Camí del Nord

La pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est, línia imaginària que parteix Mataró en dos, passa per les Cinc Sènies (zona agrícola de Mataró) i trepitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simó a la Mediterrània. A l’igual que naltres en la vida, aquesta ruta busca imperiosament el Nord.

I no només el Nord geogràfic, que el trobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca en el Nord aquella part de la nostra identitat que fou retallada més de tres segles fa amb el Tractat dels Pirineus.

En aquesta ruta retrobem el Nord contínuament, unint el mar amb l’alta muntanya, coneixent la nostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres costums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secrets o aspectes poc coneguts d’aquest país. Com a valor afegit I més enllà de les característiques pròpies de la ruta, el camí del Nord o del Canigó connecta amb un reguitzell de Grs I camins que permeten infinitat de recorreguts transversals per Catalunya.

Accidents geogràfics, naturals o provocats per la mà de l’home, com també diversos centres d’interés o necessitats més humanes com l’avituallament i pernoctació, fa que la ruta es desvii lleugerament i temporal d’aquesta línia imaginària, retrobant-la tot seguit. Els embassaments de Sau i Susqueda, domesticació per l’home del riu Ter, són els que provoquen el giravolt més significatiu en tota la travessa.

Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de la Mediterrània. Travessem el Maresme, el Vallès, La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més de nou dies després d’haver partit.

Ho fem per les planes, els rius, les muntanyes i les valls que identifiquen la nostra terra. Les varietats geològiques, de flora i fauna es fan presents a cada revolt del camí.De les humanes, malgrat que en regressió, afortunadament encara en queden.

Més que qualsevol altre indret, el Canigó és un dels signes d’identitat més clars i inequívocs dels països catalans. El paper que ha jugat històricament, des del punt de vista social, econòmic, polític, literari i llegendari i la influència que exerceix a la hora de configurar els vents i l’orografia de la nostra terra, l’han convertit en una de les poques muntanyes que uneix més que separa, que tothom se sent seva i alhora comparteix. És, en tots els aspectes, el Nord de la ruta.

Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’història. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creant camins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis habitats, els camins rals, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut a la premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentables per uns pocs) vies de comunicació.

La ruta però recupera aquests vells camins que acostaven els pobles, testimonis d’activitats i oficis desapareguts com els carboners, treballadors del bosc, talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores, homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, segadors, pastors i transhumants…

Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’antiguitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut (Fisterra), rebatejat i apropiat posteriorment per l’església com a camí de Santiago.

Pels mateixos camins per on Bernat Tallaferro, immortalitzat per Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó, menyspreat o ignorat per molts historiadors (a l’igual que els comtes de Cerdanya) en el paper de configurar la Catalunya de fa mil anys, i qui tenia sota les seves ordres al mateix comte de Barcelona, marcà i defensà la que avui s’anomena Catalunya originària.

Camins trepitjats per les successives ones migratòries, com les dels segles XVI i XVII, buscant una millor vida o l’única possible, de les quals no es valorava la tinença o no de papers sinó els valors que aportaven on es recullien i arrelaven.

Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots, follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili i de supervivència.

Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins foren testimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers de lluitadors per la llibertat, en un hivern rigorós, confiaren en ells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’emportaven o els quedava.

Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Menera, més de 5 000 exiliats creuaren a peu aquesta via entre finals del gener i començaments del febrer de 1939 per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després, també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

El camí del Nord o del Canigó és la suma de tots aquests camins, molts d’ells recuperats gràcies a la configuració d’aquesta ruta. Només esperen que els tornem a descubrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostra vida i a la nostra història.

Marxaires Mataró-Canigó.

Amics del Camí del Nord

MUNTANYES DEL CANIGÓ

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.

Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.

Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

Cançó Popular

Deriva del poema Canigó de Jacint Verdaguer (Mosèn Cinto)