dilluns, 1 d’abril de 2013

La Ciutat dels Morts

Xerrant amb un conegut, va sorgir durant la conversa que en el subsòl de casa seva hi havia un hipogeu, és a dir, una tomba. Encara investigo la seva possible procedència, no tinc clar si es tracta d'una tomba paleo-cristiana (es tracta d'una roca foradada) de les quals n'he vist de molt similars a llocs com Manresa. Pot ser encara tardo-romana, ja que es troba just al límit de l'antiga Iluro. Qui sap quins misteris ens reserva, fem volar la imaginació?

Mentre divago sobre el seu orígen i pregunto alguns col·legues us faig cinc cèntims del que significava la mort a la nostra ciutat, pràcticament dos mil anys enrere, us mantindré informats sobre el curs de la investigació.

Segons llegeixo a "Iluro una ciutat per descobrir" publicada pel patronat municipal de Mataró.


"La Llei de les XII taules, promulgada cap al 450 aC, establia que els cementiris havien d'estar situats a fora de les ciutats. La tradició romana generalitzà el costum de situar les tombes al peu de les vies principals d'accés a les ciutats. La majoria dels romans empraven el ritus funerari de la incineració dels cadàvers. Determinades famílies o poblacions, però, tenien el costum d'enterrar o inhumar el cos. Paulatinament, a partir del segle II dC, s' anà imposant el ritus de la inhumació. El cristianisme adoptà la inhumació com ha únic ritus funerari."

El cementiri d' Iluro estava situat a les afores de la ciutat, a ponent, indret que actualment es correspon amb els carrers de La Riera, Barcelona i Sant Josep i s' estenia bàsicament, tot seguint el traçat de la Via Augusta, cap als carrers de Sant Benet i Miquel Biada. Aquest cementiri s' utilitzà des del segle I aC fins al segle IV dC.

Els romans d'Iluro utilitzaven diversos tipus de tombes. S'han trobat urnes amb les restes de la incineració a l'interior, dipositades en petits nínxols o columbaris, inhumacions en fossa cobertes amb teules, inhumacions a dins de sarcòfags de plom, inhumacions a dins d' àmfores, inhumacions dipositades en tombes monumentals individuals o familiars (cupae), cenotàfits, etc...
Hi ha diverses notícies, algunes de les quals es remunten al segle passat, que es refereixen a la troballa d'algun taüt de plom tant a la necròpolis d' Iluro com al seu territorium. L'únic, però, que es conserva es trobà l' any 1977 al carrer Mossèn Jaume Sala (prop de l' actual col·legi dels Salesians).

Si bé les notícies de troballes de tombes romanes en aquest sector es remunten al segle XVIII, han estat les recents excavacions les que han proporcionat més informació. L' any 1996 es trobaren a la Riera tretze tombes d'inhumació i les restes d' un edifici d'ús incert, possiblement religiós o funerari. En algunes tombes es trobaren els claus dels taüts de fusta, monedes, ofrenes funeràries - ungüentaris i lacrimatoris de vidre- i objectes personals del difunt, com un braçalet de bronze. 

El perquè de les coses


Els romans creien en el més enllà i consideraven la mort com una etapa més de la vida, on els difunts tindrien les mateixes necessitats materials que en vida. Els enterraments eren actes públics on familiars i amics realitzaven diversos ritus, en els quals, feien participar al mateix difunt. Així, era habitual celebrar un banquet funerari i fer brindis i libacions de líquid sobre la tomba. Es feien ofrenes en el moment de l'enterrament (silicernium), pocs dies després (cena novemdalis), en els aniversaris (parentalibus), o en altres dies assenyalats. Les ofrenes podien ser d' aliments, d' animals sacrificats, d' olis, perfums i fins i tot, les llàgrimes dels afligits familiars.

Segons les seves creences, quan el romans morien eren conduïts a un món subterrani, l'Hades, per ser jutjats pels déus. Si en vida havien estat persones justes, anaven a l'Elisi i, si no, al Tàrtar. Per arribar al món subterrani havien de travessar la llacuna Estígia dalt de la barca negra conduïda per Caront, a qui calia pagar el servei amb una moneda. Per aquesta raó, quan una persona moria, se li col·locava una moneda a la boca.