En el primer quart del segle XIX la filatura del cotó era a l'altura del teixit del lli i dels mitgers de teler; en canvi, no es veia l'antiga ocupació de la indústria sedera, tan característica del segle anterior. El 1821, a causa de la creixença que havia pres el nucli urbà en direcció a ponent, ja s'havia allargat el límit de Mataró fins a la mateixa riera d'Argentona, d'acord amb una permuta de terrenys que es féu amb aquesta població; però la rectificació seria anul·lada tres anys més tard amb la caiguda del règim liberal. La guerra anomenada dels Malcontents produí alguna inquietud a Mataró (1827), mentre que la crisi del 1835 provocà l'abandonament dels convents de caputxins i de carmelitans de la ciutat. Cinc anys després tornà a ser posada en vigor la rectificació dels límits amb Argentona, que havia restat suspesa. Aleshores es comptaven 65 fabricants de filats i de teixits, ultra molts mitgers i alguns fabricants de veles, però la major part era d'una capacitat econòmica i de producció molt limitada.
Això no obstant, la mecanització ja era en curs: cap al 1840 ja constava la presència d'una filatura moguda per la força del vapor a la ciutat; després, la mecanització també afectaria el teixit. La posició de Mataró ran de mar havia d'afavorir una vegada més la població en facilitar el transport per via marítima del carbó necessari per al funcionament d'aquella innovació tecnològica. Les xemeneies dels vapors donarien en endavant un aspecte singular a la localitat. Com a realitzacions del Mataró de l'època cal destacar l'obertura d'una escola de nàutica (1829), paral·lelament a la recuperació de la marina catalana, l'edificació del Teatre Principal (1832), al Carrer Nou, després seu del Foment Mataroní, l'aixecament d'un nou escorxador als Corrals (1834) i la construcció de la peixateria, d'estil neoclàssic, obra de Miquel Garriga (1841).
En l'ordre polític, destaca l'entrada a Mataró del general Prim, per a reprimir la versió local del moviment de la Jamància (1843), i la que hi feren els carlins cinc anys després. El creixement de la indústria tèxtil a Mataró fou paral·lel a l'expansió urbana i demogràfica. El cens del 1851 enregistrà 2 701 edificis a la ciutat. Madoz, pels mateixos temps (1847), remarca l'alineació regular de les vies urbanes dels ravals mataronins, el fàcil accés a la població des de ponent i el senyorial carrer de la Riera. L'edificació s'havia realitzat seguint les línies traçades al segle XVIII, i la tendència a construir s'accentuava aleshores per la banda de ponent, a les proximitats de la futura plaça de Cuba. Cal remarcar també el fet que, l'any 1848, fou inaugurat el primer tren d'Espanya, que unia Barcelona i Mataró, obra promoguda per Miquel Biada i Bunyol, un mataroní enriquit a Cuba.
D'altra banda, Madoz també consigna a Mataró deu filatures de cotó, set de les quals eren mogudes per la força del vapor, amb un total de 33 410 pues, i més de mil telers a la plana (aleshores només n'hi havia la meitat treballant); també esmenta l'existència de vint-i-un fabricants de lones i fa al·lusió al gènere de punt. Tot plegat contribuïa, doncs, a donar un caràcter marcadament manufacturer a la ciutat. Però això no era tot: entre d'altres activitats, la construcció naviliera també hi era activa des del 1850, en què Francesc Sagarra, un mestre d'aixa vilassanès, es féu càrrec de la mestrança mataronina; durant tot un decenni s'avararen a mar bastants bucs de noves embarcacions, algunes certament ben modernes (tipus clíper).
En canvi, l'agricultura local no passava per un bon moment, a causa de la plaga de l'oïdi que minorava molt els rendiments de les vinyes. Una innovació important fou la instal·lació de l'enllumenat de gas (1855). Al mateix temps cal remarcar la construcció del Col·legi de Catalunya (1855), anomenat també de Valldèmia, el convent de la Providència (1857), l'edifici de la presó, un dels primers del sistema semipanòptic, aixecat segons els plans d'Elies Rogent (1863), i la creació de la nova parròquia de Sant Josep, amb seu a l'església de Sant Josep de l'exconvent de pares carmelitans (1868).
La crisi industrial que es patí els anys 1864 i 1865, produïda per la manca de floca de cotó, la importació de la qual es feia difícil a causa de la guerra de Secessió americana, fou un avís del perill que corria la ciutat en recolzar la seva economia gairebé en una sola branca. D'altra banda, seguidament hi hagué un període prou inestable: la Revolució de Setembre —la Gloriosa— (1868), seguida per la monarquia d'Amadeu de Savoia (1870), la Primera República (1873), per a desembocar en la Restauració (1874). La tercera guerra Carlina causà a Mataró algunes alarmes més que no ho havien fet les anteriors. Els escamots del pretendent Carles VII entraren a la ciutat algunes vegades; hom recorda sobretot les que es feren pel portal de Valldeix (1873) i per l'Havana (1875). La por de les escomeses carlines donà peu a l'aixecament d'un cordó de fortificacions més o menys eventuals a l'entorn de la ciutat, amb torres, fortins, tanques espitllerades, etc. Tot això dificultava el desenvolupament urbà de la població. Dins el nucli urbà ja hi havia 17 413 persones (1877). Per aquest motiu, quan la guerra es va haver acabat, l'ajuntament va resoldre de posar a la pràctica un pla d'Eixample de la ciutat, projecte que elaboraren els mataronins Melcior de Palau, enginyer, i Emili Cabañes, arquitecte.
La trama de l'Eixample prengué la forma d'un heptàgon irregular, limitat per unes rondes com a terme de la urbanització projectada, excepte pel cantó de mar. Amb aquest pla també es donaren les directrius sobre els futurs equipaments i altres factors urbanístics, gràcies a les quals l'edificació pogué expandir-se d'una manera més racional.
Fins al final de segle foren aixecades moltes illes de cases d'edificació extensiva, en uns carrers rectilinis que caracteritzen el creixement urbà d'aquella època.
També s'inicià la construcció d'una xarxa de clavegueres moderna, segons el projecte tècnic del mataroní Josep Puig i Cadafalch (1894), per al sanejament de la població; la transformació de la Riera en bulevard (1890); l'aixecament d'un obelisc a la plaça de Santa Anna, per a commemorar els morts en defensa de Mataró durant la guerra del Francès i les institucions liberals (1891), i el rengle de parades de venda de la Plaça Gran (1892). Entre les construccions privades destaquen l'asil de les Germanetes dels Pobres (1874), el convent de les Benetes, als Genovesos (1889), la construcció d'un velòdrom (1893) i un parc al camí de la Geganta (1894). El 1895 fou inaugurat el servei telefònic, i el Cap d'Any del 1899 Mataró estrenà l'enllumenat públic elèctric.
La indústria manufacturera havia arrelat fortament a Mataró. Això quedà palès altra vegada en l'exposició d'indústries locals celebrada l'any 1865 a les aules del col·legi de Santa Anna, en la qual es destacà la producció tèxtil: percalines, mussolines, cotons, llanes, faixes d'estam, teixit per a lones i gèneres de punt. Aquesta darrera especialitat, que en principi havia quedat ressagada amb relació a la filatura i el teixit —malgrat la tradició dels mitgers de teler que sempre hi havia hagut a Mataró—, va rebre cap als anys setanta un bon impuls amb el perfeccionament dels telers circulars i la introducció del anomenats telers de bateria, i sobretot amb l'aplicació de la força del vapor per a moure tots aquests enginys mecànics.
Cap al 1889 ja es considerava que el gènere de punt superava, quant al nombre d'operaris, l'antiga indústria de la filatura i el teixit a la plana. Un aranzel proteccionista (1892) estimulà encara més aquest nou sector, i fou aleshores que moltes empreses s'equiparen amb maquinària moderna per a la fabricació de mitgeria minvada (telers cotton) i auxiliar (remalloses, gregues). Mentre el gènere de punt prenia aquest increment a la ciutat, hi minvava la vella indústria dels teixits i filats, perquè la força del vapor havia deixat de ser econòmica i hom preferia instal·lar-se a les conques fluvials a la recerca de la propulsió hidràulica. Al final del segle XIX eren poques les empreses d'aquest darrer sector que romanien obertes a Mataró, i encara la majoria de les que quedaven hagueren de tancar en començar el segle XX.
La guerra d'Ultramar (1895, guerra de Cuba; 1896, insurrecció de Filipines), amb el desastre final del 1898, que determinà la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, produí una crisi palpable a Mataró en el camp de la manufactura, que s'afegí a la desgràcia que per a l'agricultura havia representat la invasió de la fil·loxera (1888), per tal com arruïnà les vinyes i causà fortes pèrdues als colliters durant molt temps.
La fi del segle fou, doncs, poc afortunada a Mataró, i més si hom té present que ja feia algun temps que s'hi produïa un dèficit vegetatiu; la natalitat havia anat en descens i la mortalitat havia augmentat, fenomen que algú va atribuir, a l'època, a les deficients condicions sanitàries de la població i a determinades circumstàncies del treball fabril, especialment el de les dones i les criatures. Era l'altra cara del progrés industrial.
* Enciclopèdia catalana
