Quadern d' Estiu (II): El Mataró Anònim

El 40è Conte Gegant

Hi havia una vegada un lloc on tot era possible, passejant pels seus carrers, parlant amb la seva gent coneixies moltes coses i les que no t'expliquen, que són ja passades, tamé hi eren. 

Era un Mataró no tan llunyà d'aquell que sense saber com formem part. En el dia a dia, pasa a pas, i anem creant entre tots, aquells que hi som i els que ens han deixat.

Jo recordo una ciutat on van passar els Ibers, romans, fins i tot segur! cartaginesos i tots els pobles que volgueu imaginar, si francesos també! I és que el nostre conte era tan ric i potent que ultrapassa l'espai i el temps i entre nosaltres és present. Només l'heu d'escoltar molt atentament.

La mirada inquietant: Josep Samsó i Elies

La de Josep Samsó és una història explicada ja fa temps en aquest bloc Samsó. En que hi reproduïa una breu relació de fets que es van succeir abans de la seva mort.

Fullejant un dels llibre que el meu pare consulta habitualment sobre la Guerra Civil a la zona de la franja, a demanda d'un estudiant de Lleida que busca informació sobre els primers dies de l'alçament, entre pàgines i comentaris sobre testimonis coneguts del poble "los de ca Faricoquis, los de Torrotxo i los de ca Colás..." he redescobert una fotografia del Dr. Samsó, com se'l coneixia a Mataró. 

Reconec que no recordava exactament, fil per randa, tot allò que havia escrit en el bloc sobre ell però si que arribo a discernir la importància que té en el context del moment, en el que la col·lisió ideològica no deixa cap espai als debats profunds, als matíssos, a la raó, només procedeix l'acció de forma inclement i brutal.

És el que és, el que va ser, he trobat el testimoni fotogràfic del jacent Dr. Samsó. Calçant espardenyes, vestit de comú, amb la cara ensangonada després de l'execució. He recordat qui era i com va morir, en aquest peu de pàgina del llibre "El reñidero español" de Franz Borkenau, testimoni de l'acarnissada pugna, explica que és una de les poques imatges que es conserven on es manifesta la violència contra els clergues. 

En aquest cas, he volgut mantenir la part superior de la fotografia on s'observa un milicià de Barcelona sostenint la representació del que entenc és un Jesucrist decapitat mentre braç en alt i puny tancat el mostra victoriós.  

"Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.

[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.

Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]

[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,

lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.

Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.

Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.

Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.

L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.

Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?

Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.

Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.

De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.

La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”

El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]"

8 de març: Les dones i la guerra

Coincideixo una vegada més amb una de les persones que he pres com a referent en la meva recerca del passat de la nostra ciutat, Margarida Colomer i la seva "La Guerra Civil a Mataró: 1936-1939". Avui dia de la dona treballadora, he pensat de fer un petit homenatge a les moltes que van patir i morir durant la guerra, a Mataró i a molts altres llocs, alguns de tan llunyans que no se'n ha trobat encara l' empremta. A totes vosaltres....

En esclatar la guerra, alguns dones es van allistar com a milicianes per anar al front a lluitar amb els homes. A Mataró feien instrucció al pati del col·legi de Valldemia fins que estaven preparades per anar al front, així va ser el cas d' algunes d' elles, com l'Acràcia Alarcon i Margarida Abril entre altres. La dona combatent es va caracteritzar els primers mesos de la revolució, però el decret de militarització del 24 d' octubre de 1936 les va excloure, deixant la possibilitat de quedar-se com a padrines de guerra o voluntàries culturals. 

La majoria de la població femenina va ocupar a les fàbriques els llocs de treball quan els homes van anar al front. Algunes van ocupar conselleries al govern municipal, com Consol Nogueres d'ERC; altres van col·laborar amb entitats i organitzacions antifeixistes, com Paquita Reniu del POUM, Margarida Abril i Teresa Cortina, del PSUC, i moltes més. També hi havia dones mestres que treballaven a les escoles, infermeres als hospitals civils i militars i, sobretot, mares amb una doble preocupació: alimentar els fills en temps tant difícils d'escassedat i restriccions de tota mena, i educar-los en un ambient de confusió que, fins i tot, les va portar a manifestar-se públicament i tot això sense els pares de les criatures que eren lluitant a la guerra. 

A Mataró, la seu de la organització "Dones Lliures" estava al costat de la Casa del Poble, a la plaça 19 de juliol (Plaça de les Tereses). Confeccionaven camises, pantalons, sacs de dormir i jerseis per als soldats del front. En aquesta organització participaven moltes noies. Pepita Abril, Maria Sans, Lucrècia Abril... algunes com a infermeres a l' Hospital de Sang als Salesians.  

El govern català va fundar el 1937 havia fundat el 1937 el grup "La dona a la rereguarda", depenent de la Conselleria de Propaganda. A Mataró també va existir i, a més d'actes benèfics, va ser el que va preparar noies joves per exercir d'infermeres, organitzant cursos de primers auxilis i cursets d'infermeria hospitalària.

El mes de novembre de 1937, les dones anarquistes van fundar el grup "Mujeres Libres". Tenien per objectiu l' emancipació de la dona treballadora i la lluita contra el feixisme. Es van haver de dedicar exclusivament al segon objectiu per les circumstàncies de la guerra. 

Tot plegat es consolidava en "L'Aliança Nacional de la Dona Jove" que s'inspirava en la idea dels moviments unitaris. Va ser el primer pas per a la vertebració comuna de les organitzacions femenines. Aquesta aliança va celebrar un congrés a tot Catalunya el cap del qual va se Lluís Companys. En aquest congrés es va constituir un Comitè Nacional, la direcció del qual va recaure en Montserrat Martínez , militant d'ERC. Després s'hi van incorporar representants de totes les joventuts feministes. Margarida Abril figurava com una de les representats del JSUC. 

No lluitaven només per la guerra sinó que intentaven també cultivar l'educació i la instrucció de la dona. Amb aquesta finalitat, s'inaugurà una escola a l'abril de 1938 perquè les dones poguessin recuperar la seva formació escolar bàsica en cursos nocturns. 

Cal destacar que tot aquest moviment organitzatiu entorn a l'esforç que requeria la guerra, no tant sols anava encaminat a resoldre els problemes propis del conflicte, com són la producció d' armes, roba, producció d'aliments, que els homes requerien al front, sinó que anava molt més enllà, fruit de la trajectòria que l' etapa republicana havia ajudat a crear. Tot el moviment, primer de la necessària emancipació de la dona enfront la dependència creada per l'home, i posteriorment, la necessitat de crear unes condicions d' igualtat que encara treballem, fructifica en aquesta voluntat de refermar la personalitat de les dones i la necessitat de reconèixer el seu propi paper en la lluita contra l'aixecament reaccionari. 

Mataró, una visió del segle XX

"Mataró, una visió del segle XX" és un documental realitzat per la comissió de la memòria històrica de la gent gran del consell municipal de l' Ajuntament de Mataró. 

S'expliquen totes aquelles coses que han fet rellevant a la nostra ciutat, per part de gran part dels protagonistes, o fills dels mateixos, del que representa el segle XX per a la ciutat: Les Mataró potatoes (Royal Kidney), El forn del vidre, la gran expansió del gènere de punt... Mig en cert mig en broma, es deia que si totes les senyores del país s'aixequessin les faldilles, trobaríem que tota la seva roba interior de punt era feta a Mataró.

Treballo des de fe un temps com a professor d'informàtica al centre cívic de Can Cabot i Barba, comparteixo coneixement amb gent gran que m'expliquen altres històries no oficials de la ciutat, de quan eren joves, dels seus pares... he après a respectar el seu coneixement del passat, l' aprecio i el transmeto sempre que m'és possible al nostre bloc. 

Un dels testimonis que més m'ha cridat l'atenció és el que relata una visita de Ernest Heminway a Mataró, a veure un companys que havia estat ferit. Segons explica, va conèixer i enamorar-se platònicament d' una infermera, Maria Sans, que treballava a l' hospital Internacional de Mataró. Anys més tard, segons aquest testimoni, es va inspirar en aquesta persona per a la cèlebre novel·la "Per qui toquen les campanes".

Els nostres carrers: una passejada per la nostra història

Seguint a Ramon Vila i Boixader, en el seu llibre "Mataró Recorda: els carrers, la feina, la gent..." procedeixo a citar un ruta traçada per Miquel Brullet (1932) a partir de l'arribada a l' estació.

l' Estació

"Cada carrer de cada poble té la seva història, m'ha agradat parlar amb la gent que ha donat vida a aquests carrers des de temps reculats i intentar esbrinar el fer de cada dia, l'ambient, la convivència...[...] no em centraré en una època concreta i intentaré reflectir el Mataró d'un passat fins on arribi la memòria dels avis que els agradi recordar"

Tramvia Mataró-Argentona

"Saludem el visitant en arribar per l'estació del tren de Barcelona a l'Emplame. A la façana de l'estació, làpida en memòria de Miquel Biada, propulsor d'aquest primer ferrocarril d'Espanya. A l' esquerra, caserna d'artilleria; (actual Av. Jaume Recoder) al davant, plaça de l' Estació, en curs d'urbanització"

Seguim la via del tramvia de Mataró a Argentona. Al carrer Lepant, a mà dreta, edifici de Montepius "La Alianza Mataronesa", clínica aixecada el 1919; compta amb 12000 socis i és conceptuada en la seva classe, com la segona de Catalunya.

Vista de La Rambla

"En entrar a la Rambla, trobem el teatre Clavé Palace, de bones dimensions, estil barroc fastuós, el més luxós de Mataró. (Ja no existeix però s' en conserva la façana). Des d'aquí podem contemplar un bell i únic conjunt, format per l' Hostal de N.S. de Montserrat, modern i d'encertada simplicitat; la creu de terme dita d'en Ramis, bella mostra renaixentista del segle XVI i lligada amb la història del barceloní Sant Josep Oriol; la moderna portalada del pati del Col·legi, dels PP Escolapis al fons. Fou aquesta la primera fundació cultural ciutadana, establerta l' any 1717 i definitivament el 1737. Hi admirem l'Església, d'encertadíssimes proporcions, de finals del segle XVIII[...]"

A la Cantonada amb el carrer Barcelona, casa isabelina amb la capella de Sant Sebastià en els baixos; la façana, escuts de Catalunya, Barcelona i Mataró provinents de l' antic portal de Barcelona, aquí emplaçat i derruït al 1857.

Consistori (Antic hospital)

Pujant La Rambla Mendizábal, popularment La Riera, tot admirant els esgrafiats de senyorials cases amb interiors d' època, arribem a les Cases Consistorials....

A la primera casa del carrer d'en Palau, aquí tocant, tenim un bell exemplar del finestral gòtic florit, segle XV.

La placeta de darrera les Cases Consistorials, en via de formació, presentarà: a mig jorn, la Caixa d'Estalvis i Mont Pietat, fundada en 1863, on està instal·lada la Biblioteca Pública. A tramuntana, exemplar únic d'arquitectura civil del segle XVI; és la casa Serra, façana renaixentista dins una concepció gòtica....

Can Serra (segle XVI)

A llevant, amb entrada pel carrer Enric Granados (carreró), l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, d'Ensenyança Nocturna...

Si continuem pel carrer d'en Palau, sortirem a la plaça de la Constitució o Plaça Gran típicament la millor plaça de Mataró amb el mercat de venda de carns, centre de la vida ciutadana de l' edat mitjana... l' edifici del fons és el Jutjat de Primer Instància.

Santa Maria

Pujant pel carreró de la Beata Maria sortirem a la Plaça de G. Hernàndez (abans del Rei, actualment de Santa Maria) amb la façana postissa de la Basílica parroquial de Santa Maria...

Quan es surt de Santa Maria, pot el visitant escollir entre dos itineraris: o bé emprèn pel carrer de Bisbe mas o Nou, on pot veure a mà dreta altre bon exemplar de casa pairal que estatja el Foment Mataroní amb l' antic Teatre Principal, o bé puja per la dreta, pel carrer Sant Francesc. Aquest segon camí permet fruir d'una vista de conjunt de la ciutat des de les afores...

Seguint pel carrer de la Porta de Batlleix (o dels Àngels) i el carrer de les Caputxines arribarem al convent del mateix nom. Edifici fundat el 1735...

Vista convent de les Caputxines

Al cim, el Cementiri Catòlic ( adossat hi ha el cementiri municipal)...

Prenent cap a ponent el camí dels Molins que ens condueix a la riera de Cirera, i al final d'aquesta, el Parc Municipal, on comença l'avinguda de Ferrer i Guàrdia ( abans del duc de Victòria i popularment la riera de Cirera).

Valldemia (Escola Catalunya)

Més avall, a mà dreta, el Teatre Bosc, ( avui Monumental). A mà esquerra, el Col·legi de Valldemia, pensionat a càrrec dels GG Maristes, de bon gust amb sala d'actes, capella, museu i bells jardins.

Al començament d'aquest passeig trobem la Presó del Partit, projecte d'Elies Rogent i la primera d'Espanya (any 1863) del sistema cel·lular. Davant, edifici del Cercle Catòlic d'Obrers.

Plaça de Cuba

Segueix el recorregut Riera Avall on ens diu "hi trobem el carrer Francesc Macià o d'Argentona i a l' esquerra el carrer Melcior de Palau o Bonaire, el carrer Sant Josep on trobem l' església parroquial del mateix nom i Sant Joan, antic convent de Carmelites i l' Asil municipal de Beneficència. Travessant la Muralla  de Sant Llorenç, on hi ha l' institució Maternal de la Caixa d'Estalvis, trobem el convent de Santa Teresa. Seguint les parets del convent pel carrer Montserrat i girant a la dreta pel carrer Palmerola, sortim a la desballestada Plaça de Pi i Maragall o de Cuba." 

A l' extrem d'aquesta plaça comença el carrer de Cuba que vers migjorn ens condueix de dret, i seguint pel carrer de Churruca, a l' estació, orígen de la nostra caminada.

"27-G. Bandera blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró"

27 DE GENER: BANDERA BLANCA

El 27 de gener de 1939 les tropes nacionals, acompanyades per soldats italians, van entrar triomfalment a Mataró. Molts mataronins els van rebre amb crits d'eufòria, però també hi va haver qui va plorar amargament. Amb motiu del 65è aniversari d'aquest esdeveniment històric per la ciutat, l'empresa Capgròs va produïr l' any 2009 el documental '27-G. Bandera Blanca' que explica els fets del 27 de gener a través d'una quinzena de testimonis presencials.

La Gran Nevada del 1962

bora el mar?

Afegeix la llegenda

Plça de l' Ajuntament

Jaume Balmes

El Cavall Bernat i la via Punsola-Reniu

"L' any 1971 s'obre una de les vies que esdevindrà, tal vegada, la més clàssica del Cavall Bernat després de la via normal. Es tracta de la via Punsola-Reniu oberta per aquests dos escaladors de Mataró -Manuel Punsola i Jesús Reniu- i que recorre l' aresta nord d'aquest monòlit en un itinerari dels més elegants i bonics de tota la muntanya, a l' estil de l' aresta GAM del Bisbe. Estrany és el dia que una cordada -o unes quantes- no recorre els seus més de dos-cents metres de fina i aèria aresta." (Fatjó i Genet: 168)

Fatjó i Genet. Història de l'escalada a Montserrat. Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 2005

Un gran temporal d'aigua envix Mataró causant grans danys, 25 d'Octubre de 1866

La data damunt dita s'esqueia en dijous i al acabar-se de fer fosc descarregà pel cantó de la serra un aiguat tant fort com els vells no en recordaven d'altre.

La Riera de Cirera baixà tant caudalosament que sobreeixia per les vores envaint els conreus llindants bo i trencant a l' horta de can Jordi, arrossegant les collites i l'aigua que havia de passar per la part de la riera fent via vers les cases del carrer Massevà.

Malgrat aquestes desviacions fou tant gran la quantitat d'aigua que discorria pel llit de la riera, que la porta que hi havia prop de la presó no podia contenir l' aigua que passava i saltant per damunt de la llissa convertí tota la riera en un riu penetrant d'aigua en moltes cases i sobretot a Ca la Ciutat.

A l'església dels Escolapis fou tanta l'aigua que hi penetrà que arribà al presbiteri; passava d'un metre l'aigua que hi havia a dita església.

La Riera de Cirera s'emportà un carro carregat de sacs de garrofes, i la de Sant Simó feu lo mateix colgant-lo en el sorral. a l' església de l'Hospital s'exposà Nostre-Amo, resant les monges tota la nit perquè parés la pluja.

Tothom estava horroritzat al contemplar el seu carrer convertit en cabalós riu.

(BLOC MATARONÍ: 300)

Fets d'Octubre, 1934

En paraules de Margarida Colomer, de la qual extrec alguns fragments del seu llibre "La Guerra Civil a Mataró (1936-1939)", els Fets van succeir-se a partir del dia 4. Es va iniciar una vaga per paralitzar la ciutat durant molts dies. A l'Ajuntament es van fer reunions tot mantenint contactes amb el Govern de la Generalitat. El Comitè de l'Aliança Obrera també es va reunir  i ho va fer en el local del Síndic Únic del gènera de Punt; en aquest comitè, hi participaven els sindicats d'oposició a la CNT -coneguts com a trentistes- socialistes i comunistes. Fet diferencial envers Barcelona, on no van participa els anarcosindicalistes.

Segons el llibre que cita colomer de M.Manté, la coordinació de les accions la va dur a terme aquest comitè; es van fer escorcolls en alguns centre representatius de les dretes tradicionalistes, a les esglésies, a la redacció del Pensament Marià... El 5 d'Octubre un grup de la FAI calà foc a l'església de Santa Maria. Foren detinguts immediatament alguns membres d'aquesta organització, però, després de confiscar-los les armes, els van deixar en llibertat. (aconsello llegir el testimoni adjunt de Miquel Esquerra)

L'alçament armat per part d'Estat Català, Nosaltres Sols! i d'altres organitzacions va fracassar a Mataró, com arreu de Catalunya.

Coneguda la declaració d'estat de guerra, es van formar dos grups de defensa, l'un a l'Ajuntament i l'altre al Centre Republicà Federal. A la nit, el Regiment d'Artilleria va rodejar l'Ajuntament i els regidors van sortir sense resistència.Els militars van dominar la situació d'una manera ràpida i sense cap problema.

La vaga va continuar, malgrat l'Ajuntament va ser destituït i es va formar una Comissió Gestora composta per regidors de la Lliga  radicals, tradicionalistes, cedistes i independents que es va mantenir fins a les eleccions del 1936.

Vull destacar, com a fet diferencial de l'ocorregut a Barcelona, la postulació de Joan Peiró al costat de d'Aliança Obrera. Aquest fet és especialment remarcable, i coincideixo plenament amb l'autora, que a més de donar a la revolta un sentit nacionalista, la caracteritza per les reivindicacions socials, que van quedar paleses en la vaga general obrera i popular.

A partir del dia 7 i després de vàries detencions entre les principals figures d'esquerres, Mataró es veié sotmès a l' estat d'excepció, amb mesures estrictes d'horaris de trànsit pels carrers, custodia de l'Ajuntament per l'exercit, clausurar locals... cosa que va produir un manteniment tens de l'ordre públic a base de forta repressió i la inexistència legal dels sindicats, acceptat per la dreta la manca absoluta de llibertats durant el període que va des d'Octubre del 1934. Aquesta situació fa que les persones més significatives en aquest període de l'Ajuntament de Mataró eren malvistes pel moviment obrer i considerades enemigues durant el Cop d'Estat del 18 de Juliol.

En aquells anys els sindicats obrers a Mataró eren la UGT i la CNT, essent aquest últim el més important, cal remarcar les tensions internes, entre els agrupats entorn al Manifest dels trenta i els nuclis de la FAI. Això va provocar també a Mataró la seva escissió, en aquest cas amb una gran majoria de trentistes dirigits per la forta personalitat de Joan Peiró que es va contraposar en molts aspectes a la tendència faista més radical. Aquest va esdevenir el cap dels Sindicats d'Oposició  i els trentistes.

Ja us he explicat amb anterioritat d' altres històries relacionades com la de Rafael Estrany i encara en tinc més per explicar en properes publicacions, fins aquí arriba la recerca d'avui, espero que us hagi agradat.

La Flama del Canigó

Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.L'origen de la Flama del Canigó La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà.

Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres).

El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat.

Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó. Un ritus d'unió comunitària Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi.

L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama.

Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.

La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.

http://www.festes.org/

I la Pinxa li va dir a en Panxo

En aquest moments estic realitzant el CAP (formació de professorat) per poder accedir a treballar com educador. Des dels inicis ja hem vaig plantejar com fer front a la tasca de rebre a diari 30 nois i noies amb diferents aspiracions; cada qual amb un repte diferent per encarar. Les classes de formació teòrica han acabat i ara em trobo davant les pràctiques on he d'aplicar i provar tot el que tinc en ment, i no és fàcil. He buscat ajuda en coneguts i en la pròpia experiència personal donat que fins no fa gaire era com ells de despreocupat, i en el camí he topat amb un llibret de no més de 100 pàgines amb una senzilla però entretinguda i edificant tira còmica que aniré penjant aquí, espero que ho trobeu igual de divertit i irònic que jo.

El Moviment Educatiu del Maresme (MEM) és una associació adscrita a la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, formada per persones que treballen en diferents àmbits educatius.

		"Les Esmandies" - Rda. O'Donnell, 94 2n
		Mataró (Bcn)
		08302