[...]Va néixer a Castellbisbal, comarca del Baix Llobregat, Diòcesi i Província de Barcelona, el dia 17 de gener del 1887. A Rubí, el petit Josep, que ja havia après les primeres lletres a Castellbisbal, va entrar a estudiar a l'escola del Germans Maristes[...][...]Reiterant la seva voluntat de deixar l’honrós càrrec de “familiar del prelat” el Dr.Laguarda cedeix a la seva petició y el dia 23 de Juliol del 1910 el va nomenar Vicari Coadjutor de la Parròquia de Sant Julià d’Argentona[...]
[...]Al mes d’agost de l’any 1919, mor el Rev. Dr. Josep Roig i Casanellas, Pvre. Rector de la Parròquia de Santa Maria de Mataró, i per a suplir-lo, el Bisbe de Barcelona, Dr. Reig i Casanova, proposa al Dr. Josep Samsó, la seva decisió de nomenar-lo par a cobrir aquesta vacant, el qual, després de consultar-ho amb el seu director espiritual, accepta el nomenament de Ecònom-Arxiprest de Santa Maria de Mataró.
Quatre anys més tard, va ser ratificat com a Rector solemnement després de les oposicions convocades pel nou Bisbe de Barcelona, Dr. Ramon Guillamet[...]
[...]Durant el mes d’octubre del 1934 hi hagueren uns fets que foren el preludi de lo que, més tard acabaria amb una guerra civil. El dia 5 d’octubre es va declarar una vaga general. Només es prestaven els serveis bàsics més imprescindibles. L‘Església de Santa Maria, va ser tancada per imposició d’un escamot armat que a primera hora del matí va obligar al Dr, Samsó, amb amenaces a fer fora al feligresos que esperaven assistir a la Santa Missa, y van prohibir, per ordre de l’autoritat que es tornessin a obrir mentre durava la vaga.
Això ho va complir el Sr. Rector, però. cap a les deu del matí, es va presentar un altre escamot format per uns vuit o deu homes, que armats amb pistoles i armes llargues varen trucar a la porta de la rectoria de Santa Maria. Els va obrir la mare del Dr. Samsó, i li varen dir que volien veure al senyor Rector. Va sortir ell i li varen dir que volien anar a l’església pel corredor interior de la rectoria perquè la porta principal estava tancada, per ordre de l’autoritat.
Abans d’entrar varen arrencar el telèfon per impedir que demanessin auxili i es varen quedar i un parell es varen quedar fent guàrdia al portal.
Després de registrar tota la rectoria, inclús al mateix Rector, varen entrar a l’església. I varen obligar a entrar-hi també al Vicari Mn. Orengo, al organista Mn. Gorchs, al campaner, Pinart i a l’escolà major Cabot i ja dintre la Basílica, els varen fer parar al mig de la nau central i varen obligar, amb les pistoles al campaner i a l’escolà major que apilonessin les cadires al Presbiteri, al costat de l’Altar Major. Mentre feien aquesta operació, altres es dedicaven a calar foc a les tovalles dels altres altars i a destrossar cadires, posant els trossos sota la taula de l’alta de les Ànimes. Després volien que el Rector escampés sobre les cadires apilonades un líquid inflamable que portaven en unes ampolles, a lo que es va negar rotundament. Llavors, ells mateixos van ruixar les cadires i les van incendiar. En veure que el fum s’escampava i que corrien perill de asfixiar-se, varen sortir tots per la porta del Fossar Xic i apuntant-los amb les pistoles els portaren fins a la rectoria, els varen amenaçar en cas de que sortissin.
Al cap d’una estona, el campaner, que havia pogut escapar-se va acudir amb una veïns i altres persones voluntàries i varen poder apagar l’incendi al cap d’una hora.
La “vox pòpuli” citava un cognom molt conegut d’un dels incendiaris, que també va ser reconegut pel Dr. Samsó. Citat després per a declarar sobre els fets ocorreguts aquell dia, va procurar dissimular i va declarar que coneixia a ningú dels que van incendiar l’església[...]
[...]Per la tarda del diumenge dia 19 de juliol de 1936 davant de la situació alarmant que s’estava vivint, va decidir marxar de la rectoria abans que les turbes els anessin a buscar. Varen fer marxar a la mare i a la germana. Hi havia en aquell moment tres sacerdots i cinc o sis joves. El Dr. Samsó va plantejar salvar el Santíssim del Sagrari.
Després de cantar el “Pange Lingua” i fer una petita Estació al Santíssim. i unes breus paraules al·lusives a l’acte, es va organitzar una mini processó, fins a la cripta de Capella dels Dolors, cementiri que fou antigament dels membres de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, darrera de l’altar que presidia la nau fou col·locat. Seguidament es varen anar dispersant.
L’últim de sortir fou el Dr. Samsó, que ho va fer pel pati interior passant a casa de la família Junqueras. Va sopar amb aquesta família i passades les deu de la nit, fou acompanyat amb cotxe fins a la plaça de Santa Maria i després de donar una trista mirada a la Basílica, va recórrer a peu la distància fins a la casa de la Família Joaquim Ximenes – Teresa Cuadrada situada al Carreró, molt a prop de Santa María[...]
[...] Els dies que va romandre a casa del matrimoni Ximenes – Cuadrada, van ser dies d’angoixa i de tristesa, de lluites interiors i de dolors mentals a mida que anava coneixent detalls dels esdeveniments que s’anaven produint. El dia 27 de juliol, festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, va sentir un fort rebombori procedent de la Plaça de Santa Maria. La causa era que les turbes feien caure les estàtues dels Apòstols que hi havia a la façana de la Basílica i cada vegada que en feien caure una, era rebuda per la xusma amb grans exclamacions i alegria.
També se li va explicar que en el col·legi del Cor de Maria, estaven llançant els mobles pels balcons i que la gent cridava. Va tancar les finestres per no sentir aquella remor i es va apoderar d’ell una tal excitació que se li va haver de donar un calmant.
Volia que la seva germana anés a la Rectoria a recollir algunes coses. Li van dir que no era possible i que podia donar per perdut tot lo de casa seva. Temen un possible registre i evitar pogués ser reconegut, se li van tenyir els cabells i es va deixar créixer el bigoti. es va posar unes ulleres, i va calçar espardenyes, amb lo que quedava força desfigurat.
El dia 29 de juliol seria el dia definitiu. A mitja tarda varen arribar noticies de Barcelona, Va conèixer l’assassinat de diversos sacerdots coneguts i va decidir marxar abans que les coses no es posessin pitjor, i per no comprometre al matrimoni que l’hostatjava. A Barcelona no era tan conegut i hi tenia persones conegudes que podrien ajudar-lo[...]
[...] Veient que la situació empitjorava a cada moment i pel temor de comprometre al matrimoni Ximenes- Cuadrada, va decidir marxar a Barcelona, on tenia moltes persones conegudes que podrien amagar-lo i passar mes desapercebut.
El dia 30 de juliol a les cinc del matí, el senyor Ximenes va sortir per observar la situació dels carrers i no veient res que pogués fer perillar la sortida del Dr. Samsó, aquest va decidir marxar xap a l’estació per agafar el primer tren que sortís. No tenia clar si l’agafaria de dret a Barcelona o hi aniria donant la volta per l’Empalme. El senyor Ximenes el va seguir cinc minuts més tard, seguint l’itinerari que havien preparat prèviament.
A l’andana de l’estació només hi havia dos homes i una dona, als quals va preguntar en castellà per dissimular a quina hora sortia el tren.
Va entrar a la sala d’espera i es posà a llegir el diari del dia anterior que ja portava de casa del Sr. Ximenes, esperant la sortida del tren. Faltava una mitja hora.
Per lo vist, aquella dona a qui va preguntar l’hora de sortida del tren, el va reconèixer i va alertar als milicians.
Al cap d’una estona van entrar dos milicians amb arma i després de mirar la sala d’espera varen sortir sense dir res. Al cap d’un moment varen arribar cinc o sis milicians més. Llavors, dos d’ells, varen carregar l’arma que portaven i varen entrar a la sala, seguits per un altre que semblava que era el que manava l’escamot. A la intimidació dels milicians armats, el Dr. Samsó va contestar senzillament: “Sóc jo a qui busqueu.” Seguidament, portant al Dr. Samsó en mig d’ells, i travessant el vestíbul varen sortir cap al carrer Lepanto i traslladat directament a la presó[...]
L’estada del Dr. Samsó a la presó de Mataró des de aquell matí del dia 30 de Juliol, és descrita per un dels testimonis que la varen presenciar; El Sr Joaquim Maria de Nadal, cronista oficial de l’Ajuntament de Barcelona:
“De bon matí, algú va descorre el forrellat de la porta que comunicava l’entrada de la presó amb el pati i aquella remor va despertar a les persones que convivíem en aquella cel·la, i ens va alarmar. Seria l’anunci de la mort per algú de nosaltres?. Per un moment ens varem quedar tots immòbils. La porta que es va obrir, es va tancar de cop. Tots varem respirar”.
“Un de nosaltres va mirar per l’espiell de la porta de la cel·la al pati i va comunicar la noticia: passejant pel pati hi havia un nou detingut. Tots ens varem anar acostant a l’espiell per veure si podíem identificar-lo. Tenia l’aspecte d’un obrer benestant, vestit de festa. Portava un vestit fosc, amb gorra del mateix color”.
“Algú va dir: “És el Doctor Samsó, el rector de Santa Maria” Jo vaig sentir dintre meu un profund sobresalt: la mort no podia ser lluny ja que Déu m’enviava el sacerdot que la nit abans havia demanat per que m’ajudés a ben morir, ja que semblava que de morir es tractava”.
“Quan a les vuit del mati ens van obrir la porta que comunicava amb el pati, tots ens varem precipitar a saludar-lo. Estava serè, tranquil, somrient. Quan em veié em va dir: Vostè té una mica la culpa que m’hagin detingut. Jo estava ben resguardat, però ahir, quan vaig saber que l’havien detingut a Caldetes, vaig decidir marxar i m’han reconegut a l’estació”.
Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.
[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.
Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]
[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,
lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.
Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.
Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.
Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.
L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.
Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?
Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.
Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.
De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.
La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”
El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]
font principal: http://doctorsamsomartir.blogspot.com/2009_04_01_archive.html
(info completa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada