Text de Jaume Castellví i Toda: Estudis del Museu Arxiu de Santa Maria. (1954)
"L'any 1854 va ser, i és encara, a Mataró,
Tany del còlera per antonomàsia. Hi ha raons més
que suficients per donar-li aquesta qualificació ja
que, aquell any, el «morbus asiaticus» envaí la
ciutat i originà l'epidèmia o pesta més terrible
entre totes les que han assolat la població en tot
el llarg de la seva història.
A mitjan segle xix no tot eren flors i violes.
El progrés, que per tal d'arrodonir el seu estil
romàntic fins i tot tenia el seu partit, incloïa moltes
escletxes i anacronismes. La higiene era, en molts
casos, estrictament medieval.
Ignorada l'existència del món microorgànic,
empíriques la profilaxi i la terapèutica, i elemental
la neteja urbana, la tàctica i l'estratègia que
presidien la defensa contra una invasió epidèmica
i el contagi només podien considerar-se com a
bastonades de cec.
A més, sobrepassades les muralles, que abans
actuaven con a cinturons de sanitat, per les noves
construccions, era gairebé impossible d'aïllar les
poblacions davant d'una escomesa epidèmica.
A
Mataró el còlera del 1854, salvant l'època i el
lloc, fou la darrera pesta medieval.
L'epidèmia primer va afectar Barcelona i
l'èxode dels barcelonins va introduir els primers
gèrmens a la nostra ciutat, quan encara no s'havia
pres cap mesura de protecció. En un principi, a
mitjan agost, sembla que no té malícia, però a
primers de setembre, de sobte, agafa una virulència
extraordinària, imprevista, desacostumada, que
domina la ciutat.
El dia 6 de setembre moren de pesta cent
trenta-vuit persones i les afectades de contagi són
a l'entorn de dues mil. El dia anterior n'havien
mort cent deu. La ciutat és abandonada per una
part important de la població; el comerç i la
indústria són paralitzats i moltes cases tenen les
portes barrades per absència dels seus habitants o
bé per por al contagi.
En conèixer
aquesta situació
Pasqual Madoz,
governador civil
de Barcelona, ve a
Mataró el dia 7 de
setembre, imposa
ordre i tranquil·litat, i salva la ciutat
del caos i de la
desesperació en un
moment en el qual
ja es palesaven
conats de violència.
Pasqual Madoz, en un paroxisme de gratitud,
serà anomenat «pare i salvador», quan l'epidèmia
començà a decréixer, tot i que en realitat va seguir
la seva evolució natural, però cal dir que Tajuda
moral, científica i pecuniària de Madoz fou. per
descomptat, importantíssima."
Cal fer constar, a més, la gran labor de la
Junta Sanitària provisional, que el propi Madoz
féu ressaltar, i la del seu president, el senyor
Joaquim Martí i Andreu, que, durant la crisi més
aguda de la pesta, restà sol i aguantà el pes i la
responsabilitat d'aquells moments difícils, sense
defallença, amb els propis recursos i amb els
mínims mitjans que tenia a l'abast.
Així mateix,
moltes de les dades que avui tenim a la mà les
devem a la tasca precisa i preciosa del seu caràcter
observador i ordenat. A mitjan octubre la ciutat pogué cantar el
Te Deum d'acció de gràcies per l'acabament del
tràngol i oferir honres fúnebres per les víctimes
del còlera, que, en seixanta-un dies, van superar
el miler, tot i considerant la mitjana de morts
naturals."
