La coca, d'influència atlàntica, s'utilitzava per transport de mercaderies i tropes principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle XIII.
Aquesta embarcació comptava amb una tripulació de cent a cent cinquanta homes. L'aparell era rodó i solia tindre només un sol arbre. Podia tindre més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.
Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació, doncs els vaixells no naveguen en paral.lel a la costes, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió, i pertant augmenten el nombre de pals, i els cascs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.
La teoria més estesa és que es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on es va guardar fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. El 1929, va ser subhastada als Estats Units i la va adquirir un antiquari alemany que la va fer arribar a les mans d'un conegut milionari neerlandès qui, finalment, la va deixar en dipòsit al Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam on es conserva actualment.
Segons Josep Maria Pons i Guri, la "Coca" seria originària de Calella, però el seu nom va ser substituit pel més important de Mataró. Representa una nau de comerç medieval que s'identifica amb la "coca" del Mar del nord.
Parlant de la Coca de Mataró: "Es uno de los más antiguos del mundo y reproduce una nave mercante mediterránea de la baja Edad Media. En referencia a su origen más probable, se le denomina modelo de Mataró. Aparentemente fue fabricado en el siglo XV, aunque durante mucho tiempo se ha ignorado su antigüedad exacta. No obstante, la madera de la quilla se ha analizado recientemente mediante carbono 14 y se ha establecido que el modelo fue fabricado entre 1456 y 1482." (2)
Descripció de la talla
.jpg)
El Model de Mataró mesura 123 cm d'eslora i uns 45 cm de màniga. A la dècada dels vuitanta va servir de base per la Investigació en arquitectura naval. Partint de que constitueix una representació bastant exacta d'una nau mercant catalana de la baixa edat mitjana, s'ha intentat determinar quina hauria estat la capacitat de càrrega de l'embarcació real. Depenent de l'escala escollida, una embarcació real del tipus representat pel model podria haver tingut entre 16 i 22 metres d'eslora i un desplaçament de 50 a 150 tones. S'ha calculat que malgrat la forma de "closca de nou" del model, la nau real havia de ser relativament fàcil de maniobrar fins i tot amb un gran carregament.
El llarg viatge: la història del model
El 1929 el nord-americà Henry B. Culver va descobrir amb sorpresa a l'aparador de la Galeria Reinhardt de Nova York un model que li recordava una de les embarcacions en les que Colom va viatjar a Amèrica. Ni per un moment va dubtar de la seva autenticitat i aquest mateix any va escriure sobre ell una encès article a la prestigiosa revista d'història marítima The Mariner s Mirror. Respecte a l'origen, ens informa que "prové d'una petita església d'un poble anomenat Mataró a la costa de Catalunya, a Espanya ... ".
Un cronista posterior,Heinrich Winter, és una mica més precís i explica que prové de l'ermita de Sant Simó, situada prop de Mataró. Tant Culver com Winter basen els seus articles en la informació facilitada pels antiquaris i, fins al moment, no s'ha pogut determinar la fiabilitat de les seves fonts. És més, ni tan sols al 1931, se sabia si hi havia hagut algun model de vaixell antic a l'ermita propera al poble. No es coneix amb exactitud on va estar el model abans de la seva desaparició.
Hi ha dues teories al respecte. Segons una d'elles va ser posat en venda per un antiquari barceloní anomenat Calavar. Segons l'altra, va passar a mans d'una família benestant.
El més probable és que l'antiquari londinenc Lionel Harris adquirís el model al voltant de 1920. Harris era propietari d'un negoci d'antiguitats especialitzat anomenat "The Spanish Art Gallery". Pel que sembla, no va poder trobar un comprador a Londres i al 1927 el va cedir en dipòsit a Julius Böhler, un antiquari de Munich. En l'actualitat l'empresa encara existeix i va ser molt important i tenia nombrosos contactes a Europa i els Estats Units, especialment en el període d'entreguerres. Aproximadament entre 1928 i 1929, Böhler va enviar el model de Mataró a Nova York on va ser exhibit en les Galeries Reinhardt.
L'exòtic model va despertar gran interès als Estats Units, encara que ningú es va interessar el suficient com per voler comprar-lo. Böhler decidir portar de nou a Europa, pel que a la tardor de 1929 va tornar a Munic, on va començar un nou capítol de la seva història. Frits Lugt, un destacat marxant i col · leccionista d'art holandès, conegut internacionalment a partir de la II Guerra Mundial per haver fundat a París la Fondation Custòdia per a albergar seva col · lecció privada, va veure el model de Mataró en l'establiment de Böhler de Munic a finals de 1929 i va pensar que podia trobar un comprador. Abans del Nadal d'aquest any contactar amb el Museu Marítim Holandès d'Amsterdam que desitjava adquirir a tota costa, encara que de seguida va quedar clar que no podia pagar el preu sol·licitat.
A Rotterdam, Lugt va tenir més sort. D.G. Van Beuningen, un dels membres del consell rector de l'museu marítim, desitjava adquirir el model a títol personal i cedir-lo en préstec indefinidament al museu. A més de ser un dels empresaris més importants de Rotterdam del moment, Van Beuningen era un dels majors col · leccionistes d'art de Holanda.
Des de 1958 el seu nom havia estat lligat al Museu Boijmans-Van Beuningen que alberga gran part de la seva col · lecció. Va pagar 18.000 florins pel model de Mataró. Es podia permetre el luxe de gastar aquesta suma, que en l'època era el preu equivalent al d'una casa petita, una Monet o un Picasso. Al 1930, any en què va adquirir el model, va gastar en art una mica menys de mig milió de florins. Després de la seva mort el 1955, el préstec es va prorrogar unes dècades fins que el museu en col · laboració amb la Fundació G. P. Verhagen va poder adquirir el model.
Un cronista posterior,Heinrich Winter, és una mica més precís i explica que prové de l'ermita de Sant Simó, situada prop de Mataró. Tant Culver com Winter basen els seus articles en la informació facilitada pels antiquaris i, fins al moment, no s'ha pogut determinar la fiabilitat de les seves fonts. És més, ni tan sols al 1931, se sabia si hi havia hagut algun model de vaixell antic a l'ermita propera al poble. No es coneix amb exactitud on va estar el model abans de la seva desaparició.
Hi ha dues teories al respecte. Segons una d'elles va ser posat en venda per un antiquari barceloní anomenat Calavar. Segons l'altra, va passar a mans d'una família benestant.
El més probable és que l'antiquari londinenc Lionel Harris adquirís el model al voltant de 1920. Harris era propietari d'un negoci d'antiguitats especialitzat anomenat "The Spanish Art Gallery". Pel que sembla, no va poder trobar un comprador a Londres i al 1927 el va cedir en dipòsit a Julius Böhler, un antiquari de Munich. En l'actualitat l'empresa encara existeix i va ser molt important i tenia nombrosos contactes a Europa i els Estats Units, especialment en el període d'entreguerres. Aproximadament entre 1928 i 1929, Böhler va enviar el model de Mataró a Nova York on va ser exhibit en les Galeries Reinhardt.L'exòtic model va despertar gran interès als Estats Units, encara que ningú es va interessar el suficient com per voler comprar-lo. Böhler decidir portar de nou a Europa, pel que a la tardor de 1929 va tornar a Munic, on va començar un nou capítol de la seva història. Frits Lugt, un destacat marxant i col · leccionista d'art holandès, conegut internacionalment a partir de la II Guerra Mundial per haver fundat a París la Fondation Custòdia per a albergar seva col · lecció privada, va veure el model de Mataró en l'establiment de Böhler de Munic a finals de 1929 i va pensar que podia trobar un comprador. Abans del Nadal d'aquest any contactar amb el Museu Marítim Holandès d'Amsterdam que desitjava adquirir a tota costa, encara que de seguida va quedar clar que no podia pagar el preu sol·licitat.
A Rotterdam, Lugt va tenir més sort. D.G. Van Beuningen, un dels membres del consell rector de l'museu marítim, desitjava adquirir el model a títol personal i cedir-lo en préstec indefinidament al museu. A més de ser un dels empresaris més importants de Rotterdam del moment, Van Beuningen era un dels majors col · leccionistes d'art de Holanda.
Des de 1958 el seu nom havia estat lligat al Museu Boijmans-Van Beuningen que alberga gran part de la seva col · lecció. Va pagar 18.000 florins pel model de Mataró. Es podia permetre el luxe de gastar aquesta suma, que en l'època era el preu equivalent al d'una casa petita, una Monet o un Picasso. Al 1930, any en què va adquirir el model, va gastar en art una mica menys de mig milió de florins. Després de la seva mort el 1955, el préstec es va prorrogar unes dècades fins que el museu en col · laboració amb la Fundació G. P. Verhagen va poder adquirir el model.
Un cas únic?
El Model de Mataró és probablement la reproducció a escala més antiga de la cultura occidental i com a tal, una font d'informació única per la investigació científica en arquitectura naval i història marítima. Els nostres coneixements sobre les embarcacions de la baixa edat mitjana principalment provenen de la pintura. Apareixen exemples en miniatures, manuscrits, segells de ciutats, dibuixos, gravats i cartes de navegació. Alguns escultors van fer algunes reproduccions de vaixells en bronze o pedra. Tots aquests recursos són valuosos, encara que la major part de les imatges són bidimensionals. El model de Mataró, per a qualsevol estudi en profunditat, és la única representació tridimensional d' una nao de meitat del segle XV.
(1) Wikipèdia.
(2) docs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada