Les Santes 2011, valoració de les festes

Mataró plora igual que el seu cel. Sovint es diu del dia d’avui, dia 30 de juliol, que és el més trist de l’any. La veritat és que ni que sigui pel ruixat d’aquesta tarda es pot ben dir que de Les Santes en queden els records i poca cosa més. Els domassos de l’Ajuntament o les restes de carretilla a les clavegueres, l’escenari muntat al Parc, algun cartell i mal de cap, peus i esperit són avui la reminiscència activa de la Festa Major de Mataró. I acabades Les Santes, pertoca de fer-ne valoració i posar notes.

10. Pirotècnia Tomás
La millor nota no pot ser per ningú més que per l’empresa encarregada del fabulós castell de focs del dia 27. L’empresa de Benicarló retornava a l’acte més seguit de Festa Major després del fracàs de la Igual l’any passat i ho va fer regalant a la ciutat el millor espectacle pirotècnic que es recorda de l’època moderna. Variat, altíssim de ritme i ben dotat de tro, la unanimitat amb la que es va aplaudir recorda l’absència de crítiques de la presentació del cartell de la Festa. Si s’hi afegeix el final de l’Escapada, el final de Matinades o altre cop la impressionant Tronada de final de festa, impera la renovació ipso facto de cara a l’any que ve. I els que calguin. L’empresa pirotècnica deixa segell a Les Santes com la banda de Gaianes ho va fer abans. Connexió Mataró-País Valencià, podria dir-se’n.

9. Dia 29 de juliol
Les xarxes socials van popularitzar el fet que a la ciutat se’ns devia un 29. I vaja quin un vam tenir. L’Anem a Tancar és massiu i entranyable i fa humanes les figures divines però de paper cartró. La Tronada és la perfecta crida perquè el Parc estigués ple com mai i si hi afegeixes que era divendres, que la Gira-sol estava d’aniversari –per molts anys, amics!– i les ganes, es pot dir que la gent va fer la festa per partida triple. “Celebrem aquest 29, el de l’any passat i el 26” deia un. Sense el més mínim problema es tancava la nit més tronera i s’entrava al maleït dia 30 amb una Albada amb xocolatada final. Nota molt alta per un dia al que sols li falta completar el ventall d’actes i que el primer del dia no sigui a un quart de vuit del vespre.

8. Torre de 9 amb folre i manilles
La van fer a casa, els Capgrossos. Tal com havien promès. Tal com proposaven als mataronins i maresmencs que altre cop com l’any passat van respondre i van tenyir de blau la Plaça de Santa Anna per fer de soca d’una torre de 9 amb folre i manilles que és la imatge de Les Santes d’enguany per antonomàsia. L’èxit de reeditar els galons de colla de gamma extra és castellerament majúscul però mataroninament el fet de fer espetegar la Festa d’entrada, el dia 24, va donar un impuls notable al creixent paper de la colla en la Festa. I al final de l’actuació, l’homenatge a la Mariona. Rodó, ajustat. Nota molt alta.

7. Rumba al mar
Quants anys feia que el bo de Rafalito Salazar maldava i movia fils per aconseguir el que enguany es va fer quasi a la pròrroga i de penal? El succedani de Sarau va tenir en el dit ‘Rumba al mar’ un aparador perfecte per la Mataró rumbera que es reivindica com a capital del gènere. L’estol de caps movent-se en compensació al joc de malucs era brutal al Callao i impressionava, igual que el poder de convocatòria, el repertori i tot el concert. Molt bon ambient i molt nivell dalt l’escenari amb ADN rumbero i mataroní. No es pot donar nota més alta per l’espectacle previ al mateix escenari. Si la rumba va excel·lir, el xou en castellà de bromes dolentes, homòfobes, racistes i passades de voltes és indigne de la programació santera.

6. El record a en Uanxo
Aquestes han estat unes Santes amb dedicatòria. Dedicatòria ben especial a Joan Fradera ‘Uanxo’, geganter i gran saberut de les festes, pilar fonamental de la recuperació festiva de Les Santes i pare de molts dels actes que ara semblen més antics que les suposades relíquies de les patrones. L’Alcalde Mora el va recordar a la Crida, igual que els “seus” geganters i en molts moments el seu record es va fer patent. Ara bé, en Uanxo no ha de ser una excepció a venerar sinó un exemple de dedicació obstinada, estima per la Festa i involucració en la seva organització. I sobretot, de lluita per la seva dignificació. Serà fent unes Santes cada cop més dignes, cuidant-ne tots els detalls, que realment se li farà homenatge. I hi ha feina per fer. N’hem tingut exemples, aquestes Santes. Una Festa que també ha enyorat un altre dels que les va impulsar de valent, en Quim Pons. Per ells dos, doncs.

5. Alcalde Mora.
Les primeres Santes de Joan Mora com Alcalde han suposat, com de fet ja va amb la cosa, la seva multiplicació estant a tot arreu i en tot moment. A Mora se l’ha vist lliurat del tot a la Festa, ballant i aplaudint amb radiant entusiasme i somriure i sempre és d’aplaudir l’esperit santero d’un Alcalde, com de fet era el seu predecessor però no Manel Mas, per posar un exemple. A Mora, però, se li ha notat la comprensible novatada en la Crida, per exemple, en què els nervis el van fer més declamar com un Rei Mag que no pas llegir el seu discurs. Mora també ha reactivat la polèmica en l’Anada a Ofici però aquí pertany una altra nota.

4. La música
Salvat a última hora, el concert de Festa Major va punxar en assistència però convèncer amb la dedicació d’uns Antònia Font que cal aplaudir que no vacil·lessin ni un segon tot i el plovisqueig insistent mentre tocaven. També van ser de nivell els concerts d’Anna Roig, de Gospel Sons, de la Big Band, etcètera. Però cal pensar si la música està degudament representada en la programació o cal fer una pensada perquè, per exemple i dit amb tots els respectes, tingui més concerts la Festa Major d’Argentona que la de Mataró. Per no parlar dels grups locals, als quals se'ls margina amb dos dies d'Escenari Obert quan hi ha molt més dies de programació orfe.

3. El Desvetllament.
Sembla que per fi la gent se n’ha adonat. Hi ha qui fa anys que ho preveia, altres que ho deien i fins i tot els que ara es desperten i proposen solucions tan maximalistes com inviables. El Desvetllament s’ha massificat però aquest no és el problema sinó un component més. Hi van joves d’arreu i és natural i no es pot frenar però el quid de la qüestió està en entendre què és l’acte, quin és el seu ritual i quina la seva lògica litúrgica. I respectar-la. Abocant-hi esforços, els que calgui, perquè és l’acte amb el que cal tenir més cura. I a partir d’aquí com que el deliberar amb el colze a la barra o el mòbil a la mà és esport nacional s’ha dit de tot, fins i tot proposat canviar d’ubicació, quelcom que trencaria la lògica de l’acte. És tan fàcil com que els mataronins entenguin el respecte com a norma i que es lliurin amb naturalitat a l’eufòria desfermada d’acompanyar els Gegants Riera avall. I els que vulguin un lloc amb festa per fer-ho “botellón” doncs són igual de respectables i tenen els mateixos drets. Per tant caldrà obrir el Parc abans i que hi vagin i programar música i barres a la platja, que ja de per si està plena. Però s’ha d’actuar fent imperar el respecte més que el civisme. Al No n’hi ha prou la gent va molt més del revés i les figures es respecten. No costa tant.

2. Model esgotat.
Ara que de cop es torna a parlar de Santes i que en espera tornar de vacances sembla que hi ha gent amb ganes de tornar a fer bullir l’olla, és més necessari que mai de fer un ‘reset’ en el model d’organització de la Festa Major. El regidor Martínez té uns deures clars i 359 dies per fer-los. O ens creiem que la participació ha de ser nervi i es tornen a assentar bases per vehicular la passió demostrada que tenen els mataronines per Les Santes cap a una incidència el programa i el model festiu o s’acaba la pantomima d’una comissió de la que se n’ha perpetrat la mort per defalliment. A partir de l’1 de setembre parlem-ne. I si cal ens hi tornem a posar tots plegats, d’aquí, d’allà i de més enllà. Com era allò de “fem-ne Festa Major”?

1. La pluja del 26
El juliol més estrany encara ha respectat prou Les Santes, amb l’excepció dolorosa del dia 26 de juliol quan la Postal de Gegants es va fer indoor i en un garatge, no hi va haver Correguspira amb la dimensió que es mereix –l’acte del 28, pecatta minuta– i sobretot no hi va haver ball de Festa Major. Ignorant, desconec si costa un ronyó cobrir l’escenari del Parc per tal que quan a l’hora de començar ja no plovia, de gust que els santeros s’hi haurien enfangat. Però aquí el que és de poc i mal rebut no és ja la inexistència d’un pla B, que també, el greu és que hagi passat un any des del 29 de juliol del 2010 al 26 d’enguany i absolutament res s’hagi canviat o intentat canviar. Ni la comunicació de la suspensió dels actes, ni les alternatives, ni res. Ja que mai plovia per Santes però ara els xàfecs també volen fer Festa Major, caldrà estudiar el que faci falta. I si no sempre quedaran els locals que van obrir per la ciutat. Amb tolerància municipal, al papa el que és del papa.

0. Felip Puig i els Mossos
La pitjor nota sols pot ser pel lamentable espectacle que va derivar de la decisió de convidar Felip Puig a l’Anada a Ofici. L’any que es complia una dècada de l’episodi del pastís de nata i després que els darrers temps no hi hagués policia en l’acte més summament protocolari i ritual de la Festa Major, la decisió de fer públic quatre dies abans que el Conseller d’Interior aniria a Ofici –ni quan va venir al President Pujol es va fer un anunci pompós com aquest– va crear un caldo de cultiu que va acabar per carregar-se un acte molt estimat. La imatge dels Mossos d’Esquadra de la Brigada Mòbil, no sols sense la identificació preventiva sinó a més amb passamuntanyes, com si anessin a la guerra, obstruint el pas de figures com l’Àliga o la Momerota o vexant una periodista d'aquesta casa, mereix el més contundent dels suspensos. Un episodi lamentable pel que caldrien explicacions i disculpes.

La proclamació de la República a Mataró: cinc dies molt moguts

El diumenge 12 d’abril de 1931, avui fa 80 anys, es van celebrar eleccions municipals arreu del país, que van esdevenir plebiscitàries ja que van propiciar la victòria dels partidaris de restaurar la Segona República i la caiguda de la Monarquia. A les eleccions municipals del dia 12 totes les forces republicanes presents a Mataró (Centre Republicà Federal –adherit a ERC–, l’Agrupació Socialista de Mataró –afiliada al PSOE–, i Acció Catalana Republicana) s’uniren sota la candidatura de Coalició Republicano Socialista. El sindicat anarquista CNT li va donar suport implícit. Els treballadors anirien a votar en massa. Davant d’aquesta coalició hi havia la Candidatura Administrativa, de caire conservador.

Les eleccions del diumenge dia 12 es van celebrar amb una relativa normalitat a Mataró. De les setze seccions electorals la coalició d’esquerres guanyà en 15 i de forma aclaparadora, que en escons van ser 17 per a les esquerres i 9 per a la dreta.

El dia 14 el Govern Provisional espanyol proclamaria la Segona República. A la tarda d’aquest dia i en un clima d’efervescència revolucionària els regidors elegits van anar a l’Ajuntament i van prendre possessió dels escons, van proclamar la República Catalana i van constituir-se en Comitè Revolucionari. Foren penjades les banderes republicana i catalana. Un bust del rei Alfons XIII fou llençat des del balcó al carrer. La Banda municipal interpretà La Marsellesa, Els Segadors i finalment La Internacional. El Regiment d’Artilleria de Mataró –segons Joaquim Llovet– fou el primer d’adherir-se a l’esmentada proclamació i d’acatar la sobirania nacional. El dimecres dia 15 els obrers abandonen les fàbriques i una multitud es concentra davant l’Ajuntament a fi de seguir l’actualitat dels fets. Aquest mateix dia l’alcalde de Mataró envia un comunicat al president del govern provisional on diu: "Tinc l’honor d’assabentar a V.E. que en aqueixa població fou ahir tarda proclamada la República de Catalunya amb tot entusiasme i sense el menor incident desagradable enarborant-se la bandera de la República i de Catalunya".

A la nit es reuniren els regidors electes de la Coalició Republicano-Socialista, amb sessió extraordinària d’Ajuntament, on van elegir-se alcalde interí Josep Abril i Argemí; primer tinent d’alcalde, Joaquim Cabanyes i Barba; segon tinent, Jaume Comas i Jo; tercer tinent, Jaume Recoder i Esquerra; quart tinent, Francesc Rossetti i Sánchez, i cinquè tinent, Francesc Anglas i Sarlat, que van constituir el Comitè Provisional Republicà de la ciutat.

Els regidors de la coalició conservadora Candidatura Administrativa, a causa del clima advers existent, no van prendre possessió dels seus càrrecs i van ser bandejats del govern municipal.

Extracte:
- Diari Capgros.com

Can Marfà obrirà a finals d’any com a Museu del Gènere de Punt

Mataró tindrà a finals d’any les primeres mostres del futur Museu del Gènere de Punt, a la nau petita de l’emblemàtica fàbrica de Can Marfà. Un conveni signat dilluns a quatre mans; Ajuntament, IMAC, Fundació Jaume Vilaseca i Caixa Laietana ha de donar pas a la creació d’una Fundació que gestioni el futur equipament que acollirà la que Baron defineix com “una col·lecció de maquinària sensacional, la millor d’Espanya”. Un cop les obres s’hagin finiquitat es traslladarà a Can Marfà la maquinària custodiada fins ara a la Vilaseca. L’obertura del futur Museu serà per fases i es treballa per anar-lo completant i modernitzant fins a aconseguir un discurs museístic que el converteixi en referent estatal. El Museu del Gènere de Punt és una de les tres puntes de llança que l’IMAC contempla per al futur Museu de la Ciutat a Can Marfà –encara sine die– juntament amb les col·leccions de l’Iluro Romana i de la dita ‘Ciutat Mediterrània’, ja visitables a Can Serra.

El conveni signat implica les parts a aconseguir que reeixeixi el projecte de Museu. “Em sento com el corredor de marató que duu 40 quilòmetres i li queden els dos més difícils”, explica Pere Vilaseca, president de la Fundació que no va amagar que la gestació del conveni han estat “unes negociacions no sempre fàcils i exigents”. Vilaseca, que va voler tenir un record pels enyorats Jaume Vilaseca i Josep Maria Bellavista, va mostrar-se il·lusionat amb el projecte. Joan Antoni Baron va assegurar que espera que la Generalitat se sumi a la Fundació, “el Conseller Mascarell hi va mostrar predisposició, sabem de la difícil situació pressupostària però creiem que el projecte val la pena”.

Un Museu viu i per fases

Josep Ibern, director general de Caixa Laietana ho va explicitar: “No volem un Museu inamovible estàtic sinó un de viu, que la gent visiti més d’una vegada”. El projecte museístic serà, doncs, ambiciós però sempre “condicionat a les situacions pressupostàries que sabem que són difícils”, va dir Joan Antoni Baron. En tot cas es té clara la prioritat de les parts per anticipar l’obertura per fases ja a finals d’aquest 2011, perquè el que ara es pot veure exposat a la Fundació Vilaseca es trobi a Can Marfà. “Volem que la gent entengui el que era una fàbrica tèxtil en tot el seu procés, per entendre una part essencial de la història de Mataró”, va dir Baron.

Font: Tot Mataró

Una part més de la història del Parc Central: La plaça de toros

Dins el projecte inicial del parc recreatiu la plaça de toros és un dels elements més característics. Tenia una zona de palcos amb cinc-centes cadires, "chiqueros", quadra, corrals, la infermeria i fins i tot una capella on preparar-se espiritualment abans de la feina suprema. Per les Santes de 1894 és quan obra la plaça de toros, situada al costat del Parc, i el dia 27 de juliol a les quatre i mitja de la tarda té lloc la "Gran Corrida de Toros de Muerte", en la que s'havien d'enllestir sis animals sevillans de la ganadería de José Maria Cámara. El "diestro" executor va ser el cordovès Rafael Guerra alies "Guerrita", de gran renom. L'entrada costava de 3 a 10 pts., i una banda de músics donava el to de la festa. Coneixem el nom d'altres toreros que hi actuen en temporades successives són: "Minuto", "Faico", "Gallo", "Nene" i "Colón", i en una ocasió també surten unes "señoritas toreras".

Ramon Salas a les seves memòries de joventut explica: Tinc memòria, una mica borrosa, que el meu pare va endur-se'm un dia a veure una "corrida de toros", en la qual actuaven el "Gallo" i el "Minuto". La gent comentava la valentia d'aquest últim, que va veure's obligat a matar més braus dels que li pertocaven, per haver rebut l' altre un varetazo. (...) Hi va haver una ocasió que per motius que ignoro va produir-se a la plaça un gran aldarull, i una bona part del públic va envaïr el "ruedo" i va treure un "toro" fora del torín, arrossegant-lo pels carrers fins deixar-lo a l'Hospital(...) Finalment el torín va convertir-se en un bon lloc per representar-hi algunes moixigangues, com una paròdia de la guerra de l'Àfrica, que recordo perfectament, en la qual s'havia disposat que el "ruedo" aparegués sembrat de "chumberas" i amb tendes de campanya per la tropa espanyola, que sostenia un combat amb els moros (...). També vaig tenir ocasió de presenciar en el nostre torín algun espectacle de circ, on els corresponents exercicis gimnàstics i eqüestres tenien gran visualitat".

De fet les "corrides" no varen arrelar, els darrers temps hi anava poca gent i la qualitat de l' espectacle era mínima. I amb la fallida de la societat que ho regentava la plaça va tancar, i el mes de maig de 1905 l' enderroquen. Això dels toros a Mataró mai no ha tingut massa públic, i quan els anys seixanta del segle dinou hi ha intents de fer "corrides", la gent protesta i la premsa local felicita la ciutat de Castelló de la Plana per haver derruït la plaça de toros i construït cases al seu lloc. Sabem, però, que l' anys 1833 amb motiu de les festes del jurament d' Isabel II, una empresa particular fa algunes "corrides" en un toril de fusta traslladat per mar des de Tortosa.

El passat segle XX (la història de Mataró en 6 post)

Al començament del segle XX es produïren certament uns quants anys d'estancament demogràfic a Mataró, potser com a conseqüència de les circumstàncies al·ludides anteriorment. Aquests anys foren de reconversió d'una part de la indústria bàsica local, el gènere de punt, mitjançant l'adopció de telers de teixir més moderns i de més producció i d'altres per a la fabricació de mitgeria sense costura, cosa que permeté d'orientar la venda cap a nous mercats, amb l'intent de superar el marasme. El tissatge a la plana hi acabà desapareixent, i la filatura, reduïda a una sola empresa o a seccions complementàries de les fàbriques de la malla més grans.

La crisi subsegüent fou provocada per la contracció de la demanda a causa del descens de les comandes procedents d'Amèrica i Filipines. Les fàbriques arribaren a treballar a la meitat de la capacitat productiva, cosa que encaria la producció i impedia de poder competir en els mercats internacionals. Tanmateix, algunes indústries de punt continuaven treballant, i fins i tot se n'obrien de noves, sobretot petites indústries. Una segona exposició d'indústries locals, celebrada el 1911, demostrà el recobrament de la indústria bàsica mataronina en aquells moments crítics.

Pel que fa a l'agricultura, malgrat la repoblació que es féu de les vinyes amb ceps americans, més resistents a les malures, no foren recuperades les superfícies d'abans, de manera que cap al 1906 la vinya només ocupava unes 400 ha, és a dir, la meitat de les que posseïa a mitjan segle anterior. En canvi, s'activà aleshores el conreu de la patata al regadiu, que s'havia incrementat progressivament des del darrer quart del segle anterior, amb vista als mercats de Perpinyà i de Montpeller.

Cal fer referència, també, a la pesca, ja que encara al principi del segle XX hi havia a la platja mataronina poc més d'un centenar de barques, entre les del bou, les sardinaleres i les nanseres, ultra altres embarcacions menors. La conflagració de 1914-18 trobà la indústria bàsica mataronina preparada per a fer cara a una gran demanda de manufacturats. Es quintuplicà la producció, s'augmentaren els preus, i les 40 fàbriques de punt que hi havia, amb 12 000 obrers, treballaven al màxim rendiment. L'èxit econòmic s'aprofità per a electrificar les indústries, que anaven fins aleshores amb motors de vapor i gas (1916-19).

Però en acabar el conflicte es produí una davallada radical de les comandes, que va provocar el tancament de diverses fàbriques tèxtils, però també de la de gas, de la que fabricava bombetes, etc. Gràcies, però, a la capacitat d'adaptació de la indústria de la malla i a un cert augment del consum interior, el gènere de punt pogué superar el moment advers. Al seu torn, l'agricultura funcionava a ple rendiment gràcies a l'exportació de la patata primerenca, de l'enciam i del pèsol, i la producció d'altres hortalisses per a l'abastament dels mercats barcelonins.

Dins aquest període dels trenta primers anys del segle XX l'expandiment urbà no fou pas gaire notable a Mataró. L'empenta presa després de l'aprovació del pla de l'Eixample havia minvat molt durant el primer decenni d'aquest període. Cap als anys vint es portà a terme alguna activitat urbanitzadora a la part de ponent, a les rondes d'Alfons XII i de Prim, indret on la Caixa d'Estalvis de Mataró va construir el Grup Goya d'estatges econòmics (1926).

Dins el sector públic es produïren durant el mateix període algunes innovacions, com ara la construcció de la nova estació de tren al final del carrer de Churruca (1905); la desprivatització del parc, amb la qual cosa la ciutat pogué disposar d'un bon espai d'esbarjo (1909); la construcció d'un escorxador de grans proporcions a llevant de la població (1915); l'inici de les obres del desviament de la riera de Cirera, menant-la cap a la de Valldeix (1916), cosa que havia de resoldre el problema de la invasió del centre de la ciutat per les aigües torrencials.

La Rambla fou convertida en bulevard (1928), i canvià, així, la característica típica d'aquest passeig. També en aquesta època s'instal·là la línia de tramvia de Mataró a Argentona (1928). Després del 1930 el creixement de Mataró restà una altra vegada estacionat. El gènere de punt patí les conseqüències de la recessió econòmica mundial del 1929.

En la dècada dels trenta es produïren algunes innovacions urbanístiques, com ara l'obertura de la ronda d'Alfons el Savi i la del Camí de la Geganta, amb el consegüent trasllat del camp de futbol (1935), la inauguració del mercat de la plaça de Cuba (1936) i de l'institut de segon ensenyament (1934). Per contra, amb els fets de juliol del 1936 es produïren destruccions a les esglésies, capelles i edificis conventuals, que comportaren la desaparició de part del patrimoni artístic i arqueològic i, en algun cas, dels mateixos edificis.

La Segona Guerra Mundial no presentà una conjuntura favorable a la indústria bàsica local, com ho havia fet la Primera. Les circumstàncies foren diferents, i es patí de la manca de primeres matèries. Però aquest mateix factor, unit a l'exhauriment d'estocs de manufacturats consegüent a la postguerra espanyola, esperonà la instal·lació de noves indústries de la malla, que treballaven exclusivament per al mercat interior, una època certament extensiva per a l'obrer mataroní.

L'any 1959 hi havia 150 fàbriques de gènere de punt que ocupaven 7 500 persones, i 150 tallers artesans amb 700 obrers. Al seu torn, l'agricultura es veié esperonada per la manca de subsistències, i així foren ampliades les zones de conreu. El 1945 al terme ja hi havia 453 ha dedicades a regadiu. La collita de la patata tampoc no pogué ser objecte d'exportació; s'adoptaren aleshores llavors de més rendiment per tal d'assolir grans collites (12 300 t mètriques el 1944).

Pel que fa al creixement urbanístic del municipi, a la meitat dels anys quaranta s'iniciaren les primeres edificacions fora de la zona urbana. Així, el 1942 ja s'havia detectat la construcció anàrquica d'alguns habitatges unifamiliars a Cerdanyola, a poca distància de la ciutat. Cinc anys després, els grups d'habitatges dels Molins i de Cabanelles i les urbanitzacions de la Caixa d'Estalvis de Mataró (la ciutat jardí i construccions en terrenys annexos) portaren també l'acció edificadora a fora de les rondes.

L'edificació a Cerdanyola rebé un fort impuls en parcel·lar-se, l'any 1952, una bona part dels seus terrenys. Ràpidament hi sorgí un barri de cases, moltes de les quals foren construïdes pels mateixos propietaris —o hi ajudaren—, nouvinguts a la ciutat.

La construcció també s'estengué per la part meridional de la carretera d'Argentona, i el veral reclamà aviat la creació d'una parròquia, sota l'advocació de Maria Auxiliadora (1955). Però el creixement urbà allunyat de les rondes no es concretà exclusivament a Cerdanyola, sinó que poc després s'anà estenent a la perifèria de la ciutat, al Miró (Cirera), els Molins, Vistalegre, en terrenys ocupats per vinyes, garrofers i conreus de secà.

A la iniciativa privada se sumà l'oficial, que aixecà alguns blocs prop de la riera de Sant Simó i de l'escorxador municipal. Dintre les innovacions urbanes, l'any 1957 es realitzà el desviament de la carretera N-II, que fins aleshores passava pel Camí Ral i creava molts problemes de circulació; el nou traçat ressegueix la franja costanera. Alhora fou rectificat el traçat de la línia del tren, que s'acostà més cap a mar, la qual cosa complicà l'aspiració mataronina d'aconseguir un bon passeig marítim. En la dècada següent el moviment a l'alça es disparà i, amb ell, es produí el boom constructiu, al mateix temps que s'entrà en una conjuntura favorable per a la indústria bàsica local, el gènere de punt.

La trama de l'Eixample encara s'atapeïa, però també s'obriren noves zones d'edificació més enllà de les rondes, separades del nucli tradicional de la ciutat. La recerca de terrenys econòmics esperonà l'acció urbanitzadora a Rocafonda, el Palau, Peramàs i la Llàntia. L'edificació no es limità a habitatges unifamiliars, sinó que en molts casos s'orientà cap a l'aixecament de grans blocs d'habitatges que densificaren les zones i crearen molts problemes de serveis i d'equipaments públics.

És testimoni d'aquest increment urbanístic i demogràfic la creació l'any 1965 de quatre parròquies a la perifèria de la població: la de la Mare de Déu de Montserrat, a ponent; la de la Sagrada Família, a Cirera; la de la Mare de Déu de l'Esperança, als Molins, i la de Sant Simó, a llevant. L'extensió que va adquirir l'edificació fora de les rondes obligà a la instal·lació de la primera línia d'autobusos per al servei dels barris (1965).

Encara aquest mateix any s'urbanitzà l'avinguda de Recoder, en terrenys de l'excaserna d'artilleria, que esdevingué un veritable raval d'edificació intensiva. Quatre anys després la iniciativa oficial va promoure la urbanització Espartero (avui de Torre Llauder), a ponent de la població, malgrat que la construcció d'habitatges no es va realitzar fins alguns anys després.

Aquella mateixa època (1969) fou inaugurada l'autopista de Montgat a Mataró, la primera de peatge de l'Estat espanyol, que obrí una comunicació ràpida i eficaç amb Barcelona. L'acció urbanitzadora ha mirat de posar remei a les conseqüències de l'explosió constructiva a les barriades i de descongestionar les zones més densificades, mitjançant l'adequació d'espais verds.

Així, l'any 1976 ja fou inaugurada la plaça de Cehegín al veïnat de Cerdanyola; en aquell moment eren en construcció al mateix paratge les places de Rafael Casanova, Mediterrània i de Catalunya i el parc de Puig i Cadafalch, i a llevant el petit parc del Palau, que foren inaugurats els anys successius. També han estat construïdes zones enjardinades als verals perifèrics, i s'ha treballat per al millorament en equipaments i serveis, per exemple amb l'adquisició dels immobles de les Esmandies, Can Marfà i Can Noè (1981), entre d'altres, i per a l'endegament de la xarxa viària a fi de facilitar les comunicacions entre les mateixes barriades i entre aquestes i el nucli tradicional de la ciutat.

Amb motiu de la demanda dels darrers anys, s'han endegat diversos polígons industrials (Balançó i Boter, Mata-Rocafonda, Pla d'en Boet, Cirera Industrial) i noves zones residencials a l'entorn de Vistalegre, l'antiga fàbrica de gas, la ronda exterior, etc.

El Mataró que no existeix

“Són les imatges d’un Mataró que ja no existeix.”

Així va definir l’alcalde, Joan Antoni Baron, la col·lecció de fotografies que el seu autor, Josep-Lluís Pérez Reus, ha decidit donar al consistori. Un seguit d’imatges en blanc i negre, datades en la seva majoria entre 1963 i 1966, que mostren indrets i edificis de la capital del Maresme sovint difícils de reconèixer més de quaranta anys més tard. La Riera, la Plaça dels Ninots (l’actual plaça de l’Ajuntament), el mercat de la plaça Gran o la façana de Santa Maria encara amb el jou i les fletxes de la Falange són només alguns dels elements que el fotògraf Pérez Reus va retratar amb la seva càmera. Construccions desaparegudes o bé indrets que han canviat significativament amb el pas dels anys.

La donació es va acceptar formalment en el Ple d’octubre de 2010 pel valor com a document gràfic, i es va formalitzar divendres passat, dia 14, en un acte amb l’alcalde i el propi fotògraf. L’Ajuntament integrarà la col·lecció d’instantànies a l’Arxiu Municipal de Mataró perquè pugui fer les activitats de divulgació, seguretat i conservació.

Imatge: Mercat de la Plaça Gran

extracte: Capgros.com

Can Llauder

La Vil·la romana de Can Llauder que és una vil·la romana que es troba a Mataró (El Maresme). És de la primera època imperial (segle I aC) i remodelada als inicis del segle III dC, època de màxima plenitud, a la qual pertany la rica decoració a base de mosaics i marbres, amb restes d'estucs i pintures. Per les seves característiques devia ser la residència d'un ric propietari.[1] Probablement era la residència de la seva família i els seus esclaus. Una inscripció trobada el relaciona amb Caius Marius Aemilianus fill de Lucius de la tribu Aniensis barcelonès immune, aristòcrata de Barcino, amb propietats a Iluro (Mataró). La vil·la va ser utilitzada fins l'alta edat mitjana.

Va ser descoberta en 1961, però es tenien indicis de restes arqueològics a la zona des del segle XVIII. Per això l'any 1964 va ser declarat Monument Històric Artístic d'Interès Nacional i posteriorment Bé Cultural d'Interès Nacional. Tot i així sembla que en els treballs d'urbanització de la zona, l'any 1970, es destruí una part de la vil·la, en enderrocar-se la torre Llauder, del segle XVIII. Al recinte es conserva l'escut d'armes de la porta principal de Torre Llauder.

La part que es conserva es composa d'una zona residencial, on es troben les sales nobles, situades al voltant de l'atri (atrium).

La zona residencial de la vil·la consistia en les estances o sales que es troben al voltant de l'atri o impluvium. Són les més ben conservades i es troben pavimentades amb mosaics amb motius geomètrics i vegetals. Es dedicaven a la recepció de visites, al treball, com despatx o arxiu i al descans.

El sector residencial de la vil·la està datat al segle I dC. Els mosaics són del segle II dC.

L'absis de la sala 2 va ser afegit amb posterioritat, al segle IV dC, en reconvertir-se la sala en basílica paleo-cristiana.

1 Atrium
2 - 8 Sales (segle I dC)
2 Basílica paleocristiana (segle IV dC)
6 Fauces (passadís, no numerat, situat entre les sales 5 i 7)
9 Peristil
10 Hortus (jardí)
14 Frigidarium
15 Tepidarium
16 Caldarium
17 Habitació de servei
18 Clavegueres
19 Habitació de servei
20 Latrinae

L'atri de la casa romana s'utilitzava com a rebedor, per limitar l'accés de les visites a les estances privades. Es tractava d'un porxo rectangular al voltant d'un dipòsit on es recollia l'aigua de la pluja (impluvium).

Els banys (balneae) disposaven de tres zones: la zona calenta o caldarium, la zona tèbia o tepidarium i la zona freda o frigidarium. Es trobaven al costat de les latrines per aprofitar les clavegueres i al costat de la cuina per aprofitar l'escalfor dels forns, així com escalfaven la resta de la zona residencial.

Les latrines (letrinae) es troben al costat dels banys. Eren comunitàries i disposaven d'un rentamans. Es trobaven just a sobre de les clavegueres que evacuaven l'aigua dels banys i de les latrines.

El porxo o peristil (peristylum) separava la zona residencial del pati enjardinat que proporcionava una zona verda privada, al que actualment continuen els treballs arqueològics.

A sota de les habitacions s'ha trobat quatre forns de ceràmica, de la segona meitat del segle I aC, on es devien fabricar les àmfores per vendre el vi que es produïa a la propietat. A la vil·la també s'hi han trobat part de tres escultures i una llosa amb inscripcions referents a Caius Marius Aemilianus, propietari de la vil·la i llànties, entre altres objectes que es troben al Museu de Mataró, i també se n'han perdut molts que estan descrits en diverses obres, amb anterioritat al tancat del clos.

La història del Centre Natació Mataró

El Centre Natació Mataró neix el 1932, erigint-se en continuador del Club Natació Mataró (1920-1929) i la secció de natació del Club Gimnàstic Mataroní (1930-1932). Les primeres oficines queden emplaçades al mític Bar Canaletes. L’entitat pren aviat una notable expansió i, al cap d’un mes de la seva constitució, el nombre de socis arriba a 60, amb quotes de 18 pessetes l’any per a socis majors de 14 anys, 6 pessetes l’any per als menors de 14 anys i senyoretes. Per als mesos de maig a setembre, la quota d’entrada és de 5 pessetes. El dibuixant Isidre Ribas s’encarrega de dissenyar l’escut que encara és vigent avui en dia. La primera Junta Directiva la presideix Joan Gomis.

El 1933, el CN Mataró fa un gran salt endavant adquirint els Banys Nous, abans Banys de la Verge del Carme, administrats fins a la data per Mossèn Andreu. A partir d’aquí es cursa la sol.licitud d’ingrés oficial a la Federació Catalana de Natació. El mateix any, el Centre aconsegueix organitzar la primera competició oficial, el campionat de Catalunya 2.000m mar, i obté permís per jugar els partits de waterpolo de campionat... al mar, davant dels Banys Nous. De 1934 data igualment el crit de guerra que els jugadors de waterpolo exclamen abans dels partits:

“O tu em pentines o jo et pentinaré 
Nata, Nata, Nata, 
Tomba l’arengada, 
Després d’aquesta una altra 
Nata, Nata, Nata”

El somni d’una piscina

El 1935 hi ha el primer intent de construir una piscina . Es realitzen els treballs preparatoris i fins i tot s’exposen els plànols i la maqueta de la piscina projectada a la Fira Comercial. L’època, però, està marcada per les alteracions político-socials i un grup de socis es nega a pagar la quota extraordinària per dur el projecte a la realitat. El problema acaba amb el 40% dels socis expulsats del Centre i els plànols de la piscina al calaix.

L’últim acte públic del CN Mataró abans de la Guerra Civil és un festival entre l’entitat mataronina i el CN Manresa. Després, hem d’esperar fins a l’11 de novembre del 1939. A la “Hoja Oficial” es publica la notícia de la represa de les activitats del Centre i el nomenament d’una Comissió Gestora.

El 1943 es nomena la primera Junta Directiva de la post-guerra, presidida per Antoni Cabot. Una de les seves primeres accions és la substitució de les casetes de fusta dels Banys per unes altres d’obra. A aquesta renovació cal afegir la instal.lació d’un servei de dutxes i un bar. Els Banys es consideren, el 1944, com el millor establiment d’aquest caire a tota la comarca.

Una nova directiva, presidida per Joan Mas, accedeix al poder el 1948 amb el ferm propòsit de tirar endavant el projecte de construcció d’una piscina. El 25 de gener de 1950 el vicepresident del Centre, Pedro Crespo, anuncia l’imminent inici de les obres al recinte dels Banys. Les mides seran de 33 metres de llarg per 12 d’ample i una fondària màxima de 2,20 metres. Les obres es duen a terme amb rapides a i la nova piscina s’inaugura finalment el 6 de juny. El club convidat per a aquest gran dia és el CN Barcelona i un dels seus membres, Xavier Alberti, aconsegueix batre el rècord d’Espanya dels 200 braça... emprant el “nou estil de papallona”, segons recullen les cròniques de l’època. El seu temps: 2.49.2

L’èxit dels esports d’aigua

De 1951 data la primera Copa Nadal, una de les proves més emblemàtiques que organitza anualment el Centre. La força de la natació i el waterpolo és tan gran que el mateix 1951 s’organitza el primer Campionat de Mataró de waterpolo, adreçat a penyes, entitats esportives i treballadors d’empreses locals. Fins a 12 equips es donen cita en aquesta competició: Taxi-Club, MAGSA, Talleres Vda. Torres, Penya Poblet, Cristalerías de Mataró, UEC, Penya Foca, Penya Quintana, Tejidos de Punto, Penya Catalunya, Tallers J. Linares i, lògicament, el CN Mataró. El guanyador de la lliga és la Penya Poblet.

L’activitat organitzativa del CN Mataró continua en ebullició. El 1953 les instal.lacions mataronines veuen caure fins a quatre rècords absoluts estatals. Un any després, el Centre organitza el Campionat de Catalunya de Natació, Waterpolo i Salts. Els nedadors, per escorçar un nom tan llarg, rebategen la competició com a “Interclubs”. Aquesta mateixa temporada es realitza una de les primeres exhibicions de natació sincronitzada internacional, a càrrec del Ballet Aquàtic del Haarlem Zwemclub d’Holanda.

Els bons resultats per als nedadors locals comencen a arribar. El 1955, per exemple, Emili Clavell es proclama Campió de Catalunya júnior dels 1500m lliures (22.41.0) i l’equip de relleus infantil guanya el bronze també als catalans. Albert Clavell bat el rècord català i estatal infantils dels 200m braça amb un temps de 3.14.0. Cal recordar també les grans actuacions de la nedadora Isabel Illa, primera classificada en categoria femenina a la Festa de l’Esport mataroní de 1956.

Noces d’argent

El Centre Natació Mataró celebra les noces d’argent el 1957 amb nova directiva, presidida per Ramon Julià, i amb diverses fites que ajuden a recordar encara més aquesta efemèride. En primer lloc, l’equip de waterpolo juga per primera vegada a la seva història a la pirmera categoria del Campionat de Catalunya. L’equip no només manté la categoria, sinó que es classifica en tercer lloc i obté el passaport per jugar el Campionat d’Espanya a València. La bona actuació dels mataronins no passa desapercebuda i el mateix 1957 es produeix un altre fet històric. El porter de l’equip, Josep Gasull, és el primer membre del Centre Natació Mataró que es converteix en Internacional A. Gasull defensa la porteria d’Espanya en una gira per Àustria i el Marroc. A més, és l’únic jugador de la selecció que no pertany al CN Barcelona.

Els actes del 25è aniversari acaben amb un espectacular partit de waterpolo entre el CN Mataró i l’ASPTT de Perpinyà. Espectacular pel resultat final: 22 a 1 a favor dels mataronins.

Cal assenyalar tres dades importants del 1958: el quart lloc aconseguit per l’equip de waterpolo del CN Mataró als Campionats d’Espanya celebrats a Madrid, el començament dels cursets infantils de natació al Centre i l’edició del primer butlletí propi, aparegut l’1de juny.

Els anys 60

Els esportistes del CN Mataró formen part ja, a finals del 50, del grup de premiats habituals a la Festa de l’Esport. El 1960 copen les dues primeres place s en categoria absoluta amb l’internacional Josep Gasull i el nedador Eugeni Romeu. Segona és també Isabel Illa, en fèmines, i Francesc Plana, en infantils. Al Campionat d’Espanya, el CN Mataró aconsegueix la tercera plaça, empatant a punts amb el segon i amfitrió, el Sabadell. Aquest mateix any, Salvador Crespo i Eugeni Romeu formen part de la Selecció Espanyola B de natació i waterpolo en una gira pel Marroc. El 1961, però, comença a fer-se necessari un relleu generacional en l’aspecte esportiu que no es produeix amb garanties. Això fa que la potencialitat del Centre baixi sensiblement en els següents anys. Per exemple, el 1964 l’equip de waterpolo es veu obligat a renunciar a la Segona Categoria. Amb tot, la tasca de gent com Joan Carbonell, director dels cursets infantils, o Josep Gasull, fan que aparegui una nova fornada d’esportistes.

El 1965 arriba a la presidència Ramon Sala, que s’estarà al càrrec fins el 1975. Amb ell es produeix una renovació total de la Junta i un canvi de rumb. el 65 s’inaugura una piscina infantil i joves nedadors com Ferran Cardenal, Jordi Beltran o Maria Dolors Jané comencen a destacar en categories inferiors. La millora esportiva continua durant 1967. Prova d’això és la participació de diferents nedadors als Campionats de Catalunya i d’Espanya absoluts. Un any després, Ferran Cardenal es proclama doble Campió d’Espanya de natació amb aletes... representant la Societat de Pesca i Activitats sub-Aquàtiques de Mataró, la SPAS. El 1969 s’inaugura la Piscina Municipal per cobrir una necessitat imperiosa d ecomptar amb una instal.lació aquàtica coberta a Mataró. Un any després, el CN Mataró trasllada les seves oficines a la Municipal i incorpora com a entrenadora Maria Dolors Jané.

Més seleccionats

Els anys 70 porten cada cop més nivell entre els nedadors del Centre Natació Mataró. Prova d’això són els cada vegada millors resultats assolits en competicions estatals. Als Campionats d’Espanya absoluts d’hivern de 1971, per exemple, Mateu Jaumandreu és 10è als 100 papallona. Al rànquing nacional espanyol de natació, el Centre ocupa el 25è lloc d’entre 80 equips classificats.

La millora continua. El 1972 el Centre organitza els Campionats de Catalunya d’hivern absoluts i, en ells, Mateu Jaumandreu guanya l’argent als 100 papallona i Pere Robert el bronze als 200 esquena. En categories inferiors, Joan Bellavista obté el català d’11 anys. El CN Mataró puja fins al 15è lloc a la classificació estatal feta per la Federació. En waterpolo, el Centre torna a pujar a Primera.

El 1973, Pere Robert comença la seva llarga carrera internacional en ser convocat amb la Selecció espanyola júnior, debutant i marcant contra Suècia. Unany després passa a la selecció absoluta i el 1975 ja és titular a l’equip espanyo l que juga el Campionat d’Europa a Estocolm. En aquest mateix ani, el nedador Eduard Sans forma part de l’equip de relleus de Catalunya que queda campió d’Espanya infantil a Vigo.

Els waterpolistes del CN Mataró no s’acaben en Pere Robert. Joan Garcia també va preseleccionat amb l’absoluta, mentre que Xavier i Joan Tarrés juguen amb la selecció espanyola juvenil. En natació, però, torna a plantejar-se un problema de relleu generacional. També hi ha successió a la directiva. El 1979 es confirma Joan Serra com a nou president del Centre.

Projecte de futur

El Ministeri de Marina reconeix, el 1980, el dret legal que el CN Mataró té d’ocupar els terrenys on estan situades les seves instal·lacions i amplia considerablement el seu terreny. Aquest és el punt de partença del complex que existeix actualment.

El Centre celebra el seu cinquantè aniversari el 1982 inaugurant la piscina de 50 metres, concretament el 27 de juliol. Aquesta obra s’emmarca dintre de la primera fase de les obres d’ampliació, que acaben el 1983. Aquest mateix ani, un jove nedador del Centre anomenat Joaquín Fernández debuta com a internacional en una competició a Ginebra per a esportistes de 12 anys, i una altra jove promesa, Sílvia Parera, ingressa al Centre Natació Mataró seguint la seva preparadora Maria Dolors Jané.

El 1985, Parera debutaria com a internacional A i un any després assoleix el títol absolut als 100 i 200 braça femenins, a més de fer tercera als 400 estils. Joaquim Fernández, amb només 15 anys, acaba sisè als 200 braça. Fernández aconseguirà el bronze als campionats d’Europa Júnior, mentre que Maria Dolors Jané és nomenada millor entrenadora d’Espanya. Als Campionats d’Espanya absoluts d’hivern del 87, Parera guanya dos ors en braça i Fernández es penja l’argent a la seva prova, els 200 braça. Aquests resultats, entre d’altres, fan pujar el CN Mataró fins al 13è lloc absolut al rànquing estatal de la Federació.

Un cop finalitzada la temporada 86-87, Maria Dolors Jané deixa el CN Mataró per fitxar pel Sant Andreu. També marxen a aquest club cinc nedadors de l’entitat, entre ells Sílvia Parera i Joaquim Fernández. Acaba l’etapa més brillant que el Centre ha viscut a nivell de natació en tota la seva història. Sílvia Parera i Joaquim Fernández aconseguiran participar en tres Jocs Olímpics (Seül 88, Barcelona 92 i Atlanta 96) i, juntament amb Pere Robert (Seül 88) escriuran les pàgines més brillants de l’esport mataroní.

En waterpolo, el primer equip aconsegueix pujar a Divisió d’Honor el 1988. La nova instal.lació del Centre té el privilegi d’organitzar els Campionats d’Espanya absoluts d’estiu de natació el 1990, just l’any en què s’inauguren oficialment les noves instal.lacions. És un any important per al Centre, sens dubte. També es produeix un canvi de directiva. Antoni Cot és el nou president.

Centre olímpic

El 1992, el Centre Natació Mataró acull diverses seleccions participants als Jocs Olímpics de Barcelona. És l’únic contacte directe de la ciutat de Mataró amb la cita olímpica, ja que el Maresme no aconsegueix ser subseu de cap disciplina esportiva.

La natació continua buscant el relleu als excepcionals Joaquim Fernández i Sílvia Parera. El planter de nous nedadors comença a donar fruïts com els de Xavi Ruiz, Roger Rabassa o Laia Arbonés. En waterpolo, l’equip es manté sense gaires problemes a la Divisió d’Honor A-1. El 1998 s’arriba a la final de la Lliga Catalana, perdent in-extremis davant del Mediterrani. Durant la dècada dels noranta passen diversos jugadors estrangers pel Centre: el croat Marinko Roje, els japonesos Makihiro Motomiya i Sato Kenichi, els romanesos Dorin Costras i Florin Bonca i el búlgar Svilen Piralkov.

A nivell institucional, el principal canvi es produeix el 1997, amb un relleu de Junta Directiva. El nou president és Josep Masriera i amb ell arriba un grup de socis entusiastes que dissenyen el projecte de futur que ara mateix es construeix. La climatització de la piscina olímpica i la seva coberta, la renovació d’espais com el gimnàs o els esquaixos, la creació de nous, com les sales polivalents o la recuperació de la revista de l’entitat són accions socials que s’afegeixen a la potenciació de totes les àrees esportives.

En aquest sentit, els 90 van veure néixer també una nova secció al Centre, la de triatló, que actualment es troba en plena evolució i que ja ha donat els primers fruits a nivell de resultats. A més, la secció de tennis taula, en actiu des de finals dels 60, pren un relleu important i el 1998 assoleix el seu equip sènior femení l’ascens a la màxima categoria estatal, una altra fita històrica dintre del CN Mataró.

L’estiu de 1999, el jugador mataroní Carles Claveria juga i guanya la competició de waterpolo dels Jocs del Mediterrani. El Centre sap aquest mateix any que la Generalitat de Catalunya li allarga 30 anys més el dret d’explotació de les instal.lacions. Comença una nova etapa marcada pel reforçament de l'esport de base, per una banda, i la gran projecció estatal i internacional de les quatre seccions esportives del Centre Natació Mataró: la natació, amb presència de nedadors en convocatòries amb la selecció catalana i espanyola i amb resultats espectaculars, com la consecució del Campionat d'Espanya absolut dels 1500m per part de Roger Rabassa l'any 2003. En waterpolo, amb la participació per primer cop a la història a la Copa Len de waterpolo (temporada 2003-2004). A tennis taula, amb la participació a la Copa Nancy Evans (temporades 2002-2003 i 2003-2004), a més dels resultats espectaculars d'àmbit europeu de jugadores com la Gàlia Dvorak. I a triatló, amb la consecució de campionats de Catalunya per equips o les grans actuacions estatals i internacionals de José Luis Cano. En l'àmbit social, el creixement i, sobretot, l'estabilitat de la massa social del Centre assoleixen quotes òptimes.

El complex del Passeig del Callao passa a nomenar-se, des del 2003, a Complex Joan Serra, en homenatge al que fóra president de l'entitat en el moment crucial per dur endavant el projecte de les instal.lacions que ara gaudeixen tots els socis.

En l'àmbit institucional, i un cop acabat un ambició pla d'obres que va servir per rehabilitar i reforçar tot el complex, entre els anys 2000 i el 2003, el principal projecte del CN Mataró és la construcció d'una coberta solar per dotar-se de més recursos energètics propis i, a la vegada, guanyar espais hàbils per a l'esport i l'àrea social.

Arranca HistoTube

Feia dies que esperàvem HistoTube, la nova web de vídeos d'història en català. Doncs avui dia 15 de desembre i des de les 00.00 hores ja podem gaudir d'HistoTube.

http://histotube.blogspot.com

"L'Histotube és un projecte que té com a objectiu posar a l'abast de docents, alumnes i interessats per la història i el patrimoni una sel·lecció dels vídeos sobre aquesta temàtica que es poden trobar a la xarxa".

Les columnes de Puig i Cadafalch

Les columnes de Puig i Cadafalch: enllaç (tot i més sobre la notícia al web-bloc de Dani Cortijo: Altres Barcelones)