dimarts, 2 de març de 2010

Damià Campeny i Estrany


Damià Campeny i Estrany (Mataró, 1771 - Barcelona, 1855) fou un escultor català.

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas i posteriorment al de Nicolau Travé. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru.

L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com Hèrcules Farnesi i Neptú. Envià tot un seguit d'escultures a la Junta de Comerç.

Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, on va tenir entre els seus deixebles a Domènec Talarn i Ribot, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850).

Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei; nomenat acadèmic de San Fernando a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa i de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, de València.

És, amb Antoni Solà, l'escultor català més important del Neoclassicisme.

Com a obres destacades tenim:

-Diana en el bany 1803. Acadèmia de San Fernando. Madrid

-Lucrècia 1804. Versió al Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

Lucrècia, escultura en marbre a la Llotja de Mar a Barcelona

-Cleòpatra 1804-1810 Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

-Centre de taula 1805. Parma (Itàlia)

-Flora 1810. Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona

-Vestal 1810. Barcelona

-La Fe conjugal 1810. Barcelona

-Font de Neptú 1832. Igualada

-Monument a Galceran Marquet 1851. Barcelona

Escultura de l'almirall Galzeran Marquet a la plaça del Duc de Medinacel·li de Barcelona (1851), atribuïda a Damià Campeny tot i que no se n'ha pogut establir l'autoria amb seguretat:

Com a curiositat i sense que serveixi de precedent us hi incloc un petit apartat que anomeno: On? quan? Com?

CRÒNICA

A la plaça del Duc de Medinaceli s'aixeca una columna de ferro colat enmig d'una font monumental. Al cim de la columna, hi ha l'estàtua d'un personatge que va ser decidit a última hora, quan la resta del monument ja era fet, i sobre la personalitat del qual han existit alguns dubtes.

Aquest monument va ser clarament concebut com a font, per decorar l'antiga plaça de Sant Francesc quan aquesta fou eixamplada en desaparèixer el convent veí dels franciscans a causa dels incendis de 1835. La donació d'uns terrenys del duc de Medinaceli va permetre completar-la i, per això, la plaça porta el seu nom. A l'hora d'urbanitzar-la, l'any 1849, es va pensar tot seguit d'emplaçar-hi una font monumental, seguint la moda que aquells anys imperava a la ciutat. Per la proximitat al port, tothom va coincidir que tingués una dedicació simbòlica a algun episodi de la història marítima de Barcelona. Seguint aquesta idea, Lluís Rigalt va dibuixar un projecte on apareixien diversos elements relacionats amb el mar. L'arquitecte municipal Francesc Daniel Molina va desenvolupar tècnicament aquell projecte com una columna monumental de 18 metres d'alçada; l'escultor Josep Anicet Santigosa i Vestraten va començar a treballar en les figures de la base i en la decoració de la columna, i el fonedor Valentí Esperó ho va executar tot plegat en ferro colat, sense que ningú, ni remotament, pensés en Galceran Marquet. Més que la dedicació en si, la columna volia ser una demostració de les noves possibilitats dels materials sorgits de la revolució industrial. Per això va ser la primera gran peça ornamental de ferro colat que es va posar a Barcelona.

Un cop tot en marxa, però, es va considerar que dalt de la columna no estaria malament que hi hagués algun personatge històric. Uns suggerien Colom, d'altres Blasco de Garay, que es deia que el 17 de juny de 1543 havia assajat per primer cop al port de Barcelona l'aplicació del vapor a la navegació. Però Rubió i Ors va negar aquesta pretesa primícia inventiva de Blasco de Garay en una conferència llegida el 26 de juny de 1849 a l'Acadèmia de Bones Lletres.

Davant de la polèmica, va caldre trobar una solució eclèctica i, com tan sovint ha passat, es va recórrer a la història medieval de Catalunya i es va trobar un Galceran Marquet, la personalitat del qual era discutida a l'època, però de qui ara se sap que va ser vicealmirall de la flota catalana que el 1331 havia estat preparada per a la guerra contra la República de Gènova, sota el comandament de Guillem de Cervelló. Era un dels catorze membres de la família de naviliers Marquet i va jugar un paper d'una certa rellevància durant l'enfrontament comercial i bèl·lic entre Barcelona i Gènova en els anys 1330-1335.

No s'ha pogut establir encara amb precisió absoluta qui en fou l'autor. Es té constància documental que l'Ajuntament va fer l'encàrrec a Damià Campeny el 30 d'agost de 1850, i que el 20 de setembre següent es va aprovar el model a petita escala presentat per l'escultor, però no hi ha cap certesa que fos ell qui efectivament realitzés l'encàrrec en fang i a mida natural, ja que aleshores era a punt de complir vuitanta anys i l'estàtua fa dos metres i mig, una alçada que no havia assolit cap obra seva. Hi ha qui suposa que, qui finalment l'executà, comissionat i dirigit per Campeny, fou un terrissaire anomenat Tarrés, mentre que d'altres l'atribueixen al mateix Santigosa, que havia decorat la columna.

La font monumental completa va ser inaugurada el diumenge 29 de juny de 1851, amb l'assistència de totes les autoritats però en absència de Damià Campeny i de Santigosa. Quan l'alcalde va estirar la corda per deixar l'estàtua de Marquet al descobert, el drap es va enganxar i la cerimònia es va haver d'interrompre fins que el fill d'un fuster del carrer Serra, que era entre el públic, es va oferir a enfilar-se per la columna. Ho va fer, i va poder desenganxar el drap i la corda, amb què deixà el monument al descobert. L'aplaudiment més fort fou per a l'eixerit vailet.

L'any 1929, en el marc de les reformes urbanes amb vista a l'Exposició Internacional, s’hi va efectuar una restauració que va incloure la substitució dels fanals originals de gas per uns altres d’elèctrics. En vigílies del Congrés Eucarístic de 1952 s’hi van tornar a realitzar obres, en les que es van eliminar els braços que sostenen els fanals. El manteniment posterior hi va introduir altres greus modificacions, per exemple uns grans forats a la gropa dels tritons per poder accedir a les conduccions d’aigua. El 2007 s’hi ha portat a terme una restauració a fons que ha corregit barbaritats anteriors, tot i que l’estàtua no s’ha tocat, només la columna. L’escultora Marta Polo ha refet els braços suprimits dels fanals, s’han tornat a fer aquests, nous, a partir del disseny original, s’han eliminat els aplacats afegits a la base, que torna a ser de pedra de Montjuïc, s’han restaurat les figures dels tritons i s’han fet noves instal·lacions d’aigua i llum que ara resulten totalment invisibles.

pels més curiosos encara n'hi ha:
http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idioma=CA&codiMonumIntern=277

enllaços i fonts:

-MNAC

-Escultures de Damià Campeny a Barcelona, al web de l'ajuntament: Monument a Galzeran Marquet, a la plaça del Duc de Medinacel·li, i Font del Vell, a la plaça de Sants

-Carlos Cid Priego, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró 1998.

-Alcolea i Gil, Santiago (1989), Escultura Catalana del Segle XIX, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya.

-Tomo 4 (2004), La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5432 6.