Llegia en una obra barcelonina parlant dels temps vell, entre altres coses de tipus que corrien per Barcelona, d'un moro que tothom deia que era fill de Mataró, i aquest coneixement no arribà al públic fins que feia molt de temps que ell actuava en un negoci molt lucratiu i que el tingué força acreditat.
Era aquest moro un personatge molt popular conegut amb el nom del moro Bessani; es tracta d'un cas que jo no l' he sentit mai a Mataró, el vaig llegir en un recull de costums barcelonins. Diu el cronista que aquest tipus era un home petitó i desnerit, i que no tenia cap semblança amb els caps de dessota l' orgue que solen haver-hi en moltes esglésies aquí a Catalunya.
Naturalment en aquell temps que les comunicacions eren tan difícils, pensar en un home de Mataró era com pensar en un de l' altra part del món i sense anar tant lluny amb un de moreria; res fora d'estrany que un mataroní i un mariner per més senyes, com diu el cronista, es fes passar per moro donat que els mataronins en aquell temps tenien gran predilecció per la marian per ésser una de les professions locals més lucratives i qui sap si aquest subjecte havia visitat alguns llocs del Marroc, s' havia capacitat de la indumentària, del usos, costums i demés i això li suggerí l' idea de negociar amb els perfums de l'Àrabia o d'altres llocs d' Orient. El cas és que l' esmentat subjecte plantà en plena Rambla de Barcelona, en un entresòl, un despatx de pomades, depilatoris, essències i aigües d'olor que feia bò de mirar i olorar; aquest moro que la gent quan s'enterà de la cosa deien que era de Mataró, es guanyava admirablement la vida pel que veuran tot seguit, i mig vestit de moro i rodejat de perfums orientals, es dedicava a aquest ofici que amb tota seguretat era més lucratiu en aquella data que en el dia d'avui, que sols en el treball d' aquesta s' ha de pensar en els tributs i contribucions.
El cas fou que un dia un bon senyor es compadí d' aquell moro i pensà a portar-lo pel bon camí açò és fer-lo batejar i ensenyar-li les veritats de la religió catòlica; per a portar avant semblant empresa tractà d'entrar en relacions amb l' esmentat subjecte i freqüentment acudia al despatx del moro a comprar-li un dia un pot de pomada, altre una ampolleta de mil-flores o bé un paquet de pastilles del serrallo i molts dies no rés; tampoc era menester comprar cada dia, prou n' hi havia en ésser un bon client; d'aquesta sort aquest bon senyor intimà amb el moro i això li permeté el plantejar-li el problema de la catequització.
Arribada la cosa a aquest punt plantejà el bon senyor la cosa de la conversió amb tots els seus detalls. Sembla que el moro no s' hi sentia prou inclinat perquè deia que hauria de deixar aquest negoci que li resultava molt bé; però tan va insistir el catequista, bo i dient-li que la gent que acudia al seu establiment eren cristians i que deixarien de anar-hi i tota una tirallonga d' arguments que el moro digué: Miri, senyor, jo em guanyo la vida venent aquests perfums que m'envien parents meus de Constantinoble, d'Alexandria i Marroc, el dia que s'enterin de que sóc cristià deuran interrompre's els tractes amb els i no podré guanyar-me la vida, lo qual vol dir que fora menester que vostè em fés una mena de violari per assegurar la meva subsistència. És molt just, replicà el catequista, i posat el cas, preguntà quina quantitat voldria? Poca senyor: amb tres duros diaris m' hi acontento (cal tenir en compte que tres duros en aquells temps eren com 500 euros en els nostres dies o més). Llavors el catequista contestà, així ho conta el cronista. Tres duros dieu? si a mi m' en assegureu un de seguida em faig moro.
Feta pública aquesta anècdota les gents estudiaren la procedència del moro i continuaren creient que era un mariner de Mataró i el moro per sa part continua essent una de les figures típiques de Barcelona. Menys mal que la cosa que s' atribuïa a un mataroní era al tipus de l'home viu, no com tants altres penjaments que tota hora sent a contar.
Edició de 1925 del Bloc Mataroní, esperonat per Marçal Trilla, director del Diari de Mataró, per l' èxit dels articles històrics que publicava Francesc de Cabanyes i Prat ( Mataró 1868- Barcelona 1929)
