Al començament del segle XX es produïren certament uns quants anys d'estancament demogràfic a Mataró, potser com a conseqüència de les circumstàncies al·ludides anteriorment. Aquests anys foren de reconversió d'una part de la indústria bàsica local, el gènere de punt, mitjançant l'adopció de telers de teixir més moderns i de més producció i d'altres per a la fabricació de mitgeria sense costura, cosa que permeté d'orientar la venda cap a nous mercats, amb l'intent de superar el marasme. El tissatge a la plana hi acabà desapareixent, i la filatura, reduïda a una sola empresa o a seccions complementàries de les fàbriques de la malla més grans.
La crisi subsegüent fou provocada per la contracció de la demanda a causa del descens de les comandes procedents d'Amèrica i Filipines. Les fàbriques arribaren a treballar a la meitat de la capacitat productiva, cosa que encaria la producció i impedia de poder competir en els mercats internacionals. Tanmateix, algunes indústries de punt continuaven treballant, i fins i tot se n'obrien de noves, sobretot petites indústries. Una segona exposició d'indústries locals, celebrada el 1911, demostrà el recobrament de la indústria bàsica mataronina en aquells moments crítics.
Pel que fa a l'agricultura, malgrat la repoblació que es féu de les vinyes amb ceps americans, més resistents a les malures, no foren recuperades les superfícies d'abans, de manera que cap al 1906 la vinya només ocupava unes 400 ha, és a dir, la meitat de les que posseïa a mitjan segle anterior. En canvi, s'activà aleshores el conreu de la patata al regadiu, que s'havia incrementat progressivament des del darrer quart del segle anterior, amb vista als mercats de Perpinyà i de Montpeller.
Cal fer referència, també, a la pesca, ja que encara al principi del segle XX hi havia a la platja mataronina poc més d'un centenar de barques, entre les del bou, les sardinaleres i les nanseres, ultra altres embarcacions menors. La conflagració de 1914-18 trobà la indústria bàsica mataronina preparada per a fer cara a una gran demanda de manufacturats. Es quintuplicà la producció, s'augmentaren els preus, i les 40 fàbriques de punt que hi havia, amb 12 000 obrers, treballaven al màxim rendiment. L'èxit econòmic s'aprofità per a electrificar les indústries, que anaven fins aleshores amb motors de vapor i gas (1916-19).
Però en acabar el conflicte es produí una davallada radical de les comandes, que va provocar el tancament de diverses fàbriques tèxtils, però també de la de gas, de la que fabricava bombetes, etc. Gràcies, però, a la capacitat d'adaptació de la indústria de la malla i a un cert augment del consum interior, el gènere de punt pogué superar el moment advers. Al seu torn, l'agricultura funcionava a ple rendiment gràcies a l'exportació de la patata primerenca, de l'enciam i del pèsol, i la producció d'altres hortalisses per a l'abastament dels mercats barcelonins.
Dins aquest període dels trenta primers anys del segle XX l'expandiment urbà no fou pas gaire notable a Mataró. L'empenta presa després de l'aprovació del pla de l'Eixample havia minvat molt durant el primer decenni d'aquest període. Cap als anys vint es portà a terme alguna activitat urbanitzadora a la part de ponent, a les rondes d'Alfons XII i de Prim, indret on la Caixa d'Estalvis de Mataró va construir el Grup Goya d'estatges econòmics (1926).
Dins el sector públic es produïren durant el mateix període algunes innovacions, com ara la construcció de la nova estació de tren al final del carrer de Churruca (1905); la desprivatització del parc, amb la qual cosa la ciutat pogué disposar d'un bon espai d'esbarjo (1909); la construcció d'un escorxador de grans proporcions a llevant de la població (1915); l'inici de les obres del desviament de la riera de Cirera, menant-la cap a la de Valldeix (1916), cosa que havia de resoldre el problema de la invasió del centre de la ciutat per les aigües torrencials.
La Rambla fou convertida en bulevard (1928), i canvià, així, la característica típica d'aquest passeig. També en aquesta època s'instal·là la línia de tramvia de Mataró a Argentona (1928). Després del 1930 el creixement de Mataró restà una altra vegada estacionat. El gènere de punt patí les conseqüències de la recessió econòmica mundial del 1929.
En la dècada dels trenta es produïren algunes innovacions urbanístiques, com ara l'obertura de la ronda d'Alfons el Savi i la del Camí de la Geganta, amb el consegüent trasllat del camp de futbol (1935), la inauguració del mercat de la plaça de Cuba (1936) i de l'institut de segon ensenyament (1934). Per contra, amb els fets de juliol del 1936 es produïren destruccions a les esglésies, capelles i edificis conventuals, que comportaren la desaparició de part del patrimoni artístic i arqueològic i, en algun cas, dels mateixos edificis.
La Segona Guerra Mundial no presentà una conjuntura favorable a la indústria bàsica local, com ho havia fet la Primera. Les circumstàncies foren diferents, i es patí de la manca de primeres matèries. Però aquest mateix factor, unit a l'exhauriment d'estocs de manufacturats consegüent a la postguerra espanyola, esperonà la instal·lació de noves indústries de la malla, que treballaven exclusivament per al mercat interior, una època certament extensiva per a l'obrer mataroní.
L'any 1959 hi havia 150 fàbriques de gènere de punt que ocupaven 7 500 persones, i 150 tallers artesans amb 700 obrers. Al seu torn, l'agricultura es veié esperonada per la manca de subsistències, i així foren ampliades les zones de conreu. El 1945 al terme ja hi havia 453 ha dedicades a regadiu. La collita de la patata tampoc no pogué ser objecte d'exportació; s'adoptaren aleshores llavors de més rendiment per tal d'assolir grans collites (12 300 t mètriques el 1944).
Pel que fa al creixement urbanístic del municipi, a la meitat dels anys quaranta s'iniciaren les primeres edificacions fora de la zona urbana. Així, el 1942 ja s'havia detectat la construcció anàrquica d'alguns habitatges unifamiliars a Cerdanyola, a poca distància de la ciutat. Cinc anys després, els grups d'habitatges dels Molins i de Cabanelles i les urbanitzacions de la Caixa d'Estalvis de Mataró (la ciutat jardí i construccions en terrenys annexos) portaren també l'acció edificadora a fora de les rondes.
L'edificació a Cerdanyola rebé un fort impuls en parcel·lar-se, l'any 1952, una bona part dels seus terrenys. Ràpidament hi sorgí un barri de cases, moltes de les quals foren construïdes pels mateixos propietaris —o hi ajudaren—, nouvinguts a la ciutat.
La construcció també s'estengué per la part meridional de la carretera d'Argentona, i el veral reclamà aviat la creació d'una parròquia, sota l'advocació de Maria Auxiliadora (1955). Però el creixement urbà allunyat de les rondes no es concretà exclusivament a Cerdanyola, sinó que poc després s'anà estenent a la perifèria de la ciutat, al Miró (Cirera), els Molins, Vistalegre, en terrenys ocupats per vinyes, garrofers i conreus de secà.
A la iniciativa privada se sumà l'oficial, que aixecà alguns blocs prop de la riera de Sant Simó i de l'escorxador municipal. Dintre les innovacions urbanes, l'any 1957 es realitzà el desviament de la carretera N-II, que fins aleshores passava pel Camí Ral i creava molts problemes de circulació; el nou traçat ressegueix la franja costanera. Alhora fou rectificat el traçat de la línia del tren, que s'acostà més cap a mar, la qual cosa complicà l'aspiració mataronina d'aconseguir un bon passeig marítim. En la dècada següent el moviment a l'alça es disparà i, amb ell, es produí el boom constructiu, al mateix temps que s'entrà en una conjuntura favorable per a la indústria bàsica local, el gènere de punt.
La trama de l'Eixample encara s'atapeïa, però també s'obriren noves zones d'edificació més enllà de les rondes, separades del nucli tradicional de la ciutat. La recerca de terrenys econòmics esperonà l'acció urbanitzadora a Rocafonda, el Palau, Peramàs i la Llàntia. L'edificació no es limità a habitatges unifamiliars, sinó que en molts casos s'orientà cap a l'aixecament de grans blocs d'habitatges que densificaren les zones i crearen molts problemes de serveis i d'equipaments públics.
És testimoni d'aquest increment urbanístic i demogràfic la creació l'any 1965 de quatre parròquies a la perifèria de la població: la de la Mare de Déu de Montserrat, a ponent; la de la Sagrada Família, a Cirera; la de la Mare de Déu de l'Esperança, als Molins, i la de Sant Simó, a llevant. L'extensió que va adquirir l'edificació fora de les rondes obligà a la instal·lació de la primera línia d'autobusos per al servei dels barris (1965).
Encara aquest mateix any s'urbanitzà l'avinguda de Recoder, en terrenys de l'excaserna d'artilleria, que esdevingué un veritable raval d'edificació intensiva. Quatre anys després la iniciativa oficial va promoure la urbanització Espartero (avui de Torre Llauder), a ponent de la població, malgrat que la construcció d'habitatges no es va realitzar fins alguns anys després.
Aquella mateixa època (1969) fou inaugurada l'autopista de Montgat a Mataró, la primera de peatge de l'Estat espanyol, que obrí una comunicació ràpida i eficaç amb Barcelona. L'acció urbanitzadora ha mirat de posar remei a les conseqüències de l'explosió constructiva a les barriades i de descongestionar les zones més densificades, mitjançant l'adequació d'espais verds.
Així, l'any 1976 ja fou inaugurada la plaça de Cehegín al veïnat de Cerdanyola; en aquell moment eren en construcció al mateix paratge les places de Rafael Casanova, Mediterrània i de Catalunya i el parc de Puig i Cadafalch, i a llevant el petit parc del Palau, que foren inaugurats els anys successius. També han estat construïdes zones enjardinades als verals perifèrics, i s'ha treballat per al millorament en equipaments i serveis, per exemple amb l'adquisició dels immobles de les Esmandies, Can Marfà i Can Noè (1981), entre d'altres, i per a l'endegament de la xarxa viària a fi de facilitar les comunicacions entre les mateixes barriades i entre aquestes i el nucli tradicional de la ciutat.
Amb motiu de la demanda dels darrers anys, s'han endegat diversos polígons industrials (Balançó i Boter, Mata-Rocafonda, Pla d'en Boet, Cirera Industrial) i noves zones residencials a l'entorn de Vistalegre, l'antiga fàbrica de gas, la ronda exterior, etc.
* Enciclopèdia catalana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada