Història de Mataró: El Mataró Modern

Pintura de Lluís Esplugues del 1872 que mostra la ciutat de Mataró des del mar.

A partir del segle XVI es produí a Mataró un creixement demogràfic destacable, gràcies a la seguretat que proporcionava la protecció defensiva de la vila, malgrat ser a la vora la mar. Entre els factors favorables a aquest progrés demogràfic, cal esmentar també la immigració de francesos que al llarg del segle afectà Catalunya i principalment el Maresme. La fundació l'any 1591 a Mataró d'una confraria dita dels francesos, sota l'advocació de sant Sebastià i sant Roc, és una mostra de l'arrelament a la vila per part dels treballadors del país veí.

En aquest segle s'edificà pels volts de Santa Maria i de la plaça del mercat, i sembla que en una primera etapa s'obriren el carrer d'Avall (avui d'en Pujol) a migdia i el Carrer Nou a tramuntana, i després el de Barcelona sota del primer i el de Bonaire a sobre del segon. L'acció urbanitzadora també traspassà la Riera, i així s'aixecaren cases al carrer del Monestir (Sant Josep) i al d'Argentona i, probablement, també al d'en Moles.

Entre les noves construccions de l'època cal esmentar el convent de Sant Josep de pares carmelitans, al carrer de Sant Josep o del Monestir; la capella de Sant Simó, al final de la riera de Valldeix, i l'acabament de les obres de construcció de l'església parroquial i del retaule major, la pintura del qual fou confiada als mestres Nicolau de Credença i Pere Nunyes. De la mateixa època és la creu de terme que el consell municipal resolgué l'any 1562 de fer semblant a la creu de Badalona. En canvi, per la banda de llevant, la construcció no prosperà gaire a causa, sens dubte, del desnivell que hi havia vers el Rierot.

Però la característica més remarcable del Mataró del segle XVI va ser la defensa de la vila, perquè la protecció dels pirates es féu molt més necessària, atesa la proximitat del nucli urbà a la mar. No bastava de muntar un servei de guaites i talaies a càrrec de deseners per a prevenir qualsevol temptativa de desembarcament de pirates barbarescs, sinó que calia prendre mesures més efectives. Per aquest motiu, els anys 1546-61, aproximadament, es dugué a terme l'obra de fortificació de l'església parroquial (amb troneres i ballesteres). Però aquesta defensa no fou considerada suficient i per aquest motiu s'emprengué l'obra d'encerclar totalment la vila amb una muralla. Si bé l'any 1569 el virrei concedí autorització per a dur-la endavant, els treballs toparen amb dificultats que posaren alguns propietaris de cases disconformes amb la traça que es donava al mur. Finalment, el virrei Fernando de Toledo ordenà, l'any 1579, que la muralla s'aixequés seguint el projecte d'un enginyer reial, J. de Setara, i d'aquesta manera les obres pogueren prosseguir sense entrebancs.

El clos ocupava una extensió d'unes 14 ha, amb un perímetre d'uns 1 450 m aproximadament (cal advertir que no tota aquesta extensió era ocupada per cases o per vies urbanes, sinó que hi havia patis, terrenys de conreu i espais buits que quedaven intramurs). Avui, malgrat que la muralla és destruïda en la seva major part o desfigurada per l'edificació, encara se'n pot seguir el traçat. Aquest mur anava des del portal de Barcelona, per la baixada de Santa Anna, cap a l'anomenada muralla d'en Titus, i prosseguia pel darrere de les cases del carrer de Barcelona cap al carrer de l'Hospital. En aquest indret encara es conserva una torre de defensa. A continuació tombava per les Espenyes fins a arribar a la baixada d'en Feliu, des d'on continuava per la Coma i s'adreçava cap a la Riera (tros anomenat muralla dels Genovesos), i d'ací, per la muralla de la Presó, tornava cap al portal de Barcelona pels llenços de muralla anomenats del Tigre i de Sant Llorenç.

Quedà fora de la muralla un petit conjunt d'edificacions al Pou d'Avall, aproximadament pels volts del carrer de l'Hospital i el començament del de Sant Pere, per tal com aquest indret queia molt a baix del replà on s'havia anat aixecant la caseria urbana des dels segles anteriors. La muralla tenia diversos portals d'accés; el principal era el portal de Barcelona, el qual posseïa dues torratxes i una capella i hi figuraven també, per acord de l'any 1586, “”les armes del Rey e de la vila”. Pel que fa a les activitats, els talls de menestrals revelen l'existència a Mataró d'una gamma d'oficis, com ara teixidors, bracers, rajolers, boters, calafats, paraires, boixadors, mariners, pescadors, pagesos, etc. La collita del vi sobresortia entre les activitats del camp, mentre que a la platja hi havia tràfic marítim.

En l'aspecte polític i administratiu cal esmentar la introducció, l'any 1519, per disposició de Carles V, del sistema insaculatori per a designar els càrrecs del municipi, la separació de Llavaneres, l'any 1543, de l'entitat local que des de tan antic formava amb Mataró, i la concessió que Felip II de Castella féu a la vila, l'any 1585, de poder nomenar síndic i de participar en les tasques de les Corts Generals de Catalunya. Durant el segle XVII Mataró va experimentar un creixement urbà i demogràfic que situà la població entre les primeres de Catalunya. El clos emmurallat es féu insuficient per a abastar aquesta expansió, i per tant l'edificació hagué d'estendre's extramurs, principalment al llarg del Camí Ral, a sota mateix de la muralla, tant en direcció a ponent com a llevant, i àdhuc s'estirà d'una manera perpendicular a la platja, de la qual sempre s'havia allunyat. Des del Camí Ral, doncs, foren aixecats els carrers de Sant Antoni, de Sant Joan i de Sant Pere.

La ruptura del cercle emmurallat també es produí en altres indrets de la població: als carrers de Sant Josep i d'Argentona, al Massevà i fora del portal de Valldeix. L'expansió urbana mataronina fou feta sobre la base d'una edificació de tipus extensiu, sense gens de relleu artístic ni monumental. Amb tot, es construïren dos nous convents, avui desapareguts, un de caputxins a l'indret del cementiri actual, i un altre de monges carmelitanes (actual plaça de les Tereses). Cal esmentar, també, la construcció de l'edifici de la Casa del Consell, començada l'any 1635 a la Riera, segons projecte de Jaume Vendrell, en el lloc on des de molt antic hi havia un petit hospital de pobres i la capella de Santa Magdalena. També es construïren uns molins fariners en el paratge avui conegut pels Molins, que funcionaven mitjançant l'aigua de les mines de la conca de Valldeix, degudament canalitzada.

* Enciclopèdia catalana