Seguim al Parc Central: Els jardins abans del parc

Entre les formes de relació de la burgesia vuitcentista el jardí hi té un lloc de relleu. Quan els sectors socials enriquits en el nou procés capitalista conformen una cultura privativa, neixen els jardins com una mena de club social d'esbarjo als quals, a diferència dels casinos aptes només per homes, hi poden accedir les dones a lluir la roba i les joies, i a conversar amb els iguals. El jardí com espai burgès es objecte de dues iniciatives comercials al Mataró de 1868, ja que en aquest any es produeixen l'obertura dels dos jardins d'estiu. El dia 29 de Maig s'inaugura el "Prado Mataronés", local situat en un descampat a l'actual carrer d'Isern, llavors sense cap mena d'edificació en la seva part alta. L'edifici, bastit de fusta, i rodejat d'uns amples jardins, intenta convertir-se en lloc d'esbarjo dels ciutadans de posició, per la qual cosa compta amb un teatre, servei de restaurant i cafè. I l'estiu del mateix any actua una companyia de sarsuela i una d'òpera italiana que interpreta obres de Rossini i de Verdi. Activitats que es combinen amb el ball, sempre esperat per la joventut, i espectacles de màgia i funambulisme.

Ben a la vora del "Prado", a la finca del lloc conegut com "molí de vent", el dia 7 de juny del mateix any obra un gran jardí d'accés reservat a socis, sota el nom de "Camp de Diana". Les poques notícies que tenim expliquen que el jardí era format per diversos passeig amb belles glorietes o asseure's i entretenir-se tot prenent els refrescos que s'hi servien, mentre es gaudia de la bona vista d'un mirador sobre la ciutat. Com a complement els senyors podien practicar el tir amb escopeta sobre conills vius, i les senyores conversar amb les amigues.

Camí ral de Mataró

La creu de terme de Mataró indica el punt on va néixer la ciutat, i, just pel costat, hi passa el Camí Ral. Era el camí reial de l’Edat Mitjana, que unia pobles i ciutats. Les primeres carreteres van seguir-ne els traçats originals. De fet, el Camí Ral de Mataró era per on va passar la N-II fins el 1957, quan es va construir vora el mar, i per on passa actualment. Imagineu-vos els col·lapses de cotxes que hi havia!

www.carrers.tv
Productora : Lavínia

Sant Agustí i la Ciutat Industrial

Conjunt de cases protegides del carrer amb la categoria màxima atorgable en quant a façana.

El carrer Sant Agustí fou un carrer amb molta vida i activitat on residien famílies amb noms prou reconeguts a la ciutat. Al començar el carrer des del Camí Ral hi havia l' Hotel Montserrat que més tard es digué Hotel Suizo. (Actualment hi ha una entitat bancària). La fàbrica de confecció d'en Cabot amb 24 treballadors. El Sr. Cabot fou l'alcalde de Mataró els anys 1950. La fàbrica de joguets Borràs que entre altres joguines feien aquell conegut frare que indicava el temps que faria segons si es treia o posava la caputxa i amb la vareta assenyalava si plouria o faria sol. ( en tinc un, regalat per una treballadora). La fàbrica d'en Viladevall, la fabriqueta de Vilatersana, la família Julià, la família Majó Clavell que foren víctimes de la guerra quan uns assassins incontrolats mataren tres germans. La família Adan, l' herbolari Fèlix, la família Massó, en Josep Maria Massó, un reconegut violoncel.lista envia una partitura per violoncel i piano del músic francès Paul Bezalaire que va dedicar a Pau Casals el 1930. El taller mecànic Albo, el sr. Albo també fou alcalde de Mataró. La família Brufau, la coneguda fàbrica de mitjons Moltfort's, el Vapor Gordils que es posà en marxa el 1838 amb 20 cavalls de potència i el 1847 passà a ser filatures Viñas i Sanglas on el 1949 hi treballaven 59obrers.

Estem parlant d'un dels carrers més influents i rics de Mataró ja no només per les seves famílies sinó pel control o participació en nombrosos negocis essent aquest el punt de la ciutat on la gent movia més diners, i no parlo d'ostentació sinó d'inversió i producció amb molt de treball pels mataronins i mataronines que amb major o pitjor qualitat accedien a un lloc de treball en el dens teixit industrial. No és per casualitat que al 1848 és fes el primer ferrocarril Mataró-Barcelona.

Ja posats a parlar de fàbriques direm que les empreses de gènere de punt de Mataró que pagaven més contribució industrial el 1915 foren:

Hijos de Marfà = 15.671,27 ptes.
Gassol Civid, Antonio
Fondevilla y Torras
Cabot i Barba, José
Vda. de Miquel y Cia
Hijos de Pedro Ribas
Imbern, Jaime
Fonts Coll y Clavell
Viladevall Codina, José
Colomer Hermanos
M. Asensio
Novellas Pons, Juan= 1.017,49 ptes.

La resta d'empreses, d'un total de 41, pagaven menys de 1000 ptes. fins a l'última que pagava 24,22 ptes.

Segons la relació de empreses de Mataró agrupades per sindicats el desembre de 1949 trobem que hi havia:

5 fàbriques de filatura torçats.
2 fàbriques de teixits.
9 fàbriques de tints i aprests.
124 fàbriques de gènere de punt.

Les fàbriques de gènere de punt més importants, en nombre de treballadors, foren:

Industrial Mataró-Gerona. S.A. (Can Marfà) amb 758 obrers
Manufacturas Antonio Gassol. S.A
Contexta. S.A.
Fontdevila y Torras. S.A.
Malla Textil. S.A.
Manufacturas Colomer Hnos S.A.
Moltforts S.A.
Ymbern S.A.
Manufacturas Goliat S.A.
S.A. Asensio
Julià Ginestà. S. Ltde.
Hijos de Jaime Torrellas. S.A.
Coll S. en C. Antonio
Comercial Transatlàntica
MAnufacturas. Ribas y Julià. S.A.
Jaumandreu. S.A. amb 110 obrers

Quan s'exigien les Esmandies

Al número 94 de la Ronda O'Donnel hi ha un casalot del segle XVIII entremig d'un munt de blocs de pisos. La casa que envoltada d' uns patis amb alguns arbres frondosos, i en un costat, marcant el límit del carrer de Marià Andreu, s'hi assenta un gran safareig. Avui hi trobareu molta gent cada dia que va i ve dels diferents tallers i activitats que s' hi ofereixen, i és la seu de l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies. La casa i el seu entorn immediat és l'única imatge de l'indret que es conserva d'abans dels anys 60, quan la zona eren camps i masies, en un espai des d'aquella dècada àmpliament densificat, i ha acabat essent un símbol, no només per al barri, sinó també de les lluites veïnals en el seu conjunt. Perquè que es conservés l'espai no va ser gens fàcil.

L'any 1972 l'Ajuntament va concedir una llicència d'obres als propietaris de la finca que els permetia enderrocar la casa i construir-hi pisos. Els veïns, assabentats però sense estar legalitzada l'Associació de Veïns, van posar mitjans perquè aquesta idea no tirés endavant, i durant uns anys les coses es van moure poc, fins que els rumors de l' inici proper de les obres va portar al veïnat a engegar, l'any 1975, i a partir d'una petició d'Òmnium Cultural, la campanya "Salvem les Esmandies". Amb això es va aconseguir que l'Ajuntament anul.lés inicialment la llicència d'obres, però abans de l'anul.lació definitiva els propietaris hi van respondre amb nocturnitat, tallant arbres a plena matinada, i intentant arribar al màxim per assolir uns fets consumats irreparables. Això passava el 1976, i els veïns van baixar a aturar les màquines en una acció encara molt recordada al barri. Una nova reunió amb l'Ajuntament va servir per aturar definitivament les intencions dels propietaris, i es percep aquí una nova consciència del moviment veïnal, que ja no només reclama serveis bàsics, ja no tant sols vol zones verdes, sinó que també es mobilitza per salvar el patrimoni.

Des d'aquell moment l' entitat, ja legal, va passar a ocupar una part de la casa, i les diferents juntes de l' AV sempre han intentat que l'edifici, de titularitat municipal, estigués dedicat el màxim possible a les activitats del barri. L'estira i arronsa amb l'administració ha estat una constant, ja que la bona situació de l' equipament i les seves possibilitats el van convertir també en la nineta dels ulls de més d' un mandatari polític, que li reservava plans com una biblioteca municipal i altres serveis. Sembla estrany que no acabés sent així, ja que la debilitat en què va caure l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies durant la dècada dels 80 fa pensar que l'Ajuntament no hauria tingut gaires dificultats per convertir la casa en el que li hagués plagut. O potser sí, potser aquesta hauria estat de nou l' espurna perquè el veïnat s' hagués tornat a mobilitzar.

Sigui com sigui, van arribar els 90, l'AV va tornar a tenir força, i des d'aleshores la reclamació perquè la casa de les Esmandies fos per a ús de les entitats del barri i per a les seves activitats ha estat una constant. La idea de l'Associació era convertir les Esmandies en un Casal de Barri, un equipament de ciutat gestionat per entitats Coincidint amb el 25è aniversari que els veïns van evitar l'enderroc, i en un moment, aquell 2001, en què gran part de la casa estava ocupada per l'IMPEM, l'AV va engegar la campanya "Tronem a salvar les Esmandies. Oficines No, Casal de Barri, Sí". Les reunions entre l'Ajuntament i AV aquell 2001, i posteriors, van ser constants, en el que ha estat un degoteig de cessions parcial de la casa per part dels governs, i sobretot a la vista que realment -i tot i la incredulitat de molts- les activitats del Casal de Barri- que malgrat no tenir disponibilitat de tota la casa ja funcionava- cada vegada requerien més espais i més hores disponibles.

No va ser fins al mes d'octubre de l'any 2008 que l'Associació de Veïns Peramás-Esmandies i l'Associació Cultural La Mar de Garbí van poder signar amb l'Ajuntament l'acord que defineix el Casal de Barri com un equipament cívic estretament vinculat al seu entorn i gestionat per un grup d'entitats. A través d'un conveni entre les parts l'ajuntament fa una aportació per al funcionament del Casal i es crea una comissió de seguiment integrada per representants del govern i de les diferents associacions, que, tot indica, formalitzaran una entitat de segon grau per a una millor gestió de l'espai.

Font: Xavier Amat, Veus de Mataró "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes"

Damià Campeny i Estrany

Damià Campeny i Estrany (Mataró, 1771 - Barcelona, 1855) fou un escultor català.

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas i posteriorment al de Nicolau Travé. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru.

L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com Hèrcules Farnesi i Neptú. Envià tot un seguit d'escultures a la Junta de Comerç.

Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, on va tenir entre els seus deixebles a Domènec Talarn i Ribot, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850).

Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei; nomenat acadèmic de San Fernando a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa i de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, de València.

És, amb Antoni Solà, l'escultor català més important del Neoclassicisme.

Com a obres destacades tenim:

-Diana en el bany 1803. Acadèmia de San Fernando. Madrid

-Lucrècia 1804. Versió al Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

Lucrècia, escultura en marbre a la Llotja de Mar a Barcelona

-Cleòpatra 1804-1810 Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

-Centre de taula 1805. Parma (Itàlia)

-Flora 1810. Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona

-Vestal 1810. Barcelona

-La Fe conjugal 1810. Barcelona

-Font de Neptú 1832. Igualada

-Monument a Galceran Marquet 1851. Barcelona

Escultura de l'almirall Galzeran Marquet a la plaça del Duc de Medinacel·li de Barcelona (1851), atribuïda a Damià Campeny tot i que no se n'ha pogut establir l'autoria amb seguretat:

Com a curiositat i sense que serveixi de precedent us hi incloc un petit apartat que anomeno: On? quan? Com?

CRÒNICA

A la plaça del Duc de Medinaceli s'aixeca una columna de ferro colat enmig d'una font monumental. Al cim de la columna, hi ha l'estàtua d'un personatge que va ser decidit a última hora, quan la resta del monument ja era fet, i sobre la personalitat del qual han existit alguns dubtes.

Aquest monument va ser clarament concebut com a font, per decorar l'antiga plaça de Sant Francesc quan aquesta fou eixamplada en desaparèixer el convent veí dels franciscans a causa dels incendis de 1835. La donació d'uns terrenys del duc de Medinaceli va permetre completar-la i, per això, la plaça porta el seu nom. A l'hora d'urbanitzar-la, l'any 1849, es va pensar tot seguit d'emplaçar-hi una font monumental, seguint la moda que aquells anys imperava a la ciutat. Per la proximitat al port, tothom va coincidir que tingués una dedicació simbòlica a algun episodi de la història marítima de Barcelona. Seguint aquesta idea, Lluís Rigalt va dibuixar un projecte on apareixien diversos elements relacionats amb el mar. L'arquitecte municipal Francesc Daniel Molina va desenvolupar tècnicament aquell projecte com una columna monumental de 18 metres d'alçada; l'escultor Josep Anicet Santigosa i Vestraten va començar a treballar en les figures de la base i en la decoració de la columna, i el fonedor Valentí Esperó ho va executar tot plegat en ferro colat, sense que ningú, ni remotament, pensés en Galceran Marquet. Més que la dedicació en si, la columna volia ser una demostració de les noves possibilitats dels materials sorgits de la revolució industrial. Per això va ser la primera gran peça ornamental de ferro colat que es va posar a Barcelona.

Un cop tot en marxa, però, es va considerar que dalt de la columna no estaria malament que hi hagués algun personatge històric. Uns suggerien Colom, d'altres Blasco de Garay, que es deia que el 17 de juny de 1543 havia assajat per primer cop al port de Barcelona l'aplicació del vapor a la navegació. Però Rubió i Ors va negar aquesta pretesa primícia inventiva de Blasco de Garay en una conferència llegida el 26 de juny de 1849 a l'Acadèmia de Bones Lletres.

Davant de la polèmica, va caldre trobar una solució eclèctica i, com tan sovint ha passat, es va recórrer a la història medieval de Catalunya i es va trobar un Galceran Marquet, la personalitat del qual era discutida a l'època, però de qui ara se sap que va ser vicealmirall de la flota catalana que el 1331 havia estat preparada per a la guerra contra la República de Gènova, sota el comandament de Guillem de Cervelló. Era un dels catorze membres de la família de naviliers Marquet i va jugar un paper d'una certa rellevància durant l'enfrontament comercial i bèl·lic entre Barcelona i Gènova en els anys 1330-1335.

No s'ha pogut establir encara amb precisió absoluta qui en fou l'autor. Es té constància documental que l'Ajuntament va fer l'encàrrec a Damià Campeny el 30 d'agost de 1850, i que el 20 de setembre següent es va aprovar el model a petita escala presentat per l'escultor, però no hi ha cap certesa que fos ell qui efectivament realitzés l'encàrrec en fang i a mida natural, ja que aleshores era a punt de complir vuitanta anys i l'estàtua fa dos metres i mig, una alçada que no havia assolit cap obra seva. Hi ha qui suposa que, qui finalment l'executà, comissionat i dirigit per Campeny, fou un terrissaire anomenat Tarrés, mentre que d'altres l'atribueixen al mateix Santigosa, que havia decorat la columna.

La font monumental completa va ser inaugurada el diumenge 29 de juny de 1851, amb l'assistència de totes les autoritats però en absència de Damià Campeny i de Santigosa. Quan l'alcalde va estirar la corda per deixar l'estàtua de Marquet al descobert, el drap es va enganxar i la cerimònia es va haver d'interrompre fins que el fill d'un fuster del carrer Serra, que era entre el públic, es va oferir a enfilar-se per la columna. Ho va fer, i va poder desenganxar el drap i la corda, amb què deixà el monument al descobert. L'aplaudiment més fort fou per a l'eixerit vailet.

L'any 1929, en el marc de les reformes urbanes amb vista a l'Exposició Internacional, s’hi va efectuar una restauració que va incloure la substitució dels fanals originals de gas per uns altres d’elèctrics. En vigílies del Congrés Eucarístic de 1952 s’hi van tornar a realitzar obres, en les que es van eliminar els braços que sostenen els fanals. El manteniment posterior hi va introduir altres greus modificacions, per exemple uns grans forats a la gropa dels tritons per poder accedir a les conduccions d’aigua. El 2007 s’hi ha portat a terme una restauració a fons que ha corregit barbaritats anteriors, tot i que l’estàtua no s’ha tocat, només la columna. L’escultora Marta Polo ha refet els braços suprimits dels fanals, s’han tornat a fer aquests, nous, a partir del disseny original, s’han eliminat els aplacats afegits a la base, que torna a ser de pedra de Montjuïc, s’han restaurat les figures dels tritons i s’han fet noves instal·lacions d’aigua i llum que ara resulten totalment invisibles.

pels més curiosos encara n'hi ha:
http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idioma=CA&codiMonumIntern=277

enllaços i fonts:

-MNAC

-Escultures de Damià Campeny a Barcelona, al web de l'ajuntament: Monument a Galzeran Marquet, a la plaça del Duc de Medinacel·li, i Font del Vell, a la plaça de Sants

-Carlos Cid Priego, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró 1998.

-Alcolea i Gil, Santiago (1989), Escultura Catalana del Segle XIX, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya.

-Tomo 4 (2004), La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5432 6.