El sorprenent cas d' Antoni Puigblanch

Fonaments biogràfics i característiques personals      

Signava sempre les seves obres Antoni Puigblanch. Ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. Estudià després a Madrid i a la Universitat d’Alcalá, on obtingué la càtedra d’hebreu i publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). El 1811 anà, per motius familiars i econòmics, a la província de Huelva i es trobà a Cadis mentre eren reunides les corts. 

Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara. El 1814 es refugià a Gibraltar, però, lliurat a les autoritats espanyoles, hom li instruí una causa, de la qual sortí absolt. S'exilià a Londres, on intervingué en un debat als comuns promogut per l’oposició a causa de no haver estat acceptat com a asilat. 

Donà classes de castellà i publicà el 1816 la traducció del seu llibre sobre la inquisició. Després del pronunciament de Riego, fou elegit diputat a corts per la “província de Catalunya”, càrrec des del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i històrics. La segona reacció absolutista l’obligà a expatriar-se de nou a Anglaterra; establert als encontorns de Londres amb altres emigrats espanyols, s’hi barallà per motius econòmics i literaris, però, sobretot, a causa del seu caràcter intemperant.

[...]A més a més de les evidents relacions de tipus familiar sempre es va sentir preocupat pel progrés econòmic, moral i cultural de la ciutat que va representar políticament en les Corts del Trienni Liberal, preocupació que en la vellesa prendrà mesures fantasioses i d'aquí el carteig amb l'escolapi Josep Rius, que li refuta les fantàstiques teories del descobriment català de la brúixola, la colonització catalana de l'índia i la capitalitat de Mataró d'una primitiva civilització pre-romana i panteista, en el llibre pòstum Memorias históricas de la ciudad de Mataró. (Joaquim Abelló Juanpere,1986)

Precursor de la renaixença, un regeneracionista

[...]ajudà Josep Melcior Prat i Colom a preparar l’edició de la traducció catalana de Lo Nou Testament. (1832). Aquesta contribució, juntament amb les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramàtica de Ballot, i la composició Les Comunitats de Castella (vers el 1823) en octaves de catorze síl·labes, el fan un precursor de la Renaixença; hom li ha atribuït, i també a un desconegut Ignasi Puigblanch, sense fonament, la composició poètica Lo Temple de la Glòria. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí una llista d’obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc. , que no arribaren a publicar-se. Una d’aquestes obres és el curiós projecte La regeneración política de España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d’Espanya en tres estats independents: Celtibèria, Hispània Oriental i Occidental.[...] (enciclopèdia catalana)

La dispersió de la seva obra

La dispersió dels papers d'Antoni Puigblanch ha estat una preocupació constant dels historiadors de la literatura catalana. Ja en el segle passat, nou anys després de la mort de Puigblanch, Joan Corminas en el seu Suplemento a l'obra de Torres i Amat, es plany de la pèrdua d'aquests treballs i expressa la intenció de recuperar-los, Iremos buscàndolos como quien va recogiendo cosas perdidas en una vasta llanura, que no es dado seguir en todas sus partes. En l'actualitat el Dr. Joquim Molas, en una crítica dirigida a la monografia històrica dedicada a Puigblanch per Enric Jardí, conclou.

En apèndix, hom publica les lletres adreçades al director del "Times" amb motiu del lliurament il·legal de Puigblanch a les autoritats espanyoles dut a terme per les angleses de Gibraltar; els fragments desconeguts del projectat llibre puigblanquí sobre la regeneració política d'Espanya; la nota necrolòca apareguda a "The Morning Chronicle" londinenca. N'hi trobem a faltar un: l'iventari dels papers conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid[...](Joaquim Abelló Juanpere,1986)

Text sobre Puigblanch extret del diari de Mataró (1926) 

Pocs són els que parlant de Mataró hagin parlat d'en Puigblanch, les seves estridències, potser les seves idees hagin malaurat els fruits de la seva intel·ligència, el sistema persecutori a ultrança par a combatre l' home o bé la idea, mai ha donat bon resultat. No diré que fos l'home reposat d' idees, però les persecusions de que fou objecte el portaven a uns extrems perillosos fins per ell mateix.

Nasqué a Mataró l' any 1773, es diu que no consta a cap arxiu parroquial, però cal tenir en compte i així ho afirmen els periòdics estrangers d' aquella època que N'Antoni Puigblanch, lo mateix que'l seu germà Ignasi, que el cognom era el de Puig per part de pare i Blanch per part de mare, més ell volent que els dos cognoms en fecin un sol, resolgué adoptar el de Puigblanch.

Fou en Puigblanch home de gran cultura, però era el camí a seguir amb la seva ideologia, comença estudiant la carrera eclesiàstica, però en els seus moments d' oci es dedicava a l' estudi de la numismàtica, i això el portà a la conclusió, vist el gran nombre de monedes celtiberes en la nostra Catalunya a deduir que el panteisme nasqué a Catalunya i aquí anar a parar en terres orientals per presentar-se a Europa com una cosa nova, i feia aquestes consideracions sense fixar-se en llibres com els sagrats especialment el Pentateuco on podia trobar-hi fil de tot. 

El P. Escolapi Josep Rius combaté les teories d'n Puigblanch en una carta a ell dirigida publicada en el periòdic "La Universidad" que es publicava a Barcelona, qual discussió la gent d'aquella època seguia amb atenció. Considerava a Montserrat com la base de la mitologia grega. I sostingué que Iluro havia conegut la brúixola ans de la era cristiana i que els catalans eren els vertaders argonautes que havien arribat fins al mar Negre i que havien visitat i civilitzat la India i havien deixat rastre de la seva civilització pels pobles d' orient i que Iluro o Luronem era tingut com el centre de la ciència; com bon numismàtic feu una gran col·lecció de monedes celtiberes que amb tota seguretat anirien a raure a algun museu de Londres on morí. 

Estudià primeres lletres, filosofia i humanitats als Escolapis de la nostra ciutat. Com es veu la seva vocació era per eclesiàstic però la política o el que fos el portà a penjar els hàbits a la foguera com es diu vulgarment i li passà com als òssos quan són fora de lloc que sempre molesten, i començà el camí de la vida en sentit contrari, la política el portà a l' ideal ultra revolucionari i veient en perill la seva llibertat passà a Gibraltar i les autoritats Britàniques en feren tramesa al govern espanyol que l'empresonà tot seguit; degut a una discussió política sostinguda en el parlament britànic per Mr. Whitbread, fou posat en llibertat pel govern espanyol, sortint tot seguit cap Anglaterra; llavors fou quan l'elegiren diputat, lo que li permeté tornar a Espanya, acabades aquelles Corts, tornà a Anglaterra, on morí en un asil, consumit per la tristesa. 

L' any 1836 va ser elegit procurador a Corts per la ciutat de Barcelona, però va refusar el càrrec per haver perdut tota esperança en la revolució. 

Pel que's veu era un talent natural cultivat que parlava i escrivia assenyadament mentre no toqués cap assumpte on de prop o de lluny hi entrés la religió, llavors aquell home perdia la raó natural i restava completament ofuscat; llàstima d' aquesta cosa, que hagués deixat una estel·la lluminosa d' aquelles que mai s' apaguen; ara, el parlar dels grans mataronins es parla de molts però no d' ell.

En Victor Balaguer el considerava com un dels precursors del moviment de Catalunya; Catalunya i Mataró eren la seva idea i els hi retia tribut.

La hisòria de Mataró: El XIX mataroní

En el primer quart del segle XIX la filatura del cotó era a l'altura del teixit del lli i dels mitgers de teler; en canvi, no es veia l'antiga ocupació de la indústria sedera, tan característica del segle anterior. El 1821, a causa de la creixença que havia pres el nucli urbà en direcció a ponent, ja s'havia allargat el límit de Mataró fins a la mateixa riera d'Argentona, d'acord amb una permuta de terrenys que es féu amb aquesta població; però la rectificació seria anul·lada tres anys més tard amb la caiguda del règim liberal. La guerra anomenada dels Malcontents produí alguna inquietud a Mataró (1827), mentre que la crisi del 1835 provocà l'abandonament dels convents de caputxins i de carmelitans de la ciutat. Cinc anys després tornà a ser posada en vigor la rectificació dels límits amb Argentona, que havia restat suspesa. Aleshores es comptaven 65 fabricants de filats i de teixits, ultra molts mitgers i alguns fabricants de veles, però la major part era d'una capacitat econòmica i de producció molt limitada.

Això no obstant, la mecanització ja era en curs: cap al 1840 ja constava la presència d'una filatura moguda per la força del vapor a la ciutat; després, la mecanització també afectaria el teixit. La posició de Mataró ran de mar havia d'afavorir una vegada més la població en facilitar el transport per via marítima del carbó necessari per al funcionament d'aquella innovació tecnològica. Les xemeneies dels vapors donarien en endavant un aspecte singular a la localitat. Com a realitzacions del Mataró de l'època cal destacar l'obertura d'una escola de nàutica (1829), paral·lelament a la recuperació de la marina catalana, l'edificació del Teatre Principal (1832), al Carrer Nou, després seu del Foment Mataroní, l'aixecament d'un nou escorxador als Corrals (1834) i la construcció de la peixateria, d'estil neoclàssic, obra de Miquel Garriga (1841).

En l'ordre polític, destaca l'entrada a Mataró del general Prim, per a reprimir la versió local del moviment de la Jamància (1843), i la que hi feren els carlins cinc anys després. El creixement de la indústria tèxtil a Mataró fou paral·lel a l'expansió urbana i demogràfica. El cens del 1851 enregistrà 2 701 edificis a la ciutat. Madoz, pels mateixos temps (1847), remarca l'alineació regular de les vies urbanes dels ravals mataronins, el fàcil accés a la població des de ponent i el senyorial carrer de la Riera. L'edificació s'havia realitzat seguint les línies traçades al segle XVIII, i la tendència a construir s'accentuava aleshores per la banda de ponent, a les proximitats de la futura plaça de Cuba. Cal remarcar també el fet que, l'any 1848, fou inaugurat el primer tren d'Espanya, que unia Barcelona i Mataró, obra promoguda per Miquel Biada i Bunyol, un mataroní enriquit a Cuba.

D'altra banda, Madoz també consigna a Mataró deu filatures de cotó, set de les quals eren mogudes per la força del vapor, amb un total de 33 410 pues, i més de mil telers a la plana (aleshores només n'hi havia la meitat treballant); també esmenta l'existència de vint-i-un fabricants de lones i fa al·lusió al gènere de punt. Tot plegat contribuïa, doncs, a donar un caràcter marcadament manufacturer a la ciutat. Però això no era tot: entre d'altres activitats, la construcció naviliera també hi era activa des del 1850, en què Francesc Sagarra, un mestre d'aixa vilassanès, es féu càrrec de la mestrança mataronina; durant tot un decenni s'avararen a mar bastants bucs de noves embarcacions, algunes certament ben modernes (tipus clíper).

En canvi, l'agricultura local no passava per un bon moment, a causa de la plaga de l'oïdi que minorava molt els rendiments de les vinyes. Una innovació important fou la instal·lació de l'enllumenat de gas (1855). Al mateix temps cal remarcar la construcció del Col·legi de Catalunya (1855), anomenat també de Valldèmia, el convent de la Providència (1857), l'edifici de la presó, un dels primers del sistema semipanòptic, aixecat segons els plans d'Elies Rogent (1863), i la creació de la nova parròquia de Sant Josep, amb seu a l'església de Sant Josep de l'exconvent de pares carmelitans (1868).

La crisi industrial que es patí els anys 1864 i 1865, produïda per la manca de floca de cotó, la importació de la qual es feia difícil a causa de la guerra de Secessió americana, fou un avís del perill que corria la ciutat en recolzar la seva economia gairebé en una sola branca. D'altra banda, seguidament hi hagué un període prou inestable: la Revolució de Setembre —la Gloriosa— (1868), seguida per la monarquia d'Amadeu de Savoia (1870), la Primera República (1873), per a desembocar en la Restauració (1874). La tercera guerra Carlina causà a Mataró algunes alarmes més que no ho havien fet les anteriors. Els escamots del pretendent Carles VII entraren a la ciutat algunes vegades; hom recorda sobretot les que es feren pel portal de Valldeix (1873) i per l'Havana (1875). La por de les escomeses carlines donà peu a l'aixecament d'un cordó de fortificacions més o menys eventuals a l'entorn de la ciutat, amb torres, fortins, tanques espitllerades, etc. Tot això dificultava el desenvolupament urbà de la població. Dins el nucli urbà ja hi havia 17 413 persones (1877). Per aquest motiu, quan la guerra es va haver acabat, l'ajuntament va resoldre de posar a la pràctica un pla d'Eixample de la ciutat, projecte que elaboraren els mataronins Melcior de Palau, enginyer, i Emili Cabañes, arquitecte.

La trama de l'Eixample prengué la forma d'un heptàgon irregular, limitat per unes rondes com a terme de la urbanització projectada, excepte pel cantó de mar. Amb aquest pla també es donaren les directrius sobre els futurs equipaments i altres factors urbanístics, gràcies a les quals l'edificació pogué expandir-se d'una manera més racional.

Fins al final de segle foren aixecades moltes illes de cases d'edificació extensiva, en uns carrers rectilinis que caracteritzen el creixement urbà d'aquella època.

També s'inicià la construcció d'una xarxa de clavegueres moderna, segons el projecte tècnic del mataroní Josep Puig i Cadafalch (1894), per al sanejament de la població; la transformació de la Riera en bulevard (1890); l'aixecament d'un obelisc a la plaça de Santa Anna, per a commemorar els morts en defensa de Mataró durant la guerra del Francès i les institucions liberals (1891), i el rengle de parades de venda de la Plaça Gran (1892). Entre les construccions privades destaquen l'asil de les Germanetes dels Pobres (1874), el convent de les Benetes, als Genovesos (1889), la construcció d'un velòdrom (1893) i un parc al camí de la Geganta (1894). El 1895 fou inaugurat el servei telefònic, i el Cap d'Any del 1899 Mataró estrenà l'enllumenat públic elèctric.

La indústria manufacturera havia arrelat fortament a Mataró. Això quedà palès altra vegada en l'exposició d'indústries locals celebrada l'any 1865 a les aules del col·legi de Santa Anna, en la qual es destacà la producció tèxtil: percalines, mussolines, cotons, llanes, faixes d'estam, teixit per a lones i gèneres de punt. Aquesta darrera especialitat, que en principi havia quedat ressagada amb relació a la filatura i el teixit —malgrat la tradició dels mitgers de teler que sempre hi havia hagut a Mataró—, va rebre cap als anys setanta un bon impuls amb el perfeccionament dels telers circulars i la introducció del anomenats telers de bateria, i sobretot amb l'aplicació de la força del vapor per a moure tots aquests enginys mecànics.

Cap al 1889 ja es considerava que el gènere de punt superava, quant al nombre d'operaris, l'antiga indústria de la filatura i el teixit a la plana. Un aranzel proteccionista (1892) estimulà encara més aquest nou sector, i fou aleshores que moltes empreses s'equiparen amb maquinària moderna per a la fabricació de mitgeria minvada (telers cotton) i auxiliar (remalloses, gregues). Mentre el gènere de punt prenia aquest increment a la ciutat, hi minvava la vella indústria dels teixits i filats, perquè la força del vapor havia deixat de ser econòmica i hom preferia instal·lar-se a les conques fluvials a la recerca de la propulsió hidràulica. Al final del segle XIX eren poques les empreses d'aquest darrer sector que romanien obertes a Mataró, i encara la majoria de les que quedaven hagueren de tancar en començar el segle XX.

La guerra d'Ultramar (1895, guerra de Cuba; 1896, insurrecció de Filipines), amb el desastre final del 1898, que determinà la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, produí una crisi palpable a Mataró en el camp de la manufactura, que s'afegí a la desgràcia que per a l'agricultura havia representat la invasió de la fil·loxera (1888), per tal com arruïnà les vinyes i causà fortes pèrdues als colliters durant molt temps.

La fi del segle fou, doncs, poc afortunada a Mataró, i més si hom té present que ja feia algun temps que s'hi produïa un dèficit vegetatiu; la natalitat havia anat en descens i la mortalitat havia augmentat, fenomen que algú va atribuir, a l'època, a les deficients condicions sanitàries de la població i a determinades circumstàncies del treball fabril, especialment el de les dones i les criatures. Era l'altra cara del progrés industrial.

* Enciclopèdia catalana

Història de Mataró: De la Guerra de Successió al 1814

Tots aquests privilegis resultaren vans com a conseqüència del desenllaç a què va arribar la guerra de Successió. El 1713 Mataró hagué de tornar a l'obediència de Felip V, i aleshores s'encetà una nova etapa de la seva història, caracteritzada per la repressió, l'allau de contribucions i de subsidis que la ciutat hagué de pagar.

No cal dir que el sistema tradicional de govern local fou abolit a Mataró, com a tot Catalunya, i que el consell desaparegué per a deixar pas a l'ajuntament d'encuny borbònic. Mataró, això no obstant, pogué conservar el privilegi de ciutat que li havia estat concedit per Felip V. És més, amb els decrets de Nova Planta, Mataró fou designada cap del corregiment del seu nom, la demarcació del qual abastava des de Montgat fins a l'exvegueria de Girona i comprenia la sotsvegueria del Vallès.

Dins aquesta jurisdicció corregimental es comprenien 102 poblacions, entre les quals figuraven Sabadell, Terrassa, Granollers, viles aleshores demogràficament molt per sota de Mataró. La nova etapa que s'obrí amb el nou ordre borbònic comportà una recuperació local lenta i progressiva de Mataró. El desenvolupament urbà del segle XVIII es féu sobre la base dels eixos dels camins d'accés a la ciutat. Hom continuà l'edificació als carrers d'Argentona i de Sant Josep i als encontorns. A fora del portal de Barcelona començà la urbanització de la plaça de Santa Anna i la Rambla, en direcció a Barcelona. També s'edificà al llarg del Camí Ral cap a llevant, i des d'aquesta mateixa via s'obriren nous carrers en direcció a mar.

Igualment s'obrà a fora del portal d'en Feliu, al llarg del Rierot, i a fora del portal de Valldeix, vers el convent de les Caputxines, el Camí Fondo, etc. Dins la caseria urbana s'aixecà el convent de les Caputxines (1741), l'hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, amb la seva església (1747), el col·legi de les Escoles Pies de Santa Anna i l'església (1789). Així mateix, el temple parroquial fou ampliat amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors, decorada amb pintures d'Antoni Viladomat (vers 1727-37).

Mataró era tingut al segle XVIII per una ciutat molt laboriosa. Els menestrals (blanquers, fusters, sastres, sabaters, corders, mestres de cases, serrallers, etc. ) hi eren nombrosos, seguits pels pescadors, mariners i jornalers. A llur costat figuraven els confiters, droguers, sucrers i argenters, que posseïen una certa força econòmica, ensems amb els corredors d'orella, els botiguers de teles, els negociants i els mercaders. Tampoc no hi mancava un petit estament nobiliari.

Entre les activitats manufactureres sobresortien els teixits, principalment els de seda (vels, velluts, etc. ) i de lli, com també la fabricació de puntes i blondes al coixí, la mitgeria de seda i de cotó i l'estampació d'indianes, tan estretament vinculada als teixits de cotó. D'altra banda, el conreu de la vinya i la producció vinícola excel·lien com al segle precedent. Segons el cadastre del 1757, la vinya era aleshores el conreu més estès al terme. L'horta, en canvi, hi ocupava poca superfície, però era patent l'esforç que es feia en la transformació dels terrenys en hortes i la prèvia captació i conducció de les aigües.

El 1786 Joseph Townsend s'admirà del conreu hortícola a Mataró i també de la fertilitat de la terra, i a la fi del segle el baró de Maldà remarcà, en un dels seus viatges, l'atractiu de les hortes mataronines, per l'abundància de l'aigua i de les verdures que s'hi produïen. Una tercera branca de l'economia setcentista fou la marítima. La posició de la ciutat ran de mar afavorí, sens dubte, el tràfic i el comerç mataroní. El 1739 s'afirmava que era el més important dels ports del Principat després del de Barcelona.

Això no obstant, cal reconèixer que, com al segle anterior, els comerciants barcelonins hi tenien molts interessos. Dels anys 1774 i 1775 i del 1776 tenim testimoniatges que revelen el moviment del tràfic marítim a Mataró. El gros principal d'aquest tràfic era amb Barcelona i altres llocs marítims del Principat. També hi havia relació amb França (port de Marsella) i Itàlia (port de Gènova), i amb d'altres llocs més llunyans, com Holanda, Nova Anglaterra, etc. Molts dels gèneres desembarcats a Mataró, procedents de l'estranger, anaven amb destinació a l'interior del país: Reus, Manresa, Solsona, Lleida, etc., però també a Valladolid, Guadalajara, Alcalá de Henares, Madrid i Toledo.

El port de Barcelona acabà absorbint d'una manera gradual aquest darrer tràfic, i la platja mataronina restà al final de segle només freqüentada pel cabotatge. Pescadors i mariners constituïen, doncs, un gremi important a Mataró. Precisament en promulgar-se, l'any 1752, la nova ordenació de les matrícules de mar, fou creada la Província de Marina de Mataró, amb una demarcació que arribava des de Montgat fins a Tossa.

Aquesta província havia d'ésser al segle XVIII la més important de les cinc en què es dividí el Principat pel nombre de matriculats que sempre enregistrà. La pesca es feia no tan sols a les mars locals, sinó fins i tot a les costes de Provença i de Ligúria, i també a la desembocadura del Guadiana, a Ayamonte, on els pescadors mataronins, formant companyies, es traslladaven anualment amb d'altres pescadors de la costa per Sant Pere i d'on retornaven per Pasqua. D'això es derivà la seva intervenció en la fundació de la població de La Higuerita (avui Isla Cristina, Huelva).

A partir de la primera alliberació de comerç amb el nou món, l'any 1765, foren molts els patrons mataronins que s'enrolaren en la carrera d'Amèrica, i al seu costat no pocs pilots, sobrecàrrecs i mariners. D'altra banda, els mariners locals no havien deixat de fer el transport indirecte de productes al nou món, és a dir, de portar-los fins a Cadis per a ser transbordats als vaixells de la travessia atlàntica.

Mataró també tingué escola de pilotatge, fundada el 1781; si bé deu anys més tard fou agregada a la que funcionava a Arenys de Mar, el 1798 s'aconseguí que retornés a la ciutat. Quant a la construcció naval, la confraria de Sant Elm adquirí l'any 1758 un gran espai de terreny davant mateix de la platja, entre els actuals carrers de Sant Antoni i de Balmes, on fou instal·lada la drassana local, molt activa durant tota la resta de segle en la construcció d'embarcacions de tràfic i de pesca. Amb tot això no és estrany, doncs, que les guerres entre Espanya i Anglaterra fossin nefastes per a l'economia mataronina, en quedar tallades les comunicacions atlàntiques, sobretot com ocorregué el 1796.

Aquest conflicte, que en acabar el segle encara durava, produí una crisi molt sentida a la ciutat, per la paralització de les activitats del comerç i de la manufactura, i per l'atur forçós que comportà. Per pal·liar aquest contratemps es formà a Mataró, l'any 1799, una junta de caritat, amb el propòsit de recaptar almoines d'una manera directa, o bé mitjançant l'organització de rifes, balls, representacions teatrals i altres entreteniments per tal d'aconseguir cabals per a ajudar els obrers sense feina i les famílies dels mariners que havien quedat blocats a Amèrica.

Els primers anys del segle XIX no foren pas gaire favorables a la ciutat, primer perquè continuava la guerra amb els anglesos —malgrat el parèntesi de la pau d'Amiens (1802)— i després per la invasió del nostre país per part dels exèrcits napoleònics (1808-14). Certament, el Corpus de l'any 1808 fou un dia memorable a Mataró pel fet d'haver-hi entrat a mata-degolla les tropes franceses del general Lechi, com a rèplica a l'oposició de què foren objecte pels mataronins, a l'entrada mateixa de la ciutat.

Deixant de banda aquest episodi, Mataró va romandre relativament al marge de la guerra, puix que durant els quatre primers anys de l'ocupació francesa només fou objecte d'unes poques incursions que hi feren els francesos de la guarnició de Barcelona per emportar-se'n queviures o imposar fortes contribucions.

Aquesta pau relativa permeté la continuació d'algunes activitats econòmiques a Mataró i fins i tot de realitzar operacions de comerç amb Amèrica, via Tarragona primer, i Cadis després, que permeteren d'obtenir argent mexicà tan necessari aleshores per a la resistència. Dissortadament, al principi del 1812 els napoleònics es fortificaren d'una manera permanent a Mataró, prop del convent dels caputxins, des d'on dominaven la ciutat, la qual tingueren d'aquesta manera sotmesa fins a l'acabament de la guerra. Però la pau no féu ressuscitar les antigues activitats del comerç atlàntic, pel fet que va coincidir amb la pèrdua dels mercats colonials que tant havien estimulat la producció local des de la liberalització del comerç amb Amèrica en temps de Carles III.

Història de Mataró: El Mataró Modern

Pintura de Lluís Esplugues del 1872 que mostra la ciutat de Mataró des del mar.

A partir del segle XVI es produí a Mataró un creixement demogràfic destacable, gràcies a la seguretat que proporcionava la protecció defensiva de la vila, malgrat ser a la vora la mar. Entre els factors favorables a aquest progrés demogràfic, cal esmentar també la immigració de francesos que al llarg del segle afectà Catalunya i principalment el Maresme. La fundació l'any 1591 a Mataró d'una confraria dita dels francesos, sota l'advocació de sant Sebastià i sant Roc, és una mostra de l'arrelament a la vila per part dels treballadors del país veí.

En aquest segle s'edificà pels volts de Santa Maria i de la plaça del mercat, i sembla que en una primera etapa s'obriren el carrer d'Avall (avui d'en Pujol) a migdia i el Carrer Nou a tramuntana, i després el de Barcelona sota del primer i el de Bonaire a sobre del segon. L'acció urbanitzadora també traspassà la Riera, i així s'aixecaren cases al carrer del Monestir (Sant Josep) i al d'Argentona i, probablement, també al d'en Moles.

Entre les noves construccions de l'època cal esmentar el convent de Sant Josep de pares carmelitans, al carrer de Sant Josep o del Monestir; la capella de Sant Simó, al final de la riera de Valldeix, i l'acabament de les obres de construcció de l'església parroquial i del retaule major, la pintura del qual fou confiada als mestres Nicolau de Credença i Pere Nunyes. De la mateixa època és la creu de terme que el consell municipal resolgué l'any 1562 de fer semblant a la creu de Badalona. En canvi, per la banda de llevant, la construcció no prosperà gaire a causa, sens dubte, del desnivell que hi havia vers el Rierot.

Però la característica més remarcable del Mataró del segle XVI va ser la defensa de la vila, perquè la protecció dels pirates es féu molt més necessària, atesa la proximitat del nucli urbà a la mar. No bastava de muntar un servei de guaites i talaies a càrrec de deseners per a prevenir qualsevol temptativa de desembarcament de pirates barbarescs, sinó que calia prendre mesures més efectives. Per aquest motiu, els anys 1546-61, aproximadament, es dugué a terme l'obra de fortificació de l'església parroquial (amb troneres i ballesteres). Però aquesta defensa no fou considerada suficient i per aquest motiu s'emprengué l'obra d'encerclar totalment la vila amb una muralla. Si bé l'any 1569 el virrei concedí autorització per a dur-la endavant, els treballs toparen amb dificultats que posaren alguns propietaris de cases disconformes amb la traça que es donava al mur. Finalment, el virrei Fernando de Toledo ordenà, l'any 1579, que la muralla s'aixequés seguint el projecte d'un enginyer reial, J. de Setara, i d'aquesta manera les obres pogueren prosseguir sense entrebancs.

El clos ocupava una extensió d'unes 14 ha, amb un perímetre d'uns 1 450 m aproximadament (cal advertir que no tota aquesta extensió era ocupada per cases o per vies urbanes, sinó que hi havia patis, terrenys de conreu i espais buits que quedaven intramurs). Avui, malgrat que la muralla és destruïda en la seva major part o desfigurada per l'edificació, encara se'n pot seguir el traçat. Aquest mur anava des del portal de Barcelona, per la baixada de Santa Anna, cap a l'anomenada muralla d'en Titus, i prosseguia pel darrere de les cases del carrer de Barcelona cap al carrer de l'Hospital. En aquest indret encara es conserva una torre de defensa. A continuació tombava per les Espenyes fins a arribar a la baixada d'en Feliu, des d'on continuava per la Coma i s'adreçava cap a la Riera (tros anomenat muralla dels Genovesos), i d'ací, per la muralla de la Presó, tornava cap al portal de Barcelona pels llenços de muralla anomenats del Tigre i de Sant Llorenç.

Quedà fora de la muralla un petit conjunt d'edificacions al Pou d'Avall, aproximadament pels volts del carrer de l'Hospital i el començament del de Sant Pere, per tal com aquest indret queia molt a baix del replà on s'havia anat aixecant la caseria urbana des dels segles anteriors. La muralla tenia diversos portals d'accés; el principal era el portal de Barcelona, el qual posseïa dues torratxes i una capella i hi figuraven també, per acord de l'any 1586, “”les armes del Rey e de la vila”. Pel que fa a les activitats, els talls de menestrals revelen l'existència a Mataró d'una gamma d'oficis, com ara teixidors, bracers, rajolers, boters, calafats, paraires, boixadors, mariners, pescadors, pagesos, etc. La collita del vi sobresortia entre les activitats del camp, mentre que a la platja hi havia tràfic marítim.

En l'aspecte polític i administratiu cal esmentar la introducció, l'any 1519, per disposició de Carles V, del sistema insaculatori per a designar els càrrecs del municipi, la separació de Llavaneres, l'any 1543, de l'entitat local que des de tan antic formava amb Mataró, i la concessió que Felip II de Castella féu a la vila, l'any 1585, de poder nomenar síndic i de participar en les tasques de les Corts Generals de Catalunya. Durant el segle XVII Mataró va experimentar un creixement urbà i demogràfic que situà la població entre les primeres de Catalunya. El clos emmurallat es féu insuficient per a abastar aquesta expansió, i per tant l'edificació hagué d'estendre's extramurs, principalment al llarg del Camí Ral, a sota mateix de la muralla, tant en direcció a ponent com a llevant, i àdhuc s'estirà d'una manera perpendicular a la platja, de la qual sempre s'havia allunyat. Des del Camí Ral, doncs, foren aixecats els carrers de Sant Antoni, de Sant Joan i de Sant Pere.

La ruptura del cercle emmurallat també es produí en altres indrets de la població: als carrers de Sant Josep i d'Argentona, al Massevà i fora del portal de Valldeix. L'expansió urbana mataronina fou feta sobre la base d'una edificació de tipus extensiu, sense gens de relleu artístic ni monumental. Amb tot, es construïren dos nous convents, avui desapareguts, un de caputxins a l'indret del cementiri actual, i un altre de monges carmelitanes (actual plaça de les Tereses). Cal esmentar, també, la construcció de l'edifici de la Casa del Consell, començada l'any 1635 a la Riera, segons projecte de Jaume Vendrell, en el lloc on des de molt antic hi havia un petit hospital de pobres i la capella de Santa Magdalena. També es construïren uns molins fariners en el paratge avui conegut pels Molins, que funcionaven mitjançant l'aigua de les mines de la conca de Valldeix, degudament canalitzada.

* Enciclopèdia catalana

La història de Mataró: La prehistòria i l' antiguitat

La prehistòria i l'antiguitat

Les restes de poblament més antigues corresponen a la civilització anomenada dels sepulcres de fossa, representada per uns enterraments descoberts a la població (a l'extintoreria Marchal) i al veïnat de Mata, on aparegué el material neolític típic amb grans de collaret de cal·laïta. Una altra cultura present és la dels urnerfelder o camps d'urnes, de la primera edat del ferro, a la qual pertanyen uns vasos hallstàttics que alguns autors daten dels segles VIII-VII aC i que foren trobats al paratge de l'Estrada. Al replà ocupat pels entorns de l'església parroquial de Santa Maria i la Plaça Gran ha aparegut terrissa ibèrica (segle IV aC) feta amb torn, sense decorar, barrejada amb la campaniana; això fa pensar que els pobladors indígenes ja devien tenir una preferència a instal·lar-se en aquests indrets abans de la romanització o durant la seva implantació.

Els historiadors antics Mela i Plini situen entre Badalona i Blanes la població d'Iluro. Plini qualifica les tres localitats d'”oppida civium romanorum”. Al seu torn, Ptolemeu esmenta en una posició semblant una Aíluron que coincideix amb l'Iluro dels dos primers. La descoberta a Mataró, al llarg del temps, de notables vestigis arqueològics de l'època romana ja va fer creure als historiadors que ací es trobava el solar de l'antiga Iluro.

Tanmateix, les troballes al terme de Mataró han estat molt abundants i es densifiquen, precisament, als encontorns de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran, la plaça de Sant Cristòfol i la plaça del Beat Salvador, de les quals són una bona mostra els paviments de mosaic que es conserven in situ en aquella primera plaça, i les restes de la propera vil·la de Can Xammar.

També la Riera ha ofert un bon nombre de sepultures de tegula a diversos llocs; hom parla fins i tot de l'existència d'un columbarium. Són també abundants les restes a l'entorn de l'església de Santa Maria, a les proximitats de la qual romangueren des de temps immemorial unes ares dedicades per sevirs augustals a diverses divinitats paganes, avui al museu de la ciutat. Encara es coneixen poques notícies sobre l'estructura d'Iluro, però les excavacions han posat al descobert fonaments de cases, clavegueres, el que seria probablement el carrer principal de la ciutat, etc.

Molts dels materials trobats fan pensar que la ciutat tingué gran rellevància i que era dotada d'edificis notables. Quant a l'epigrafia, cal remarcar la troballa feta l'any 1814, a la Riera, d'una làpida dedicada a L. Marc Optat, duumvir Ilurone, cosa que confirmà la localització de la romana Iluro al Mataró actual. Als afores de la ciutat també han aparegut vestigis de qualitat, com ara un monument funerari excavat al Camí del Mig, i restes d'importants vil·les rurals, de les quals sobresurt la de Torre Llauder.


*Enciclopèdia catalana