diumenge, 1 de desembre de 2013

Les Intrigues del compte-duc d' Olivares arriben a Mataró


La Vila de Mataró fou convocada formalment mitjançant una carta reial el 17 de desembre de 1625. Els ministres reials, amb el compte-duc d' Olivares al capdavant, havien preparat acuradament aquest esdeveniment per garantir-ne els millors resultats. Aquest no era altre que la "Unión de armas", que buscava la col·laboració econòmica de tots els regnes de la monarquia per participar en les despeses defensives i militars en tots els dominis de l' imperi. 

L' oposició era previsible, per això va buscar l' aliança de diverses personalitats del Principat. Un d' ells era Enric Ramon Folc, duc de Cardona i de Sogorb, l' atzar el vincularia a la vila de Mataró.

Tot estava preparat, així doncs el monarca havia decidit anar a Catalunya "obligado de la continua instantia que los señores diputados de su Principado le han hecho para que jurasse él las leyes y constituciones". Mataró elaborà a instància del requeriment, un conjunt de peticions per a la gestió de la vida local en l' àmbit polític i econòmic, que degueren passar a segon pla davant de l' evolució que prengueren les sessions parlamentaries.

Allò que en diem atzar, la família del duc de Cardona es va hostatjar a Mataró i no deixaria de ser poc rellevant si no s' haguessin donat dues situacions prou importants. D' una banda fou el naixement d' un fill, el futur cardenal Pasqual d' Aragó, virrei de Nàpols, inquisidor general i primat de les Espanyes. El segon esdeveniment i directament vinculat a la nostra història, el trobem en el matrimoni, celebrat entre Caterina de Còrdova filla dels Cardona i Luis de Haro, fill del marquès de Carpio i nebot del compte-duc d' Olivares.

Tanmateix, Olivares havia decidit guanyar-se la confiança de Cardona amb l' esperança que la seva influència i el seu prestigi personal influirien l' estament militar i facilitarien un desenvolupament satisfactori  de les Corts, segons els projectes de la Corona. Les circumstàncies que envoltaren el maridatge no foren les més habituals en els enllaços entre famílies de l' alta aristocràcia com ara les esmentades. La celebració tingué lloc el mateix dia en què la comitiva reial féu l' arribada oficial a Barcelona, a aquesta precipitació cal sumar-li la discreció i gairebé el secret amb que l' esdeveniment es dugué a terme.

Prescindint de la fidelitat innata que com aristòcrata devia al seu monarca, el matrimoni de la seva filla amb Luis de Haro significava vincular-se no sols al nebot del comte-duc d' Olivares, sinó fins i tot al seu successor, atès que en aquell moment, i per manca de fills legítims, de Haro semblava destinat a succeir al seu oncle en el títol i en les propietats.

Tanmateix, i com es deixa veure en la informació, cap de les dues parts no aconseguí els objectius pels quals havia elaborat aquesta estratègia matrimonial. Olivares no reeixí, malgrat l' actuació d' Enric d' Aragó, a aconseguir un pronunciament favorable de les Corts a les pretensions reials, mentre que el de Cardona hagué de resignar-se a veure com el seu fill polític s' enemistava amb el comte-duc i perdia la seva confiança i els drets de la successió.

El duc defensava davant el conjunt dels militars les demandes del rei, avaluades en aquell moment en setze mil homes a punt de guerra i pagats, i, per altra banda, un donatiu en diners. Cardona per esperonar als més reticents, digué que l' ambaixador francès havia promès al rei trenta mil homes pagats per conquerir Catalunya si les Corts fracassaven. La indignació que va originar aquesta afirmació fou tan gran que el mateix Olivares, per calmar l'avalot, negà la veracitat de l' oferiment. Aquests i d' altres errors estratègics provocaren escenes com la d' Enric d' Aragó amb el marquès de Santa Coloma enfrontats espasa en mà. Era tal la polarització que com il·lustra Pujades, a la vista dels esdeveniments:

"Ab què y cosas passadas ha perdut lo Duch de Cardona tant, que li han perdut lo respecte los qui lo y tenias; y los que no, han cobrat tal atreviment que en la cara i Estat li han dit Castellà fotut;"

L' endemà d' aquests esdeveniments Olivares donà l' ordre de partir i la comitiva reial abandonà Barcelona. La Corts General restava inconclusa. D' aquestes negociacions caldria retenir-ne l' important paper que tingueren els problemes financers de la Corona en el fracàs de la Cort General i l' actitud de resistència negociadora, però no d'obstrucció, que prengueren els representants del Principat enfront la voracitat recaptadora del poder central. El tema dels "quints" fou cabdal per a les ciutats i viles, ja que la reivindicació que feu la monarquia sobre la cinquena parts dels ingressos municipals gravitava com l' espasa de Dàmocles sobre les precàries finances locals.

Pel que fa a l' actuació concreta del municipi mataroní, cal considerar que la pressió exercida sobre els estaments i la promesa de renúncia als "quints" aconseguiren el vot favorable  de la vila. Tanmateix, el conjunt d' imposicions votades per recaptar el donatiu no afectava cap producció rellevant de la població. En canvi, l' oposició frontal de la Universitat és feu palesa en tot el que signifiqués una imposició directa sobre les rendes de la terra. I també, d' una forma més forçada, la Universitat s' oposà als fogatges o repartiments que gravitaven sobre totes les economies familiars i que, per tant, esdevenien impopulars.

El duc de Cardona, en una darrera temptativa de rendibilitzar psicològicament la partença del monarca, proposà una nova votació sobre un donatiu de 3.300.000 ducats, que altre vegada li fou adversa. El diàleg institucional entre el Principat i el seu senyor havia esdevingut inintel·ligible i l' enfrontament entre el s plantejaments polítics del comte-duc i els privilegis defensats per les institucions catalanes es feu irreversible.

*La Universitat de Mataró (1589-1628) de Joan Giménez i Blasco editat  per Alta Fulla amb col·laboració del Patronat Municipal de Cultura de Mataró 1990.