L'edat mitjana
Vers el segle III el món romà entrà en crisi i les vil·les del Maresme experimentaren un procés de concentració. Els temps visigòtics comportaren estralls continus i desorganització política i social. Les invasions sarraïnes anaren acompanyades de ràtzies i violència al llarg dels segles VII al X, i dugueren la ciutat d'Iluro gairebé a la desaparició. A Mataró es troben vestigis dels temps paleocristians: la planta d'una petita basílica adaptada en una edificació de la vil·la romana de Torre Llauder i unes sepultures descobertes al peu de la façana principal de l'esglesiola de Santa Maria.
Fins al segle X no s'esmenta la localitat en la documentació. Apareix anomenada com a Alarona, que és un topònim derivat evidentment d'Iluro, com ho són Oleron i Alora en altres poblacions del món romà conegudes també amb el mateix nom d'Iluro. Poc després, la parròquia és designada amb el nom de Civitas fracta o Civitate freta. Però no s'acaba ací la història dels topònims mataronins: a la fi del segle XI apareix el nom de Mataró per a designar el castell que és en un turó a llevant del terme, conegut també per castell o torre de Mata. Després (segle XII), el nom de Civitas fracta o freta simultanieja amb el de Mataró per a anomenar la parròquia, fins que a mitjan segle XIV solament queda aquest darrer, tant per a designar la parròquia com la vila.
Hom sap poca cosa de l'origen del Mataró medieval. En la documentació s'esmenta la vila rural de Valldeix l'any 949 i la de Mata el 989, però ací vila té el sentit de “conjunt territorial o veïnat format per masies més o menys escampades”. També s'anomenen alguns masos dels veïnats de Cirera i de Treià (aquest darrer ara d'Argentona), fet que coincideix amb la tendència comarcal a l'establiment humà a mig pendent de les serralades en aquelles èpoques. Però pels mateixos temps (1054) ja és esmentat també el temple de Santa Maria, potser una petita esglesiola romànica, aproximadament al mateix indret de l'església actual, en un replà, entre la riera del Pou (el Rierot), a llevant, i la de Cirera a ponent. Aquest temple tingué una important intervenció en la fixació del naixement de la vila a l'emplaçament actual: la sagrera de l'església donà lloc a edificacions a les seves proximitats que constituïren el nucli embrionari de la futura població.
Precisament el 1284 Jaume II donà autorització a l'infant Pere, casat amb Guilleuma de Montcada, senyora del castell de Mataró, per a poder celebrar al susdit lloc un mercat el dilluns de cada setmana. Al castell de Mataró pertanyien les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Aquest castell havia pertangut del segle XI al XIII, primer, a la casa de Castellbell i després a la de Montcada, sota la qual fou objecte de diverses transmissions i empenyoraments. Segons un capbreu fet poc després del 1369 —que fou quan adquirí el castell Pere de Màrgens, ciutadà de Barcelona—, ultra els drets de tipus personal, també posseïa aleshores un patrimoni de rendes senyorials sobre masos i propietats radicades al terme i en altres poblacions veïnes. Aquestes rendes eren a vegades infeudades amb la castlania del mateix castell. També s'aprofitava de drets com els que gravaven les barques dels pescadors, les taules del mercat, la corredoria, la contractació d'animals i forments a la plaça, la sal, la fusta, etc. , i percebia lloçols d'ordi per a la utilització de la ferreria i tenia la prioritat sobre els astors o falcons capturats al terme.
No cal dir que entre els drets senyorials no mancaven les càrregues de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l'eixorquia, la firma d'espoli, és a dir, els anomenats mals usos que feren adscriure el pagès mataroní a la gleva; la remença ja es coneixia a Mataró al principi del segle XIII. De tota manera, no tots els masos i altres propietats eren del castell, sinó que la propietat era bastant fraccionada, i els grans propietaris es trobaven entre les institucions eclesiàstiques i monàstiques, al costat dels cavallers i ciutadans.
Poc abans de la segona meitat del segle XIV el nucli urbà mataroní ja s'havia fet més homogeni, i rebé el nom de vila. En la documentació s'anomenen edificis a les proximitats de la plaça del mercat, de la sagrera, amb algun carrer incipient. Al final del mateix segle Mataró, conjuntament amb Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres (que integraven una unitat jurídica local coneguda per universitat del castell de Mataró), feren les primeres passes per a alliberar-se del jou feudal. Així, hom veu com aconseguiren de Joan I, el Caçador, permís per a reunir-se amb el propòsit d'imposar taxes per a aplegar recursos econòmics, i un privilegi, mitjançant el qual quedaren sota la seva protecció i empara (1391); potser la mort de Joan I no els permeté d'assolir més avantatges.
Bruniquer reporta que l'any 1401 Mataró ja havia obtingut el privilegi de carreratge de Barcelona, però de fet no fou fins cap al 1415 que es renovaren les gestions per a sostreure's a la jerarquia feudal. Aleshores, sembla que les relacions del propietari del castell amb els seus vassalls comportaven una gran tibantor. El 1419 Alfons IV signà a Sant Cugat del Vallès un privilegi de reincorporació de Mataró i les dues Llavaneres a la corona reial, després d'haver fet un donatiu previ de quatre mil florins. Amb aquest privilegi, ultra l'afranquiment, la Universitat del castell de Mataró adquirí la facultat de posseir un consell, amb quatre jurats, per al bon govern i l'administració de les tres viles. El 1424 Mataró era declarada carrer de Barcelona, amb tots els drets i obligacions inherents a aquesta classe de privilegis.
Però malgrat la concessió reial d'afranquiment, la castlania del castell de Mataró apareix uns quants anys més tard com a propietat de Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona, per la qual cosa les tres viles hagueren de fer un nou esforç per a adquirir-la l'any 1455 i posar-la sota el domini del comú i poder portar així a efecte la redempció de drets senyorials que gravaven molts masos del terme. La guerra contra Joan II féu arrenglerar Mataró, amb d'altres poblacions de la comarca, al costat de Barcelona com a carrer que n'era. Hom sap que el 1465 foren derrotats dos-cents homes que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per saquejar la vila. Un any abans, el mataroní Lluís Pou havia estat nomenat capità del Maresme pel rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal.
El mateix any 1464 foren fets poders per part de la Universitat de Mataró per a prestar jurament a l'esmentat monarca. Dissortadament, l'any 1471 Joan II lliurà Mataró, amb altres viles del Baix Maresme, a Pere Joan Ferrer, militar i ciutadà de Barcelona, i féu així cas omís de la promesa continguda en el privilegi d'Alfons IV de no separar-la mai de la corona reial. Pere Joan Ferrer es convertí d'aquesta manera, des del castell de Sant Vicenç o de Burriac, en senyor absolut de la comarca. Joan II encara augmentaria el seu poder en atorgar-li l'any 1475 la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls per a tota la baronia del Maresme. Però Mataró, ensems amb les altres poblacions sotmeses al jou feudal, realitzà els treballs necessaris per tal d'anul·lar la sobirania del castell de Burriac, per al qual objectiu tingué també el suport de Barcelona.
Però fins a la mort de Joan II no es pogué avançar cap a l'alliberament definitiu. El seu successor, Ferran II, fent-se ressò de la petició que li presentaren les parròquies sotmeses a Pere Joan Ferrer, signà a Toledo, el 1480, un nou privilegi en què disposava la seva reincorporació a la corona reial. Un any després, Mataró tornava a ser nomenat carrer de Barcelona. Ultra la guerra contra Joan II, Mataró també fou escenari del conflicte dels remences. L'any 1485, Pere Joan Sala, el capitost dels pagesos, atacà la vila i els seus defensors, refugiats a l'església, hagueren de rendir-se. Pocs dies més tard, Pere Joan Sala era derrotat a Llerona i així finia la guerra. Com a compensació dels danys soferts, Mataró rebé quaranta lliures per a l'obra de l'església. Cal remarcar, encara, que entre els síndics remences hi havia el mataroní Pere Joan Tria, que fou un dels condemnats a mort, encara que ulteriorment fou indultat.
Durant el segle XV la vila no s'havia desenvolupat gaire, encara que en la documentació s'anomenaven diversos carrers, com ara els d'en Bellot, d'en Pou, d'en Soler, de difícil localització, la Riera, el Torrent (el Rierot?) i la plaça i la placeta de l'església, que ens indiquen que el nucli primitiu s'anà engrandint i que l'acció urbanitzadora, partint de la rodalia de l'església i la plaça del mercat, s'adreçava també cap a la Riera, mantenint-se, però, a una relativa distància de la platja. Al final del mateix segle s'escometé l'obra de la construcció d'una nova església parroquial d'estil gòtic, de tres naus i campanar, per a suplantar tal vegada l'esglesiola romànica que devia haver-hi. Això dóna una idea de les necessitats del moment per part d'una vila en la qual, ultra la pagesia, es comptaven menestrals d'oficis i ocupacions diversos. Aleshores el transport per mar de llenya per al proveïment de Barcelona fet des de la platja mataronina era important, i en això la població es presenta a mitjan segle XV com el primer centre de la costa catalana dedicat a aquesta classe de tràfic. Ben segur que la llenya i la fusta procedien dels boscos propers de Dosrius i Canyamars.
* Enciclopèdia catalan
