FESTES DEL CARRER JAUME BALMES

NEVADA de 1962

AQUEST ANY A LA CASA DE LA PALMERA

Una festa que coordinem amb la il.lusió i participació dels veïns del carrer i rodalia, ara fa tot just 6 anys!

El 3 i 4 de Juliol, t'hi esperem!

La Guerra del Francès a Mataró

“Luego después del departo de las tropas francesas, algunos individuos de Mataró y de otras Poblaciones del Corregimiento precisaron al Cavallero Governador de Coupigny a que diese las armas a la plebe, que concistían en unos 150 fusiles existentes en la Casa de la Ciudad; otros individuos de Mataró creieron ser prematuro el armamento y muy arriesgado; porque, siendo Mataró una Ciudad por todas partes habierta, sin fortificaciones ni murallas, con tres caminos reales a la parte de Levante y otros tres a la de Poniente, era facilíssima y casi cierta la invación de un Exército de diez mil hombres de tropa que se hallava tan cerca como lo es Barcelona, solo distante cinco horas (…) Todas estas razones y reflecciones no fueron suficientes para impedir que en el discurso de media hora se resolviese la formación de la Junta de Gobierno, se diesen las armas, se tocase a rebato y se dispusiese el armamento del Castillo de Montgat, que en los primeros días sólo se componía de un corto número de jóvenes de Mataró y algunos somatenes de los Pueblos vezinos, poco disciplinados, desovedientes y malcontentos; y a pesar que algunas personas bien intencionadas hicieron ver lo muy débil de la defensa y el inminente peligro en que se hallava Mataró de una incursión que seguramente tendría fatales resultas, con todo percistieron los demás en su determinación; y a fuersa de movimientos lograron la venida de Somatenes de distintas partes de Cataluña, que juntaron unos dos mil hombres”

(Relat de l’aixecament de Mataró durant els primers dies de juny de 1808. Citat a: Beulas, E.- Dresaire, A.: La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814). Mataró, Ed. Alta Fulla, 1989, pp. 245-246)

Mataró, gest a gest

Avui... LA REVETLLA des de 1994

El nostre carrer Sant Joan

El carrer Sant Joan celebra un any més una de les revetlles més completes. És també la festa del vial així que tots els veïns s’hi impliquen. «El sopar és multitudinari, les taules ocupen tota la llargada del carrer perquè tothom porta convidats», ha explicat una de les integrants de la Comissió de Festes, Mercè Vila. Enguany, a més, hi haurà sorpreses. «Hem volgut donar més protagonisme als follets, aquest cop els nens no faran només d’acompanyants de les bruixes», ha dit Vila. La foguera serà com sempre un dels moments més esperats. Just abans del ball, els assistents cremaran la barca que ha aportat un veí.

Al final, quan els músics marxen i les taules queden recollides, alguns veïns han agafat el costum de fer el Bany de Sant Joan: «Va començar espontàniament però cada any s’hi afegeix més gent, també veiem sortir el sol». El programa festiu al carrer Sant Joan continuarà, però, fins diumenge, molt marcat per les activitats infantils, l’humor i la música. (crònica del capgròs,2006)

Les celebracions poden començar el dia 22 amb l' encesa de llums per veure com ha quedat decorat el carrer acompanyat d' un sopar a la fresca i les havaneres. El mateix 23 a la tarda a l'alçada de la Capella de Sant Joan, fan la tradicional cercavila amb els gegants ,(el sol i la lluna) a 2/4 de 7 de la tarda, que van aparèixer per primera vegada durant les festes del Carrer Sant Joan l'any 2001, acompanyats de la comparsa de bruixes portadores de la flama del Canigó.

A 1/4 de 8 del vespre, arribada la flama, es passa de mà en mà fins que un pilar fet per la colla de Cap Grossos la diposita davant del Sant. El posterior sopar de revetlla omple el carrer de veïns, familiars i curiosos que no són malvinguts. A 1/4 d'once de la nit trobem la revolta dels follets que agafen la flama i la donen a les bruixes que inicien el seu ball a la llum de la lluna

"És nit d'amor i de sortilegis, de saltar fogueres, de torxes que caminen enceses, de sorolls i músiques festives, com les nostres, acompanyades pels Tabalers. És la nit, la lluna, de la gran festa de solstici, el sol honorat com a sant, sota l' admiració d' en Joan. Benvinguda nit... i fes-te intensa"

A mitja nit s'encen finalment la foguera en mig d'una catarsi col.lectiva, purificadora i emocional, disbauxa, gresca, màgia, misteri, eufòria, felicitat,... en definitiva una "nit especial". Bany i xocolatada.

El dia 24 continua encara, concurs de truites, pa i vi, amb premis a la més bona i original; pallassos pels menuts, xocolatada a 2/4 de 8, Missa de Sant Joan, traca final i fi de festa.

Aquesta cerimònia, encara que és molt recent a Mataró, ja arreplega molta gent que després d'encendre la gran foguera, balla ritualment al voltant d'ella al costat de les bruixes i els gegants, tot celebrant la festa del solstici d'estiu : "A la mitja nit, a l'esplanada de Can Maitanquis, un munt monumantal de llenya espera ésser consumida pel foc. Les bruixes dansen i fan encanteris, mentre la flama del Canigó cala foc a la foguera, tothom s'acosta i llença la seva espelma per tal de que es compleixi el seu desig."

http://ca.netlog.com/go/explore/videos/videoid=348813 (la revetlla del 2008)

El Port de Mataró

Tot i que són moltes les hipòtesis al respecte, la més ferma és que a Mataró no hi va haver port romà. Quan es parlava de port es feia referència al braç de roques paral.lel a la costa que va des de la riera de Sant Simó fins al davant del carrer Sant Antoni.

La idea de construir un port, tot i que perseguida des de sempre pels mataronins, no va rebre el primer recolzament institucional oficial fins el 1702 quan Felip V va atorgar el títol de ciutat a la fins aleshores vila de Mataró.

En una època on el moviment marítim i el comercial anaven de la mà, es va fer imperiosa la necessitat de construir un port i més tenint en compte les picabaralles entre mariners i pescadors per tal d’ocupar les millors zones de la platja.

Tot i això, les gestions que es va dur a terme durant els regnats de Carles III i Carles IV no van arribar a bon port. El segle XIX, el del ferrocarril, va estar ple de males notícies pels mataronins: crisi econòmica, saqueig de la ciutat per part de les tropes franceses i la plaga de l’ordium a les vinyes, entre d’altres. A nivell institucional, les coses van anar pel mateix camí ja que l’any 1867 el govern de la reina Isabel II va acordar la supressió, per raons econòmiques, de la Comandància de la Província Marítima de Mataró, amb la devaluació que representà per a la ciutat dins del sector marítim.

Dues tragèdies a les acaballes de segle van fer reaccionar les autoritats i, al 1886, es va aixecar el plànol del fondejador de Mataró expressant la necessitat i conveniència de construir-hi un port de refugi. Projecte que, al final, tampoc es va fer realitat.Amb aquesta nova desil.lusió va començar el segle XX. Al 1918, gràcies a la tasca de Carles Padrós, es va aprovar un nou projecte i s’autoritzà la subhasta de les obres.

El cost total de l’obra pujava a 1.390.756,45 pessetes. Tot i l’eufòria de la ciutat, la subhasta va ser declarada deserta per dues vegades i el projecte aparcat.Gairebé trenta anys es va trigar en aprovar un altre projecte per les autoritats competents. Va ser el que va presentar González Isla amb un cost de 12.503.205 ptes. Un any i mig després d’haver-li donat el vist-i-plau, l’empresa Miranou SA va començar unes obres que només durarien uns mesos: tant Miranou SA com l’empresa escollida per substituir-la van abandonar el projecte.

L’any 1965 es va construir l’espigó degut a l’alarmant retrocés de la platja, fet que va revifar les esperances de tenir port i va fer néixer el Club Nàutic de Mataró. Directius i socis de l’entitat van presentar un nou projecte el juliol de 1967 a la «Jefatura de Costas». Novament els problemes econòmics van tirar enrere la idea.L’Ajuntament de Mataró, la Caixa d’Estalvis Laietana, el Club Nàutic de Mataró, la Confraria de Pescadors, la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i les Drassanes Xufré van constituir, al 1972, una societat mixta pro-port amb el nom de «Puerto de Mataró SA». Aquesta entitat va ser la que portà el projecte del port fins a la seva realització final.

En aquest punt, la polèmica es va centrar en la ubicació final del port. Es va descartà la idea original de construir-lo davant el casc antic de la ciutat, fet que hagués reduït molt la superfície de la platja mataronina.L’any 1981, el Ple municipal va aprovar un projecte que situava el port entre els carrers Sant Joan i Sant Antoni.

Tres anys més tard, i com a resposta a les protestes populars, es va portar el port més cap a ponent, entre el carrer Lepanto i les drassanes Xufré. Jordi Pujol, Manuel Mas i Josep Beltran van col.locar la primera pedra del port el 10 d’abril de 1988.

Les obres van començar el 2 de maig del mateix any i es van prolongar fins el 7 de juliol de 1991, dia en que es va inaugurar acabant així amb els 289 anys d’espera de tots els mataronins i mataronines.La gestió privada del Port de Mataró, però, no va poder mantenir-se durant molts anys i, el 1996, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mataró varen crear el Consorci Port Mataró, un organisme públic que s’encarregaria de la gestió de la instal.lació.

http://www.portmataro.com/elport/historia/historia.html

Per un d'aquells cops de ventada he trobat aquesta informació sobre el port, no puc ni confirmar ni desmentir les dades però és una curiositat agradable, més després de veure part del documental sobre l' Aeroport del Prat; la veritat que no creia possible fer una història entretinguda, de cara al gran públic, sobre una infraestructura així i segurament devia ser interessant però no vaig aguantar més de cinc minuts abans d'aclucar l'ull.

Camí del Nord

La pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est, línia imaginària que parteix Mataró en dos, passa per les Cinc Sènies (zona agrícola de Mataró) i trepitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simó a la Mediterrània. A l’igual que naltres en la vida, aquesta ruta busca imperiosament el Nord.

I no només el Nord geogràfic, que el trobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca en el Nord aquella part de la nostra identitat que fou retallada més de tres segles fa amb el Tractat dels Pirineus.

En aquesta ruta retrobem el Nord contínuament, unint el mar amb l’alta muntanya, coneixent la nostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres costums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secrets o aspectes poc coneguts d’aquest país. Com a valor afegit I més enllà de les característiques pròpies de la ruta, el camí del Nord o del Canigó connecta amb un reguitzell de Grs I camins que permeten infinitat de recorreguts transversals per Catalunya.

Accidents geogràfics, naturals o provocats per la mà de l’home, com també diversos centres d’interés o necessitats més humanes com l’avituallament i pernoctació, fa que la ruta es desvii lleugerament i temporal d’aquesta línia imaginària, retrobant-la tot seguit. Els embassaments de Sau i Susqueda, domesticació per l’home del riu Ter, són els que provoquen el giravolt més significatiu en tota la travessa.

Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de la Mediterrània. Travessem el Maresme, el Vallès, La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més de nou dies després d’haver partit.

Ho fem per les planes, els rius, les muntanyes i les valls que identifiquen la nostra terra. Les varietats geològiques, de flora i fauna es fan presents a cada revolt del camí.De les humanes, malgrat que en regressió, afortunadament encara en queden.

Més que qualsevol altre indret, el Canigó és un dels signes d’identitat més clars i inequívocs dels països catalans. El paper que ha jugat històricament, des del punt de vista social, econòmic, polític, literari i llegendari i la influència que exerceix a la hora de configurar els vents i l’orografia de la nostra terra, l’han convertit en una de les poques muntanyes que uneix més que separa, que tothom se sent seva i alhora comparteix. És, en tots els aspectes, el Nord de la ruta.

Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’història. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creant camins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis habitats, els camins rals, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut a la premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentables per uns pocs) vies de comunicació.

La ruta però recupera aquests vells camins que acostaven els pobles, testimonis d’activitats i oficis desapareguts com els carboners, treballadors del bosc, talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores, homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, segadors, pastors i transhumants…

Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’antiguitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut (Fisterra), rebatejat i apropiat posteriorment per l’església com a camí de Santiago.

Pels mateixos camins per on Bernat Tallaferro, immortalitzat per Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó, menyspreat o ignorat per molts historiadors (a l’igual que els comtes de Cerdanya) en el paper de configurar la Catalunya de fa mil anys, i qui tenia sota les seves ordres al mateix comte de Barcelona, marcà i defensà la que avui s’anomena Catalunya originària.

Camins trepitjats per les successives ones migratòries, com les dels segles XVI i XVII, buscant una millor vida o l’única possible, de les quals no es valorava la tinença o no de papers sinó els valors que aportaven on es recullien i arrelaven.

Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots, follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili i de supervivència.

Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins foren testimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers de lluitadors per la llibertat, en un hivern rigorós, confiaren en ells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’emportaven o els quedava.

Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Menera, més de 5 000 exiliats creuaren a peu aquesta via entre finals del gener i començaments del febrer de 1939 per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després, també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

El camí del Nord o del Canigó és la suma de tots aquests camins, molts d’ells recuperats gràcies a la configuració d’aquesta ruta. Només esperen que els tornem a descubrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostra vida i a la nostra història.

Marxaires Mataró-Canigó.

Amics del Camí del Nord

MUNTANYES DEL CANIGÓ

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.

Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.

Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

Cançó Popular

Deriva del poema Canigó de Jacint Verdaguer (Mosèn Cinto)

La Flama del Canigó

Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.L'origen de la Flama del Canigó La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà.

Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres).

El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat.

Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó. Un ritus d'unió comunitària Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi.

L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama.

Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.

La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.

http://www.festes.org/

ELS CONSTRUCTORS DE MEGÀLITS (I)

La Ruta Prehistòrica de Céllecs

Monument construït amb pedres grans. Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs.

Foren construïts durant el final del neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d'Europa i en algunes altres zones. A l'Europa central són molt notables els conjunts de Stonehenge (Angleterra) i Carnac (Bretanya). Bé que sovint hom anomena també megàlits altres monuments, molt diferents, de Menorca, Sardenya i Malta, de datació més tardana, aquests no formen part de la cultura megalítica típica.

Hi ha megàlits al Nord i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, tipus que són característics de la nostra zona litoral i prelitoral.

A l'entorn de l'any 1945, Josep Estrada i Garriga de Granollers, membre del Centre Excursionista de la Roca del Vallès, junt amb altres companys, exploraven el vessant nord de la carena de Céllecs. No era pas la primera vegada que emprenien la recerca, la seva constància els havia portat a descobrir un seguit d'importants vestigis de la cultura megalítica. Els dolmens de Can Planes, la Cabana del Moro, Can Gol I i II, la Roca Foradada, La Pedra de les Creus, La Pedra de les Orenetes, etc.

A partir d' aquests descobriments, Estrada publica "Síntesis Arqueológica de Granollers y sus alrrededores" (1951) i divulga tot el conjunt prehistòric d' aquesta àrea. Val a dir que des de començaments de segle, l'anomenat excursionisme científic ja havia fet incursions arreu de Catalunya tot visitant o descobrint nous dolmens.

Joaquim Vayreda i Josep Sederra en la seva obra "Breve reseña de los descubrimientos arqueológicos llevados a cabo por el Centro Artístico de Olot" l'any 1878 fan esment de la Pedra Gentil de Vallgorguina. Aquest dolmen va ser reconstruït donant com a resultat un monument druídic irreal i fora de la tipologia dels nostres megàlits, encara que molt fidel amb la historiografia romàntica tant pròpia de l' època.

Els Teatres del s. XIX

En general, els inicis dels teatres cal remuntar-los a principis del segle XIX fruit d'iniciatives de caràcter benèfic per a aconseguir recursos per als pobres; malgrat que amb força anterioritat ja es documenten representacions teatrals.

Al Maresme, són els casos del Teatre Principal d'Arenys (1828) i del Teatre Principal de Mataró (1832) que abans de prendre aquest nom tenien el de Teatre de l' Hospital.

A partir de mitjans de segle, amb el naixement d'entitats diverses :

- els casinos, ateneus, centres... veuran la llum noves sales que s' adapten per a fer funcions en les seus d'aquestes entitats. Poc a Poc, algunes arribaren a disposar de petits teatres alhora que també en sorgeixen de nous, generalment d'estiu i a l' aire lliure.

A darreries de segle, el teatre s' ha estès per bona part de les poblacions del Maresme moltes de les quals disposaran de sales en les seus d' entitats per a fer-hi balls, concerts i funcions teatrals, fins i tot pròpiament teatres com a Vilassar de Mar (1866) o Canet de Mar (1883).

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956)

Senyor/a:

La casa natal de Puig i Cadafalch

En Jaume Aguilar i Vallès, veí de Mataró amb NIF 38775979A, com a President del Moviment Educatiu del Maresme, entitat situada a Les Esmandies, Rda. O’Donnell, 94 08302 de Mataró i els sotasignats

EXPOSEN:

Que Mataró té l’honor i l’orgull de ser la ciutat on va néixer l’insigne Josep Puig i Cadafalch, al Carreró núm. 39, en una casa de cós del S. XVIII, on hi van viure 6 o 7 generacions dels Puig. Aquesta casa en mans d’un propietari particular, corre el perill de ser enderrocada, el qual seria una pèrdua irreparable del patrimoni històric i cultural de Mataró. Fa pocs anys Mataró va perdre incomprensiblement la casa natal de Miquel Biada i Bunyol, propulsor del primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Josep Puig i Cadafalch, com saben molt bé, és un dels mataronins més il·lustres i una de les persones més importants de Catalunya en els camps de l’Arqueologia, l’arquitectura i la política del segle XX. I és enterrat al Cementiri dels Caputxins de Mataró per pròpia voluntat.

Arqueòleg, historiador de l’art medieval i restaurador d’ermites i esglésies romàniques: St.Miquel de Cuixà, St. Joan de les Abadesses i moltes d’altres. Empúries es salvaguardà gràcies a la seva intervenció. Fa poc, vam veure la magnífica escultura grega de L’Esculapi, al Museu de Mataró trobada gràcies a les seves investigacions. Va ser un dels millors arquitectes del Modernisme. A Mataró tenim algunes de les seves obres, com la casa Coll i Regàs, La Beneficència, i ”El Rengle”, i a Argentona la seva casa d’estiueig i Can Garí del Cros. A Barcelona llueix la casa Ametller, la casa Macaya, la casa de les Punxes, Els 4 Gats, la fàbrica Casaramona on hi ha actualment “Caixa-Fòrum”. Aquest edifici va ser un referent per a la millora en les condicions de treball dels obrers.

Fou també un polític eminent: Diputat a les Corts de Madrid, President de la Mancomunitat de Catalunya i President de l’Institut d’Estudis Catalans. Creà el Servei de Meteorologia, inicià la publicació de mapes geogràfics i geològics i propulsà la creació de biblioteques populars.

Aquesta brillant trajectòria fou internacionalment reconeguda al ésser anomenat doctor “Honoris Causa” per les Universitats de Friburg, París i Tolosa.

Però arribaren temps difícils i es va haver d’exiliar arran del Cop d’Estat de Primo de Rivera i més tard durant la Guerra Civil, i al seu retorn se li prohibí l’exercici de la professió d’arquitecte. Àmpliament reconegut el valor de la seva vida i obra, sempre a favor de la societat catalana, el progrés, i l’amor per l’art i el coneixement, creiem que aquest importantíssim personatge es mereix que es conservi i es rehabiliti la seva casa natal. La seva situació cèntrica a Mataró, fa que sigui del tot adient la seva integració dins la ruta cultural de la ciutat, ampliant així la ja existent Ruta Puig i Cadafalch, cosa que permetria que fos un espai visitable per tots els ciutadans, i especialment estudiants i turistes.

DEMANEM: que l’Ajuntament, com a màxim representant de la ciutat, prengui les mesures legals pertinents que té al seu abast a fi de denegar qualsevol petició d’enderroc a fi de conservar aquesta casa natal de l’il·lustre mataroní Josep Puig i Cadafalch. Que es conservi i es rehabiliti destinant-la a ”Centre d’Interpretació” de la seva persona i la seva obra tan lligada a la història de Catalunya i que tan honora a Mataró, la seva ciutat natal.

Mataró a ....... de juny del 2009

IL·LTRE. SR. ALCALDE PRESIDENT DE L’EXM. AJUNTAMENT DE MATARÓ

Es tracta d’una una campanya de diferents entitats de Mataró, entre elles la FAVM i l' A.V.Mataró- Centre on des d' ara també s' hi adhereix Un Mataró no tant llunyà per recuperar la casa natal d'en Puig i Cadafalch per la ciutat.