Quadern d' Estiu (II): El Mataró Anònim

Troballa d' uns esquelets al carrer Lepanto de fa 300 anys

"Unos obreros que hacían obras para construir una piscina en el patio interior del número nueve de la calle Lepant de Mataró se vieron sorprendidos el miércoles por el hallazgo de dos esqueletos, por lo que dieron aviso a los Mossos d'Esquadra, cuyo departamento científico se desplazó al lugar para investigar el hallazgo. Las primeras estimaciones apuntan a dos cuerpos de hace más de 300 años.

Las fuentes consultadas datan el hallazgo, a falta de pruebas posteriores, en el siglo XVIII, hace 300 años, precisamente en una época en la que Felipe V concedía el título de ciudad a Mataró, lo que significaba un reconocimiento a la población. El principal núcleo habitado se hallaba en el interior de las murallas, pero tras la consolidación de la urbe se extendió, en este caso a lo que podría ser el barrio marinero. Los dos esqueletos han aparecido enterrados conforme a la tradición cristiana de la época sin que se apreciasen detalles de haber fallecido violentamente, pese que la ciudad vivió una etapa bélica sobre 1713. En la vivienda se han paralizado las obras de la piscina hasta que los expertos finalicen las excavaciones.

El año pasado Mataró celebró su tricentenario, por lo que los esqueletos hallados pueden relacionarse con aquella población, que por la zona en la fueron localizados sería de extramuros. Las excavaciones posteriores podrán determinar si existen más cuerpos enterrados en la zona o si se localizan otros objetos de la época.

En 1715, Mataró contaba con 1.029 casas. Cuatro eran de caballeros; once, viviendas de ciudadanos honrados; cinco de burgueses; tres de médicos, y siete de clérigos.

En la ciudad, hace 300 años se contabilizaron 61 cabalgaduras menores, 14 carros con caballos y nueve carros con un par de bueyes cada uno."

Font: http://www.lavanguardia.com/vida/20150925/54435469019/esqueletos-mataro.html#ixzz3mkrB1Uv5

Passejada espeleològica per la "gruta" de Can Palauet

Va ser ahir, en que la sort i la casualitat van col·locar una tarima just al davant de l'arxiu municipal. M'ho havia promès i aquest cop, per d'altres, he complert amb el pacte. Em podeu veure casc i reixeta al cap, bufanda (estic constipat) i somriure confiat en la incursió per una de les nombroses, se'n compten més de seixanta, grutes o hipogeus de la nostra ciutat. 

El rellevant del fet, va ser la sorpresa de trobar-me allà on volia en el moment precís en que una senyora d'agradable factura em convida a passar. Un cop d'ull ràpid als meus deures retornava en forma de cluc: via lliure!     

  

L'entrada a l'exposició sobre la que us he parlat les darreres setmanes va ser una barreja entre curiositat i incredulitat, al fons m'esperaven diversos plafons i corria a llegir-los no fos cas que la realitat em jugués una mala passada. Tot un descobriment sobtat. 

El millor estava per venir però, se'm acosta un dels responsables de sala i m'atansa un casc, i una xarxa entenc pel cap, acte seguit conduït per una llum començo a descendir a les profunditats, una estança estreta, petita de no més de 1'80 m d'alt (pico amb el cap) entre poc i massa 2 m d'ample. Era un espai reconegut, pràcticament calcat a les imatges que un tal Jordi Tarradellas em va ensenyar anys enrrere quan vaig saber de l'existència d'aquests túnels d'ultratomba. 

A vista, crec que el descens rondaria els 6-8 metres de profunditat. No era un túnel uniforme era més aviat regirat amb revolts, dimensions reduïdes, tot just una persona a estones en el transcurs d'uns 20-25 metres a tot estirar. 

Alguns elements remarcables des del punt de vista constructiu i que impressionen són els orificis formats en la seva excavació, que s'estima entre 4 o 5 cents anys enrere i els més recents del segle XVIII, es pot determinar clarament els punts d'impacte de les eines de perforació, segurament pics de petites dimensions, per l'espai dic. Altres consideracions giren entorn als espais destinats, entenc, a situar algun tipus d'il·luminació i que acompanyen als curiosos al llarg dels passadissos. La petita lleixa o banc a la sala final. 

Els elements constructius són propis de l'època i coincideixen amb d'altres que em pogut seguir en a Un Mataró no tan llunyà com el famós dipòsit, maó i pedra, sauló pur els darrers metres. Em va cridar l'atenció un dels revolts on s'hi pot apreciar (fotos de més abaix) una mena de fonament o pilar de maons, del que en desconec si forma part de la pròpia gruta o és un element trobat i esquivat en la confecció de la mateixa. 

Caldria una revisió més exhaustiva del fenomen de les grutes de Mataró per treure'n l'entrellat, però qui va dir que érem prudents? 

• Quan més abaix menys oxigen, per tant una de les hipòtesi sobre el possible amagatall quan anaven mal dades pot ser pràcticament descartada excepte que es proporcionés alguna mena de ventilació. Érem tres i en poc menys d'un minut l'aire ja es notava viciat.

• Els líquids queden descartats pel fons de terra, cosa que pot ser més factible en el cas del dipòsit trobat a la Plaça Gran.

• És un element prou comú, més de seixanta, alguns de llarg recorregut, com per establir que es tractava d'una pràctica habitual en les cases d'aquell Mataró, que cal recordar era de poblament molt recent i dispers i que no va començar a constituir-se en nucli fins aquell moment.

• Comparteixen unes característiques molt similars pel que fa als materials i la tipologia de la petita sala final que els tancava.

• Sembla que podien ser d'us privat, per part dels de casa. Aquí se'm obren dubtes, rebost? evitar Impostos? por a la pirateria en els primers temps? Se'm fa estrany un rebost tan profund. Amagar una part del que s'havia guanyat per evitar donar parts essencials dels bens. Establir una reserva d'aliments en cas de necessitat (guerra, mals temps...) i preservar-la d'altres sembla més propi. 

• Sembla més un ús privat que públic dels primers temps de repoblament després de la dispersió tardo romana. 

Per a més informació consulta altres reportatges del nostre bloc: 

L' hipogeu del carrer Barcelona

Exposició a Can Palauet

Un dipòsit del segle XVI

Un dipòsit del segle XVI?

web Ajuntament de Mataró

Una propospecció feta diumenge al carrer de Santa Maria 9, on es troba la botiga Món Viu, ha permès a l'Ajuntament de Mataró trobar un dipòsit per contenir líquids que data del segle XVI i que es troba en perfectes condicions. L'objectiu d'aquestes prospeccions és troba run espai de grans dimensions sota la plaça que diversos testimonis asseguren haver accedit quan eren joves a l'any 1937. La cambra trobada fa 8,30 metres de llargada, 3,20 d'amplada i 2,8 d'alçada, i està construït amb carreus de grans mides i cobert amb una volta de maó.

Capgròs

El dipòsit es va localitzar els anys 90 però s’hi va accedir a través d’una altra finca. Llavors no es va poder documentar exhaustivament. La troballa permet, a part de catalogar-lo, delimitar i concretar la zona d’exploració del gran espai que es diu que existeix sota la plaça.

La informació dels testimonis va provocar que als anys 90 l’Ajuntament realitzés unes primeres prospeccions amb resultat negatiu. Al 2013 es van fer dues prospeccions geofísiques, una mitjançant la tomografia elèctrica i l’altra amb el georadar. Es van detectar anomalies a banda i banda de la plaça que podrien correspondre a dues cavitats o zones construïdes, però no es van obtenir evidències clares. El passat 22 de febrer es va fer el primer sondeig per trobar aquest gran espai però es va haver d’aturar quan es van localitzar restes pertanyents a la ciutat romana d’Iluro.

"Mataró, la ciutat llegendària" un reportatge de la Vanguardia

En aquest bloc hem treballat sobre una de les grans curiositats de la nostra ciutat, l'existència vora muralles de nombrosos hipogeus carrer Barcelona i les curiositats i misteris que la imaginació hi pot concebre. Ara en aquest reportatge de la Vanguardia se'n fan ressò. Sembla que també es prepara pròximament una exposició a Can Palauet, seguirem atents a les novetats sobre el tema i a les investigacions entorn als seus misteris. 

Una intervención arqueológica en el subsuelo de la plaza Gran de Mataró, en busca de lo que la memoria popular define como una misteriosa cavidad subterránea de grandes dimensiones, avalada por modernos sondeos geofísicos, ha contribuido a alimentar la leyenda sobre numerosas galerías y túneles subterráneos bajo la ciudad. La investigación ha aportado veracidad a estas fábulas y ha propiciado un hallazgo sorprendente.

Sólo en el núcleo antiguo de la capital del Maresme se han catalogado hasta 62 hipogeos, galerías subterráneas excavadas en el subsuelo durante el siglo XVI. Se trata, según Ramon Reixach, concejal, historiador y presidente del Consell del Patrimoni Històric, de construcciones subterráneas de época moderna a las que se accede desde una vivienda particular o edificio público, mediante un túnel de unos 60 cm. de ancho por 1,70 metros de altura, con fornículas -supuestamente para colocar lámparas-, y que desciende entre 10 y 13 metros de profundidad a través de unas escaleras que abocan a un corredor angosto. Este lleva a una cámara final de unos tres metros de diámetro, con bancales corridos excavados. "Las grutas respetan la estructura del hipogeo clásico", detalla Antonio Di Meo, arquitecto que cataloga estas insólitas construcciones, elaboradas con arcos de vuelta que, sin ningún tipo de duda, fueron cimentadas por los mismos poceros expertos en construir las minas de agua.

Los primeros hipogeos detectados en Mataró son del siglo XV pero la mayoría datan del siglo XVI, "momento en el que surge la actual ciudad", detalla Reixach, ya que la presencia romana discontinua propició que la antigua Iluro fuera abandonada hasta que se estableció una villa, momento en el que surgen estas grutas "en las casas de alto nivel social", y que se han mantenido activas 300 años. En 1500, Mataró apenas contaba con 2.000 habitantes entre murallas, la mayoría de los cuales se dedicaban a las explotaciones vitivinícolas.

Son varias las teorías que abonan el misterio de estas peculiares construcciones subterráneas. Según el historiador Ramon Reixach, podían ser lugares de reunión, pero también las típicas fresqueras para mantener los alimentos en buen estado de conservación, "ya que en los hipogeos la temperatura se mantiene estable, entorno a los 13º" todo el año. "Hay quien habla que eran escondites ante los ataques de los piratas" y otros que se utilizaban para esconder contrabando. Incluso asocian los hipogeos a reminiscencias precristianas de culto a las ánimas de los difuntos "como los lararium romanos, altares dedicados a los muertos, una especie de santuarios familiares".

Se entendería la presencia de estas construcciones en el contexto urbano de Mataró, una ciudad muy próspera durante del siglo XVI, con viviendas unifamiliares de planta y piso con el típico portal circular que aún persiste en los núcleos urbanos, construidas entre murallas que cerraban el perímetro ante los ataques de los piratas. Era imperativo legal mantener la protección sobre el monopolio de la corona, "el vino que desde Mataró se enviaba a las galeras". Cuenta Reixach que se ha documentado que vino -de muy baja calidad- elaborado en Mataró sirvió para saciar a las tropas de los Reyes Católicos que mantenían el asedio a Granada. Después, estos hipogeos se podían haber utilizado para instalar alambiques con los que el vino destilaba aguardiente, un licor muy preciado y valorado que se llegó a exportar a los mares del norte. Los viñedos fueron el inicio de la riqueza de las familias rurales cuyos herederos invirtieron en la industria textil. convirtiéndose en los protagonistas de la gran revolución industrial.

En Mataró, según el arqueólogo municipal, Joaquim García, sobre estos "elementos desconocidos" catalogados como Bien Cultural de Interés Local, se ha empezado a recopilar información "hace cuatro meses" para unificar las noticias dispersas que se han transmitido de generación en generación. El primer elemento que se conserva sobre los hipogeos es un escrito de 1956, pero sin que hasta hoy se haya abierto una línea de investigación. Con posterioridad, se profundizará en los archivos y se analizarán las intervenciones arqueológicas en las que podrían haber aparecido más grutas subterráneas para "desvanecer las dudas cronológicas y funcionales".

Visualitza el vídeo reportatge a  http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20150402/54429390000/nma.html#ixzz3WKI9g3if

La mirada inquietant: Josep Samsó i Elies

La de Josep Samsó és una història explicada ja fa temps en aquest bloc Samsó. En que hi reproduïa una breu relació de fets que es van succeir abans de la seva mort.

Fullejant un dels llibre que el meu pare consulta habitualment sobre la Guerra Civil a la zona de la franja, a demanda d'un estudiant de Lleida que busca informació sobre els primers dies de l'alçament, entre pàgines i comentaris sobre testimonis coneguts del poble "los de ca Faricoquis, los de Torrotxo i los de ca Colás..." he redescobert una fotografia del Dr. Samsó, com se'l coneixia a Mataró. 

Reconec que no recordava exactament, fil per randa, tot allò que havia escrit en el bloc sobre ell però si que arribo a discernir la importància que té en el context del moment, en el que la col·lisió ideològica no deixa cap espai als debats profunds, als matíssos, a la raó, només procedeix l'acció de forma inclement i brutal.

És el que és, el que va ser, he trobat el testimoni fotogràfic del jacent Dr. Samsó. Calçant espardenyes, vestit de comú, amb la cara ensangonada després de l'execució. He recordat qui era i com va morir, en aquest peu de pàgina del llibre "El reñidero español" de Franz Borkenau, testimoni de l'acarnissada pugna, explica que és una de les poques imatges que es conserven on es manifesta la violència contra els clergues. 

En aquest cas, he volgut mantenir la part superior de la fotografia on s'observa un milicià de Barcelona sostenint la representació del que entenc és un Jesucrist decapitat mentre braç en alt i puny tancat el mostra victoriós.  

"Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.

[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.

Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]

[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,

lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.

Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.

Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.

Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.

L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.

Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?

Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.

Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.

De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.

La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”

El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]"

El misteri continua...La Plaça Gran

Una història que es dóna per certa a Mataró però que mai s'ha pogut verificar és la de l'existència d'un gran espai soterrat al subsol de la plaça Gran. Una sala a les entranyes del centre de la ciutat, que diversos testimonis orals, veïns dela mateixa plaça, asseguren que existeix. Hi van accedir, diuen, l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan eren tan sols uns infants, i des d'unes escales que s'originaven a l'interior d'un immoble de la plaça Gran. Però aquest espai, que es remuntaria als segles XVII o XVIII (per tant no seria cap refugi de la Guerra Civil, tot i que s'hauria emprat com a tal) mai s'ha trobat.

Als anys 90, arran d'aquestes informacions dels veïns, l'Ajuntament va realitzar una primera prospecció que va donar resultats negatius. Però el consistori ha insistit. A l'any 2013 va reprendre la recerca, amb prospeccions geofísiques al subsol que van donar noves esperances per demostrar l'existència d'aquest indret. La tomografia elèctrica -que permet obtenir imatges en superfície a partir de la conductivitat del subsol- i les tècniques de georadar emprades van permetre detectar anomalies a banda i banda de la plaça, que podrien correspondre a dues cavitats. 

Les evidències, però, no eren prou clares, així que calia fer una exploració arqueològica, que es va acabar duent a terme ahir diumenge. Els treballs van consistir en l'obertura d'una rasa que volia arribar als 4 metres de profunditat a la confluència entre el carrer Santa Maria i la part alta de la plaça Gran, el punt on els veïns situen l'escala per descendir al subsol. Quan es portava un metre i mig excavat, però, van aparèixer un mur que els arqueòlegs van identificar com de l'època romana. Això va obligar a aturar els treballs, tal i com marca el protocol, per evitar els danys a aquestes restes, i a tapar la rasa. L'excavació ha quedat avortada i l'objectiu ara és estudiar si es pot iniciar des d'un altre punt de la plaça. 

Ara fa uns anys escrivia en aquest bloc algunes retalles sobre el que vaig considerar "el misteri de la plaça gran". La Plaça Gran. Això que en diem la història no s'acaba mai , avui amb un nou intent de treure'n l'entrellat, sembla que un cop més... haurà de ser per un altre "post".

Font: Capgros 

Del perquè el Barcelona-Mataró no es va fer amb l' ample de via europeu converses amb Joan Salicrú

"Qualsevol translació del que llegiran amb la situació actual és pura fabulació del lector. 

El 30 de juny de 1843, el grup de promotors del tren Barcelona Mataró va demanar al govern espanyol una concessió per fer el mencionat ferrocarril. El govern provisional format arran de l’exili del general Espartero, va resoldre la petició aquell mateix estiu, el 23 d’agost. No es deia res de l’ample de via amb què s’havia de treballar. Però un any més tard, el desembre de 1844 l’executiu espanyol acceptaria un informe de l’enginyer Juan Subercase per establir les condicions per a obtenir una concessió ferroviària, que incloïa la menció a l’ample de via ibèric, el de 1,67 versus l’europeu, d’1,44 metres.

No obstant, a l’hora d’abordar la construcció del ferrocarril català, es va decidir treballar amb l’ample de via europeu. I així es va fer. El director de la companyia, Ramón Maresch, s’adreçava el 29 de gener de 1847 en aquests termes al govern espanyol: “Como el camino de hierro de que se trata debe prolongarse con el tiempo, hasta la frontera de Francia, para empalmar con los de aquel Reino, es necesario que la anchura de sus carriles sea en un todo, igual a los que se usan en el dicho Reino de Francia, conformes a los de Inglaterra, Bélgica y otros países en que se ha establecido este nuevo medio de comunicación”.

De fet, el gener de 1848 –nou mesos abans de la posada en marxa del tren- ja s’havia col·locat amb ample europeu tot el tram que anava de la plaça de braus de Barcelona fins al riu Besòs, segons ha documentat el Cercle Històric Miquel Biada. Però a Madrid, el grup dirigent portava a Corts aquell mateix mes el projecte de llei del ferrocarril on constava l’obligació d’usar l’ample ibèric –cal tenir en compte que encara no existia cap altra línia ferroviària, per tant s’estava intentant modificar la realitat del Barcelona-Mataró per via legislativa-.

Dos anys abans, el 1846, davant la insistència del grup català a usar l’ample internacional per poder-se connectar amb la xarxa ferroviària europea, el govern va decidir fer una excepció i permetre-ho. Però l’acord no es va complir i amb la proposta de llei del 1848, Madrid invalidava el compromís. Davant el perill de quedar aïllada de la resta de la futura xarxa ferroviària espanyola, finalment la Companyia de Mataró va haver de desistir. I la Companyia va refer les obres per adaptar els carrils a la separació de 1’67 metres.

Tot plegat, un embolic que va condemnar Espanya a l’aïllament ferroviari respecte Europa durant 150 anys, fins la recent posada en marxa de l’AVE a París.

Qualsevol translació del que han llegit amb la situació actual és pura fabulació del lector.

* Publicat al Tribuna Maresme del mes de novembre en el marc del 225 aniversari del naixement de Miquel Biada."

La meva aportació en la conversa:

"Interessant Joan, fins ara, la única versió que coneixia sobre aquest fet era una altre, desconeixia el procés pel qual va ser finalment així com es va fer. T' explico: estem parlant d' un segle XIX extremadament proteccionista pel que fa a la producció industrial, essencialment a Catalunya i País Basc. La producció catalana difícilment podia competir, ja no en qualitat que també, sinó en preus, amb les grans industries europees ja que el seu nivell de desenvolupament fabril era major i més avançat. Tanmateix, la producció catalana es venia majoritàriament en el mercat espanyol. Val a dir també que l' ample de via superior permetia en un determinat trajecte transportar més quantitat de persones i mercaderies si es donava el cas. La orientació que van prendre, en aquest sentit, i en aquell moment, responia a la necessitat espanyola d' abastir-se d' una xarxa pròpia i la catalana de proveir al seu principal mercat. En aquella època era rara la població d' "Espanya" que no tenia la seva botiga de "teixits catalans". Podem interpretar com a lògic, des d'un punt de vista pràctic, en un moment en que aquella producció era protegida per aquelles mateixes lleis i amb aranzels enfront la resta la producció estrangera, pretendre fer una ample de via "pràctica". En un altre sentit pràctic, canviar de via permetia cobrar mes fàcilment els aranzels. Vist des d' avui dia hauria estat força més interessant equiparar-nos amb França, ja que la perspectiva ha canviat des d' aleshores. T' agraeixo el: "Qualsevol translació del que llegiran amb la situació actual és pura fabulació del lector."

Font: extret de l'original del bloc de Joan Salicrú: Coses meves

Imatges de la nostra participació al 48 hores Open Puig i cadafalch

Presentació al 48 hores Puig i Cadafalch: Què n'hem fet de la Llar Cabanellas?

Antoni Martí Cabanellas i Casanovas, metge cirurgià (Banyoles, 1814-Mataró,

1866) resident durant molts anys a l’illa de Cuba,va fer testament tancat davant el Notari Desideri Recoder i Lladó el dia 12 de desembre de 1866 deixant tots els seus béns …..Instituyo por mis herederos, a los verdaderamente pobres que sean vecinos de esta ciudad de Mataró en el dia de mi muerte...

En aquest sentit, els seus marmessors construïren, a la cantonada amb la ronda d’Alfons X el Savi, un asil per a ancians.

L’edifici, projectat pel Mestre d’Obres Jeroni Boada, s’acabà el 1874 i se’n cedí immediatament l’ús a la congregació religiosa francesa de les Petites Soeurs des Pauvres (Germanetes dels Pobres) .../ por considerarlas las más apropósito para cuidarlos y asistirlos.../

L’escriptura pública atorgada el 12 d’abril de 1871 diu que el nou edifici s’aixeca en una peça de terra plantada de vinya situada a la partida anomenada La Morberia, (D.O. Mataró ara anomenat monastrell a València) adquirida a Francesc Rafart i Poy .../ y lindante por oriente con D. Carlos de Fortuny, por mediodía con D. Felipe de Alemany, por ponente con el camino del Cementerio y por cierzo con D. José Botey Salavert.../La descripció fa esment de la nova casa, el jardí i l’hort: .../consistiendo las tales casas y terreno en un edificio que hacia el medio día se prolonga en dos alas para la conveniente separación de los acogidos y las acogidas, ocupa en su totalidad una superfície de mil ciento ochentiocho metros cuadrados, de dos altos, mide la altura de diez metros y tiene un subterráneo para bodega, con un gran patio o jardín al frente, de superfície mil cuatrocientos doce metros cuadrados en el que se entra por una gran puerta o portal que dá al camino del cementerio .../... y con un huerto, de superfície dos mil un metros cuadrados, y otras estancias al detrás.../que sumen 14000 m2.

Observem com una vegada més l’hort es fa present com a element de subsistència vinculat a les construccions religioses o assistencials. El jardí, situat davant la façana principal, conserva un arbrat de gran interès format principalment per cedres, palmeres de Canàries i mimoses. També hi trobem l’estàtua sedent d’Antoni Martí Cabanellas i Casanovas obra de l’escultor Agapit Vallmitjana.

El Pla Especial del Catàleg del Patrimoni atorga el nivell de protecció A referit a les façanes, volumetria i estructura general de l’edifici. Té la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)

Des de l' any 2000 es tancat com a servei públic a malalts mentals, que es van distribuir entre l' hospital de Mataró i el de Sant Jaume i Santa Magdalena.

Diversos projectes que prometien un espai obert amb serveis sociosanitaris i un jardí públic han fracassat o han quedat arreconats per la realitat econòmica i la voluntat política. (s' ha posat dues vegades la primera pedra)

Com a veí de Mataró espero que s' actui i es respecti la voluntat d' Antoni Marti Cabanellas ( i cito textualment) Que en fem de la llar cabanellas?

Ens entrevisten a Mataró Radio sobre la figura de Blai Parera, compositor de la melodia de l' Himne Nacional Argentí

Demà ens trobarem a Mataró Radio amb l' Enric Ventura per enregistrar l' entrevista que faig en nom d' Un Mataró no tan llunyà sobre la figura de Blai Parera, compositor de la melodia de l' Himne Nacional Argentí.

Participarem en el reportatge que el servei d' informatius realitza sobre l' autoria mataronina de l' himne. Un cop enregistrada l' entrevista publicaré les meves notes al bloc acompanyades del podcast corresponent per poder escoltar-lo. 

Les Intrigues del compte-duc d' Olivares arriben a Mataró

La Vila de Mataró fou convocada formalment mitjançant una carta reial el 17 de desembre de 1625. Els ministres reials, amb el compte-duc d' Olivares al capdavant, havien preparat acuradament aquest esdeveniment per garantir-ne els millors resultats. Aquest no era altre que la "Unión de armas", que buscava la col·laboració econòmica de tots els regnes de la monarquia per participar en les despeses defensives i militars en tots els dominis de l' imperi. 

L' oposició era previsible, per això va buscar l' aliança de diverses personalitats del Principat. Un d' ells era Enric Ramon Folc, duc de Cardona i de Sogorb, l' atzar el vincularia a la vila de Mataró.

Tot estava preparat, així doncs el monarca havia decidit anar a Catalunya "obligado de la continua instantia que los señores diputados de su Principado le han hecho para que jurasse él las leyes y constituciones". Mataró elaborà a instància del requeriment, un conjunt de peticions per a la gestió de la vida local en l' àmbit polític i econòmic, que degueren passar a segon pla davant de l' evolució que prengueren les sessions parlamentaries.

Allò que en diem atzar, la família del duc de Cardona es va hostatjar a Mataró i no deixaria de ser poc rellevant si no s' haguessin donat dues situacions prou importants. D' una banda fou el naixement d' un fill, el futur cardenal Pasqual d' Aragó, virrei de Nàpols, inquisidor general i primat de les Espanyes. El segon esdeveniment i directament vinculat a la nostra història, el trobem en el matrimoni, celebrat entre Caterina de Còrdova filla dels Cardona i Luis de Haro, fill del marquès de Carpio i nebot del compte-duc d' Olivares.

Tanmateix, Olivares havia decidit guanyar-se la confiança de Cardona amb l' esperança que la seva influència i el seu prestigi personal influirien l' estament militar i facilitarien un desenvolupament satisfactori  de les Corts, segons els projectes de la Corona. Les circumstàncies que envoltaren el maridatge no foren les més habituals en els enllaços entre famílies de l' alta aristocràcia com ara les esmentades. La celebració tingué lloc el mateix dia en què la comitiva reial féu l' arribada oficial a Barcelona, a aquesta precipitació cal sumar-li la discreció i gairebé el secret amb que l' esdeveniment es dugué a terme.

Prescindint de la fidelitat innata que com aristòcrata devia al seu monarca, el matrimoni de la seva filla amb Luis de Haro significava vincular-se no sols al nebot del comte-duc d' Olivares, sinó fins i tot al seu successor, atès que en aquell moment, i per manca de fills legítims, de Haro semblava destinat a succeir al seu oncle en el títol i en les propietats.

Tanmateix, i com es deixa veure en la informació, cap de les dues parts no aconseguí els objectius pels quals havia elaborat aquesta estratègia matrimonial. Olivares no reeixí, malgrat l' actuació d' Enric d' Aragó, a aconseguir un pronunciament favorable de les Corts a les pretensions reials, mentre que el de Cardona hagué de resignar-se a veure com el seu fill polític s' enemistava amb el comte-duc i perdia la seva confiança i els drets de la successió.

El duc defensava davant el conjunt dels militars les demandes del rei, avaluades en aquell moment en setze mil homes a punt de guerra i pagats, i, per altra banda, un donatiu en diners. Cardona per esperonar als més reticents, digué que l' ambaixador francès havia promès al rei trenta mil homes pagats per conquerir Catalunya si les Corts fracassaven. La indignació que va originar aquesta afirmació fou tan gran que el mateix Olivares, per calmar l'avalot, negà la veracitat de l' oferiment. Aquests i d' altres errors estratègics provocaren escenes com la d' Enric d' Aragó amb el marquès de Santa Coloma enfrontats espasa en mà. Era tal la polarització que com il·lustra Pujades, a la vista dels esdeveniments:

"Ab què y cosas passadas ha perdut lo Duch de Cardona tant, que li han perdut lo respecte los qui lo y tenias; y los que no, han cobrat tal atreviment que en la cara i Estat li han dit Castellà fotut;"

L' endemà d' aquests esdeveniments Olivares donà l' ordre de partir i la comitiva reial abandonà Barcelona. La Corts General restava inconclusa. D' aquestes negociacions caldria retenir-ne l' important paper que tingueren els problemes financers de la Corona en el fracàs de la Cort General i l' actitud de resistència negociadora, però no d'obstrucció, que prengueren els representants del Principat enfront la voracitat recaptadora del poder central. El tema dels "quints" fou cabdal per a les ciutats i viles, ja que la reivindicació que feu la monarquia sobre la cinquena parts dels ingressos municipals gravitava com l' espasa de Dàmocles sobre les precàries finances locals.

Pel que fa a l' actuació concreta del municipi mataroní, cal considerar que la pressió exercida sobre els estaments i la promesa de renúncia als "quints" aconseguiren el vot favorable  de la vila. Tanmateix, el conjunt d' imposicions votades per recaptar el donatiu no afectava cap producció rellevant de la població. En canvi, l' oposició frontal de la Universitat és feu palesa en tot el que signifiqués una imposició directa sobre les rendes de la terra. I també, d' una forma més forçada, la Universitat s' oposà als fogatges o repartiments que gravitaven sobre totes les economies familiars i que, per tant, esdevenien impopulars.

El duc de Cardona, en una darrera temptativa de rendibilitzar psicològicament la partença del monarca, proposà una nova votació sobre un donatiu de 3.300.000 ducats, que altre vegada li fou adversa. El diàleg institucional entre el Principat i el seu senyor havia esdevingut inintel·ligible i l' enfrontament entre el s plantejaments polítics del comte-duc i els privilegis defensats per les institucions catalanes es feu irreversible.

*La Universitat de Mataró (1589-1628) de Joan Giménez i Blasco editat  per Alta Fulla amb col·laboració del Patronat Municipal de Cultura de Mataró 1990.

Redescobrint "El misteri de la Plaça Gran"

Ara fa tres anys, a través d' un comunicat de les CUP i una intervenció d' Agàpit Borràs, vàrem saber més sobre una d' aquelles coses que tan ens agraden als apassionats de la història i la nostra ciutat, sota la Plaça Gran hi ha un misteriós espai, estructura o "anomalia" tal com ens explica Agàpit per a Un Mataró no tan llunyà:

"Dir-vos que fa un mes aproximadament, varem fer una intervenció amb un sistema que s’anomena “tomografia” a la Plaça (claus d’acer connectats elèctricament, que permeten esbrinar fins a una fondària d’uns 8-10 metres si hi ha “anomalies”). Aquesta intervenció es va fer i es varen trobar “anomalies” i això vol dir que es varen detectar evidències d’una intervenció humana. El diumenge 10 de novembre hi tornarem a les 10 del matí i farem una passada amb georadar. Llavors sabrem més coses en concret. Agraït pel vostre interès. 

Tanmateix si es concreta tot això, representa una troballa cultural que pot dinamitzar econòmicament aquesta part de la ciutat, tant central dins la Iluro romana i el Mataró medieval del XVI.. Com veieu aquests avenços tecnològics, permeten esbrinar el subsòl sense fer intervencions físiques a una fondària de 8 - 10 de metres, que tenen un cost molt més superior que la utilització d’aquestes tècniques modernes que us he comentat."

En el Bloc em parlat sovint sobre la Plaça Gran, eix a través de les diverses èpoques de la nostra ciutat, sobre la que s' han articulat, com ens exposa Agàpit, les avantpassades de Mataró.

Avui en un intent de treure l' aigua clara, sense escometre encara una acció més important i agressiva com seria la opció de foradar alguna part de la plaça, hem sigut testimonis de la batuda que han realitzat amb el georadar, de la que esperen extreure'n alguna informació rellevant. 

dipòsit de l' aigua de Lleida

A més de l' experiència de participar d' aquesta pràctica arqueològica, ficant el nas entre papers i documents, hem sabut que hi ha registres del 1937, data en que es va baixar per darrera vegada a través d' unes escales a aquesta estructura. Sembla ser, pel que hem esbrinat i ens han dit uns i altres, que es tractaria d' una estructura, possiblement un dipòsit d' aigua, molt semblant als que hem pogut veure en ciutats com Lleida o Barcelona, que aprofitaven les aigües de reguerons i canalitzacions naturals internes per acumular-la i així estar abastits en cas de necessitat.

No volem aventurar-nos més pel que fa a les dimensions, moderadament grans, les múltiples funcions i la datació concreta, seguirem atents a cada pas amb ajuda i assessorament podrem seguir fent-nos una idea d' allò que tenim sota els nostres peus.

Sílvia Alcàntara, autora d'Olor de Colònia a la Biblioteca Antoni Comas

El nostre passat industrial és molt present en l' actualitat. Nombroses fàbriques, xemeneies i demés ara convertides en parcs, places o edificis emblemàtics símbol d' un passat emprenedor alhora que un record de les generacions de persones que hi van treballar. Les condicions no sempre van ser les millors, la sobrecàrrega de treball i la insalubritat eren qüestions que no es tenien tan en compte llavors, a casa tothom que podia treballava per afegir un petit sou a l' economia familiar. Gràcies al sacrifici de molts dels nostres abans que nosaltres hem tingut la oportunitat de viure en molt millors condicions de vida i laborals. No està malament, de tant en tant, fer un cop d' ull al que va ser aquest passat, encara que sigui en d' altres llocs, per poder-nos acostar a aquella realitat i saber com érem.

Episodis de Guerra: 1713-1714

- Hem atacat Mataró. Ja ho sap, tots els botiflers de Catalunya s'han refugiat a la nostra vila. I a sobre la gent està obligada a mantenir-los. Això ens ha donat molta recluta. Són tan insuportablement presumptuosos, tan arrogants... Desallotgen les famílies de casa seva per viure-hi ells, o utilitzen els habitants de criats. Ells menjant en safates de plata i la gent morint-se de gana. I a sobre obligats a cuinar per a ells i a buidar-los la gibrelleta. -Les seves pròpies paraules l' indignaven-. Però ¿Qui es pensen que són? S' apoderen de casa nostra, ens tracten com a esclaus i tenen la barra d' acusar-nos de rebels.

El cirurgià seguia furgant a la ferida i en Busquets va deixar anar una altre esgarip.

-La qüestió -va continuar- és que hi ha hagut una delació, o casualment la nit anterior els van arribar reforços, no ho sé. - Va sospirar-. Hi havia tropa de peu i genets. No som gaire bons contra la cavalleria. Ens van escombrar.

-Quan va passar això? -vaig demanar.

-Ahir mateix.

-Les seves patrulles intenten tancar-te aquí -va apuntar en Ballester.

-Ho sé. Però no tenen prou gent per encerclar un bosc tan gran. I he enviat un grup de rereguarda per controlar els seus moviments.

Podíem donar-ne fe. En Busquets va seguir explicant-se.

-Només estic esperant que s' ens uneixin els últims per sortir d' aquí -va dir amb els llavis humits d' aiguardent, i es va tombar cap al cirurgià-. I que aquest carnisser apedaci els ferits!

-Calli d' una vegada -va dir el cirurgià-. No m' ho posa fàcil.¿Que es pensa que tinc gaire costum, de treure bales?

-¿Que no és aquesta, la feina d' un cirurgià? -vaig ironitzar.

-¿Cirurgià?- es va queixar irònicament ell sense deixar de fer la seva feina-. Me'n vaig anar de Mataró perquè tenia por de tallar el coll a algun botifler si m' agafava un rampell. -I mirant-me va afegir-: Jo sóc barber.

Vaig agafar en Ballester pel colze i me'l vaig emportar a part uns quants metres per parlar-hi en privat.

-En Busquets va fer ben fet -va replicar en Ballester-. Lluita a la seva terra i per casa seva. ¿Què volia? ¿Que ens esperés assegut? fa una setmana ni nosaltres sabíem que ens plantaríem davant de Mataró.

Tot i la distància, en Busquets ens havia sentit.

-Almenys ho hem intentat, collons. Ho hem intentat! -va cridar, reclinat sobre la sella-. I ara veniu vosaltres, de no se sap on, i ens critiqueu.

M' hi vaig acostar.

-No lo recrimino que mati borbònics. El que critico és que els posi tan fàcil exterminar patriotes, -Vaig assenyalar el meu voltant amb un gest-. Miri la seva tropa, feta miques, amagada a les profunditats d' una trista pineda. I Mataró segueix en mans dels borbònics. -Em vaig ajupir per posar-me a l' alçada de la seva cara-. Busquets, vostè té ascendents sobre aquests homes. Ordeni'ls que s' incorporin a l' exèrcit de la Generalitat. -Em vaig tombar cap a en Ballester buscant ajuda-. Ballester, digui alguna cosa.

En Ballester va estendre una mà cap en Busquets.

-Em deus vint lliures.

-Ves-te'n a la merda, tu i les teves vint lliures! -va cridar en Busquets, agitant la seva cabellera rossa i les seves llargues arracades d' or. Em va assenyalar amb un dit-. I vostè deixi d' atabalar-me.

Aquests homes no es fien dels pendons vermells, per a ells són molt semblants als botiflers. I no hi entenen d' alta estratègia, només aspiren a alliberar casa seva per tornar-hi. 

[...] -Doncs us diré una cosa: alliberarem Mataró, i prendrem els magatzems, i les seixanta mil quarteres de blat que hi ha!

Em vaig parar com si hagués topat amb una paret invisible. Vaig tornar sobre els meus passos fent grans camades.

-¿Que ha dit? repeteixi-ho! ¿Seixanta mil quarteres de blat? -vaig demanar-. ¿N' està segur?

-Els magatzems vessen. És lògic que triessin la nostra localitat com a dipòsit del seu exèrcit. És molt a la vora del cordó que posa setge a Barcelona, i els patriotes de Mataró han fugit a la muntanya. No tenen por de sabotatges.

Vaig quedar mirant al buit amb la boca oberta.Seixanta mil quarteres de blat! Tot l' aliment de l' exèrcit que sostenia el setge de Barcelona era allà, a quatre passes de nosaltres. Les Dues Corones no tenien ni idea del desembarcament del diputat. Per això només havien reforçat Mataró amb uns quants esquadrons de cavalleria, els justos per repel·lir l' assalt d' uns quants miquelets eixelebrats.

[...] davant de Barcelona hi ha quaranta mil boques reunides i immòbils. I davant nostre tenim el seu estomac: els dipòsits de Mataró. Segur que compten que Barcelona es rendirà abans que s' hagin buidat.[...]

Tornar a organitzar un nou setge els resultarà impracticable. Tindran la moral per terra, i la caixa militar de Madrid, buida. Europa està tipa de guerra. Totes les cancelleries pressionaran el Felipó perquè pacti amb la Generalitat.[...]

- Mataró se'ns lliura sense sang! -vaig cridar-. Atacant no hi perdem res i ho guanyem tot. Potser al final i tot la guerra!

-Vostès acataran les meves ordres i jo les de la superioritat -em va interrompre el diputat-. Tinc instruccions del govern de no entrar a Mataró. I no ho farem.

- Excel·lència -vaig dir amb la boca seca-, potser té aquest parer perquè no ha vist els nostres homes en acció. Si els hi ordenen assaltaran Paris i Madrid. Confií en ells, l' hi prego.

-Vinga, va, no vulgui enganyar-me -va dir en Berenguer en to de menyspreu-. Sóc vell i les cames no em sostenen. Però encara tinc la vista clara. -Em va assenyalar amb un dit, però adreçant-se a en Dalmau-. L' home que abans acompanyava el tinent coronel Zuviria, ¿ Oi que era l' infame Ballester? En Ballester! Un saltejador de postes i camins, la flor dels bandolers. Fa uns quants anys jo mateix vaig publicar l' ordre de buscar-lo, capturar-lo, executar-lo i esquarterar-ne el cadàver com a escarment públic. - Va sospirar-. Si, la guerra inverteix i subverteix l' ordre natural. I vostè, Dalmau, sap més bé que jo que la majoria dels homes del seu propi regiment no són gaire millors. Plebs de l' extracció més baixa, i com a tal sotmesa als instints menys nobles.

[...] La primera cosa que faran els seus homes serà emborratxar-se. I així que s' hauran convertit en una turba èbria cap disciplina d' aquest món serà capaç de subjectar-los. Mataró és ple de gent d'altíssima categoria, llinatges que remunten als temps de Jaume I. Mal aconsellades, aquestes pobres ànimes han comès traïció a la pàtria. Però no podem massacrar-los, i menys sense judici previ! Heus aquí la situació ideal perquè la pitjor plebs prengui la pitjor de les venjances: apunyalar els nobles i ofendre les seves dones.

¿Cal que els digui el que farien els nostres enemics amb una atrocitat així sobre la nostra consciència? Expandir la seva notícia per tot Europa, denigrant el sant nom de la pàtria catalana! I sent com som un país petit ¿No depenem potser del tauler internacional? No, senyors, no permetré que un èxit menor i transitori aniquili les nostres opcions. [...]

Tropes a l' entrada de l' arxiu de Can Palauet

Mataró va ser la segona capital més important durant la Guerra de Successió. D’aquesta manera ha situat en el mapa la ciutat, el director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro durant la presentació de la ‘Comissió Maresme 1713-1714’. Un acte que s’inscriu en la celebració de la VI Setmana Internacional d’Arxius. En aquest sentit, Alcoberro ha volgut destacar el paper de “ciutat-refugi” que va tenir Mataró durant el conflicte acollint la noblesa de l’època.

Una conferència, la d’Agustí Alcoberro, que ha servit, a més a més, per parlar d’un “heroi desconegut”: Benet de Sala. El director del Museu d’Història de Catalunya ha aprofitat per situar la importància d’aquest cardenal durant la Guerra de Successió i posar en valor la seva figura i també el seu paper durant el conflicte.

*notícia de mataroradio

SANCHEZ PIÑOL, A (2012) " Victus: Barcelona 1714" ed: La Campana, Barcelona.( pàg 391-399)