Serra de Marina: Ruta pel Turó de Sant Mateu

Aquest cap de setmana ens escapem de la nostra estimada ciutat per fer una visita pel veinatge més proper, un dels llocs més magnífics del maresme, es troba a la serrelada de Marina, concretament al turó de Sant Mateu (495m) des d'on podem recórrer diverses èpoques històriques amb uns paissatges impresionants i rodeixats de natura. 

En aquest cas es tracta d'una col·laboració amb la nostra companya Maica Carmona (Kalathos) i des d'un Mataró no tan llunyà no ens hem volgut perdre aquesta excurssió. És d'un recorregut ideal per a tota la família, pensat pels més petits però alhora amb molt a dir per als més grans. Tot un matí en família en que disfrutarem d'allò més... descobrirem, jugarem, aprendrem coses tots plegats i farem salut! us convido a participar-hi en qualsevol moment de l'any, tant sols cal que ens ho feu saber ;) 

Mataró: Dels Orígens de la Vila a la Ciutat Contemporània

Aquest ha sigut el millor regal que podria rebre. Un referent per als historiadors mataronins que ens dediquem a la divulgació, me'l va recomanar en Ramón Salicrú, un altre apassionat de la història local, en la nostra trobada ara farà un any. Ja em va avisar que se'n havien fet pocs exemplar, que fora de les biblioteques no seria fàcil de trobar... Havia perdut l'esperança de trobar-ne un fins que la Carmen me l'ha regalat!

Seguiré explicant-vos històries, ara amb aquesta nova incorporació a la meva biblioteca, tot un luxe contenir en un llibre pràcticament 3000 anys d'història!

La Basílica de Santa Maria: Visita inesperada

Avui tenia preparada una altre publicació, però com succeeix a vegades a la vida, el que prepares no esdevé necessàriament realitat, així que m' he trobat davant la grata sorpresa de poder visitar el campanar de Santa Maria o això semblava a simple vista, ja que pel preu d' un he vist dos monuments, també he pogut visitar l' orgue.                                                                                                                                                       

La porta entre oberta i unes escales dallò més interessants, com la fotografia que us presento, flanquejada per dues persones que em convidaven a pujar, casualment una d' elles era lleidatana i les comparacions amb la Seu no han trigat a sorgir. La Seu Vella és un monument excels, amb un campanar que depassa en molt la nostra modesta basílica, per alçada i per estar sobre un turó, el de la Seu, molt més elevat que el nostre pujol. Però, en tots els què hi ha però, el més interessant de la visita era l' exposició dels conceptes i la visita a l' orgue, i aquí la Seu ha sortit perdent o lamento.

A l' entrada ens han fet una petita introducció a la basílica, el fet de que l' accés fos limítrof a la façana i no directament al campanar ha donat joc a parlar-ne. Construïda al XIX es troba superposada a la façana original, una façana molt senzilla d' un estil molt semblant a les que podem trobar a diversos pobles de la costa. Hi ha un petit passadís que cobreix la sobre façana i l' entrada de l' església que és imperceptible des d'altres angles o en entrar per la porta principal, però que és molt curiós de veure. 

En pujar per les recaragolades escales canviem de torn i ens endinsem en l' autèntica escala del campanar, ens adverteixen que hi trobarem un rellotge també del mil vuit-cents i escaig, lamentablement ja no funciona, era l' antic mecanisme ara modernitzat que donava les hores i constituïa part del ritme de vida d' aleshores, temps en que d' oïda podíem saber on érem, toca defensar la terra, toca anar a missa, toca a mort... Parlem de wasaps, de notícies que volten el món en segons i aquell món tan petit però tant eficient. 

L' arribada a dalt ens emmarca en la nostra ciutat, ens envolta en campanes, tan sols una apunt, el meu besavi era campaner en un petit poble de les valls pirinenques de l' Aragó, sempre he tingut fal·lera per les campanes i curiositat per les persones que les toquen, me les miro d'aprop com reconeixent-me. Per això escoltava atentament com l'home campaner anava exposant l'origen de les mateixes, la Juliana, la Semproniana i la Montserrat, datades als anys 40, després de la guerra i els seus estralls, recordava episodis de guerra com els protagonitzats per Rafael Estrany o Joan Peiró contraposant el seny al fanatisme, malgrat les idees. De fet encara n'hi ha una del segle XVI, la més petita, símbol d' aquella ciutat que començava a créixer i a convertir-se en un nucli poblacional, més enllà dels masos i masies.

Després d' emmirallar-me en aquell home i les vistes, mirant d' identificar llocs de la ciutat per on he passat, a si, l' escola de les "nenes" el Cor de Maria quantes visites il·lustres hem documentat; Santa Anna, l' espadanya de Sant Josep, com no parlar del Montalt i de Burriac, la casa dels avis d' aquell amic amb el pujàvem al terrat, recordant com es veu el campanar des de mar i en el gravat que presideix aquest bloc. 

Hem tornat a baixar sobre els nostres passos, ara si a la nova estança de l' orgue, des de 1927. Una de les afirmacions que he trobat més curiosa és la que ha fet un dels nostre guies, "la capacitat tècnica de les nacions es media no amb les seves armes sinó amb la perfecció dels seus orgues" una asseveració agosarada però no del tot desencaminada a tenor de la presència d' aquell enorme instrument de  grans proporcions, pulmons mecànics i esperit de fusta, que m' ha convençut de la seva imponent complexitat. 4500 tubs perfectament orientats, alguns de la mida d' agulles i d'altres de columnes que pujaven en ordre incert a través de les tripes del monstre.

Renovat amb la subtilesa dels temps a l' any 1974 presenta un aspecte mecànic però amb elements que permeten parlar de certs avantatges moderns. Testimonis del seu potencial, hem rebut una classe d' un altre Estrany Roger?, que ha tocat peces suaus i d' acompanyament i ha ferit la nostra sensibilitat amb tota la potència d' aquest instrument brillant. Si voleu sentir el que jo o coses molt mes interessants, podeu adreçar-vos l' any que ve al mateix emplaçament amb el que he iniciat el relat i cada mitja hora podreu recordar que va haver-hi un temps no tan llunyà on segurament les coses no anaven tan despresa però valien la pena d'escoltar.

Aprenem de Mataró: sortides i tallers amb nois i noies d' educació primària

Des d'un Mataró no tan llunyà, entenem que l' afició per la història i el coneixement de la ciutat on vivim comença des de ben petits i aquesta és la base per valorar el que som i d'on venim, per després poder créixer com a persones. A través de la proposta que ens ha fet el Centre d'Estudis ProgressA, hem construït conjuntament un seguit de tallers i sortides per la ciutat amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a les històries dels carrers que travessem diàriament però pels que en poques ocasions tenim un moment de reconeixement, les seves funcions, els diversos usos i en definitiva, els nostre passat.

Trobem d'allò més enriquidor que, sempre intentant que sigui de la manera més didàctica i entretinguda possible, els nostres fills coneguin de primera mà que hi passava en altres temps a la seva ciutat. Imaginin, pensin i en definitiva facin seus aquells dies en que la ciutat era quelcom més del que es veu a simple vista. Si ens acompanyeu, podem ensenyar-vos algunes d'aquelles antigues històries i de sobte ens trobarem caminant per un Mataró no tan llunyà, voleu compartir-lo?

Sortim d' excussió a les Cinc Sènies!

Sortida del Centre- Baixarem pel torrent – Plaça Santa Anna i Baixada – fins arribar al carrer de Sant Antoni – Atravessem el carrer Colon, tots els carrers de pescadors ( amb els Sants) fins arribar a la torre maresme on atravessem- Arribarem fins a la Riera de Sant simó i l' ermita – fem un descans i joc, explico coses sobre el Mataró mariner- Pugem fins l' entrada de les cinc sènies i abancem fins a la font on parlem i descrivim que són les “sínies” i quin rastre en trobem – Continuem fins a l' entrada del GR i pugem fins a mig turó, fem un descans i algun joc tranquil dels que proposo – Pugem fins a la torre del segle XVI i finalment fins al capdemunt des d' on explico la funció del castell, recordo les ràtzzies etc..- Dinem a l' ombra just sota el turó- Baixem a una esplanada més avall a fer un seguit de jocs (mirar jocs adjunts) i podem tornar pel mateix camí – Proposo de tornada fer-ho per l' escorxador ( detall de modernisme) i anar tonant al Centre.

Els Romans a Mataró:

Inici de la Ruta Centre d'estudis – baixant pel carrer Argentona i després pel carrer d'en Moles la primera parada serà al carrer Sant Josep, antiga necròcolis d'iluro – Baixant per la Riera arribarem a la Plaça de l' ajuntament, on encara es conserva una part de la muralla ( dins la Frèsia, demanaré permís si és possible) – Creuarem Can Cruzate, on queden restes d'una domus, fins a la Plaça Gran on els explicaré la composició d'aquella ciutat – Arribem a Sant Cristòfol amb la plaça Xica on també tenim algunes de les restes d'Iluro, amb les imatges els explicaré on – a Can Xammar, les antigues Termes, on explicaré els seus costums i farem algun joc relacionat – Pujarem pel carrer de la Palma i tornarem per Sant Maria i carrer Nou, hi ha alguna petita resta, amb la imaginació ja activada els serà més fàcil de mantenir l' atenció.

A què jugaven els romans? 

Edat Mitjana a Mataró:

Sortim del Centre d'Estudis – anem pel carrer Argentona fina a topar amb la mural del tigre, entrem a la ciutat medieval – Anem a donar la volta pel Campeny, restes de muralla, seguint l' antic traçat de la mateixa, entrem pel portal de Valdeix, ja som dins la ciutat – Entrem a Santa Maria, on s'hi feia gran part de la vida, la més antiga de Mataró – Ens adrecem pels sinuosos carrers, com si feia vida, que van a parar a un dels accessos de la Muralla, les escaletes – Arribem a la Muralla, n'expliquem l'orígen (ràtzzies turques) i fem jocs de defensa i atac de la mateixa a més d' altres jocs medievals com els que proposa el vídeo- Tornem per les espenyes i el carrer pujol zona escollida per la seva elevació que defensava la ciutat – tornem al centre.

A què jugaven durant l' edat mitjana?

El modernisme a Mataró:

Sortim del Centre d'Estudis – anem pel carrer Argentona fins la casa Coll i Regàs ( veus les bestioles?) seguim fins a la presó – Baixem per la Riera i trenquem a l' esquerra pel carrer Nou anem apreciant detalls de modernisme, a més d'explicar el context de bonança econòmica i edat d'or de Mataró del segle XIX. - Passem per la Plaça Gran on hi ha un apunt al mercat i els ensenyo la casa natal de Puig i Cadafalch, voltem per la baixada d'en Feliu i Can sisternes- seguim fins a la botiga de la Confianza.- Tornem pel carrer Barcelona i pugem muralla amunt on veurem la Residència Sant Josep – seguim fins a la plaça de les tereses on serem una estona i farem una història entre tots definint el que entenem per modernisme – Tornem al Centre.

Jocs relacionats amb les activitats:

1- PASSAR EL TRESOR Força/velocitat/estratègia

Dos equips i dos camps diferents. L´equip A ha de passar un tresor

(qualsevol cosa: una pilota, un jersei, un con, unes claus,...) i l´equip B

impedir-ho. L´equip defensor ha de tocar els de l´A i els tocats resten

inmòbils. El tresor pot ser passat entre els jugadors de l´equip atacant.

Han d´arribar a una marca concreta. Si l´equip defensor aconsegueix el

tresor es canvia d´equip. L´equip B no pot passar al territori de l´equip A.

2- DEFENSAR EL CASTELL Velocitat de reacció i

desplaçament,estratègia,toc i punteria.

Es marca un cercle al terra d´uns sis metres de diàmetre. Al centre s´hi

col.loquen un conjunt de cons un sobre l´altre. Tres nens faran de

defensors i la resta d´atacants. Ni defensors ni atacants poden entrar al

cercle. Els atacants, que seran més, tenen una pilota i han de tocar el

“castell”(con interior) d´un xut. Els defensors, evidentment, ho hauran

d´intentar evitar. Es cronometra un temps i es para quan el “castell” és

tocat. Després es canvien els papers. En un primer moment es pot fer amb

la mà en comptes de xutar amb els peus.

3- L´OFICI Expressió corporal

En rotllana. Un nen tira una pilota o alguna altra cosa a un company i li

diu el nom d´un ofici, el receptor ha de fer l´ofici amb la pilota. La pilota

serà qualsevol objecte. Després tira la pilota a un altre company.

4- ENDEVINAR Associació d´idees + e. corporal

El MEF dóna un paper a un nen amb títols de pel.lícules conegudes.

Aquest amb mim ha d´intentar que els companys coneguin el títol. Pot ferse per parelles, per grups, un a un, etc.. . Els altres poden fer preguntes

que tinguin de resposta Si o NO.

5- EXPLICAR AVENTURES Imaginació

En rotllana, un nen comença a explicar una història. Una altre nen s´ho

mira des de fora el cercle i fa un senyal a un nen que haurà de continuar la

mateixa història.

6- ASSALT A LA FORTALESA Estratègia

Dos equips. Un equip ha de defensar un gran cercle que és el seu castell.

L´altre equip intentarà entrar al cercle per guanyar. Es puntua quants han

entrat i es canvien els rols. Per entrar val empènyer o fintar. Es cronometra

o es para en un temps establert prèviament

7- EL CAVALLER I LA TORRE Punteria + agilitat

Un grup en rotllana. Al mig de la rotllana hi ha un ampolla, con o altre

objecte dret que fa de torre. Un nen farà de defensor (cavaller) del castell i

defensarà la torre. Els altres s´aniran passant una pilota que tiraran a la

torre per tocar-la. Si el cavaller agafa la pilota a l´aire qui l´ha tirada

passa a ser defensor i ell al cercle. Qui toqui la torre guanya el joc.

8- QUI, ON I QUÈ? Mim + imaginació + improvizació

Un nen serà posat a prova per tres més. Un li dirà el nom d´un personatge

o ofici, l´altre on es troba aquest i l´altre què està fent. El nen haurà de

fer el que li diuen amb mim.

9- EL GUARDIÀ DEL TRESOR Velocitat de reacció/gestual +

atenció/concentració

En cercle i un nen dins que és el guardià. El guardià custodia un tresor que

pot ser qualsevol cosa però preferiblement una corda. Els del cercle

intentaran acostar-se al màxim per agafar el tresor i si el guardià els veu

amb la intenció els converteix en pedra (inmòbils). El guardià en cap cas

pot tocar el tresor. Qui es mogui pot ser convertit en pedra si és enxampat

pel guardià.

http://www.xtec.cat/~jroca222/arxiudejocspdf.pdf

La Coca de Mataró

La coca, d'influència atlàntica, s'utilitzava per transport de mercaderies i tropes principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle XIII.

Aquesta embarcació comptava amb una tripulació de cent a cent cinquanta homes. L'aparell era rodó i solia tindre només un sol arbre. Podia tindre més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.

Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació, doncs els vaixells no naveguen en paral.lel a la costes, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió, i pertant augmenten el nombre de pals, i els cascs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.

La teoria més estesa és que es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on es va guardar fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. El 1929, va ser subhastada als Estats Units i la va adquirir un antiquari alemany que la va fer arribar a les mans d'un conegut milionari neerlandès qui, finalment, la va deixar en dipòsit al Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam on es conserva actualment.

Segons Josep Maria Pons i Guri, la "Coca" seria originària de Calella, però el seu nom va ser substituit pel més important de Mataró. Representa una nau de comerç medieval que s'identifica amb la "coca" del Mar del nord.

Parlant de la Coca de Mataró: "Es uno de los más antiguos del mundo y reproduce una nave mercante mediterránea de la baja Edad Media. En referencia a su origen más probable, se le denomina modelo de Mataró. Aparentemente fue fabricado en el siglo XV, aunque durante mucho tiempo se ha ignorado su antigüedad exacta. No obstante, la madera de la quilla se ha analizado recientemente mediante carbono 14 y se ha establecido que el modelo fue fabricado entre 1456 y 1482." (2) 

Descripció de la talla

El Model de Mataró mesura 123 cm d'eslora i uns 45 cm de màniga. A la dècada dels vuitanta va servir de base per la Investigació en arquitectura naval. Partint de que constitueix una representació bastant exacta d'una nau mercant catalana de la baixa edat mitjana, s'ha intentat determinar quina hauria estat la capacitat de càrrega de l'embarcació real. Depenent de l'escala escollida, una embarcació real del tipus representat pel model podria haver tingut entre 16 i 22 metres d'eslora i un desplaçament de 50 a 150 tones. S'ha calculat que malgrat la forma de "closca de nou" del model, la nau real havia de ser relativament fàcil de maniobrar fins i tot amb un gran carregament.

El llarg viatge: la història del model

El 1929 el nord-americà Henry B. Culver va descobrir amb sorpresa a l'aparador de la Galeria Reinhardt de Nova York un model que li recordava una de les embarcacions en les que Colom va viatjar a Amèrica. Ni per un moment va dubtar de la seva autenticitat i aquest mateix any va escriure sobre ell una encès article a la prestigiosa revista d'història marítima The Mariner s Mirror. Respecte a l'origen, ens informa que "prové d'una petita església d'un poble anomenat Mataró a la costa de Catalunya, a Espanya ... ".

Un cronista posterior,Heinrich Winter, és una mica més precís i explica que prové de l'ermita de Sant Simó, situada prop de Mataró. Tant Culver com Winter basen els seus articles en la informació facilitada pels antiquaris i, fins al moment, no s'ha pogut determinar la fiabilitat de les seves fonts. És més, ni tan sols al 1931, se sabia si hi havia hagut algun model de vaixell antic a l'ermita propera al poble. No es coneix amb exactitud on va estar el model abans de la seva desaparició.

Hi ha dues teories al respecte. Segons una d'elles va ser posat en venda per un antiquari barceloní anomenat Calavar. Segons l'altra, va passar a mans d'una família benestant.

El més probable és que l'antiquari londinenc Lionel Harris adquirís el model al voltant de 1920. Harris era propietari d'un negoci d'antiguitats especialitzat anomenat "The Spanish Art Gallery". Pel que sembla, no va poder trobar un comprador a Londres i al 1927 el va cedir en dipòsit a Julius Böhler, un antiquari de Munich. En l'actualitat l'empresa encara existeix i va ser molt important i tenia nombrosos contactes a Europa i els Estats Units, especialment en el període d'entreguerres. Aproximadament entre 1928 i 1929, Böhler va enviar el model de Mataró a Nova York on va ser exhibit en les Galeries Reinhardt.

L'exòtic model va despertar gran interès als Estats Units, encara que ningú es va interessar el suficient com per voler comprar-lo. Böhler decidir portar de nou a Europa, pel que a la tardor de 1929 va tornar a Munic, on va començar un nou capítol de la seva història. Frits Lugt, un destacat marxant i col · leccionista d'art holandès, conegut internacionalment a partir de la II Guerra Mundial per haver fundat a París la Fondation Custòdia per a albergar seva col · lecció privada, va veure el model de Mataró en l'establiment de Böhler de Munic a finals de 1929  i va pensar que podia trobar un comprador. Abans del Nadal d'aquest any contactar amb el Museu Marítim Holandès d'Amsterdam que desitjava adquirir a tota costa, encara que de seguida va quedar clar que no podia pagar el preu sol·licitat.

A Rotterdam, Lugt va tenir més sort. D.G. Van Beuningen, un dels membres del consell rector de l'museu marítim, desitjava adquirir el model a títol personal i cedir-lo en préstec indefinidament al museu. A més de ser un dels empresaris més importants de Rotterdam del moment, Van Beuningen era un dels majors col · leccionistes d'art de Holanda. 

Des de 1958 el seu nom havia estat lligat al Museu Boijmans-Van Beuningen que alberga gran part de la seva col · lecció. Va pagar 18.000 florins pel model de Mataró. Es podia permetre el luxe de gastar aquesta suma, que en l'època era el preu equivalent al d'una casa petita, una Monet o un Picasso. Al 1930, any en què va adquirir el model, va gastar en art una mica menys de mig milió de florins. Després de la seva mort el 1955, el préstec es va prorrogar unes dècades fins que el museu en col · laboració amb la Fundació G. P. Verhagen va poder adquirir el model.

Un cas únic?

El Model de Mataró és probablement la reproducció a escala més antiga de la cultura occidental i com a tal, una font d'informació única per la investigació científica en arquitectura naval i història marítima. Els nostres coneixements sobre les embarcacions de la baixa edat mitjana principalment provenen de la pintura. Apareixen exemples en miniatures, manuscrits, segells de ciutats, dibuixos, gravats i cartes de navegació. Alguns escultors van fer algunes reproduccions de vaixells en bronze o pedra. Tots aquests recursos són valuosos, encara que la major part de les imatges són bidimensionals. El model de Mataró, per a qualsevol estudi en profunditat, és la única representació tridimensional d' una nao de meitat del segle XV.

(1) Wikipèdia.

(2) docs

L' Hipogeu del carrer Barcelona

He compartit el descobriment amb els col·legues del Grup d' Història del Casal de Mataró i m' han adreçat a un especialista en la matèria, amb el que espero entrar en contacte en pocs dies.

Mentrestant us faig cinc cèntims del que he anat esbrinant sobre el tema:

- Es tracta d'unes excavacions al subsòl, d' orígen granític i sauló,  del casc antic de la ciutat de Mataró.

- Es troben, ja que n'hi ha més d' una, en la majoria dels casos sota les antigues muralles de la ciutat.

- No són fàcils de datar, ja que trobem una barreja molt marcada de temps històrics diferents, cosa que indica que s' han reutilitzat durant segles per a diversos usos.

Però si us plau, mireu per vosaltres mateixos i decidiu, he aconseguit unes fotografies cedides amablement per en Jordi Tarradelles, fill de Can Tarradelles, la botiga de queviures que hi havia anteriorment en aquest local.

Especulació: donat que són enganxats a la muralla, recordem, feta durant el segle XVI, el seu orígen hauria d' estar entre aquest segle i l' actualitat. Poden haver estat utilitzats des de rebost a un refugi puntual en cas d' emergència, a més d' un amagatall per a productes procedents de l' estraperlo (contraban) o per defugir imposts en general.

Seguiré investigant...

entrada, segons em comenta el Jordi,
tapada amb una llosa de pedra

accés a través d' escales des d' adalt

vista des d' abaix de l' entrada 

vista des de l' interior del passadís d' accés

vista des del fons del passadís d' accés, es pot apreciar la profunditat del mateix

Fons del passadís, hi trobem una petita sala  d' uns
 2 m2 per 1,90 m d' alçada, aprox.

La Riera de Mataró en temps vells (1a part)

Aquest carrer, el carrer de moda dels mataronins i pels catalans a través de certes sèries, la via sacra mataronina, l'encís de les nostres damisel·les i de la jovenalla tota, avui tan bellament apariada no té ni molt menys la fesomia que tenia en sos primers temps, quan la ciutat estava reclosa en ses muralles i que arribava d'un cap a l'altre des de la muralla dels Genovesos a la muralla d'En Quicus.

Aquesta riera que avui s'hi veuen creuar els autos i s'hi veu transitar la gent endiumenjada, estava en el temps travessada de cap a cap per una acèquia que conduïa l'aigua dels molins vers al mar, però aquest pas d'aigua no era subterrani, era descobert, era com un petit canal on la gent arribaven a rentar-hi la roba; per aquesta causa unes antigues ordinacions de la ciutat prohibiren rentar en l'acèquia; el contrast entre aquella riera i la de avui és força gran; a mida que avança el temps millorà la situació de la Riera i fou el rec cobert amb grans lloses, però d' una manera irregular, fins que es convertí en un passeig, en quin temps es conduí l' aigua per mitjà de galeria, quedant del tot desapareguda l'acèquia esmentada, i servint de passeig als mataronins, constituint-hi aquest en la part central de la mateixa via i donant títol a l' esmentada sèrie de televisió. (Bloc mataroní,1926)

"Les voreres de la Riera, d' aquest carrer que si fóssim barcelonins en diríem la Via Sacra, per que ho resulta gairebé més que la Rambla de Barcelona, som molts els que les havem aconseguides amb uns empedrats arran de les cases formats amb pedres irregular i de tots els tamanys i de nivell distint cosa que es prestava a relliscades i a prendre banys de peus quan plovia.

Al bell mig hi havia un passeig amb un rengle de plàtans a cada costat, un pas de carruatge i les voreres, que ha més, feien entrades i sortides; el pas de carruatges era sols per passar-hi un; només en tres o quatre llocs podia l' un passar davant de l'altre, que es on avui són més amples les voreres.

Aquestes que quan tenien un metre d'amplada els vianants podien estar contents, eren fetes amb lloses que foren respectades al convertir-se la Riera en Boulevard deixant la resta fins a la rigola terraplenant fins que s'hi posaren les llosetes actuals" (document de 1926, parlant de la subhasta de de les voreres de la Riera el 27 de Març de 1884)

Trobareu aquesta i altres històries al BLOC MATARONÍ

El Castell de Burriac: Situació i localització

extret del bloc de Quim Graupera

Ara fa 4 anys que vaig encetar aquest bloc, des del qual explico històries de la nostra ciutat. Una de les primeres que vaig conèixer va ser la del castell de Burriac, no sense polèmica pel seu emplaçament fora del territori municipal, pertanyent a Cabrera però, fins on tinc entès, amb sobirania compartida i discutida amb Argentona.

Vaig arriscar doncs en aventurar-me fora dels estrictes límits de Mataró i demanar disculpes, de bon antuvi, pot ser contraproduent, per això exposo la necessitat de reconèixer Burriac, ja no tant sols com a patrimoni de Cabrera, localitat que respecto i admiro per la bellesa dels seus carrers, excursions i escalades que trobem en aquella terra, sinó pel fet, si s' em permet l'atreviment, d'afirmar que Burriac és patrimoni també de la resta de maresmencs, encara que només sigui pel fet de poder apreciar-lo pràcticament des de qualsevol punt de la comarca.

La característica orogràfica predominant del Baix Maresme és la suavitat del relleu muntanyós i la plana als seus peus, a tot el llarg de la costa. El terreny comarcal es troba assentat sobre una massa de granit. Les altituds són modestes, degudes a l'erosió diferencial dels granits, els quals es descomposen amb facilitat en ambients càlids, al ésser atacats per l' àcid carbònic que les aigües corrents porten en dissolució. La muntanya de Burriac, juntament amb el turó de Sant Mateu (495 m., Céllecs (534 m). , el Coll de Parpers (295 m) i el Coll de la Gironella (386 m) és una d'aquestes formacions i té una alçada de 401 metres.

Fem una excurssió? http://corriols.blogspot.com.es/2010/11/castell-de-burriac.html

"De totes les localitats que constituïren la Baronia del Maresme es divisava nítidament el castell de Burriac, que sobresortia en el paisatge del Baix Maresme medieval. En cas de perill inminent, l' avís d' aquest es deuria rebre, en primer lloc, de les torres de guaita situades a la línia de la costa; i des d' aquestes, mitjançant senyals de fum, s' alertava als castells. De la mateixa manera que, també, des del castell de Sant Vicenç de Burriac es deuria transmetre la possibilitat d' escomesa violenta als castells que feien ponts d' enllaç amb el Vallès: el de La Roca i el de Dosrius, articulat així la defensa de la comarca.[...] 

[...]A l' Alta Edat Mitjana l'eix de la xarxa de camins de la contada era el que enllaçava els castells de Mata i de Burriac. Avui en dia es pot accedir al cim des de quasi  bé tots els pobles que es troben voltant els seus peus. Des d'Argentona hom pot agafar el camí que passa per la font d'en Ballot, d'allí es puja al Coll del Castell i tombant la muntanya vers al Sud s'arriba a dalt. De Cabrera l'ascensió és relativament curta, cal prendre la riera, passar per la Font Picant, anar en direcció a llevant, serpentejar la muntanya i anar a parar dalt de la carena, on d'ajunta amb el camí que ve pel cantó d'Argentona. Des de Cabrils cal marxar en direcció Est, arribar al Creu d'Abella i dirigir-se fins al Coll d'Argentona. El camí que va a d'Orrius al castell surt de la vila fins al lloc anomenat Els quatre camins de gironella, d'ací cal anar al Creu d'Abella i d'allà al cim.[...]

[...] El darrer tram de l'ascensió és sempre el més dur, la bardissa es fa més intensa i hom ha d'enfilar-se a altes i relliscoses roques, tantmateix, s'ens fa difícil d' imaginar com podien arribar fins dalt les cavalgadures dels cavallers i castlans, però aleshores hi deurien haver-hi altres vies, d'accés, avui desaparegudes, que atenuaven segurament els desnivells de les pujades" (Coral Cuadrada Major, 1988)

Burriac 1926

Són ben sabuts per estudiosos i coneixedors de la cultura popular els misteris de Burriac, però això ho deixo per a una altre història...

font: Museu comarcal del Maresme-Mataró

LA FI D' ILURO

L'urbanisme d'Iluro es transformà profundament entre els segles III i VI. Alguns carrers deixaren d'utilitzar-se, entre ells el cardo maximus (el que avui seria, si fa no fa, el carrer Sant Cristòfor) mentre que d'altres foren ocupats per nous edificis i deixaren de funcionar la claveguera i la font situada a la cruïlla amb el decumanus maximus. Un extens sector de la ciutat es terraplenà potser per construir-hi damunt, mentre que el fòrum i àrees properes foren reutilitzades com a cementiri. Molts habitatges s' abandonaren.

La decadència d'Iluro s'ha d'emmarcar dins el context històric general, i està possiblement vinculada als profunds canvis socials relacionats amb la desaparició de la vella aristocràcia urbana. No hi ha proves suficients que demostrin la creença tradicional d'una destrucció violenta provocada per les invasions (freqüents durant el baix imperi romà) ni que es produís un abandonament total de la ciutat durant els primers segles de l'edat mitjana. Aquest final tràgic de la ciutat es basava ens la troballa de suposats nivells d'incendi i d'alguns esquelets descoberts a la plaça del Beat Salvador l'any 1948.

Sabem que a Iluro hi va haver població com a mínim fins a la primera meitat del segle VI ( tal com hem vist amb el descobriment de la Lauda sepulcral del segle V) S'han trobat objectes d'aquesta època a les excavacions de la plaça de l' Ajuntament, al carrer d'en Palau, 32-34 ( Can Palauet), al Carreró, 25 i 49 i al carrer de Na Pau.

Al territorium d' Iluro perduraren en aquests segles les viles de Cal Ros de les Cabres (El Masnou), Veïnat del Sant Crist (Cabrils), Can Llauder, Can Rafart, Els Caputxins, Ca la Madrona (Mataró) i Can Sans (Llavaneres). Al camp es continuà produint vi però en molta menys quantitat. L'economia rural es basava en la diversificació de productes i tendia així a l'autosuficiència.

La troballa a les excavacions d'una gran quantitat i diversitat de ceràmiques i d'envasos de productes agrícoles ( vi i oli) d'origen nord-africà, oriental, del sud de França o del sud d'Hispània, datables dels segles IV al VI dC, demostra que Iluro encara estava connectada amb els principals circuits comercials de la Mediterrània.

Els textos d'aquest període ens informen de l'elaboració de productes molt específics i apreciats en la cuina, com les salses de peix de Barcelona (anomenada muria Barcinonensi). Recentment s'han identificat àmfores tardanes que podrien haver estat fabricades a Iluro per a exportar-hi productes locals.

Les vil.les més ben conegudes mostren reformes importants en aquest període. Al segle IV algunes habitacions del sector residencial de la de Torre Llauder foren convertides en magatzem, fet que provocà la destrucció parcial dels mosaics. Només una habitació, a la qual s'afegí una capçalera en forma d'absis, fou mantinguda com a sala noble destinada a les recepcions del propietari.

Fonts: Iluro una ciutat per descobrir publicada pel Patronat Municipal de Cultura

Una Lauda Sepulcral de Mataró (S.V)

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA:  Escultura
MATERIAL / TÈCNICA:  morter de calç (opus signinum)
TÍTOL / TEMA:  lauda sepulcral
AUTOR:  anònim
DATA / ÈPOCA:  Segle V
DIMENSIONS:   210 x 85 x 20
PROCEDÈNCIA:  Santa Maria de Mataró
LOCALITZACIÓ:  Capella del baptisteri de Santa Maria de Mataró
NÚM. INVENTARI:  667
NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC:  11685
COORDINACIÓ:  Àngels Jorba
RESTAURACIÓ:  Mireia Borgoñoz, Xisca Bernat, Joan Escudé, Lourdes Domedel, Voravit
Roonthiva
ANY/S DE LA RESTAURACIÓ:  2011-2012

La lauda sepulcral paleocristiana de Santa Maria de Mataró constitueix un unicum dins del conjunt arqueològic tardoromà a Catalunya i, fins i tot, a Europa. Per tant, ja sigui per les seves dimensions, pel material i tècnica amb el qual es va fabricar, com també per la seva coneguda decoració central, a base d’un crismó, la lauda sepulcral és, per ella mateixa, una peça important i rellevant en molts aspectes.

La lauda, que es conservava, des de l’any 1975, a la cripta dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró, va rebre una humitat molt elevada de manera constant, que va provocar que el suport s’anés disgregant, i per tant, l’opus signinum amb què està constituït, s'anés afeblint fins a extrems de ruïna.

Aquest estat de conservació i els estrats inferiors força gruixuts que presentava, formats per fragments de ceràmica aglutinats amb morter, van hipotecar tant la seva extracció del lloc on es conservava per al seu trasllat al CRBMC, com el procés de restauració dut a terme durant els anys 2011-2012.

La intervenció, complexa i complicada a causa de les dimensions i la fragilitat del material, va ser de caire arqueològic. Primerament, es va deixar assecar tot el conjunt, per posteriorment fer una neteja controlada mitjançant apòsits de polpa de cel·lulosa i eliminar mecànicament tots aquells elements que afectaven la integritat física de la lauda. A continuació, es van consolidar tots els fragments amb silicat d’etil i es va reforçar pel revers tot el suport, mitjançant una xarxa de fibra de vidre.

Es van reintegrar les manques i minimitzar les esquerdes i fissures en superfície, amb morter de calç, sorra i terracota mòlta, a nivell, amb un to i granulometria similar al morter original.

Finalment, per igualar cromàticament tot el conjunt, s’aplicaren veladures amb aquarel·la.

Quant a la presentació final, que es va triar dins  dels criteris museogràfics, i després de diverses consultes entre els diferents especialistes (arqueòlegs, tècnics de museus, conservadors–restauradors…), es va decidir triar el sistema   actual: calaix rectangular, amb la peça descansant a sobre d’un llit de materials inerts i envoltada de sorra.

Espai expositiu.  [Fot.Joaquim Graupera]

Font:  CRBMC  (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya )                          


Trobareu la notícia detallada al bloc de Quim Graupera

Un Colom de Mataró

Extret de la plana web de Quim Graupera (Maresme Medieval)

Malgrat que la teoria del Colom català fa temps que es difon, s’ha publicat recentment en els mitjans de comunicació que el professor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estats Units), Charles F. Merrill, ha assegurat que aquesta teoria és molt versemblant. Merrill, que ha invertit 18 anys en aquesta investigació, argumenta la catalanitat del descobridor a 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books)', que es publicarà l'any vinent.

Això doncs, aquesta informació demostra que la qüestió de l’origen i la procedència de l’almirall que adquirí “les índies” per a la corona castellana és encara un aspecte no resolt. Com tothom sobradament sap, hi ha qui li atribueix la pàtria genovesa, gallega, portuguesa, entre d’altres, però l’article que llegireu, per si no ho teníem prou complicat, explica com uns mataronins justificaven un Colom català i mataroní.

La polèmica es va presentar a la llum pública el dissabte 9 de maig del 1936 amb un article publicat al Diari de Mataró.

Sembla ser que, a finals del segle passat, l’arxiprest de Santa Maria, Dr. Roig, va trobar una partida de naixement d’un tal Cristòfor Colom, fill de Bartomeu Colom i Maria Cabot, ambdós naturals i habitants dels Genovesos, nat l’any 1441; i com a avis paterns tenia a Dídac Colom i Dolors de Mata.La data de naixement d’aquest Colom concorda d’entrada amb la data i l’edat de la mort d’en Colom el 1506 a l’edat de 65 anys.

Aquesta troballa va venir acompanyada d’altres documents de l’Arxiu de Santa Maria de Mataró vinculats al mateix tema com són un contracte de terres de Bartolomé Colom, germà del descobridor i altres documents que relacionaven aquests personatges amb l’antiga masia dels Genovesos que ocupava el solar de l’actual Jutjat i l’Institut d’Ensenyament Mitjà “Damià Campeny”.

La intenció del Dr. Roig era publicar un opuscle que recollís totes les investigacions efectuades al respecte, però la mort del Dr. Roig va provocar que l’afer restés en l’oblit.

Lluís Falguera, autor de l’article abans citat, va ressuscitar l’afer l’any 1936, entrevistant a tres antics amics del Dr. Roig que veieren els esmentats documents l’any 1917: la família del mestre Joan Bta. Parés, ja difunt el 1936, Joan Sala i Francesc Anglada.

Lluís Falguera afegeix una sèrie de detalls que també vinculen els primers viatges de Colom amb Mataró: Els emblemes de la Santa Maria eren la Creu de la Candelària, de Santa Maria de Mataró, i l’advocació a Sant Simó, protector dels mariners del Maresme i la visita que feu Colom al monestir de la Ràbida on hi havia el prior “adjuntorium Argentonae” argumenta que Cristòfor buscava l’amic frare d’Argentona. Com a conclusió de l’article Lluís Falguera demana la creació d’una comissió per tal d’investigar l’autenticitat i l’existència dels documents esmentats pel Dr. Roig.

El dimecres 13 de maig de 1936 el Diari de Mataró publicava una entrevista amb el Sr. Joan Sala, un dels tres personatges citats en l’anterior article del Sr. Falguera, que havia vist els documents del Dr. Roig. El Sr. Sala argumenta la hipòtesi del Colom mataroní amb els arguments de que ell fill de Colom es deia Dídac com l’avi que apareix en la partida de naixement del Dr. Sala i que les primeres badies descobertes a Amèrica per Colom porten els noms de Santa Maria i Sant Simó. És el mateix Joan Sala que en un tercer article sobre el tema publicat en el mateix diari local, el dia 20 de maig de 1936, denuncia la reacció que els dos articles anteriors van despertar als lectors mataronins: la rialla i la burla. L’article acaba dient: “...Si a Mataró no hi ha prou intel·ligents, ni nous savis, per a parlar d’ell (referint-se al Colom mataroní), al menys que no riguin, si no n’hi ha prou aquí els buscarem a fora; però riure no!”

Qui tingui humor i ganes que busqui, potser entre els llibres i les enciclopèdies hi hauran més pistes que ens parlin de què Cristòfor Colom era un capgròs mataroní que va obrir la porta als que un un futur es van convertir en els “indianos” del Maresme.

BIBLIOGRAFIA

FALGUERA, Lluís: "Lletra a la ciutat de Mataró. Cristòfor Colom, n’és fill? " a Diari de Mataró, any XIV, 9 de maig de 1936, núm. 3810.

FALGUERA, Lluís: "Colom és fill de Mataró? Un interviu amb el Sr. Joan Sala" a Diari de Mataró, any XIV, 13 de maig de 1936, núm. 3813.

FALGUERA Lluís: "Mataró negligent, Mataró riu!" a Diari de Mataró, any XIV, 20 de maig de 1936, núm. 3819

GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer "indiano" del Maresme" a Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm.5 (octubre 1992), pàgs.49-52

GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer “indiano” del Maresme” a Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Any XIII, núm. 33 ( juliol 2004), pàgs.5-6

La història de Mataró en 6 post! (II part)

L'edat mitjana

Vers el segle III el món romà entrà en crisi i les vil·les del Maresme experimentaren un procés de concentració. Els temps visigòtics comportaren estralls continus i desorganització política i social. Les invasions sarraïnes anaren acompanyades de ràtzies i violència al llarg dels segles VII al X, i dugueren la ciutat d'Iluro gairebé a la desaparició. A Mataró es troben vestigis dels temps paleocristians: la planta d'una petita basílica adaptada en una edificació de la vil·la romana de Torre Llauder i unes sepultures descobertes al peu de la façana principal de l'esglesiola de Santa Maria.

Fins al segle X no s'esmenta la localitat en la documentació. Apareix anomenada com a Alarona, que és un topònim derivat evidentment d'Iluro, com ho són Oleron i Alora en altres poblacions del món romà conegudes també amb el mateix nom d'Iluro. Poc després, la parròquia és designada amb el nom de Civitas fracta o Civitate freta. Però no s'acaba ací la història dels topònims mataronins: a la fi del segle XI apareix el nom de Mataró per a designar el castell que és en un turó a llevant del terme, conegut també per castell o torre de Mata. Després (segle XII), el nom de Civitas fracta o freta simultanieja amb el de Mataró per a anomenar la parròquia, fins que a mitjan segle XIV solament queda aquest darrer, tant per a designar la parròquia com la vila.

Hom sap poca cosa de l'origen del Mataró medieval. En la documentació s'esmenta la vila rural de Valldeix l'any 949 i la de Mata el 989, però ací vila té el sentit de “conjunt territorial o veïnat format per masies més o menys escampades”. També s'anomenen alguns masos dels veïnats de Cirera i de Treià (aquest darrer ara d'Argentona), fet que coincideix amb la tendència comarcal a l'establiment humà a mig pendent de les serralades en aquelles èpoques. Però pels mateixos temps (1054) ja és esmentat també el temple de Santa Maria, potser una petita esglesiola romànica, aproximadament al mateix indret de l'església actual, en un replà, entre la riera del Pou (el Rierot), a llevant, i la de Cirera a ponent. Aquest temple tingué una important intervenció en la fixació del naixement de la vila a l'emplaçament actual: la sagrera de l'església donà lloc a edificacions a les seves proximitats que constituïren el nucli embrionari de la futura població.

Precisament el 1284 Jaume II donà autorització a l'infant Pere, casat amb Guilleuma de Montcada, senyora del castell de Mataró, per a poder celebrar al susdit lloc un mercat el dilluns de cada setmana. Al castell de Mataró pertanyien les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Aquest castell havia pertangut del segle XI al XIII, primer, a la casa de Castellbell i després a la de Montcada, sota la qual fou objecte de diverses transmissions i empenyoraments. Segons un capbreu fet poc després del 1369 —que fou quan adquirí el castell Pere de Màrgens, ciutadà de Barcelona—, ultra els drets de tipus personal, també posseïa aleshores un patrimoni de rendes senyorials sobre masos i propietats radicades al terme i en altres poblacions veïnes. Aquestes rendes eren a vegades infeudades amb la castlania del mateix castell. També s'aprofitava de drets com els que gravaven les barques dels pescadors, les taules del mercat, la corredoria, la contractació d'animals i forments a la plaça, la sal, la fusta, etc. , i percebia lloçols d'ordi per a la utilització de la ferreria i tenia la prioritat sobre els astors o falcons capturats al terme.

No cal dir que entre els drets senyorials no mancaven les càrregues de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l'eixorquia, la firma d'espoli, és a dir, els anomenats mals usos que feren adscriure el pagès mataroní a la gleva; la remença ja es coneixia a Mataró al principi del segle XIII. De tota manera, no tots els masos i altres propietats eren del castell, sinó que la propietat era bastant fraccionada, i els grans propietaris es trobaven entre les institucions eclesiàstiques i monàstiques, al costat dels cavallers i ciutadans.

Poc abans de la segona meitat del segle XIV el nucli urbà mataroní ja s'havia fet més homogeni, i rebé el nom de vila. En la documentació s'anomenen edificis a les proximitats de la plaça del mercat, de la sagrera, amb algun carrer incipient. Al final del mateix segle Mataró, conjuntament amb Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres (que integraven una unitat jurídica local coneguda per universitat del castell de Mataró), feren les primeres passes per a alliberar-se del jou feudal. Així, hom veu com aconseguiren de Joan I, el Caçador, permís per a reunir-se amb el propòsit d'imposar taxes per a aplegar recursos econòmics, i un privilegi, mitjançant el qual quedaren sota la seva protecció i empara (1391); potser la mort de Joan I no els permeté d'assolir més avantatges.

Bruniquer reporta que l'any 1401 Mataró ja havia obtingut el privilegi de carreratge de Barcelona, però de fet no fou fins cap al 1415 que es renovaren les gestions per a sostreure's a la jerarquia feudal. Aleshores, sembla que les relacions del propietari del castell amb els seus vassalls comportaven una gran tibantor. El 1419 Alfons IV signà a Sant Cugat del Vallès un privilegi de reincorporació de Mataró i les dues Llavaneres a la corona reial, després d'haver fet un donatiu previ de quatre mil florins. Amb aquest privilegi, ultra l'afranquiment, la Universitat del castell de Mataró adquirí la facultat de posseir un consell, amb quatre jurats, per al bon govern i l'administració de les tres viles. El 1424 Mataró era declarada carrer de Barcelona, amb tots els drets i obligacions inherents a aquesta classe de privilegis.

Però malgrat la concessió reial d'afranquiment, la castlania del castell de Mataró apareix uns quants anys més tard com a propietat de Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona, per la qual cosa les tres viles hagueren de fer un nou esforç per a adquirir-la l'any 1455 i posar-la sota el domini del comú i poder portar així a efecte la redempció de drets senyorials que gravaven molts masos del terme. La guerra contra Joan II féu arrenglerar Mataró, amb d'altres poblacions de la comarca, al costat de Barcelona com a carrer que n'era. Hom sap que el 1465 foren derrotats dos-cents homes que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per saquejar la vila. Un any abans, el mataroní Lluís Pou havia estat nomenat capità del Maresme pel rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal.

El mateix any 1464 foren fets poders per part de la Universitat de Mataró per a prestar jurament a l'esmentat monarca. Dissortadament, l'any 1471 Joan II lliurà Mataró, amb altres viles del Baix Maresme, a Pere Joan Ferrer, militar i ciutadà de Barcelona, i féu així cas omís de la promesa continguda en el privilegi d'Alfons IV de no separar-la mai de la corona reial. Pere Joan Ferrer es convertí d'aquesta manera, des del castell de Sant Vicenç o de Burriac, en senyor absolut de la comarca. Joan II encara augmentaria el seu poder en atorgar-li l'any 1475 la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls per a tota la baronia del Maresme. Però Mataró, ensems amb les altres poblacions sotmeses al jou feudal, realitzà els treballs necessaris per tal d'anul·lar la sobirania del castell de Burriac, per al qual objectiu tingué també el suport de Barcelona.

Però fins a la mort de Joan II no es pogué avançar cap a l'alliberament definitiu. El seu successor, Ferran II, fent-se ressò de la petició que li presentaren les parròquies sotmeses a Pere Joan Ferrer, signà a Toledo, el 1480, un nou privilegi en què disposava la seva reincorporació a la corona reial. Un any després, Mataró tornava a ser nomenat carrer de Barcelona. Ultra la guerra contra Joan II, Mataró també fou escenari del conflicte dels remences. L'any 1485, Pere Joan Sala, el capitost dels pagesos, atacà la vila i els seus defensors, refugiats a l'església, hagueren de rendir-se. Pocs dies més tard, Pere Joan Sala era derrotat a Llerona i així finia la guerra. Com a compensació dels danys soferts, Mataró rebé quaranta lliures per a l'obra de l'església. Cal remarcar, encara, que entre els síndics remences hi havia el mataroní Pere Joan Tria, que fou un dels condemnats a mort, encara que ulteriorment fou indultat.

Durant el segle XV la vila no s'havia desenvolupat gaire, encara que en la documentació s'anomenaven diversos carrers, com ara els d'en Bellot, d'en Pou, d'en Soler, de difícil localització, la Riera, el Torrent (el Rierot?) i la plaça i la placeta de l'església, que ens indiquen que el nucli primitiu s'anà engrandint i que l'acció urbanitzadora, partint de la rodalia de l'església i la plaça del mercat, s'adreçava també cap a la Riera, mantenint-se, però, a una relativa distància de la platja. Al final del mateix segle s'escometé l'obra de la construcció d'una nova església parroquial d'estil gòtic, de tres naus i campanar, per a suplantar tal vegada l'esglesiola romànica que devia haver-hi. Això dóna una idea de les necessitats del moment per part d'una vila en la qual, ultra la pagesia, es comptaven menestrals d'oficis i ocupacions diversos. Aleshores el transport per mar de llenya per al proveïment de Barcelona fet des de la platja mataronina era important, i en això la població es presenta a mitjan segle XV com el primer centre de la costa catalana dedicat a aquesta classe de tràfic. Ben segur que la llenya i la fusta procedien dels boscos propers de Dosrius i Canyamars.

* Enciclopèdia catalan