El procés de naixement de gran part dels barris que avui formen Mataró és prou conegut. Ja a finals dels anys 40 del segle XX, si bé amb molta més força a les dècades dels 50 i dels 60, van arribar a la ciutat nous habitants procedents la majoria d'Andalusia, de Múrcia i d'Extremadura. Fugien d'unes condicions difícils a la seva terra cap als territoris on hi havia possibilitats de treballar i per tant de sobreviure, en un moment en què els efectes de la guerra encara es feien notar i la dictadura franquista impregnava el dia a dia de la gent. Mataró, que havia tingut un creixement sostingut durant dècades, passava a més que doblar la població en pocs anys: de les 31.642 persones registrades l' any 1950, a les 73.129 de l' any 1970(1).
L'efecte crida funcionava entre familiars i amics: sovint primer arribava una persona sola, i un cop instal.lada i amb feina feia venir la seva gent. És per això que a Mataró, com a les altres ciutats catalanes, les procedències estan tan marcades; famílies senceres de pobles molt concrets del sud i l' interior de l'Estat espanyol serien ja per sempre veïnes de Mataró. En aquestes zones de procedència l' evolució demogràfica era inversament proporcional a la que es produïa a Catalunya: per posar un exemple d' un municipi del qual van arribar moltes persones, Cehegín, a Múrcia, tenia 17.316 habitants el 1940, per 12.489 l' any 1970(2).
Els immigrants treballaven majoritàriament al camp, a les fàbriques de gènere de punt-molt nombroses a Mataró- i a la construcció, però també a altres sectors en funció de les necessitats del moment. Molts es van instal.lar en habitacions rellogades en carrers cèntrics de la ciutat, fins que podien començar a pagar una petita parcel.la situada a alguns centenars de metres del nucli urbà de Mataró. No eren zones del tot deshabitades, hi havia algunes masies i torres, fins hi tot algun gran equipament, com el col.legi del Salesians a Cerdanyola. Manel Salicrú i Puig explica: "(...) a partir de 1947, una incipient demanda de terrenys econòmics per poder construir habitatges unifamiliars-encara era vigent la idea de la caseta i l' hortet- lligada amb la pèrdua del valor agrícola d'alguns terrenys, l' expectativa de negocis dels propietaris i la legislació proteccionista de les "viviendas bonificadas" havia condicionat una primera edificació fora Rondes, al camí del Cementiri (Grup Cabanellas), al Primer de Maig i als Molins. L' edificació d' aquest sector, formada majoritàriament per cases de planta baixa, a l' anglesa, amb jardí al davant i pati posterior, serà força ràpid"(3). En definitiva, ja hi havia cert nombre de població autòctona residint-hi, però als camps de cultiu, pinedes i terrenys erms predominava en la imatge de que avui és Cerdanyola, vista alegre, Cirera, la Llàntia i Rocafonda...
Propietaris d'aquestes terres van veure clar el futur que s' esdevenia i, aprofitant la manca absoluta de control i planificació urbanística del moment, van vendre solars a preus assequibles i que els nouvinguts pagaven a terminis. Més de pressa que no pas de mica en mica van anar alçant els seus habitatges, normalment sense els permisos pertinents, i amb l' ajut de germans, cosins i amics; cases, per tant, fetes amb les pròpies mans, l' una al costat de l' altre, i que avui segueixen dempeus en molts carrers.
La nova situació, però, presentava noves dificultats. La manera en què es van construir els barris feia que serveis bàsics com l' enllumenat, l' aigua o el clavegueram fossin inexistents. Eren uns anys en què aquests serveis eren presents al centre de la ciutat, molts immigrants havien conviscut amb ells, i ja es consideraven essencials per a la qualitat de vida de les persones.
Els motius pels quals han nascut les associacions de veïns han estat molts i diversos, també és cert que l' imaginari col.lectiu associa les primerenques associacions veïnals a les lluites i reivindicacions d' uns serveis bàsics, en un moment, a més, en ple franquisme, en què sortir al carrer i reclamar millores podia comportar problemes, i demanar elements ben simples, com ara un semàfor o una parada d'autobús, mesos de lluita.
L'efecte crida funcionava entre familiars i amics: sovint primer arribava una persona sola, i un cop instal.lada i amb feina feia venir la seva gent. És per això que a Mataró, com a les altres ciutats catalanes, les procedències estan tan marcades; famílies senceres de pobles molt concrets del sud i l' interior de l'Estat espanyol serien ja per sempre veïnes de Mataró. En aquestes zones de procedència l' evolució demogràfica era inversament proporcional a la que es produïa a Catalunya: per posar un exemple d' un municipi del qual van arribar moltes persones, Cehegín, a Múrcia, tenia 17.316 habitants el 1940, per 12.489 l' any 1970(2).
Els immigrants treballaven majoritàriament al camp, a les fàbriques de gènere de punt-molt nombroses a Mataró- i a la construcció, però també a altres sectors en funció de les necessitats del moment. Molts es van instal.lar en habitacions rellogades en carrers cèntrics de la ciutat, fins que podien començar a pagar una petita parcel.la situada a alguns centenars de metres del nucli urbà de Mataró. No eren zones del tot deshabitades, hi havia algunes masies i torres, fins hi tot algun gran equipament, com el col.legi del Salesians a Cerdanyola. Manel Salicrú i Puig explica: "(...) a partir de 1947, una incipient demanda de terrenys econòmics per poder construir habitatges unifamiliars-encara era vigent la idea de la caseta i l' hortet- lligada amb la pèrdua del valor agrícola d'alguns terrenys, l' expectativa de negocis dels propietaris i la legislació proteccionista de les "viviendas bonificadas" havia condicionat una primera edificació fora Rondes, al camí del Cementiri (Grup Cabanellas), al Primer de Maig i als Molins. L' edificació d' aquest sector, formada majoritàriament per cases de planta baixa, a l' anglesa, amb jardí al davant i pati posterior, serà força ràpid"(3). En definitiva, ja hi havia cert nombre de població autòctona residint-hi, però als camps de cultiu, pinedes i terrenys erms predominava en la imatge de que avui és Cerdanyola, vista alegre, Cirera, la Llàntia i Rocafonda...
Propietaris d'aquestes terres van veure clar el futur que s' esdevenia i, aprofitant la manca absoluta de control i planificació urbanística del moment, van vendre solars a preus assequibles i que els nouvinguts pagaven a terminis. Més de pressa que no pas de mica en mica van anar alçant els seus habitatges, normalment sense els permisos pertinents, i amb l' ajut de germans, cosins i amics; cases, per tant, fetes amb les pròpies mans, l' una al costat de l' altre, i que avui segueixen dempeus en molts carrers.
La nova situació, però, presentava noves dificultats. La manera en què es van construir els barris feia que serveis bàsics com l' enllumenat, l' aigua o el clavegueram fossin inexistents. Eren uns anys en què aquests serveis eren presents al centre de la ciutat, molts immigrants havien conviscut amb ells, i ja es consideraven essencials per a la qualitat de vida de les persones.
Els motius pels quals han nascut les associacions de veïns han estat molts i diversos, també és cert que l' imaginari col.lectiu associa les primerenques associacions veïnals a les lluites i reivindicacions d' uns serveis bàsics, en un moment, a més, en ple franquisme, en què sortir al carrer i reclamar millores podia comportar problemes, i demanar elements ben simples, com ara un semàfor o una parada d'autobús, mesos de lluita.
(1) Font: Centre d' Estudis Demogràfics.
(2) Font: Institut Nacional d'Estadística.
(3) Font: Manel Salicrú i Puig: El creixement urbà de Mataró (1962-1992).
(2) Font: Institut Nacional d'Estadística.
(3) Font: Manel Salicrú i Puig: El creixement urbà de Mataró (1962-1992).
VEUS de MATARÓ per Xavi Amat i Puig
