Va ser ahir, en que la sort i la casualitat van col·locar una tarima just al davant de l'arxiu municipal. M'ho havia promès i aquest cop, per d'altres, he complert amb el pacte. Em podeu veure casc i reixeta al cap, bufanda (estic constipat) i somriure confiat en la incursió per una de les nombroses, se'n compten més de seixanta, grutes o hipogeus de la nostra ciutat.
El rellevant del fet, va ser la sorpresa de trobar-me allà on volia en el moment precís en que una senyora d'agradable factura em convida a passar. Un cop d'ull ràpid als meus deures retornava en forma de cluc: via lliure!
L'entrada a l'exposició sobre la que us he parlat les darreres setmanes va ser una barreja entre curiositat i incredulitat, al fons m'esperaven diversos plafons i corria a llegir-los no fos cas que la realitat em jugués una mala passada. Tot un descobriment sobtat.
El millor estava per venir però, se'm acosta un dels responsables de sala i m'atansa un casc, i una xarxa entenc pel cap, acte seguit conduït per una llum començo a descendir a les profunditats, una estança estreta, petita de no més de 1'80 m d'alt (pico amb el cap) entre poc i massa 2 m d'ample. Era un espai reconegut, pràcticament calcat a les imatges que un tal Jordi Tarradellas em va ensenyar anys enrrere quan vaig saber de l'existència d'aquests túnels d'ultratomba.
A vista, crec que el descens rondaria els 6-8 metres de profunditat. No era un túnel uniforme era més aviat regirat amb revolts, dimensions reduïdes, tot just una persona a estones en el transcurs d'uns 20-25 metres a tot estirar.
Alguns elements remarcables des del punt de vista constructiu i que impressionen són els orificis formats en la seva excavació, que s'estima entre 4 o 5 cents anys enrere i els més recents del segle XVIII, es pot determinar clarament els punts d'impacte de les eines de perforació, segurament pics de petites dimensions, per l'espai dic. Altres consideracions giren entorn als espais destinats, entenc, a situar algun tipus d'il·luminació i que acompanyen als curiosos al llarg dels passadissos. La petita lleixa o banc a la sala final.
Els elements constructius són propis de l'època i coincideixen amb d'altres que em pogut seguir en a Un Mataró no tan llunyà com el famós dipòsit, maó i pedra, sauló pur els darrers metres. Em va cridar l'atenció un dels revolts on s'hi pot apreciar (fotos de més abaix) una mena de fonament o pilar de maons, del que en desconec si forma part de la pròpia gruta o és un element trobat i esquivat en la confecció de la mateixa.
Caldria una revisió més exhaustiva del fenomen de les grutes de Mataró per treure'n l'entrellat, però qui va dir que érem prudents?
- Quan més abaix menys oxigen, per tant una de les hipòtesi sobre el possible amagatall quan anaven mal dades pot ser pràcticament descartada excepte que es proporcionés alguna mena de ventilació. Érem tres i en poc menys d'un minut l'aire ja es notava viciat.
- Els líquids queden descartats pel fons de terra, cosa que pot ser més factible en el cas del dipòsit trobat a la Plaça Gran.
- És un element prou comú, més de seixanta, alguns de llarg recorregut, com per establir que es tractava d'una pràctica habitual en les cases d'aquell Mataró, que cal recordar era de poblament molt recent i dispers i que no va començar a constituir-se en nucli fins aquell moment.
- Comparteixen unes característiques molt similars pel que fa als materials i la tipologia de la petita sala final que els tancava.
- Sembla que podien ser d'us privat, per part dels de casa. Aquí se'm obren dubtes, rebost? evitar Impostos? por a la pirateria en els primers temps? Se'm fa estrany un rebost tan profund. Amagar una part del que s'havia guanyat per evitar donar parts essencials dels bens. Establir una reserva d'aliments en cas de necessitat (guerra, mals temps...) i preservar-la d'altres sembla més propi.
- Sembla més un ús privat que públic dels primers temps de repoblament després de la dispersió tardo romana.
Per a més informació consulta altres reportatges del nostre bloc:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada