Quan s'exigien les Esmandies

Al número 94 de la Ronda O'Donnel hi ha un casalot del segle XVIII entremig d'un munt de blocs de pisos. La casa que envoltada d' uns patis amb alguns arbres frondosos, i en un costat, marcant el límit del carrer de Marià Andreu, s'hi assenta un gran safareig. Avui hi trobareu molta gent cada dia que va i ve dels diferents tallers i activitats que s' hi ofereixen, i és la seu de l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies. La casa i el seu entorn immediat és l'única imatge de l'indret que es conserva d'abans dels anys 60, quan la zona eren camps i masies, en un espai des d'aquella dècada àmpliament densificat, i ha acabat essent un símbol, no només per al barri, sinó també de les lluites veïnals en el seu conjunt. Perquè que es conservés l'espai no va ser gens fàcil.

L'any 1972 l'Ajuntament va concedir una llicència d'obres als propietaris de la finca que els permetia enderrocar la casa i construir-hi pisos. Els veïns, assabentats però sense estar legalitzada l'Associació de Veïns, van posar mitjans perquè aquesta idea no tirés endavant, i durant uns anys les coses es van moure poc, fins que els rumors de l' inici proper de les obres va portar al veïnat a engegar, l'any 1975, i a partir d'una petició d'Òmnium Cultural, la campanya "Salvem les Esmandies". Amb això es va aconseguir que l'Ajuntament anul.lés inicialment la llicència d'obres, però abans de l'anul.lació definitiva els propietaris hi van respondre amb nocturnitat, tallant arbres a plena matinada, i intentant arribar al màxim per assolir uns fets consumats irreparables. Això passava el 1976, i els veïns van baixar a aturar les màquines en una acció encara molt recordada al barri. Una nova reunió amb l'Ajuntament va servir per aturar definitivament les intencions dels propietaris, i es percep aquí una nova consciència del moviment veïnal, que ja no només reclama serveis bàsics, ja no tant sols vol zones verdes, sinó que també es mobilitza per salvar el patrimoni.

Des d'aquell moment l' entitat, ja legal, va passar a ocupar una part de la casa, i les diferents juntes de l' AV sempre han intentat que l'edifici, de titularitat municipal, estigués dedicat el màxim possible a les activitats del barri. L'estira i arronsa amb l'administració ha estat una constant, ja que la bona situació de l' equipament i les seves possibilitats el van convertir també en la nineta dels ulls de més d' un mandatari polític, que li reservava plans com una biblioteca municipal i altres serveis. Sembla estrany que no acabés sent així, ja que la debilitat en què va caure l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies durant la dècada dels 80 fa pensar que l'Ajuntament no hauria tingut gaires dificultats per convertir la casa en el que li hagués plagut. O potser sí, potser aquesta hauria estat de nou l' espurna perquè el veïnat s' hagués tornat a mobilitzar.

Sigui com sigui, van arribar els 90, l'AV va tornar a tenir força, i des d'aleshores la reclamació perquè la casa de les Esmandies fos per a ús de les entitats del barri i per a les seves activitats ha estat una constant. La idea de l'Associació era convertir les Esmandies en un Casal de Barri, un equipament de ciutat gestionat per entitats Coincidint amb el 25è aniversari que els veïns van evitar l'enderroc, i en un moment, aquell 2001, en què gran part de la casa estava ocupada per l'IMPEM, l'AV va engegar la campanya "Tronem a salvar les Esmandies. Oficines No, Casal de Barri, Sí". Les reunions entre l'Ajuntament i AV aquell 2001, i posteriors, van ser constants, en el que ha estat un degoteig de cessions parcial de la casa per part dels governs, i sobretot a la vista que realment -i tot i la incredulitat de molts- les activitats del Casal de Barri- que malgrat no tenir disponibilitat de tota la casa ja funcionava- cada vegada requerien més espais i més hores disponibles.

No va ser fins al mes d'octubre de l'any 2008 que l'Associació de Veïns Peramás-Esmandies i l'Associació Cultural La Mar de Garbí van poder signar amb l'Ajuntament l'acord que defineix el Casal de Barri com un equipament cívic estretament vinculat al seu entorn i gestionat per un grup d'entitats. A través d'un conveni entre les parts l'ajuntament fa una aportació per al funcionament del Casal i es crea una comissió de seguiment integrada per representants del govern i de les diferents associacions, que, tot indica, formalitzaran una entitat de segon grau per a una millor gestió de l'espai.

Font: Xavier Amat, Veus de Mataró "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes"

De súbdits a ciutadans: EL RACÓ

En aquest llibre de Manuel Cusachs i Corredor, en que exposa la transició d'una formula de nacionalcatolicisme autoritari a una democràcia representativa, a "l'estil europeu" com se solia dir, representa una més que valuosa aproximació a les dates de 1960-80 i els esdeveniments més significatius dins la nostra ciutat. Fullejant una mica aquest llibre, ple de referents numèrics i estadístics prou interessants he trobat anècdotes que, amb el pas del temps, obtenen connotacions històriques de cert valor afegit. La recerca d'aquestes petites-grans històries són les que motiven en molts moments la meva feina d'historiador adherit a Un Mataró no tant llunyà, que realitzo de forma lliure i voluntària des de fa ben bé una any i que espero seguir duent a terme mentre les idees m' acompanyin.

EL RACÓ

Des de 1949 el Racó era un fòrum, un cenacle, un focus de resistència cultural que adquirí un considerable prestigi a tot el país fins al punt que alguns conferenciants demanaven per anar-hi. I mai ningú no va cobrar res. (Uns peus de porc al restaurant de Cal Blinco, que llavors era a la plaça de Santa Anna, solia ser tota la recompensa material). Setmana rere setmana s'oferia una conferència sabatina a la seu social del Casal Mutual, del qual era una secció.

El Racó va complir els 25 anys de vida el 1974. Efemèride que va celebrar amb la solemnitat que requeria. El divendres 16 de novembre, es va fer un sopar commemoratiu a l'hotel Castell de Mata. Si hi havia algú que sentia com a pròpies aquelles Noces de Plata del cenacle més prestigiós de Mataró i fins i tot del país, eren Joaquim Casas i Busquets i Lluís Terricabres i Molera ("Terri"), dos dels seus fundadors i animadors. Altres persones que també havien fet possible el Racó foren, com recorda Terri al llibre biogràfic "El Manyà encès": Josep Punsola, Esteve Albert, i sobretot Antoni Comas.

Hi assistiren unes 200 persones entre les quals hi havia personalitats de la cultura catalana com Alexandre Cirici i Pellicer, J.M. Ainaud de Lasarte, Manuel Valls, Jordi Torras i Sebastià Gasch entre d'altres.

Per alguns conferenciants, com hem dit, era tot un privilegi venir a dissertar al Racó de Mataró en aquells anys foscos del franquisme i en què escassejaven les tribunes on poder expressar unes idees, uns ideals, ni que fos entre línies. El Racó fou un focus més de lluita antifranquista, per la llibertat d'expressió a l'hora de donar una oportunitat a persones i idees progressistes, renovadores, òbviament catalanistes i sobretot democràtiques. Per saber-ne l'entrellat cal llegir el llibre de l'esmentat Emmanuel Cuyàs on s'hi explica fil per randa i en primera persona la gènesi. Diverses personalitats transcendents van transcórrer durant aquests anys 60-70 pel Racó, les més destacades de les quals poden ser: Heribert Barrera, Albert Boadella, M. Aurèlia Capmany, Fèlix Cucurull, Josep Mª Espinàs, Joan Fuster, etcètera.

L'any 1979, als 30 del seu inici, va ser el de la fi d'una de les tertúlies amb més prestigi de tot Catalunya. De res van valer les cuites d'en Terri. El Racó queda per a la història de la resistència i com a monument a la capacitat de lluita constant i tenaç d'aquell col.lectiu que durant tres dècades va mantenir encesa la flama de la cultura.

53 anys sense Puig i Cadafalch, i què més?

Com ja us varem parlar en temps, tenim una proposta concreta sobre la casa Puig i Cadafalch, una remor popular es pregunta sobre si devem salvar l' espai per a fer pedagogia sobre la seva figura i guanyar per a la ciutat el record d'un dels seus personatges més il.lustres. En aquestes que s' organitzen unes jornades de coneixement del mataroní al cercle de l' arxiu de Santa Maria mentre esperem el posicionament de l' Ajuntament en tot l' assumpte. Com ha entitat adherida, Un Mataró no tant llunyà, seguim d'aprop aquesta proposta veïnal sobre el futur de la casa.- amplia la notícia el diari el Punt

Impulsen la campanya de recollida de signatures perquè es conservi la casa natal de Puig i Cadafalch, a Mataró

Reclamen que a l'habitatge es faci un centre d'interpretació de l'arquitecte

15/12/09 02:00 - Mataró - Lluís Martínez,
La casa natal de Puig i Cadafalch, ara tancada, està situada al Carreró de Mataró

Un grup de veïns de Mataró, a través del Moviment Educatiu del Maresme (MEM), ha impulsat una campanya de recollida de signatures per demanar que es conservi i es rehabiliti la casa on va néixer l'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. Prop d'una quarantena d'entitats ja s'han adherit a la proposta i s'han recollit unes 750 firmes a títol individual. La intenció és que l'habitatge es pugui convertir en un centre d'interpretació de la figura d'aquest mataroní il·lustre i català universal.

Un dels promotors de la campanya, l'historiador i periodista Manuel Cusachs, explica que fa mig any que va sorgir la iniciativa amb l'objectiu d'evitar el que va passar amb la casa natal de l'impulsor del ferrocarril, Miquel Biada, que va ser enderrocada. Cusachs explica que la de Puig i Cadafalch, situada al Carreró número 39, va ser adquirida l'any passat per l'empresa Bomar 92 SL i que aleshores el nou propietari va assenyalar que volia restaurar l'edifici per convertir-lo en un habitatge unifamiliar. L'objectiu de la campanya és pressionar el consistori perquè arribi a un acord amb els nous amos per convertir-la en un espai que serveixi per difondre la figura i l'obra de qui va ser un dels millors arquitectes del Modernisme.

Cusachs considera que ara per ara, i amb la crisi immobiliària que hi ha actualment, és difícil que s'hi pugui fer cap obra. Per això confia que l'Ajuntament decideixi comprar-la o bé llogar-la. Una proposta que els nous propietaris no veurien malament. «Mataró té l'honor i l'orgull de ser la ciutat on va néixer l'insigne Josep Puig i Cadafalch, en una casa de cós del segle XVIII, on hi van viure sis o set generacions dels Puig. Aquesta casa corre el perill de ser enderrocada i, encara que es conservés la façana catalogada, creiem que seria una pèrdua irreparable per al patrimoni històric i cultural de Mataró», apunten els impulsors de la recollida de signatures en una carta que han adreçat a totes les entitats locals perquè s'hi adhereixin. De moment, els promotors de la campanya ja han recollit més de 750 firmes, però esperen arribar al miler d'aquí al 23 de desembre, que és quan tenen previst entregar-les.

Totes les facetes

Coincidint amb l'aniversari de la mort de Josep Puig i Cadafalch, el 23 de desembre que ve, a més de fer entrega a l'Ajuntament de les signatures que s'hagin recollit, el Moviment Educatiu del Maresme té previst organitzar al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró una conferència per donar a conèixer les diferents facetes d'aquest mataroní il·lustre. A banda de ser un dels millors arquitectes del Modernisme i autor d'obres cabdals com ara la casa Ametller, o la casa de les Punxes de Barcelona i la casa Coll i Regàs de Mataró, també va ser una de les persones més importants de Catalunya en l'àmbit de l'arqueologia, l'arquitectura i la política del segle XX. La xerrada anirà a càrrec dels doctors Joan Santacana, Ramon Reixac i Clara Masriera i del periodista i historiador Manuel Cusachs.

Retrat realitzat per Ramón Casas

Full de Ruta:

A l'atenció d'Un Mataró no tant llunyà

Essent vosaltres, una entitat adherida a la Campanya de recollida de signatures “Per la recuperació de la casa natal de Josep PUIG i CADAFLCH per a la ciutat” en primer lloc volem donar-vos les gràcies pel vostre suport, i a la vegada ens plau poder informar-vos dels actes programats pel proper dia 23 de desembre de 2009, dia del 53è aniversari de la mort d’aquest mataroní il·lustre:

- a les 18 h lliurarem a l’ Ajuntament un plec de signatures amb el lema “Per la recuperació de la casa natal de Puig i Cadafalch per a la ciutat”

- a continuació, Roda de Premsa, davant la seva casa natal (Carreró nº 39 )

- a les 19:30 h, al Museu Arxiu de Santa Maria, la Conferència “ Josep PUIG i CADAFALCH, un Mataroní Universal” intervindran:

. Dr. Joan SANTACANA

. Dr. Ramon REIXACH

. Dra. Clara MASRIERA

. Sr Manuel CUSACHS

Donada la seva importància, preguem en feu tota la difusió que us sigui possible.

Moltes gràcies.
Us hi esperem !!!

Atentament,
Comissió de la campanya

“Salvem la seva casa natal”

Venim del sud i de terra endins

El procés de naixement de gran part dels barris que avui formen Mataró és prou conegut. Ja a finals dels anys 40 del segle XX, si bé amb molta més força a les dècades dels 50 i dels 60, van arribar a la ciutat nous habitants procedents la majoria d'Andalusia, de Múrcia i d'Extremadura. Fugien d'unes condicions difícils a la seva terra cap als territoris on hi havia possibilitats de treballar i per tant de sobreviure, en un moment en què els efectes de la guerra encara es feien notar i la dictadura franquista impregnava el dia a dia de la gent. Mataró, que havia tingut un creixement sostingut durant dècades, passava a més que doblar la població en pocs anys: de les 31.642 persones registrades l' any 1950, a les 73.129 de l' any 1970(1).

L'efecte crida funcionava entre familiars i amics: sovint primer arribava una persona sola, i un cop instal.lada i amb feina feia venir la seva gent. És per això que a Mataró, com a les altres ciutats catalanes, les procedències estan tan marcades; famílies senceres de pobles molt concrets del sud i l' interior de l'Estat espanyol serien ja per sempre veïnes de Mataró. En aquestes zones de procedència l' evolució demogràfica era inversament proporcional a la que es produïa a Catalunya: per posar un exemple d' un municipi del qual van arribar moltes persones, Cehegín, a Múrcia, tenia 17.316 habitants el 1940, per 12.489 l' any 1970(2).

Els immigrants treballaven majoritàriament al camp, a les fàbriques de gènere de punt-molt nombroses a Mataró- i a la construcció, però també a altres sectors en funció de les necessitats del moment. Molts es van instal.lar en habitacions rellogades en carrers cèntrics de la ciutat, fins que podien començar a pagar una petita parcel.la situada a alguns centenars de metres del nucli urbà de Mataró. No eren zones del tot deshabitades, hi havia algunes masies i torres, fins hi tot algun gran equipament, com el col.legi del Salesians a Cerdanyola. Manel Salicrú i Puig explica: "(...) a partir de 1947, una incipient demanda de terrenys econòmics per poder construir habitatges unifamiliars-encara era vigent la idea de la caseta i l' hortet- lligada amb la pèrdua del valor agrícola d'alguns terrenys, l' expectativa de negocis dels propietaris i la legislació proteccionista de les "viviendas bonificadas" havia condicionat una primera edificació fora Rondes, al camí del Cementiri (Grup Cabanellas), al Primer de Maig i als Molins. L' edificació d' aquest sector, formada majoritàriament per cases de planta baixa, a l' anglesa, amb jardí al davant i pati posterior, serà força ràpid"(3). En definitiva, ja hi havia cert nombre de població autòctona residint-hi, però als camps de cultiu, pinedes i terrenys erms predominava en la imatge de que avui és Cerdanyola, vista alegre, Cirera, la Llàntia i Rocafonda...

Propietaris d'aquestes terres van veure clar el futur que s' esdevenia i, aprofitant la manca absoluta de control i planificació urbanística del moment, van vendre solars a preus assequibles i que els nouvinguts pagaven a terminis. Més de pressa que no pas de mica en mica van anar alçant els seus habitatges, normalment sense els permisos pertinents, i amb l' ajut de germans, cosins i amics; cases, per tant, fetes amb les pròpies mans, l' una al costat de l' altre, i que avui segueixen dempeus en molts carrers.

La nova situació, però, presentava noves dificultats. La manera en què es van construir els barris feia que serveis bàsics com l' enllumenat, l' aigua o el clavegueram fossin inexistents. Eren uns anys en què aquests serveis eren presents al centre de la ciutat, molts immigrants havien conviscut amb ells, i ja es consideraven essencials per a la qualitat de vida de les persones.

Els motius pels quals han nascut les associacions de veïns han estat molts i diversos, també és cert que l' imaginari col.lectiu associa les primerenques associacions veïnals a les lluites i reivindicacions d' uns serveis bàsics, en un moment, a més, en ple franquisme, en què sortir al carrer i reclamar millores podia comportar problemes, i demanar elements ben simples, com ara un semàfor o una parada d'autobús, mesos de lluita.

(1) Font: Centre d' Estudis Demogràfics.
(2) Font: Institut Nacional d'Estadística.
(3) Font: Manel Salicrú i Puig: El creixement urbà de Mataró (1962-1992).

VEUS de MATARÓ per Xavi Amat i Puig