El Parc Central i/o "Muni"

El Parc de Mataró
Era el segle XIX quan obria les portes el parc de Mataró, com a iniciativa i negoci privat d'una colla de persones que volien fer possible el lloc de distracció i esport que mancava a la ciutat. Aviat la idea va encallar per manca de socis, però l' Ajuntament en veure l' interès ciutadà del parc ja establert, el va comprar per obrir-lo a tothom.

Del Parc Privat al Parc Públic
Es el dia 28 de juliol de 1893 en plena festa de Les Santes quan s' inaugura el "Parque-Velódromo" amb una carrera de bicicletes de caràcter internacional. Els trenta mil m2 del recinte que obria les portes eren ocupats per la pista del velòdrom voltada per llotges al bell mig, i uns amplis jardins al seu entorn, decorats amb estanys, una caseta de venda de refrescos, gàbies amb diversos animals exòtics, una pista de patinatge, un lloc on practicar el tir a coloms vius amb escopeta, un xalet d'estil colonial que servia d' habitatge al guarda, i una plaça de toros. Però el que donava caràcter al parc era l' amplària del jardins, la frondositat del bosc, plena d'eucaliptus, palmeres i altres arbres.

L' obertura del recinte era una agosarada operació comercial duta endavant per la societat "Parque de Mataró", que el dia 23 de juny de l' any 1894, un cop el parc ja era obert, es formalitzava davant notari sota la presidència de l' industrial Francesc Fonrodona. Els socis, tots ells gent de renom, tenien la intenció de dedicar el parc a l' explotació comercial de diversos esports, i com a lloc d' esbarjo de les famílies. Per la qual cosa es proposen aplegar un capital de 45.000 pts, en accions de 750 pts. cada una, quaranta de les quals havien subscrit els propis fundadors. I les restants les havien d'adquirir els ciutadans interessats en el nou servei que els oferien. Aquest és el parc que ens explica Ramon Salas al seu llibre de memòries quan recorda la seva infantesa; " Sota l' ombra dels plàtans i dels altíssims eucaliptus que armonitzaven l'ambient, cridaven molt l' atenció les casetes de fusta construïdes de forma artística, que servien de gàbia a les gallines i pollastres de variades races, a coloms i als "pavons reals" (..). Durant alguns anys també hi hagué una gàbia entrant a mà dreta amb una mona que feia les delícies de la quitxalla. A la part alta hi havia un petit estany en el que les oques i alguns ànecs es passejaven rumbosos per l' aigua i engolien les molles de pa que algun menut els tirava".