 |
| a la dreta, casa de cós al carrer d'en Moles, segle XVII (RACO, Salicrú) |
A la nostra ciutat trobem una gran quantitat d' aquest tipus de construcció ja que coincideix pràcticament en el període de temps de major expansió, tant de població com industrial de la ciutat, passant de ser una "civitas fracta" en els segles anteriors, a convertir-se primer en una vil·la i posteriorment en la ciutat que tots coneixem. No tenen un especial valor monumental però si un valor de conjunt, que es pot apreciar passejant per un munt de carrers del centre i eixample, on l' empremta d' aquest domini del cós encara es preserva.
Passejant és com s' em va acudir buscar més informació sobre aquest tipus de casa, suposo que tothom busca un lloc en el món, una espai íntim i acollidor on fer la seva vida, en aquest període era la casa de cós:
La vida en una casa de cós
La vida en una casa de cós
La casa de cós es compon de planta baixa i un pis. A la planta baixa s'entra per un espai que usualment era de treball on s'hi tenien els estris de la feina, tant dels homes com de les dones, així com la bóta del vi, cadires i taules etc.
L'escala amb un rebost o fresquera sota la volta donava pas a la cuina amb el foc adossat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes pels estris i els plats i cassoles. A la cuina també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de família, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants.
L'altra habitació era pels fills, avis i resta de la família. Des de la cuina se sortia a un pati o eixida amb un petit hort i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament.
"La dimensió característica del cós és l'amplada. És molt possible que quedés fixada durant els segles XV i XVI en funció de la llargada de les bigues de fusta -del país- per a obtenir una correcta resistència en l'edificació de les masies i dels primers casals urbans de l' aleshores vila. Gairebé totes les masies eren construïdes a tres cossos." (Salicrú)
Usualment era de 20 a 30 pams d' amplada ( pam =19,43 cm) i descomptant les parets amb uns 3 pams de gruix la casa voltava els 5 metres, amplada que coincideix amb la major part de les parcel·lacions de cases mataronines.
A partir d' aquí les amplades es mesuren en cossos, un i mig, dos... excepte com destaca Manel Salicrú en el seu estudi, les cases a l' estil anglès de 7 metres, que trobem en menor mesura. La seva llargada tradicional és de 28 metres malgrat algunes excepcions de més fondària.
També hi trobem "grutes"
"Algunes cases disposen de gruta o fresquera, construcció subterrània excavada al subsòl, ordinàriament formada per un passadís en pendent de llargada mitjana 10,00 m , amplada entre 80 cm i 1,00 m, i alçada a l'entorn d'1,50 m) a vegades amb graons, que finalitza en una petita sala, de planta circular (diàme-tre aproximat 3,00 m i alçada sobre els 2,00 m) habitualment amb petites fomícules a les parets i uns bancs per seure. Pot ésser només excavada al terreny o vestida d'obra. En època moderna, com el nom indica, serviran per a guardar aliments en fresc. L'entrada, és ordinàriament, al cobert o celler.
Cal dir, però, que les grutes també anomenades hipogeus, són molt més pròpies de les antigues ma-sies i dels grans casals ciutadans. N'existeixen de molt importants, amb diverses galeries i sales i, fins i tot, amb conductes de ventilació. L'origen i la funció real dels hipogeus mataronins no són pas encara ben aclarits" (Salicrú)
Aquestes "grutes o "hipogeus" ja han estat objecte d' estudi en aquest bloc en l' Hipogeu del carrer Barcelona he de destacar que encara no he tret l' aigua clara sobre aquest tipus d'excavació que trobem en gran part del centre-eixample, de vegades endinsat a la muralla però d' altres a molta distància per la qual cosa no podem establir una relació directe, de ben segur que els usos han estat d' allò més variats al llarg de la seva història.
Les variants del segle XVIII
Ens expliquen que les noves cases dels carrers fora muralles, habitades per bracers agrícoles, pescadors, mariners i jornalers, hi torbem algunes petites variacions, com en part de la seva distribució, incorporant noves estances o incorporant l' hort a la casa, habitualment a la cuina. Comencem a trobar-nos amb els habituals balcons, sorgirà l' esgrafiat de les façanes i les cornises coincidint amb les influències de la il·lustració en les noves ordenances de la ciutat, cosa que donarà uniformitat a les construccions i una estètica més depurada.
"Brancals, llindes i ampits de finestres amb pedra picada, ordinàriament granit del país -alguna vegada amb pedra de Montjuïc- i motllurada, seguint el ritme barroc. Pedra picada també a l'escaire de les cantonades. Balcons de ferro forjat -amb les típiques rajoles catalanes- o fets amb llosana de pedra motllurada. Baranes de balcó de ferro forjat, gairebé sempre de disseny molt senzill." (Salicrú)
La crisi constructiva del segle XIX i reordenació urbana
"Una profunda crisi marcà el creixement urbà de Mataró des de la guerra del Francès fins a la Restauració, a excepció dels anys compresos entre 1831 i 1848, quan s'obren i s'edifiquen parcialment els carrers de Sant Agustí, Montserrat, Santa Marta, Sant Josep Oriol, Sant Joaquim i plaça de Cuba en zones pròximes a la Rambla, la perllongació del carrer de Sant Ramon, el carrer del Prat i el tram de l'Havana més proper al centre de la ciutat -des de l'actual carrer de Pacheco fins a la placeta de l'Havana- i els tres carrers amb nom de reina, Amàlia, Cristina i Isabel. També s'edifica una part del carrer de Sant Benet." (Salicrú)
D' aquesta nova tongada constructiva en sorgeix una tipologia de cases diferent, les "d'escaleta", amb una configuració en dues plantes amb un baix i un primer pis que esdevenen separats per dues entrades diferenciades. Al baix des de l' entrada principal i al primer pis per l' anomenada escaleta, en el cas de tenir dos pisos, el tram serà doble.
S' introdueixen més canvis, la façana serà habitualment de pedra mentre que les parets mitjanes de totxo, desapareixent mica en mica les parets de tàpia. Els portals i balconades són emmarcats en pedra picada, originàriament de Montjuïc. Les façanes es pinten i els forjats de les balconades ara seran d'obra i no de pedra.
A finals de segle, ens trobem amb la necessitat de reordenar la trama urbana i es constitueix el pla per a la renovació del centre històric i l' expansió dels eixamples Emili Cabanyes i Melcior de Palau reben l'encàrrec de dissenyar amb paràmetre moderns aquest nou creixement de la ciutat. Les noves cases construïdes a l'eixample seran ocupades majoritàriament per treballadors industrials, obrers i jornalers, mentre que les classes benestants es mantindran a la ciutat vella.
S' estableixen dos tipus de casa, les del casc antic, rehabilitades i les de l'eixample. La primera és una evolució de les antigues cases de cós, renovada amb nous materials i avenços en equipaments per a les comoditats de la llar, com la cuina o els forjats, acabats més luxosos, a més de la reforma de l' estructura segons concepcions modernistes, alguna amb W.C. a l' estil anglès, paviments de mosaic i fins i tot electricitat a finals de segle. La segona, les de l'eixample, molt més senzilles, mantenint el que anomenen els autors dualitat "del dintre i del fora" de la ciutat antiga, amb materials més econòmics.
Les acaballes del model i reconversió, segle XX
A la primera dècada del nostre segle s'edificaran les darreres cases de cós tradicionals, seguint l'esquema de planta baixa, planta pis i golfa. A l'entorn del 1920, s'incorpora la sala d' estar a la casa de cós, espai annex i complementari del menjador que resulta de cobrir el petit tram de l'hort que queda entre la cuina i el menjador. Serà un espai familiar però més reduït, més íntim, i també més fàcil d'escalfar a l'hivern.
Com ens esmenta Manel Salicrú, amb l'arribada del bany als anys 50 i la obertura de celobert per donar ventilació a l'interior de les cases es dona una nova redistribució de l' espai que anirà esgotant el model tradicional.
Parla també de les renovacions i rehabilitacions, procés encara ben actual, que a partir del 1970 inclouran també de manera general la conversió de la planta baixa en local; els habitatges ocuparan les plantes superiors.
Per saber-ne més:
artícle del RACO.cat (Manel Salicrú i Puig)
![]()
L'escala amb un rebost o fresquera sota la volta donava pas a la cuina amb el foc adossat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes pels estris i els plats i cassoles. A la cuina també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de família, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants.
L'altra habitació era pels fills, avis i resta de la família. Des de la cuina se sortia a un pati o eixida amb un petit hort i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament.
 |
| Casa de Cós de Planta Baixa al carrer de Creus (Can Sala)segle XIX) Casa de cós i mig al carrer Bonaire (Can Fins s.XVII) (RACO,Salicrú) |
Usualment era de 20 a 30 pams d' amplada ( pam =19,43 cm) i descomptant les parets amb uns 3 pams de gruix la casa voltava els 5 metres, amplada que coincideix amb la major part de les parcel·lacions de cases mataronines.
A partir d' aquí les amplades es mesuren en cossos, un i mig, dos... excepte com destaca Manel Salicrú en el seu estudi, les cases a l' estil anglès de 7 metres, que trobem en menor mesura. La seva llargada tradicional és de 28 metres malgrat algunes excepcions de més fondària.
 |
| Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup :"Yo también tengo mi foto antigua de Mataró" BAIXADA D_EN FELIU, AÑO 1998 |
"Algunes cases disposen de gruta o fresquera, construcció subterrània excavada al subsòl, ordinàriament formada per un passadís en pendent de llargada mitjana 10,00 m , amplada entre 80 cm i 1,00 m, i alçada a l'entorn d'1,50 m) a vegades amb graons, que finalitza en una petita sala, de planta circular (diàme-tre aproximat 3,00 m i alçada sobre els 2,00 m) habitualment amb petites fomícules a les parets i uns bancs per seure. Pot ésser només excavada al terreny o vestida d'obra. En època moderna, com el nom indica, serviran per a guardar aliments en fresc. L'entrada, és ordinàriament, al cobert o celler.
Cal dir, però, que les grutes també anomenades hipogeus, són molt més pròpies de les antigues ma-sies i dels grans casals ciutadans. N'existeixen de molt importants, amb diverses galeries i sales i, fins i tot, amb conductes de ventilació. L'origen i la funció real dels hipogeus mataronins no són pas encara ben aclarits" (Salicrú)
Aquestes "grutes o "hipogeus" ja han estat objecte d' estudi en aquest bloc en l' Hipogeu del carrer Barcelona he de destacar que encara no he tret l' aigua clara sobre aquest tipus d'excavació que trobem en gran part del centre-eixample, de vegades endinsat a la muralla però d' altres a molta distància per la qual cosa no podem establir una relació directe, de ben segur que els usos han estat d' allò més variats al llarg de la seva història.
Les variants del segle XVIII
 |
| Casa natal de Josep Puig i Cadafalch, casa de cós s. XVIII |
"Brancals, llindes i ampits de finestres amb pedra picada, ordinàriament granit del país -alguna vegada amb pedra de Montjuïc- i motllurada, seguint el ritme barroc. Pedra picada també a l'escaire de les cantonades. Balcons de ferro forjat -amb les típiques rajoles catalanes- o fets amb llosana de pedra motllurada. Baranes de balcó de ferro forjat, gairebé sempre de disseny molt senzill." (Salicrú)
La crisi constructiva del segle XIX i reordenació urbana
"Una profunda crisi marcà el creixement urbà de Mataró des de la guerra del Francès fins a la Restauració, a excepció dels anys compresos entre 1831 i 1848, quan s'obren i s'edifiquen parcialment els carrers de Sant Agustí, Montserrat, Santa Marta, Sant Josep Oriol, Sant Joaquim i plaça de Cuba en zones pròximes a la Rambla, la perllongació del carrer de Sant Ramon, el carrer del Prat i el tram de l'Havana més proper al centre de la ciutat -des de l'actual carrer de Pacheco fins a la placeta de l'Havana- i els tres carrers amb nom de reina, Amàlia, Cristina i Isabel. També s'edifica una part del carrer de Sant Benet." (Salicrú) |
| Grups de fotografies il·lustratives cedit amablement per Folgarona S.A. del grup : "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró" CARRER BEATA MARIA 5 AÑOS 90 |
D' aquesta nova tongada constructiva en sorgeix una tipologia de cases diferent, les "d'escaleta", amb una configuració en dues plantes amb un baix i un primer pis que esdevenen separats per dues entrades diferenciades. Al baix des de l' entrada principal i al primer pis per l' anomenada escaleta, en el cas de tenir dos pisos, el tram serà doble.
S' introdueixen més canvis, la façana serà habitualment de pedra mentre que les parets mitjanes de totxo, desapareixent mica en mica les parets de tàpia. Els portals i balconades són emmarcats en pedra picada, originàriament de Montjuïc. Les façanes es pinten i els forjats de les balconades ara seran d'obra i no de pedra.
A finals de segle, ens trobem amb la necessitat de reordenar la trama urbana i es constitueix el pla per a la renovació del centre històric i l' expansió dels eixamples Emili Cabanyes i Melcior de Palau reben l'encàrrec de dissenyar amb paràmetre moderns aquest nou creixement de la ciutat. Les noves cases construïdes a l'eixample seran ocupades majoritàriament per treballadors industrials, obrers i jornalers, mentre que les classes benestants es mantindran a la ciutat vella. S' estableixen dos tipus de casa, les del casc antic, rehabilitades i les de l'eixample. La primera és una evolució de les antigues cases de cós, renovada amb nous materials i avenços en equipaments per a les comoditats de la llar, com la cuina o els forjats, acabats més luxosos, a més de la reforma de l' estructura segons concepcions modernistes, alguna amb W.C. a l' estil anglès, paviments de mosaic i fins i tot electricitat a finals de segle. La segona, les de l'eixample, molt més senzilles, mantenint el que anomenen els autors dualitat "del dintre i del fora" de la ciutat antiga, amb materials més econòmics. Les acaballes del model i reconversió, segle XX
A la primera dècada del nostre segle s'edificaran les darreres cases de cós tradicionals, seguint l'esquema de planta baixa, planta pis i golfa. A l'entorn del 1920, s'incorpora la sala d' estar a la casa de cós, espai annex i complementari del menjador que resulta de cobrir el petit tram de l'hort que queda entre la cuina i el menjador. Serà un espai familiar però més reduït, més íntim, i també més fàcil d'escalfar a l'hivern.
 |
| Plaça Santa Anna, cedit amablement per José Ruiz Rodriguez del grup : "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró" |
Parla també de les renovacions i rehabilitacions, procés encara ben actual, que a partir del 1970 inclouran també de manera general la conversió de la planta baixa en local; els habitatges ocuparan les plantes superiors.
Per saber-ne més:
artícle del RACO.cat (Manel Salicrú i Puig)
- CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. «Les condicions de vida i l'estructura de l'habitatge vilassarenc a l'època moderna». Singladures [Vilassar de Mar], núm. 25, juny 2009, p. 25.
- BENITO MONCLÚS, Pere. «Les cases de cós a Vilassar». L'Ase Penjat [Vilassar de Dalt], núm. 2, desembre 1985.
 |
| Ronda Alfons XII |
 |
| ARGENTONA 43 AÑOS 90 |
 |
| BONAIRE 21, AÑOS 90 |
 |
| CARRER BARCELONA 48, AÑOS 90 |
 |
| CAMI RAL, AÑO 2005 |
 |
| BALMES 8 |
 |
| CAMI RAL 409, ANYS 90 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada