cadenas, ved en trono a la noble igualdad. Se levanta a la faz de la Tierra una nueva y gloriosa Nación, coronada su sien de laureles, y a sus plantas rendido un león. Tornada Sean eternos los laureles, que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! De los nuevos campeones los rostros Marte mismo parece animar la grandeza se anida en sus pechos: a su marcha todo hacen temblar. Se conmueven del Inca las tumbas, y en sus huesos revive el ardor, lo que va renovando a sus hijos de la Patria el antiguo esplendor. Pero sierras y muros se sienten retumbar con horrible fragor: todo el país se conturba por gritos de venganza, de guerra y furor. En los fieros tiranos la envidia escupió su pestífera hiel; su estandarte sangriento levantan provocando a la lid más cruel. ¿No los véis sobre México y Quito arrojarse con saña tenaz y cuál lloran, bañados en sangre, Potosí, Cochabamba y La Paz? ¿No los véis sobre el triste Caracas luto, llantos y muerte esparcir? ¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? A vosotros se atreve, argentinos, el orgullo del vil invasor; vuestros campos ya pisa contando tantas glorias hollar vencedor. Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer. El valiente argentino a las armas corre ardiendo con brío y valor, el clarín de la guerra, cual trueno, en los campos del Sud resonó. Buenos Ayres se pone a la frente de los pueblos de la ínclita unión, y con brazos robustos desgarran al ibérico altivo León. San José, San Lorenzo, Suipacha, ambas Piedras, Salta y Tucumán, La Colonia y las mismas murallas del tirano en la Banda Oriental. Son letreros eternos que dicen: aquí el brazo argentino triunfó, aquí el fiero opresor de la Patria su cerviz orgullosa dobló. La victoria al guerrero argentino con sus alas brillante cubrió, y azorado a su vista el tirano con infamia a la fuga se dio. Sus banderas, sus armas se rinden por trofeos a la libertad, y sobre alas de gloria alza el pueblo trono digno a su gran majestad. Desde un polo hasta el otro resuena de la fama el sonoro clarín, y de América el nombre enseñado les repite: "¡Mortales, oíd!: ya su trono dignísimo abrieron las Provincias Unidas del Sud". Y los libres del mundo responden: "Al gran pueblo argentino, ¡salud! Sean eternos los laureles que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! (En cursiva apareixen les estrofes llevades en la versió moderna)

Nicolau Guanyabens i Giralt al Born Centre Cultural

Nicolau Guanyabens i Giral (Mataró, Maresme, 1826 - Palma, 1889) fou un compositor, metge i marí mercant català.

Va estudiar pel seu compte flauta, guitarra i composició a partir del peculiar mètode de Virués La Geneuphonia. Home molt polifacètic, estudià comerç i nàutica, i exercí com a comerciant. Estudià també medicina, a Saragossa, i fou un dels més destacats introductors a Catalunya dels principis mèdics de l'homeopatia de Samuel Hahnemann. Les seves idees liberals el portaren a redactar nombrosos articles en defensa dels principis republicans i anticlericals.

El 12 de maig de 1859 va assolir la seva major fita estrenant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona una òpera, Arnaldo di Erill. També va compondre quatre sarsueles, peces per a piano, cançons i obres corals i principalment es dedicà a la música religiosa. Estrenà una Missa a Mataró (1852) i també va escriure un Te Deum i unStabat Mater.

El 1858 escrigué una Barcarola per a cant i piano que dedicà al pianista i compositor Jaume Biscarri i Bossom de Saga.^[1] Aquesta peça s'anà popularitzant com a cançó marinera, enriquint-se la lletra amb vocabulari dels pescadors mentre que la música se simplificava fins a la versió coneguda actualment com La calma de la mar, en un procés testimoniat per les versions populars recollies a Pineda de Mar els anys 30.^[1] La versió actual ha estat cantada per Marina Rossell i per Maria Laffitte.

A més de les seves virtuts com a compositor, metge i marí mercant, el senyor Guanyabens passarà a la història de la ciutat per fer la primera fotografia panoràmica de la ciutat de Mataró, que data del 1854 i que fou realitzada des la terrassa de l'actual número 18 del carrer de Sant Antoni

Fotografia del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

Per aprofundir més en la seva figura: http://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115215/144089 

La proclamació de la República a Mataró

A les eleccions municipals del dia 12 d'Abril, a Mataró s’hi van presentar dues candidatures, la candidatura Republicano-Socialista formada per tres partits, Esquerra Republicana per Catalunya, Acció Catalana Republicana i l’Agrupació Socialista, filial del PSOE a Mataró. L’altra candidatura era l’Administrativa, formada per polítics i personalitats mataronines de caire conservador que molts d’ells havien format part dels ajuntaments de la Dictadura de Primo de Rivera. Al final la victòria va ser per la candidatura Republicano-Socialista. Hem de dir que aquest triomf a casa nostra, com a bona part de Catalunya, per part de les coalicions d’esquerres va ser gràcies al recolzament de sota mà de la CNT.
 

El bust del Rei es llança al buit 

El dia 14 d'Abril, aproximadament cap a les cinc de la tarda, els regidors escollits el 12 d'Abril a les eleccions municipals de Mataró acompanyats d'una gran massa de ciutadans entraren a l'Ajuntament dirigint-se al saló de l'Alcaldia on foren rebuts per l'alcalde Enrique Arañó, el primer tinent alcalde, el senyor Capell i altres regidors. 

El Dr. Lluís Viladevall, president d'Acció Catalana informà al senyor Aranyó que havent-se proclamat la república a tota Espanya havien estat traspassats els poders als nous Ajuntaments, invitant a l'alcalde que fes el traspàs d'aquest poder. El senyor Arañó contestà de seguida que tota la vida havia estat demòcrata i que amb gust faria aquest traspàs ja que aquesta era la voluntat del poble.

Seguidament, els nous regidors es traslladaren al saló de sessions per sortir al balcó on onejaven les banderes catalana i republicana.

El regidor Jaume Comas dirigí unes paraules al poble que s'aplegava a les portes del consistori donant compte que havia estat proclamada la República, recomanant seny i cordura, afegint que creia que de l'alegria per l'adveniment de la República n'havien de participar els obrers i per això demanava que amb el major ordre abandonessin el treball.

El Dr. Viladevall també dirigí la paraula al poble per a assabentar el que havia ocorregut i la proclamació de la República Catalana, fent avinent que per damunt de tot havia d'haver-hi l'amor a Catalunya.

El senyor Recoder afirmà que una victòria obtinguda a les urnes havia de considerar-se com una victòria civil i que el poble havia de donar mostres de seny i capacitat per a sostenir la República.

El senyor Josep Abril també dirigí la paraula al poble estacionat davant del consistori recomanant cordura.

Mentre els nous regidors prenien possessió, un bust del Rei fou precipitat des del balcó al carrer. L'Ajuntament republicà es reuní novament al saló de l'Alcaldia.

En circular la noticia d'haver-se posicionat la Casa de la Ciutat els regidors republicans elegits el diumenge passat i haver proclamat la República a Mataró, començaren a plegar els obrers de les fàbriques i la multitud s'aplegava a la Riera davant de l'Ajuntament fins a formar una massa imponent formada per molts milers de ciutadans que victorejaven el nou règim. Dins del consistori l'animació era extraordinària. Els regidors republicans constituïts en comitè revolucionari rebien comissions, es posaven en comunicació amb les noves autoritats barcelonines i transmetien ordres per a l'organització de serveis. Mentrestant, la Banda Municipal es preparava per donar un concert davant la porta principal i s'encenia la il·luminació extraordinària, ensems que s'endomassaven els balcons. La Banda tocà solament «La Marsellesa», els primers compassos de la qual rebuts amb una gran ovació. Repetit l'himne republicà, amb idèntica solemnitat, la Banda tocà «Els Segadors». L'himne nacional català fou igualment acollit amb immensos aplaudiments i repetit entre les aclamacions de la gent. 

A les deu de la nit arribà a l'Ajuntament una comissió del regiment d'Artilleria, de guarnició amb baioneta al fusell i la banda de cornetes, a la nostra ciutat formada per un comandant i dos capitans, a saludar els nous regidors. Els comissionats sortiren al balcó principal entremig d'una tempesta d'aplaudiments. Un dels capitans dirigí la paraula a la multitud i digué en castellà que sentia no poder expressar-se amb català, però que venia a dir que: l'exèrcit es posava al costat del poble en aquest moviment renovador i que a Barcelona l'il·lustre patrici Francesc Macià havia proclamat la República Catalana. Acabà el discurs amb el crit: “Visca l'Estat Català, que fou contestat per unanimitat. El senyor Comas tornà a dirigir la paraula al públic per a anunciar un míting de la CNT que havia de tenir lloc a la Plaça Santa Anna i la Banda tocà l'himne de «La Internacional».

Josep Abril, amb vestit clar, junt a Francesc Macià el juny de 1931

A un quart de dotze de la nit entren al saló de sessions els disset regidors republicans elegits diumenge passat: Joaquim Cabanues, Vicens Esteve, Ramon Cantó, Josep Esperalba, Francesc Anglas, Jaume Llavina, Jaume Comas, Pere Torras, Josep Majó, Agustí Montaner, Josep Rabat, Artur Puigvert, Josep Abril, Jaume Recoder, Francesc Rossetti, Joan Julià i Daniel Barberà. Aquests foren rebuts amb aplaudiments. Cadascú dels regidors van prendre la paraula i tots ells varen ser ovacionats. Cal destacar les paraules adreçades per Josep Abril on afirmà que el que calia era serenitat i civisme i recomanà al poble que no es deixés enganyar pels excitadors de les passions.

A les 12 de la nit d’aquest mateix dia es va constituir formalment el nou Ajuntament de Mataró que va tenir com a alcalde el senyor Josep Abril. La República havia triomfat, i ho havia fet per la via democràtica, el que no havia aconseguit l’aixecament armat d’un any abans a Jaca, ara ho havia aconseguit la voluntat d’un poble.
 

El dia 15 d'Abril, data del triomf de la República, fou declarada Festa Nacional, motiu pel qual aquest mateix dia ningú va acudir al treball. Els establiments i comerços no van obrir llurs portes inclús els cafès i bars. Les tendes de queviures i comestibles varen tenir obert fins a la tarda.

Durant tot el dia des de primeres hores del matí la gent passejà tranquil·lament comentant l'esdeveniment ocorregut. Al migdia arribà a Mataró el senyor Manuel Serra i Moret, el qual es dirigí a l'Ajuntament i a instàncies del públic va sortir al balcó dirigint la paraula al poble que s'hi agrupava, recomanant que hom es portés amb seny per tal que la República es pogués consolidar sense el més petit desordre.

A la una de la tarda, s'hissà la bandera de la República a la caserna d'Artilleria de Mataró. L'acte es celebrà en presència dels caps i oficials i un escamot que havia presentat armes. El tinent coronel donà visques a Espanya, a Catalunya i a la República Federal, que foren estat contestats per la trops i el públic aplaudí amb eufòria.

A dos quarts de quatre la Cobla Iluro donà una audició de sardanes a la plaça Santa Anna. Nombrós públic va aplaudir «La Santa Espina» i centenars de persones es posaren a ballar sardanes. Al Parc Central una orquestrina tocà diversos ballables.

L'endemà, dia 16 d'Abril, la ciutat va reprendre el seu aspecte normal. No es va registrar cap mena d'incident al llarg de la jornada. 

 Fonts: Diari de Mataró

 Una col·laboració de Bernat Aranyó Giné

Els nostres barris: Cerdanyola

Antecedents del barri 

El nom de Cerdanyola, segons sembla, té gairebé mil anys. El primer document on apareix data de 1025, i està en llatí, Cerdaniola. Es tracta d'una delimitació dels dominis del castell de Burriac i el turó de Cerdanyola és un dels punts que delimiten.

L'any 1920, la zona on ara està el barri de Cerdanyola, era terra de conreu cultivat per propietaris o masovers des de les diferents masies que hi havia per la zona o per pagesos que vivien a la ciutat de Mataró. La part de dalt era de secà, amb el terra de sauló i hi havia vinyes, ametllers, garrofers i alguna figuera, mentre que a la part de baix hi havia hortes. Pel mig hi passava la carretera d'Argentona (actual avinguda Puig i Cadafalch), que era l'única via de comunicació urbanitzada.

El territori estava marcat per dos altres eixos: el torrent de la Gatassa, perpendicular a la carretera i el camí dels Capellanets, que anava per darrere del col·legi Salesians fins on ara hi ha l'entrada de l'escola. L'any 1927 es va començar a obrir un camí paral·lel al torrent de la Gatassa i sortint des de la carretera, que permetés arribar als terrenys del turó de Cerdanyola. Aquest camí serà durant molts anys la principal via de comunicació d'aquell veïnat i acabarà portant el nom de carrer Major. Als primers anys 30, aquest camí va rebre el nom de Camí a Cerdanyola. Cerdanyola era només la part de dalt de tot, a la falda del turó. Tota la zona de baix, fins a la carretera, s'anomenava Poble Sec, segurament perquè eren terrenys sense aigua. Fins i tot en els acords municipals es distingeix, com a dues zones diferenciades, la zona de Poble Sec i la de Cerdanyola.

Aquesta situació canvia arran de la instal·lació de la línia de tramvia de Mataró a Argentona, a l'any 1928, que segueix el recorregut de la carretera. Fins llavors hi havia les masies escampades per la zona. A partir d'aquell moment, la facilitat de comunicacions dóna pas al creixement d'edificacions especialment a la part de dalt de la carretera. Aquí comencen les parcel·lacions i vendes de terrenys. Les edificacions eren de diferents tipus: casetes amb un tros de conreu per passar-hi el diumenge, xalets o cases d'estiueig o per a viure-hi tot l'any. La manca de control en el creixement de la zona provocà un desgavell urbanístic, amb l'aparició de cases amb poques condicions.

Canvi demogràfic

La  ciutat  de  Mataró en els seu conjunt, va  patir  un  estancament  a  tots  els nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les que  van  estar  en  guerra  fins  gairebé  al  final.  En l’aspecte  demogràfic,  entre  els morts  en  el  conflicte  per  malalties,  els  represaliats  i  els  exiliats,  la població  va retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als 29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d'immigració, encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín), puja fins als 31.642.

El 1965 es dobla el cens de 1936, amb el 44% dels habitants nascuts fora de Catalunya, sobretot, al sud d’Espanya (el 20% andalusos), i Mataró passa a ser la setena ciutat de Catalunya. El 1970 té 73.129 habitants i, cinc anys més tard, triplica la població de 1945.

Aquest  important  creixement  demogràfic  va  ocasionar,  com  era  d’esperar, grans canvis en l’urbanisme de la ciutat. Els primers immigrants es van encabir al nucli  antic  i  al  primer  Eixample.  Aviat,  però, l’elevat preu  del  sòl  va  fer  que  es comencés  a  construir  en  llocs  separats  de  la  ciutat  consolidada, en  no poder  fer-ho,  els  nous  mataronins,  en  ubicacions  més  properes  al  centre.

La postguerra

Amb la postguerra, van arribar els primers immigrants, provinents de Múrcia, que construeixen barraques a una zona entre els actuals carrers Maravillas, Fuensanta i Gatassa. Treballaven de pagès, a la via o a la construcció, les dones també feien de pagès. I a poc a poc anaven millorant les seves vivendes, o traspassaven la barraca a alguns nouvinguts, normalment familiars o coneguts del poble, i es feien una caseta a una altra banda.

L'arribada d'immigrants a Cerdanyola va ser un cop fort i imprevist per al veïnat. Els primers habitants del veïnat tenen el record d'haver perdut un espai tranquil, però se n'hi barregen molts d'altres. Es fa difícil ara saber com van ser rebuts els immigrants pels que ja vivien al veïnat. Val a dir que va ser prou complex. Algunes paraules recorden la incomoditat mútua amb què les dues comunitats van començar a relacionar-se com xarnegos o castellufos per part d'uns, catalinos per part dels altres. Però la incomoditat va anar acompanyada d'una voluntat de respondre de manera adequada al nou repte que es presentava. El fet és que a Cerdanyola es donà una peculiaritat comparant-la amb altres llocs d'arribada d'immigrants i és que abans d'arribar-hi ja hi havia una població autòctona consolidada que va causar una integració mútua amb els nouvinguts.

Un símbol d'aquesta peculiaritat és que a Cerdanyola hi ha un Carrer Major. A qualsevol població un carrer anomenat així segur que està al centre de la població i no allunyat com és el cas de Mataró. I és que Cerdanyola sempre ha tingut certes característiques de poble amb personalitat pròpia, capaç per tant de tenir un carrer Major

La ciutat, però, creixia i s’expandia per totes bandes. A partir de 1947 s’havia construït a la part nord (Grup Cabanelles, Els Molins, Can Torner) cases destinades a la població autòctona. I, de la seva banda, la Caixa d’Estalvis de Mataró (nom anterior de la Laietana) impulsava la residencial Ciutat Jardí, entre la ronda Alfons X el Savi i el Desviament.

Quan acaba l'any 1950, es poden donar xifres de la gent que viu al barri. Segons el padró viuen a Cerdanyola 823 persones. D'aquestes 282 són nascudes a Mataró, 213 a la resta de Catalunya i 328 de fora de Catalunya. Els immigrants no són molts, però suficients com perquè es noti la seva presència.

El 1952 es parcel·len terres a Cerdanyola, prop de la carretera de Granollers, que seran les primeres construccions per als immigrants espanyols. A continuació, s’aixecaran els nous barris de Vista Alegre, Cirera i sud de Cerdanyola. Seran cases d’autoconstrucció, sense serveis, ocupades ja abans d’estar acabades i amb moltes persones per habitatge, sovint més d’una família. Tanmateix, no hi havia cap instrument de planejament urbanístic ni equipaments ni serveis públics, ni tan sols comerços en aquests nous barris.

Una personalitat pròpia

El 1952 l'alcalde mataroní Emili Albó pren una decisió que significa que s'ha fet imprescindible vetllar per tot el que passa a Cerdanyola. I consisteix a anomenar un alcalde de barri, Daniel Mataró Soler. Ell vivia a Cerdanyola i era una personalitat rellevant de l'antic veïnat. Amb el nomenament li corresponen funcions de promoció com control i perquè els veïns tinguin un punt de referència oficial per a fer gestions. La seva primera gestió política va ser demanar un enllumenat públic.

El 15 de setembre de 1955 el servei de Correus publica al diari Mataró que el nom del barri és Cerdanyola, però s'ha d'indicar a les cartes que pertany a Mataró.

A 31 de desembre de 1955 hi ha 3053 habitants de fet, 1702 homes i 1351 dones.

El mateix 1955 es crea a Cerdanyola la parròquia de Maria Auxiliadora, que s’afegeix a les dues ja existents.Moltes necessitats socials dels nous mataronins seran assumides per l’Església catòlica, com l’escola parroquial de Cerdanyola (1956), creada per mossèn González Haro, el popular mossèn Biscuter. La comunitat del Col·legi Salesià donarà serveis religiosos i també assistencials al barri i al proper de la Llàntia, en la tasca de laqual cal destacar el paper i dedicació del pare Rafael Juncadella. 

El 1960, amb l’ajut d’uns i d’altres i amb participació dels veïns, es funda el Centre Social de Cerdanyola, on es recolliran les inquietuds dels ciutadans i s’impulsaran moltes iniciatives

Els barris separats del centre, no tenien cap mitjà de transport. Només Cerdanyola, a la carretera d’Argentona, disposava del tramvia que comunicava amb aquesta població d’estiueig, que serà substituït per l’autobús el 1965, quan el barri ja tenia més de 13.000 habitants.

Els primers mesos de l'any 1960 signifiquen pel nou barri un munt de novetats. S'aprova a nivell municipal el pla d'ordenació que significarà un cert ordre a l'hora de fer les cases. S'inaugura el primer enllumenat, la parròquia del barri comença a tenir existència plena i engega ja la construcció de l'església, també neix el Centre Social, la primera farmàcia i el primer dispensari mèdic d'urgència.

Mentrestant, també es comencen a posar algunes solucions als temes de l'empedrat als carrers i les clavegueres.

Imatge del carrer Verge de las Maravillas l'any 1949

La gent del barri continua manifestant la preocupació per tenir una bona via de comunicació amb la ciutat, i no només a Cerdanyola sinó també als nous barris deCirera i Molins. També contribueix a la sensació de llunyania el fet que el principal transport entre Cerdanyola i la ciutat, el tramvia, no sigui model de comoditat ni bon funcionament. L'atapeïment dels tramvies serà constant i va causar un greu accident al 1961, amb 45 ferits.

El 1965 segons el padró municipal hi ha 13.385 habitants de dret i 15.435 de fet. El perímetre del barri arriba, a la part nord des dels Salesians fins a la Ronda Cerdanya, i a la part sud des de la carretera fins a Ramon Berenguer. Ja no hi ha només casetes d'autoconstrucció sinó que també sorgeixen blocs de pisos.

Els tres darrers anys del franquisme a Cerdanyola també són anys de gran acceleració a tots els nivells. Es viu l'eclosió de moltes energies i desigs de canvi, que es concentraran en mobilitzacions. A Cerdanyola ja hi ha 21.360 habitants, més d'una quarta part dels 80.820 que té Mataró en conjunt.

Reptes de futur

Des de aleshores el barri ha anat experimentant transformacions urbanístiques, com creacions de places, urbanitzacions de tots els carrers o la darrera i més rellevant, l'obertura de la Via Europa. Els serveis també han millorat i molta gent del barri s'ha situat econòmicament d'una manera més estable alhora que altra gent patia les moltes crisis que toquen de més prop els sectors populars. I hi ha hagut canvis en la població, amb el repte de l'arribada de nous immigrants, ara de més enllà de les fronteres espanyoles.

Sel·lecció de fotografies per cortesia de José Ruiz Rodríguez, del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

1 i 2.- Parque de Can Tuñí 3. Aerea de Pla D'en Boet y Cerdanyola...4. Boda por las calles de Cerdanyola años 60...5. Carretera de Mataro a Argentona...6. Cerdanyola 1968...7. Cerdanyola zona del Sorrall...8. Construcción de la Igesia años 60...9. Bomberoa Ramón Berenguer...10. En 1940 lo que hoy es Creu de Fins...11. Primera asociación de Vecinos...12. Entrega de premios en las fiestas calle Vitoria años 60 o 70...13. Fiestas en el patio de la Iglesia...14. Fiestas de Cerdanyola 1969...15. Fiestas en el patio de la Iglesia...16. Inaguración de la primera calle con nombre del barrio Maria Auxiliadora...17. Inaguración Can Tuñi...18. Masias del barrio de Cerdanyola...19. Nevada del 62, chalets Carreras...20. Nevada del 62 plaza Gatassa...21. Aerea del barrio...22. Esta no se si te llegará, pero si es asi..deberia ser la parte de aras de la Iglesia...23. Protestas vecinal por Can Tuñi en 1977, Puig i Cadafalf...24. Vecinos limpiando solar de Can Tuñi...25. También en la limpieza del solar de Can Tuñi...26. Vista de Carrillo a Cerdanyola 1979...

Fonts: 

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME (1939-1977):Creixement de la ciutat, societat, política, cultura.

Cerdanyola, el barri gran de Mataró

Ildefonso Marmol

Cerdanyola

Veus de Mataró