dissabte, 25 d’octubre de 2014

El sorprenent cas d' Antoni Puigblanch

Fonaments biogràfics i característiques personals      

Signava sempre les seves obres Antoni Puigblanch. Ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. Estudià després a Madrid i a la Universitat d’Alcalá, on obtingué la càtedra d’hebreu i publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). El 1811 anà, per motius familiars i econòmics, a la província de Huelva i es trobà a Cadis mentre eren reunides les corts. 
Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara. El 1814 es refugià a Gibraltar, però, lliurat a les autoritats espanyoles, hom li instruí una causa, de la qual sortí absolt. S'exilià a Londres, on intervingué en un debat als comuns promogut per l’oposició a causa de no haver estat acceptat com a asilat. 

Donà classes de castellà i publicà el 1816 la traducció del seu llibre sobre la inquisició. Després del pronunciament de Riego, fou elegit diputat a corts per la “província de Catalunya”, càrrec des del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i històrics. La segona reacció absolutista l’obligà a expatriar-se de nou a Anglaterra; establert als encontorns de Londres amb altres emigrats espanyols, s’hi barallà per motius econòmics i literaris, però, sobretot, a causa del seu caràcter intemperant.
[...]A més a més de les evidents relacions de tipus familiar sempre es va sentir preocupat pel progrés econòmic, moral i cultural de la ciutat que va representar políticament en les Corts del Trienni Liberal, preocupació que en la vellesa prendrà mesures fantasioses i d'aquí el carteig amb l'escolapi Josep Rius, que li refuta les fantàstiques teories del descobriment català de la brúixola, la colonització catalana de l'índia i la capitalitat de Mataró d'una primitiva civilització pre-romana i panteista, en el llibre pòstum Memorias históricas de la ciudad de Mataró. (Joaquim Abelló Juanpere,1986)


Precursor de la renaixença, un regeneracionista

[...]ajudà Josep Melcior Prat i Colom a preparar l’edició de la traducció catalana de Lo Nou Testament. (1832). Aquesta contribució, juntament amb les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramàtica de Ballot, i la composició Les Comunitats de Castella (vers el 1823) en octaves de catorze síl·labes, el fan un precursor de la Renaixença; hom li ha atribuït, i també a un desconegut Ignasi Puigblanch, sense fonament, la composició poètica Lo Temple de la Glòria. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí una llista d’obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc. , que no arribaren a publicar-se. Una d’aquestes obres és el curiós projecte La regeneración política de España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d’Espanya en tres estats independents: Celtibèria, Hispània Oriental i Occidental.[...] (enciclopèdia catalana)


La dispersió de la seva obra
La dispersió dels papers d'Antoni Puigblanch ha estat una preocupació constant dels historiadors de la literatura catalana. Ja en el segle passat, nou anys després de la mort de Puigblanch, Joan Corminas en el seu Suplemento a l'obra de Torres i Amat, es plany de la pèrdua d'aquests treballs i expressa la intenció de recuperar-los, Iremos buscàndolos como quien va recogiendo cosas perdidas en una vasta llanura, que no es dado seguir en todas sus partes. En l'actualitat el Dr. Joquim Molas, en una crítica dirigida a la monografia històrica dedicada a Puigblanch per Enric Jardí, conclou.
En apèndix, hom publica les lletres adreçades al director del "Times" amb motiu del lliurament il·legal de Puigblanch a les autoritats espanyoles dut a terme per les angleses de Gibraltar; els fragments desconeguts del projectat llibre puigblanquí sobre la regeneració política d'Espanya; la nota necrolòca apareguda a "The Morning Chronicle" londinenca. N'hi trobem a faltar un: l'iventari dels papers conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid[...](Joaquim Abelló Juanpere,1986)

Text sobre Puigblanch extret del diari de Mataró (1926) 

Pocs són els que parlant de Mataró hagin parlat d'en Puigblanch, les seves estridències, potser les seves idees hagin malaurat els fruits de la seva intel·ligència, el sistema persecutori a ultrança par a combatre l' home o bé la idea, mai ha donat bon resultat. No diré que fos l'home reposat d' idees, però les persecusions de que fou objecte el portaven a uns extrems perillosos fins per ell mateix.

Nasqué a Mataró l' any 1773, es diu que no consta a cap arxiu parroquial, però cal tenir en compte i així ho afirmen els periòdics estrangers d' aquella època que N'Antoni Puigblanch, lo mateix que'l seu germà Ignasi, que el cognom era el de Puig per part de pare i Blanch per part de mare, més ell volent que els dos cognoms en fecin un sol, resolgué adoptar el de Puigblanch.

Fou en Puigblanch home de gran cultura, però era el camí a seguir amb la seva ideologia, comença estudiant la carrera eclesiàstica, però en els seus moments d' oci es dedicava a l' estudi de la numismàtica, i això el portà a la conclusió, vist el gran nombre de monedes celtiberes en la nostra Catalunya a deduir que el panteisme nasqué a Catalunya i aquí anar a parar en terres orientals per presentar-se a Europa com una cosa nova, i feia aquestes consideracions sense fixar-se en llibres com els sagrats especialment el Pentateuco on podia trobar-hi fil de tot. 

El P. Escolapi Josep Rius combaté les teories d'n Puigblanch en una carta a ell dirigida publicada en el periòdic "La Universidad" que es publicava a Barcelona, qual discussió la gent d'aquella època seguia amb atenció. Considerava a Montserrat com la base de la mitologia grega. I sostingué que Iluro havia conegut la brúixola ans de la era cristiana i que els catalans eren els vertaders argonautes que havien arribat fins al mar Negre i que havien visitat i civilitzat la India i havien deixat rastre de la seva civilització pels pobles d' orient i que Iluro o Luronem era tingut com el centre de la ciència; com bon numismàtic feu una gran col·lecció de monedes celtiberes que amb tota seguretat anirien a raure a algun museu de Londres on morí. 

Estudià primeres lletres, filosofia i humanitats als Escolapis de la nostra ciutat. Com es veu la seva vocació era per eclesiàstic però la política o el que fos el portà a penjar els hàbits a la foguera com es diu vulgarment i li passà com als òssos quan són fora de lloc que sempre molesten, i començà el camí de la vida en sentit contrari, la política el portà a l' ideal ultra revolucionari i veient en perill la seva llibertat passà a Gibraltar i les autoritats Britàniques en feren tramesa al govern espanyol que l'empresonà tot seguit; degut a una discussió política sostinguda en el parlament britànic per Mr. Whitbread, fou posat en llibertat pel govern espanyol, sortint tot seguit cap Anglaterra; llavors fou quan l'elegiren diputat, lo que li permeté tornar a Espanya, acabades aquelles Corts, tornà a Anglaterra, on morí en un asil, consumit per la tristesa. 

L' any 1836 va ser elegit procurador a Corts per la ciutat de Barcelona, però va refusar el càrrec per haver perdut tota esperança en la revolució. 

Pel que's veu era un talent natural cultivat que parlava i escrivia assenyadament mentre no toqués cap assumpte on de prop o de lluny hi entrés la religió, llavors aquell home perdia la raó natural i restava completament ofuscat; llàstima d' aquesta cosa, que hagués deixat una estel·la lluminosa d' aquelles que mai s' apaguen; ara, el parlar dels grans mataronins es parla de molts però no d' ell.

En Victor Balaguer el considerava com un dels precursors del moviment de Catalunya; Catalunya i Mataró eren la seva idea i els hi retia tribut.