In memoriam

 

Quadern d' estiu: Un Mataró Anònim (Pal)

El 40è Conte Gegant

Hi havia una vegada un lloc on tot era possible, passejant pels seus carrers, parlant amb la seva gent coneixies moltes coses i les que no t'expliquen, que són ja passades, tamé hi eren. 

Era un Mataró no tan llunyà d'aquell que sense saber com formem part. En el dia a dia, pasa a pas, i anem creant entre tots, aquells que hi som i els que ens han deixat.

Jo recordo una ciutat on van passar els Ibers, romans, fins i tot segur! cartaginesos i tots els pobles que volgueu imaginar, si francesos també! I és que el nostre conte era tan ric i potent que ultrapassa l'espai i el temps i entre nosaltres és present. Només l'heu d'escoltar molt atentament.

Fàbregas, 22 dies sense incidents

Aquesta imatge la vaig captar, entre altres, en una passejada realitzada l'any 2009 i sobre la que vaig incloure en el bloc algunes fotografies de la mateixa. Tantmateix encara conservo el folletó en que s'explicaven algunes de les característiques del Mataró fabril i els seus vestigis, en forma de gegantines xemeneies i algunes naus, de les que podem descomptar la ja desapareguda xemeneia de Ribes i Julià, just al darrera de casa al carrer Campeny de la que encara en recordo els llums encesos al cap vespre en les darreres tirades de producció. 

Com hi puc llegir al folletó i segons reconec per nombroses converses al voltat de la ciutat, testimonis i publicacions. Les xemeneies industrials d'obra comencen a prendre importància a Mataró cap als anys 40 del segle XIX amb el desenvolupament de la indústria dels filats i teixits, que sofreix un gran impuls amb la incorporació dels "vapors": fàbriques propulsades per la força del vapor que s' escalfava amb carbó, les quals donaren feina a força gent i conferiren a la ciutat un marcat caràcter industrial (1)

Afegeixo, en una mirada profunda i fruit de l'exèriència transmesa a través del meu pare i  avi, no precisament en aquestes però si com aquestes, un espai on molta gent va treballar en condicions penoses, salaris minsos i poques garantíes, que la melangia no ens ho faci oblidar.

Tornant de la feina he passat per davant de la fàbrica anomenada de Can Fàbregas del paper, On hi ha en primer terme (des de Lepanto) una xemeneia de vapor del 1856 que formava part de l' antiga fàbrica de Ca l'Arenes, també coneguda com Vapor Nou. Des de l'any 1900 propietat de los "hijos de Antonio Fábregas" dedicada a la fabricació de capses de cartró i d'aquí el nom. 

Una de les explicacions de la visita estava relacionada amb el cartell que penja de la façana de la fàbrica "FABREGAS: dies sense accidents" una forma de recordar els dies que feia que no es produien, jo com d'altres vaig fotografiar el cartell, ara sense cap xifra, pel tancament de la fàbrica, però en record de les dificultats patides i els perills associats a la feina, avançar doncs sense incidents era una fita important, i calia reflexar-la. 

Passant pel davant, ja amb uns anys al darrera però amb la curiositat del primer dia, m'he acostat a parlar amb els treballadors i els hi he demanat que en farien d' aquest cartell. Amb un somriure, com qui és còmplice i hereu d'aquella tradició obrera, m'han comentat: "Lo vamos a colocar en la entrada". 

(1) "Una passejada per les xemeneis del catàleg del patrimoni 10 de maig de 2009" (Fons Documental Casasús-Acedo)

http://aliesmataro.blogspot.com.es/2009/05/passejada-per-les-xemeneies.html

Troballa d' uns esquelets al carrer Lepanto de fa 300 anys

"Unos obreros que hacían obras para construir una piscina en el patio interior del número nueve de la calle Lepant de Mataró se vieron sorprendidos el miércoles por el hallazgo de dos esqueletos, por lo que dieron aviso a los Mossos d'Esquadra, cuyo departamento científico se desplazó al lugar para investigar el hallazgo. Las primeras estimaciones apuntan a dos cuerpos de hace más de 300 años.

Las fuentes consultadas datan el hallazgo, a falta de pruebas posteriores, en el siglo XVIII, hace 300 años, precisamente en una época en la que Felipe V concedía el título de ciudad a Mataró, lo que significaba un reconocimiento a la población. El principal núcleo habitado se hallaba en el interior de las murallas, pero tras la consolidación de la urbe se extendió, en este caso a lo que podría ser el barrio marinero. Los dos esqueletos han aparecido enterrados conforme a la tradición cristiana de la época sin que se apreciasen detalles de haber fallecido violentamente, pese que la ciudad vivió una etapa bélica sobre 1713. En la vivienda se han paralizado las obras de la piscina hasta que los expertos finalicen las excavaciones.

El año pasado Mataró celebró su tricentenario, por lo que los esqueletos hallados pueden relacionarse con aquella población, que por la zona en la fueron localizados sería de extramuros. Las excavaciones posteriores podrán determinar si existen más cuerpos enterrados en la zona o si se localizan otros objetos de la época.

En 1715, Mataró contaba con 1.029 casas. Cuatro eran de caballeros; once, viviendas de ciudadanos honrados; cinco de burgueses; tres de médicos, y siete de clérigos.

En la ciudad, hace 300 años se contabilizaron 61 cabalgaduras menores, 14 carros con caballos y nueve carros con un par de bueyes cada uno."

Font: http://www.lavanguardia.com/vida/20150925/54435469019/esqueletos-mataro.html#ixzz3mkrB1Uv5

El 18 de Maig: Dia Internacional dels Museus 2015

El 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus i “Museus per una societat sostenible", el lema d' enguany. Per celebrar-ho els museus de la ciutat s'afegeixen a una programació especial d'activitats.

 Programació a Mataró

El misteri continua...La Plaça Gran

Una història que es dóna per certa a Mataró però que mai s'ha pogut verificar és la de l'existència d'un gran espai soterrat al subsol de la plaça Gran. Una sala a les entranyes del centre de la ciutat, que diversos testimonis orals, veïns dela mateixa plaça, asseguren que existeix. Hi van accedir, diuen, l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan eren tan sols uns infants, i des d'unes escales que s'originaven a l'interior d'un immoble de la plaça Gran. Però aquest espai, que es remuntaria als segles XVII o XVIII (per tant no seria cap refugi de la Guerra Civil, tot i que s'hauria emprat com a tal) mai s'ha trobat.

Als anys 90, arran d'aquestes informacions dels veïns, l'Ajuntament va realitzar una primera prospecció que va donar resultats negatius. Però el consistori ha insistit. A l'any 2013 va reprendre la recerca, amb prospeccions geofísiques al subsol que van donar noves esperances per demostrar l'existència d'aquest indret. La tomografia elèctrica -que permet obtenir imatges en superfície a partir de la conductivitat del subsol- i les tècniques de georadar emprades van permetre detectar anomalies a banda i banda de la plaça, que podrien correspondre a dues cavitats. 

Les evidències, però, no eren prou clares, així que calia fer una exploració arqueològica, que es va acabar duent a terme ahir diumenge. Els treballs van consistir en l'obertura d'una rasa que volia arribar als 4 metres de profunditat a la confluència entre el carrer Santa Maria i la part alta de la plaça Gran, el punt on els veïns situen l'escala per descendir al subsol. Quan es portava un metre i mig excavat, però, van aparèixer un mur que els arqueòlegs van identificar com de l'època romana. Això va obligar a aturar els treballs, tal i com marca el protocol, per evitar els danys a aquestes restes, i a tapar la rasa. L'excavació ha quedat avortada i l'objectiu ara és estudiar si es pot iniciar des d'un altre punt de la plaça. 

Ara fa uns anys escrivia en aquest bloc algunes retalles sobre el que vaig considerar "el misteri de la plaça gran". La Plaça Gran. Això que en diem la història no s'acaba mai , avui amb un nou intent de treure'n l'entrellat, sembla que un cop més... haurà de ser per un altre "post".

Font: Capgros 

Ens conviden a explicar l' espai de la Llar Cabanellas al "48 hores Open Puig i cadafalch"

Presentació del catàleg de l'exposició "Mataró 1714, entre dos mars i dues corones"

Mataró, 11 de Setembre de 1714

En aquest bloc hem tractat àmpliament tant el context com els fets puntuals referents als episodis de la Guerra de Successió a la ciutat i considerem oportú fer-ne un repàs acompanyats per la publicació del Tot feta per l' Eloi Sivilla. Algunes d' elles són:  Conseqüències de la Guerra de Successió, Episodis de Guerra de la novel·la històrica Victus L' arribada de l' arxiduquessa a Mataró: Buscar finançament fa 300 anys.

Cal destacar l' ambivalent posició mataronina entorn a la Guerra de Successió, segons he llegit i fins on conec, producte de les necessitats comercials de la ciutat representades per Feliu de la Penya, si el de la Baixada d'en Feliu, camí a les figueretes, palauet que ara torna a lluir sense estar restaurat però si el suficientment reparat per a retirar la lona que el cobria des de fa una pila d' anys.

Tinc entès que el comerç d' aiguardent i demés productes amb Anglaterra va decantar a Feliu de la Penya a donar suport a la branca anomenada "Vigatana" i la posició aliada dels Austriacistes. En aquells moments Feliu era el més productiu representant de la burgesia mataronina, que com veiem en el reportatge va saber aprofitar la seva posició segons va convenir per obtenir els màxims beneficis de les successives onades d' ocupació.

Em refereixo òbviament als estrats dirigents de la ciutat amb majors interessos per la obtenció de beneficis en decantar-se una vegada i una altre a favor de qui fos menester i no al poble en si que devia de restar, com sempre, en una postura condescendent amb els qui en aquell cas manaven. De les paraules de l' Eloi, un dels pocs beneficis directes que observo és el fet de deixar de ser vil·la i no haver d'allotjar tropes a les cases, cosa que van haver de fer com a base d' operacions igualment. També puc observar en els avantatges obtinguts beneficis indirectes derivats de l' increment d' activitat econòmica en convertir-se Mataró en "ciutat lleial".

"El dia 1 de novembre de l’any 1700 va morir, sense descendència, el monarca de la corona de Castella, Carles II. Pel fet de no tenir fills, el monarca castellà va deixar escrit en el seu testament que el seu successor seria Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét del rei Lluís XIV de França. D’aquesta manera el regne d’Espanya passava a mans d’un dels seus majors enemics com era la corona francesa. Però la resta de potències europees no van veure amb bons ulls aquesta aglutinació de poder i territori de la dinastia francesa, i van intercedir a favor de  Carles d’Habsburg, arxiduc d’Àustria, que també ostentava el tron del difunt Carles II i que reclamava la corona. Aquesta disputa successòria va acabar amb la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715).  

---

La Mataró de 1700 era una vila que havia anat creixent i que mirava cap al mar, i que ja feia anys que demanava el títol de ciutat al monarca Carles II. Els mataronins volien el títol de ciutat per no haver d’allotjar més tropes a les seves llars, com havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys, i obtenir uns beneficis fiscals i comercials que potenciessin encara més el comerç marítim de la vila maresmenca.

Tot i no tenir port, en aquella època eren moltes les embarcacions de la ruta Lisboa-Marsella que atracaven al litoral mataroní i que descarregaven aquí els productes provinents de l’Atlàntic. Segurament pels comerciants vinguts de fora devia ser molt més barat atracar a l’improvisat port de Mataró que al gran port de Barcelona. La construcció d’un port era un altre dels grans objectius que tenia al cap la Mataró de 1700 que volia arribar a competir econòmicament i comercialment amb la capital catalana.
Però la sobtada mort de Carles II va fer trontollar la demanda local del títol de ciutat. Bo i així, els mataronins van ser hàbils i ràpidament van reconèixer Felip de Borbó com a monarca de la corona espanyola i li van demanar el títol de ciutat.

Felip d’Anjou va jurar a Barcelona les constitucions de Catalunya i va ser nomenat comte de Barcelona a finals del 1701, i aquell mateix dia una delegació mataronina li va fer la petició. El borbó va satisfer la demanda mataronina, previ pagament d’una gran suma de  monedes, i el 20 de març de 1702 Mataró obtingué el títol de ciutat.

Aires de guerra per Europa

Els tambors de guerra cada cop ressonaven més per tot Europa, i Anglaterra, Àustria, Holanda, Savoia i Portugal van formar la Gran Aliança per destronar el monarca borbó i tallar de soca-rel una possible futura supremacia francòfona.

Després d’un intent fallit d’atac a Barcelona per part de  les tropes de la Gran Aliança, les grans potències europees van comprendre, i més concretament la reina Anna d’Anglaterra, que si es volia enderrocar el regnat de Felip V, s’havia de comptar amb un aliat intern, i aquests eren els catalans. Catalunya va veure amb bons ulls l’arribada del borbó, però tot un seguit de greuges cap als productes catalans a favor dels francesos i l’animadversió històrica cap a tot allò que vingués dels veïns francesos, van fer que molts catalans veiessin amb bons ulls un canvi de rei.

D’aquesta manera el 20 de juny de 1705 es va signar el Pacte de Gènova entre la corona anglesa i un grup de nobles catalans, per tal de preparar un atac a la capital catalana i començar des d’aquí la conquesta de tot el territori espanyol.

Arribada de l’Arxiduc...

A finals del mes d’agost l’Arxiduc  Carles d’Àustria arribava a la costa catalana, i Mataró va ser una de les primeres poblacions que li va jurar fidelitat. Els mataronins un altre cop eren els primers a retre homenatge al nou monarca de torn, per tal de rebre el favor del rei. Però aquest favor no va ser gratuït, ja que la nostra ciutat va haver d’ajudar al monarca a conquerir Barcelona. Mataró va ser el centre d’operacions de les tropes austriacistes i la ciutat va haver de donar diners i homes per posar setge a la capital catalana. Carles d’Àustria va recompensar els mataronins amb el títol de ciutat, ja que el signat per Felip V ja no era vigent amb la nova situació política.

... I de la princesa Elizabeth

Catalunya era austriacista i Mataró la que més, el monarca devia tenir una gran impressió de la nostra ciutat, ja que aquesta va ser la població escollida per acollir a la princesa Elizabeth Cristina de Brunswick, la que seria esposa de Carles d’Àustria. El 25 de juliol de 1708 Elizabeth va arribar a Mataró per conèixer el seu marit amb el qual es casaria poc després a Barcelona.

La princesa va arribar a Mataró en plena celebració de la festa major, però aquest no va ser el motiu que es trobés la ciutat engalanada, i és que els mataronins van gastar el que tenien i més per donar una gran benvinguda a la futura reina dels catalans. Hi va haver grans celebracions, focs d’artifici, desfilades, balls, música i els carrers es van vestir de gala per rebre la princesa i el monarca que va visitar la seva futura esposa a casa nostra. Després de la seva estada a Mataró la princesa va marxar cap a la capital on el dia 1 d’agost es casaria amb Carles d’Àustria.

Retrat d'Elizabeth Cristina Brunswick

Gir inesperat

Mataró comptava amb el favor del rei i de la reina que guardaven bons records de la seva estada a casa nostra, tot i els mosquits que sembla que van turmentar Elizabeth, però la situació política a Europa va fer un canvi inesperat.

L’any 1711 va morir el germà gran de l’Arxiduc, que ara es convertiria en Carles VI, emperador del Sacre Imperi. Si abans la balança europea es decantava a favor dels francesos, ara ho feia del cantó dels austríacs. Anglaterra i la resta de potències europees veien perillar l’equilibri de forces si Carles ostentava la corona espanyola i el sacre imperi, i van decidir firmar la pau amb França i retirar les seves tropes del territori espanyol. Sense el suport d’Anglaterra, Carles d’Àustria va haver de retirar-se de la lluita pel  tron espanyol.  

El 1713 França i les potències aliades van firmar la pau a la localitat holandesa d’Utrecht, però aquí a Catalunya la pau encara no arribaria, ja que els catalans es van dividir en dos bàndols, els que volien reconèixer Felip V com a nou monarca o continuar combatent contra les tropes borbòniques.

Geganta d'Elizabeth Cristina Brunswick

Mataró canvia de bàndol

Mentre que Barcelona es va decantar per continuar lluitant contra les tropes napoleòniques, la seva gran rival, Mataró, va decidir reconèixer Felip V com a nou monarca. Les autoritats de Mataró, un cop es van posicionar a favor del monarca Borbó, van demanar a les seves tropes que ocupessin la ciutat al més aviat possible per evitar qualsevol atac dels resistents. A més, la capital del Maresme, durant els mesos que va durar el setge de Barcelona, va acollir nobles i burgesos de la capital catalana fidels a Felip V que buscaven refugi.

Un altre cop Mataró i Barcelona estaven en bàndols oposats i més quan Mataró, un altre cop, seria el centre d’operacions del setge de Barcelona, aquest cop per part de les tropes borbòniques.

Durant els mesos que va durar el setge de la capital catalana, la nostra ciutat va patir algun atac fallit dels resistents, i és que des d’aquí Mataró sortien les tropes que acabaven amb les revoltes de les poblacions dels voltants.

El dia 11 de setembre de 1714 cau Barcelona, i es dóna gairebé per acabada la Guerra de Successió. Mataró, després d’anar canviant de bàndol, va acabar al costat dels guanyadors. Una victòria que només va afavorir la burgesia local de la ciutat que van continuar enriquint-se amb el comerç marítim.

Imatge dels panys de l'època d'una porta del centre de Mataró

Els panys de les portes són un testimoni directe
Durant els anys que va durar la Guerra de Successió (1701-1715) Mataró, com la resta de Catalunya, va passar a mans dels dos monarques que ostentaven la corona espanyola, Felip V i l’Arxiduc Carles d’Àustria. Mentre que la majoria de ciutats catalanes van donar suport a Carles, Mataró -que en aquella època buscava obtenir el títol de ciutat- va anar canviant de bàndol segons els seus interessos. Quan un dels dos monarques governava la vila es posava de part seva i, ràpidament, quan la corona canviava de mans, Mataró també canviava de bàndol. Prova d’això, avui dia, a molts dels panys de les cases del nucli antic de la ciutat trobem els dos símbols de les dues cases reials que lluitaven per la corona espanyola, la casa dels Anjou i la casa dels Àustria. Els panys de la casa dels Anjou estan representats per una flor de Lis, mentre que els dels Àustria estan representats per una àliga.

Felip V nomena Mataró cap de corregiment
Un cop acabada la Guerra de Successió, i amb el monarca borbó Felip V en el tron de la corona espanyola, entrà en vigor el Decret de Nova Planta, un conjunt de lleis que van acabar amb molts dels drets i de les institucions de Catalunya. Tot i això, aquest decret va ser un petit impuls per a la ciutat de Mataró. El nou monarca va canviar les demarcacions administratives catalanes i les juntes i vegueries van ser substituïdes per corregiments, tal com estava dividida Castella. Cada corregiment tenia una capital i Mataró va esdevenir una d’aquestes. El corregiment de Mataró anava des de Montgat fins a Girona i per l’interior agafava una àmplia zona del Vallès. El suport de Mataró a les tropes felipistes durant el setge de Barcelona van donar a la ciutat aquest petit privilegi, del qual només alguns pocs es van beneficiar. Anys després va rebre el títol de capital de província marítima. 

Alexandre Satorras i Angeleta Ferrer

"El 20 d’octubre de 1958 es va signar l’acta de constitució del patronat del primer centre d’ensenyament secundari públic que hi va haver a Mataró, i a tota la comarca del Maresme, després de la guerra civil espanyola.

És clar que, abans de la guerra, Mataró havia tingut un altre centre de segon ensenyament.El curs 1933-1934 es va instal·lar primer a l’edifici de l’Escola d’Arts i Oficis, i després, a l’antic local de “La Unión“, de la plaça de Cuba, un institut de segon ensenyament, sota la direcció del catedràtic de Química, senyor Soriano, que posteriorment va ésser substituït pel catedràtic de geografia i història, senyor Prat i Puig. En foren professors, segons diu Ramon Salas i Oliveras en el seu llibre Mataró i l’ensenyament, que va ser premiat amb un accèssit al Premi Iluro de 1962, “el senyor Oliver, de Gramàtica i Literatura; el senyor Rodríguez de Luna, de Dibuix; la senyora Olga B, de Prejevalinski, de Llatí i Filosofia; el Rnd. P. Soy. Escolapi, d’Història Natural, en substitució del senyor Font; així com el senyor Folch va ésser qui reemplaçà en la càtedra de Ciències Físiques i Químiques el senyor Soriano.”

El trencament absolut amb el passat que va suposar la fi de la guerra d’Espanya i el règim dictatorial que va imposar el bàndol guanyador fan que puguem considerar la fundació del COPEM com un punt de partida, amb, almenys aparentment, poques connexions amb la història anterior.

El precedent més immediat del nostre institut, doncs, va ser el “Patronato del Centro Oficial de Enseñanza Media de Mataró”, presidit per l’Alcalde, “Iltre. Sr. D. Pedro Crespo Gil”, que estava integrat pel tinent d’alcalde i ponent de Cultura “D. Jaime Colomer Martori” (vicepresident); pel conseller de l’Ajuntament i representant dels pares de família, “D. José Bellavista Roig” (secretari); pel tinent d’alcalde, ponent de la comissió d’Hisenda i representant de la delegació local de “FET i de las JONS”, “D. José Regás” (tresorer comptable); per l’arxiprest de Santa Maria, “Rdo. D. Francisco Pou Ginesta”, (representant eclesiàstic); per l’inspector en cap d’Ensenyament Mitjà del Districte Universitari de Barcelona, “M. I. Sr. D. José Gassiot Llorens”; pel director de l’INEM Menéndez y Pelayo de Barcelona, “D. Florencio Caballero Valladares”; pel representant amb títol universitari, “D. Pedro Pérez Arciniega”, pel representant de la Delegación de Juventudes, “D. José Muñoz Rivero”, i pel director del centre, “D. Alejandro Satorras Capell”, nomenat per Ordre Ministerial de 24/09/58. A més, queda adscrit al Patronat el primer tinent d’alcalde, “D. Ramón Julià Llavina”. No cal dir que, si hem deixat els noms en castellà és per respectar el document original, que a causa de l’època, havia de ser obligatòriament en castellà.

Així doncs, el director del COPEM era Alexandre Satorras I Capell (Mataró, 1901-Barcelona, 1967), marit d’Angeleta Ferrer i Sensat, catedràtic de Filosofia i pedagog, que havia cursat el batxillerat a Valldemia. La seva tasca a la direcció del COPEM la va dur a terme entre 1958 i  1963. Posteriorment, el 1966, va ser designat director de l'Institut Joan d'Àustria de Barcelona. El desembre d'aquell any una motocicleta el va atropellar a la Rambla de Catalunya. L’1 de gener de 1967 va morir a l'Hospital Clínic, a conseqüència de les ferides causades. En el butlletí interior de l'Institut Joan d'Àustria de març de 1967 dedicat a Alexandre Satorras es diu: "La Bondat –així, en majúscula– tenia un altre nom: es deia Alexandre Satorras." Per aquest motiu, quan es va haver de triar un nom per al nom institut, a Mataró tothom ho tenia molt clar. Es diria “Alexandre Satorras”.

En aquella mateixa sessió de constitució, el Patronat nomena el professorat que li pertoca. Així, la “Srta. Dolores Berdalet Pibernat” serà nomenada professora de Lletres, i “D. Antonio Macià Fonoll”, professor de Ciències. S’acorda també que l’assignatura de Dibuix vagi a càrrec de “M. de los Ángeles Ferrer Sensat, catedrática de Ciencias Naturales y secretaria del centro, nombrada por O. M. de 24 de septiembre de 1958”.

M. dels Àngels Ferrer i Sensat era coneguda per tothom (professors i alumnes) com l’Angeleta. Havia nascut a Barcelona l’any 1904, filla de la pedagoga Rosa Sensat, i, com ja ha estat dit, muller d’Alexandre Satorras. Mestra, pedagoga i catedràtica de Ciències Naturals, el 1914 entra a l'Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare. Es llicencia en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona el 1926. El mateix any, a proposta del degà, entra com a professora a la càtedra de zoografia d'articulats i s'encarrega de les pràctiques de ciències del darrer curs de l'institut Balmes, fins al 1933. També fa de professora de biologia i ciències naturals al centre de batxillerat Monturiol de la Mútua Escolar Blanquerna. Paral·lelament, dissenya i coordina el Centre d'Ensenyament de Ciències Naturals per a Museus, per encàrrec de Manuel Ainaud Sànchez. També s’embarca en el projecte de creació de l'Institut-Escola del Parc. Després de la guerra del 36, perd el càrrec de catedràtica i la traslladen a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 ha de tornar a fer oposicions. Quan retorna a Catalunya, treballa divuit anys a l'Institut de Reus. Després funda l’Institut de Mataró, amb el seu marit (1958-1963) i, finalment, fa de directora de l'Institut Infanta Isabel d’Aragó, els últims vint anys de carrera professional. L'any 1974 es va jubilar. L'any 1982, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va instaurar les Beques Satorras, atorgades anualment per ajudar els alumnes amb currículums brillants i amb pocs recursos econòmics. Mor el 30 de novembre de 1992.

L’Angeleta Ferrer diu, en les seves Notes autobiogràfiques:

“L’any 1958, creats els centres de patronat, organismes mixtes Estat-Ajuntament, el meu marit Alexandre Satorras i i jo passem a fundar el de Mataró. Som ben acollits i ens hi dediquem apassionadament. L’altre professorat designat pel patronat és local. El C.O.P.E.M. esdevé aviat una brasa viva que pren en el cor de tots: la ciutat, els mestres i els deixebles. Pocs alumnes (primer curs) i austeritat de mitjans de tota mena. Sembla que tornem a començar un Institut-Escola com el del Parc. El Centre creix ràpidament d’una forma clara i lluminosa i es converteix en un nucli de treball, espiritualitat i ben fer, totes les activitats de l’Institut-Escola es repeteixen. I, malgrat les traves oficials dels exàmens, al cap de quatre anys surten els primers batxillers sense una baixa. El Centre passa a ser l’Institut de Mataró. Estem contents i som feliços. Els anys de Mataró em són entranyables. A la mort del meu marit, l’Institut de Mataró porta el seu nom.”

Cinquanta anys més tard, a Mataró hi ha sis instituts. D’aquella “brasa viva”, d’una manera o altra, tots en són hereus.

I, precisament va ser Una brasa viva el nom que es va triar com a títol per al llibre que vam editar l’any 2009 amb motiu del cinquantenari de l’institut."

Es dona la casualitat que una persona molt propera a mi començarà aquest curs a l' escola i entre proves i consulta de llibres, he remirat una mica la història de l' institut. Com no podia ser d'una altre manera l'he afegit a la meva particular col:lecció de personatges, fets, llocs... com sempre per a mi una gran descobriment, espero que us agradi!

Font:
IES ALEXANDRE SATORRAS

L' Himne Nacional Argentí de Blai Parera

El 24 de maig de 1812 es presentà a la "Casa de Comedia" (casa de comèdia) de Buenos Aires l'obra teatral "El 25 de Mayo" (el 25 de maig) de Luis Ambrosio Morante, referida a la revolució de maig de 1810, la qual acabava amb un himne corejat pels actors. Un dels espectadors, el porteny Vicente López i Planes, se sentí inspirat i aquella mateixa nit va escriure la primera estrofa d'un himne per a reemplaçar al de Morante, al que el català Blai Parera havia posat música.

L'Assemblea General Constituent l'aprovà com "Marcha patriótica" el dia 11 de maig de 1813. L'endemà l'encarregà compondre amb urgència una nova música a Parera. Alguns autors diuen que aquest hi accedí, però passats diversos dies no presentava cap resultat. Finalment s'hauria negat, al·legant-hi que la lletra era ofensiva contra Espanya i que ell temia les represàlies del govern del rei. Fou encarcel·lat pel govern i obligat a compondre sota pena d'afusellament. En una sola nit finalitzà la partitura (simplement agafà la música que havia compost per a l'obra de teatre un any abans). Fou alliberat i en el primer vaixell abandonà per sempre Argentina, vivent diversos anys en Río de Janeiro (Brasil) i finalment en Espanya, on hi morí.

Aquesta teoria sobre les raons de la partida de Parera ha estat també refutada. El musicòleg Carlos Vega opina que "mesos abans de la seva partida, el govern argentí exigí a tots els espanyols residents jurament de fidelitat a la pàtria naixent i morir per la seva independència total, legalitzant la seva adhesió mitjançant una carta de ciutadania. Podria ser que l'adopció de la nacionalitat argentina hagués estat una imposició massa dura pel català, i la causa del seu estranyament de sobte."

S'estima que l'obra fou presentada el mateix dia 25 de maig de 1813, ja que el dia 28 d'aquell mateix mes es cantà al teatre durant una funció patriòtica efectuada durant la nit. Després se'l coneixeria com Canción Patriótica Nacional, i més tard simplement comCanción Patriótica. Però en una còpia de 1847 apareix titulada com Himno Nacional Argentino, nom que rep en l'actualitat.

La lletra era marcadament independentista i antiespanyola, com corresponia a l'esperit de l'època. Temps més tard, l'Assemblea de l'any XIII demana un "canvi" de lletra, perquè l'himne quedés més acord amb els nous vents que hi bufaven: Anglaterra s'oposava vigorosament a tot arrestament d'autonomia en les colònies d'Espanya, la seva aliada en la guerra contra Napoleó. L'ambaixador britànic, lord Strangford, fa saber al govern de Buenos Aires "allò boig i perillós de tota declaració d'independència prematura".

Desapareixen llavors estrofes que anunciaven que "s'aixeca a la faç de la Terra una nova i gloriosa nació". S'infiltren, en canvi, conceptes monàrquics quan els pròceres competien en candidatures de prínceps europeus per a governar-los: el príncep portuguès, el francès, l'italià...

No estranya pas llavors el "veieu en tron a la noble igualtat", afrancesament relacionat amb el propòsit de coronar el duc d'Orleans (tot i que altres autors senyalen que els orleanistes no estaven a favor de la "noble igualtat" de la Revolució Francesa sinó més aviat al contrari, que eren partidaris de l'Antic Règim). O "sobre ales de glòria alça el poble, tron digne a la seva Gran Majestat", estrofa desapareguda en la versió definitiva. O "ja el seu tron digníssim obriren, les Províncies Unides del Sud".

L'himne experimentà en 1860 una altra modificació encomanada al músic Juan Pedro Esnaola, qui realitzà una versió orquestrada més rica des del punt de vista harmònic.

Tingut l'Himne Nacional, la Cançó patriòtica de López; a través d'un llarg període de la nacionalitat fou interpretat d'acord amb el text original; però un cop desaparegut el furor de la contesa contra Espanya, en ares d'un apropament polític amb Espanya, degut a nombroses crítiques per part de representants diplomàtics espanyols, la cançó nacional va sofrir en el seu enunciat una modificació de forma en el relatiu a aquella part que pogués tenir un concepte pejoratiu per a altres països.

Durant la segona presidència del general Roca, el 30 de març de 1900, un decret referendat amb la signatura del President de la Nació i dels ministres Luis María Campos, Emilio Civit, Martín Rivadavia, Felipe Yofre, José María Rosa i Martín García Merou disposava que: "Sense produir alteracions en el text de l'Himne Nacional, hi ha en ell estrofes que responen perfectament al concepte que universalment tenen les nacions respecte de llurs himnes en temps de pau i que harmonitzen amb la tranquil·litat i la dignitat de milers d'espanyols que comparteixen la nostra existència, les que puguin o hagin de preferir-se per ésser cantades en les festivitats oficials, per tal com respecten les tradicions i la llei sense ofensa de ningú, el president de la República, en acord de ministres decreta: Article 1r. En les festes oficials o públiques, així com en els col·legis i escoles de l'Estat, només es cantaran la primera i l'última quarteta i el cor de la Cançó Nacional sancionada per l'Assemblea General l'11 de maig de 1813."

Varen desaparèixer així les marcials referències a "els braus (argentins) que units juraren llur feliç llibertat sostenir, a aquells tigres amb sed de sang (els espanyols) forts pits sabran oposar". També es va treure: "són lletrers eterns que diueN. aquí el braç argentí triomfà, aquí el fer opressor de la Pàtria (el soldat espanyol) el seu clatell orgullós doblegà".

Blai Parera i Moret, o Perera, (Múrcia, 3 de febrer del 1776 – Mataró, 7 de gener del1840) fou un músic i compositor català, autor de la música de l'Himne Nacional Argentí.

Nascut a Múrcia de pares catalans, encara infant anà a viure a Mataró amb la seva família, i formà part de la Capella de Música del Col·legi de Santa Anna, dels escolapis, on estudiava.

Emigrà a Amèrica el 1793. Entre el 1802 i el 1803 fou músic a l'església de Sant Francisco de Montevideo. Establert a Buenos Aires el 1803, s'hi guanyà la vida donant classes (tant classes particulars com fent de professor en el Colegio de Niños Expósitos), tocant l'orgue en temples (a la Catedral i a les esglésies de San Nicolás, San Ignacio i la Merced), fent concerts com a violinista i clavicordista i component tonadillas. Fou director de l'orquestra del Coliseo Provisional de Comedias de Buenos Aires (futur Teatro argentino) quan es fundà el 1804, i fins al 1806.

Blai Parera es casà amb una de les seves alumnes, Facunda del Rey, el 1809. Entre el 1810 i el 1813 li encarregaren que musiqués diverses poesies patriòtiques, en la cerca d'un himne per a l'Argentina, fins a la definitiva Marcha Patriótica. En el juliol de 1813, es traslladà a Rio de Janeiro per a estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal; el 1815 ja tornava a ser a Buenos Aires^[1] on el 1817 hi naixeria el seu fill Juan Manuel (tingué dues filles més, Dolores i Juana).

El 1818 tornà a Europa. Sembla que arribà a Cadis a mitjans del 1818, el 1824 visqué a Madrid, i passant per Barcelona, parà finalment a Mataró el 1830, on féu d'interventor de Correus.

Parera, una població argentina del departament de Rancul a la província de la Pampa, porta el seu nom; també ho fan escoles, corals i un carrer d'un barri benestant de Buenos Aires. El 1933 els infants de les escoles catalanes sufragaren el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per bastir un monument en memòria seva.

La Marcha Patriótica, futur Himno Nacional Argentino

El 1813 el Triümvirat que regia el país -era el període comprès entre el 25 de maig del 1810, proclamació del govern de lesProvincias Unidas de Sudamérica i el 9 de juliol del 1816, data de la Declaración de Independencia- comissionà una composició a en Parera, que amb lletra de Vicente López y Planes, rebé el títol Marcha Patriótica. El decret 10.302 del 24 d'abril del 1944 donà la forma definitiva a l'Himno Nacional Argentino, que quedà amb la lletra de López, la música d'en Parera i l'arranjament que n'havia fet el 1860 el músic argentí Juan Pedro Esnaola. Durant tres anys, amb San Martín, l'himne argentí també ho fou de la república de Xile.

Marcha patriótica (1813) Oíd, mortales, el grito sagrado: Libertad, Libertad, Libertad. Oíd el ruido de rotas cadenas, ved en trono a la noble igualdad. Se levanta a la faz de la Tierra una nueva y gloriosa Nación, coronada su sien de laureles, y a sus plantas rendido un león. Tornada Sean eternos los laureles, que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! De los nuevos campeones los rostros Marte mismo parece animar la grandeza se anida en sus pechos: a su marcha todo hacen temblar. Se conmueven del Inca las tumbas, y en sus huesos revive el ardor, lo que va renovando a sus hijos de la Patria el antiguo esplendor. Pero sierras y muros se sienten retumbar con horrible fragor: todo el país se conturba por gritos de venganza, de guerra y furor. En los fieros tiranos la envidia escupió su pestífera hiel; su estandarte sangriento levantan provocando a la lid más cruel. ¿No los véis sobre México y Quito arrojarse con saña tenaz y cuál lloran, bañados en sangre, Potosí, Cochabamba y La Paz? ¿No los véis sobre el triste Caracas luto, llantos y muerte esparcir? ¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? A vosotros se atreve, argentinos, el orgullo del vil invasor; vuestros campos ya pisa contando tantas glorias hollar vencedor. Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer. El valiente argentino a las armas corre ardiendo con brío y valor, el clarín de la guerra, cual trueno, en los campos del Sud resonó. Buenos Ayres se pone a la frente de los pueblos de la ínclita unión, y con brazos robustos desgarran al ibérico altivo León. San José, San Lorenzo, Suipacha, ambas Piedras, Salta y Tucumán, La Colonia y las mismas murallas del tirano en la Banda Oriental. Son letreros eternos que dicen: aquí el brazo argentino triunfó, aquí el fiero opresor de la Patria su cerviz orgullosa dobló. La victoria al guerrero argentino con sus alas brillante cubrió, y azorado a su vista el tirano con infamia a la fuga se dio. Sus banderas, sus armas se rinden por trofeos a la libertad, y sobre alas de gloria alza el pueblo trono digno a su gran majestad. Desde un polo hasta el otro resuena de la fama el sonoro clarín, y de América el nombre enseñado les repite: "¡Mortales, oíd!: ya su trono dignísimo abrieron las Provincias Unidas del Sud". Y los libres del mundo responden: "Al gran pueblo argentino, ¡salud! Sean eternos los laureles que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! (En cursiva apareixen les estrofes llevades en la versió moderna)

Passejada per les escultures públiques de Mataró a càrrec de Jesús Nieto i la Glòria Safont-Tria

Festival Laietania del 23 de maig al 15 de Juny de 2014

Recorregut pels punts històrics de Mataró durant la Guerra Civil, Presentat per Margarida Colomer

T’informem d’un acte que organitza la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró i que tindrà lloc divendres 11 d’abril al matí. Pensem que pot ser del vostre interès: 
Divendres 11 d’abril a les 10h., davant de l’avinguda 

Jaume Recoder (cantonada amb Camí Ral) tindrà lloc un 

“Recorregut pels punts històrics de Mataró durant la guerra civil”, 

a càrrec de la Margarida Colomer, historiadora.
El recorregut dura entre una hora i mitja i dues hores. 

Mataró, capital nacional del gènere de punt

Fa no massa temps, comentava el paper destacat de la indústria tèxtil mataronina en el context català, concretament pel que fa al gènere de punt, un dels punters destacats de la nostra economia fabril. He sentit a dir que en una trobada de les altes esferes del país es va pronunciar la següent afirmació " si les dones de la sala ensenyessin la seva roba interior, trobaríem que la majoria estava feta a Mataró". Per tant, no és d'estranyar el títol de la conferència, parlant de "capital nacional" del gènere de punt i no em sembla una exageració vanagloriosa ni gratuïta. Conec algunes coses de Vapor Gordils, de fet n'he parlat al bloc:

"A Mataró proliferen les xemeneies a partir dels "40" del segle XIX amb l' avenç dels filats i els teixits, i l' impuls dels "vapors". Al 1838 apareix la primera filatura moguda pel vapor a sota mateix del carrer de Sant Agustí, la fàbrica de Gordils i Dalmau. Va ser instal·lada amb una força de 20 cavalls, fou una de les quinze  que existien a Catalunya en aquella època. Al 1848 ja hi havia 10 filatures, 7 de les quals funcionaven a vapor."

Si m' és possible passaré a fer una visita per la conferència i miraré de fer-vos cinc cèntims del que aprengui, us convido a venir a fer un cop d'ull per la sala de la "nau petita" de Can Marfà. 

Dijous 27 de març a les 19.30 h

Nau petita de Can Marfà (c. de Colom, 69)

Conferència

El Vapor Gordils: un exemple del progrés a Mataró

A càrrec de l’enginyer industrial Xavier Nubiola i de Castellarnau

Acte organitzat per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Jaume Vilaseca, amb

la col·laboració del Cercle Històric Miquel Biada i dels Amics de la Ciutat de Mataró