De súbdits a ciutadans: EL RACÓ

En aquest llibre de Manuel Cusachs i Corredor, en que exposa la transició d'una formula de nacionalcatolicisme autoritari a una democràcia representativa, a "l'estil europeu" com se solia dir, representa una més que valuosa aproximació a les dates de 1960-80 i els esdeveniments més significatius dins la nostra ciutat. Fullejant una mica aquest llibre, ple de referents numèrics i estadístics prou interessants he trobat anècdotes que, amb el pas del temps, obtenen connotacions històriques de cert valor afegit. La recerca d'aquestes petites-grans històries són les que motiven en molts moments la meva feina d'historiador adherit a Un Mataró no tant llunyà, que realitzo de forma lliure i voluntària des de fa ben bé una any i que espero seguir duent a terme mentre les idees m' acompanyin.

EL RACÓ

Des de 1949 el Racó era un fòrum, un cenacle, un focus de resistència cultural que adquirí un considerable prestigi a tot el país fins al punt que alguns conferenciants demanaven per anar-hi. I mai ningú no va cobrar res. (Uns peus de porc al restaurant de Cal Blinco, que llavors era a la plaça de Santa Anna, solia ser tota la recompensa material). Setmana rere setmana s'oferia una conferència sabatina a la seu social del Casal Mutual, del qual era una secció.

El Racó va complir els 25 anys de vida el 1974. Efemèride que va celebrar amb la solemnitat que requeria. El divendres 16 de novembre, es va fer un sopar commemoratiu a l'hotel Castell de Mata. Si hi havia algú que sentia com a pròpies aquelles Noces de Plata del cenacle més prestigiós de Mataró i fins i tot del país, eren Joaquim Casas i Busquets i Lluís Terricabres i Molera ("Terri"), dos dels seus fundadors i animadors. Altres persones que també havien fet possible el Racó foren, com recorda Terri al llibre biogràfic "El Manyà encès": Josep Punsola, Esteve Albert, i sobretot Antoni Comas.

Hi assistiren unes 200 persones entre les quals hi havia personalitats de la cultura catalana com Alexandre Cirici i Pellicer, J.M. Ainaud de Lasarte, Manuel Valls, Jordi Torras i Sebastià Gasch entre d'altres.

Per alguns conferenciants, com hem dit, era tot un privilegi venir a dissertar al Racó de Mataró en aquells anys foscos del franquisme i en què escassejaven les tribunes on poder expressar unes idees, uns ideals, ni que fos entre línies. El Racó fou un focus més de lluita antifranquista, per la llibertat d'expressió a l'hora de donar una oportunitat a persones i idees progressistes, renovadores, òbviament catalanistes i sobretot democràtiques. Per saber-ne l'entrellat cal llegir el llibre de l'esmentat Emmanuel Cuyàs on s'hi explica fil per randa i en primera persona la gènesi. Diverses personalitats transcendents van transcórrer durant aquests anys 60-70 pel Racó, les més destacades de les quals poden ser: Heribert Barrera, Albert Boadella, M. Aurèlia Capmany, Fèlix Cucurull, Josep Mª Espinàs, Joan Fuster, etcètera.

L'any 1979, als 30 del seu inici, va ser el de la fi d'una de les tertúlies amb més prestigi de tot Catalunya. De res van valer les cuites d'en Terri. El Racó queda per a la història de la resistència i com a monument a la capacitat de lluita constant i tenaç d'aquell col.lectiu que durant tres dècades va mantenir encesa la flama de la cultura.

L'Eix arquitectònic: estratègia urbana

Mataró no és una ciutat monumental però té monuments, i la suma d'aquests permet fer un recorregut per la història de l'arquitectura i això no és produeix fàcilment. Els conjunts megalítics estan ben a prop però els vestigis romans els tenim a casa. Sortosament Mataró forma part de la dotzena de ciutats de tot Catalunya on es troben restes romanes visibles.

Iluro va néixer com a conseqüència de la vinguda dels romans arran de la Segona Guerra Púnica (218 - 201 a.C) i subsegüent conquesta (Campanya de Cató, 195 a.C). La raó principal del naixement d'Iluro va ésser que amb els romans es va endegar un nou sistema econòmic, basat en l' explotació de les terres del pla o "marina", intensificant el conreu dels productes de bescanvi: oli i vi principalment. Aquesta nova activitat exigia un centre urbà on funcionés l'administració dels serveis, el culte i particularment el mercat. La ciutat estava situada junt a la Riera de Cirera i a l'extrem del delta de la riera d'Argentona on passava la via Sergia que connectava amb Aquae Calidae i Auso. Era travessada per la Via Augusta en funció de "Decumanus". Els recents estudis realitzats pel Museu de Mataró i els treballs de la Secció Arqueològica han posat de manifest la traça dels carrers de l' antiga Iluro i els seus jaciments.

Com comenta Joaquim Llovet, si la característica més important de la ciutat al segle XV va ser poder deslligar-se del poder feudal, la més interessant del segle XVI va ser la construcció de la muralla. Va servir per la defensa dels seus habitants, per protegir-se de la pesta i també de les rierades torrencials de la riera de Cirera. La petita vila medieval era edificada a l'entorn de Santa Maria i la Plaça Gran, amb l'eix del carrer Santa Maria, i altres que havien estat antics camins, que teixien l'entrallat del nucli: Beata Maria, Sant Simó, Don Magí, Pau, Palau, Carreró i Pujol. amb el pas dels anys es va construir a la riera de Cirera. Allà s'edificà l'Hospital de Santa Magdalena on avui hi ha la Casa de la Ciutat.

Durant els segles XVII i XVIII la ciutat creix fora muralles seguint els portals i camins. Es conforma la trama dels nous carrers i places: Fossar Xic, Plaça Gran, placeta de Sant Salvador, plaça Xica, Plaça de la Peixeteria i Plaça Santa Anna. La basílica de Santa Maria amb el conjunt dels Dolors és l'edifici més important del barroc mataroní. També són destacades peces del barroc: l'església de Sant Josep, el portal de l'església de Santa Anna i el convent de les Caputxines. Durant aquests segles, com comenta Manuel Salicrú, Mataró es configura com a ciutat barroca amb els seus carrers, cases, casals i equipaments. La ciutat del XIX assenyala el pas dels menestrals als teixidors. A partir de 1840 s'utilitza la força del vapor en la filatura del cotó i es construeixen nombroses naus industrials. La ciutat industrial construeix també els seus equipaments, usant el neoclàssic l' historicisme i el modernisme. El ferrocarril de 1848 facilita les comunicacions i el Pla de l' Eixample d'Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878, acaba de fixar la trama urbana entre Rondes. Les aigües de la riera de Cirera es desvien cap a la riera de Sant Simó.

Una passejada per l' eix Rogent-Gaudí d'Agàpit Borràs Novembre del 2000
(arxiu de l'Associació de Veïns Mataró- Centre

Tot seguint el patrimoni escultòric de la ciutat

Per suggeriment d'un dels companys col.laboradors d'Un Mataró no tant Llunyà, el Jordi Morera Pardàs, presento aquesta nova secció al bloc. Espero que agradi i us resulti tant interessant com a nosaltres.

Mataró és una ciutat que, al llarg del segle XIX i primera meitat del XX, no s' ha caracteritzat per tenir una presència important de l'escultura a l' espai urbà. No serà fins als anys 80 quan la ciutat començarà a tenir una obra escultòrica pública significativa amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.

De les escultures públiques existents en l'actualitat a la nostra ciutat, només tres daten d'abans del segle XX. I solament nou són anteriors a 1979, data de les primeres eleccions municipals democràtiques després del llarg període de dictadura franquista. La resta, la gran majoria, s' han instal.lat en el procés de desenvolupament urbanístic endegat pels diferents governs municipals, sobretot a partir de 1985, quan es comencen a planificar els nous sectors urbans i a "cosir" la trama urbana dispersa que formaven els barris de la perifèria de la ciutat, fent sorgir nous espais que es volia que tinguessin una millor qualitat espacial.

El conjunt de l'obra escultòrica de la nostra ciutat aplega, pràcticament, totes les tendències artístiques, des de la composició monumental clàssica amb el seu inseparable pedestal, fins a tendències més contemporànies encara que, aquestes, són quantitativament força escasses.

Un dels elements que caracteritza l'escultura contemporània, a diferència del què passava en èpoques anteriors, és la pèrdua de la seva funció representativa o commemorativa, pròpia del monument tradicional, alhora que pretén mantenir un diàleg amb l' espai urbà circumdant.

L'escultura, vista així, és un element més de l'espai urbà com ho són els edificis arquitectònics o qualsevol altre element de l' espai públic. I nosaltres creiem que conèixer l'art públic d'una ciutat -sigui arquitectura, escultura o disseny urbà- ens ajuda a sentir-la més propera.

En destaquem les més antigues i creiem de les més significatives de Mataró:

Autor: Josep Anicet Santigosa i Vestratén
Any: 1867
Localització: La Riera (edifici de l'Ajuntament)

A la façana de l’Ajuntament hi ha representades dues figures que tot i reproduir la justícia i la prudència recullen també les altres dues virtuts cardinals: la fortaleza i la templanza. Les dues figures són del 1867 i són obra de Joseph Anicet Santigosa i Vestratén.

A l’esquerra de la porta, la figura de la Prudència. Aquesta és la virtut que guia a les altres tres virtuts cardinals. Prudència és, deposar de la raó pràctica per discernir sempre el bé vertader i els mitjans per a realitzar aquest bé.

A l’altra banda, la justícia com la virtut consistent en una voluntat constant, forta i ferma de donar a Déu i al proïsme allò que és degut. És saber què és just i què no.

Autor: Anònim
Localització: La Rambla-Camí Ral
Any: 1562

Les creus de terme són creus monumentals que es construïen, antigament, a l’entrada d’algunes poblacions, al costat de monestirs i a les vires dels camins. D’aquesta manera, servien per orientar els caminants, però també complien una funció religiosa.

La Creu va ser construïda l’any 1562 i ha restat en el mateix lloc al llarg de tot aquesta temps, gairebé 500 anys.

L’any 1936, època de la guerra civil espanyola, va ser destruïda parcialment. L’escultura va ser restaurada per Joseph Puig i Cadafalch i llueix des del 1942.

La Part de la Creu de Terme que va ser destruïda l’any 1942, la ciutat no va voler perdre res d’aquest monument inicial. Per aquesta motiu, les restes trencades de la creu original es conserven, encara avui, al Museu de Mataró.

fonts:

-Bloc sobre les escultures públiques mataronines
-Arxiu de l' Associació de Veïns Mataró Centre: Passejada per les escultures públiques de Mataró de Jesus Nieto i Carbonell juntament amb Glòria Safont-Tria.

Què en fem de la Llar Cabanelles?

Amigues i amics de la Plataforma Salvem Cabanellas i el seu entorn m'envien el següent mail:

Fa molt de temps que no ens veiem però aquesta vegada és per comunicar-vos una bona notícia (... o almenys així ho espero, ja que del contrari ens haurem de "posar les piles" de nou...)

El Consorci Sanitari del Maresme ens convoca a un acte de presentació del projecte Cabanellas el dimecres 3 de febrer a 2/4 de 8 del vespre a can Palauet.

Si avui es pot parlar d'aquest o qualsevol altre projecte que no siguin cases pels benestants, és gràcies a tots i totes vosaltres, que sense la Plataforma Salvem Cabanellas faria anys i panys que s'hauria perdut aquest patrimoni dels pobres de Mataró.

Ens veiem allà i us prego feu extensiu aquest acte a tothom que li pugui interessar, especialment els/les membres de la Plataforma que no disposen de correu electrònic.

Gràcies per tot.

Salut i Salvem Cabanellas ! (col.lectiu ciutadà Salvem Cabanelles)

Mitjançant alguns dels seus pasquins informatius i petites dades que he pogut arreplegar he decidit fer-ne un breu relat per a Un Mataró no tant llunyà.

La història de la Llar Cabanelles arrenca a finals de 1866, quan Antoni-Martí Cabanelles i Casanovas, indià de considerable fortuna i veient-se a les portes de la mort, testa part de la mateixa "... a los verdaderamente pobres que sean vecinos de esta ciudad de Mataró..."Aquesta deixa emulava l' acte de contricció pròpia de molts indians de l' època, volent guanyar-se el cel i que Sant Pere els hi perdonés els mètodes emprats en amassar fortunes, gens respectuosos amb els humans i ses vides.

El Sr. Cabanelles nomena uns hereus universals per a donar compliment a la seva voluntat: dues germanes, Maria Ana i Dolors i dos amics de la infància, en Pelegrí Ferrer i l' advocat Josep Saurí, deixant també establert que qui els substituirà a tots i cadascun d'ells per mort o absència, serà "...el cura-parroco de la parróquia de esta ciudad..."

L'any 1871, els marmessors (del.legats) compren el terreny i encarreguen la construcció del que serà conegut com Llar Cabanelles. Les obres acaben a finals de 1874 i se'n cedeix inmediatament l'ús a les Germanetes dels Pobres "... tan solo por durante el tiempo que dichas religiosas permanezcan en esta ciudad consagradas al cuidado de dichos pobres en la citada casa..." diexant clar també que si canviaven l' objecte de la cessió o plegaven, haurien de retornar la propietat als marmessors "... a fin de que jamás deje de cumplirse la voluntad de éste (el sr. Cabanelles), y sin que ningún caso puedan pasar a ser ni reputarse nunca bienes del Estado, Provincia o Municipio, comunidad, cuerpo, corporación o colectividad de clase alguna, sino particulares del albaceazgo..." Els marmessors, entre els quals figurava ja el rector de Sant MAria Mn. Francesc Pla qui havia substituït la difunta Maria Ana, determinaven alhora els criteris d' admissió "...prefiriendo siempre entre los que soliciten entrar a los pobres de esta ciudad, y principalmente a los que sean vecinos de la misma el día del fallecimiento de Don Antoni-Martin Cabanelles..."

Tot semblava doncs prou lligat i Llar Cabanelles anà exercint la seva funció social, al ritme dels aconteixements històrics però sense gaires entrebancs fins la meitat del segle XX.

L'any 1945, en una escriptura polèmica, Mercè Alemany i Font dóna a la Comunitat de l' Asil de les Germanetes dels Pobres el terreny conegut com l' hort de les monges, lindant amb la Rda. Alfons X el Sabio. Es diu que la paraula "Comunidad" la va introduir algú altre... i que la donació anava adreçada a l' asil i no a les monges. Sigui com sigui, l' esmentat terreny va figurar com a propietat de les Germanetes del Pobre, si bé es feia constar a l' escriptura "...destinar el solar a los fines que cumple el Asilo de las Hermanitas de los Pobres de un modo directo y po tanto a solaz y esparcimiento de los acogidos en dicha benéfica Entidad, no pudiendo por tanto, ser enajenado, gravado ni hipotecado por título alguno hasta transcurridos cincuenta años a contar desde el día de hoy..." I durant 30 anys més, tot seguí igual.

L'any 1977, el Pla General d'Ordenació Urbana inclou les finques de Llar Cabanelles en sòl urbà, amb la qualificació d'equipament religiós assistencial, amb la sola excepció d' una porció, edificables a planta baixa i cinc pisos respecte la Avda. Amèrica, terreny el qual la venda posterior serà objecte de picabaralles entre els mateixos preveres mataronins com veurem més endavant. Curiosament, aquell mateix any les Germanetes del Pobres declaren que no poden continuar prestant serveis en les condicions què ho fan.

Al 1981 les Germanetes abandonen la Llar Cabanelles, fent-se càrrec de la seva gestió la Fundació Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, sent des de fa anys únic marmessor el rector de Sta. Maria, en aquells moments Mn. Francesc Pou i Ginesta. Les monges cedeixen l' ús del seu tros de terreny tot esperant l' any 1995, en que s'acabaran "los cincuenta años".

La primera fragmentació de Llar Cabanelles es produeix al febrer de 1993, amb la venda del tros lindant amb l' Avda. Amèrica. Mn. Josep Colomer, rector en aquell moment i únic marmessor, informa a la reunió de preveres i diaques de l' arxiprestat de Mataró dels motius de la venda: "... s' ha fet a fi de poder adquirir una peça de terreny que és propietat de la Congregació de les Germanetes del Pobres, per construir-hi un aparcament, degut al dèficit que arrosseFundació..." També hi havia la intenció de construir sobre l' aparcament habitacles assistits per avis.

La venda d'aquest terreny és força polèmica, tant a nivell de la ciutat segons reflexa Crònica de Mataró de l' època, com dins del mateix clergat. A l'esmentada reunió preveres i diaques manifesten no estar d'acord en que els rector de Santa Maria prengui decisions que afecten a tota la ciutat. Encara a finals de segle, 1998, cuejava amb la demanda per part dels mateixos de responsabilitats sobrer els 40 milions de ptes. de la venda del terreny.

Deu anys després de la gestió per part de la Fundació Hospital de Sant Jaume i Sta. Magdalena, amb la constitució del Consorci Sanitari de Mataró, passà a dependre d'aquest organisme, amb una gestió efímera, fins a inicis de l' any 2000. Amb la construcció del nou Hospital de Mataró i el traspàs de l' activitat hospitalària que es realitzava a Mataró, es decidí remodelar l' Hospital de Sant Jaume i Sta.Magdalena per traslladar-hi l'assistència que prestava la Llar Cabanelles. Al març del 2000 es produeix el trasllat definitiu i Llar Cabanelles roman tancada fins el present.