Torre Llauder en 3 dimensions

Recreació virtual que mostra l'aspecte original de la vil·la romana localitzada a Torre Llauder. Vídeo encarregat per a les commemoracions del 50 aniversari de la descoberta del jaciment.

Dues noves incorporacions a Un Mataró no tan llunyà

Passejada espeleològica per la "gruta" de Can Palauet

Va ser ahir, en que la sort i la casualitat van col·locar una tarima just al davant de l'arxiu municipal. M'ho havia promès i aquest cop, per d'altres, he complert amb el pacte. Em podeu veure casc i reixeta al cap, bufanda (estic constipat) i somriure confiat en la incursió per una de les nombroses, se'n compten més de seixanta, grutes o hipogeus de la nostra ciutat. 

El rellevant del fet, va ser la sorpresa de trobar-me allà on volia en el moment precís en que una senyora d'agradable factura em convida a passar. Un cop d'ull ràpid als meus deures retornava en forma de cluc: via lliure!     

  

L'entrada a l'exposició sobre la que us he parlat les darreres setmanes va ser una barreja entre curiositat i incredulitat, al fons m'esperaven diversos plafons i corria a llegir-los no fos cas que la realitat em jugués una mala passada. Tot un descobriment sobtat. 

El millor estava per venir però, se'm acosta un dels responsables de sala i m'atansa un casc, i una xarxa entenc pel cap, acte seguit conduït per una llum començo a descendir a les profunditats, una estança estreta, petita de no més de 1'80 m d'alt (pico amb el cap) entre poc i massa 2 m d'ample. Era un espai reconegut, pràcticament calcat a les imatges que un tal Jordi Tarradellas em va ensenyar anys enrrere quan vaig saber de l'existència d'aquests túnels d'ultratomba. 

A vista, crec que el descens rondaria els 6-8 metres de profunditat. No era un túnel uniforme era més aviat regirat amb revolts, dimensions reduïdes, tot just una persona a estones en el transcurs d'uns 20-25 metres a tot estirar. 

Alguns elements remarcables des del punt de vista constructiu i que impressionen són els orificis formats en la seva excavació, que s'estima entre 4 o 5 cents anys enrere i els més recents del segle XVIII, es pot determinar clarament els punts d'impacte de les eines de perforació, segurament pics de petites dimensions, per l'espai dic. Altres consideracions giren entorn als espais destinats, entenc, a situar algun tipus d'il·luminació i que acompanyen als curiosos al llarg dels passadissos. La petita lleixa o banc a la sala final. 

Els elements constructius són propis de l'època i coincideixen amb d'altres que em pogut seguir en a Un Mataró no tan llunyà com el famós dipòsit, maó i pedra, sauló pur els darrers metres. Em va cridar l'atenció un dels revolts on s'hi pot apreciar (fotos de més abaix) una mena de fonament o pilar de maons, del que en desconec si forma part de la pròpia gruta o és un element trobat i esquivat en la confecció de la mateixa. 

Caldria una revisió més exhaustiva del fenomen de les grutes de Mataró per treure'n l'entrellat, però qui va dir que érem prudents? 

• Quan més abaix menys oxigen, per tant una de les hipòtesi sobre el possible amagatall quan anaven mal dades pot ser pràcticament descartada excepte que es proporcionés alguna mena de ventilació. Érem tres i en poc menys d'un minut l'aire ja es notava viciat.

• Els líquids queden descartats pel fons de terra, cosa que pot ser més factible en el cas del dipòsit trobat a la Plaça Gran.

• És un element prou comú, més de seixanta, alguns de llarg recorregut, com per establir que es tractava d'una pràctica habitual en les cases d'aquell Mataró, que cal recordar era de poblament molt recent i dispers i que no va començar a constituir-se en nucli fins aquell moment.

• Comparteixen unes característiques molt similars pel que fa als materials i la tipologia de la petita sala final que els tancava.

• Sembla que podien ser d'us privat, per part dels de casa. Aquí se'm obren dubtes, rebost? evitar Impostos? por a la pirateria en els primers temps? Se'm fa estrany un rebost tan profund. Amagar una part del que s'havia guanyat per evitar donar parts essencials dels bens. Establir una reserva d'aliments en cas de necessitat (guerra, mals temps...) i preservar-la d'altres sembla més propi. 

• Sembla més un ús privat que públic dels primers temps de repoblament després de la dispersió tardo romana. 

Per a més informació consulta altres reportatges del nostre bloc: 

L' hipogeu del carrer Barcelona

Exposició a Can Palauet

Un dipòsit del segle XVI

La mirada inquietant: Josep Samsó i Elies

La de Josep Samsó és una història explicada ja fa temps en aquest bloc Samsó. En que hi reproduïa una breu relació de fets que es van succeir abans de la seva mort.

Fullejant un dels llibre que el meu pare consulta habitualment sobre la Guerra Civil a la zona de la franja, a demanda d'un estudiant de Lleida que busca informació sobre els primers dies de l'alçament, entre pàgines i comentaris sobre testimonis coneguts del poble "los de ca Faricoquis, los de Torrotxo i los de ca Colás..." he redescobert una fotografia del Dr. Samsó, com se'l coneixia a Mataró. 

Reconec que no recordava exactament, fil per randa, tot allò que havia escrit en el bloc sobre ell però si que arribo a discernir la importància que té en el context del moment, en el que la col·lisió ideològica no deixa cap espai als debats profunds, als matíssos, a la raó, només procedeix l'acció de forma inclement i brutal.

És el que és, el que va ser, he trobat el testimoni fotogràfic del jacent Dr. Samsó. Calçant espardenyes, vestit de comú, amb la cara ensangonada després de l'execució. He recordat qui era i com va morir, en aquest peu de pàgina del llibre "El reñidero español" de Franz Borkenau, testimoni de l'acarnissada pugna, explica que és una de les poques imatges que es conserven on es manifesta la violència contra els clergues. 

En aquest cas, he volgut mantenir la part superior de la fotografia on s'observa un milicià de Barcelona sostenint la representació del que entenc és un Jesucrist decapitat mentre braç en alt i puny tancat el mostra victoriós.  

"Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.

[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.

Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]

[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,

lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.

Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.

Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.

Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.

L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.

Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?

Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.

Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.

De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.

La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”

El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]"

Vídeo: Miquel Biada, l' impulsor del ferrocarril

Via Joan Salicrú aquí teniu algunes pincellades sobre la figura de Miquel Biada

Imatges de la nostra participació al 48 hores Open Puig i cadafalch

Nicolau Guanyabens i Giralt al Born Centre Cultural

Nicolau Guanyabens i Giral (Mataró, Maresme, 1826 - Palma, 1889) fou un compositor, metge i marí mercant català.

Va estudiar pel seu compte flauta, guitarra i composició a partir del peculiar mètode de Virués La Geneuphonia. Home molt polifacètic, estudià comerç i nàutica, i exercí com a comerciant. Estudià també medicina, a Saragossa, i fou un dels més destacats introductors a Catalunya dels principis mèdics de l'homeopatia de Samuel Hahnemann. Les seves idees liberals el portaren a redactar nombrosos articles en defensa dels principis republicans i anticlericals.

El 12 de maig de 1859 va assolir la seva major fita estrenant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona una òpera, Arnaldo di Erill. També va compondre quatre sarsueles, peces per a piano, cançons i obres corals i principalment es dedicà a la música religiosa. Estrenà una Missa a Mataró (1852) i també va escriure un Te Deum i unStabat Mater.

El 1858 escrigué una Barcarola per a cant i piano que dedicà al pianista i compositor Jaume Biscarri i Bossom de Saga.^[1] Aquesta peça s'anà popularitzant com a cançó marinera, enriquint-se la lletra amb vocabulari dels pescadors mentre que la música se simplificava fins a la versió coneguda actualment com La calma de la mar, en un procés testimoniat per les versions populars recollies a Pineda de Mar els anys 30.^[1] La versió actual ha estat cantada per Marina Rossell i per Maria Laffitte.

A més de les seves virtuts com a compositor, metge i marí mercant, el senyor Guanyabens passarà a la història de la ciutat per fer la primera fotografia panoràmica de la ciutat de Mataró, que data del 1854 i que fou realitzada des la terrassa de l'actual número 18 del carrer de Sant Antoni

Fotografia del grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

Per aprofundir més en la seva figura: http://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115215/144089 

La Basílica de Santa Maria: Visita inesperada

Avui tenia preparada una altre publicació, però com succeeix a vegades a la vida, el que prepares no esdevé necessàriament realitat, així que m' he trobat davant la grata sorpresa de poder visitar el campanar de Santa Maria o això semblava a simple vista, ja que pel preu d' un he vist dos monuments, també he pogut visitar l' orgue.                                                                                                                                                       

La porta entre oberta i unes escales dallò més interessants, com la fotografia que us presento, flanquejada per dues persones que em convidaven a pujar, casualment una d' elles era lleidatana i les comparacions amb la Seu no han trigat a sorgir. La Seu Vella és un monument excels, amb un campanar que depassa en molt la nostra modesta basílica, per alçada i per estar sobre un turó, el de la Seu, molt més elevat que el nostre pujol. Però, en tots els què hi ha però, el més interessant de la visita era l' exposició dels conceptes i la visita a l' orgue, i aquí la Seu ha sortit perdent o lamento.

A l' entrada ens han fet una petita introducció a la basílica, el fet de que l' accés fos limítrof a la façana i no directament al campanar ha donat joc a parlar-ne. Construïda al XIX es troba superposada a la façana original, una façana molt senzilla d' un estil molt semblant a les que podem trobar a diversos pobles de la costa. Hi ha un petit passadís que cobreix la sobre façana i l' entrada de l' església que és imperceptible des d'altres angles o en entrar per la porta principal, però que és molt curiós de veure. 

En pujar per les recaragolades escales canviem de torn i ens endinsem en l' autèntica escala del campanar, ens adverteixen que hi trobarem un rellotge també del mil vuit-cents i escaig, lamentablement ja no funciona, era l' antic mecanisme ara modernitzat que donava les hores i constituïa part del ritme de vida d' aleshores, temps en que d' oïda podíem saber on érem, toca defensar la terra, toca anar a missa, toca a mort... Parlem de wasaps, de notícies que volten el món en segons i aquell món tan petit però tant eficient. 

L' arribada a dalt ens emmarca en la nostra ciutat, ens envolta en campanes, tan sols una apunt, el meu besavi era campaner en un petit poble de les valls pirinenques de l' Aragó, sempre he tingut fal·lera per les campanes i curiositat per les persones que les toquen, me les miro d'aprop com reconeixent-me. Per això escoltava atentament com l'home campaner anava exposant l'origen de les mateixes, la Juliana, la Semproniana i la Montserrat, datades als anys 40, després de la guerra i els seus estralls, recordava episodis de guerra com els protagonitzats per Rafael Estrany o Joan Peiró contraposant el seny al fanatisme, malgrat les idees. De fet encara n'hi ha una del segle XVI, la més petita, símbol d' aquella ciutat que començava a créixer i a convertir-se en un nucli poblacional, més enllà dels masos i masies.

Després d' emmirallar-me en aquell home i les vistes, mirant d' identificar llocs de la ciutat per on he passat, a si, l' escola de les "nenes" el Cor de Maria quantes visites il·lustres hem documentat; Santa Anna, l' espadanya de Sant Josep, com no parlar del Montalt i de Burriac, la casa dels avis d' aquell amic amb el pujàvem al terrat, recordant com es veu el campanar des de mar i en el gravat que presideix aquest bloc. 

Hem tornat a baixar sobre els nostres passos, ara si a la nova estança de l' orgue, des de 1927. Una de les afirmacions que he trobat més curiosa és la que ha fet un dels nostre guies, "la capacitat tècnica de les nacions es media no amb les seves armes sinó amb la perfecció dels seus orgues" una asseveració agosarada però no del tot desencaminada a tenor de la presència d' aquell enorme instrument de  grans proporcions, pulmons mecànics i esperit de fusta, que m' ha convençut de la seva imponent complexitat. 4500 tubs perfectament orientats, alguns de la mida d' agulles i d'altres de columnes que pujaven en ordre incert a través de les tripes del monstre.

Renovat amb la subtilesa dels temps a l' any 1974 presenta un aspecte mecànic però amb elements que permeten parlar de certs avantatges moderns. Testimonis del seu potencial, hem rebut una classe d' un altre Estrany Roger?, que ha tocat peces suaus i d' acompanyament i ha ferit la nostra sensibilitat amb tota la potència d' aquest instrument brillant. Si voleu sentir el que jo o coses molt mes interessants, podeu adreçar-vos l' any que ve al mateix emplaçament amb el que he iniciat el relat i cada mitja hora podreu recordar que va haver-hi un temps no tan llunyà on segurament les coses no anaven tan despresa però valien la pena d'escoltar.

Retrobant-me amb l' Estrany

 Ara fa uns anys van arribar a les meves mans tot un seguit d' històries d' un personatge, Rafael Estrany, pare del mateix Santi Estrany. El sr.Estrany era una persona de conviccions i personalitats molt pròpies com mostra els fets que relato en la seva història al bloc. No m' estranya que el seu fill també ho fos, podeu trobar-ne quatre brins bibliogràfics en el següent enllaç, una persona desperta i que experimentava amb el seu mitjà d' expressió, l' art. Aquí us deixo una ressenya i un breu recorregut per la seva obra, comentada per un antic professor meu, Manel Trench, també d' allò més recomanable.

De l'Iluro Sport Club al Club Esportiu Mataró

Inicis del futbol a Mataró

Les primeres referències de futbol a Mataró la trobem a inicis de segle XX amb un club anomenat Iluro (1901) i un club anomenat Mataroní (1903). Però el futbol no començà a organitzar-se de debò fins la següent dècada, impulsat pels alumnes dels col·legis Escolapis i Valldemia. El FC Catalunya de Mataró jugava a un solar dels Escolapis al carrer Lepant. El dia 11 de febrer de 1911, aquest club jugà un partit a Vilassar de Mar amb l'equip d'aquesta població. El 25 de març ambdós club tornaren a trobar-se, aquest cop a l'antic Velòdrom de Mataró, situat a l'actual Parc Central. El Catalunya formà la seva primera junta el mes d'abril del 1911 amb Salvador Garriga com a primer president. També el 1911 es comença a jugar al col·legi Valldemia, que formà un equip.

L'abril del mateix any 1911 nasqué el FC Mataró, com a secció del Foment Mataroní, amb una junta presidida per Joaquim Soler.El gener de 1912 el Foment Mataroní inaugurà un camp situat a l'actual Ronda d'Alfons X, al costat del convent de les Caputxines, amb un partit entre el FC Barcelona i el Català SC, de la capital catalana, amb victòria del Barcelona per 7 a 0. El 1912 es creà l'Stadium SC, que jugava al camp del Patronat de Sant Josep, al Camí de la Geganta.

l'Iluro SC

L'Iluro Sport Club aparegué el 1912, promogut per la societat Sport Mataronès i amb Josep Serra Simón com a primer president. L'equip jugava a un camp propietat del Tir Nacional. L'equip començà una forta rivalitat amb el FC Mataró.

El 1914 disputà la seva primera competició, el Campionat de la 2a Lliga i de la Costa enfrontant-se a FC Mataró, Sbart de Vilassar de Dalt i Bétulo de Badalona. L'equip va disputar normalment el campionat de Segona Categoria del Litoral. L'estiu de 1915, el Mataró FC es dissolgué. L'Iluro es traslladà al camp d'aquest i esdevingué el primer equip de la ciutat.

Als anys vint el futbol aconseguí gran popularitat i aparegué el setmanari Mataró Esportiu que féu una bona tasca. La temporada 1921-22 va perdre la promoció d'ascens de la Segona Categoria enfront el Santboià. La temporada 1922-23 sota la presidència de Josep Maria Fradera Pujol el club es proclamà campió comarcal, provincial arribant a disputar la final del Campionat de Catalunya de Segona Categoria enfront el Reus Deportiu. La temporada següent es repetí la mateixa situació amb una nova derrota enfront el Reus, però una ampliació de grups permeté a l'Iluro aconseguir l'ascens a Primera B categoria que mantingué força anys.

La temporada 1930-31, amb Salvador Cruixent de president, l'equip quedà a un pas d'aconseguir l'ascens a Primera A. La temporada 1935-36 hi hagué una nova reestructuració de la competició i el club es veié obligat a baixar a la Segona Categoria. El 1935 inaugurà el seu nou camp el dia de Nadal. Ja en plena guerra, la temporada 1937-38 la Federació organitzà una Lliga Catalana amb clubs de Primera i Segona. L'Iluro participà, per fi, amb els grans del futbol català. El 3 de juliol de 1939, a causa de les conseqüències de la guerra, l'Iluro passà a millor vida, essent substituït pel Club Deportivo Mataró (els noms en català foren prohibits).

L'uniforme del club era a franges grogues i negres verticals amb pantalons negres.

Club Esportiu Mataró

El 3 de juliol de 1939 l'històric Iluro Sport Club desaparegué. El seu lloc fou ocupat pel nou Club Deportivo Mataró (els noms en català foren prohibits) que esdevingué el principal club de futbol de la ciutat. El nou club mantingué els colors groc i negre del seu predecessor.

Els primers anys dels quaranta el CD Mataró participa en les categories inferiors catalanes. La temporada 1947-48, el Mataró assoleix el títol de Campió de Catalunya, però la reducció de 3a Divisió n'impedeix l'ascens. L'any següent s'assoleix el sots-campionat i aconsegueix per fi l'ascens a Tercera. Cal destacar el 1951-52 en què el club juga una sensacional promoció d'ascens a Segona on acaba finalment tercer sense ascendir. El 1965 guanya el Trofeu Moscardó.

La temporada 1967-68, després de 18 anys de permanència a 3a Divisió, l'equip baixa a Regional. L'any següent, s'inicia amb nou president i relacions de col·laboració amb l'Espanyol i el 1968-69 aconsegueix el retorn a Tercera Divisió. El 1971, però, després d'una fluixa campanya, el Mataró torna a baixar a Preferent on s'hi estarà nou temporades fins el 1979-80 en què torna a Tercera durant tres temporades més.

Els vuitanta l'equip es mou per les categories territorials i és a la década dels 90 que l'equip torna a prendre força, pujant primer a Tercera i finalitzant amb un gran ascens a Segona Divisió B l'any 2000, un dels majors èxits del club, culminat l'any 2005 amb el títol de la Copa Federació. L'any 1994 adoptà l'actual denominació de Club Esportiu Mataró.

Després d'uns anys d'èxits amb l'ascens a la Segona B el 2000, i el títol de la Copa Federació el 2004-05, a partir de la temporada 2008-09 el club mataroní va patir dos descensos consecutius que el van portar a la divisió preferent. Al finalitzar la primera volta a aquesta competició, la temporada 2010-11, va retirar-se del campionat.

L'onze de setembre de 2012 el club va celebrar el centenari de la seva fundació amb dos partits, on s'enfrontaren els veterans del CE Mataró amb els veterans del FC Barcelona, amb victòria blau-grana per 2 a 5, i en el segon partit el CE Mataró fou vençut pel CE Júpiter per 0 a 2. El club presentà la samarreta commemorativa del centenari a meitats grogra i negra.

Himne

Groga i negra

és la nostra camiseta.

Estendard i banderí.
Dos colors que ens estimem,
pels que patim,
pels que gaudim,
dos colors pels que lluitem.

Són els nostres preferits
i en fem himne i en fem crit.
Ve de lluny aquest camí:
De l'Iluro - vella glòria -
que ens aferma dins la història
de l'esport mataroní.

Groga i negra
és la nostra camiseta.
Fem·ne els socis bon reclam
i escollim uns jugadors
que ens facin bo
el marcador
per alçar-la a cada camp.

Som un Club de fonda arrel
que hi tenim el cor fidel.
Hem estat, som i serem
gent de futbol i amistat
i amb noblesa i qualitat
jugarem i vencerem.

Groga i negra
és la nostra camiseta.
Honorem·la amb ferm delit
-tots els anys - cada partit.
Visca, visca
el Mataró
Sempre avant i campió

Lletra: Escrita pel poeta mataroní Isidre Julià.
Música: Pere Gonzàlez.

Jugadors destacats

Anys 10

• Juan Sana
• Pablo Kuchenbeker

Anys 20

• Llàtzer Florenza
• Soler

Anys 50

• Joan Viza

Anys 60

• Salvador Sadurní

Anys 70

• Josep Antoni Ramos

Font principal:http://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Esportiu_Matar%C3%B3

Font secundària: http://cemataro.totesport.cat/

La Coca de Mataró

La coca, d'influència atlàntica, s'utilitzava per transport de mercaderies i tropes principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle XIII.

Aquesta embarcació comptava amb una tripulació de cent a cent cinquanta homes. L'aparell era rodó i solia tindre només un sol arbre. Podia tindre més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.

Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació, doncs els vaixells no naveguen en paral.lel a la costes, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió, i pertant augmenten el nombre de pals, i els cascs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.

La teoria més estesa és que es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on es va guardar fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. El 1929, va ser subhastada als Estats Units i la va adquirir un antiquari alemany que la va fer arribar a les mans d'un conegut milionari neerlandès qui, finalment, la va deixar en dipòsit al Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam on es conserva actualment.

Segons Josep Maria Pons i Guri, la "Coca" seria originària de Calella, però el seu nom va ser substituit pel més important de Mataró. Representa una nau de comerç medieval que s'identifica amb la "coca" del Mar del nord.

Parlant de la Coca de Mataró: "Es uno de los más antiguos del mundo y reproduce una nave mercante mediterránea de la baja Edad Media. En referencia a su origen más probable, se le denomina modelo de Mataró. Aparentemente fue fabricado en el siglo XV, aunque durante mucho tiempo se ha ignorado su antigüedad exacta. No obstante, la madera de la quilla se ha analizado recientemente mediante carbono 14 y se ha establecido que el modelo fue fabricado entre 1456 y 1482." (2) 

Descripció de la talla

El Model de Mataró mesura 123 cm d'eslora i uns 45 cm de màniga. A la dècada dels vuitanta va servir de base per la Investigació en arquitectura naval. Partint de que constitueix una representació bastant exacta d'una nau mercant catalana de la baixa edat mitjana, s'ha intentat determinar quina hauria estat la capacitat de càrrega de l'embarcació real. Depenent de l'escala escollida, una embarcació real del tipus representat pel model podria haver tingut entre 16 i 22 metres d'eslora i un desplaçament de 50 a 150 tones. S'ha calculat que malgrat la forma de "closca de nou" del model, la nau real havia de ser relativament fàcil de maniobrar fins i tot amb un gran carregament.

El llarg viatge: la història del model

El 1929 el nord-americà Henry B. Culver va descobrir amb sorpresa a l'aparador de la Galeria Reinhardt de Nova York un model que li recordava una de les embarcacions en les que Colom va viatjar a Amèrica. Ni per un moment va dubtar de la seva autenticitat i aquest mateix any va escriure sobre ell una encès article a la prestigiosa revista d'història marítima The Mariner s Mirror. Respecte a l'origen, ens informa que "prové d'una petita església d'un poble anomenat Mataró a la costa de Catalunya, a Espanya ... ".

Un cronista posterior,Heinrich Winter, és una mica més precís i explica que prové de l'ermita de Sant Simó, situada prop de Mataró. Tant Culver com Winter basen els seus articles en la informació facilitada pels antiquaris i, fins al moment, no s'ha pogut determinar la fiabilitat de les seves fonts. És més, ni tan sols al 1931, se sabia si hi havia hagut algun model de vaixell antic a l'ermita propera al poble. No es coneix amb exactitud on va estar el model abans de la seva desaparició.

Hi ha dues teories al respecte. Segons una d'elles va ser posat en venda per un antiquari barceloní anomenat Calavar. Segons l'altra, va passar a mans d'una família benestant.

El més probable és que l'antiquari londinenc Lionel Harris adquirís el model al voltant de 1920. Harris era propietari d'un negoci d'antiguitats especialitzat anomenat "The Spanish Art Gallery". Pel que sembla, no va poder trobar un comprador a Londres i al 1927 el va cedir en dipòsit a Julius Böhler, un antiquari de Munich. En l'actualitat l'empresa encara existeix i va ser molt important i tenia nombrosos contactes a Europa i els Estats Units, especialment en el període d'entreguerres. Aproximadament entre 1928 i 1929, Böhler va enviar el model de Mataró a Nova York on va ser exhibit en les Galeries Reinhardt.

L'exòtic model va despertar gran interès als Estats Units, encara que ningú es va interessar el suficient com per voler comprar-lo. Böhler decidir portar de nou a Europa, pel que a la tardor de 1929 va tornar a Munic, on va començar un nou capítol de la seva història. Frits Lugt, un destacat marxant i col · leccionista d'art holandès, conegut internacionalment a partir de la II Guerra Mundial per haver fundat a París la Fondation Custòdia per a albergar seva col · lecció privada, va veure el model de Mataró en l'establiment de Böhler de Munic a finals de 1929  i va pensar que podia trobar un comprador. Abans del Nadal d'aquest any contactar amb el Museu Marítim Holandès d'Amsterdam que desitjava adquirir a tota costa, encara que de seguida va quedar clar que no podia pagar el preu sol·licitat.

A Rotterdam, Lugt va tenir més sort. D.G. Van Beuningen, un dels membres del consell rector de l'museu marítim, desitjava adquirir el model a títol personal i cedir-lo en préstec indefinidament al museu. A més de ser un dels empresaris més importants de Rotterdam del moment, Van Beuningen era un dels majors col · leccionistes d'art de Holanda. 

Des de 1958 el seu nom havia estat lligat al Museu Boijmans-Van Beuningen que alberga gran part de la seva col · lecció. Va pagar 18.000 florins pel model de Mataró. Es podia permetre el luxe de gastar aquesta suma, que en l'època era el preu equivalent al d'una casa petita, una Monet o un Picasso. Al 1930, any en què va adquirir el model, va gastar en art una mica menys de mig milió de florins. Després de la seva mort el 1955, el préstec es va prorrogar unes dècades fins que el museu en col · laboració amb la Fundació G. P. Verhagen va poder adquirir el model.

Un cas únic?

El Model de Mataró és probablement la reproducció a escala més antiga de la cultura occidental i com a tal, una font d'informació única per la investigació científica en arquitectura naval i història marítima. Els nostres coneixements sobre les embarcacions de la baixa edat mitjana principalment provenen de la pintura. Apareixen exemples en miniatures, manuscrits, segells de ciutats, dibuixos, gravats i cartes de navegació. Alguns escultors van fer algunes reproduccions de vaixells en bronze o pedra. Tots aquests recursos són valuosos, encara que la major part de les imatges són bidimensionals. El model de Mataró, per a qualsevol estudi en profunditat, és la única representació tridimensional d' una nao de meitat del segle XV.

(1) Wikipèdia.

(2) docs