Respecte al sistema de partits polítics i de dret electoral, la restauració borbònica comportà uns canvis profunds. Es tornà de l' elecció universal masculina a la censatària, és a dir, el la qual hom tenia en compte el nivell econòmic de les persones. Així, a partir de 1877 el sufragi quedà restringit als més grans de vint-i-cinc anys que paguessin una quota de vint-i-cinc pessetes l' any. I el sistema de partits restà constituït al voltant de dues grans organitzacions, els conservadors i els liberals, que, en la fundació del règim pacten l' alternança pacífica de tots dos en el govern.
En aquest marc, l' acte de votar esdevenia una ficció retòrica ja que sempre guanyava el candidat addicte al govern i que aquest promovia. El mecanisme era el següent: el rei decidia la crisi del gabinet i donava la seva confiança a un candidat nou, i aquest convocava les eleccions a diputats, que sempre li eren favorables i li permetien imposar la seva política al Parlament.
La farsa política es realitzava per diversos mitjans. La manipulació del cens d' electors i el control de les meses permetien la tupinada: fent votar als morts i persones que no s' havien acostat al col·legi, es compraven els vots, es falsificaven les actes, etc. Un cas a tall d'exemple: en l' elecció de 1886 l' alcalde d' Argentona manipulà els resultats sense gens d' escrúpol i donà tots els vots del poble al candidat oficial. A nivells superiors, la província, els governadors civils comptaven amb d' altres mitjans de control com ara la realització de l'escrutini general de cada circumscripció. De tota manera, sembla que al Maresme la tupinada es realitzava fonamentalment en el pobles de la comarca. Aquesta realitat sovint donava al partit contrari al retraïment donades les nul·les possibilitats d' incidir en el procés electoral. D' altres partits, al marge del sistema, com ara els republicans, no podien influir en el procés de cap manera, cosa que era agreujada els primers anys per una prohibició estricta de la seva premsa.
En l' anàlisi de les eleccions produïdes al districte de Mataró en aquesta època hem de tenir en compte els tres nivells electorals que coexisteixen i que responen a mecanismes diferenciats:
a) L' elecció general segueix l' esquema que hem dibuixat més amunt: cens restrictiu i tupinada sistemàtica amb un resultat favorable en tots els casos al partit que convoca els comicis.
b) L' elecció a diputats provincials, en què, si bé els primers anys es regeix pel mateix sistema, a partir de 1882, amb les reformes del govern Sagasta, es dóna el dret a votar a tots els ciutadans majors d' edat que saben llegir i escriure. Aquest fet permet una certa participació política als partits contraris tot i que la tupinada continua funcionant.
c) L' elecció municipal, a diferència de les altres, és d' una manipulació més difícil, i així veurem com a Mataró els liberals gairebé sempre hi tindran majoria encara que el govern sigui de signe conservador. De tota manera, el control governamental de l alcaldia, que és de designació directa, fa que amb consistoris majoritàriament liberals el batlle sigui conservador, cosa que duu a la polèmica i l' enfrontament continus.
Un anàlisi general de la realitat electoral de l'època no deixa de ser la descripció d' una ficció de resultats de la qual no són gaire susceptibles de ser presos com a símptoma de res més que la manipulació i l' exclusivisme polític a mans d' uns grups de poder molt concrets. Així, els quadres estadístics no donen de cap manera la mesura del poder de convocatòria de les forces polítiques, sinó que manifesten l' habilitat del partit de torn d' influir en els resultats per tota mena de mitjans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada