La Pesta a Mataró (1854)

Text de Jaume Castellví i Toda: Estudis del Museu Arxiu de Santa Maria. (1954)

"L'any 1854 va ser, i és encara, a Mataró, Tany del còlera per antonomàsia. Hi ha raons més que suficients per donar-li aquesta qualificació ja que, aquell any, el «morbus asiaticus» envaí la ciutat i originà l'epidèmia o pesta més terrible entre totes les que han assolat la població en tot el llarg de la seva història. A mitjan segle xix no tot eren flors i violes. El progrés, que per tal d'arrodonir el seu estil romàntic fins i tot tenia el seu partit, incloïa moltes escletxes i anacronismes. La higiene era, en molts casos, estrictament medieval. 

Ignorada l'existència del món microorgànic, empíriques la profilaxi i la terapèutica, i elemental la neteja urbana, la tàctica i l'estratègia que presidien la defensa contra una invasió epidèmica i el contagi només podien considerar-se com a bastonades de cec. A més, sobrepassades les muralles, que abans actuaven con a cinturons de sanitat, per les noves construccions, era gairebé impossible d'aïllar les poblacions davant d'una escomesa epidèmica. 

A Mataró el còlera del 1854, salvant l'època i el lloc, fou la darrera pesta medieval. L'epidèmia primer va afectar Barcelona i l'èxode dels barcelonins va introduir els primers gèrmens a la nostra ciutat, quan encara no s'havia pres cap mesura de protecció. En un principi, a mitjan agost, sembla que no té malícia, però a primers de setembre, de sobte, agafa una virulència extraordinària, imprevista, desacostumada, que domina la ciutat. 

El dia 6 de setembre moren de pesta cent trenta-vuit persones i les afectades de contagi són a l'entorn de dues mil. El dia anterior n'havien mort cent deu. La ciutat és abandonada per una part important de la població; el comerç i la indústria són paralitzats i moltes cases tenen les portes barrades per absència dels seus habitants o bé per por al contagi.

En conèixer aquesta situació Pasqual Madoz, governador civil de Barcelona, ve a Mataró el dia 7 de setembre, imposa ordre i tranquil·litat, i salva la ciutat del caos i de la desesperació en un moment en el qual ja es palesaven conats de violència.

Pasqual Madoz, en un paroxisme de gratitud, serà anomenat «pare i salvador», quan l'epidèmia començà a decréixer, tot i que en realitat va seguir la seva evolució natural, però cal dir que Tajuda moral, científica i pecuniària de Madoz fou. per descomptat, importantíssima." 

Cal fer constar, a més, la gran labor de la Junta Sanitària provisional, que el propi Madoz féu ressaltar, i la del seu president, el senyor Joaquim Martí i Andreu, que, durant la crisi més aguda de la pesta, restà sol i aguantà el pes i la responsabilitat d'aquells moments difícils, sense defallença, amb els propis recursos i amb els mínims mitjans que tenia a l'abast. 

Així mateix, moltes de les dades que avui tenim a la mà les devem a la tasca precisa i preciosa del seu caràcter observador i ordenat. A mitjan octubre la ciutat pogué cantar el Te Deum d'acció de gràcies per l'acabament del tràngol i oferir honres fúnebres per les víctimes del còlera, que, en seixanta-un dies, van superar el miler, tot i considerant la mitjana de morts naturals."