Tot i ser estrictament privat, aviat s'obra el parc a les criatures, que hi van a passar l' estona amb les escoles cada dijous, i també als avis, que tenien el diumenge per estar-s'hi. La premsa assenyala que " reúnese en estos jardines para pasear, muchas familias, y son punto de esparcimiento para la gente menuda". En certa ocasió s'hi fa la revetlla de Sant Joan amb molt d'èxit de públic, i també consten espectacles diversos, com sessions de ball de Gitanes, ball d'en Serrallonga, i d'altres.Els promotors, en fer el parc comptaven que molta gent s'apuntaria com a soci per poder utilitzar els nous serveis que els oferien, però la cosa no va funcionar. En definitiva, no hi anava prou gent al parc, ja que era molt lluny, a les afores de la ciutat, i d' accés difícil a causa del camí que passava per la riera de Cirera, plè de sorra i atzavares, i incòmode de caminar. La plaça de toros, en la qual havien posat tantes esperances comercials, tampoc no va ser mai negoci. La quantitat de socis no va arribar a ser la necessària ni per poder pagar les despeses de manteniment. Així que la cosa va acabar malament quan Antoni Coll i Regàs, el propietari dels terrenys, que els havia escripturat, l'abril de 1895, en establiment perpetu, cansat de no cobrar ja que la societat no pagava els drets des de mitjan 1899, tot i que els hi havia rebaixat, tira a "Parque de Mataró" pels tribunals. El juliol de 1902 surt a subhasta la finca per 64.516 pts., que l' any següent s' adjudiquen Antoni Coll i Gasau i Rafael Carreras i Arbonès per 43.920 pts.
Un nou Pas en la situació legal del parc es produeix l'any 1905, quan l'Ajuntament signa el compromís de compra amb els propietaris per la quantitat de 34.000 pts., que es materialitza el 1909. Però els regidors de seguida es fan càrrec de la gestió del que d'aleshores és el Parc Municipal, i esdevé lloc d'esplai popular. El Mateix 1905 els dos xalets els lloga el pastisser Narcís Isern, en un d'ells, que tenia davant un pati que els estius era dedicat a cafè, hi manté la venda de begudes amb la limitació dels regidors que vengui a preus populars, o sia que ha de cobrar de 5 a 20 cèntims; i a l'altre xalet s' hi servien berenars i àpats de primera categoria.
La vida del parc va anar transcorreguent de manera plàcida, amb algun esglai com l'impressionant aiguat de l'any 1914 que enderroca la paret de tanca que separava els jardins de la riera de Cirera, enduent-se molts dels animals de les gàbies. El desembre de 1921 hi tornen a posar la col.lecció d'animals que havien mort: gallines del Japó, faisans, paons reals, ànecs muts, padues daurades, etc. Com a curiositat, sembla que durant la guerra civil els internacionals es varen menjar els paons reals, les notícies no aclareixen si és que tenien el paladar fi, o més segur, que tenien gana.
