Autobiografia de Mataró

Em plau convidar-vos a llegir aquest recull d'història de Mataró, un pedaç de pedaços, teixits amb les aportacions i la col·laboració de diferents historiadors de la ciutat.

Fàbregas, 22 dies sense incidents

Aquesta imatge la vaig captar, entre altres, en una passejada realitzada l'any 2009 i sobre la que vaig incloure en el bloc algunes fotografies de la mateixa. Tantmateix encara conservo el folletó en que s'explicaven algunes de les característiques del Mataró fabril i els seus vestigis, en forma de gegantines xemeneies i algunes naus, de les que podem descomptar la ja desapareguda xemeneia de Ribes i Julià, just al darrera de casa al carrer Campeny de la que encara en recordo els llums encesos al cap vespre en les darreres tirades de producció. 

Com hi puc llegir al folletó i segons reconec per nombroses converses al voltat de la ciutat, testimonis i publicacions. Les xemeneies industrials d'obra comencen a prendre importància a Mataró cap als anys 40 del segle XIX amb el desenvolupament de la indústria dels filats i teixits, que sofreix un gran impuls amb la incorporació dels "vapors": fàbriques propulsades per la força del vapor que s' escalfava amb carbó, les quals donaren feina a força gent i conferiren a la ciutat un marcat caràcter industrial (1)

Afegeixo, en una mirada profunda i fruit de l'exèriència transmesa a través del meu pare i  avi, no precisament en aquestes però si com aquestes, un espai on molta gent va treballar en condicions penoses, salaris minsos i poques garantíes, que la melangia no ens ho faci oblidar.

Tornant de la feina he passat per davant de la fàbrica anomenada de Can Fàbregas del paper, On hi ha en primer terme (des de Lepanto) una xemeneia de vapor del 1856 que formava part de l' antiga fàbrica de Ca l'Arenes, també coneguda com Vapor Nou. Des de l'any 1900 propietat de los "hijos de Antonio Fábregas" dedicada a la fabricació de capses de cartró i d'aquí el nom. 

Una de les explicacions de la visita estava relacionada amb el cartell que penja de la façana de la fàbrica "FABREGAS: dies sense accidents" una forma de recordar els dies que feia que no es produien, jo com d'altres vaig fotografiar el cartell, ara sense cap xifra, pel tancament de la fàbrica, però en record de les dificultats patides i els perills associats a la feina, avançar doncs sense incidents era una fita important, i calia reflexar-la. 

Passant pel davant, ja amb uns anys al darrera però amb la curiositat del primer dia, m'he acostat a parlar amb els treballadors i els hi he demanat que en farien d' aquest cartell. Amb un somriure, com qui és còmplice i hereu d'aquella tradició obrera, m'han comentat: "Lo vamos a colocar en la entrada". 

(1) "Una passejada per les xemeneis del catàleg del patrimoni 10 de maig de 2009" (Fons Documental Casasús-Acedo)

http://aliesmataro.blogspot.com.es/2009/05/passejada-per-les-xemeneies.html

Troballa d' uns esquelets al carrer Lepanto de fa 300 anys

"Unos obreros que hacían obras para construir una piscina en el patio interior del número nueve de la calle Lepant de Mataró se vieron sorprendidos el miércoles por el hallazgo de dos esqueletos, por lo que dieron aviso a los Mossos d'Esquadra, cuyo departamento científico se desplazó al lugar para investigar el hallazgo. Las primeras estimaciones apuntan a dos cuerpos de hace más de 300 años.

Las fuentes consultadas datan el hallazgo, a falta de pruebas posteriores, en el siglo XVIII, hace 300 años, precisamente en una época en la que Felipe V concedía el título de ciudad a Mataró, lo que significaba un reconocimiento a la población. El principal núcleo habitado se hallaba en el interior de las murallas, pero tras la consolidación de la urbe se extendió, en este caso a lo que podría ser el barrio marinero. Los dos esqueletos han aparecido enterrados conforme a la tradición cristiana de la época sin que se apreciasen detalles de haber fallecido violentamente, pese que la ciudad vivió una etapa bélica sobre 1713. En la vivienda se han paralizado las obras de la piscina hasta que los expertos finalicen las excavaciones.

El año pasado Mataró celebró su tricentenario, por lo que los esqueletos hallados pueden relacionarse con aquella población, que por la zona en la fueron localizados sería de extramuros. Las excavaciones posteriores podrán determinar si existen más cuerpos enterrados en la zona o si se localizan otros objetos de la época.

En 1715, Mataró contaba con 1.029 casas. Cuatro eran de caballeros; once, viviendas de ciudadanos honrados; cinco de burgueses; tres de médicos, y siete de clérigos.

En la ciudad, hace 300 años se contabilizaron 61 cabalgaduras menores, 14 carros con caballos y nueve carros con un par de bueyes cada uno."

Font: http://www.lavanguardia.com/vida/20150925/54435469019/esqueletos-mataro.html#ixzz3mkrB1Uv5

El misteri continua...La Plaça Gran

Una història que es dóna per certa a Mataró però que mai s'ha pogut verificar és la de l'existència d'un gran espai soterrat al subsol de la plaça Gran. Una sala a les entranyes del centre de la ciutat, que diversos testimonis orals, veïns dela mateixa plaça, asseguren que existeix. Hi van accedir, diuen, l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan eren tan sols uns infants, i des d'unes escales que s'originaven a l'interior d'un immoble de la plaça Gran. Però aquest espai, que es remuntaria als segles XVII o XVIII (per tant no seria cap refugi de la Guerra Civil, tot i que s'hauria emprat com a tal) mai s'ha trobat.

Als anys 90, arran d'aquestes informacions dels veïns, l'Ajuntament va realitzar una primera prospecció que va donar resultats negatius. Però el consistori ha insistit. A l'any 2013 va reprendre la recerca, amb prospeccions geofísiques al subsol que van donar noves esperances per demostrar l'existència d'aquest indret. La tomografia elèctrica -que permet obtenir imatges en superfície a partir de la conductivitat del subsol- i les tècniques de georadar emprades van permetre detectar anomalies a banda i banda de la plaça, que podrien correspondre a dues cavitats. 

Les evidències, però, no eren prou clares, així que calia fer una exploració arqueològica, que es va acabar duent a terme ahir diumenge. Els treballs van consistir en l'obertura d'una rasa que volia arribar als 4 metres de profunditat a la confluència entre el carrer Santa Maria i la part alta de la plaça Gran, el punt on els veïns situen l'escala per descendir al subsol. Quan es portava un metre i mig excavat, però, van aparèixer un mur que els arqueòlegs van identificar com de l'època romana. Això va obligar a aturar els treballs, tal i com marca el protocol, per evitar els danys a aquestes restes, i a tapar la rasa. L'excavació ha quedat avortada i l'objectiu ara és estudiar si es pot iniciar des d'un altre punt de la plaça. 

Ara fa uns anys escrivia en aquest bloc algunes retalles sobre el que vaig considerar "el misteri de la plaça gran". La Plaça Gran. Això que en diem la història no s'acaba mai , avui amb un nou intent de treure'n l'entrellat, sembla que un cop més... haurà de ser per un altre "post".

Font: Capgros 

L' Himne Nacional Argentí de Blai Parera

El 24 de maig de 1812 es presentà a la "Casa de Comedia" (casa de comèdia) de Buenos Aires l'obra teatral "El 25 de Mayo" (el 25 de maig) de Luis Ambrosio Morante, referida a la revolució de maig de 1810, la qual acabava amb un himne corejat pels actors. Un dels espectadors, el porteny Vicente López i Planes, se sentí inspirat i aquella mateixa nit va escriure la primera estrofa d'un himne per a reemplaçar al de Morante, al que el català Blai Parera havia posat música.

L'Assemblea General Constituent l'aprovà com "Marcha patriótica" el dia 11 de maig de 1813. L'endemà l'encarregà compondre amb urgència una nova música a Parera. Alguns autors diuen que aquest hi accedí, però passats diversos dies no presentava cap resultat. Finalment s'hauria negat, al·legant-hi que la lletra era ofensiva contra Espanya i que ell temia les represàlies del govern del rei. Fou encarcel·lat pel govern i obligat a compondre sota pena d'afusellament. En una sola nit finalitzà la partitura (simplement agafà la música que havia compost per a l'obra de teatre un any abans). Fou alliberat i en el primer vaixell abandonà per sempre Argentina, vivent diversos anys en Río de Janeiro (Brasil) i finalment en Espanya, on hi morí.

Aquesta teoria sobre les raons de la partida de Parera ha estat també refutada. El musicòleg Carlos Vega opina que "mesos abans de la seva partida, el govern argentí exigí a tots els espanyols residents jurament de fidelitat a la pàtria naixent i morir per la seva independència total, legalitzant la seva adhesió mitjançant una carta de ciutadania. Podria ser que l'adopció de la nacionalitat argentina hagués estat una imposició massa dura pel català, i la causa del seu estranyament de sobte."

S'estima que l'obra fou presentada el mateix dia 25 de maig de 1813, ja que el dia 28 d'aquell mateix mes es cantà al teatre durant una funció patriòtica efectuada durant la nit. Després se'l coneixeria com Canción Patriótica Nacional, i més tard simplement comCanción Patriótica. Però en una còpia de 1847 apareix titulada com Himno Nacional Argentino, nom que rep en l'actualitat.

La lletra era marcadament independentista i antiespanyola, com corresponia a l'esperit de l'època. Temps més tard, l'Assemblea de l'any XIII demana un "canvi" de lletra, perquè l'himne quedés més acord amb els nous vents que hi bufaven: Anglaterra s'oposava vigorosament a tot arrestament d'autonomia en les colònies d'Espanya, la seva aliada en la guerra contra Napoleó. L'ambaixador britànic, lord Strangford, fa saber al govern de Buenos Aires "allò boig i perillós de tota declaració d'independència prematura".

Desapareixen llavors estrofes que anunciaven que "s'aixeca a la faç de la Terra una nova i gloriosa nació". S'infiltren, en canvi, conceptes monàrquics quan els pròceres competien en candidatures de prínceps europeus per a governar-los: el príncep portuguès, el francès, l'italià...

No estranya pas llavors el "veieu en tron a la noble igualtat", afrancesament relacionat amb el propòsit de coronar el duc d'Orleans (tot i que altres autors senyalen que els orleanistes no estaven a favor de la "noble igualtat" de la Revolució Francesa sinó més aviat al contrari, que eren partidaris de l'Antic Règim). O "sobre ales de glòria alça el poble, tron digne a la seva Gran Majestat", estrofa desapareguda en la versió definitiva. O "ja el seu tron digníssim obriren, les Províncies Unides del Sud".

L'himne experimentà en 1860 una altra modificació encomanada al músic Juan Pedro Esnaola, qui realitzà una versió orquestrada més rica des del punt de vista harmònic.

Tingut l'Himne Nacional, la Cançó patriòtica de López; a través d'un llarg període de la nacionalitat fou interpretat d'acord amb el text original; però un cop desaparegut el furor de la contesa contra Espanya, en ares d'un apropament polític amb Espanya, degut a nombroses crítiques per part de representants diplomàtics espanyols, la cançó nacional va sofrir en el seu enunciat una modificació de forma en el relatiu a aquella part que pogués tenir un concepte pejoratiu per a altres països.

Durant la segona presidència del general Roca, el 30 de març de 1900, un decret referendat amb la signatura del President de la Nació i dels ministres Luis María Campos, Emilio Civit, Martín Rivadavia, Felipe Yofre, José María Rosa i Martín García Merou disposava que: "Sense produir alteracions en el text de l'Himne Nacional, hi ha en ell estrofes que responen perfectament al concepte que universalment tenen les nacions respecte de llurs himnes en temps de pau i que harmonitzen amb la tranquil·litat i la dignitat de milers d'espanyols que comparteixen la nostra existència, les que puguin o hagin de preferir-se per ésser cantades en les festivitats oficials, per tal com respecten les tradicions i la llei sense ofensa de ningú, el president de la República, en acord de ministres decreta: Article 1r. En les festes oficials o públiques, així com en els col·legis i escoles de l'Estat, només es cantaran la primera i l'última quarteta i el cor de la Cançó Nacional sancionada per l'Assemblea General l'11 de maig de 1813."

Varen desaparèixer així les marcials referències a "els braus (argentins) que units juraren llur feliç llibertat sostenir, a aquells tigres amb sed de sang (els espanyols) forts pits sabran oposar". També es va treure: "són lletrers eterns que diueN. aquí el braç argentí triomfà, aquí el fer opressor de la Pàtria (el soldat espanyol) el seu clatell orgullós doblegà".

Blai Parera i Moret, o Perera, (Múrcia, 3 de febrer del 1776 – Mataró, 7 de gener del1840) fou un músic i compositor català, autor de la música de l'Himne Nacional Argentí.

Nascut a Múrcia de pares catalans, encara infant anà a viure a Mataró amb la seva família, i formà part de la Capella de Música del Col·legi de Santa Anna, dels escolapis, on estudiava.

Emigrà a Amèrica el 1793. Entre el 1802 i el 1803 fou músic a l'església de Sant Francisco de Montevideo. Establert a Buenos Aires el 1803, s'hi guanyà la vida donant classes (tant classes particulars com fent de professor en el Colegio de Niños Expósitos), tocant l'orgue en temples (a la Catedral i a les esglésies de San Nicolás, San Ignacio i la Merced), fent concerts com a violinista i clavicordista i component tonadillas. Fou director de l'orquestra del Coliseo Provisional de Comedias de Buenos Aires (futur Teatro argentino) quan es fundà el 1804, i fins al 1806.

Blai Parera es casà amb una de les seves alumnes, Facunda del Rey, el 1809. Entre el 1810 i el 1813 li encarregaren que musiqués diverses poesies patriòtiques, en la cerca d'un himne per a l'Argentina, fins a la definitiva Marcha Patriótica. En el juliol de 1813, es traslladà a Rio de Janeiro per a estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal; el 1815 ja tornava a ser a Buenos Aires^[1] on el 1817 hi naixeria el seu fill Juan Manuel (tingué dues filles més, Dolores i Juana).

El 1818 tornà a Europa. Sembla que arribà a Cadis a mitjans del 1818, el 1824 visqué a Madrid, i passant per Barcelona, parà finalment a Mataró el 1830, on féu d'interventor de Correus.

Parera, una població argentina del departament de Rancul a la província de la Pampa, porta el seu nom; també ho fan escoles, corals i un carrer d'un barri benestant de Buenos Aires. El 1933 els infants de les escoles catalanes sufragaren el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per bastir un monument en memòria seva.

La Marcha Patriótica, futur Himno Nacional Argentino

El 1813 el Triümvirat que regia el país -era el període comprès entre el 25 de maig del 1810, proclamació del govern de lesProvincias Unidas de Sudamérica i el 9 de juliol del 1816, data de la Declaración de Independencia- comissionà una composició a en Parera, que amb lletra de Vicente López y Planes, rebé el títol Marcha Patriótica. El decret 10.302 del 24 d'abril del 1944 donà la forma definitiva a l'Himno Nacional Argentino, que quedà amb la lletra de López, la música d'en Parera i l'arranjament que n'havia fet el 1860 el músic argentí Juan Pedro Esnaola. Durant tres anys, amb San Martín, l'himne argentí també ho fou de la república de Xile.

Marcha patriótica (1813) Oíd, mortales, el grito sagrado: Libertad, Libertad, Libertad. Oíd el ruido de rotas cadenas, ved en trono a la noble igualdad. Se levanta a la faz de la Tierra una nueva y gloriosa Nación, coronada su sien de laureles, y a sus plantas rendido un león. Tornada Sean eternos los laureles, que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! De los nuevos campeones los rostros Marte mismo parece animar la grandeza se anida en sus pechos: a su marcha todo hacen temblar. Se conmueven del Inca las tumbas, y en sus huesos revive el ardor, lo que va renovando a sus hijos de la Patria el antiguo esplendor. Pero sierras y muros se sienten retumbar con horrible fragor: todo el país se conturba por gritos de venganza, de guerra y furor. En los fieros tiranos la envidia escupió su pestífera hiel; su estandarte sangriento levantan provocando a la lid más cruel. ¿No los véis sobre México y Quito arrojarse con saña tenaz y cuál lloran, bañados en sangre, Potosí, Cochabamba y La Paz? ¿No los véis sobre el triste Caracas luto, llantos y muerte esparcir? ¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? A vosotros se atreve, argentinos, el orgullo del vil invasor; vuestros campos ya pisa contando tantas glorias hollar vencedor. Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer. El valiente argentino a las armas corre ardiendo con brío y valor, el clarín de la guerra, cual trueno, en los campos del Sud resonó. Buenos Ayres se pone a la frente de los pueblos de la ínclita unión, y con brazos robustos desgarran al ibérico altivo León. San José, San Lorenzo, Suipacha, ambas Piedras, Salta y Tucumán, La Colonia y las mismas murallas del tirano en la Banda Oriental. Son letreros eternos que dicen: aquí el brazo argentino triunfó, aquí el fiero opresor de la Patria su cerviz orgullosa dobló. La victoria al guerrero argentino con sus alas brillante cubrió, y azorado a su vista el tirano con infamia a la fuga se dio. Sus banderas, sus armas se rinden por trofeos a la libertad, y sobre alas de gloria alza el pueblo trono digno a su gran majestad. Desde un polo hasta el otro resuena de la fama el sonoro clarín, y de América el nombre enseñado les repite: "¡Mortales, oíd!: ya su trono dignísimo abrieron las Provincias Unidas del Sud". Y los libres del mundo responden: "Al gran pueblo argentino, ¡salud! Sean eternos los laureles que supimos conseguir. Coronados de gloria vivamos... ¡o juremos con gloria morir! (En cursiva apareixen les estrofes llevades en la versió moderna)

La proclamació de la República a Mataró

A les eleccions municipals del dia 12 d'Abril, a Mataró s’hi van presentar dues candidatures, la candidatura Republicano-Socialista formada per tres partits, Esquerra Republicana per Catalunya, Acció Catalana Republicana i l’Agrupació Socialista, filial del PSOE a Mataró. L’altra candidatura era l’Administrativa, formada per polítics i personalitats mataronines de caire conservador que molts d’ells havien format part dels ajuntaments de la Dictadura de Primo de Rivera. Al final la victòria va ser per la candidatura Republicano-Socialista. Hem de dir que aquest triomf a casa nostra, com a bona part de Catalunya, per part de les coalicions d’esquerres va ser gràcies al recolzament de sota mà de la CNT.
 

El bust del Rei es llança al buit 

El dia 14 d'Abril, aproximadament cap a les cinc de la tarda, els regidors escollits el 12 d'Abril a les eleccions municipals de Mataró acompanyats d'una gran massa de ciutadans entraren a l'Ajuntament dirigint-se al saló de l'Alcaldia on foren rebuts per l'alcalde Enrique Arañó, el primer tinent alcalde, el senyor Capell i altres regidors. 

El Dr. Lluís Viladevall, president d'Acció Catalana informà al senyor Aranyó que havent-se proclamat la república a tota Espanya havien estat traspassats els poders als nous Ajuntaments, invitant a l'alcalde que fes el traspàs d'aquest poder. El senyor Arañó contestà de seguida que tota la vida havia estat demòcrata i que amb gust faria aquest traspàs ja que aquesta era la voluntat del poble.

Seguidament, els nous regidors es traslladaren al saló de sessions per sortir al balcó on onejaven les banderes catalana i republicana.

El regidor Jaume Comas dirigí unes paraules al poble que s'aplegava a les portes del consistori donant compte que havia estat proclamada la República, recomanant seny i cordura, afegint que creia que de l'alegria per l'adveniment de la República n'havien de participar els obrers i per això demanava que amb el major ordre abandonessin el treball.

El Dr. Viladevall també dirigí la paraula al poble per a assabentar el que havia ocorregut i la proclamació de la República Catalana, fent avinent que per damunt de tot havia d'haver-hi l'amor a Catalunya.

El senyor Recoder afirmà que una victòria obtinguda a les urnes havia de considerar-se com una victòria civil i que el poble havia de donar mostres de seny i capacitat per a sostenir la República.

El senyor Josep Abril també dirigí la paraula al poble estacionat davant del consistori recomanant cordura.

Mentre els nous regidors prenien possessió, un bust del Rei fou precipitat des del balcó al carrer. L'Ajuntament republicà es reuní novament al saló de l'Alcaldia.

En circular la noticia d'haver-se posicionat la Casa de la Ciutat els regidors republicans elegits el diumenge passat i haver proclamat la República a Mataró, començaren a plegar els obrers de les fàbriques i la multitud s'aplegava a la Riera davant de l'Ajuntament fins a formar una massa imponent formada per molts milers de ciutadans que victorejaven el nou règim. Dins del consistori l'animació era extraordinària. Els regidors republicans constituïts en comitè revolucionari rebien comissions, es posaven en comunicació amb les noves autoritats barcelonines i transmetien ordres per a l'organització de serveis. Mentrestant, la Banda Municipal es preparava per donar un concert davant la porta principal i s'encenia la il·luminació extraordinària, ensems que s'endomassaven els balcons. La Banda tocà solament «La Marsellesa», els primers compassos de la qual rebuts amb una gran ovació. Repetit l'himne republicà, amb idèntica solemnitat, la Banda tocà «Els Segadors». L'himne nacional català fou igualment acollit amb immensos aplaudiments i repetit entre les aclamacions de la gent. 

A les deu de la nit arribà a l'Ajuntament una comissió del regiment d'Artilleria, de guarnició amb baioneta al fusell i la banda de cornetes, a la nostra ciutat formada per un comandant i dos capitans, a saludar els nous regidors. Els comissionats sortiren al balcó principal entremig d'una tempesta d'aplaudiments. Un dels capitans dirigí la paraula a la multitud i digué en castellà que sentia no poder expressar-se amb català, però que venia a dir que: l'exèrcit es posava al costat del poble en aquest moviment renovador i que a Barcelona l'il·lustre patrici Francesc Macià havia proclamat la República Catalana. Acabà el discurs amb el crit: “Visca l'Estat Català, que fou contestat per unanimitat. El senyor Comas tornà a dirigir la paraula al públic per a anunciar un míting de la CNT que havia de tenir lloc a la Plaça Santa Anna i la Banda tocà l'himne de «La Internacional».

Josep Abril, amb vestit clar, junt a Francesc Macià el juny de 1931

A un quart de dotze de la nit entren al saló de sessions els disset regidors republicans elegits diumenge passat: Joaquim Cabanues, Vicens Esteve, Ramon Cantó, Josep Esperalba, Francesc Anglas, Jaume Llavina, Jaume Comas, Pere Torras, Josep Majó, Agustí Montaner, Josep Rabat, Artur Puigvert, Josep Abril, Jaume Recoder, Francesc Rossetti, Joan Julià i Daniel Barberà. Aquests foren rebuts amb aplaudiments. Cadascú dels regidors van prendre la paraula i tots ells varen ser ovacionats. Cal destacar les paraules adreçades per Josep Abril on afirmà que el que calia era serenitat i civisme i recomanà al poble que no es deixés enganyar pels excitadors de les passions.

A les 12 de la nit d’aquest mateix dia es va constituir formalment el nou Ajuntament de Mataró que va tenir com a alcalde el senyor Josep Abril. La República havia triomfat, i ho havia fet per la via democràtica, el que no havia aconseguit l’aixecament armat d’un any abans a Jaca, ara ho havia aconseguit la voluntat d’un poble.
 

El dia 15 d'Abril, data del triomf de la República, fou declarada Festa Nacional, motiu pel qual aquest mateix dia ningú va acudir al treball. Els establiments i comerços no van obrir llurs portes inclús els cafès i bars. Les tendes de queviures i comestibles varen tenir obert fins a la tarda.

Durant tot el dia des de primeres hores del matí la gent passejà tranquil·lament comentant l'esdeveniment ocorregut. Al migdia arribà a Mataró el senyor Manuel Serra i Moret, el qual es dirigí a l'Ajuntament i a instàncies del públic va sortir al balcó dirigint la paraula al poble que s'hi agrupava, recomanant que hom es portés amb seny per tal que la República es pogués consolidar sense el més petit desordre.

A la una de la tarda, s'hissà la bandera de la República a la caserna d'Artilleria de Mataró. L'acte es celebrà en presència dels caps i oficials i un escamot que havia presentat armes. El tinent coronel donà visques a Espanya, a Catalunya i a la República Federal, que foren estat contestats per la trops i el públic aplaudí amb eufòria.

A dos quarts de quatre la Cobla Iluro donà una audició de sardanes a la plaça Santa Anna. Nombrós públic va aplaudir «La Santa Espina» i centenars de persones es posaren a ballar sardanes. Al Parc Central una orquestrina tocà diversos ballables.

L'endemà, dia 16 d'Abril, la ciutat va reprendre el seu aspecte normal. No es va registrar cap mena d'incident al llarg de la jornada. 

 Fonts: Diari de Mataró

 Una col·laboració de Bernat Aranyó Giné

Recorregut pels punts històrics de Mataró durant la Guerra Civil, Presentat per Margarida Colomer

T’informem d’un acte que organitza la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró i que tindrà lloc divendres 11 d’abril al matí. Pensem que pot ser del vostre interès: 
Divendres 11 d’abril a les 10h., davant de l’avinguda 

Jaume Recoder (cantonada amb Camí Ral) tindrà lloc un 

“Recorregut pels punts històrics de Mataró durant la guerra civil”, 

a càrrec de la Margarida Colomer, historiadora.
El recorregut dura entre una hora i mitja i dues hores. 

Sobre les cases de cós

a la dreta, casa de cós al carrer d'en Moles, segle XVII (RACO, Salicrú)

L'expansió de la casa de cós a Catalunya, tal com la coneixem avui, podem establir-la segons diversos autors a partir del segle XVII i va ser el tipus de construcció més estès fins a principis del segle passat. Malgrat això ja existeix constància de la seva aparició molt abans, a la darreria del segle XV i inicis del XVI, com ens indica l'estudiós d' aquest tipus de construcció, a Argentona, Vilassar i Mataró, Enric Subiñà.

A la nostra ciutat trobem una gran quantitat d' aquest tipus de construcció ja que coincideix pràcticament en el període de temps de major expansió, tant de població com industrial de la ciutat, passant de ser una "civitas fracta" en els segles anteriors, a convertir-se primer en una vil·la i posteriorment en la ciutat que tots coneixem. No tenen un especial valor monumental però si un valor de conjunt,  que es pot apreciar passejant per un munt de carrers del centre i eixample, on l' empremta d' aquest domini del cós encara es preserva.

Passejant és com s' em va acudir buscar més informació sobre aquest tipus de casa, suposo que tothom busca un lloc en el món, una espai íntim i acollidor on fer la seva vida, en aquest període era la casa de cós:

La vida en una casa de cós

La casa de cós es compon de planta baixa i un pis. A la planta baixa s'entra per un espai que usualment era de treball on s'hi tenien els estris de la feina, tant dels homes com de les dones, així com la bóta del vi, cadires i taules etc.

L'escala amb un rebost o fresquera sota la volta donava pas a la cuina amb el foc adossat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes pels estris i els plats i cassoles. A la cuina també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de família, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants. 

L'altra habitació era pels fills, avis i resta de la família. Des de la cuina se sortia a un pati o eixida amb un petit hort i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament.

Casa de Cós de Planta Baixa al carrer de Creus (Can Sala)segle XIX)
Casa de cós i mig al carrer Bonaire (Can Fins s.XVII) (RACO,Salicrú)

"La dimensió característica del cós és l'amplada. És molt possible que quedés fixada durant els segles XV  i XVI en  funció  de la llargada  de les bigues  de fusta  -del país- per a obtenir una correcta  resistència en l'edificació  de les  masies  i  dels  primers  casals urbans  de  l' aleshores  vila.  Gairebé  totes  les masies eren construïdes a tres cossos." (Salicrú)

Usualment era de 20 a 30 pams d' amplada ( pam =19,43 cm) i descomptant les parets amb uns 3 pams de gruix la casa voltava els 5 metres, amplada que coincideix amb la major part de les parcel·lacions de cases mataronines. 

A partir d' aquí les amplades es mesuren en cossos, un i mig, dos... excepte com destaca Manel Salicrú en el seu estudi, les cases a l' estil anglès de 7 metres, que trobem en menor mesura. La seva llargada tradicional és de 28 metres malgrat algunes excepcions de més fondària.

Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup :"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"
BAIXADA D_EN FELIU, AÑO 1998

També hi trobem "grutes"

"Algunes  cases disposen  de gruta o fresquera, construcció  subterrània  excavada  al subsòl, ordinàriament formada per un passadís en pendent de llargada mitjana 10,00 m , amplada entre 80 cm i 1,00 m, i alçada a l'entorn d'1,50 m) a vegades amb graons, que finalitza  en una petita sala, de planta circular (diàme-tre aproximat 3,00 m i alçada sobre els 2,00 m) habitualment  amb  petites  fomícules  a  les  parets  i  uns bancs per seure. Pot ésser només excavada al terreny o vestida  d'obra.  En  època  moderna,  com  el nom indica, serviran per a guardar aliments en fresc. L'entrada, és ordinàriament, al cobert o celler.

Cal dir, però, que les grutes també anomenades hipogeus, són molt més pròpies de les antigues ma-sies  i dels  grans  casals  ciutadans.  N'existeixen  de molt importants, amb diverses galeries i sales i, fins i tot, amb conductes de ventilació. L'origen i la funció real  dels hipogeus mataronins no són pas encara ben aclarits" (Salicrú) 

Aquestes "grutes o "hipogeus" ja han estat objecte d' estudi en aquest bloc en l' Hipogeu del carrer Barcelona he de destacar que encara no he tret l' aigua clara sobre aquest tipus d'excavació que trobem en gran part del centre-eixample, de vegades endinsat a la muralla però d' altres a molta distància per la qual cosa no podem establir una relació directe, de ben segur que els usos han estat d' allò més variats al llarg de la seva història.

Les variants del segle XVIII 

Casa natal de Josep Puig i Cadafalch,
casa de cós s. XVIII

Ens expliquen que les noves cases dels carrers fora muralles, habitades per bracers agrícoles, pescadors, mariners i jornalers, hi torbem algunes petites variacions, com en part de la seva distribució, incorporant noves estances o incorporant l' hort a la casa, habitualment a la cuina. Comencem a trobar-nos amb els habituals balcons, sorgirà l' esgrafiat de les façanes i les cornises coincidint amb les influències de la il·lustració en les noves ordenances de la ciutat, cosa que donarà uniformitat a les construccions i una estètica més depurada. 

"Brancals, llindes i ampits de  finestres amb pedra picada, ordinàriament granit del país -alguna vegada  amb pedra de Montjuïc-  i motllurada, seguint el ritme barroc. Pedra picada també a l'escaire  de les cantonades. Balcons de ferro forjat -amb les típiques rajoles catalanes- o fets amb llosana de pedra motllurada. Baranes de balcó de ferro forjat,  gairebé sempre de disseny molt senzill." (Salicrú)

La crisi constructiva del segle XIX i reordenació urbana

"Una profunda crisi marcà el creixement urbà de Mataró des de la guerra del Francès fins a la Restauració, a excepció dels anys compresos entre  1831 i 1848, quan s'obren i s'edifiquen parcialment els carrers de Sant Agustí, Montserrat, Santa Marta, Sant Josep Oriol, Sant Joaquim i plaça de Cuba en zones pròximes a la Rambla, la perllongació del carrer de Sant Ramon, el carrer del Prat i el tram de l'Havana més proper al centre de la ciutat -des de l'actual carrer de Pacheco fins a la placeta de l'Havana-  i els tres carrers amb nom de reina, Amàlia, Cristina i Isabel. També s'edifica una part del carrer de Sant Benet." (Salicrú)

Grups de fotografies il·lustratives
cedit amablement per
Folgarona S.A. del grup :
"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"
CARRER BEATA MARIA 5 AÑOS 90

D' aquesta nova tongada constructiva en sorgeix una tipologia de cases diferent, les "d'escaleta", amb una configuració en dues plantes amb un baix i un primer pis que esdevenen separats per dues entrades diferenciades. Al baix des de l' entrada principal i al primer pis per l' anomenada escaleta, en el cas de tenir dos pisos, el tram serà doble.

S' introdueixen més canvis, la façana serà habitualment de pedra mentre que les parets mitjanes de totxo, desapareixent mica en mica les parets de tàpia. Els portals i balconades són emmarcats en pedra picada, originàriament de Montjuïc. Les façanes es pinten i els forjats de les balconades ara seran d'obra i no de pedra. 

A finals de segle, ens trobem amb la necessitat de reordenar la trama urbana i es constitueix el pla per a la renovació del centre històric i l' expansió dels eixamples Emili Cabanyes i Melcior de Palau reben l'encàrrec de dissenyar amb paràmetre moderns aquest nou creixement de la ciutat. Les noves cases construïdes a l'eixample seran ocupades majoritàriament per treballadors industrials, obrers i jornalers, mentre que les classes benestants es mantindran a la ciutat vella. 

S' estableixen dos tipus de casa, les del casc antic, rehabilitades i les de l'eixample. La primera és una evolució de les antigues cases de cós, renovada amb nous materials i avenços en equipaments per a les comoditats de la llar, com la cuina o els forjats, acabats més luxosos, a més de la reforma de l' estructura segons concepcions modernistes, alguna amb W.C. a l' estil anglès, paviments de mosaic i fins i tot electricitat a finals de segle. La segona, les de l'eixample, molt més senzilles, mantenint el que anomenen els autors dualitat "del dintre i del fora" de la ciutat antiga, amb materials més econòmics.

Les acaballes del model i reconversió, segle XX

A la primera dècada del nostre segle s'edificaran  les  darreres  cases  de  cós  tradicionals,  seguint l'esquema de planta baixa, planta pis i golfa.  A l'entorn del 1920, s'incorpora la sala d' estar a la casa de cós, espai annex i complementari del menjador  que resulta de cobrir el petit tram de l'hort que queda entre la cuina i el menjador. Serà un espai  familiar però  més reduït, més íntim, i també més fàcil d'escalfar  a l'hivern.

Plaça Santa Anna, cedit amablement
per José Ruiz Rodriguez del grup :
"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

Com ens esmenta Manel Salicrú, amb l'arribada del bany als anys 50 i la obertura de celobert per donar ventilació a l'interior de les cases es dona una nova redistribució de l' espai que anirà esgotant el model tradicional.

Parla també de les renovacions i  rehabilitacions, procés  encara  ben actual, que  a partir  del 1970 inclouran també de manera general la conversió de la planta baixa en local; els habitatges ocuparan les plantes superiors.


Per saber-ne més:

     artícle del RACO.cat (Manel Salicrú i Puig)

• CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. «Les condicions de vida i l'estructura de l'habitatge vilassarenc a l'època moderna». Singladures [Vilassar de Mar], núm. 25, juny 2009, p. 25.

• BENITO MONCLÚS, Pere. «Les cases de cós a Vilassar». L'Ase Penjat [Vilassar de Dalt], núm. 2, desembre 1985.

Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup :"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró":

Ronda Alfons XII

ARGENTONA 43 AÑOS 90

BONAIRE 21, AÑOS 90

CARRER BARCELONA 48, AÑOS 90

CAMI RAL, AÑO 2005

BALMES 8

CAMI RAL 409, ANYS 90

Les Intrigues del compte-duc d' Olivares arriben a Mataró

La Vila de Mataró fou convocada formalment mitjançant una carta reial el 17 de desembre de 1625. Els ministres reials, amb el compte-duc d' Olivares al capdavant, havien preparat acuradament aquest esdeveniment per garantir-ne els millors resultats. Aquest no era altre que la "Unión de armas", que buscava la col·laboració econòmica de tots els regnes de la monarquia per participar en les despeses defensives i militars en tots els dominis de l' imperi. 

L' oposició era previsible, per això va buscar l' aliança de diverses personalitats del Principat. Un d' ells era Enric Ramon Folc, duc de Cardona i de Sogorb, l' atzar el vincularia a la vila de Mataró.

Tot estava preparat, així doncs el monarca havia decidit anar a Catalunya "obligado de la continua instantia que los señores diputados de su Principado le han hecho para que jurasse él las leyes y constituciones". Mataró elaborà a instància del requeriment, un conjunt de peticions per a la gestió de la vida local en l' àmbit polític i econòmic, que degueren passar a segon pla davant de l' evolució que prengueren les sessions parlamentaries.

Allò que en diem atzar, la família del duc de Cardona es va hostatjar a Mataró i no deixaria de ser poc rellevant si no s' haguessin donat dues situacions prou importants. D' una banda fou el naixement d' un fill, el futur cardenal Pasqual d' Aragó, virrei de Nàpols, inquisidor general i primat de les Espanyes. El segon esdeveniment i directament vinculat a la nostra història, el trobem en el matrimoni, celebrat entre Caterina de Còrdova filla dels Cardona i Luis de Haro, fill del marquès de Carpio i nebot del compte-duc d' Olivares.

Tanmateix, Olivares havia decidit guanyar-se la confiança de Cardona amb l' esperança que la seva influència i el seu prestigi personal influirien l' estament militar i facilitarien un desenvolupament satisfactori  de les Corts, segons els projectes de la Corona. Les circumstàncies que envoltaren el maridatge no foren les més habituals en els enllaços entre famílies de l' alta aristocràcia com ara les esmentades. La celebració tingué lloc el mateix dia en què la comitiva reial féu l' arribada oficial a Barcelona, a aquesta precipitació cal sumar-li la discreció i gairebé el secret amb que l' esdeveniment es dugué a terme.

Prescindint de la fidelitat innata que com aristòcrata devia al seu monarca, el matrimoni de la seva filla amb Luis de Haro significava vincular-se no sols al nebot del comte-duc d' Olivares, sinó fins i tot al seu successor, atès que en aquell moment, i per manca de fills legítims, de Haro semblava destinat a succeir al seu oncle en el títol i en les propietats.

Tanmateix, i com es deixa veure en la informació, cap de les dues parts no aconseguí els objectius pels quals havia elaborat aquesta estratègia matrimonial. Olivares no reeixí, malgrat l' actuació d' Enric d' Aragó, a aconseguir un pronunciament favorable de les Corts a les pretensions reials, mentre que el de Cardona hagué de resignar-se a veure com el seu fill polític s' enemistava amb el comte-duc i perdia la seva confiança i els drets de la successió.

El duc defensava davant el conjunt dels militars les demandes del rei, avaluades en aquell moment en setze mil homes a punt de guerra i pagats, i, per altra banda, un donatiu en diners. Cardona per esperonar als més reticents, digué que l' ambaixador francès havia promès al rei trenta mil homes pagats per conquerir Catalunya si les Corts fracassaven. La indignació que va originar aquesta afirmació fou tan gran que el mateix Olivares, per calmar l'avalot, negà la veracitat de l' oferiment. Aquests i d' altres errors estratègics provocaren escenes com la d' Enric d' Aragó amb el marquès de Santa Coloma enfrontats espasa en mà. Era tal la polarització que com il·lustra Pujades, a la vista dels esdeveniments:

"Ab què y cosas passadas ha perdut lo Duch de Cardona tant, que li han perdut lo respecte los qui lo y tenias; y los que no, han cobrat tal atreviment que en la cara i Estat li han dit Castellà fotut;"

L' endemà d' aquests esdeveniments Olivares donà l' ordre de partir i la comitiva reial abandonà Barcelona. La Corts General restava inconclusa. D' aquestes negociacions caldria retenir-ne l' important paper que tingueren els problemes financers de la Corona en el fracàs de la Cort General i l' actitud de resistència negociadora, però no d'obstrucció, que prengueren els representants del Principat enfront la voracitat recaptadora del poder central. El tema dels "quints" fou cabdal per a les ciutats i viles, ja que la reivindicació que feu la monarquia sobre la cinquena parts dels ingressos municipals gravitava com l' espasa de Dàmocles sobre les precàries finances locals.

Pel que fa a l' actuació concreta del municipi mataroní, cal considerar que la pressió exercida sobre els estaments i la promesa de renúncia als "quints" aconseguiren el vot favorable  de la vila. Tanmateix, el conjunt d' imposicions votades per recaptar el donatiu no afectava cap producció rellevant de la població. En canvi, l' oposició frontal de la Universitat és feu palesa en tot el que signifiqués una imposició directa sobre les rendes de la terra. I també, d' una forma més forçada, la Universitat s' oposà als fogatges o repartiments que gravitaven sobre totes les economies familiars i que, per tant, esdevenien impopulars.

El duc de Cardona, en una darrera temptativa de rendibilitzar psicològicament la partença del monarca, proposà una nova votació sobre un donatiu de 3.300.000 ducats, que altre vegada li fou adversa. El diàleg institucional entre el Principat i el seu senyor havia esdevingut inintel·ligible i l' enfrontament entre el s plantejaments polítics del comte-duc i els privilegis defensats per les institucions catalanes es feu irreversible.

*La Universitat de Mataró (1589-1628) de Joan Giménez i Blasco editat  per Alta Fulla amb col·laboració del Patronat Municipal de Cultura de Mataró 1990.