dimarts, 9 de març de 2010

Quan s'exigien les Esmandies

Al número 94 de la Ronda O'Donnel hi ha un casalot del segle XVIII entremig d'un munt de blocs de pisos. La casa que envoltada d' uns patis amb alguns arbres frondosos, i en un costat, marcant el límit del carrer de Marià Andreu, s'hi assenta un gran safareig. Avui hi trobareu molta gent cada dia que va i ve dels diferents tallers i activitats que s' hi ofereixen, i és la seu de l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies. La casa i el seu entorn immediat és l'única imatge de l'indret que es conserva d'abans dels anys 60, quan la zona eren camps i masies, en un espai des d'aquella dècada àmpliament densificat, i ha acabat essent un símbol, no només per al barri, sinó també de les lluites veïnals en el seu conjunt. Perquè que es conservés l'espai no va ser gens fàcil.

L'any 1972 l'Ajuntament va concedir una llicència d'obres als propietaris de la finca que els permetia enderrocar la casa i construir-hi pisos. Els veïns, assabentats però sense estar legalitzada l'Associació de Veïns, van posar mitjans perquè aquesta idea no tirés endavant, i durant uns anys les coses es van moure poc, fins que els rumors de l' inici proper de les obres va portar al veïnat a engegar, l'any 1975, i a partir d'una petició d'Òmnium Cultural, la campanya "Salvem les Esmandies". Amb això es va aconseguir que l'Ajuntament anul.lés inicialment la llicència d'obres, però abans de l'anul.lació definitiva els propietaris hi van respondre amb nocturnitat, tallant arbres a plena matinada, i intentant arribar al màxim per assolir uns fets consumats irreparables. Això passava el 1976, i els veïns van baixar a aturar les màquines en una acció encara molt recordada al barri. Una nova reunió amb l'Ajuntament va servir per aturar definitivament les intencions dels propietaris, i es percep aquí una nova consciència del moviment veïnal, que ja no només reclama serveis bàsics, ja no tant sols vol zones verdes, sinó que també es mobilitza per salvar el patrimoni.

Des d'aquell moment l' entitat, ja legal, va passar a ocupar una part de la casa, i les diferents juntes de l' AV sempre han intentat que l'edifici, de titularitat municipal, estigués dedicat el màxim possible a les activitats del barri. L'estira i arronsa amb l'administració ha estat una constant, ja que la bona situació de l' equipament i les seves possibilitats el van convertir també en la nineta dels ulls de més d' un mandatari polític, que li reservava plans com una biblioteca municipal i altres serveis. Sembla estrany que no acabés sent així, ja que la debilitat en què va caure l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies durant la dècada dels 80 fa pensar que l'Ajuntament no hauria tingut gaires dificultats per convertir la casa en el que li hagués plagut. O potser sí, potser aquesta hauria estat de nou l' espurna perquè el veïnat s' hagués tornat a mobilitzar.

Sigui com sigui, van arribar els 90, l'AV va tornar a tenir força, i des d'aleshores la reclamació perquè la casa de les Esmandies fos per a ús de les entitats del barri i per a les seves activitats ha estat una constant. La idea de l'Associació era convertir les Esmandies en un Casal de Barri, un equipament de ciutat gestionat per entitats Coincidint amb el 25è aniversari que els veïns van evitar l'enderroc, i en un moment, aquell 2001, en què gran part de la casa estava ocupada per l'IMPEM, l'AV va engegar la campanya "Tronem a salvar les Esmandies. Oficines No, Casal de Barri, Sí". Les reunions entre l'Ajuntament i AV aquell 2001, i posteriors, van ser constants, en el que ha estat un degoteig de cessions parcial de la casa per part dels governs, i sobretot a la vista que realment -i tot i la incredulitat de molts- les activitats del Casal de Barri- que malgrat no tenir disponibilitat de tota la casa ja funcionava- cada vegada requerien més espais i més hores disponibles.

No va ser fins al mes d'octubre de l'any 2008 que l'Associació de Veïns Peramás-Esmandies i l'Associació Cultural La Mar de Garbí van poder signar amb l'Ajuntament l'acord que defineix el Casal de Barri com un equipament cívic estretament vinculat al seu entorn i gestionat per un grup d'entitats. A través d'un conveni entre les parts l'ajuntament fa una aportació per al funcionament del Casal i es crea una comissió de seguiment integrada per representants del govern i de les diferents associacions, que, tot indica, formalitzaran una entitat de segon grau per a una millor gestió de l'espai.


Font: Xavier Amat, Veus de Mataró "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes"