Jaume Ibran àlies "en Piu" i la III Guerra Carlina

El jove Jaume Ibran, cafeter d’ofici que regentava el Cafè Nou de la Riera va tenir aviat inquietuds polítiques. L’any 1842 simpatitzava ja amb el liberalisme de tendència progressista, aviat desenganyat de l'espartisme 

El 3 de desembre d’aquell any, durant el bombardeig de Barcelona per part del general Espartero, es posarn tropes del Segon Batalló de la Milícia Nacional (Liberal) de Mataró al campanar de Santa Maria perquè els més exaltats no toquessin a somatent. Es tenia por que aquests darrers convoquessin la població de Mataró a marxar i unir-se als de Barcelona perquè s’havien aixecat contra el nou govern de  Madrid  la causa  que havia  provocat  el  bombardeig d’Espartero.

Molts veïns i membres del primer Batalló de la Milícia de Mataró, format per gent molt jove que sí que havia lluitat contra els carlins a la Guerra Civil en curs, rodejaren el campanar i van demanar la rendició dels de dins. Els de fora foren capitanejats per un Jaume Ibran amb vint-i-quatre anys. Totes dues parts acordaren l’evacuació del campanar  amb  la  condició  que  els revoltats  fessin  guàrdia  a  l’església perquè  no rengués  mal.  Es  tocà a  somatent  durant  cinc  hores  però l’Ajuntament  aconseguí  que  es  calmessin  els ànims.

La  bullanga  no anà a més i la jornada s’acabà amb tothom al llit de casa seva. Un cop esclatà la Tercera Guerra Carlina es creà el juliol de 1872 a Mataró “la Ronda de l’Ibran” o “Compañía de voluntarios de la libertad”, un grup de voluntaris armats que patrullà la ciutat i rodalies, sobretot per mitjà d’“excursions” o “rondes” nocturnes. Comandats pel mateix Ibran, en Piu, i autoritzats pel capità general de Catalunya, feien rondes de nit per detectar partides de carlins que transitessin per la comarca. Aquesta companyia d’acció i mobilització ràpida també fou coneguda com la “ronda volant”. Ibran en feia el reclutament.

Els Carlins

Carles VII assegut i d' esquerra a dreta
Duc de Palma, el de Bardi i el compte
de Caserta.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades."

Les tropes carlines assalten Mataró

El 13 de maig de 1873 va tenir lloc el primer dels assalts a Mataró per part dels carlins, concretament un escamot de Francesc Savalls apostat a can Bruguera. En aquesta ocasió els carlins van aconseguir penetrar dins de la ciutat i van fer ostatges. Gràcies a l’actuació d’Ibran, els seus homes i d’altres voluntaris, molts dels quals de filiació republicana, els carlins abandonaren la ciutat ràpidament no sense fer alguns morts entre els milicians del bàndol liberal.

Principals punts de conflicte

Jaume Ibran era membre del Círcol Liberal de Mataró, un dels clubs polítics de la ciutat, i cap d’una de les seves dues tendències internes. L’altra era encapçalada per Josep Garcia Oliver. Creiem que la primera, pels precedents juvenils d’Ibran, era  més  escorada  als  “demòcrates”,  els  partidaris  del  sufragi universal. La segona, més temorosa de derives populistes.

El 7 de juny de 1874, la “Ronda de l’Ibran” es mobilitzà per atacar Òrrius, on s’estava un grup de carlins que havien atacat Badalona i el Masnou. Aquests, en veure en Piu i els seus homes, fugiren deixant els ostatges que havien fet, els quals  van  quedar  lliures.  El  10  de  desembre  de  1874, Ibran i els seus homes salvaren Vilassar de Dalt d’un atac carlí. 

Un mes més tard, el 10 de gener de 1875, els carlins, molt actius a la comarca des de finals d’any, intentaren un assalt a Mataró per l’Havana i la zona entre la Riera i el cementiri. Després d’una dura batalla, amb morts per les dues bandes, els carlins foren aturats i foragitats de la ciutat. 

El veterà Jaume Ibran, que en un primer moment es pensà que era fora de la població, aparegué expulsant els carlins de la zona nord de Mataró perseguint-los fins a la Font del Pericó. El governador militar de la plaça de Mataró, Domingo Pascual Torrejón, fou el responsable de l’èxit a la zona de Sant  Simó.  La  gent,  molt  espantada,  va  poder  observar  la retirada dels carlins des dels terrats de les cases. Alguns fins i 

tot utilitzaren telescopis per observar els esdeveniments Des d’aquests terrats també s’observaren “moltes barquetes plenes de gent en la mar promptes a fugir”.Com a premi de les seves actuacions i en especial pels fets del 10 de gener, l’Ajuntament obrí una subscripció popular per homenatjar els herois de la jornada, Domingo Pascual i  el  comandant  de  la  ronda,  Jaume  Ibran.  El  29  de  març de  1875,  acompanyats  musicalment  per  una  banda  i  en presència  d’una  comissió  formada  per  caps  de  la  Milícia local, l’Ajuntament, en nom de la ciutat, féu lliurament d’una espasa al primer, i d’un sabre amb un puny amb les armes d’Espanya i beina d’argent al segon.  

Mor Jaume Ibran

Seguint  amb  les  incursions  de  la  seva  partida,  que  en aquells  moments  estava  integrada  a  una columna  que  s’anomenava “El Rayo”, Jaume Ibran era a Breda el 22 d’abril de 1875. Aquest dia es produí un dur enfrontament amb les forces de l’Huguet, un capitost carlí. En Piu fou mort durant el combat. El seu cos presentà tres cops de sabre al cap i un a la mà i un forat de bala prop de l’ull.

La notícia arribà a Mataró el dia 24. I fou confirmada l’endemà. El dia 28 arribaren els homes del la columna que havia lluitat a Breda. Darrere de tot anava el cavall d’en Jaume Ibran. El dia 29, el cadàver fou portat en carro fins al cementiri de Mataró, on li fou posat el vestit de gala de capità de ronda. El cos, col·locat dins d’un ric taüt, fou traslladat pels milicians veterans,  en  formació  i  sota  el  so  d’una marxa  fúnebre,  a l’església de Sant Jaume de l’Hospital on es va instal·lar la capella  ardent.  Una  secció de la  Companyia  de  Veterans de la Milícia de Mataró va passar a fer guàrdia d’honor al cadàver. 

L’Ajuntament,  mentrestant,  va  preparar  les honres fúnebres. L’endemà, dia 30, el cos d’en Jaume Ibran 

fou portat fins a l’Ajuntament, on “Un gentío inmenso com-puesto de todas clases y condiciones y todas las autoridades y  comisiones  de  todas  las  corporaciones,  sociedades  [de Mataró i els pobles del seu partit judicial]...han acudido a la Casa Consistorial, donde fue llevado el ataúd, que se colocó en un féretro que salió de la Casa Consistorial precedido de la comunidad [de preveres de Santa Maria amb la creu alçada]” en direcció a Santa Maria.

Obrien la marxa tres guardes rurals amb gorra i sabre, seguits d’uns trenta voluntaris de laRonda de dit capità amb atxes (ciris) que portaven un llaç negre al braç. Del bagul penjaven sis cintes que eren aguantades pels extrems per un capità de ronda, un de l’exèrcit, un de la milícia local, el de la companyia de veterans, un amic i  el  síndic  de  l’Ajuntament.  Tancaven  la  comitiva  fúnebre, que aplegà unes set-centes persones, els músics de la milícia local tocant una marxa fúnebre i un piquet de voluntaris de la ronda del difunt amb la baioneta calada. Dins l’església el bagul es col·locà dalt d’un túmul decorat amb “grups de trofeus militars, amb canons que aguantaven grans banderes espanyoles y altres de la matrícula de Mataró [l’actual de la Ciutat] amb bona combinació y fusells formats en pavelló de cornetes”. Santa Maria, guarnida de dalt a baix amb els “enlutados” de difunts –immensos draps negres amb decoracions que tapaven les parets laterals i tot el retaule major–, es va omplir de gom a gom. Acabades les exèquies, la comitiva portà les despulles de Jaume Ibran fins al cementiri on fou enterrat. 

* bloc de sapiens.cat (context de la guerra carlina a Catalunya)

* Mataró enrere "Un heroi romàntic de la Llibertat"

Ens entrevisten a Mataró Radio sobre la figura de Blai Parera, compositor de la melodia de l' Himne Nacional Argentí

Demà ens trobarem a Mataró Radio amb l' Enric Ventura per enregistrar l' entrevista que faig en nom d' Un Mataró no tan llunyà sobre la figura de Blai Parera, compositor de la melodia de l' Himne Nacional Argentí.

Participarem en el reportatge que el servei d' informatius realitza sobre l' autoria mataronina de l' himne. Un cop enregistrada l' entrevista publicaré les meves notes al bloc acompanyades del podcast corresponent per poder escoltar-lo. 

Mataró, 11 de Setembre de 1714

En aquest bloc hem tractat àmpliament tant el context com els fets puntuals referents als episodis de la Guerra de Successió a la ciutat i considerem oportú fer-ne un repàs acompanyats per la publicació del Tot feta per l' Eloi Sivilla. Algunes d' elles són:  Conseqüències de la Guerra de Successió, Episodis de Guerra de la novel·la històrica Victus L' arribada de l' arxiduquessa a Mataró: Buscar finançament fa 300 anys.

Cal destacar l' ambivalent posició mataronina entorn a la Guerra de Successió, segons he llegit i fins on conec, producte de les necessitats comercials de la ciutat representades per Feliu de la Penya, si el de la Baixada d'en Feliu, camí a les figueretes, palauet que ara torna a lluir sense estar restaurat però si el suficientment reparat per a retirar la lona que el cobria des de fa una pila d' anys.

Tinc entès que el comerç d' aiguardent i demés productes amb Anglaterra va decantar a Feliu de la Penya a donar suport a la branca anomenada "Vigatana" i la posició aliada dels Austriacistes. En aquells moments Feliu era el més productiu representant de la burgesia mataronina, que com veiem en el reportatge va saber aprofitar la seva posició segons va convenir per obtenir els màxims beneficis de les successives onades d' ocupació.

Em refereixo òbviament als estrats dirigents de la ciutat amb majors interessos per la obtenció de beneficis en decantar-se una vegada i una altre a favor de qui fos menester i no al poble en si que devia de restar, com sempre, en una postura condescendent amb els qui en aquell cas manaven. De les paraules de l' Eloi, un dels pocs beneficis directes que observo és el fet de deixar de ser vil·la i no haver d'allotjar tropes a les cases, cosa que van haver de fer com a base d' operacions igualment. També puc observar en els avantatges obtinguts beneficis indirectes derivats de l' increment d' activitat econòmica en convertir-se Mataró en "ciutat lleial".

"El dia 1 de novembre de l’any 1700 va morir, sense descendència, el monarca de la corona de Castella, Carles II. Pel fet de no tenir fills, el monarca castellà va deixar escrit en el seu testament que el seu successor seria Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét del rei Lluís XIV de França. D’aquesta manera el regne d’Espanya passava a mans d’un dels seus majors enemics com era la corona francesa. Però la resta de potències europees no van veure amb bons ulls aquesta aglutinació de poder i territori de la dinastia francesa, i van intercedir a favor de  Carles d’Habsburg, arxiduc d’Àustria, que també ostentava el tron del difunt Carles II i que reclamava la corona. Aquesta disputa successòria va acabar amb la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715).  

---

La Mataró de 1700 era una vila que havia anat creixent i que mirava cap al mar, i que ja feia anys que demanava el títol de ciutat al monarca Carles II. Els mataronins volien el títol de ciutat per no haver d’allotjar més tropes a les seves llars, com havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys, i obtenir uns beneficis fiscals i comercials que potenciessin encara més el comerç marítim de la vila maresmenca.

Tot i no tenir port, en aquella època eren moltes les embarcacions de la ruta Lisboa-Marsella que atracaven al litoral mataroní i que descarregaven aquí els productes provinents de l’Atlàntic. Segurament pels comerciants vinguts de fora devia ser molt més barat atracar a l’improvisat port de Mataró que al gran port de Barcelona. La construcció d’un port era un altre dels grans objectius que tenia al cap la Mataró de 1700 que volia arribar a competir econòmicament i comercialment amb la capital catalana.
Però la sobtada mort de Carles II va fer trontollar la demanda local del títol de ciutat. Bo i així, els mataronins van ser hàbils i ràpidament van reconèixer Felip de Borbó com a monarca de la corona espanyola i li van demanar el títol de ciutat.

Felip d’Anjou va jurar a Barcelona les constitucions de Catalunya i va ser nomenat comte de Barcelona a finals del 1701, i aquell mateix dia una delegació mataronina li va fer la petició. El borbó va satisfer la demanda mataronina, previ pagament d’una gran suma de  monedes, i el 20 de març de 1702 Mataró obtingué el títol de ciutat.

Aires de guerra per Europa

Els tambors de guerra cada cop ressonaven més per tot Europa, i Anglaterra, Àustria, Holanda, Savoia i Portugal van formar la Gran Aliança per destronar el monarca borbó i tallar de soca-rel una possible futura supremacia francòfona.

Després d’un intent fallit d’atac a Barcelona per part de  les tropes de la Gran Aliança, les grans potències europees van comprendre, i més concretament la reina Anna d’Anglaterra, que si es volia enderrocar el regnat de Felip V, s’havia de comptar amb un aliat intern, i aquests eren els catalans. Catalunya va veure amb bons ulls l’arribada del borbó, però tot un seguit de greuges cap als productes catalans a favor dels francesos i l’animadversió històrica cap a tot allò que vingués dels veïns francesos, van fer que molts catalans veiessin amb bons ulls un canvi de rei.

D’aquesta manera el 20 de juny de 1705 es va signar el Pacte de Gènova entre la corona anglesa i un grup de nobles catalans, per tal de preparar un atac a la capital catalana i començar des d’aquí la conquesta de tot el territori espanyol.

Arribada de l’Arxiduc...

A finals del mes d’agost l’Arxiduc  Carles d’Àustria arribava a la costa catalana, i Mataró va ser una de les primeres poblacions que li va jurar fidelitat. Els mataronins un altre cop eren els primers a retre homenatge al nou monarca de torn, per tal de rebre el favor del rei. Però aquest favor no va ser gratuït, ja que la nostra ciutat va haver d’ajudar al monarca a conquerir Barcelona. Mataró va ser el centre d’operacions de les tropes austriacistes i la ciutat va haver de donar diners i homes per posar setge a la capital catalana. Carles d’Àustria va recompensar els mataronins amb el títol de ciutat, ja que el signat per Felip V ja no era vigent amb la nova situació política.

... I de la princesa Elizabeth

Catalunya era austriacista i Mataró la que més, el monarca devia tenir una gran impressió de la nostra ciutat, ja que aquesta va ser la població escollida per acollir a la princesa Elizabeth Cristina de Brunswick, la que seria esposa de Carles d’Àustria. El 25 de juliol de 1708 Elizabeth va arribar a Mataró per conèixer el seu marit amb el qual es casaria poc després a Barcelona.

La princesa va arribar a Mataró en plena celebració de la festa major, però aquest no va ser el motiu que es trobés la ciutat engalanada, i és que els mataronins van gastar el que tenien i més per donar una gran benvinguda a la futura reina dels catalans. Hi va haver grans celebracions, focs d’artifici, desfilades, balls, música i els carrers es van vestir de gala per rebre la princesa i el monarca que va visitar la seva futura esposa a casa nostra. Després de la seva estada a Mataró la princesa va marxar cap a la capital on el dia 1 d’agost es casaria amb Carles d’Àustria.

Retrat d'Elizabeth Cristina Brunswick

Gir inesperat

Mataró comptava amb el favor del rei i de la reina que guardaven bons records de la seva estada a casa nostra, tot i els mosquits que sembla que van turmentar Elizabeth, però la situació política a Europa va fer un canvi inesperat.

L’any 1711 va morir el germà gran de l’Arxiduc, que ara es convertiria en Carles VI, emperador del Sacre Imperi. Si abans la balança europea es decantava a favor dels francesos, ara ho feia del cantó dels austríacs. Anglaterra i la resta de potències europees veien perillar l’equilibri de forces si Carles ostentava la corona espanyola i el sacre imperi, i van decidir firmar la pau amb França i retirar les seves tropes del territori espanyol. Sense el suport d’Anglaterra, Carles d’Àustria va haver de retirar-se de la lluita pel  tron espanyol.  

El 1713 França i les potències aliades van firmar la pau a la localitat holandesa d’Utrecht, però aquí a Catalunya la pau encara no arribaria, ja que els catalans es van dividir en dos bàndols, els que volien reconèixer Felip V com a nou monarca o continuar combatent contra les tropes borbòniques.

Geganta d'Elizabeth Cristina Brunswick

Mataró canvia de bàndol

Mentre que Barcelona es va decantar per continuar lluitant contra les tropes napoleòniques, la seva gran rival, Mataró, va decidir reconèixer Felip V com a nou monarca. Les autoritats de Mataró, un cop es van posicionar a favor del monarca Borbó, van demanar a les seves tropes que ocupessin la ciutat al més aviat possible per evitar qualsevol atac dels resistents. A més, la capital del Maresme, durant els mesos que va durar el setge de Barcelona, va acollir nobles i burgesos de la capital catalana fidels a Felip V que buscaven refugi.

Un altre cop Mataró i Barcelona estaven en bàndols oposats i més quan Mataró, un altre cop, seria el centre d’operacions del setge de Barcelona, aquest cop per part de les tropes borbòniques.

Durant els mesos que va durar el setge de la capital catalana, la nostra ciutat va patir algun atac fallit dels resistents, i és que des d’aquí Mataró sortien les tropes que acabaven amb les revoltes de les poblacions dels voltants.

El dia 11 de setembre de 1714 cau Barcelona, i es dóna gairebé per acabada la Guerra de Successió. Mataró, després d’anar canviant de bàndol, va acabar al costat dels guanyadors. Una victòria que només va afavorir la burgesia local de la ciutat que van continuar enriquint-se amb el comerç marítim.

Imatge dels panys de l'època d'una porta del centre de Mataró

Els panys de les portes són un testimoni directe
Durant els anys que va durar la Guerra de Successió (1701-1715) Mataró, com la resta de Catalunya, va passar a mans dels dos monarques que ostentaven la corona espanyola, Felip V i l’Arxiduc Carles d’Àustria. Mentre que la majoria de ciutats catalanes van donar suport a Carles, Mataró -que en aquella època buscava obtenir el títol de ciutat- va anar canviant de bàndol segons els seus interessos. Quan un dels dos monarques governava la vila es posava de part seva i, ràpidament, quan la corona canviava de mans, Mataró també canviava de bàndol. Prova d’això, avui dia, a molts dels panys de les cases del nucli antic de la ciutat trobem els dos símbols de les dues cases reials que lluitaven per la corona espanyola, la casa dels Anjou i la casa dels Àustria. Els panys de la casa dels Anjou estan representats per una flor de Lis, mentre que els dels Àustria estan representats per una àliga.

Felip V nomena Mataró cap de corregiment
Un cop acabada la Guerra de Successió, i amb el monarca borbó Felip V en el tron de la corona espanyola, entrà en vigor el Decret de Nova Planta, un conjunt de lleis que van acabar amb molts dels drets i de les institucions de Catalunya. Tot i això, aquest decret va ser un petit impuls per a la ciutat de Mataró. El nou monarca va canviar les demarcacions administratives catalanes i les juntes i vegueries van ser substituïdes per corregiments, tal com estava dividida Castella. Cada corregiment tenia una capital i Mataró va esdevenir una d’aquestes. El corregiment de Mataró anava des de Montgat fins a Girona i per l’interior agafava una àmplia zona del Vallès. El suport de Mataró a les tropes felipistes durant el setge de Barcelona van donar a la ciutat aquest petit privilegi, del qual només alguns pocs es van beneficiar. Anys després va rebre el títol de capital de província marítima. 

Ferran VII "el desitjat": 30 de març de 1814

Avui farem una aproximació a la figura de Ferran VII, del que podeu recordar la seva història vinculada a Espanya i Catalunya i de retruc com veureu a Mataró, en el següent enllaç vikipèdia. Un personatge controvertit que va restaurar la monarquia absoluta després de la ocupació per part de les tropes franceses. La seva restitució com a monarca absolut, s' emmarca en el context històric contrarevolucionari que pretén esborrar a Europa tot allò que recordi a les revolucions burgeses de finals del XVIII i inicis del XIX.  

En el bloc trobareu un relat més extens de l'anomenada "guerra del francès" a la nostra ciutat, incloses algunes curiositats sobre les intervencions dels personatges més destacats. Avui ens referirem a un dels episodis dels que parlava i els ampliarem amb algunes de les circumstàncies afegides que envoltaven la visita del rei a una ciutat en aquella època i algun dels privilegis que pretenia exercir. Per això emmarco la història d' avui utilitzant el "Bloc mataroní" us parlaré de dates exactes i que a més coincideixen amb les actuals. 29, 30 i 31 de març de 1814.

"El 29 de març entra a Mataró, de retorn de França i el seu captiveri, el Rei Ferran VII. S' allotja a casa d'en Feliu Campllonch i Guarro, malgrat va estar poques hores a la ciutat la rebuda va ser digna del rei. En entrar per la part de llevant s' aixecà en el seu honor un arc d' ordre corintí, i el mateix es feu a la sortida per part de ponent per on havia de passar l' endemà de camí a Barcelona. El palau on s' hostatjà és el que avui coneixem com a l' escola Cor de Maria i es trobava arranjada amb les seves millor draperies.

Molt carrers foren guarnit, el Camí Ral sobretot, on hi havia una gran nau lluint els pavellons anglès i espanyol i sota la quilla el francès. Les cases davant del palau estaven guarnides amb tapissos i domassos i altres adornaments a despeses del gremi de marejants. La Casa Comunal i la d'En Salvador Isart feien el mateix. El portal d'en Feliu era tot guarnit així com la Plaça del Rei. Actuaren de guardes reials En Salvador Isart i en Pere Pau Camín." 

"[...] 30 de març, es fa un repartiment per pagar les despeses de la malaltia i viatge de l' Infant Antoni [...] anava en companyia del seu oncle l' Infant D' Antoni. Aquest bon senyor que per l' edat, per les xacres o bé pel seu captiveri tenia la salut força ressentida, caigué malalt a son pas per nostre ciutat, i mentre el Rei continuava el viatge a Barcelona l'Infant restà aquí malalt i calgué atendre'l en tot...

Les autoritats superiors de la Província cuidaren del malalt i ordenaren al Consell de la ciutat que fes el reparto reintegrable en la proporció deguda, tot el qual s'apressa a complir la municipalitat passant avís a tots els contribuents que bestraguessin l'import decretat dintre terme de 3 hores, i en cas de no fer-ho, se'n donaria compte a la Superioritat pels efectes consegüents.

Devien recaptar-se fins 3000 duros.

"[...]31 de març, nou repartiment per acabar de pagar les despeses ocasionades per la malaltia i viatge de l' Infant D. Antoni. No havent estat suficient per a cobrir les necessitats, el recaptat en la notificació anterior, puix foren molts que malgrat l' amenaça de donar-se compte a la Superioritat, no pagaren, calgué fer un nou repartiment que pesà damunt dels mateixos que varen recaptar el dia anterior, qual impost consistí en un terç del que havien pagat i així es pogueren recaptar els 3000 duros pressupostats per atendre a la malaltia de l'Intfant que durà molt pocs dies; el pagament era de caràcter de préstec reintegrable com solia fer-se en aquell temps. No he trobat cap nota referent a si es complí o no aquell reintegra, però el fet és que era molt freqüent en aquella època. 

Els senyors Caps quedaren molt disgustats de que el primer dia no s'hagués recaptat tota la quantitat. "

La Construcció de les muralles (I)

La situació geoestratègica del Principat, en el context de la monarquia hispànica, féu que la defensa de possibles escomeses enemigues constituís un dels problemes cabdals que havia d'afrontar la Universitat de Mataró.

Aquesta situació era agreujada per la proximitat de la vila al mar, via privilegiada per dur a terme atacs sobtats i força difícils de preveure. Aquesta mena d'actuacions eren habitualment les que realitzaven els corsaris de procedència nord-africana. Carles I començà una activa política contra aquest perill que senyorejava les costes peninsulars, mitjançant una combinació d'intervencions militars sobre les zones d'origen i la protecció de les costes catalanes.

Fou en aquestes condicions que aparegueren les indicacions directes de la Corona per emmurallar Mataró.

La problemàtica de l'emmurallament és certament complexa, ja que hi conflueixen, i no pas en lloc secundari, tant els interessos defensius i estratègics com els econòmics, de caire privat, pel fet de tractar-se de requalificacions urbanístiques, i per tant de revalorar, una part del sòl més proper a la vila.

Les necessitats defensives s'hi havien fet sentir de molts anys ençà. Un dels primers testimoniatges documentals on s' expressa la necessitat de bastir construccions defensives es troba en la súplica adreçada per la Universitat a la reina Maria l' any 1453.

Els corsaris de procedència nord-africana actuaven inicialment de forma autònoma, i atacaven per sorpresa les poblacions del litoral a fi d'aconseguir botí o capturar persones que serien venudes com a esclaus si no s' en podia obtenir rescat. Els germans Barba-rossa, associats a l'imperi turc, iniciaren una etapa de pirateria organitzada a la Mediterrània d'ençà de l' any 1525. En l' any 1543 foren saquejades diverses poblacions de la Catalunya Nord i l'any 1545 el corsari Gragut, amb onze galeres, incendià la vila de Pineda. La política d'intervenció de Carles I es materialitzà en les expedicions contra Tunis en l' any 1535, contra Alger en el 1541, etc. La victòria de Lepanto de 1571 canvià poc les coses per als habitants del litoral. Mataró patí un atac l' estiu del 1577.

El segon vessant de la política dissenyada per l'emperador es basà en un increment de les defenses costaneres mitjançant la fortificació de diverses ciutats. A Barcelona es construí el baluard de Sant Ramon. Es bastiren torres als Alfacs i a Tarragona. És en aquest context que s'aconsellà l'emmurallament de Mataró.

Sobre aquest afer Carrera Pujal esmenta una lletra signada per l' emperador a Ratisbona on justificava la urgència de fortificar Mataró al.legant que "en aquella playa era donde se cargaban más armadas"

Certament, la construcció de la muralla es degué més a la insistència de les autoritats centrals que no pas a la iniciativa de la vila, preocupada per l'important volum de despeses que una obra d'aquestes característiques suposava.

Tanmateix, l'habilitat de les autoritats mataronines i l'interès de la Corona feren possible un acord pel qual les classes dirigents de Mataró es podien considerar, en part, rescabalades de la despesa que suposava la construcció del mur defensiu gràcies a la condonació que aconseguiren d'alguns importants drets senyorials dels quals era titular el monarca com a senyor de la vila.

Amb tot, l'execució de les obres es perllongà durant més de trenta anys. El ritme fou lent, la qual cosa fou provocada sobretot pels conflictes i les dissensions que la construcció suscità entre el vilatans.

* La universitat de Mataró (1589-1628) Joan Giménez i Blasco