dissabte, 1 de febrer de 2014

La Basílica de Santa Maria: Visita inesperada

Avui tenia preparada una altre publicació, però com succeeix a vegades a la vida, el que prepares no esdevé necessàriament realitat, així que m' he trobat davant la grata sorpresa de poder visitar el campanar de Santa Maria o això semblava a simple vista, ja que pel preu d' un he vist dos monuments, també he pogut visitar l' orgue.                                                                                                                                                       

La porta entre oberta i unes escales dallò més interessants, com la fotografia que us presento, flanquejada per dues persones que em convidaven a pujar, casualment una d' elles era lleidatana i les comparacions amb la Seu no han trigat a sorgir. La Seu Vella és un monument excels, amb un campanar que depassa en molt la nostra modesta basílica, per alçada i per estar sobre un turó, el de la Seu, molt més elevat que el nostre pujol. Però, en tots els què hi ha però, el més interessant de la visita era l' exposició dels conceptes i la visita a l' orgue, i aquí la Seu ha sortit perdent o lamento.

A l' entrada ens han fet una petita introducció a la basílica, el fet de que l' accés fos limítrof a la façana i no directament al campanar ha donat joc a parlar-ne. Construïda al XIX es troba superposada a la façana original, una façana molt senzilla d' un estil molt semblant a les que podem trobar a diversos pobles de la costa. Hi ha un petit passadís que cobreix la sobre façana i l' entrada de l' església que és imperceptible des d'altres angles o en entrar per la porta principal, però que és molt curiós de veure. 

En pujar per les recaragolades escales canviem de torn i ens endinsem en l' autèntica escala del campanar, ens adverteixen que hi trobarem un rellotge també del mil vuit-cents i escaig, lamentablement ja no funciona, era l' antic mecanisme ara modernitzat que donava les hores i constituïa part del ritme de vida d' aleshores, temps en que d' oïda podíem saber on érem, toca defensar la terra, toca anar a missa, toca a mort... Parlem de wasaps, de notícies que volten el món en segons i aquell món tan petit però tant eficient. 

L' arribada a dalt ens emmarca en la nostra ciutat, ens envolta en campanes, tan sols una apunt, el meu besavi era campaner en un petit poble de les valls pirinenques de l' Aragó, sempre he tingut fal·lera per les campanes i curiositat per les persones que les toquen, me les miro d'aprop com reconeixent-me. Per això escoltava atentament com l'home campaner anava exposant l'origen de les mateixes, la Juliana, la Semproniana i la Montserrat, datades als anys 40, després de la guerra i els seus estralls, recordava episodis de guerra com els protagonitzats per Rafael Estrany o Joan Peiró contraposant el seny al fanatisme, malgrat les idees. De fet encara n'hi ha una del segle XVI, la més petita, símbol d' aquella ciutat que començava a créixer i a convertir-se en un nucli poblacional, més enllà dels masos i masies.

Després d' emmirallar-me en aquell home i les vistes, mirant d' identificar llocs de la ciutat per on he passat, a si, l' escola de les "nenes" el Cor de Maria quantes visites il·lustres hem documentat; Santa Anna, l' espadanya de Sant Josep, com no parlar del Montalt i de Burriac, la casa dels avis d' aquell amic amb el pujàvem al terrat, recordant com es veu el campanar des de mar i en el gravat que presideix aquest bloc. 
Hem tornat a baixar sobre els nostres passos, ara si a la nova estança de l' orgue, des de 1927. Una de les afirmacions que he trobat més curiosa és la que ha fet un dels nostre guies, "la capacitat tècnica de les nacions es media no amb les seves armes sinó amb la perfecció dels seus orgues" una asseveració agosarada però no del tot desencaminada a tenor de la presència d' aquell enorme instrument de  grans proporcions, pulmons mecànics i esperit de fusta, que m' ha convençut de la seva imponent complexitat. 4500 tubs perfectament orientats, alguns de la mida d' agulles i d'altres de columnes que pujaven en ordre incert a través de les tripes del monstre.

Renovat amb la subtilesa dels temps a l' any 1974 presenta un aspecte mecànic però amb elements que permeten parlar de certs avantatges moderns. Testimonis del seu potencial, hem rebut una classe d' un altre Estrany Roger?, que ha tocat peces suaus i d' acompanyament i ha ferit la nostra sensibilitat amb tota la potència d' aquest instrument brillant. Si voleu sentir el que jo o coses molt mes interessants, podeu adreçar-vos l' any que ve al mateix emplaçament amb el que he iniciat el relat i cada mitja hora podreu recordar que va haver-hi un temps no tan llunyà on segurament les coses no anaven tan despresa però valien la pena d'escoltar.