Passejada per les Escultures Públiques de Mataró

Passejada per les escultures públiques de Mataró a càrrec de Jesús Nieto i la Glòria Safont-Tria

Cartell de les Santes 2013

L’autor del cartell de Les Santes 2013 és en Pol Codina Font, escultor i forjador que viu i treballa a Mataró.

Al cartell hi ha representat les comparses mataronines i la gent que viu, segueix i fa possible la festa. Ha treballat cada figura moldejant aram per donar-li les formes de la Família Robafaves, els Nans, l’Àliga, el Drac, el Dragalió, la Momerota, la Momeroteta i les Diablesses.També hi ha afegit la Colla Castellera Capgrossos de Mataró i la Banda de l’Agrupació Musical del Maresme. Al cartell hi són presents colors vius que s’associen a l’alegria i la màgia de la festa, la multitud, el volum i el moviment característics de la Festa Major de Mataró. I una lletra acolorida, la T de Les Santes, que evoca els orígens cristians de la celebració i la bandera de la ciutat. 

www.polcodina.com

Recollim les seves paraules de http://www.lessantes.cat/comptador2013/cartell.php

"És un plaer i un honor per a mi que se m’hagi proposat tenir l’oportunitat de fer el cartell de Les Santes de Mataró. En un primer moment, sorprès i il·lusionat per la notícia, se’m van plantejar diverses opcions. Inconscient encara de la magnitud que comporta aquest encàrrec, he de prendre grans decisions. La primera és el format amb el que treballaré. El repte començà en el plantejament. Un cartell és un suport que com a escultor no hi estic avessat a expressar-m’hi per la importància pictòrica i/o gràfica que suposa. Davant del ventall de possibilitats vaig haver de prendre la primera gran decisió: fer una escultura o fer una pintura il·lustrada. Em resultava estrany pensar en una escultura plasmada en un cartell, i el fet de fer una il·lustració policromada em semblava massa arriscat. L’ús del dibuix sempre ha estat per a mi una transició per arribar a la tridimensionalitat, un pas no definitiu en si mateix, sinó més aviat un esbós del que serà la meva obra. Després de donar-hi voltes, em vaig decantar per una tercera opció on tot i té cabuda: realitzar un baix relleu amb metall sobre un llenç pigmentat amb acrílic i olis.

Per aconseguir el relleu he moldejat la planxa d’aram manualment a partir de les il·lustracions de cada comparsa, manipulant-les mitjançant diverses tècniques com el cisellat amb burils, el punxonat o embotit, el repolsat, etc... D’aquesta manera he aconseguit un baix relleu que dóna forma i volum a cada una de les peces del conjunt. Les peces que conformen les figures entre si han estat soldades amb plata. Finalment he pintat amb colors vius tot el conjunt per donar el punt viu, alegre i divertit que té la festa per ella mateixa. La base que suporta tot el conjunt és de fusta preparada i pigmentada. 

Entre els motius que m’han fet decantar per fer un relleu hi ha, en part, les ganes que tenia de reproduir els gegants i les figures. He volgut fer un cartell que fos proper i càlid, sense complicacions conceptuals, per als més petits, ja que la màgia d’aquestes festes en part els pertany. Enguany fa 20 anys del cartell de l’il·lustre artista “Parés de Mataró” en el que hi havia totes les figures, i m’encoratjà per a què hi apareguessin al cartell de la Festa Major. Sóc conscient que no deixa de ser una simple representació personal, i que no és un cartell tan abstracte com algun sector potser hagués preferit que fos. 

A més de les figures, que no deixen de ser una part important de la peça he volgut plasmar-hi la sensació del bullir de la gent de la ciutat que les acompanya. Les Santes de Mataró és la festa més esperada de tot l’any i la voluntat de gran part dels ciutadans i ciutadanes fan que aquestes siguin possibles. A més a més de les comparses m’ha semblat important incorporar al cartell la Colla Castellera Capgrossos de Mataró i l’Agrupació Musical del Maresme, molt presents en aquests darrers anys als actes de la Festa Major de Mataró. Per últim, la creu de la paraula Santes l’he volgut resaltar pintant-la de vermell sobre el fons blavós fent referència a la bandera de Mataró i alhora evocar els orígens cristians de les patrones de la ciutat i de part del ritual festiu. 

Amb una tímida esperança, espero i desitjo que el cartell que he creat agradi tant a grans com a petits, i es pugui fer un lloc en el record del ciutadans de Mataró. 

Glòria a les Santes! 

Pol Codina, forjador i escultor"

de Visita a Ca l' Arenas

Dibuixant, pintor, escultor, un dels artistes de més anomenada i prestigi de Mataró, fou autor d'una extensa i variada obra. De versatilitat temàtica poc comuna, va desenvolupar temes de pintura religiosa, paisatges, escenes mitològiques, al·legories i nombrosos retrats, gènere aquest últim que ocupa bona part de la seva producció. Sempre dins el realisme, la seva obra manifesta una notable coherència de concepte i una empremta personal que l' identifica de manera inequívoca. formador d' artistes i pedagog de l' art, fou l'ànima de les exposicions anuals de Sant Lluc, col·laborador inestimable de les Seccions del Museu de Mataró, músic fonamental en la modernització de la Missa de les Santes, va estar sempre vinculat a la vida cultural de Mataró.

Ahir al vespre, mentre passejava pel carrer Argentona, vaig decidir passar per la casa dels Arenas amb la Carmen.

Vàrem veure una projecció de la vida dels dos germans. Gent d' inquietuds artístiques, amb un gran compromís amb l' art i la ciutat. La Maite ens explica que la casa va ser cedida per en Jordi, que era solter i es va dedicar durant els últims anys de la seva vida a la docència i a compartir coneixement amb la major part dels artistes que podem reconèixer a Mataró. Manel Cuyàs, Josep Maria Codina...són els que recordo i conec personalment, l' un per haver retratat la meva família, l' altre per haver sigut mestre en arts plàstiques a l' escola on vaig estudiar.

Una visita molt recomanable, hi trobareu l' exposició Mar de Fons "La sal, la sorra i el paper de vidre". Una casa de les d'abans, de les que ja no s'en fan, uns sostres fins al cel amb unes portes que no queden curtes i uns vitralls molt detallats. Us recomano que entreu fins al fons on podreu apreciar, si apameu les cortines, un pati prou ampli, safareig  i tot.

Puc llegir que ca l' Arenas neix del llegat de Jordi Arenas i Clavell a la seva ciutat natal i de la voluntat de l' Ajuntament de Mataró d'acceptar-lo. El nou equipament cultural es defineix com l' extensió específica del Museu de Mataró especialitzada en art i en la seva difusió, amb l' atenció preferent a l' activitat artística de la ciutat i on es realitzaran tota mena d'activitats de caràcter públic i d'interès general que hi tinguin relació: exposicions, xerrades, conferències, tallers, audiovisuals...

Jordi Arenas va morir l' 1 de Juliol de 1998. En el seu testament va llegar al Museu de Mataró, el fons d'art de la seva propietat ( obra seva, del seu germà Jaume i d'altres artistes) i la propietat de l' immoble que fou el seu domicili, situat al carrer d'Argentona 64. La deixa, integrada per milers d'obres d'art  i altres objectes de natura diversa, fou inventariada i registrada en un procés llarg i complex.

Originàriament, Ca l' Arenas era una edificació de prop de dos cóssos de façana, amb un pis sota teulada a dos vessant i pati, obra de l' arquitecte mataroní Emili Cabanyes i construïda a finals del segle XIX. L' immoble era característic de l' eclecticisme estilístic de l'època, amb elements compositius d'influència anglesa i del primer modernisme, una estança art decó, un menjador amb decoració personalitzada i un pati amb jardí. Per la seva singularitat, la façana de l' edifici està inclosa al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró.

Ca l' Arenas conserva la façana original i a la planta baixa s' ha mantingut la distribució anterior de l' immoble on, després de restaurar-la, s' han restituït fusteries, vidres glaçats i paviments hidràulics i s' ha recuperat la decoració de l' habitació art decó. L' edifici el corona una estructura metàl·lica grisenca de doble altura que combina classicisme i modernitat i li confereix un nou i singular aspecte exterior.

Font: Ca l'Arenas Centre d' Art del Museu de Mataró.

Una Lauda Sepulcral de Mataró (S.V)

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA:  Escultura
MATERIAL / TÈCNICA:  morter de calç (opus signinum)
TÍTOL / TEMA:  lauda sepulcral
AUTOR:  anònim
DATA / ÈPOCA:  Segle V
DIMENSIONS:   210 x 85 x 20
PROCEDÈNCIA:  Santa Maria de Mataró
LOCALITZACIÓ:  Capella del baptisteri de Santa Maria de Mataró
NÚM. INVENTARI:  667
NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC:  11685
COORDINACIÓ:  Àngels Jorba
RESTAURACIÓ:  Mireia Borgoñoz, Xisca Bernat, Joan Escudé, Lourdes Domedel, Voravit
Roonthiva
ANY/S DE LA RESTAURACIÓ:  2011-2012

La lauda sepulcral paleocristiana de Santa Maria de Mataró constitueix un unicum dins del conjunt arqueològic tardoromà a Catalunya i, fins i tot, a Europa. Per tant, ja sigui per les seves dimensions, pel material i tècnica amb el qual es va fabricar, com també per la seva coneguda decoració central, a base d’un crismó, la lauda sepulcral és, per ella mateixa, una peça important i rellevant en molts aspectes.

La lauda, que es conservava, des de l’any 1975, a la cripta dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró, va rebre una humitat molt elevada de manera constant, que va provocar que el suport s’anés disgregant, i per tant, l’opus signinum amb què està constituït, s'anés afeblint fins a extrems de ruïna.

Aquest estat de conservació i els estrats inferiors força gruixuts que presentava, formats per fragments de ceràmica aglutinats amb morter, van hipotecar tant la seva extracció del lloc on es conservava per al seu trasllat al CRBMC, com el procés de restauració dut a terme durant els anys 2011-2012.

La intervenció, complexa i complicada a causa de les dimensions i la fragilitat del material, va ser de caire arqueològic. Primerament, es va deixar assecar tot el conjunt, per posteriorment fer una neteja controlada mitjançant apòsits de polpa de cel·lulosa i eliminar mecànicament tots aquells elements que afectaven la integritat física de la lauda. A continuació, es van consolidar tots els fragments amb silicat d’etil i es va reforçar pel revers tot el suport, mitjançant una xarxa de fibra de vidre.

Es van reintegrar les manques i minimitzar les esquerdes i fissures en superfície, amb morter de calç, sorra i terracota mòlta, a nivell, amb un to i granulometria similar al morter original.

Finalment, per igualar cromàticament tot el conjunt, s’aplicaren veladures amb aquarel·la.

Quant a la presentació final, que es va triar dins  dels criteris museogràfics, i després de diverses consultes entre els diferents especialistes (arqueòlegs, tècnics de museus, conservadors–restauradors…), es va decidir triar el sistema   actual: calaix rectangular, amb la peça descansant a sobre d’un llit de materials inerts i envoltada de sorra.

Espai expositiu.  [Fot.Joaquim Graupera]

Font:  CRBMC  (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya )                          


Trobareu la notícia detallada al bloc de Quim Graupera

Tot seguint el patrimoni escultòric de la ciutat

Per suggeriment d'un dels companys col.laboradors d'Un Mataró no tant Llunyà, el Jordi Morera Pardàs, presento aquesta nova secció al bloc. Espero que agradi i us resulti tant interessant com a nosaltres.

Mataró és una ciutat que, al llarg del segle XIX i primera meitat del XX, no s' ha caracteritzat per tenir una presència important de l'escultura a l' espai urbà. No serà fins als anys 80 quan la ciutat començarà a tenir una obra escultòrica pública significativa amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.

De les escultures públiques existents en l'actualitat a la nostra ciutat, només tres daten d'abans del segle XX. I solament nou són anteriors a 1979, data de les primeres eleccions municipals democràtiques després del llarg període de dictadura franquista. La resta, la gran majoria, s' han instal.lat en el procés de desenvolupament urbanístic endegat pels diferents governs municipals, sobretot a partir de 1985, quan es comencen a planificar els nous sectors urbans i a "cosir" la trama urbana dispersa que formaven els barris de la perifèria de la ciutat, fent sorgir nous espais que es volia que tinguessin una millor qualitat espacial.

El conjunt de l'obra escultòrica de la nostra ciutat aplega, pràcticament, totes les tendències artístiques, des de la composició monumental clàssica amb el seu inseparable pedestal, fins a tendències més contemporànies encara que, aquestes, són quantitativament força escasses.

Un dels elements que caracteritza l'escultura contemporània, a diferència del què passava en èpoques anteriors, és la pèrdua de la seva funció representativa o commemorativa, pròpia del monument tradicional, alhora que pretén mantenir un diàleg amb l' espai urbà circumdant.

L'escultura, vista així, és un element més de l'espai urbà com ho són els edificis arquitectònics o qualsevol altre element de l' espai públic. I nosaltres creiem que conèixer l'art públic d'una ciutat -sigui arquitectura, escultura o disseny urbà- ens ajuda a sentir-la més propera.

En destaquem les més antigues i creiem de les més significatives de Mataró:

Autor: Josep Anicet Santigosa i Vestratén
Any: 1867
Localització: La Riera (edifici de l'Ajuntament)

A la façana de l’Ajuntament hi ha representades dues figures que tot i reproduir la justícia i la prudència recullen també les altres dues virtuts cardinals: la fortaleza i la templanza. Les dues figures són del 1867 i són obra de Joseph Anicet Santigosa i Vestratén.

A l’esquerra de la porta, la figura de la Prudència. Aquesta és la virtut que guia a les altres tres virtuts cardinals. Prudència és, deposar de la raó pràctica per discernir sempre el bé vertader i els mitjans per a realitzar aquest bé.

A l’altra banda, la justícia com la virtut consistent en una voluntat constant, forta i ferma de donar a Déu i al proïsme allò que és degut. És saber què és just i què no.

Autor: Anònim
Localització: La Rambla-Camí Ral
Any: 1562

Les creus de terme són creus monumentals que es construïen, antigament, a l’entrada d’algunes poblacions, al costat de monestirs i a les vires dels camins. D’aquesta manera, servien per orientar els caminants, però també complien una funció religiosa.

La Creu va ser construïda l’any 1562 i ha restat en el mateix lloc al llarg de tot aquesta temps, gairebé 500 anys.

L’any 1936, època de la guerra civil espanyola, va ser destruïda parcialment. L’escultura va ser restaurada per Joseph Puig i Cadafalch i llueix des del 1942.

La Part de la Creu de Terme que va ser destruïda l’any 1942, la ciutat no va voler perdre res d’aquest monument inicial. Per aquesta motiu, les restes trencades de la creu original es conserven, encara avui, al Museu de Mataró.

fonts:

-Bloc sobre les escultures públiques mataronines
-Arxiu de l' Associació de Veïns Mataró Centre: Passejada per les escultures públiques de Mataró de Jesus Nieto i Carbonell juntament amb Glòria Safont-Tria.

Camí del Nord

La pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est, línia imaginària que parteix Mataró en dos, passa per les Cinc Sènies (zona agrícola de Mataró) i trepitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simó a la Mediterrània. A l’igual que naltres en la vida, aquesta ruta busca imperiosament el Nord.

I no només el Nord geogràfic, que el trobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca en el Nord aquella part de la nostra identitat que fou retallada més de tres segles fa amb el Tractat dels Pirineus.

En aquesta ruta retrobem el Nord contínuament, unint el mar amb l’alta muntanya, coneixent la nostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres costums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secrets o aspectes poc coneguts d’aquest país. Com a valor afegit I més enllà de les característiques pròpies de la ruta, el camí del Nord o del Canigó connecta amb un reguitzell de Grs I camins que permeten infinitat de recorreguts transversals per Catalunya.

Accidents geogràfics, naturals o provocats per la mà de l’home, com també diversos centres d’interés o necessitats més humanes com l’avituallament i pernoctació, fa que la ruta es desvii lleugerament i temporal d’aquesta línia imaginària, retrobant-la tot seguit. Els embassaments de Sau i Susqueda, domesticació per l’home del riu Ter, són els que provoquen el giravolt més significatiu en tota la travessa.

Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de la Mediterrània. Travessem el Maresme, el Vallès, La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més de nou dies després d’haver partit.

Ho fem per les planes, els rius, les muntanyes i les valls que identifiquen la nostra terra. Les varietats geològiques, de flora i fauna es fan presents a cada revolt del camí.De les humanes, malgrat que en regressió, afortunadament encara en queden.

Més que qualsevol altre indret, el Canigó és un dels signes d’identitat més clars i inequívocs dels països catalans. El paper que ha jugat històricament, des del punt de vista social, econòmic, polític, literari i llegendari i la influència que exerceix a la hora de configurar els vents i l’orografia de la nostra terra, l’han convertit en una de les poques muntanyes que uneix més que separa, que tothom se sent seva i alhora comparteix. És, en tots els aspectes, el Nord de la ruta.

Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’història. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creant camins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis habitats, els camins rals, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut a la premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentables per uns pocs) vies de comunicació.

La ruta però recupera aquests vells camins que acostaven els pobles, testimonis d’activitats i oficis desapareguts com els carboners, treballadors del bosc, talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores, homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, segadors, pastors i transhumants…

Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’antiguitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut (Fisterra), rebatejat i apropiat posteriorment per l’església com a camí de Santiago.

Pels mateixos camins per on Bernat Tallaferro, immortalitzat per Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó, menyspreat o ignorat per molts historiadors (a l’igual que els comtes de Cerdanya) en el paper de configurar la Catalunya de fa mil anys, i qui tenia sota les seves ordres al mateix comte de Barcelona, marcà i defensà la que avui s’anomena Catalunya originària.

Camins trepitjats per les successives ones migratòries, com les dels segles XVI i XVII, buscant una millor vida o l’única possible, de les quals no es valorava la tinença o no de papers sinó els valors que aportaven on es recullien i arrelaven.

Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots, follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili i de supervivència.

Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins foren testimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers de lluitadors per la llibertat, en un hivern rigorós, confiaren en ells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’emportaven o els quedava.

Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Menera, més de 5 000 exiliats creuaren a peu aquesta via entre finals del gener i començaments del febrer de 1939 per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després, també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

El camí del Nord o del Canigó és la suma de tots aquests camins, molts d’ells recuperats gràcies a la configuració d’aquesta ruta. Només esperen que els tornem a descubrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostra vida i a la nostra història.

Marxaires Mataró-Canigó.

Amics del Camí del Nord

MUNTANYES DEL CANIGÓ

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.

Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.

Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

Cançó Popular

Deriva del poema Canigó de Jacint Verdaguer (Mosèn Cinto)