Tots aquests privilegis resultaren vans com a conseqüència del desenllaç a què va arribar la guerra de Successió. El 1713 Mataró hagué de tornar a l'obediència de Felip V, i aleshores s'encetà una nova etapa de la seva història, caracteritzada per la repressió, l'allau de contribucions i de subsidis que la ciutat hagué de pagar.
No cal dir que el sistema tradicional de govern local fou abolit a Mataró, com a tot Catalunya, i que el consell desaparegué per a deixar pas a l'ajuntament d'encuny borbònic. Mataró, això no obstant, pogué conservar el privilegi de ciutat que li havia estat concedit per Felip V. És més, amb els decrets de Nova Planta, Mataró fou designada cap del corregiment del seu nom, la demarcació del qual abastava des de Montgat fins a l'exvegueria de Girona i comprenia la sotsvegueria del Vallès.
Dins aquesta jurisdicció corregimental es comprenien 102 poblacions, entre les quals figuraven Sabadell, Terrassa, Granollers, viles aleshores demogràficament molt per sota de Mataró. La nova etapa que s'obrí amb el nou ordre borbònic comportà una recuperació local lenta i progressiva de Mataró. El desenvolupament urbà del segle XVIII es féu sobre la base dels eixos dels camins d'accés a la ciutat. Hom continuà l'edificació als carrers d'Argentona i de Sant Josep i als encontorns. A fora del portal de Barcelona començà la urbanització de la plaça de Santa Anna i la Rambla, en direcció a Barcelona. També s'edificà al llarg del Camí Ral cap a llevant, i des d'aquesta mateixa via s'obriren nous carrers en direcció a mar.
Igualment s'obrà a fora del portal d'en Feliu, al llarg del Rierot, i a fora del portal de Valldeix, vers el convent de les Caputxines, el Camí Fondo, etc. Dins la caseria urbana s'aixecà el convent de les Caputxines (1741), l'hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, amb la seva església (1747), el col·legi de les Escoles Pies de Santa Anna i l'església (1789). Així mateix, el temple parroquial fou ampliat amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors, decorada amb pintures d'Antoni Viladomat (vers 1727-37).
Mataró era tingut al segle XVIII per una ciutat molt laboriosa. Els menestrals (blanquers, fusters, sastres, sabaters, corders, mestres de cases, serrallers, etc. ) hi eren nombrosos, seguits pels pescadors, mariners i jornalers. A llur costat figuraven els confiters, droguers, sucrers i argenters, que posseïen una certa força econòmica, ensems amb els corredors d'orella, els botiguers de teles, els negociants i els mercaders. Tampoc no hi mancava un petit estament nobiliari.
Entre les activitats manufactureres sobresortien els teixits, principalment els de seda (vels, velluts, etc. ) i de lli, com també la fabricació de puntes i blondes al coixí, la mitgeria de seda i de cotó i l'estampació d'indianes, tan estretament vinculada als teixits de cotó. D'altra banda, el conreu de la vinya i la producció vinícola excel·lien com al segle precedent. Segons el cadastre del 1757, la vinya era aleshores el conreu més estès al terme. L'horta, en canvi, hi ocupava poca superfície, però era patent l'esforç que es feia en la transformació dels terrenys en hortes i la prèvia captació i conducció de les aigües.
El 1786 Joseph Townsend s'admirà del conreu hortícola a Mataró i també de la fertilitat de la terra, i a la fi del segle el baró de Maldà remarcà, en un dels seus viatges, l'atractiu de les hortes mataronines, per l'abundància de l'aigua i de les verdures que s'hi produïen. Una tercera branca de l'economia setcentista fou la marítima. La posició de la ciutat ran de mar afavorí, sens dubte, el tràfic i el comerç mataroní. El 1739 s'afirmava que era el més important dels ports del Principat després del de Barcelona.
Això no obstant, cal reconèixer que, com al segle anterior, els comerciants barcelonins hi tenien molts interessos. Dels anys 1774 i 1775 i del 1776 tenim testimoniatges que revelen el moviment del tràfic marítim a Mataró. El gros principal d'aquest tràfic era amb Barcelona i altres llocs marítims del Principat. També hi havia relació amb França (port de Marsella) i Itàlia (port de Gènova), i amb d'altres llocs més llunyans, com Holanda, Nova Anglaterra, etc. Molts dels gèneres desembarcats a Mataró, procedents de l'estranger, anaven amb destinació a l'interior del país: Reus, Manresa, Solsona, Lleida, etc., però també a Valladolid, Guadalajara, Alcalá de Henares, Madrid i Toledo.
El port de Barcelona acabà absorbint d'una manera gradual aquest darrer tràfic, i la platja mataronina restà al final de segle només freqüentada pel cabotatge. Pescadors i mariners constituïen, doncs, un gremi important a Mataró. Precisament en promulgar-se, l'any 1752, la nova ordenació de les matrícules de mar, fou creada la Província de Marina de Mataró, amb una demarcació que arribava des de Montgat fins a Tossa.
Aquesta província havia d'ésser al segle XVIII la més important de les cinc en què es dividí el Principat pel nombre de matriculats que sempre enregistrà. La pesca es feia no tan sols a les mars locals, sinó fins i tot a les costes de Provença i de Ligúria, i també a la desembocadura del Guadiana, a Ayamonte, on els pescadors mataronins, formant companyies, es traslladaven anualment amb d'altres pescadors de la costa per Sant Pere i d'on retornaven per Pasqua. D'això es derivà la seva intervenció en la fundació de la població de La Higuerita (avui Isla Cristina, Huelva).
A partir de la primera alliberació de comerç amb el nou món, l'any 1765, foren molts els patrons mataronins que s'enrolaren en la carrera d'Amèrica, i al seu costat no pocs pilots, sobrecàrrecs i mariners. D'altra banda, els mariners locals no havien deixat de fer el transport indirecte de productes al nou món, és a dir, de portar-los fins a Cadis per a ser transbordats als vaixells de la travessia atlàntica.
Mataró també tingué escola de pilotatge, fundada el 1781; si bé deu anys més tard fou agregada a la que funcionava a Arenys de Mar, el 1798 s'aconseguí que retornés a la ciutat. Quant a la construcció naval, la confraria de Sant Elm adquirí l'any 1758 un gran espai de terreny davant mateix de la platja, entre els actuals carrers de Sant Antoni i de Balmes, on fou instal·lada la drassana local, molt activa durant tota la resta de segle en la construcció d'embarcacions de tràfic i de pesca. Amb tot això no és estrany, doncs, que les guerres entre Espanya i Anglaterra fossin nefastes per a l'economia mataronina, en quedar tallades les comunicacions atlàntiques, sobretot com ocorregué el 1796.
Aquest conflicte, que en acabar el segle encara durava, produí una crisi molt sentida a la ciutat, per la paralització de les activitats del comerç i de la manufactura, i per l'atur forçós que comportà. Per pal·liar aquest contratemps es formà a Mataró, l'any 1799, una junta de caritat, amb el propòsit de recaptar almoines d'una manera directa, o bé mitjançant l'organització de rifes, balls, representacions teatrals i altres entreteniments per tal d'aconseguir cabals per a ajudar els obrers sense feina i les famílies dels mariners que havien quedat blocats a Amèrica.
Els primers anys del segle XIX no foren pas gaire favorables a la ciutat, primer perquè continuava la guerra amb els anglesos —malgrat el parèntesi de la pau d'Amiens (1802)— i després per la invasió del nostre país per part dels exèrcits napoleònics (1808-14). Certament, el Corpus de l'any 1808 fou un dia memorable a Mataró pel fet d'haver-hi entrat a mata-degolla les tropes franceses del general Lechi, com a rèplica a l'oposició de què foren objecte pels mataronins, a l'entrada mateixa de la ciutat.
Deixant de banda aquest episodi, Mataró va romandre relativament al marge de la guerra, puix que durant els quatre primers anys de l'ocupació francesa només fou objecte d'unes poques incursions que hi feren els francesos de la guarnició de Barcelona per emportar-se'n queviures o imposar fortes contribucions.
Aquesta pau relativa permeté la continuació d'algunes activitats econòmiques a Mataró i fins i tot de realitzar operacions de comerç amb Amèrica, via Tarragona primer, i Cadis després, que permeteren d'obtenir argent mexicà tan necessari aleshores per a la resistència. Dissortadament, al principi del 1812 els napoleònics es fortificaren d'una manera permanent a Mataró, prop del convent dels caputxins, des d'on dominaven la ciutat, la qual tingueren d'aquesta manera sotmesa fins a l'acabament de la guerra. Però la pau no féu ressuscitar les antigues activitats del comerç atlàntic, pel fet que va coincidir amb la pèrdua dels mercats colonials que tant havien estimulat la producció local des de la liberalització del comerç amb Amèrica en temps de Carles III.
