Un Mataró no tant llunyà

Les Santes 2011, valoració de les festes

2011-08-09T06:16:00.000-07:00

Mataró plora igual que el seu cel. Sovint es diu del dia d’avui, dia 30 de juliol, que és el més trist de l’any. La veritat és que ni que sigui pel ruixat d’aquesta tarda es pot ben dir que de Les Santes en queden els records i poca cosa més. Els domassos de l’Ajuntament o les restes de carretilla a les clavegueres, l’escenari muntat al Parc, algun cartell i mal de cap, peus i esperit són avui la reminiscència activa de la Festa Major de Mataró. I acabades Les Santes, pertoca de fer-ne valoració i posar notes.

10. Pirotècnia Tomás
La millor nota no pot ser per ningú més que per l’empresa encarregada del fabulós castell de focs del dia 27. L’empresa de Benicarló retornava a l’acte més seguit de Festa Major després del fracàs de la Igual l’any passat i ho va fer regalant a la ciutat el millor espectacle pirotècnic que es recorda de l’època moderna. Variat, altíssim de ritme i ben dotat de tro, la unanimitat amb la que es va aplaudir recorda l’absència de crítiques de la presentació del cartell de la Festa. Si s’hi afegeix el final de l’Escapada, el final de Matinades o altre cop la impressionant Tronada de final de festa, impera la renovació ipso facto de cara a l’any que ve. I els que calguin. L’empresa pirotècnica deixa segell a Les Santes com la banda de Gaianes ho va fer abans. Connexió Mataró-País Valencià, podria dir-se’n.

9. Dia 29 de juliol
Les xarxes socials van popularitzar el fet que a la ciutat se’ns devia un 29. I vaja quin un vam tenir. L’Anem a Tancar és massiu i entranyable i fa humanes les figures divines però de paper cartró. La Tronada és la perfecta crida perquè el Parc estigués ple com mai i si hi afegeixes que era divendres, que la Gira-sol estava d’aniversari –per molts anys, amics!– i les ganes, es pot dir que la gent va fer la festa per partida triple. “Celebrem aquest 29, el de l’any passat i el 26” deia un. Sense el més mínim problema es tancava la nit més tronera i s’entrava al maleït dia 30 amb una Albada amb xocolatada final. Nota molt alta per un dia al que sols li falta completar el ventall d’actes i que el primer del dia no sigui a un quart de vuit del vespre.

8. Torre de 9 amb folre i manilles
La van fer a casa, els Capgrossos. Tal com havien promès. Tal com proposaven als mataronins i maresmencs que altre cop com l’any passat van respondre i van tenyir de blau la Plaça de Santa Anna per fer de soca d’una torre de 9 amb folre i manilles que és la imatge de Les Santes d’enguany per antonomàsia. L’èxit de reeditar els galons de colla de gamma extra és castellerament majúscul però mataroninament el fet de fer espetegar la Festa d’entrada, el dia 24, va donar un impuls notable al creixent paper de la colla en la Festa. I al final de l’actuació, l’homenatge a la Mariona. Rodó, ajustat. Nota molt alta.

7. Rumba al mar
Quants anys feia que el bo de Rafalito Salazar maldava i movia fils per aconseguir el que enguany es va fer quasi a la pròrroga i de penal? El succedani de Sarau va tenir en el dit ‘Rumba al mar’ un aparador perfecte per la Mataró rumbera que es reivindica com a capital del gènere. L’estol de caps movent-se en compensació al joc de malucs era brutal al Callao i impressionava, igual que el poder de convocatòria, el repertori i tot el concert. Molt bon ambient i molt nivell dalt l’escenari amb ADN rumbero i mataroní. No es pot donar nota més alta per l’espectacle previ al mateix escenari. Si la rumba va excel·lir, el xou en castellà de bromes dolentes, homòfobes, racistes i passades de voltes és indigne de la programació santera.

6. El record a en Uanxo
Aquestes han estat unes Santes amb dedicatòria. Dedicatòria ben especial a Joan Fradera ‘Uanxo’, geganter i gran saberut de les festes, pilar fonamental de la recuperació festiva de Les Santes i pare de molts dels actes que ara semblen més antics que les suposades relíquies de les patrones. L’Alcalde Mora el va recordar a la Crida, igual que els “seus” geganters i en molts moments el seu record es va fer patent. Ara bé, en Uanxo no ha de ser una excepció a venerar sinó un exemple de dedicació obstinada, estima per la Festa i involucració en la seva organització. I sobretot, de lluita per la seva dignificació. Serà fent unes Santes cada cop més dignes, cuidant-ne tots els detalls, que realment se li farà homenatge. I hi ha feina per fer. N’hem tingut exemples, aquestes Santes. Una Festa que també ha enyorat un altre dels que les va impulsar de valent, en Quim Pons. Per ells dos, doncs.

5. Alcalde Mora.
Les primeres Santes de Joan Mora com Alcalde han suposat, com de fet ja va amb la cosa, la seva multiplicació estant a tot arreu i en tot moment. A Mora se l’ha vist lliurat del tot a la Festa, ballant i aplaudint amb radiant entusiasme i somriure i sempre és d’aplaudir l’esperit santero d’un Alcalde, com de fet era el seu predecessor però no Manel Mas, per posar un exemple. A Mora, però, se li ha notat la comprensible novatada en la Crida, per exemple, en què els nervis el van fer més declamar com un Rei Mag que no pas llegir el seu discurs. Mora també ha reactivat la polèmica en l’Anada a Ofici però aquí pertany una altra nota.

4. La música
Salvat a última hora, el concert de Festa Major va punxar en assistència però convèncer amb la dedicació d’uns Antònia Font que cal aplaudir que no vacil·lessin ni un segon tot i el plovisqueig insistent mentre tocaven. També van ser de nivell els concerts d’Anna Roig, de Gospel Sons, de la Big Band, etcètera. Però cal pensar si la música està degudament representada en la programació o cal fer una pensada perquè, per exemple i dit amb tots els respectes, tingui més concerts la Festa Major d’Argentona que la de Mataró. Per no parlar dels grups locals, als quals se'ls margina amb dos dies d'Escenari Obert quan hi ha molt més dies de programació orfe.

3. El Desvetllament.
Sembla que per fi la gent se n’ha adonat. Hi ha qui fa anys que ho preveia, altres que ho deien i fins i tot els que ara es desperten i proposen solucions tan maximalistes com inviables. El Desvetllament s’ha massificat però aquest no és el problema sinó un component més. Hi van joves d’arreu i és natural i no es pot frenar però el quid de la qüestió està en entendre què és l’acte, quin és el seu ritual i quina la seva lògica litúrgica. I respectar-la. Abocant-hi esforços, els que calgui, perquè és l’acte amb el que cal tenir més cura. I a partir d’aquí com que el deliberar amb el colze a la barra o el mòbil a la mà és esport nacional s’ha dit de tot, fins i tot proposat canviar d’ubicació, quelcom que trencaria la lògica de l’acte. És tan fàcil com que els mataronins entenguin el respecte com a norma i que es lliurin amb naturalitat a l’eufòria desfermada d’acompanyar els Gegants Riera avall. I els que vulguin un lloc amb festa per fer-ho “botellón” doncs són igual de respectables i tenen els mateixos drets. Per tant caldrà obrir el Parc abans i que hi vagin i programar música i barres a la platja, que ja de per si està plena. Però s’ha d’actuar fent imperar el respecte més que el civisme. Al No n’hi ha prou la gent va molt més del revés i les figures es respecten. No costa tant.

2. Model esgotat.
Ara que de cop es torna a parlar de Santes i que en espera tornar de vacances sembla que hi ha gent amb ganes de tornar a fer bullir l’olla, és més necessari que mai de fer un ‘reset’ en el model d’organització de la Festa Major. El regidor Martínez té uns deures clars i 359 dies per fer-los. O ens creiem que la participació ha de ser nervi i es tornen a assentar bases per vehicular la passió demostrada que tenen els mataronines per Les Santes cap a una incidència el programa i el model festiu o s’acaba la pantomima d’una comissió de la que se n’ha perpetrat la mort per defalliment. A partir de l’1 de setembre parlem-ne. I si cal ens hi tornem a posar tots plegats, d’aquí, d’allà i de més enllà. Com era allò de “fem-ne Festa Major”?

1. La pluja del 26
El juliol més estrany encara ha respectat prou Les Santes, amb l’excepció dolorosa del dia 26 de juliol quan la Postal de Gegants es va fer indoor i en un garatge, no hi va haver Correguspira amb la dimensió que es mereix –l’acte del 28, pecatta minuta– i sobretot no hi va haver ball de Festa Major. Ignorant, desconec si costa un ronyó cobrir l’escenari del Parc per tal que quan a l’hora de començar ja no plovia, de gust que els santeros s’hi haurien enfangat. Però aquí el que és de poc i mal rebut no és ja la inexistència d’un pla B, que també, el greu és que hagi passat un any des del 29 de juliol del 2010 al 26 d’enguany i absolutament res s’hagi canviat o intentat canviar. Ni la comunicació de la suspensió dels actes, ni les alternatives, ni res. Ja que mai plovia per Santes però ara els xàfecs també volen fer Festa Major, caldrà estudiar el que faci falta. I si no sempre quedaran els locals que van obrir per la ciutat. Amb tolerància municipal, al papa el que és del papa.

0. Felip Puig i els Mossos
La pitjor nota sols pot ser pel lamentable espectacle que va derivar de la decisió de convidar Felip Puig a l’Anada a Ofici. L’any que es complia una dècada de l’episodi del pastís de nata i després que els darrers temps no hi hagués policia en l’acte més summament protocolari i ritual de la Festa Major, la decisió de fer públic quatre dies abans que el Conseller d’Interior aniria a Ofici –ni quan va venir al President Pujol es va fer un anunci pompós com aquest– va crear un caldo de cultiu que va acabar per carregar-se un acte molt estimat. La imatge dels Mossos d’Esquadra de la Brigada Mòbil, no sols sense la identificació preventiva sinó a més amb passamuntanyes, com si anessin a la guerra, obstruint el pas de figures com l’Àliga o la Momerota o vexant una periodista d'aquesta casa, mereix el més contundent dels suspensos. Un episodi lamentable pel que caldrien explicacions i disculpes.

La proclamació de la República a Mataró: cinc dies molt moguts

2011-04-12T02:17:00.000-07:00

El diumenge 12 d’abril de 1931, avui fa 80 anys, es van celebrar eleccions municipals arreu del país, que van esdevenir plebiscitàries ja que van propiciar la victòria dels partidaris de restaurar la Segona República i la caiguda de la Monarquia. A les eleccions municipals del dia 12 totes les forces republicanes presents a Mataró (Centre Republicà Federal –adherit a ERC–, l’Agrupació Socialista de Mataró –afiliada al PSOE–, i Acció Catalana Republicana) s’uniren sota la candidatura de Coalició Republicano Socialista. El sindicat anarquista CNT li va donar suport implícit. Els treballadors anirien a votar en massa. Davant d’aquesta coalició hi havia la Candidatura Administrativa, de caire conservador.

Les eleccions del diumenge dia 12 es van celebrar amb una relativa normalitat a Mataró. De les setze seccions electorals la coalició d’esquerres guanyà en 15 i de forma aclaparadora, que en escons van ser 17 per a les esquerres i 9 per a la dreta.

El dia 14 el Govern Provisional espanyol proclamaria la Segona República. A la tarda d’aquest dia i en un clima d’efervescència revolucionària els regidors elegits van anar a l’Ajuntament i van prendre possessió dels escons, van proclamar la República Catalana i van constituir-se en Comitè Revolucionari. Foren penjades les banderes republicana i catalana. Un bust del rei Alfons XIII fou llençat des del balcó al carrer. La Banda municipal interpretà La Marsellesa, Els Segadors i finalment La Internacional. El Regiment d’Artilleria de Mataró –segons Joaquim Llovet– fou el primer d’adherir-se a l’esmentada proclamació i d’acatar la sobirania nacional. El dimecres dia 15 els obrers abandonen les fàbriques i una multitud es concentra davant l’Ajuntament a fi de seguir l’actualitat dels fets. Aquest mateix dia l’alcalde de Mataró envia un comunicat al president del govern provisional on diu: "Tinc l’honor d’assabentar a V.E. que en aqueixa població fou ahir tarda proclamada la República de Catalunya amb tot entusiasme i sense el menor incident desagradable enarborant-se la bandera de la República i de Catalunya".

A la nit es reuniren els regidors electes de la Coalició Republicano-Socialista, amb sessió extraordinària d’Ajuntament, on van elegir-se alcalde interí Josep Abril i Argemí; primer tinent d’alcalde, Joaquim Cabanyes i Barba; segon tinent, Jaume Comas i Jo; tercer tinent, Jaume Recoder i Esquerra; quart tinent, Francesc Rossetti i Sánchez, i cinquè tinent, Francesc Anglas i Sarlat, que van constituir el Comitè Provisional Republicà de la ciutat.

Els regidors de la coalició conservadora Candidatura Administrativa, a causa del clima advers existent, no van prendre possessió dels seus càrrecs i van ser bandejats del govern municipal.

Extracte:
- Diari Capgros.com

Can Marfà obrirà a finals d’any com a Museu del Gènere de Punt

2011-03-29T10:05:00.000-07:00

Mataró tindrà a finals d’any les primeres mostres del futur Museu del Gènere de Punt, a la nau petita de l’emblemàtica fàbrica de Can Marfà. Un conveni signat dilluns a quatre mans; Ajuntament, IMAC, Fundació Jaume Vilaseca i Caixa Laietana ha de donar pas a la creació d’una Fundació que gestioni el futur equipament que acollirà la que Baron defineix com “una col·lecció de maquinària sensacional, la millor d’Espanya”. Un cop les obres s’hagin finiquitat es traslladarà a Can Marfà la maquinària custodiada fins ara a la Vilaseca. L’obertura del futur Museu serà per fases i es treballa per anar-lo completant i modernitzant fins a aconseguir un discurs museístic que el converteixi en referent estatal. El Museu del Gènere de Punt és una de les tres puntes de llança que l’IMAC contempla per al futur Museu de la Ciutat a Can Marfà –encara sine die– juntament amb les col·leccions de l’Iluro Romana i de la dita ‘Ciutat Mediterrània’, ja visitables a Can Serra.

El conveni signat implica les parts a aconseguir que reeixeixi el projecte de Museu. “Em sento com el corredor de marató que duu 40 quilòmetres i li queden els dos més difícils”, explica Pere Vilaseca, president de la Fundació que no va amagar que la gestació del conveni han estat “unes negociacions no sempre fàcils i exigents”. Vilaseca, que va voler tenir un record pels enyorats Jaume Vilaseca i Josep Maria Bellavista, va mostrar-se il·lusionat amb el projecte. Joan Antoni Baron va assegurar que espera que la Generalitat se sumi a la Fundació, “el Conseller Mascarell hi va mostrar predisposició, sabem de la difícil situació pressupostària però creiem que el projecte val la pena”.

Un Museu viu i per fases

Josep Ibern, director general de Caixa Laietana ho va explicitar: “No volem un Museu inamovible estàtic sinó un de viu, que la gent visiti més d’una vegada”. El projecte museístic serà, doncs, ambiciós però sempre “condicionat a les situacions pressupostàries que sabem que són difícils”, va dir Joan Antoni Baron. En tot cas es té clara la prioritat de les parts per anticipar l’obertura per fases ja a finals d’aquest 2011, perquè el que ara es pot veure exposat a la Fundació Vilaseca es trobi a Can Marfà. “Volem que la gent entengui el que era una fàbrica tèxtil en tot el seu procés, per entendre una part essencial de la història de Mataró”, va dir Baron.

Font: Tot Mataró

Una part més de la història del Parc Central: La plaça de toros

2011-02-19T03:25:00.000-08:00

Dins el projecte inicial del parc recreatiu la plaça de toros és un dels elements més característics. Tenia una zona de palcos amb cinc-centes cadires, "chiqueros", quadra, corrals, la infermeria i fins i tot una capella on preparar-se espiritualment abans de la feina suprema. Per les Santes de 1894 és quan obra la plaça de toros, situada al costat del Parc, i el dia 27 de juliol a les quatre i mitja de la tarda té lloc la "Gran Corrida de Toros de Muerte", en la que s'havien d'enllestir sis animals sevillans de la ganadería de José Maria Cámara. El "diestro" executor va ser el cordovès Rafael Guerra alies "Guerrita", de gran renom. L'entrada costava de 3 a 10 pts., i una banda de músics donava el to de la festa. Coneixem el nom d'altres toreros que hi actuen en temporades successives són: "Minuto", "Faico", "Gallo", "Nene" i "Colón", i en una ocasió també surten unes "señoritas toreras".

Ramon Salas a les seves memòries de joventut explica: Tinc memòria, una mica borrosa, que el meu pare va endur-se'm un dia a veure una "corrida de toros", en la qual actuaven el "Gallo" i el "Minuto". La gent comentava la valentia d'aquest últim, que va veure's obligat a matar més braus dels que li pertocaven, per haver rebut l' altre un varetazo. (...) Hi va haver una ocasió que per motius que ignoro va produir-se a la plaça un gran aldarull, i una bona part del públic va envaïr el "ruedo" i va treure un "toro" fora del torín, arrossegant-lo pels carrers fins deixar-lo a l'Hospital(...) Finalment el torín va convertir-se en un bon lloc per representar-hi algunes moixigangues, com una paròdia de la guerra de l'Àfrica, que recordo perfectament, en la qual s'havia disposat que el "ruedo" aparegués sembrat de "chumberas" i amb tendes de campanya per la tropa espanyola, que sostenia un combat amb els moros (...). També vaig tenir ocasió de presenciar en el nostre torín algun espectacle de circ, on els corresponents exercicis gimnàstics i eqüestres tenien gran visualitat".

De fet les "corrides" no varen arrelar, els darrers temps hi anava poca gent i la qualitat de l' espectacle era mínima. I amb la fallida de la societat que ho regentava la plaça va tancar, i el mes de maig de 1905 l' enderroquen. Això dels toros a Mataró mai no ha tingut massa públic, i quan els anys seixanta del segle dinou hi ha intents de fer "corrides", la gent protesta i la premsa local felicita la ciutat de Castelló de la Plana per haver derruït la plaça de toros i construït cases al seu lloc. Sabem, però, que l' anys 1833 amb motiu de les festes del jurament d' Isabel II, una empresa particular fa algunes "corrides" en un toril de fusta traslladat per mar des de Tortosa.

El passat segle XX (la història de Mataró en 6 post)

2011-02-08T02:51:00.000-08:00

Al començament del segle XX es produïren certament uns quants anys d'estancament demogràfic a Mataró, potser com a conseqüència de les circumstàncies al·ludides anteriorment. Aquests anys foren de reconversió d'una part de la indústria bàsica local, el gènere de punt, mitjançant l'adopció de telers de teixir més moderns i de més producció i d'altres per a la fabricació de mitgeria sense costura, cosa que permeté d'orientar la venda cap a nous mercats, amb l'intent de superar el marasme. El tissatge a la plana hi acabà desapareixent, i la filatura, reduïda a una sola empresa o a seccions complementàries de les fàbriques de la malla més grans.

La crisi subsegüent fou provocada per la contracció de la demanda a causa del descens de les comandes procedents d'Amèrica i Filipines. Les fàbriques arribaren a treballar a la meitat de la capacitat productiva, cosa que encaria la producció i impedia de poder competir en els mercats internacionals. Tanmateix, algunes indústries de punt continuaven treballant, i fins i tot se n'obrien de noves, sobretot petites indústries. Una segona exposició d'indústries locals, celebrada el 1911, demostrà el recobrament de la indústria bàsica mataronina en aquells moments crítics.

Pel que fa a l'agricultura, malgrat la repoblació que es féu de les vinyes amb ceps americans, més resistents a les malures, no foren recuperades les superfícies d'abans, de manera que cap al 1906 la vinya només ocupava unes 400 ha, és a dir, la meitat de les que posseïa a mitjan segle anterior. En canvi, s'activà aleshores el conreu de la patata al regadiu, que s'havia incrementat progressivament des del darrer quart del segle anterior, amb vista als mercats de Perpinyà i de Montpeller.

Cal fer referència, també, a la pesca, ja que encara al principi del segle XX hi havia a la platja mataronina poc més d'un centenar de barques, entre les del bou, les sardinaleres i les nanseres, ultra altres embarcacions menors. La conflagració de 1914-18 trobà la indústria bàsica mataronina preparada per a fer cara a una gran demanda de manufacturats. Es quintuplicà la producció, s'augmentaren els preus, i les 40 fàbriques de punt que hi havia, amb 12 000 obrers, treballaven al màxim rendiment. L'èxit econòmic s'aprofità per a electrificar les indústries, que anaven fins aleshores amb motors de vapor i gas (1916-19).

Però en acabar el conflicte es produí una davallada radical de les comandes, que va provocar el tancament de diverses fàbriques tèxtils, però també de la de gas, de la que fabricava bombetes, etc. Gràcies, però, a la capacitat d'adaptació de la indústria de la malla i a un cert augment del consum interior, el gènere de punt pogué superar el moment advers. Al seu torn, l'agricultura funcionava a ple rendiment gràcies a l'exportació de la patata primerenca, de l'enciam i del pèsol, i la producció d'altres hortalisses per a l'abastament dels mercats barcelonins.

Dins aquest període dels trenta primers anys del segle XX l'expandiment urbà no fou pas gaire notable a Mataró. L'empenta presa després de l'aprovació del pla de l'Eixample havia minvat molt durant el primer decenni d'aquest període. Cap als anys vint es portà a terme alguna activitat urbanitzadora a la part de ponent, a les rondes d'Alfons XII i de Prim, indret on la Caixa d'Estalvis de Mataró va construir el Grup Goya d'estatges econòmics (1926).

Dins el sector públic es produïren durant el mateix període algunes innovacions, com ara la construcció de la nova estació de tren al final del carrer de Churruca (1905); la desprivatització del parc, amb la qual cosa la ciutat pogué disposar d'un bon espai d'esbarjo (1909); la construcció d'un escorxador de grans proporcions a llevant de la població (1915); l'inici de les obres del desviament de la riera de Cirera, menant-la cap a la de Valldeix (1916), cosa que havia de resoldre el problema de la invasió del centre de la ciutat per les aigües torrencials.

La Rambla fou convertida en bulevard (1928), i canvià, així, la característica típica d'aquest passeig. També en aquesta època s'instal·là la línia de tramvia de Mataró a Argentona (1928). Després del 1930 el creixement de Mataró restà una altra vegada estacionat. El gènere de punt patí les conseqüències de la recessió econòmica mundial del 1929.

En la dècada dels trenta es produïren algunes innovacions urbanístiques, com ara l'obertura de la ronda d'Alfons el Savi i la del Camí de la Geganta, amb el consegüent trasllat del camp de futbol (1935), la inauguració del mercat de la plaça de Cuba (1936) i de l'institut de segon ensenyament (1934). Per contra, amb els fets de juliol del 1936 es produïren destruccions a les esglésies, capelles i edificis conventuals, que comportaren la desaparició de part del patrimoni artístic i arqueològic i, en algun cas, dels mateixos edificis.

La Segona Guerra Mundial no presentà una conjuntura favorable a la indústria bàsica local, com ho havia fet la Primera. Les circumstàncies foren diferents, i es patí de la manca de primeres matèries. Però aquest mateix factor, unit a l'exhauriment d'estocs de manufacturats consegüent a la postguerra espanyola, esperonà la instal·lació de noves indústries de la malla, que treballaven exclusivament per al mercat interior, una època certament extensiva per a l'obrer mataroní.

L'any 1959 hi havia 150 fàbriques de gènere de punt que ocupaven 7 500 persones, i 150 tallers artesans amb 700 obrers. Al seu torn, l'agricultura es veié esperonada per la manca de subsistències, i així foren ampliades les zones de conreu. El 1945 al terme ja hi havia 453 ha dedicades a regadiu. La collita de la patata tampoc no pogué ser objecte d'exportació; s'adoptaren aleshores llavors de més rendiment per tal d'assolir grans collites (12 300 t mètriques el 1944).

Pel que fa al creixement urbanístic del municipi, a la meitat dels anys quaranta s'iniciaren les primeres edificacions fora de la zona urbana. Així, el 1942 ja s'havia detectat la construcció anàrquica d'alguns habitatges unifamiliars a Cerdanyola, a poca distància de la ciutat. Cinc anys després, els grups d'habitatges dels Molins i de Cabanelles i les urbanitzacions de la Caixa d'Estalvis de Mataró (la ciutat jardí i construccions en terrenys annexos) portaren també l'acció edificadora a fora de les rondes.

L'edificació a Cerdanyola rebé un fort impuls en parcel·lar-se, l'any 1952, una bona part dels seus terrenys. Ràpidament hi sorgí un barri de cases, moltes de les quals foren construïdes pels mateixos propietaris —o hi ajudaren—, nouvinguts a la ciutat.

La construcció també s'estengué per la part meridional de la carretera d'Argentona, i el veral reclamà aviat la creació d'una parròquia, sota l'advocació de Maria Auxiliadora (1955). Però el creixement urbà allunyat de les rondes no es concretà exclusivament a Cerdanyola, sinó que poc després s'anà estenent a la perifèria de la ciutat, al Miró (Cirera), els Molins, Vistalegre, en terrenys ocupats per vinyes, garrofers i conreus de secà.

A la iniciativa privada se sumà l'oficial, que aixecà alguns blocs prop de la riera de Sant Simó i de l'escorxador municipal. Dintre les innovacions urbanes, l'any 1957 es realitzà el desviament de la carretera N-II, que fins aleshores passava pel Camí Ral i creava molts problemes de circulació; el nou traçat ressegueix la franja costanera. Alhora fou rectificat el traçat de la línia del tren, que s'acostà més cap a mar, la qual cosa complicà l'aspiració mataronina d'aconseguir un bon passeig marítim. En la dècada següent el moviment a l'alça es disparà i, amb ell, es produí el boom constructiu, al mateix temps que s'entrà en una conjuntura favorable per a la indústria bàsica local, el gènere de punt.

La trama de l'Eixample encara s'atapeïa, però també s'obriren noves zones d'edificació més enllà de les rondes, separades del nucli tradicional de la ciutat. La recerca de terrenys econòmics esperonà l'acció urbanitzadora a Rocafonda, el Palau, Peramàs i la Llàntia. L'edificació no es limità a habitatges unifamiliars, sinó que en molts casos s'orientà cap a l'aixecament de grans blocs d'habitatges que densificaren les zones i crearen molts problemes de serveis i d'equipaments públics.

És testimoni d'aquest increment urbanístic i demogràfic la creació l'any 1965 de quatre parròquies a la perifèria de la població: la de la Mare de Déu de Montserrat, a ponent; la de la Sagrada Família, a Cirera; la de la Mare de Déu de l'Esperança, als Molins, i la de Sant Simó, a llevant. L'extensió que va adquirir l'edificació fora de les rondes obligà a la instal·lació de la primera línia d'autobusos per al servei dels barris (1965).

Encara aquest mateix any s'urbanitzà l'avinguda de Recoder, en terrenys de l'excaserna d'artilleria, que esdevingué un veritable raval d'edificació intensiva. Quatre anys després la iniciativa oficial va promoure la urbanització Espartero (avui de Torre Llauder), a ponent de la població, malgrat que la construcció d'habitatges no es va realitzar fins alguns anys després.

Aquella mateixa època (1969) fou inaugurada l'autopista de Montgat a Mataró, la primera de peatge de l'Estat espanyol, que obrí una comunicació ràpida i eficaç amb Barcelona. L'acció urbanitzadora ha mirat de posar remei a les conseqüències de l'explosió constructiva a les barriades i de descongestionar les zones més densificades, mitjançant l'adequació d'espais verds.

Així, l'any 1976 ja fou inaugurada la plaça de Cehegín al veïnat de Cerdanyola; en aquell moment eren en construcció al mateix paratge les places de Rafael Casanova, Mediterrània i de Catalunya i el parc de Puig i Cadafalch, i a llevant el petit parc del Palau, que foren inaugurats els anys successius. També han estat construïdes zones enjardinades als verals perifèrics, i s'ha treballat per al millorament en equipaments i serveis, per exemple amb l'adquisició dels immobles de les Esmandies, Can Marfà i Can Noè (1981), entre d'altres, i per a l'endegament de la xarxa viària a fi de facilitar les comunicacions entre les mateixes barriades i entre aquestes i el nucli tradicional de la ciutat.

Amb motiu de la demanda dels darrers anys, s'han endegat diversos polígons industrials (Balançó i Boter, Mata-Rocafonda, Pla d'en Boet, Cirera Industrial) i noves zones residencials a l'entorn de Vistalegre, l'antiga fàbrica de gas, la ronda exterior, etc.

El Mataró que no existeix

2011-01-20T09:35:00.000-08:00

“Són les imatges d’un Mataró que ja no existeix.”

Així va definir l’alcalde, Joan Antoni Baron, la col·lecció de fotografies que el seu autor, Josep-Lluís Pérez Reus, ha decidit donar al consistori. Un seguit d’imatges en blanc i negre, datades en la seva majoria entre 1963 i 1966, que mostren indrets i edificis de la capital del Maresme sovint difícils de reconèixer més de quaranta anys més tard. La Riera, la Plaça dels Ninots (l’actual plaça de l’Ajuntament), el mercat de la plaça Gran o la façana de Santa Maria encara amb el jou i les fletxes de la Falange són només alguns dels elements que el fotògraf Pérez Reus va retratar amb la seva càmera. Construccions desaparegudes o bé indrets que han canviat significativament amb el pas dels anys.

La donació es va acceptar formalment en el Ple d’octubre de 2010 pel valor com a document gràfic, i es va formalitzar divendres passat, dia 14, en un acte amb l’alcalde i el propi fotògraf. L’Ajuntament integrarà la col·lecció d’instantànies a l’Arxiu Municipal de Mataró perquè pugui fer les activitats de divulgació, seguretat i conservació.

Imatge: Mercat de la Plaça Gran

extracte: Capgros.com

Can Llauder

2011-01-07T04:21:00.000-08:00

La Vil·la romana de Can Llauder que és una vil·la romana que es troba a Mataró (El Maresme). És de la primera època imperial (segle I aC) i remodelada als inicis del segle III dC, època de màxima plenitud, a la qual pertany la rica decoració a base de mosaics i marbres, amb restes d'estucs i pintures. Per les seves característiques devia ser la residència d'un ric propietari.[1] Probablement era la residència de la seva família i els seus esclaus. Una inscripció trobada el relaciona amb Caius Marius Aemilianus fill de Lucius de la tribu Aniensis barcelonès immune, aristòcrata de Barcino, amb propietats a Iluro (Mataró). La vil·la va ser utilitzada fins l'alta edat mitjana.

Va ser descoberta en 1961, però es tenien indicis de restes arqueològics a la zona des del segle XVIII. Per això l'any 1964 va ser declarat Monument Històric Artístic d'Interès Nacional i posteriorment Bé Cultural d'Interès Nacional. Tot i així sembla que en els treballs d'urbanització de la zona, l'any 1970, es destruí una part de la vil·la, en enderrocar-se la torre Llauder, del segle XVIII. Al recinte es conserva l'escut d'armes de la porta principal de Torre Llauder.

La part que es conserva es composa d'una zona residencial, on es troben les sales nobles, situades al voltant de l'atri (atrium).

La zona residencial de la vil·la consistia en les estances o sales que es troben al voltant de l'atri o impluvium. Són les més ben conservades i es troben pavimentades amb mosaics amb motius geomètrics i vegetals. Es dedicaven a la recepció de visites, al treball, com despatx o arxiu i al descans.

El sector residencial de la vil·la està datat al segle I dC. Els mosaics són del segle II dC.

L'absis de la sala 2 va ser afegit amb posterioritat, al segle IV dC, en reconvertir-se la sala en basílica paleo-cristiana.

1 Atrium
2 - 8 Sales (segle I dC)
2 Basílica paleocristiana (segle IV dC)
6 Fauces (passadís, no numerat, situat entre les sales 5 i 7)
9 Peristil
10 Hortus (jardí)
14 Frigidarium
15 Tepidarium
16 Caldarium
17 Habitació de servei
18 Clavegueres
19 Habitació de servei
20 Latrinae

L'atri de la casa romana s'utilitzava com a rebedor, per limitar l'accés de les visites a les estances privades. Es tractava d'un porxo rectangular al voltant d'un dipòsit on es recollia l'aigua de la pluja (impluvium).

Els banys (balneae) disposaven de tres zones: la zona calenta o caldarium, la zona tèbia o tepidarium i la zona freda o frigidarium. Es trobaven al costat de les latrines per aprofitar les clavegueres i al costat de la cuina per aprofitar l'escalfor dels forns, així com escalfaven la resta de la zona residencial.

Les latrines (letrinae) es troben al costat dels banys. Eren comunitàries i disposaven d'un rentamans. Es trobaven just a sobre de les clavegueres que evacuaven l'aigua dels banys i de les latrines.

El porxo o peristil (peristylum) separava la zona residencial del pati enjardinat que proporcionava una zona verda privada, al que actualment continuen els treballs arqueològics.

A sota de les habitacions s'ha trobat quatre forns de ceràmica, de la segona meitat del segle I aC, on es devien fabricar les àmfores per vendre el vi que es produïa a la propietat. A la vil·la també s'hi han trobat part de tres escultures i una llosa amb inscripcions referents a Caius Marius Aemilianus, propietari de la vil·la i llànties, entre altres objectes que es troben al Museu de Mataró, i també se n'han perdut molts que estan descrits en diverses obres, amb anterioritat al tancat del clos.

La història del Centre Natació Mataró

2010-12-28T09:41:00.001-08:00

El Centre Natació Mataró neix el 1932, erigint-se en continuador del Club Natació Mataró (1920-1929) i la secció de natació del Club Gimnàstic Mataroní (1930-1932). Les primeres oficines queden emplaçades al mític Bar Canaletes. L’entitat pren aviat una notable expansió i, al cap d’un mes de la seva constitució, el nombre de socis arriba a 60, amb quotes de 18 pessetes l’any per a socis majors de 14 anys, 6 pessetes l’any per als menors de 14 anys i senyoretes. Per als mesos de maig a setembre, la quota d’entrada és de 5 pessetes. El dibuixant Isidre Ribas s’encarrega de dissenyar l’escut que encara és vigent avui en dia. La primera Junta Directiva la presideix Joan Gomis.

El 1933, el CN Mataró fa un gran salt endavant adquirint els Banys Nous, abans Banys de la Verge del Carme, administrats fins a la data per Mossèn Andreu. A partir d’aquí es cursa la sol.licitud d’ingrés oficial a la Federació Catalana de Natació. El mateix any, el Centre aconsegueix organitzar la primera competició oficial, el campionat de Catalunya 2.000m mar, i obté permís per jugar els partits de waterpolo de campionat... al mar, davant dels Banys Nous. De 1934 data igualment el crit de guerra que els jugadors de waterpolo exclamen abans dels partits:

“O tu em pentines o jo et pentinaré  Nata, Nata, Nata,  Tomba l’arengada,  Després d’aquesta una altra  Nata, Nata, Nata”

El somni d’una piscina

El 1935 hi ha el primer intent de construir una piscina . Es realitzen els treballs preparatoris i fins i tot s’exposen els plànols i la maqueta de la piscina projectada a la Fira Comercial. L’època, però, està marcada per les alteracions político-socials i un grup de socis es nega a pagar la quota extraordinària per dur el projecte a la realitat. El problema acaba amb el 40% dels socis expulsats del Centre i els plànols de la piscina al calaix.

L’últim acte públic del CN Mataró abans de la Guerra Civil és un festival entre l’entitat mataronina i el CN Manresa. Després, hem d’esperar fins a l’11 de novembre del 1939. A la “Hoja Oficial” es publica la notícia de la represa de les activitats del Centre i el nomenament d’una Comissió Gestora.

El 1943 es nomena la primera Junta Directiva de la post-guerra, presidida per Antoni Cabot. Una de les seves primeres accions és la substitució de les casetes de fusta dels Banys per unes altres d’obra. A aquesta renovació cal afegir la instal.lació d’un servei de dutxes i un bar. Els Banys es consideren, el 1944, com el millor establiment d’aquest caire a tota la comarca.

Una nova directiva, presidida per Joan Mas, accedeix al poder el 1948 amb el ferm propòsit de tirar endavant el projecte de construcció d’una piscina. El 25 de gener de 1950 el vicepresident del Centre, Pedro Crespo, anuncia l’imminent inici de les obres al recinte dels Banys. Les mides seran de 33 metres de llarg per 12 d’ample i una fondària màxima de 2,20 metres. Les obres es duen a terme amb rapides a i la nova piscina s’inaugura finalment el 6 de juny. El club convidat per a aquest gran dia és el CN Barcelona i un dels seus membres, Xavier Alberti, aconsegueix batre el rècord d’Espanya dels 200 braça... emprant el “nou estil de papallona”, segons recullen les cròniques de l’època. El seu temps: 2.49.2

L’èxit dels esports d’aigua

De 1951 data la primera Copa Nadal, una de les proves més emblemàtiques que organitza anualment el Centre. La força de la natació i el waterpolo és tan gran que el mateix 1951 s’organitza el primer Campionat de Mataró de waterpolo, adreçat a penyes, entitats esportives i treballadors d’empreses locals. Fins a 12 equips es donen cita en aquesta competició: Taxi-Club, MAGSA, Talleres Vda. Torres, Penya Poblet, Cristalerías de Mataró, UEC, Penya Foca, Penya Quintana, Tejidos de Punto, Penya Catalunya, Tallers J. Linares i, lògicament, el CN Mataró. El guanyador de la lliga és la Penya Poblet.

L’activitat organitzativa del CN Mataró continua en ebullició. El 1953 les instal.lacions mataronines veuen caure fins a quatre rècords absoluts estatals. Un any després, el Centre organitza el Campionat de Catalunya de Natació, Waterpolo i Salts. Els nedadors, per escorçar un nom tan llarg, rebategen la competició com a “Interclubs”. Aquesta mateixa temporada es realitza una de les primeres exhibicions de natació sincronitzada internacional, a càrrec del Ballet Aquàtic del Haarlem Zwemclub d’Holanda.

Els bons resultats per als nedadors locals comencen a arribar. El 1955, per exemple, Emili Clavell es proclama Campió de Catalunya júnior dels 1500m lliures (22.41.0) i l’equip de relleus infantil guanya el bronze també als catalans. Albert Clavell bat el rècord català i estatal infantils dels 200m braça amb un temps de 3.14.0. Cal recordar també les grans actuacions de la nedadora Isabel Illa, primera classificada en categoria femenina a la Festa de l’Esport mataroní de 1956.

Noces d’argent

El Centre Natació Mataró celebra les noces d’argent el 1957 amb nova directiva, presidida per Ramon Julià, i amb diverses fites que ajuden a recordar encara més aquesta efemèride. En primer lloc, l’equip de waterpolo juga per primera vegada a la seva història a la pirmera categoria del Campionat de Catalunya. L’equip no només manté la categoria, sinó que es classifica en tercer lloc i obté el passaport per jugar el Campionat d’Espanya a València. La bona actuació dels mataronins no passa desapercebuda i el mateix 1957 es produeix un altre fet històric. El porter de l’equip, Josep Gasull, és el primer membre del Centre Natació Mataró que es converteix en Internacional A. Gasull defensa la porteria d’Espanya en una gira per Àustria i el Marroc. A més, és l’únic jugador de la selecció que no pertany al CN Barcelona.

Els actes del 25è aniversari acaben amb un espectacular partit de waterpolo entre el CN Mataró i l’ASPTT de Perpinyà. Espectacular pel resultat final: 22 a 1 a favor dels mataronins.

Cal assenyalar tres dades importants del 1958: el quart lloc aconseguit per l’equip de waterpolo del CN Mataró als Campionats d’Espanya celebrats a Madrid, el començament dels cursets infantils de natació al Centre i l’edició del primer butlletí propi, aparegut l’1de juny.

Els anys 60

Els esportistes del CN Mataró formen part ja, a finals del 50, del grup de premiats habituals a la Festa de l’Esport. El 1960 copen les dues primeres place s en categoria absoluta amb l’internacional Josep Gasull i el nedador Eugeni Romeu. Segona és també Isabel Illa, en fèmines, i Francesc Plana, en infantils. Al Campionat d’Espanya, el CN Mataró aconsegueix la tercera plaça, empatant a punts amb el segon i amfitrió, el Sabadell. Aquest mateix any, Salvador Crespo i Eugeni Romeu formen part de la Selecció Espanyola B de natació i waterpolo en una gira pel Marroc. El 1961, però, comença a fer-se necessari un relleu generacional en l’aspecte esportiu que no es produeix amb garanties. Això fa que la potencialitat del Centre baixi sensiblement en els següents anys. Per exemple, el 1964 l’equip de waterpolo es veu obligat a renunciar a la Segona Categoria. Amb tot, la tasca de gent com Joan Carbonell, director dels cursets infantils, o Josep Gasull, fan que aparegui una nova fornada d’esportistes.

El 1965 arriba a la presidència Ramon Sala, que s’estarà al càrrec fins el 1975. Amb ell es produeix una renovació total de la Junta i un canvi de rumb. el 65 s’inaugura una piscina infantil i joves nedadors com Ferran Cardenal, Jordi Beltran o Maria Dolors Jané comencen a destacar en categories inferiors. La millora esportiva continua durant 1967. Prova d’això és la participació de diferents nedadors als Campionats de Catalunya i d’Espanya absoluts. Un any després, Ferran Cardenal es proclama doble Campió d’Espanya de natació amb aletes... representant la Societat de Pesca i Activitats sub-Aquàtiques de Mataró, la SPAS. El 1969 s’inaugura la Piscina Municipal per cobrir una necessitat imperiosa d ecomptar amb una instal.lació aquàtica coberta a Mataró. Un any després, el CN Mataró trasllada les seves oficines a la Municipal i incorpora com a entrenadora Maria Dolors Jané.

Més seleccionats

Els anys 70 porten cada cop més nivell entre els nedadors del Centre Natació Mataró. Prova d’això són els cada vegada millors resultats assolits en competicions estatals. Als Campionats d’Espanya absoluts d’hivern de 1971, per exemple, Mateu Jaumandreu és 10è als 100 papallona. Al rànquing nacional espanyol de natació, el Centre ocupa el 25è lloc d’entre 80 equips classificats.

La millora continua. El 1972 el Centre organitza els Campionats de Catalunya d’hivern absoluts i, en ells, Mateu Jaumandreu guanya l’argent als 100 papallona i Pere Robert el bronze als 200 esquena. En categories inferiors, Joan Bellavista obté el català d’11 anys. El CN Mataró puja fins al 15è lloc a la classificació estatal feta per la Federació. En waterpolo, el Centre torna a pujar a Primera.

El 1973, Pere Robert comença la seva llarga carrera internacional en ser convocat amb la Selecció espanyola júnior, debutant i marcant contra Suècia. Unany després passa a la selecció absoluta i el 1975 ja és titular a l’equip espanyo l que juga el Campionat d’Europa a Estocolm. En aquest mateix ani, el nedador Eduard Sans forma part de l’equip de relleus de Catalunya que queda campió d’Espanya infantil a Vigo.

Els waterpolistes del CN Mataró no s’acaben en Pere Robert. Joan Garcia també va preseleccionat amb l’absoluta, mentre que Xavier i Joan Tarrés juguen amb la selecció espanyola juvenil. En natació, però, torna a plantejar-se un problema de relleu generacional. També hi ha successió a la directiva. El 1979 es confirma Joan Serra com a nou president del Centre.

Projecte de futur

El Ministeri de Marina reconeix, el 1980, el dret legal que el CN Mataró té d’ocupar els terrenys on estan situades les seves instal·lacions i amplia considerablement el seu terreny. Aquest és el punt de partença del complex que existeix actualment.

El Centre celebra el seu cinquantè aniversari el 1982 inaugurant la piscina de 50 metres, concretament el 27 de juliol. Aquesta obra s’emmarca dintre de la primera fase de les obres d’ampliació, que acaben el 1983. Aquest mateix ani, un jove nedador del Centre anomenat Joaquín Fernández debuta com a internacional en una competició a Ginebra per a esportistes de 12 anys, i una altra jove promesa, Sílvia Parera, ingressa al Centre Natació Mataró seguint la seva preparadora Maria Dolors Jané.

El 1985, Parera debutaria com a internacional A i un any després assoleix el títol absolut als 100 i 200 braça femenins, a més de fer tercera als 400 estils. Joaquim Fernández, amb només 15 anys, acaba sisè als 200 braça. Fernández aconseguirà el bronze als campionats d’Europa Júnior, mentre que Maria Dolors Jané és nomenada millor entrenadora d’Espanya. Als Campionats d’Espanya absoluts d’hivern del 87, Parera guanya dos ors en braça i Fernández es penja l’argent a la seva prova, els 200 braça. Aquests resultats, entre d’altres, fan pujar el CN Mataró fins al 13è lloc absolut al rànquing estatal de la Federació.

Un cop finalitzada la temporada 86-87, Maria Dolors Jané deixa el CN Mataró per fitxar pel Sant Andreu. També marxen a aquest club cinc nedadors de l’entitat, entre ells Sílvia Parera i Joaquim Fernández. Acaba l’etapa més brillant que el Centre ha viscut a nivell de natació en tota la seva història. Sílvia Parera i Joaquim Fernández aconseguiran participar en tres Jocs Olímpics (Seül 88, Barcelona 92 i Atlanta 96) i, juntament amb Pere Robert (Seül 88) escriuran les pàgines més brillants de l’esport mataroní.

En waterpolo, el primer equip aconsegueix pujar a Divisió d’Honor el 1988. La nova instal.lació del Centre té el privilegi d’organitzar els Campionats d’Espanya absoluts d’estiu de natació el 1990, just l’any en què s’inauguren oficialment les noves instal.lacions. És un any important per al Centre, sens dubte. També es produeix un canvi de directiva. Antoni Cot és el nou president.

Centre olímpic

El 1992, el Centre Natació Mataró acull diverses seleccions participants als Jocs Olímpics de Barcelona. És l’únic contacte directe de la ciutat de Mataró amb la cita olímpica, ja que el Maresme no aconsegueix ser subseu de cap disciplina esportiva.

La natació continua buscant el relleu als excepcionals Joaquim Fernández i Sílvia Parera. El planter de nous nedadors comença a donar fruïts com els de Xavi Ruiz, Roger Rabassa o Laia Arbonés. En waterpolo, l’equip es manté sense gaires problemes a la Divisió d’Honor A-1. El 1998 s’arriba a la final de la Lliga Catalana, perdent in-extremis davant del Mediterrani. Durant la dècada dels noranta passen diversos jugadors estrangers pel Centre: el croat Marinko Roje, els japonesos Makihiro Motomiya i Sato Kenichi, els romanesos Dorin Costras i Florin Bonca i el búlgar Svilen Piralkov.

A nivell institucional, el principal canvi es produeix el 1997, amb un relleu de Junta Directiva. El nou president és Josep Masriera i amb ell arriba un grup de socis entusiastes que dissenyen el projecte de futur que ara mateix es construeix. La climatització de la piscina olímpica i la seva coberta, la renovació d’espais com el gimnàs o els esquaixos, la creació de nous, com les sales polivalents o la recuperació de la revista de l’entitat són accions socials que s’afegeixen a la potenciació de totes les àrees esportives.

En aquest sentit, els 90 van veure néixer també una nova secció al Centre, la de triatló, que actualment es troba en plena evolució i que ja ha donat els primers fruits a nivell de resultats. A més, la secció de tennis taula, en actiu des de finals dels 60, pren un relleu important i el 1998 assoleix el seu equip sènior femení l’ascens a la màxima categoria estatal, una altra fita històrica dintre del CN Mataró.

L’estiu de 1999, el jugador mataroní Carles Claveria juga i guanya la competició de waterpolo dels Jocs del Mediterrani. El Centre sap aquest mateix any que la Generalitat de Catalunya li allarga 30 anys més el dret d’explotació de les instal.lacions. Comença una nova etapa marcada pel reforçament de l'esport de base, per una banda, i la gran projecció estatal i internacional de les quatre seccions esportives del Centre Natació Mataró: la natació, amb presència de nedadors en convocatòries amb la selecció catalana i espanyola i amb resultats espectaculars, com la consecució del Campionat d'Espanya absolut dels 1500m per part de Roger Rabassa l'any 2003. En waterpolo, amb la participació per primer cop a la història a la Copa Len de waterpolo (temporada 2003-2004). A tennis taula, amb la participació a la Copa Nancy Evans (temporades 2002-2003 i 2003-2004), a més dels resultats espectaculars d'àmbit europeu de jugadores com la Gàlia Dvorak. I a triatló, amb la consecució de campionats de Catalunya per equips o les grans actuacions estatals i internacionals de José Luis Cano. En l'àmbit social, el creixement i, sobretot, l'estabilitat de la massa social del Centre assoleixen quotes òptimes.

El complex del Passeig del Callao passa a nomenar-se, des del 2003, a Complex Joan Serra, en homenatge al que fóra president de l'entitat en el moment crucial per dur endavant el projecte de les instal.lacions que ara gaudeixen tots els socis.  En l'àmbit institucional, i un cop acabat un ambició pla d'obres que va servir per rehabilitar i reforçar tot el complex, entre els anys 2000 i el 2003, el principal projecte del CN Mataró és la construcció d'una coberta solar per dotar-se de més recursos energètics propis i, a la vegada, guanyar espais hàbils per a l'esport i l'àrea social.

Arranca HistoTube

2010-12-15T06:20:00.000-08:00

Feia dies que esperàvem HistoTube, la nova web de vídeos d'història en català. Doncs avui dia 15 de desembre i des de les 00.00 hores ja podem gaudir d'HistoTube.

http://histotube.blogspot.com

Les columnes de Puig i Cadafalch

2010-12-09T09:01:00.000-08:00

Les columnes de Puig i Cadafalch: enllaç (tot i més sobre la notícia al web-bloc de Dani Cortijo: Altres Barcelones)

Hermínia Puigsech

2010-12-01T10:49:00.000-08:00

Fotografia de presa del Periodico.cat en l'entrevista realitzada a l'Hermínia Puigsec el passat 8 de setembre del 2010.

Hermínia Puigsech, va néixer a Mataró el 19 de setembre del 1926, a les quatre de la tarda a la Plaça Pi i Margall, 6. Era filla de Ramon Puigsec i Homs, natural de Barcelona de 25 anys i d’Hermínia Puig i Ferrer, de 24 anys, veïna de Tordera. La seva infància va transcórrer entre Blanes i Tordera. El seu pare, Ramon Puigsec, estava afiliat a la Unió de Rabassaires i entre el 16 d’octubre i el 14 de desembre de 1936, va ostentar l’alcaldia de Tordera en representació del PSUC.

El 1939, davant l’ocupació franquista de Catalunya, la família Puigsec hagué d’abandonar la comarca i exiliar-se a Occitània, on va establir la seva residència a la masia de Dalou (Arieja). El domicili dels Puigsec va esdevenir un punt de suport al maquis, la resistència al nazi-feixisme. El 1942, Hermínia Puigsec va participar en la creació del XIVè Cos de Guerrillers Republicans (que va ser l’origen de la Resistència armada dels republicans espanyols i catalans a l'Estat Francès). L’abril de 1943, Hermínia Puigsec s’uní a la 3a. Brigada de Guerrillers de l’Arieja, de la Agrupació de Guerrillers Espanyols de l’Arieja com a agent d’enllaç, duent a terme missions de transport d’armes i de combatents, que comportaven un alt risc a causa del controls alemanys. La seva unitat combatent va realitzar més de 40 sabotatges a vies de tren, 60 a les línies d’alta tensió i va paralitzar la producció industrial a nuclis com Pàmies i Tarascó. Hermínia Puigsec va participar directament en accions de guerra en el transcurs dels combats del 19 de juliol de 1944 en l’alliberament de la ciutat de Foix i, també, en els combats del 22 d’agost de 1944 a Castèthnau de Durban.

Hermínia Puigsec va estar casada amb Crescencio Muñoz Hernández, de Tortajada (Toledo), condecorat amb la Croix de Guerre, i amb el qual va tenir dos fills. L’11 de maig de 2009 el President de la República Francesa concedí la Legió d’Honor a Hermínia Puigsec en mèrits a la seva contribució en la lluita contra l’ocupació nazi durant la II Guerra Mundial. Igualment, el 13 de setembre de 2009, la població occitana de Vernhòla (propera a Foix), que és on resideix Hermínia Puigsec, ha batejat amb el seu nom l’escola del poble.

Groc i negre són els colors! avant Mataró!

2010-11-28T02:21:00.000-08:00

El 3 de juliol de 1939 l'històric Iluro Sport Club desaparegué. El seu lloc fou ocupat pel nou Club Deportivo Mataró (els noms en català foren prohibits) que esdevingué el principal club de futbol de la ciutat. El nou club mantingué els colors groc i negre del seu predecessor.

Els primers anys dels quaranta el CD Mataró participa en les categories inferiors catalanes. La temporada 1947-48, el Mataró assoleix el títol de Campió de Catalunya, però la reducció de 3a Divisió n'impedeix l'ascens. L'any següent s'assoleix el sots-campionat i aconsegueix per fi l'ascens a Tercera. Cal destacar el 1951-52 en què el club juga una sensacional promoció d'ascens a Segona on acaba finalment tercer sense ascendir. El 1965 guanya el Trofeu Moscardó.

La temporada 1967-68, després de 18 anys de permanència a 3a Divisió, l'equip baixa a Regional. L'any següent, s'inicia amb nou president i relacions de col·laboració amb l'Espanyol i el 1968-69 aconsegueix el retorn a Tercera Divisió. El 1971, però, després d'una fluixa campanya, el Mataró torna a baixar a Preferent on s'hi estarà nou temporades fins el 1979-80 en què torna a Tercera durant tres temporades més.

Els vuitanta l'equip es mou per les categories territorials i és a la dècada dels 90 que l'equip torna a prendre força, pujant primer a Tercera i finalitzant amb un gran ascens a Segona Divisió B l'any 2000, un dels majors èxits del club, culminat l'any 2005 amb el títol de la Copa Federació. L'any 1994 adoptà l'actual denominació de Club Esportiu Mataró.

Títols

1 Copa RFEF (Copa Federació) ( 2004/05 )
1 Trofeu Moscardó ( 1964/65 )
3 Lliga espanyola de bàsquet femení ( 1972, 1973, 1974 )

HIMNE

Groga i negra
és la nostra camiseta.
Estendard i banderí.
Dos colors que ens estimem,
pels que patim,
pels que gaudim,
dos colors pels que lluitem.

Són els nostres preferits
i en fem himne i en fem crit.
Ve de lluny aquest camí:
De l'Iluro - vella glòria -
que ens aferma dins la història
de l'esport mataroní.

Groga i negra
és la nostra camiseta.
Fem·ne els socis bon reclam
i escollim uns jugadors
que ens facin bo
el marcador
per alçar-la a cada camp.

Som un Club de fonda arrel
que hi tenim el cor fidel.
Hem estat, som i serem
gent de futbol i amistat
i amb noblesa i qualitat
jugarem i vencerem.

Groga i negra
és la nostra camiseta.
Honorem·la amb ferm delit
-tots els anys - cada partit.
Visca, visca
el Mataró
Sempre avant i campió

El 26 de Novembre de 1864 es funda la societat cooperativa "La Obrera Mataronense"

2010-11-20T09:54:00.000-08:00

No caldria parlar-ne si es tractés d'una institució com moltes d'altres n'hi havia hagut, es tracta d'una societat de producció, d'una Cooperativa de les anomenades de producció que a semblança de les de venda i altres com la de transformació de productes estan destinats els beneficis de les mateixes a benefici dels associats: fou una societat fundada per obrers, amb els seus estalvis; d'aquesta naturalesa per primera vegada funcionà a Espanya; els obrers actuaven d'obrer i de burgès a l'hora aportant-hi els seus estalvis i l'energia del seu treball, és un sistema dels més perfectes dintre l'economia social de tots els temps; aquesta institució en sos començaments sofrí nombrosos contratemps degut a les moltes revoltes de la passada centúria; començà a funcionar amb un capital de 1000 pessetes, i 105 socis, amb els quals compraren alguns telers venturers. L'any 1869 ja tenia la fàbrica més importància, la part administrativa més fluixa, desbaratà la seva marxa i se'ls feu difícil el crèdit base de tota l'empresa d'aquesta mena.

"La Obrera Mataronense" que era el nom social l' any 1872 tenia 45 telers, una màquina de preparació, dos urdidors i dues bovines de cent fusos cada una; el 26 de desembre de 1874 aquests valerosos obrers veieren coronada la seva tasca posant la primera pedra a un edifici propi, que al cap d'un any pogueren utilitzar; penetrat el sectarisme en aquella casa tot anà en orris, fou una llàstima ja que duia una brotada esponerosa.

*Bloc Mataroní: Una manera de fer història.

El XIX mataroní

2010-11-11T07:27:00.000-08:00

En el primer quart del segle XIX la filatura del cotó era a l'altura del teixit del lli i dels mitgers de teler; en canvi, no es veia l'antiga ocupació de la indústria sedera, tan característica del segle anterior. El 1821, a causa de la creixença que havia pres el nucli urbà en direcció a ponent, ja s'havia allargat el límit de Mataró fins a la mateixa riera d'Argentona, d'acord amb una permuta de terrenys que es féu amb aquesta població; però la rectificació seria anul·lada tres anys més tard amb la caiguda del règim liberal. La guerra anomenada dels Malcontents produí alguna inquietud a Mataró (1827), mentre que la crisi del 1835 provocà l'abandonament dels convents de caputxins i de carmelitans de la ciutat. Cinc anys després tornà a ser posada en vigor la rectificació dels límits amb Argentona, que havia restat suspesa. Aleshores es comptaven 65 fabricants de filats i de teixits, ultra molts mitgers i alguns fabricants de veles, però la major part era d'una capacitat econòmica i de producció molt limitada.

Això no obstant, la mecanització ja era en curs: cap al 1840 ja constava la presència d'una filatura moguda per la força del vapor a la ciutat; després, la mecanització també afectaria el teixit. La posició de Mataró ran de mar havia d'afavorir una vegada més la població en facilitar el transport per via marítima del carbó necessari per al funcionament d'aquella innovació tecnològica. Les xemeneies dels vapors donarien en endavant un aspecte singular a la localitat. Com a realitzacions del Mataró de l'època cal destacar l'obertura d'una escola de nàutica (1829), paral·lelament a la recuperació de la marina catalana, l'edificació del Teatre Principal (1832), al Carrer Nou, després seu del Foment Mataroní, l'aixecament d'un nou escorxador als Corrals (1834) i la construcció de la peixateria, d'estil neoclàssic, obra de Miquel Garriga (1841).

En l'ordre polític, destaca l'entrada a Mataró del general Prim, per a reprimir la versió local del moviment de la Jamància (1843), i la que hi feren els carlins cinc anys després. El creixement de la indústria tèxtil a Mataró fou paral·lel a l'expansió urbana i demogràfica. El cens del 1851 enregistrà 2 701 edificis a la ciutat. Madoz, pels mateixos temps (1847), remarca l'alineació regular de les vies urbanes dels ravals mataronins, el fàcil accés a la població des de ponent i el senyorial carrer de la Riera. L'edificació s'havia realitzat seguint les línies traçades al segle XVIII, i la tendència a construir s'accentuava aleshores per la banda de ponent, a les proximitats de la futura plaça de Cuba. Cal remarcar també el fet que, l'any 1848, fou inaugurat el primer tren d'Espanya, que unia Barcelona i Mataró, obra promoguda per Miquel Biada i Bunyol, un mataroní enriquit a Cuba.

D'altra banda, Madoz també consigna a Mataró deu filatures de cotó, set de les quals eren mogudes per la força del vapor, amb un total de 33 410 pues, i més de mil telers a la plana (aleshores només n'hi havia la meitat treballant); també esmenta l'existència de vint-i-un fabricants de lones i fa al·lusió al gènere de punt. Tot plegat contribuïa, doncs, a donar un caràcter marcadament manufacturer a la ciutat. Però això no era tot: entre d'altres activitats, la construcció naviliera també hi era activa des del 1850, en què Francesc Sagarra, un mestre d'aixa vilassanès, es féu càrrec de la mestrança mataronina; durant tot un decenni s'avararen a mar bastants bucs de noves embarcacions, algunes certament ben modernes (tipus clíper).

En canvi, l'agricultura local no passava per un bon moment, a causa de la plaga de l'oïdi que minorava molt els rendiments de les vinyes. Una innovació important fou la instal·lació de l'enllumenat de gas (1855). Al mateix temps cal remarcar la construcció del Col·legi de Catalunya (1855), anomenat també de Valldèmia, el convent de la Providència (1857), l'edifici de la presó, un dels primers del sistema semipanòptic, aixecat segons els plans d'Elies Rogent (1863), i la creació de la nova parròquia de Sant Josep, amb seu a l'església de Sant Josep de l'exconvent de pares carmelitans (1868).

La crisi industrial que es patí els anys 1864 i 1865, produïda per la manca de floca de cotó, la importació de la qual es feia difícil a causa de la guerra de Secessió americana, fou un avís del perill que corria la ciutat en recolzar la seva economia gairebé en una sola branca. D'altra banda, seguidament hi hagué un període prou inestable: la Revolució de Setembre —la Gloriosa— (1868), seguida per la monarquia d'Amadeu de Savoia (1870), la Primera República (1873), per a desembocar en la Restauració (1874). La tercera guerra Carlina causà a Mataró algunes alarmes més que no ho havien fet les anteriors. Els escamots del pretendent Carles VII entraren a la ciutat algunes vegades; hom recorda sobretot les que es feren pel portal de Valldeix (1873) i per l'Havana (1875). La por de les escomeses carlines donà peu a l'aixecament d'un cordó de fortificacions més o menys eventuals a l'entorn de la ciutat, amb torres, fortins, tanques espitllerades, etc. Tot això dificultava el desenvolupament urbà de la població. Dins el nucli urbà ja hi havia 17 413 persones (1877). Per aquest motiu, quan la guerra es va haver acabat, l'ajuntament va resoldre de posar a la pràctica un pla d'Eixample de la ciutat, projecte que elaboraren els mataronins Melcior de Palau, enginyer, i Emili Cabañes, arquitecte.

La trama de l'Eixample prengué la forma d'un heptàgon irregular, limitat per unes rondes com a terme de la urbanització projectada, excepte pel cantó de mar. Amb aquest pla també es donaren les directrius sobre els futurs equipaments i altres factors urbanístics, gràcies a les quals l'edificació pogué expandir-se d'una manera més racional.

Fins al final de segle foren aixecades moltes illes de cases d'edificació extensiva, en uns carrers rectilinis que caracteritzen el creixement urbà d'aquella època.

També s'inicià la construcció d'una xarxa de clavegueres moderna, segons el projecte tècnic del mataroní Josep Puig i Cadafalch (1894), per al sanejament de la població; la transformació de la Riera en bulevard (1890); l'aixecament d'un obelisc a la plaça de Santa Anna, per a commemorar els morts en defensa de Mataró durant la guerra del Francès i les institucions liberals (1891), i el rengle de parades de venda de la Plaça Gran (1892). Entre les construccions privades destaquen l'asil de les Germanetes dels Pobres (1874), el convent de les Benetes, als Genovesos (1889), la construcció d'un velòdrom (1893) i un parc al camí de la Geganta (1894). El 1895 fou inaugurat el servei telefònic, i el Cap d'Any del 1899 Mataró estrenà l'enllumenat públic elèctric.

La indústria manufacturera havia arrelat fortament a Mataró. Això quedà palès altra vegada en l'exposició d'indústries locals celebrada l'any 1865 a les aules del col·legi de Santa Anna, en la qual es destacà la producció tèxtil: percalines, mussolines, cotons, llanes, faixes d'estam, teixit per a lones i gèneres de punt. Aquesta darrera especialitat, que en principi havia quedat ressagada amb relació a la filatura i el teixit —malgrat la tradició dels mitgers de teler que sempre hi havia hagut a Mataró—, va rebre cap als anys setanta un bon impuls amb el perfeccionament dels telers circulars i la introducció del anomenats telers de bateria, i sobretot amb l'aplicació de la força del vapor per a moure tots aquests enginys mecànics.

Cap al 1889 ja es considerava que el gènere de punt superava, quant al nombre d'operaris, l'antiga indústria de la filatura i el teixit a la plana. Un aranzel proteccionista (1892) estimulà encara més aquest nou sector, i fou aleshores que moltes empreses s'equiparen amb maquinària moderna per a la fabricació de mitgeria minvada (telers cotton) i auxiliar (remalloses, gregues). Mentre el gènere de punt prenia aquest increment a la ciutat, hi minvava la vella indústria dels teixits i filats, perquè la força del vapor havia deixat de ser econòmica i hom preferia instal·lar-se a les conques fluvials a la recerca de la propulsió hidràulica. Al final del segle XIX eren poques les empreses d'aquest darrer sector que romanien obertes a Mataró, i encara la majoria de les que quedaven hagueren de tancar en començar el segle XX.

La guerra d'Ultramar (1895, guerra de Cuba; 1896, insurrecció de Filipines), amb el desastre final del 1898, que determinà la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, produí una crisi palpable a Mataró en el camp de la manufactura, que s'afegí a la desgràcia que per a l'agricultura havia representat la invasió de la fil·loxera (1888), per tal com arruïnà les vinyes i causà fortes pèrdues als colliters durant molt temps.

La fi del segle fou, doncs, poc afortunada a Mataró, i més si hom té present que ja feia algun temps que s'hi produïa un dèficit vegetatiu; la natalitat havia anat en descens i la mortalitat havia augmentat, fenomen que algú va atribuir, a l'època, a les deficients condicions sanitàries de la població i a determinades circumstàncies del treball fabril, especialment el de les dones i les criatures. Era l'altra cara del progrés industrial.

2d9fm dels Capgrossos de Mataró

2010-11-02T06:42:00.000-07:00

Font: diarimaresme.com

Els Capgrossos de Mataró van aconseguir aquest dilluns, diada de Tots Sants, descarregar el primer castell de Gamma Extra de la seva història – un 2 de 9 amb folre i manilles – a Vilafranca del Penedès. Els mataronins s’han convertit així en la cinquena formació catalana que assoleix aquest èxit històric. Els de la camisa blava, que ja ho havien intentat al passat concurs de Tarragona, van completar la seva excel·lent actuació amb un quatre i un tres de nou amb folre.

I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla

2010-10-27T08:19:00.000-07:00

Autor: Casas i Carbó, Joaquim
Obra: Calidoscopi de la ciutat blava (p. 13-14)
Indret: Rambla de Mataró
Municipi: Mataró
Comarca: Maresme

"I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla, tan pulcra i cosmopolita; de la plaça de Santa Anna, mediterrània i cordial, i de la incomparable Riera, curvilínia i enlluernadora com una dona bella. Vaig haver de convenir amb ell. Certament, els passeigs interiors de Mataró -o, si voleu, els seus carrers principals- posseeixen un encanteri particular. El que ocorre és que, de tan vistos, s'escapen a la percepció dels ciutadans. D'acord amb el meu amic, m'adoní que el vernís civilitzat de les nostres avingudes radica, principalment, en la profusió d'arbres, tan magnífics; els til·lers de manera especial. És un arbre elegant, el til·ler; pictòric i gràcil com un minuet. Fi de soca, multiplica la gamma dels seus verds en una simfonia inacabable de matisos. A cada moment canvia la intensitat del seu colorit i, a l'hora en la qual la tarda s'esdevé púdica i entranyable, la llum dels fanals i dels anuncis lluminosos li brinda un llenguatge platejat i remorós que, la nit en dansa, es converteix en un íntim i expectant calidoscopi de silencis. En el temps en que la flor esclata, la Riera s'omple de flaires emparentades amb l'essència de la llatinitat i del renaixement. Pioners del bon temps en la nostra geografia urbana, els til·lers inicien cada any la marxa triomfal del verd. Efímera, això sí, molt curta. Però tan superabundant i tremendament visual i olfactiva que hom es sent inclinat a treure's amb reverència el capell quan passa sota les seves ombres acollidores í trèmoles com un pit de verge."

Extracte: Indrets, Geografia Literària dels Països Catalans

Mataró, Aranjuez o Cuba?

2010-10-20T08:26:00.000-07:00

Relat de Vicent Partal, Espanya es va fent petita

Construcció del ferrocarril cubà: La Habana - Bejucal, el 1835. El primer del estat espanyol. (Font: El País)

"Entre 1740 i 1790, en el moment de la màxima extensió, Espanya sumava un poc més de vint milions de quilòmetres quadrats. Avui aquesta extensió és molt més modesta: tot just 504.000 quilòmetres quadrats, i la història no s'ha acabat encara.

Vist amb els ulls d'avui és entendridor de llegir el principi de la Constitució de Cadis. El primer capítol del primer títol, sota l'epígraf de 'De la nació espanyola', diu: 'La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.' Perquè no oblidem que el 1812 la monarquia continuava considerant súbdits seus els ciutadans de Buenos Aires, per exemple, que ja havien proclamat la independència feia dos anys.

Llegir aquell text il·lustra que les nacions no són entitats que no canvien amb el pas dels anys. Ben a l'inrevés, els mapes es mouen, i de quina manera.

No cal anar tan lluny, emperò. En ma vida ja he conegut una Espanya que avui no existeix, perquè a l'escola m'ensenyaren que les 'províncies' espanyoles eren cinquanta-tres. Aleshores, primers anys seixanta, ningú no tenia cap mena de dubtes sobre l'espanyolitat de l'actual Sàhara Occidental i de les dues províncies en què es dividia l'actual Guinea Equatorial.

Els espanyols miren d'adaptar-se amb petites mentides pietoses a l'obvietat que, per molt que es declare la inviolabilitat de les fronteres i la unitat nacional, els mapes canvien i, des de fa segles, Espanya es va empetitint a poc a poc. Per exemple, ara tots dirien que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Mataró-Barcelona, del 1848. I tanmateix el primer ferrocarril espanyol anava de l'Havana a Bejucal, i va engegar-se el 1835. Com que ara l'Havana ja no és espanyola, aquell tren ha caigut de la llista. I amb això ells, molts dels qui celebren aquest 12 d'octubre, es pensen que tenen el problema resolt.

Resolt fins que no hagen d'adaptar-se de bell nou i dir que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Madrid - Aranjuez, del 1851. Que és la cosa que els passarà un dia d'aquests."

Un plat, dos plats...

2010-10-14T09:27:00.000-07:00

Amanida amb bolets confitats

Ingredients

1 Xicoira
1 Escarola
8 Tomàquets "cherry"
10 gr. de nous i panses o pinyons
150 gr. de formatge de cabra tendre
4 tomàquets secs
1 ceba
200 gr. de bolets confitats variats

Preparació

Caramel·litzem la ceba amb vinagre de mòdena, sucre i oli. A continuació tallem les verdures al gust i posem els bolets confitats per sobre, juntament amb les nous i els pinyons. Un cop tenim el plat preparat, l'amanim amb la ceba caramel·litzada

Sèpia amb pèsols

Ingredients

Una sèpia de 500 g.
1/2 quilo de pèsols desgranats
3 cebes tendres
2 alls tendres
1 got de vi blanc d'Alella
1 got petit d'oli d'oliva
1/2 litre d'aigua amb secre
1 pols de sal

Per a la picada:

50 g. d'ametlles i avellanes
1 tros de nyora
1 gra d'all i julivert

Preparació

En una cassola s'hi posa oli d'oliva, la sèpia tallada a trossos en fred. Quan s'hagi consumit l'aigua de la sèpia hi afegim les cebes i els alls tendres, tot seguit el tomàquet ratllat. Un cop cuit ho reguem amb vi blanc. Ho deixem reduir. Aboquem els pèsol, ho salem. Ho cobrim amb aigua i sucre. Quan la sèpia estigui tova hi afegim la picada: en un morter hi piquem les ametlles i avellanes, la nyora, l'all i julivert i ho desfem amb una mica d'aigua.

És un plat que es pot acompanyar amb all-i-oli

* extra: amb uns daus de pernil serrà !

e boníssim! bon profit!

La tercera edició dels Premis Bloc Catalunya a Mataró

2010-10-05T06:24:00.001-07:00

Els guanyadors de la tercera edició a l'entrega de premis al nou Tecnocampus (Mataró)

STIC.CAT ha lliurat aquest divendres 1 d'octubre els guardons als 10 premiats en la tercera edició dels Premis Blocs Catalunya. El Tecnocampus Mataró-Maresme ha estat l'escenari de l'acte, presentat pel periodista Martí Gironell. Els guanyadors, segons la decisió final del jurat, són:

Blocs de política: La primera esmena

Blocs personals: Som la llet

Blocs de literatura: L'illa dels llibres

Blocs de gastronomia: La cuina vermella

Format audiovisual: El racó dels meus somnis

Blocs d'esports: Blaugranes en cadires de rodes

Blocs d'educació: El vaixell d'Odisseu

Blocs de tecnologia: Espai Internet

Blocs de cultura: Lo Cantich

Blocs corporatius: Taradell bloc

27 de Novembre de 1872

2010-09-27T02:31:00.000-07:00

Revolta social. Les masses ataquen a can Massot

El moviment social present forma violenta, es presenta pot ser primer a Mataró que en cap altre lloc eminentment treballador i per tan tenien que sentir-se els efectes de les relacions més o menys harmòniques entre el capital i el treball.

En el dia 27 de novembre a la una de la tarda es comença el moviment produït per qüestions de treball oposant-se a l'entrada de treballadors esquirols. El conflicte prengué peu fins al punt de que en la part allà de la fàbrica hi havia personal disposat amb armes que quan va veure que faixines enceses es posaven a la porta per assaltar la fàbrica feren foc ferint a un home i dos nois: en tota la tarda no pararen els dispars i les pedrades als vidres; poc pogueren els tinents d'alcalde Srs.Viñas i Fontanals, ni el mateix jutge d'Instrucció Sr.Pinazo que es presentaven per a exercir el seu càrrec com per a actuar d'home bo.

A les darreres hores de la tarda arribà un tren militar que conduí un batalló del regiment de Bailen i poc més tard un esquadró de cavalleria.

La sola presencia d'aquestes forces fou suficient per a establir l' ordre pertorbat.

* Bloc Mataroní "Una manera de fer història"

De la Guerra de Successió al 1814

2010-09-20T03:57:00.000-07:00

Tots aquests privilegis resultaren vans com a conseqüència del desenllaç a què va arribar la guerra de Successió. El 1713 Mataró hagué de tornar a l'obediència de Felip V, i aleshores s'encetà una nova etapa de la seva història, caracteritzada per la repressió, l'allau de contribucions i de subsidis que la ciutat hagué de pagar.

No cal dir que el sistema tradicional de govern local fou abolit a Mataró, com a tot Catalunya, i que el consell desaparegué per a deixar pas a l'ajuntament d'encuny borbònic. Mataró, això no obstant, pogué conservar el privilegi de ciutat que li havia estat concedit per Felip V. És més, amb els decrets de Nova Planta, Mataró fou designada cap del corregiment del seu nom, la demarcació del qual abastava des de Montgat fins a l'exvegueria de Girona i comprenia la sotsvegueria del Vallès.

Dins aquesta jurisdicció corregimental es comprenien 102 poblacions, entre les quals figuraven Sabadell, Terrassa, Granollers, viles aleshores demogràficament molt per sota de Mataró. La nova etapa que s'obrí amb el nou ordre borbònic comportà una recuperació local lenta i progressiva de Mataró. El desenvolupament urbà del segle XVIII es féu sobre la base dels eixos dels camins d'accés a la ciutat. Hom continuà l'edificació als carrers d'Argentona i de Sant Josep i als encontorns. A fora del portal de Barcelona començà la urbanització de la plaça de Santa Anna i la Rambla, en direcció a Barcelona. També s'edificà al llarg del Camí Ral cap a llevant, i des d'aquesta mateixa via s'obriren nous carrers en direcció a mar.

Igualment s'obrà a fora del portal d'en Feliu, al llarg del Rierot, i a fora del portal de Valldeix, vers el convent de les Caputxines, el Camí Fondo, etc. Dins la caseria urbana s'aixecà el convent de les Caputxines (1741), l'hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, amb la seva església (1747), el col·legi de les Escoles Pies de Santa Anna i l'església (1789). Així mateix, el temple parroquial fou ampliat amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors, decorada amb pintures d'Antoni Viladomat (vers 1727-37).

Mataró era tingut al segle XVIII per una ciutat molt laboriosa. Els menestrals (blanquers, fusters, sastres, sabaters, corders, mestres de cases, serrallers, etc. ) hi eren nombrosos, seguits pels pescadors, mariners i jornalers. A llur costat figuraven els confiters, droguers, sucrers i argenters, que posseïen una certa força econòmica, ensems amb els corredors d'orella, els botiguers de teles, els negociants i els mercaders. Tampoc no hi mancava un petit estament nobiliari.

Entre les activitats manufactureres sobresortien els teixits, principalment els de seda (vels, velluts, etc. ) i de lli, com també la fabricació de puntes i blondes al coixí, la mitgeria de seda i de cotó i l'estampació d'indianes, tan estretament vinculada als teixits de cotó. D'altra banda, el conreu de la vinya i la producció vinícola excel·lien com al segle precedent. Segons el cadastre del 1757, la vinya era aleshores el conreu més estès al terme. L'horta, en canvi, hi ocupava poca superfície, però era patent l'esforç que es feia en la transformació dels terrenys en hortes i la prèvia captació i conducció de les aigües.

El 1786 Joseph Townsend s'admirà del conreu hortícola a Mataró i també de la fertilitat de la terra, i a la fi del segle el baró de Maldà remarcà, en un dels seus viatges, l'atractiu de les hortes mataronines, per l'abundància de l'aigua i de les verdures que s'hi produïen. Una tercera branca de l'economia setcentista fou la marítima. La posició de la ciutat ran de mar afavorí, sens dubte, el tràfic i el comerç mataroní. El 1739 s'afirmava que era el més important dels ports del Principat després del de Barcelona.

Això no obstant, cal reconèixer que, com al segle anterior, els comerciants barcelonins hi tenien molts interessos. Dels anys 1774 i 1775 i del 1776 tenim testimoniatges que revelen el moviment del tràfic marítim a Mataró. El gros principal d'aquest tràfic era amb Barcelona i altres llocs marítims del Principat. També hi havia relació amb França (port de Marsella) i Itàlia (port de Gènova), i amb d'altres llocs més llunyans, com Holanda, Nova Anglaterra, etc. Molts dels gèneres desembarcats a Mataró, procedents de l'estranger, anaven amb destinació a l'interior del país: Reus, Manresa, Solsona, Lleida, etc., però també a Valladolid, Guadalajara, Alcalá de Henares, Madrid i Toledo.

El port de Barcelona acabà absorbint d'una manera gradual aquest darrer tràfic, i la platja mataronina restà al final de segle només freqüentada pel cabotatge. Pescadors i mariners constituïen, doncs, un gremi important a Mataró. Precisament en promulgar-se, l'any 1752, la nova ordenació de les matrícules de mar, fou creada la Província de Marina de Mataró, amb una demarcació que arribava des de Montgat fins a Tossa.

Aquesta província havia d'ésser al segle XVIII la més important de les cinc en què es dividí el Principat pel nombre de matriculats que sempre enregistrà. La pesca es feia no tan sols a les mars locals, sinó fins i tot a les costes de Provença i de Ligúria, i també a la desembocadura del Guadiana, a Ayamonte, on els pescadors mataronins, formant companyies, es traslladaven anualment amb d'altres pescadors de la costa per Sant Pere i d'on retornaven per Pasqua. D'això es derivà la seva intervenció en la fundació de la població de La Higuerita (avui Isla Cristina, Huelva).

A partir de la primera alliberació de comerç amb el nou món, l'any 1765, foren molts els patrons mataronins que s'enrolaren en la carrera d'Amèrica, i al seu costat no pocs pilots, sobrecàrrecs i mariners. D'altra banda, els mariners locals no havien deixat de fer el transport indirecte de productes al nou món, és a dir, de portar-los fins a Cadis per a ser transbordats als vaixells de la travessia atlàntica.

Mataró també tingué escola de pilotatge, fundada el 1781; si bé deu anys més tard fou agregada a la que funcionava a Arenys de Mar, el 1798 s'aconseguí que retornés a la ciutat. Quant a la construcció naval, la confraria de Sant Elm adquirí l'any 1758 un gran espai de terreny davant mateix de la platja, entre els actuals carrers de Sant Antoni i de Balmes, on fou instal·lada la drassana local, molt activa durant tota la resta de segle en la construcció d'embarcacions de tràfic i de pesca. Amb tot això no és estrany, doncs, que les guerres entre Espanya i Anglaterra fossin nefastes per a l'economia mataronina, en quedar tallades les comunicacions atlàntiques, sobretot com ocorregué el 1796.

Aquest conflicte, que en acabar el segle encara durava, produí una crisi molt sentida a la ciutat, per la paralització de les activitats del comerç i de la manufactura, i per l'atur forçós que comportà. Per pal·liar aquest contratemps es formà a Mataró, l'any 1799, una junta de caritat, amb el propòsit de recaptar almoines d'una manera directa, o bé mitjançant l'organització de rifes, balls, representacions teatrals i altres entreteniments per tal d'aconseguir cabals per a ajudar els obrers sense feina i les famílies dels mariners que havien quedat blocats a Amèrica.

Els primers anys del segle XIX no foren pas gaire favorables a la ciutat, primer perquè continuava la guerra amb els anglesos —malgrat el parèntesi de la pau d'Amiens (1802)— i després per la invasió del nostre país per part dels exèrcits napoleònics (1808-14). Certament, el Corpus de l'any 1808 fou un dia memorable a Mataró pel fet d'haver-hi entrat a mata-degolla les tropes franceses del general Lechi, com a rèplica a l'oposició de què foren objecte pels mataronins, a l'entrada mateixa de la ciutat.

Deixant de banda aquest episodi, Mataró va romandre relativament al marge de la guerra, puix que durant els quatre primers anys de l'ocupació francesa només fou objecte d'unes poques incursions que hi feren els francesos de la guarnició de Barcelona per emportar-se'n queviures o imposar fortes contribucions.

Aquesta pau relativa permeté la continuació d'algunes activitats econòmiques a Mataró i fins i tot de realitzar operacions de comerç amb Amèrica, via Tarragona primer, i Cadis després, que permeteren d'obtenir argent mexicà tan necessari aleshores per a la resistència. Dissortadament, al principi del 1812 els napoleònics es fortificaren d'una manera permanent a Mataró, prop del convent dels caputxins, des d'on dominaven la ciutat, la qual tingueren d'aquesta manera sotmesa fins a l'acabament de la guerra. Però la pau no féu ressuscitar les antigues activitats del comerç atlàntic, pel fet que va coincidir amb la pèrdua dels mercats colonials que tant havien estimulat la producció local des de la liberalització del comerç amb Amèrica en temps de Carles III.

Cicle «Historiadors»

2010-09-17T09:28:00.000-07:00

La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) organitza un cicle de conferències amb la intenció de projectar l’obra historiogràfica d’alguns dels historiadors catalans contemporanis més rellevants.

Aquestes sessions monogràfiques pretenen mostrar l’obra publicada d’aquests historiadors, amb referències a la seva vida i personalitat, i amb la voluntat de presentar-ne una síntesi d’alta divulgació.

Les conferències tindran lloc a la sala d’actes del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya del 5 d’octubre de 2010 a l’1 de febrer de 2011.

Cliqueu aquí si voleu consultar el programa de les sessions.

La Construcció de les muralles (I)

2010-09-05T03:49:00.000-07:00

La situació geoestratègica del Principat, en el context de la monarquia hispànica, féu que la defensa de possibles escomeses enemigues constituís un dels problemes cabdals que havia d'afrontar la Universitat de Mataró.

Aquesta situació era agreujada per la proximitat de la vila al mar, via privilegiada per dur a terme atacs sobtats i força difícils de preveure. Aquesta mena d'actuacions eren habitualment les que realitzaven els corsaris de procedència nord-africana. Carles I començà una activa política contra aquest perill que senyorejava les costes peninsulars, mitjançant una combinació d'intervencions militars sobre les zones d'origen i la protecció de les costes catalanes.

Fou en aquestes condicions que aparegueren les indicacions directes de la Corona per emmurallar Mataró.

La problemàtica de l'emmurallament és certament complexa, ja que hi conflueixen, i no pas en lloc secundari, tant els interessos defensius i estratègics com els econòmics, de caire privat, pel fet de tractar-se de requalificacions urbanístiques, i per tant de revalorar, una part del sòl més proper a la vila.

Les necessitats defensives s'hi havien fet sentir de molts anys ençà. Un dels primers testimoniatges documentals on s' expressa la necessitat de bastir construccions defensives es troba en la súplica adreçada per la Universitat a la reina Maria l' any 1453.

Els corsaris de procedència nord-africana actuaven inicialment de forma autònoma, i atacaven per sorpresa les poblacions del litoral a fi d'aconseguir botí o capturar persones que serien venudes com a esclaus si no s' en podia obtenir rescat. Els germans Barba-rossa, associats a l'imperi turc, iniciaren una etapa de pirateria organitzada a la Mediterrània d'ençà de l' any 1525. En l' any 1543 foren saquejades diverses poblacions de la Catalunya Nord i l'any 1545 el corsari Gragut, amb onze galeres, incendià la vila de Pineda. La política d'intervenció de Carles I es materialitzà en les expedicions contra Tunis en l' any 1535, contra Alger en el 1541, etc. La victòria de Lepanto de 1571 canvià poc les coses per als habitants del litoral. Mataró patí un atac l' estiu del 1577.

El segon vessant de la política dissenyada per l'emperador es basà en un increment de les defenses costaneres mitjançant la fortificació de diverses ciutats. A Barcelona es construí el baluard de Sant Ramon. Es bastiren torres als Alfacs i a Tarragona. És en aquest context que s'aconsellà l'emmurallament de Mataró.

Sobre aquest afer Carrera Pujal esmenta una lletra signada per l' emperador a Ratisbona on justificava la urgència de fortificar Mataró al.legant que "en aquella playa era donde se cargaban más armadas"

Certament, la construcció de la muralla es degué més a la insistència de les autoritats centrals que no pas a la iniciativa de la vila, preocupada per l'important volum de despeses que una obra d'aquestes característiques suposava.

Tanmateix, l'habilitat de les autoritats mataronines i l'interès de la Corona feren possible un acord pel qual les classes dirigents de Mataró es podien considerar, en part, rescabalades de la despesa que suposava la construcció del mur defensiu gràcies a la condonació que aconseguiren d'alguns importants drets senyorials dels quals era titular el monarca com a senyor de la vila.

Amb tot, l'execució de les obres es perllongà durant més de trenta anys. El ritme fou lent, la qual cosa fou provocada sobretot pels conflictes i les dissensions que la construcció suscità entre el vilatans.

* La universitat de Mataró (1589-1628) Joan Giménez i Blasco

El Mataró Modern (IIIa)

2010-08-02T09:48:00.000-07:00

Pintura de Lluís Esplugues del 1872 que mostra la ciutat de Mataró des del mar.

A partir del segle XVI es produí a Mataró un creixement demogràfic destacable, gràcies a la seguretat que proporcionava la protecció defensiva de la vila, malgrat ser a la vora la mar. Entre els factors favorables a aquest progrés demogràfic, cal esmentar també la immigració de francesos que al llarg del segle afectà Catalunya i principalment el Maresme. La fundació l'any 1591 a Mataró d'una confraria dita dels francesos, sota l'advocació de sant Sebastià i sant Roc, és una mostra de l'arrelament a la vila per part dels treballadors del país veí.

En aquest segle s'edificà pels volts de Santa Maria i de la plaça del mercat, i sembla que en una primera etapa s'obriren el carrer d'Avall (avui d'en Pujol) a migdia i el Carrer Nou a tramuntana, i després el de Barcelona sota del primer i el de Bonaire a sobre del segon. L'acció urbanitzadora també traspassà la Riera, i així s'aixecaren cases al carrer del Monestir (Sant Josep) i al d'Argentona i, probablement, també al d'en Moles.

Entre les noves construccions de l'època cal esmentar el convent de Sant Josep de pares carmelitans, al carrer de Sant Josep o del Monestir; la capella de Sant Simó, al final de la riera de Valldeix, i l'acabament de les obres de construcció de l'església parroquial i del retaule major, la pintura del qual fou confiada als mestres Nicolau de Credença i Pere Nunyes. De la mateixa època és la creu de terme que el consell municipal resolgué l'any 1562 de fer semblant a la creu de Badalona. En canvi, per la banda de llevant, la construcció no prosperà gaire a causa, sens dubte, del desnivell que hi havia vers el Rierot.

Però la característica més remarcable del Mataró del segle XVI va ser la defensa de la vila, perquè la protecció dels pirates es féu molt més necessària, atesa la proximitat del nucli urbà a la mar. No bastava de muntar un servei de guaites i talaies a càrrec de deseners per a prevenir qualsevol temptativa de desembarcament de pirates barbarescs, sinó que calia prendre mesures més efectives. Per aquest motiu, els anys 1546-61, aproximadament, es dugué a terme l'obra de fortificació de l'església parroquial (amb troneres i ballesteres). Però aquesta defensa no fou considerada suficient i per aquest motiu s'emprengué l'obra d'encerclar totalment la vila amb una muralla. Si bé l'any 1569 el virrei concedí autorització per a dur-la endavant, els treballs toparen amb dificultats que posaren alguns propietaris de cases disconformes amb la traça que es donava al mur. Finalment, el virrei Fernando de Toledo ordenà, l'any 1579, que la muralla s'aixequés seguint el projecte d'un enginyer reial, J. de Setara, i d'aquesta manera les obres pogueren prosseguir sense entrebancs.

El clos ocupava una extensió d'unes 14 ha, amb un perímetre d'uns 1 450 m aproximadament (cal advertir que no tota aquesta extensió era ocupada per cases o per vies urbanes, sinó que hi havia patis, terrenys de conreu i espais buits que quedaven intramurs). Avui, malgrat que la muralla és destruïda en la seva major part o desfigurada per l'edificació, encara se'n pot seguir el traçat. Aquest mur anava des del portal de Barcelona, per la baixada de Santa Anna, cap a l'anomenada muralla d'en Titus, i prosseguia pel darrere de les cases del carrer de Barcelona cap al carrer de l'Hospital. En aquest indret encara es conserva una torre de defensa. A continuació tombava per les Espenyes fins a arribar a la baixada d'en Feliu, des d'on continuava per la Coma i s'adreçava cap a la Riera (tros anomenat muralla dels Genovesos), i d'ací, per la muralla de la Presó, tornava cap al portal de Barcelona pels llenços de muralla anomenats del Tigre i de Sant Llorenç.

Quedà fora de la muralla un petit conjunt d'edificacions al Pou d'Avall, aproximadament pels volts del carrer de l'Hospital i el començament del de Sant Pere, per tal com aquest indret queia molt a baix del replà on s'havia anat aixecant la caseria urbana des dels segles anteriors. La muralla tenia diversos portals d'accés; el principal era el portal de Barcelona, el qual posseïa dues torratxes i una capella i hi figuraven també, per acord de l'any 1586, “”les armes del Rey e de la vila”. Pel que fa a les activitats, els talls de menestrals revelen l'existència a Mataró d'una gamma d'oficis, com ara teixidors, bracers, rajolers, boters, calafats, paraires, boixadors, mariners, pescadors, pagesos, etc. La collita del vi sobresortia entre les activitats del camp, mentre que a la platja hi havia tràfic marítim.

En l'aspecte polític i administratiu cal esmentar la introducció, l'any 1519, per disposició de Carles V, del sistema insaculatori per a designar els càrrecs del municipi, la separació de Llavaneres, l'any 1543, de l'entitat local que des de tan antic formava amb Mataró, i la concessió que Felip II de Castella féu a la vila, l'any 1585, de poder nomenar síndic i de participar en les tasques de les Corts Generals de Catalunya. Durant el segle XVII Mataró va experimentar un creixement urbà i demogràfic que situà la població entre les primeres de Catalunya. El clos emmurallat es féu insuficient per a abastar aquesta expansió, i per tant l'edificació hagué d'estendre's extramurs, principalment al llarg del Camí Ral, a sota mateix de la muralla, tant en direcció a ponent com a llevant, i àdhuc s'estirà d'una manera perpendicular a la platja, de la qual sempre s'havia allunyat. Des del Camí Ral, doncs, foren aixecats els carrers de Sant Antoni, de Sant Joan i de Sant Pere.

La ruptura del cercle emmurallat també es produí en altres indrets de la població: als carrers de Sant Josep i d'Argentona, al Massevà i fora del portal de Valldeix. L'expansió urbana mataronina fou feta sobre la base d'una edificació de tipus extensiu, sense gens de relleu artístic ni monumental. Amb tot, es construïren dos nous convents, avui desapareguts, un de caputxins a l'indret del cementiri actual, i un altre de monges carmelitanes (actual plaça de les Tereses). Cal esmentar, també, la construcció de l'edifici de la Casa del Consell, començada l'any 1635 a la Riera, segons projecte de Jaume Vendrell, en el lloc on des de molt antic hi havia un petit hospital de pobres i la capella de Santa Magdalena. També es construïren uns molins fariners en el paratge avui conegut pels Molins, que funcionaven mitjançant l'aigua de les mines de la conca de Valldeix, degudament canalitzada.

Glòria a les Santes!

2010-07-24T04:46:00.000-07:00

Més informació: http://www.lessantes.cat/index.php

Shakespeare a Mataró

2010-07-12T02:38:00.001-07:00

PREMI DE DRAMATÚRGIA A PARTIR DE L’OBRA DE WILLIAM SHAKESPEARE

I Premi Festival Shakespeare

A partir de l’edició de 2010, el Festival Shakespeare inicia un premi de dramatúrgia a partir de l’obra de William Shakespeare, un concurs adreçat a dramaturgs en llengua catalana del qual s’obrirà una convocatòria anual. L’obra guanyadora serà publicada per Arola Editors i dotada econòmicament com a base per a la producció teatral del text, que s’estrenarà dins la programació del Festival Shakespeare de l’any següent.

Amb aquesta iniciativa, el Festival vol contribuir a potenciar la dramatúrgia al nostre país i alhora les relacions entre el nostre teatre i la figura i l’obra de Shakespeare.

BASES I CONVOCATÒRIA DEL I PREMI FESTIVAL SHAKESPEARE

1. Les obres que hi concorrin hauran de ser originals i inèdites, no hauran estat editades ni representades prèviament a la participació en aquest certamen, no hauran guanyat cap premi amb anterioritat ni estaran en procés d'edició.

2. Les obres s'enviaran quintuplicades per correu postal o es lliuraran personalment a l'Institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Mataró (c/Sant Josep, 9. 08302 Mataró). Als 5 exemplars, signats amb un lema, s´hi adjuntarà una plica (sobre tancat) amb el mateix lema, dins la qual hi constaran les dades de l´autor: nom i cognoms, breu currículum, adreça postal i electrònica, i telèfon de contacte. En cadascun dels 5 exemplars i a la plica hi constarà la indicació "Premi Festival Shakespeare 2011"

3. El Premi consta d'una dotació econòmica de 8.000 euros com a base per a la producció que tindrà l'estrena dins la programació del Festival Shakespeare 2011. Cap premiat podrà estrenar abans de l'Edició del Festival 2011. L'obra guanyadora també serà publicada per Arola Editors.

4. El jurat del Premi estarà format per cinc professionals de les Arts Escèniques dels Països Catalans. A criteri del jurat, el premi es podrà declarar desert.

5. El termini de d'admissió de les obres serà el 30 de novembre de 2010.

6. L'obra guanyadora i el nom de l'autor/a es faran públics el dia 14 de gener de 2011.

7. Els exemplars de les obres enviades a concurs no seran retornats als participants.

8. La presentació d'originals al I Premi Festival Shakespeare de Teatre suposa la plena acceptació d'aquestes bases. L'entitat organitzadora resoldrà qualsevol qüestió no prevista en aquestes bases.

http://2010.festivalshakespeare.com
feu un cop d'ull i animeu-vos

Arrenquen els cursos del Festival Shakespeare (28/06/2010)

El primer curs, anomenat "Shakespeare i Fitzmaurice", que us oferim pels matins del Festival Shakespeare d'enguany és a càrrec de Dennis Elkins i Anna Estrada. Basant-se en la tècnica de Fitzmaurice Voicework, s'exploren les dinàmiques entre el cos, la respiració, la veu, la imaginació, el llenguatge i la presència. Encoratja a les veus vibrants a comunicar amb intenció i emoció, sense excés d'esforç. La tècnica uneix l'experiència física amb l'atenció mental. A mesura que integrem el treball explorat de la Tècnica Fitzmaurice, anirem incorporant el text de Shakespeare.

Aquest curs s'impartirà de dimecres 14 a diumenge 18 de juliol, de 10 a 15H, al Centre Can Xalant de Mataró. Podeu trobar més informació a aquest enllaç.

El segon curs, "Julietes i Romeos" anirà a càrrec de Marc Martínez i Marta Galán. S'impartirà de dimarts 13 a divendres 16 de juliol, de 10.30 a 14.30H a l'Aula de Teatre de Mataró. Es treballarà a partir d'una petita dramatúrgia de "Romeo i Julieta" de William Shakespeare. La finalitat del taller no serà la de presentar un muntatge acabat, sinó la de desenvolupar l'experiència de compartir amb tots els participants la possibilitat d'endinsar-nos una mica en la història, apassionant i tràgica, dels amants de Verona. Podeu trobar més informació a aquest enllaç.

Pels que estigueu interessats preguem envieu un correu electrònic amb el vostre CV a l'adreça: mataro@festivalshakespeare.com

Un veí de Mataró al front d'Aragó

2010-07-06T08:17:00.000-07:00

Text cedit amablement per Vicente Casasús Granada, el meu pare.

Un vecino de Mataró, Oriol Llovet

A vueltas con la Memoria Histórica, a vueltas con tantos combatientes o detenidos en la retaguardia a los que se mató en combate o se asesinó en un cuneta y a quienes no se sabe dónde pudieron estar sus restos, quiero recordar a Oriol Llovet, combatiente republicano, que halló la muerte en combate y que posiblemente familiares o amigos, si lo llegaron a saber, en ningún momento pudieron acceder al lugar donde fue enterrado.

He encontrado su memoria en (De Ayerbe a la “Roja y Negra”: 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió), una Edición de Autor de 1980 (Barcelona) en donde el teniente aragonés Pedro Torralba Coronas relata los acontecimientos que le tocó vivir en compañía de otros muchos y entre los que menciona a su amigo Oriol Llovet de Mataró y su trágica muerte.

Como es natural no nombra a Llovet de manera continua, y de hecho sólo lo hace extensamente en el momento que aconteció su muerte; pero a través de los acontecimientos que se narran, la vida de este hombre corre paralela a la del autor y se puede deducir o adivinar cuáles fueron los sucesos que les tocó vivir.

Parece ser que Oriol Llovet, militante de la CNT, llegó al Frente de Aragón desde Barbastro con grupos de obreros voluntarios catalanes al sector de la Sierra de Guara, donde el autor Torralba y otros grupos de jóvenes cenetistas se estaban organizando para cerrar el cerco a la ciudad Huesca en poder de los rebeldes. Oriol ya tenía experiencia en el combate. Había desembarcado en el fallido intento de reconquistar Mallorca en la columna Medrano y, a la vuelta, por su afiliación y simpatías anarquistas, se había trasladado voluntario al Frente de Aragón.

Allí, nos cuenta Torralba, "los compañeros catalanes ponían su mejor voluntad en la fabricación de bombas de mano y otros artefactos que a veces nos mandaban para experimentar"; estos hombres hicieron lo que pudieron para armar de manera más sólida el escaso material del que se disponía. Les enseñaron a fabricar bombas de mano caseras con pólvora y gasolina, a lanzarlas de la manera más adecuada y eficaz.

Muchos de ellos, a pesar de que habían demostrado dotes de mando y capacidad en la lucha (nos sigue contando Torralba), cuando la República decidió asimilar en el ejército regular a los milicianos que sostenían aquel frente, se negaron a uniformarse y, más todavía, a colocarse galones y estrellas de mando que entendían que los desacreditaban en sus ideas. Algunos, de cierta edad, que no habían sido llamados a filas, sino que habían llegado voluntariamente, volvieron a sus fábricas; otros, como dice el autor, se negaron a tener mando y otros se quedaron en las condiciones que ordenaba la República. Oriol Llovet y el autor fueron algunos de estos últimos. También explica que ambos fueron invitados a dar un mitin de la CNT como representantes de las Juventudes Libertarias de la <>en Barcelona , 1937.

Después de muchas vicisitudes, escaramuzas y batallas y la pérdida de Teruel incluida, la 127 Brigada se encuentra en la loma de Castelfrío, cerca del lecho del río Alfambra, atrincherados en unos trescientos metros cuadrados de cumbre. El enemigo se acerca… dejemos que se explique el autor:

"La toma de contacto de los atacantes con las unidades de nuestra Brigada fue ruda y sangrienta, pero nuestra gente aguantó los asaltos feroces del enemigo sin ceder ni un palmo de terreno. Los dos tanques que nos protegían tuvieron una brillante y afortunada actuación, obligando a los tanques enemigos, mucho más numerosos, a replegarse y recular hasta fuera del alcance de nuestros tiros; nuestros dos antitanques secundaron y defendieron muy bien a los blindados y a nuestra infantería." (p. 216)

Sin embargo, el siguiente ataque, 2 de mayo de 1938, realizado por el enemigo y donde halló la muerte Oriol Llovet, fue más mortífero y eficaz. Tal como lo cuenta Torralba, aquella loma de Castelfrío tiene un costado más abrupto donde las tanquetas italianas enemigas, lanzadas al ataque, tenían dificultades para subir, sus maniobras eran lentas y los combatientes republicanos apostados en la pendiente, en los agujeros hechos por bombardeos anteriores o entre las piedras, les salieron al paso con granadas de mano y, dejadas caer por la mirilla, inutilizaron a varias y abortaron el ataque por aquel costado.

No pasó lo mismo por el lado opuesto que defendía la compañía de Oriol Llovet. El talud de subida era muy suave, casi llano, y las tanquetas maniobraban con facilidad y se dirigían como flechas en dirección a las trincheras republicanas. La suerte estaba echada para aquellos combatientes que mantenían la posición con fusiles y granadas de mano.

Nos dice el autor:

"Otro de nuestros hombres que quiso enfrentarse a los tanques, con igual o parecida valentía que los ya mencionados, fue nuestro amigo y compañero Oriol Llovet, entonces comisario de la tercera compañía del segundo batallón. Oriol Llovet, cuando los tanques se acercaban al parapeto en el que se encontraba con otros compañeros, salió cargado con una mochila llena de bombas de mano, y su amigo y paisano Verges, quiso retenerlo viendo que iba a derecho a la muerte, pero no lo consiguió; Oriol, sin querer escuchar los consejos de su compañero, salió a campo raso y uno de los tanquistas le segó la vida con los disparos de la ametralladora y cayó muerto como tantos y tantos otros de los nuestros aquel día." (p. 218)

Valgan pues esta últimas palabras como homenaje y recuerdo a un vecino de Mataró.

Mataró, 2010

Un Colom de Mataró

2010-07-01T08:48:00.000-07:00

Extret de la plana web de Quim Graupera (Maresme Medieval)

Malgrat que la teoria del Colom català fa temps que es difon, s’ha publicat recentment en els mitjans de comunicació que el professor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estats Units), Charles F. Merrill, ha assegurat que aquesta teoria és molt versemblant. Merrill, que ha invertit 18 anys en aquesta investigació, argumenta la catalanitat del descobridor a 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books)', que es publicarà l'any vinent.

Això doncs, aquesta informació demostra que la qüestió de l’origen i la procedència de l’almirall que adquirí “les índies” per a la corona castellana és encara un aspecte no resolt. Com tothom sobradament sap, hi ha qui li atribueix la pàtria genovesa, gallega, portuguesa, entre d’altres, però l’article que llegireu, per si no ho teníem prou complicat, explica com uns mataronins justificaven un Colom català i mataroní.

La polèmica es va presentar a la llum pública el dissabte 9 de maig del 1936 amb un article publicat al Diari de Mataró.

Sembla ser que, a finals del segle passat, l’arxiprest de Santa Maria, Dr. Roig, va trobar una partida de naixement d’un tal Cristòfor Colom, fill de Bartomeu Colom i Maria Cabot, ambdós naturals i habitants dels Genovesos, nat l’any 1441; i com a avis paterns tenia a Dídac Colom i Dolors de Mata.La data de naixement d’aquest Colom concorda d’entrada amb la data i l’edat de la mort d’en Colom el 1506 a l’edat de 65 anys.

Aquesta troballa va venir acompanyada d’altres documents de l’Arxiu de Santa Maria de Mataró vinculats al mateix tema com són un contracte de terres de Bartolomé Colom, germà del descobridor i altres documents que relacionaven aquests personatges amb l’antiga masia dels Genovesos que ocupava el solar de l’actual Jutjat i l’Institut d’Ensenyament Mitjà “Damià Campeny”.

La intenció del Dr. Roig era publicar un opuscle que recollís totes les investigacions efectuades al respecte, però la mort del Dr. Roig va provocar que l’afer restés en l’oblit.

Lluís Falguera, autor de l’article abans citat, va ressuscitar l’afer l’any 1936, entrevistant a tres antics amics del Dr. Roig que veieren els esmentats documents l’any 1917: la família del mestre Joan Bta. Parés, ja difunt el 1936, Joan Sala i Francesc Anglada.

Lluís Falguera afegeix una sèrie de detalls que també vinculen els primers viatges de Colom amb Mataró: Els emblemes de la Santa Maria eren la Creu de la Candelària, de Santa Maria de Mataró, i l’advocació a Sant Simó, protector dels mariners del Maresme i la visita que feu Colom al monestir de la Ràbida on hi havia el prior “adjuntorium Argentonae” argumenta que Cristòfor buscava l’amic frare d’Argentona. Com a conclusió de l’article Lluís Falguera demana la creació d’una comissió per tal d’investigar l’autenticitat i l’existència dels documents esmentats pel Dr. Roig.

El dimecres 13 de maig de 1936 el Diari de Mataró publicava una entrevista amb el Sr. Joan Sala, un dels tres personatges citats en l’anterior article del Sr. Falguera, que havia vist els documents del Dr. Roig. El Sr. Sala argumenta la hipòtesi del Colom mataroní amb els arguments de que ell fill de Colom es deia Dídac com l’avi que apareix en la partida de naixement del Dr. Sala i que les primeres badies descobertes a Amèrica per Colom porten els noms de Santa Maria i Sant Simó. És el mateix Joan Sala que en un tercer article sobre el tema publicat en el mateix diari local, el dia 20 de maig de 1936, denuncia la reacció que els dos articles anteriors van despertar als lectors mataronins: la rialla i la burla. L’article acaba dient: “...Si a Mataró no hi ha prou intel·ligents, ni nous savis, per a parlar d’ell (referint-se al Colom mataroní), al menys que no riguin, si no n’hi ha prou aquí els buscarem a fora; però riure no!”

Qui tingui humor i ganes que busqui, potser entre els llibres i les enciclopèdies hi hauran més pistes que ens parlin de què Cristòfor Colom era un capgròs mataroní que va obrir la porta als que un un futur es van convertir en els “indianos” del Maresme.

BIBLIOGRAFIA

FALGUERA, Lluís: "Lletra a la ciutat de Mataró. Cristòfor Colom, n’és fill? " a Diari de Mataró, any XIV, 9 de maig de 1936, núm. 3810.

FALGUERA, Lluís: "Colom és fill de Mataró? Un interviu amb el Sr. Joan Sala" a Diari de Mataró, any XIV, 13 de maig de 1936, núm. 3813.

FALGUERA Lluís: "Mataró negligent, Mataró riu!" a Diari de Mataró, any XIV, 20 de maig de 1936, núm. 3819

GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer "indiano" del Maresme" a Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm.5 (octubre 1992), pàgs.49-52

GRAUPERA, Joaquim: Cristòfor Colom, el primer “indiano” del Maresme” a Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Any XIII, núm. 33 ( juliol 2004), pàgs.5-6

El Port de Mataró: imatge escollida pel nostre twitter!

2010-07-01T06:15:00.000-07:00

Port de Mataró.

Aquesta imatge del Port del Mataró, extreta de la pàgina web del Consorci del Port de Mataró és la que finalment hem escollit al nostre twitter @alies_mataro

Festa, Festa, Festa i més...!

2010-06-22T02:24:00.001-07:00

Divendres, 25 de juny del 2010

Festes

Festes del barri El Palau. 19.00. Pels carrers del barri. Cercavila amb la Palaueta, les capgrosses de Rocafonda, els nans de l'Escorxador i el grup de Percussió bombolodrum.

20.00. Parc d'El Palau (totes les activitats es faran al parc). Pregó de Festa a càrrec de l'alcalde, Joan Antoni Baron i Mossèn Jospe Joan Badia de la parròquia de Sant Pau.

20.30. Retransmissió partit futbol Mundial amb pantalla gegant «Xile-Espanya».

21.00. Gran sardinada i pinxos.

23.00. Show music hall, a càrrec dels Mestres del Gai Saber.

Festes del carrer de Sant Joan. 23.00. Carrer Sant Joan. Nit de blues amb el grup Bluesnet Band.

La història de Mataró en 6 post! (II part)

2010-06-15T10:39:00.000-07:00

L'edat mitjana

Vers el segle III el món romà entrà en crisi i les vil·les del Maresme experimentaren un procés de concentració. Els temps visigòtics comportaren estralls continus i desorganització política i social. Les invasions sarraïnes anaren acompanyades de ràtzies i violència al llarg dels segles VII al X, i dugueren la ciutat d'Iluro gairebé a la desaparició. A Mataró es troben vestigis dels temps paleocristians: la planta d'una petita basílica adaptada en una edificació de la vil·la romana de Torre Llauder i unes sepultures descobertes al peu de la façana principal de l'esglesiola de Santa Maria.

Fins al segle X no s'esmenta la localitat en la documentació. Apareix anomenada com a Alarona, que és un topònim derivat evidentment d'Iluro, com ho són Oleron i Alora en altres poblacions del món romà conegudes també amb el mateix nom d'Iluro. Poc després, la parròquia és designada amb el nom de Civitas fracta o Civitate freta. Però no s'acaba ací la història dels topònims mataronins: a la fi del segle XI apareix el nom de Mataró per a designar el castell que és en un turó a llevant del terme, conegut també per castell o torre de Mata. Després (segle XII), el nom de Civitas fracta o freta simultanieja amb el de Mataró per a anomenar la parròquia, fins que a mitjan segle XIV solament queda aquest darrer, tant per a designar la parròquia com la vila.

Hom sap poca cosa de l'origen del Mataró medieval. En la documentació s'esmenta la vila rural de Valldeix l'any 949 i la de Mata el 989, però ací vila té el sentit de “conjunt territorial o veïnat format per masies més o menys escampades”. També s'anomenen alguns masos dels veïnats de Cirera i de Treià (aquest darrer ara d'Argentona), fet que coincideix amb la tendència comarcal a l'establiment humà a mig pendent de les serralades en aquelles èpoques. Però pels mateixos temps (1054) ja és esmentat també el temple de Santa Maria, potser una petita esglesiola romànica, aproximadament al mateix indret de l'església actual, en un replà, entre la riera del Pou (el Rierot), a llevant, i la de Cirera a ponent. Aquest temple tingué una important intervenció en la fixació del naixement de la vila a l'emplaçament actual: la sagrera de l'església donà lloc a edificacions a les seves proximitats que constituïren el nucli embrionari de la futura població.

Precisament el 1284 Jaume II donà autorització a l'infant Pere, casat amb Guilleuma de Montcada, senyora del castell de Mataró, per a poder celebrar al susdit lloc un mercat el dilluns de cada setmana. Al castell de Mataró pertanyien les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Aquest castell havia pertangut del segle XI al XIII, primer, a la casa de Castellbell i després a la de Montcada, sota la qual fou objecte de diverses transmissions i empenyoraments. Segons un capbreu fet poc després del 1369 —que fou quan adquirí el castell Pere de Màrgens, ciutadà de Barcelona—, ultra els drets de tipus personal, també posseïa aleshores un patrimoni de rendes senyorials sobre masos i propietats radicades al terme i en altres poblacions veïnes. Aquestes rendes eren a vegades infeudades amb la castlania del mateix castell. També s'aprofitava de drets com els que gravaven les barques dels pescadors, les taules del mercat, la corredoria, la contractació d'animals i forments a la plaça, la sal, la fusta, etc. , i percebia lloçols d'ordi per a la utilització de la ferreria i tenia la prioritat sobre els astors o falcons capturats al terme.

No cal dir que entre els drets senyorials no mancaven les càrregues de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l'eixorquia, la firma d'espoli, és a dir, els anomenats mals usos que feren adscriure el pagès mataroní a la gleva; la remença ja es coneixia a Mataró al principi del segle XIII. De tota manera, no tots els masos i altres propietats eren del castell, sinó que la propietat era bastant fraccionada, i els grans propietaris es trobaven entre les institucions eclesiàstiques i monàstiques, al costat dels cavallers i ciutadans.

Poc abans de la segona meitat del segle XIV el nucli urbà mataroní ja s'havia fet més homogeni, i rebé el nom de vila. En la documentació s'anomenen edificis a les proximitats de la plaça del mercat, de la sagrera, amb algun carrer incipient. Al final del mateix segle Mataró, conjuntament amb Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres (que integraven una unitat jurídica local coneguda per universitat del castell de Mataró), feren les primeres passes per a alliberar-se del jou feudal. Així, hom veu com aconseguiren de Joan I, el Caçador, permís per a reunir-se amb el propòsit d'imposar taxes per a aplegar recursos econòmics, i un privilegi, mitjançant el qual quedaren sota la seva protecció i empara (1391); potser la mort de Joan I no els permeté d'assolir més avantatges.

Bruniquer reporta que l'any 1401 Mataró ja havia obtingut el privilegi de carreratge de Barcelona, però de fet no fou fins cap al 1415 que es renovaren les gestions per a sostreure's a la jerarquia feudal. Aleshores, sembla que les relacions del propietari del castell amb els seus vassalls comportaven una gran tibantor. El 1419 Alfons IV signà a Sant Cugat del Vallès un privilegi de reincorporació de Mataró i les dues Llavaneres a la corona reial, després d'haver fet un donatiu previ de quatre mil florins. Amb aquest privilegi, ultra l'afranquiment, la Universitat del castell de Mataró adquirí la facultat de posseir un consell, amb quatre jurats, per al bon govern i l'administració de les tres viles. El 1424 Mataró era declarada carrer de Barcelona, amb tots els drets i obligacions inherents a aquesta classe de privilegis.

Però malgrat la concessió reial d'afranquiment, la castlania del castell de Mataró apareix uns quants anys més tard com a propietat de Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona, per la qual cosa les tres viles hagueren de fer un nou esforç per a adquirir-la l'any 1455 i posar-la sota el domini del comú i poder portar així a efecte la redempció de drets senyorials que gravaven molts masos del terme. La guerra contra Joan II féu arrenglerar Mataró, amb d'altres poblacions de la comarca, al costat de Barcelona com a carrer que n'era. Hom sap que el 1465 foren derrotats dos-cents homes que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per saquejar la vila. Un any abans, el mataroní Lluís Pou havia estat nomenat capità del Maresme pel rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal.

El mateix any 1464 foren fets poders per part de la Universitat de Mataró per a prestar jurament a l'esmentat monarca. Dissortadament, l'any 1471 Joan II lliurà Mataró, amb altres viles del Baix Maresme, a Pere Joan Ferrer, militar i ciutadà de Barcelona, i féu així cas omís de la promesa continguda en el privilegi d'Alfons IV de no separar-la mai de la corona reial. Pere Joan Ferrer es convertí d'aquesta manera, des del castell de Sant Vicenç o de Burriac, en senyor absolut de la comarca. Joan II encara augmentaria el seu poder en atorgar-li l'any 1475 la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls per a tota la baronia del Maresme. Però Mataró, ensems amb les altres poblacions sotmeses al jou feudal, realitzà els treballs necessaris per tal d'anul·lar la sobirania del castell de Burriac, per al qual objectiu tingué també el suport de Barcelona.

Però fins a la mort de Joan II no es pogué avançar cap a l'alliberament definitiu. El seu successor, Ferran II, fent-se ressò de la petició que li presentaren les parròquies sotmeses a Pere Joan Ferrer, signà a Toledo, el 1480, un nou privilegi en què disposava la seva reincorporació a la corona reial. Un any després, Mataró tornava a ser nomenat carrer de Barcelona. Ultra la guerra contra Joan II, Mataró també fou escenari del conflicte dels remences. L'any 1485, Pere Joan Sala, el capitost dels pagesos, atacà la vila i els seus defensors, refugiats a l'església, hagueren de rendir-se. Pocs dies més tard, Pere Joan Sala era derrotat a Llerona i així finia la guerra. Com a compensació dels danys soferts, Mataró rebé quaranta lliures per a l'obra de l'església. Cal remarcar, encara, que entre els síndics remences hi havia el mataroní Pere Joan Tria, que fou un dels condemnats a mort, encara que ulteriorment fou indultat.

Durant el segle XV la vila no s'havia desenvolupat gaire, encara que en la documentació s'anomenaven diversos carrers, com ara els d'en Bellot, d'en Pou, d'en Soler, de difícil localització, la Riera, el Torrent (el Rierot?) i la plaça i la placeta de l'església, que ens indiquen que el nucli primitiu s'anà engrandint i que l'acció urbanitzadora, partint de la rodalia de l'església i la plaça del mercat, s'adreçava també cap a la Riera, mantenint-se, però, a una relativa distància de la platja. Al final del mateix segle s'escometé l'obra de la construcció d'una nova església parroquial d'estil gòtic, de tres naus i campanar, per a suplantar tal vegada l'esglesiola romànica que devia haver-hi. Això dóna una idea de les necessitats del moment per part d'una vila en la qual, ultra la pagesia, es comptaven menestrals d'oficis i ocupacions diversos. Aleshores el transport per mar de llenya per al proveïment de Barcelona fet des de la platja mataronina era important, i en això la població es presenta a mitjan segle XV com el primer centre de la costa catalana dedicat a aquesta classe de tràfic. Ben segur que la llenya i la fusta procedien dels boscos propers de Dosrius i Canyamars.

La Fundació d'Iluro

2010-06-09T01:33:00.000-07:00

Des de finals del segle II aC la lluita pel poder a Roma entre nobles ambiciosos debilità les funcions del senat i d'altres institucions i desembocà en contínues guerres civils. A Hispània tingué especial incidència el conflicte entre els generals Màrius i Sul.la, amb la revolta de Sertori, i la guerra entre Cèsar i Pompeu. Aquests fets varen contribuir a la romanització d'Hispània, ja que molts hispans hi varen participar, i varen ser recompensats amb la concessió de la ciutadania romana.

Alguns investigadors sostenen la teoria que la fundació de la majoria de ciutats romanes a Hispània responia a uns programes o estratègies dissenyats a Roma. L'arribada d'alguns camperols itàlics que fugien de les lluites polítiques i que cercaven terres, així com la necessitat d' establir veterans militars llicenciats, estimularen també la creació d'algunes ciutats.

Iluro, molt possiblement, fou edificada de nova planta seguint un model urbanístic d'esquema ortogonal. El títol d'oppidum civium romanorum ens indica que estava dotada de muralles i, a més, tal com expressa Olesti: "indicaria l'existència en aquell centre d'un conventus civium romanorum, és a dir un grup de ciutadans romans agrupats entorn a l'entitat del conventus", i que es regirien pel dret romà.

El moment de la seva fundació encara es força controvertit, les teories van des de l'entorn del 100 a.C. fins a l'època d'August.

Teories sobre la cronologia fundacional de la ciutat:

F. Gusi: època d'August (actualment obsoleta).

J. Garcia: any 50 a.C. (basant-se en la datació de la construcció de la xarxa del clavegueram).

O. Olesti: any 75 a.C. (per assentar-hi el veterans que varen lluitar al costat de Pompeu Magne).

J.F. Clariana: entre els anys 120 - 100 a.C. (basant-se en les troballes de ceràmiques campanianes, en el fet que hi arribés la Via Sèrgia, pel paral·lelisme que ofereix amb altres indrets de la Hispània Citerior romanitzats en el mateix moment).

La ciutat, amb una superfície d'entre 7 i 8 hectàrees, fou construïda ex novo, és a dir, de nova planta, d'acord amb la planificació urbanística rigorosa. La seva fundació respongué a una reorganització general del territori entre la darreria del segle II aC i mitjans segle I aC, igual que Gerunda (Girona), Ilerda (Lleida), Aeso (Issona), Iesso (Guissona) i Baetulo (Badalona).

Pel que fa a les Muralles de l'"oppidum civium romanorum", fins ara les restes més evidents són les que es varen trobar en el carrer Palau, 20, consistents en les restes d'un mur construït seguint la tècnica IV de l'"Opus quadratum" (segons les pautes de classificació d'arquitectura romana del professor Giuseppe Lugli).

Uns altres vestigis interessants, relacionats amb la muralla, són els que es varen exhumar en el solar de l'edifici que actualment ocupa la Delegació d'Ensenyament al carrer de Barcelona. Allà es va trobar el tram final de la claveguera del kardo maximus, que anava revestida de carreus de granit.

Aquesta és una de les poques fotografies que es conserven de les estructures romanes que varen ser trobades i destruïdes en aquest indret. Podem observar un gran fonament de caementicium amb pedres irregulars i, en l'extrem superior esquerra, s'hi aprecien uns carreus ben escairats de pedra granítica. Hom suposa que es tractaria d'un fragment del fonament de la muralla de l'oppidum d'Iluro.

La ciutat estava comunicada amb altres ciutats, principalment de forma terrestre. La Via Agusta, comunicava Iluro amb la resta de ciutats de l'Imperi, aquest camí romà provenia de la Gàl.lia i arribava fins a Gades (Cadis), tot seguint el litoral. El tram de Gerunda a Tarraco discorria pel lloc més practicable, el Vallès. Per tal d'unir les ciutats costaneres de Blandae, Iluro, Baetulo i Barcino, la Via Augusta tenia un brancal que seguia la línia de la costa entre la Tordera i el Llobregat. La comunicació per mar es feia per mitjà d'una ruta que seguia la línia de la costa. Possiblement Iluro tenia un embarcador, però no se n'han trobat restes.

La història de Mataró en 6 post! (I)

2010-06-01T09:52:00.000-07:00

La prehistòria i l'antiguitat

Les restes de poblament més antigues corresponen a la civilització anomenada dels sepulcres de fossa, representada per uns enterraments descoberts a la població (a l'extintoreria Marchal) i al veïnat de Mata, on aparegué el material neolític típic amb grans de collaret de cal·laïta. Una altra cultura present és la dels urnerfelder o camps d'urnes, de la primera edat del ferro, a la qual pertanyen uns vasos hallstàttics que alguns autors daten dels segles VIII-VII aC i que foren trobats al paratge de l'Estrada. Al replà ocupat pels entorns de l'església parroquial de Santa Maria i la Plaça Gran ha aparegut terrissa ibèrica (segle IV aC) feta amb torn, sense decorar, barrejada amb la campaniana; això fa pensar que els pobladors indígenes ja devien tenir una preferència a instal·lar-se en aquests indrets abans de la romanització o durant la seva implantació.

Els historiadors antics Mela i Plini situen entre Badalona i Blanes la població d'Iluro. Plini qualifica les tres localitats d'”oppida civium romanorum”. Al seu torn, Ptolemeu esmenta en una posició semblant una Aíluron que coincideix amb l'Iluro dels dos primers. La descoberta a Mataró, al llarg del temps, de notables vestigis arqueològics de l'època romana ja va fer creure als historiadors que ací es trobava el solar de l'antiga Iluro.

Tanmateix, les troballes al terme de Mataró han estat molt abundants i es densifiquen, precisament, als encontorns de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran, la plaça de Sant Cristòfol i la plaça del Beat Salvador, de les quals són una bona mostra els paviments de mosaic que es conserven in situ en aquella primera plaça, i les restes de la propera vil·la de Can Xammar.

També la Riera ha ofert un bon nombre de sepultures de tegula a diversos llocs; hom parla fins i tot de l'existència d'un columbarium. Són també abundants les restes a l'entorn de l'església de Santa Maria, a les proximitats de la qual romangueren des de temps immemorial unes ares dedicades per sevirs augustals a diverses divinitats paganes, avui al museu de la ciutat. Encara es coneixen poques notícies sobre l'estructura d'Iluro, però les excavacions han posat al descobert fonaments de cases, clavegueres, el que seria probablement el carrer principal de la ciutat, etc.

Molts dels materials trobats fan pensar que la ciutat tingué gran rellevància i que era dotada d'edificis notables. Quant a l'epigrafia, cal remarcar la troballa feta l'any 1814, a la Riera, d'una làpida dedicada a L. Marc Optat, duumvir Ilurone, cosa que confirmà la localització de la romana Iluro al Mataró actual. Als afores de la ciutat també han aparegut vestigis de qualitat, com ara un monument funerari excavat al Camí del Mig, i restes d'importants vil·les rurals, de les quals sobresurt la de Torre Llauder.

Els racons: Sant Martí de Mata (I)

2010-05-25T01:10:00.000-07:00

Un bon cap de setmana de primavera, sol, ganes de fer esport i una bicicleta, és tot el què necessiteu per pujar a un dels meus llocs favorits de Mataró, amb un grau de dificultat mitjà, on passar-hi una estona fresquets sota els xiprers mentre recuperem l' alè. tot just al davant trobareu un tros de vinya amb una petita masia, qui sap si una de les resistents a la fil.loxera que us comentava l' altre dia.

El temple de Mata és una capella rural que a l' edat mitjana va tenir funcions de parròquia de la població dispersa del veïnat de Mata, a la serralada costanera de Mataró. Aquesta funció ara l' ocupa la veïna capella de Sant Miquel de Mata, construïda en el segle XV, que es sufragània de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Jurídicament depenia del Castell de Mataró i eclesiàsticament era sufragània de Santa Maria de Civitas Fracta.

El primer esment que es cita una capella dedicada a Sant Martí és un document de l'any 878, que parla d'una capella dedicada a Sant Martí, a la Marina, propera a la riera d'Argentona. La identificació d'aquesta església amb Mata va portar fins a finals del segle passat, una polèmica amb els historiadors J.M. Pellicer i Francesc Carreras Candi. Sembla ser, finalment que la capella dedica a Sant Martí que s' esmenta en el document es refereix a la capella de Sant Martí d'Argentona, que estava situada on hi ha el Mas de Can Martí de Pujada.

El topònim Mata, no surt esmentat fins el 963. Els límits del veïnat eren molt extensos segons es dedueix de l' escriptura del 989. Mata limitava amb Llavaneres per l'Orient, a migdia amb les aigües del mar, a occident amb valldeix i tramuntana amb el terme de Dosrius.

La capella apareix esmentada en varis documents del s. XI-XII, en les afrontacions de terrenys i per situar la capella dins el veïnat de Mata de la parròquia de Santa Maria de Civitas Fracta o Alarona.

El 1065, Berenguer Armengol llega a l'església de Sant Martí de Mata el blat que allí hi tenia. L'any 1096 sembla ser que ja consta com a sufragània de l'església de Santa Maria de Mataró, quan el jutge Ramon Guitart llega a l'església de Sant Martí de Mata un oficier i un himnari i a més dues unciades de llum a la llàntia que cremava a la capella. El mateix Ramon Guitart en el testament, quan va morir el mes d'octubre de 1100, va llegar a l' església de Sant Martí de Mata dos unciades de llum, un antifonari i un himnari.

Cal destacar també la donació feta pel bisbe Oleguer de Barcelona a Ramon Mir en el 1128, d'unes terres en vinyes i oliveres, dins els termes de les parròquies de Santa Maria de Civitas Fracta, Sant Martí de Mata i Sant Andreu de Llavaneres.

Escola Pia de Santa Anna

2010-05-13T10:10:00.000-07:00

Obra: Viles i ciutats de Catalunya
Pàgina: 156-157
Autor: Amat i de Cortada, Rafael d’
Indret: Escola Pia Santa Anna de Mataró
Municipi: Mataró
Comarca: Maresme

Los carrers de nomenada en Mataró són estos que he notat; lo camí Ral no menos, que inclou la iglésia i col·legi dels padres de Santa Anna o escolàpios. És recte fins a les últimes cases d'eixida de Mataró, per anar-se dret a Sant Simon. La Rambla queda detràs dels escolàpios, amb vistoses cases a dreta i esquerra o a una part i altre,inclosa la nova iglésia dels referits escolàpios, traient a la Rambla son frontis amb una bella portalada amb molt treball de arquitectura i escultura, quedant lo demés tosco, amb un òvul sobre del portal de dita iglésia de Santa Anna i dos finestrals col·laterals. Lo cimbori és de hechura ochavada, treballat a la romana amb lluminars en tot son voltant, delineades de colors les pedres, i la cúpula sobre a manera de mitja taronja, prou alta, de color verd de llangardaix, amb un curiós panell sobre, havent-se estrenada tal nova iglésia en lo any 1789 o principis del de 1790. Dintre és molt hermosa, amb iguals capelles i altars, que se van fent nous, d'estos lo altar major, interinament de perspectiva o pintura, de la qual, per constar lo demés en l'última relació de mon passeig a Mataró en lo mes de juliol de l'any 1790, no ho repetesc aquí, sí sols que la iglésia sembla, si bé que no tan llarga, a la de la Mercè de Barcelona, blanca, límpia i clara tota ella.

Al davant de la fatxada a la Rambla queda una plaça, prou incomodada per sa molta arena o sorra, de la qual abunda tot aquell tros de rambla fins a l'entrada a la riera per lo portal de Barcelona.A la vora de la iglésia, en la mateixa Rambla, són les aules dels col·legials i estudiants, amb un carrer ample al costat del col·legi de aquells padres, que trau des de la Rambla i costat del portal de Barcelona al camí Ral.

Al mig de la Rambla hi ha una o dos files d'arbres i una creu de pedra amb sa peana curiosa, nomenada la Creu d'en Ramis, entrant-se des de la Rambla per lo portal de Barcelona al passeig de la Riera, així mateix com la Rambla, fora de ser més estreta i les cases més altes, quedant a la part dreta a l'entrada a dita riera los carrers de Barcelona, d'en Pujol, d'en Palau, carrer Nou al costat d'una font, que fa cantonada a dita riera, i sobre de la dita font hi ha una capelleta amb un sant cristo, seguint des d'allí un carrer prou ample fins a alguna travessia i eixida a la plaça i iglésia major, lo carreró i lo carrer de Bonaire.

A la part esquerra de la riera, frente del carrer de Bonaire, és lo carrer d'Argentona i més per avall lo de Sant Josep, a on és la iglésia i convent de Sant Josep de carmelites descalços. I més amunt d'est carrer o per allí cerca, la iglésia i convent de monges de Santa Teresa o carmelites descalces, finint est carrer amb lo portal dit de Sant Josep. En la Rambla, a la mateixa mà, queden los dos carrers de Santa Teresa i de Santa Marta, casi frente de la Creu d'en Ramis o per allí cerca, en seguida d'aquelles cases. Lo carrer d'Argentona, que és molt ample, amb lo portal d'Argentona, que divideix en dos mitats a aquell carrer, amb dos fonts. A un costat de dit portal d'Argentona, a la banda de la riera, és la font de Sant Roc, amb un sant Roc pintat de rajola de València, si en això no m'equivoco, i de cert esculpides unes lletres en la pedra de la mateixa font a on són les aixetes, que diuen: «De la font de Sant Roc aigua prendràs i, presa, la tancaràs», amb las xifres de l'any 1782. I detràs d'esta, la font de Sant Domingo, amb unes lletres esculpides que diuen: «Pren, beu i tanca», amb las mateixes xifres.

Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans

D.O. Mataró

2010-05-10T01:51:00.000-07:00

El Dolç Mataró és un vi ecològic negre dolç elaborat principalment amb raïms de la varietat autòctona Mataró (nom de la capital de la comarca).

El raïm es deixa sobre-madurar al cep i la verema té lloc abans que el raïm comenci el procés de passificació. La maceració tindrà lloc en dipòsits d'acer inoxidable durant 6mesos per tal d'obtenir una màxima extracció de color. Es realitzen remuntats diaris per tal de millorar l' extracció. La pasta serà premsada lleugerament. Posteriorment el vi és criat en barrica de roure francès i serà embotellat després d'un procés lleuger d'estabilització.

Des de temps dels romans ençà s' havia cultivat a Catalunya una gran quantitat de vinya, exportada ja fos en forma d'aiguardents cap Anglaterra o com a un vi més aviat poc refinat cap a d'altres destinacions així com la pròpia taula de qualsevol veí. Al segle XIX aquesta producció era desmesurada.

A Mataró tots els turons que podeu observar plens de boscos, eren principalment cultius de vinya per la producció i exportació del vi. Cap a mitjans de segle la famosa fil.loxera, un pugó d'origen americà, va devastar la vinya francesa a l'altre costat del Pirineu, i durant un temps (pocs anys) és va aprofitar per copar el mercat d'aquests des de Catalunya principalment. El problema va ser quan aquesta finalment va arribar aquí arramblant amb tot el cultiu català. A Mataró fins aquest moment teníem, segons hem van explicar uns enòlegs, un tipus de raïm específicament desenvolupat en aquests turons; és tracta de la coneguda popularment avui dia com a monastrell que es cultiva a tot el País Valencià i també a Alella on encara conserva la seva antiga denominació, és a dir, Mataró.

Els ciclistes de Mataró s'oposen al futur enderroc del velòdrom i creen una plataforma per salvar-lo

2010-05-02T11:17:00.000-07:00

Els ciclistes de Mataró no volen ni sentir a parlar del possible enderroc del velòdrom. L'Ajuntament estudia tirar-lo a terra, juntament amb la piscina municipal, per fer-hi el teatre auditori de la ciutat i no fer-ne cap de nou, perquè de moment no hi ha prou demanda. Però la proposta ha topat de ple amb els esportistes i els aficionats d'aquest esport. «Estem totalment d'acord amb el fet de potenciar la cultura i tenir nous equipaments, però això no vol dir que nosaltres quedem sense el nostre», es queixa Luis Pareja, de l'Esport Ciclista Mataró. El col·lectiu defensa que les instal·lacions daten del 1946 i que és un dels més antics de l'Estat. «Molts ciclistes d'abans i d'ara hi han rodat i el coneixen», destaca també Ismael Carrete, tècnic del velòdrom de la Federació Catalana de Ciclisme, que també recorda que l'equipament forma part del patrimoni esportiu de la ciutat.

Amb l'objectiu d'evitar que vagi a terra, s'ha impulsat la creació de la plataforma Salvem el Velòdrom de Mataró, que ja compta amb més d'un miler de persones adherides. El col·lectiu es mostra especialment crític amb l'Ajuntament, ja que considera que l'únic que vol és desfer-se d'aquest espai sigui com sigui. «Fa anys que no s'hi ha invertit res i les instal·lacions estan en un estat molt lamentable a propòsit per tenir arguments per enderrocar-lo», lamenta Luis Pareja.

Si bé habitualment s'hi entrenen una vintena d'esportistes, el velòdrom també l'utilitzen cada dia els alumnes de l'escola de ciclisme del col·legi Santa Anna de Mataró. Els promotors de la plataforma defensen que si no és possible mantenir aquest equipament se n'hauria de construir un de nou. Ismael Carrete assenyala que a Catalunya només hi ha sis velòdroms i cap està cobert. Per això s'aposta perquè Mataró aprofiti per fer-ne un de cobert i donar així servei als esportistes d'elit i donar certa rellevància a aquest esport.

Diari El Punt
www.elpunt.cat

COMUNICAT DE PREMSA

Esport Ciclista Mataró i Centre Tecnificació Mataró vol expressar el seu malestar amb l'ajuntament de Mataró degut a la manca de comunicació que aquest ajuntament ha demostrat reiteradament amb el col·lectiu ciclista. El més greu es que ni tan sols han informat del projecte El Triangle-Molins a la Federació Catalana de Ciclisme.

En tots els comunicats i rodes de premsa han "oblidat" el nostre col·lectiu i en cap moment han comentat res de fer un nou velòdrom.

El Velòdrom de Mataró data del 1946 i és un dels mes antics de la península. Per les característiques tècniques el fan "únic" per rodar i millorar la tècnica als ciclistes. Molts ciclistes d'abans i d'ara han rodat i coneixen aquest velòdrom, de fet el velòdrom de Mataró que a més té una avinguda "avinguda del velòdrom" forma part del patrimoni esportiu de la ciutat.

Estem totalment d'acord amb potenciar la cultura i tenir nous equipaments, però això no vol dir que nosaltres ens quedem sense el nostre.

La falta d'inversió reiterada per part de l'ajuntament a fet que les instal·lacions estan molt malament, tot i això nosaltres continuem entrenant. Esportites premiats per l'ajuntament con Eduardo Gonzalo "MILLOR ESPORTISTA MATARONÍ DEL 2008" i ciclista professional també utilitza aquestes instal·lacions per entrenar quan estava a la ciutat.

Avui hi havia una pancarta de reivindicació al circuit de Catalunya final de la Volta Catalunya i molta gent ens ha preguntat si l'ajuntament coneix el valor que te aquest velòdrom.

Per mes informació: www.mejorenbici.tk

Gràcies per la teva atenció.
Esport Ciclista Mataró

El misteri de la Plaça Gran

2010-05-02T02:17:00.000-07:00

En paraules de Joan Jobany:

"L'Agàpit Borràs ens ha fet saber que fa anys que va darrere una troballa prou interessant: al subsòl de la Plaça Gran de Mataró hi pot haver una gran sala subterrània. Se'n coneix l'existència i fins i tot hi ha gent gran que explica que hi ha baixat.

Fins ara encara no s'ha pogut localitzar, tot i que podria suposar una important peça per a la dinamització cultural del centre de Mataró.

Des de la CUP de Mataró proposem al govern municipal que prengui la iniciativa de localitzar i recuperar aquesta troballa: PREC QUE PRESENTA AL PLE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) PER INTENTAR LOCALITZAR, INTERVENIR ARQUEOLÒGICAMENT , I RECUPERAR EL SUBSÒL DE LA PLAÇA GRAN

Des de fa uns anys s'han obtingut informacions contrastades que apunten la hipòtesi de que en el subsòl de la Plaça Gran hi pot haver una gran sala subterrània, que de trobar-se, podria ser objecte d’intervencions arqueològiques amb l’objectiu de estudiar-la i, si s’escau, posar-la en valor com a patrimoni cultural.

Diferents testimonis certifiquen l’existència d’aquest element soterrat, que podria ser un interessant descobriment, i ens consta que el Servei d’Arqueologia d’aquest Ajuntament disposa d'informació sobre aquest tema.

En el darrer Consell d’Administració de PUMSA el representant de la CUP, Agàpit Borràs, va proposar d'aprofitar el moment actual per fer una intervenció arqueològica consistent a intentar localitzar la sala subterrània des del solar del sector de Can Cruzate, actualment buit, i propietat de l’empresa pública PUMSA.

Agàpit Borràs, arquitecte, des de ja fa més de 10 anys, ha promogut diferents projectes de recerca, concretament 3, que han estat acceptats i dirigits amb encert, en el seu dia, pels serveis d'arqueologia de l'Ajuntament, però que per raons logístiques d'utilització dels locals comercials o per la utilització del paviment de la Plaça Gran com a mercat, no han pogut durar, malauradament, més d'un dia.

Pel fet que avui els solars de la illa de Can Cruzate, propietat de PUMSA, encara no s'hagin construït, possibiliten una excavació en vertical i posteriorment en horitzontal per a poder localitzar probablement aquest espai situat sota la Plaça Gran, d'acord amb la hipòtesi de treball de la que avui disposem.

Aquesta intervenció arqueològica, a diferència de les anteriors, podria tenir una durada d'algunes setmanes i no hauria de tenir un pressupost elevat, però sí que el resultat seria culturalment enriquidor i amb un benefici extraordinari per a tota la ciutat.

Cal veure, doncs, aquesta proposta d’excavació com una inversió cultural i de ciutat. En temps de crisi, el centre històric i el seu patrimoni arquitectònic poden actuar com a element de dinamització cultural i com a pol d’atracció seguint, en aquest cas, l'eix que va des del centre de la ciutat cap al futur Museu de Can Marfà.

És per tots aquests motius que el grup municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) formula al Govern municipal el següent PREC:

"Que l’Ajuntament de Mataró i PUMSA aprofitin la situació excepcional del solar de Can Cruzate, encara per construir, i encarreguin els treballs necessaris per a la possible localització, recuperació i posada en valor de l’espai subterrani que hi pot haver al subsòl de la Plaça Gran."

* text extret de l' espai personal de Joan Jobany Lorente.

Des d'un Mataró no tant llunyà mantindrem un seguiment d'aquesta curiosa retroballa.

Coneix les masies de Mataró

2010-04-13T01:21:00.000-07:00

Passejada pel patrimoni arquitectònic i natural del Veïnat de Mata

Diumenge 25 d'abril
Sortida Pl. Puerto Rico
Inscripció gratuïta al telefon 937576602

300 anys d' Armats a Mataró

2010-04-05T12:12:00.000-07:00

Encara que la tradició assenyala l’existència dels "Armats" des de fa ja 300 anys, en la documentació de la Confraria del Santíssim Sagrament de la Parròquia de Santa Maria, que es conserva al Museu-Arxiu, es troba la primera prova documental de la seva existència, l’any 1705.

En el llibre de comptes de l’esmentada Confraria, dita també de la Minerva, s’hi troben reflectides diverses anotacions que fan referència al seu vestuari, alabardes, petus, morrions, espatlleres, etc. i a les despeses per a la seva conservació i cura.

En el transcurs del Segle XVIII, els aleshores anomenats "Caps de ferro", tingueren especial relleu en les processons de Setmana Santa, prenent part en les del Dijous i Divendres Sant.

La presència dels soldats romans està integrada plenament en la tradició mataronina, i de moltes ciutats en que hi vénen figurant, participant en les processons que el poble cristià commemora, i que ens fa ressò del poder de la Roma pagana, que en aquell temps dominava Judea i Palestina.

Durant el segle XIX, les cohorts del "Armats", també anomenats "Caps de ferro" i "del Morrió", segueixen integrats a les processons mataronines, i el seu pas és celebrat per la ciutadania, per la vistositat del seu vestuari, sempre d’acord amb el temps, i amb les petites innovacions que s’hi van introduint.

És ja començat el segle XX, quan, degut a fer-se'n càrrec gent emprenedora i comptant amb un nombrós grup de joves, es crea una comissió "Pro-Armats" que hi dona una total dignificació, disposant d’un voluntariat que no escatimava esforços per el manteniment de la tradició i la seva assistència a les processons de Setmana Santa.

REESTRUCTURACIÓ

L’any 1940, després de la guerra civil, es tornà a reorganitzar la Secció dels "Armats" com a Secció de la Confraria de Ntra. Sra. dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró, salvant les diverses etapes de l’època de postguerra, en que hi varen esmerçar tota dedicació possible.

L’any 1954, hi ha un nou moment crític per a la continuïtat, però altra vegada els "Armats" troben els capdavanters que es disposen a salvar el greu moment.

Després d’uns contactes amb els "Manaies" de Girona, als quals demanen assessorament i intercanvien impressions, hi troben tot l’ajut necessari, aportant-los-hi dades i experiència que varen ser molt útils per a la seva reorganització.

El Centre Foment Mataroní els acollí en les seves dependències, i amb diverses ajudes de particulars, organismes i entitats, van aconseguir refer el vestuari, calçat, símbols i tot el material precís per les seves sortides.

Seguint les directrius que s’havien emprès, els "Armats", en aquells anys 50 mantingueren una perllongada trajectòria que anava millorant el vestuari i atuells, en la mesura de les seves possibilitats, i així els veiem amb nou calçat i escuts, i també veiem créixer el grup, situant-se cap a una cinquantena d’integrants.

El 1962 es van adquirir noves cuirasses de símbols repujats, obra dels tallers de Girona i Figueres, que hi donaren una gran vistositat i relleu, a més de les trompetes, timbals, banderes i lictors.

En els anys successius, millorats també els cascs i mantenint el màxim esforç, la presència en la Setmana Santa mataronina era inqüestionable.

TREBALL EN SILENCI

Anys després, a mitjans dels 60, quan foren les pròpies processons les que trobaren dificultats per a sortir al carrer, degut a la poca participació dels fidels, els "Armats" vàrem romandre impedits de desfilar, degut a la supressió de les processons a la ciutat de Mataró l'any 1969.

Així comença novament un període de treball callat, de conservació dels materials, dels estris i vestits, llances i símbols, que mans expertes acuradament van conservant sense que pugessin veure la llum.

NOVES DESFILADES

És al 1981 quan la il·lusió reviva novament. Són convidats a participar en la processó del Divendres Sant en la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres, i amb gran emoció es reestructuren altra vegada les formacions i es desfila dignament en l’esmentada processó, amb l’anuència de tot el poble.

Tan va agradar aquella participació, que any rere any es va anar repetint la mateixa invitació, que fou corresposta per Armats de Mataró fins que no poguéssim tornar a participar en la processó mataronina.

DESFILADA A ROMA

Un fet extraordinari emmarca la vida dels "Armats". Per la festa de la Mercè del 1986, els "Armats" visiten la ciutat del Vaticà, essent rebuts pel Papa Joan Pau II. És aquesta una visita que la gran família dels "Armats" guarda com un dels més vius records.

Les instantànies dels "romans" de Catalunya trepitjant les pedres de la Roma Imperial, les desfilades per la Plaça de Sant Pere els carrers de la Ciutat Eterna, marquen unes fites quasi mai somniades, i els reportatges fotogràfics de les agències donaren la volta al mon.

El Sant Pare, junt amb la seva benedicció els qualificà de "Soldats de Pau" i els esperonà a ser fidels a les tradicions.

AUTO SACRAMENTAL

També, els "Armats", organitzen des de l’any 1982 "La Passió, Jesús el Crist", un auto sacramental que amb molt d’èxit s’ha vingut representant en llocs de gran idoneïtat i amb gran afluència de públic, durant la Setmana Santa, i que finalment ha trobat al Pati de la Presó el seu emplaçament més acurat. La participació dels "Armats" en la representació i la desfilada pels carrers de Mataró amb aquest motiu, han estat molt celebrades. En el seu muntatge hi participen gairebé un centenar de persones.

RETORN A MATARÓ

A partir de l’any 1990, aprofitant que l’església donà el seu vist-i-plau a la processó de Divendres Sant, els Armats de Mataró, varen desfilar novament pels carrers de la nostra ciutat. Dins de les desfilades dels Armats, ja és tot un clàssic l’anada de Dijous Sant a la Plaça de l’Ajuntament per retre homenatge a la ciutat de Mataró, així com a les seves autoritats, escenificant a l’esmentada Plaça diversos quadres minuciosament estudiats per aquest encontre.

Posteriorment els Armats segueixen la seva desfilada fins a unir-se amb els Misteris "Oració del Senyor a l’Hort" i "la Coronació d’Espines", i així fent-se partícips de la Nit de Silenci, acte tradicional en la Setmana Santa Mataronina.

El Divendres Sant els Armats de Mataró participen en la multitudinària Processó. Abans de començar la mateixa els Armats van a buscar el Sant Crist al carrer Prat de la Riba, acompanyant-lo fins a l’inici de l’esmentada Processó.

PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT DE MATARÓ

El març de 1999, el manípul ARMATS DE MATARÓ va sol.licitar el reconeixement de l'entitat com a Patrimoni Cultural de la Ciutat.

A principis de l'any 2000, Armats de Mataró va signar un acord amb el Patronat de Cultura de l'Ajuntament de Mataró per el qual ens cedien un espai d'aproximadament cent trenta metres quadrats a l'edifici de l'antiga Presó de Mataró. Espai degudament condicionat per el Servei de Manteniment de l'Ajuntament.

Finalment al Ple de l'Ajuntament de Mataró del dia 7 de marc de 2002, es va aprovar el reconeixement de "les desfilades dels Armats de Mataró" com a part integrant del PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT.

TROBADA D'ARMATS A MATARÓ (2004)

L'any 2005 l'entitat Armats de Mataró compleix els CCC Annos (300 anys) d'existència. Per aquest motiu i sobre tot per la rellevància que això te a l'Associació es començà la celebració organitzant pel dia 20 de març de 2004 una trobada d'Armats d'arreu de Catalunya.

Finalment, la participació fou de 31 Grups d'Armats: 4 de la província de Barcelona, 9 de Girona, 4 de Lleida i 14 de Tarragona, amb un total de 1.384 armats. Per diversos motius, 13 son els Grups que no hi poden participar.

Per aquesta i d'altres informacions consultar la pàgina web dels Armats.

Seguim al Parc Central: Els jardins abans del parc

2010-03-23T11:31:00.000-07:00

Entre les formes de relació de la burgesia vuitcentista el jardí hi té un lloc de relleu. Quan els sectors socials enriquits en el nou procés capitalista conformen una cultura privativa, neixen els jardins com una mena de club social d'esbarjo als quals, a diferència dels casinos aptes només per homes, hi poden accedir les dones a lluir la roba i les joies, i a conversar amb els iguals. El jardí com espai burgès es objecte de dues iniciatives comercials al Mataró de 1868, ja que en aquest any es produeixen l'obertura dels dos jardins d'estiu. El dia 29 de Maig s'inaugura el "Prado Mataronés", local situat en un descampat a l'actual carrer d'Isern, llavors sense cap mena d'edificació en la seva part alta. L'edifici, bastit de fusta, i rodejat d'uns amples jardins, intenta convertir-se en lloc d'esbarjo dels ciutadans de posició, per la qual cosa compta amb un teatre, servei de restaurant i cafè. I l'estiu del mateix any actua una companyia de sarsuela i una d'òpera italiana que interpreta obres de Rossini i de Verdi. Activitats que es combinen amb el ball, sempre esperat per la joventut, i espectacles de màgia i funambulisme.

Ben a la vora del "Prado", a la finca del lloc conegut com "molí de vent", el dia 7 de juny del mateix any obra un gran jardí d'accés reservat a socis, sota el nom de "Camp de Diana". Les poques notícies que tenim expliquen que el jardí era format per diversos passeig amb belles glorietes o asseure's i entretenir-se tot prenent els refrescos que s'hi servien, mentre es gaudia de la bona vista d'un mirador sobre la ciutat. Com a complement els senyors podien practicar el tir amb escopeta sobre conills vius, i les senyores conversar amb les amigues.

Camí ral de Mataró

2010-03-17T09:51:00.000-07:00

La creu de terme de Mataró indica el punt on va néixer la ciutat, i, just pel costat, hi passa el Camí Ral. Era el camí reial de l’Edat Mitjana, que unia pobles i ciutats. Les primeres carreteres van seguir-ne els traçats originals. De fet, el Camí Ral de Mataró era per on va passar la N-II fins el 1957, quan es va construir vora el mar, i per on passa actualment. Imagineu-vos els col·lapses de cotxes que hi havia!

www.carrers.tv
Productora : Lavínia

Sant Agustí i la Ciutat Industrial

2010-03-17T08:31:00.000-07:00

Conjunt de cases protegides del carrer amb la categoria màxima atorgable en quant a façana.

El carrer Sant Agustí fou un carrer amb molta vida i activitat on residien famílies amb noms prou reconeguts a la ciutat. Al començar el carrer des del Camí Ral hi havia l' Hotel Montserrat que més tard es digué Hotel Suizo. (Actualment hi ha una entitat bancària). La fàbrica de confecció d'en Cabot amb 24 treballadors. El Sr. Cabot fou l'alcalde de Mataró els anys 1950. La fàbrica de joguets Borràs que entre altres joguines feien aquell conegut frare que indicava el temps que faria segons si es treia o posava la caputxa i amb la vareta assenyalava si plouria o faria sol. ( en tinc un, regalat per una treballadora). La fàbrica d'en Viladevall, la fabriqueta de Vilatersana, la família Julià, la família Majó Clavell que foren víctimes de la guerra quan uns assassins incontrolats mataren tres germans. La família Adan, l' herbolari Fèlix, la família Massó, en Josep Maria Massó, un reconegut violoncel.lista envia una partitura per violoncel i piano del músic francès Paul Bezalaire que va dedicar a Pau Casals el 1930. El taller mecànic Albo, el sr. Albo també fou alcalde de Mataró. La família Brufau, la coneguda fàbrica de mitjons Moltfort's, el Vapor Gordils que es posà en marxa el 1838 amb 20 cavalls de potència i el 1847 passà a ser filatures Viñas i Sanglas on el 1949 hi treballaven 59obrers.

Estem parlant d'un dels carrers més influents i rics de Mataró ja no només per les seves famílies sinó pel control o participació en nombrosos negocis essent aquest el punt de la ciutat on la gent movia més diners, i no parlo d'ostentació sinó d'inversió i producció amb molt de treball pels mataronins i mataronines que amb major o pitjor qualitat accedien a un lloc de treball en el dens teixit industrial. No és per casualitat que al 1848 és fes el primer ferrocarril Mataró-Barcelona.

Ja posats a parlar de fàbriques direm que les empreses de gènere de punt de Mataró que pagaven més contribució industrial el 1915 foren:

Hijos de Marfà = 15.671,27 ptes.
Gassol Civid, Antonio
Fondevilla y Torras
Cabot i Barba, José
Vda. de Miquel y Cia
Hijos de Pedro Ribas
Imbern, Jaime
Fonts Coll y Clavell
Viladevall Codina, José
Colomer Hermanos
M. Asensio
Novellas Pons, Juan= 1.017,49 ptes.

La resta d'empreses, d'un total de 41, pagaven menys de 1000 ptes. fins a l'última que pagava 24,22 ptes.

Segons la relació de empreses de Mataró agrupades per sindicats el desembre de 1949 trobem que hi havia:

5 fàbriques de filatura torçats.
2 fàbriques de teixits.
9 fàbriques de tints i aprests.
124 fàbriques de gènere de punt.

Les fàbriques de gènere de punt més importants, en nombre de treballadors, foren:

Industrial Mataró-Gerona. S.A. (Can Marfà) amb 758 obrers
Manufacturas Antonio Gassol. S.A
Contexta. S.A.
Fontdevila y Torras. S.A.
Malla Textil. S.A.
Manufacturas Colomer Hnos S.A.
Moltforts S.A.
Ymbern S.A.
Manufacturas Goliat S.A.
S.A. Asensio
Julià Ginestà. S. Ltde.
Hijos de Jaime Torrellas. S.A.
Coll S. en C. Antonio
Comercial Transatlàntica
MAnufacturas. Ribas y Julià. S.A.
Jaumandreu. S.A. amb 110 obrers

Quan s'exigien les Esmandies

2010-03-09T10:39:00.000-08:00

Al número 94 de la Ronda O'Donnel hi ha un casalot del segle XVIII entremig d'un munt de blocs de pisos. La casa que envoltada d' uns patis amb alguns arbres frondosos, i en un costat, marcant el límit del carrer de Marià Andreu, s'hi assenta un gran safareig. Avui hi trobareu molta gent cada dia que va i ve dels diferents tallers i activitats que s' hi ofereixen, i és la seu de l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies. La casa i el seu entorn immediat és l'única imatge de l'indret que es conserva d'abans dels anys 60, quan la zona eren camps i masies, en un espai des d'aquella dècada àmpliament densificat, i ha acabat essent un símbol, no només per al barri, sinó també de les lluites veïnals en el seu conjunt. Perquè que es conservés l'espai no va ser gens fàcil.

L'any 1972 l'Ajuntament va concedir una llicència d'obres als propietaris de la finca que els permetia enderrocar la casa i construir-hi pisos. Els veïns, assabentats però sense estar legalitzada l'Associació de Veïns, van posar mitjans perquè aquesta idea no tirés endavant, i durant uns anys les coses es van moure poc, fins que els rumors de l' inici proper de les obres va portar al veïnat a engegar, l'any 1975, i a partir d'una petició d'Òmnium Cultural, la campanya "Salvem les Esmandies". Amb això es va aconseguir que l'Ajuntament anul.lés inicialment la llicència d'obres, però abans de l'anul.lació definitiva els propietaris hi van respondre amb nocturnitat, tallant arbres a plena matinada, i intentant arribar al màxim per assolir uns fets consumats irreparables. Això passava el 1976, i els veïns van baixar a aturar les màquines en una acció encara molt recordada al barri. Una nova reunió amb l'Ajuntament va servir per aturar definitivament les intencions dels propietaris, i es percep aquí una nova consciència del moviment veïnal, que ja no només reclama serveis bàsics, ja no tant sols vol zones verdes, sinó que també es mobilitza per salvar el patrimoni.

Des d'aquell moment l' entitat, ja legal, va passar a ocupar una part de la casa, i les diferents juntes de l' AV sempre han intentat que l'edifici, de titularitat municipal, estigués dedicat el màxim possible a les activitats del barri. L'estira i arronsa amb l'administració ha estat una constant, ja que la bona situació de l' equipament i les seves possibilitats el van convertir també en la nineta dels ulls de més d' un mandatari polític, que li reservava plans com una biblioteca municipal i altres serveis. Sembla estrany que no acabés sent així, ja que la debilitat en què va caure l'Associació de Veïns de Peramàs- Esmandies durant la dècada dels 80 fa pensar que l'Ajuntament no hauria tingut gaires dificultats per convertir la casa en el que li hagués plagut. O potser sí, potser aquesta hauria estat de nou l' espurna perquè el veïnat s' hagués tornat a mobilitzar.

Sigui com sigui, van arribar els 90, l'AV va tornar a tenir força, i des d'aleshores la reclamació perquè la casa de les Esmandies fos per a ús de les entitats del barri i per a les seves activitats ha estat una constant. La idea de l'Associació era convertir les Esmandies en un Casal de Barri, un equipament de ciutat gestionat per entitats Coincidint amb el 25è aniversari que els veïns van evitar l'enderroc, i en un moment, aquell 2001, en què gran part de la casa estava ocupada per l'IMPEM, l'AV va engegar la campanya "Tronem a salvar les Esmandies. Oficines No, Casal de Barri, Sí". Les reunions entre l'Ajuntament i AV aquell 2001, i posteriors, van ser constants, en el que ha estat un degoteig de cessions parcial de la casa per part dels governs, i sobretot a la vista que realment -i tot i la incredulitat de molts- les activitats del Casal de Barri- que malgrat no tenir disponibilitat de tota la casa ja funcionava- cada vegada requerien més espais i més hores disponibles.

No va ser fins al mes d'octubre de l'any 2008 que l'Associació de Veïns Peramás-Esmandies i l'Associació Cultural La Mar de Garbí van poder signar amb l'Ajuntament l'acord que defineix el Casal de Barri com un equipament cívic estretament vinculat al seu entorn i gestionat per un grup d'entitats. A través d'un conveni entre les parts l'ajuntament fa una aportació per al funcionament del Casal i es crea una comissió de seguiment integrada per representants del govern i de les diferents associacions, que, tot indica, formalitzaran una entitat de segon grau per a una millor gestió de l'espai.

Font: Xavier Amat, Veus de Mataró "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes"

Damià Campeny i Estrany

2010-03-02T10:23:00.000-08:00

Damià Campeny i Estrany (Mataró, 1771 - Barcelona, 1855) fou un escultor català.

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas i posteriorment al de Nicolau Travé. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru.

L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com Hèrcules Farnesi i Neptú. Envià tot un seguit d'escultures a la Junta de Comerç.

Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, on va tenir entre els seus deixebles a Domènec Talarn i Ribot, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850).

Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei; nomenat acadèmic de San Fernando a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa i de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, de València.

És, amb Antoni Solà, l'escultor català més important del Neoclassicisme.

Com a obres destacades tenim:

-Diana en el bany 1803. Acadèmia de San Fernando. Madrid

-Lucrècia 1804. Versió al Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

Lucrècia, escultura en marbre a la Llotja de Mar a Barcelona

-Cleòpatra 1804-1810 Museu Nacional d'Art de Catalunya . Barcelona

-Centre de taula 1805. Parma (Itàlia)

-Flora 1810. Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona

-Vestal 1810. Barcelona

-La Fe conjugal 1810. Barcelona

-Font de Neptú 1832. Igualada

-Monument a Galceran Marquet 1851. Barcelona

Escultura de l'almirall Galzeran Marquet a la plaça del Duc de Medinacel·li de Barcelona (1851), atribuïda a Damià Campeny tot i que no se n'ha pogut establir l'autoria amb seguretat:

Com a curiositat i sense que serveixi de precedent us hi incloc un petit apartat que anomeno: On? quan? Com?

CRÒNICA

A la plaça del Duc de Medinaceli s'aixeca una columna de ferro colat enmig d'una font monumental. Al cim de la columna, hi ha l'estàtua d'un personatge que va ser decidit a última hora, quan la resta del monument ja era fet, i sobre la personalitat del qual han existit alguns dubtes.

Aquest monument va ser clarament concebut com a font, per decorar l'antiga plaça de Sant Francesc quan aquesta fou eixamplada en desaparèixer el convent veí dels franciscans a causa dels incendis de 1835. La donació d'uns terrenys del duc de Medinaceli va permetre completar-la i, per això, la plaça porta el seu nom. A l'hora d'urbanitzar-la, l'any 1849, es va pensar tot seguit d'emplaçar-hi una font monumental, seguint la moda que aquells anys imperava a la ciutat. Per la proximitat al port, tothom va coincidir que tingués una dedicació simbòlica a algun episodi de la història marítima de Barcelona. Seguint aquesta idea, Lluís Rigalt va dibuixar un projecte on apareixien diversos elements relacionats amb el mar. L'arquitecte municipal Francesc Daniel Molina va desenvolupar tècnicament aquell projecte com una columna monumental de 18 metres d'alçada; l'escultor Josep Anicet Santigosa i Vestraten va començar a treballar en les figures de la base i en la decoració de la columna, i el fonedor Valentí Esperó ho va executar tot plegat en ferro colat, sense que ningú, ni remotament, pensés en Galceran Marquet. Més que la dedicació en si, la columna volia ser una demostració de les noves possibilitats dels materials sorgits de la revolució industrial. Per això va ser la primera gran peça ornamental de ferro colat que es va posar a Barcelona.

Un cop tot en marxa, però, es va considerar que dalt de la columna no estaria malament que hi hagués algun personatge històric. Uns suggerien Colom, d'altres Blasco de Garay, que es deia que el 17 de juny de 1543 havia assajat per primer cop al port de Barcelona l'aplicació del vapor a la navegació. Però Rubió i Ors va negar aquesta pretesa primícia inventiva de Blasco de Garay en una conferència llegida el 26 de juny de 1849 a l'Acadèmia de Bones Lletres.

Davant de la polèmica, va caldre trobar una solució eclèctica i, com tan sovint ha passat, es va recórrer a la història medieval de Catalunya i es va trobar un Galceran Marquet, la personalitat del qual era discutida a l'època, però de qui ara se sap que va ser vicealmirall de la flota catalana que el 1331 havia estat preparada per a la guerra contra la República de Gènova, sota el comandament de Guillem de Cervelló. Era un dels catorze membres de la família de naviliers Marquet i va jugar un paper d'una certa rellevància durant l'enfrontament comercial i bèl·lic entre Barcelona i Gènova en els anys 1330-1335.

No s'ha pogut establir encara amb precisió absoluta qui en fou l'autor. Es té constància documental que l'Ajuntament va fer l'encàrrec a Damià Campeny el 30 d'agost de 1850, i que el 20 de setembre següent es va aprovar el model a petita escala presentat per l'escultor, però no hi ha cap certesa que fos ell qui efectivament realitzés l'encàrrec en fang i a mida natural, ja que aleshores era a punt de complir vuitanta anys i l'estàtua fa dos metres i mig, una alçada que no havia assolit cap obra seva. Hi ha qui suposa que, qui finalment l'executà, comissionat i dirigit per Campeny, fou un terrissaire anomenat Tarrés, mentre que d'altres l'atribueixen al mateix Santigosa, que havia decorat la columna.

La font monumental completa va ser inaugurada el diumenge 29 de juny de 1851, amb l'assistència de totes les autoritats però en absència de Damià Campeny i de Santigosa. Quan l'alcalde va estirar la corda per deixar l'estàtua de Marquet al descobert, el drap es va enganxar i la cerimònia es va haver d'interrompre fins que el fill d'un fuster del carrer Serra, que era entre el públic, es va oferir a enfilar-se per la columna. Ho va fer, i va poder desenganxar el drap i la corda, amb què deixà el monument al descobert. L'aplaudiment més fort fou per a l'eixerit vailet.

L'any 1929, en el marc de les reformes urbanes amb vista a l'Exposició Internacional, s’hi va efectuar una restauració que va incloure la substitució dels fanals originals de gas per uns altres d’elèctrics. En vigílies del Congrés Eucarístic de 1952 s’hi van tornar a realitzar obres, en les que es van eliminar els braços que sostenen els fanals. El manteniment posterior hi va introduir altres greus modificacions, per exemple uns grans forats a la gropa dels tritons per poder accedir a les conduccions d’aigua. El 2007 s’hi ha portat a terme una restauració a fons que ha corregit barbaritats anteriors, tot i que l’estàtua no s’ha tocat, només la columna. L’escultora Marta Polo ha refet els braços suprimits dels fanals, s’han tornat a fer aquests, nous, a partir del disseny original, s’han eliminat els aplacats afegits a la base, que torna a ser de pedra de Montjuïc, s’han restaurat les figures dels tritons i s’han fet noves instal·lacions d’aigua i llum que ara resulten totalment invisibles.

pels més curiosos encara n'hi ha:
http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idioma=CA&codiMonumIntern=277

enllaços i fonts:

-MNAC

-Escultures de Damià Campeny a Barcelona, al web de l'ajuntament: Monument a Galzeran Marquet, a la plaça del Duc de Medinacel·li, i Font del Vell, a la plaça de Sants

-Carlos Cid Priego, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró 1998.

-Alcolea i Gil, Santiago (1989), Escultura Catalana del Segle XIX, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya.

-Tomo 4 (2004), La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5432 6.

De súbdits a ciutadans: EL RACÓ

2010-02-23T10:36:00.000-08:00

En aquest llibre de Manuel Cusachs i Corredor, en que exposa la transició d'una formula de nacionalcatolicisme autoritari a una democràcia representativa, a "l'estil europeu" com se solia dir, representa una més que valuosa aproximació a les dates de 1960-80 i els esdeveniments més significatius dins la nostra ciutat. Fullejant una mica aquest llibre, ple de referents numèrics i estadístics prou interessants he trobat anècdotes que, amb el pas del temps, obtenen connotacions històriques de cert valor afegit. La recerca d'aquestes petites-grans històries són les que motiven en molts moments la meva feina d'historiador adherit a Un Mataró no tant llunyà, que realitzo de forma lliure i voluntària des de fa ben bé una any i que espero seguir duent a terme mentre les idees m' acompanyin.

EL RACÓ

Des de 1949 el Racó era un fòrum, un cenacle, un focus de resistència cultural que adquirí un considerable prestigi a tot el país fins al punt que alguns conferenciants demanaven per anar-hi. I mai ningú no va cobrar res. (Uns peus de porc al restaurant de Cal Blinco, que llavors era a la plaça de Santa Anna, solia ser tota la recompensa material). Setmana rere setmana s'oferia una conferència sabatina a la seu social del Casal Mutual, del qual era una secció.

El Racó va complir els 25 anys de vida el 1974. Efemèride que va celebrar amb la solemnitat que requeria. El divendres 16 de novembre, es va fer un sopar commemoratiu a l'hotel Castell de Mata. Si hi havia algú que sentia com a pròpies aquelles Noces de Plata del cenacle més prestigiós de Mataró i fins i tot del país, eren Joaquim Casas i Busquets i Lluís Terricabres i Molera ("Terri"), dos dels seus fundadors i animadors. Altres persones que també havien fet possible el Racó foren, com recorda Terri al llibre biogràfic "El Manyà encès": Josep Punsola, Esteve Albert, i sobretot Antoni Comas.

Hi assistiren unes 200 persones entre les quals hi havia personalitats de la cultura catalana com Alexandre Cirici i Pellicer, J.M. Ainaud de Lasarte, Manuel Valls, Jordi Torras i Sebastià Gasch entre d'altres.

Per alguns conferenciants, com hem dit, era tot un privilegi venir a dissertar al Racó de Mataró en aquells anys foscos del franquisme i en què escassejaven les tribunes on poder expressar unes idees, uns ideals, ni que fos entre línies. El Racó fou un focus més de lluita antifranquista, per la llibertat d'expressió a l'hora de donar una oportunitat a persones i idees progressistes, renovadores, òbviament catalanistes i sobretot democràtiques. Per saber-ne l'entrellat cal llegir el llibre de l'esmentat Emmanuel Cuyàs on s'hi explica fil per randa i en primera persona la gènesi. Diverses personalitats transcendents van transcórrer durant aquests anys 60-70 pel Racó, les més destacades de les quals poden ser: Heribert Barrera, Albert Boadella, M. Aurèlia Capmany, Fèlix Cucurull, Josep Mª Espinàs, Joan Fuster, etcètera.

L'any 1979, als 30 del seu inici, va ser el de la fi d'una de les tertúlies amb més prestigi de tot Catalunya. De res van valer les cuites d'en Terri. El Racó queda per a la història de la resistència i com a monument a la capacitat de lluita constant i tenaç d'aquell col.lectiu que durant tres dècades va mantenir encesa la flama de la cultura.

L'Eix arquitectònic: estratègia urbana

2010-02-16T10:59:00.001-08:00

Mataró no és una ciutat monumental però té monuments, i la suma d'aquests permet fer un recorregut per la història de l'arquitectura i això no és produeix fàcilment. Els conjunts megalítics estan ben a prop però els vestigis romans els tenim a casa. Sortosament Mataró forma part de la dotzena de ciutats de tot Catalunya on es troben restes romanes visibles.

Iluro va néixer com a conseqüència de la vinguda dels romans arran de la Segona Guerra Púnica (218 - 201 a.C) i subsegüent conquesta (Campanya de Cató, 195 a.C). La raó principal del naixement d'Iluro va ésser que amb els romans es va endegar un nou sistema econòmic, basat en l' explotació de les terres del pla o "marina", intensificant el conreu dels productes de bescanvi: oli i vi principalment. Aquesta nova activitat exigia un centre urbà on funcionés l'administració dels serveis, el culte i particularment el mercat. La ciutat estava situada junt a la Riera de Cirera i a l'extrem del delta de la riera d'Argentona on passava la via Sergia que connectava amb Aquae Calidae i Auso. Era travessada per la Via Augusta en funció de "Decumanus". Els recents estudis realitzats pel Museu de Mataró i els treballs de la Secció Arqueològica han posat de manifest la traça dels carrers de l' antiga Iluro i els seus jaciments.

Com comenta Joaquim Llovet, si la característica més important de la ciutat al segle XV va ser poder deslligar-se del poder feudal, la més interessant del segle XVI va ser la construcció de la muralla. Va servir per la defensa dels seus habitants, per protegir-se de la pesta i també de les rierades torrencials de la riera de Cirera. La petita vila medieval era edificada a l'entorn de Santa Maria i la Plaça Gran, amb l'eix del carrer Santa Maria, i altres que havien estat antics camins, que teixien l'entrallat del nucli: Beata Maria, Sant Simó, Don Magí, Pau, Palau, Carreró i Pujol. amb el pas dels anys es va construir a la riera de Cirera. Allà s'edificà l'Hospital de Santa Magdalena on avui hi ha la Casa de la Ciutat.

Durant els segles XVII i XVIII la ciutat creix fora muralles seguint els portals i camins. Es conforma la trama dels nous carrers i places: Fossar Xic, Plaça Gran, placeta de Sant Salvador, plaça Xica, Plaça de la Peixeteria i Plaça Santa Anna. La basílica de Santa Maria amb el conjunt dels Dolors és l'edifici més important del barroc mataroní. També són destacades peces del barroc: l'església de Sant Josep, el portal de l'església de Santa Anna i el convent de les Caputxines. Durant aquests segles, com comenta Manuel Salicrú, Mataró es configura com a ciutat barroca amb els seus carrers, cases, casals i equipaments. La ciutat del XIX assenyala el pas dels menestrals als teixidors. A partir de 1840 s'utilitza la força del vapor en la filatura del cotó i es construeixen nombroses naus industrials. La ciutat industrial construeix també els seus equipaments, usant el neoclàssic l' historicisme i el modernisme. El ferrocarril de 1848 facilita les comunicacions i el Pla de l' Eixample d'Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878, acaba de fixar la trama urbana entre Rondes. Les aigües de la riera de Cirera es desvien cap a la riera de Sant Simó.

Una passejada per l' eix Rogent-Gaudí d'Agàpit Borràs Novembre del 2000
(arxiu de l'Associació de Veïns Mataró- Centre

Tot seguint el patrimoni escultòric de la ciutat

2010-02-09T09:43:00.000-08:00

Per suggeriment d'un dels companys col.laboradors d'Un Mataró no tant Llunyà, el Jordi Morera Pardàs, presento aquesta nova secció al bloc. Espero que agradi i us resulti tant interessant com a nosaltres.

Mataró és una ciutat que, al llarg del segle XIX i primera meitat del XX, no s' ha caracteritzat per tenir una presència important de l'escultura a l' espai urbà. No serà fins als anys 80 quan la ciutat començarà a tenir una obra escultòrica pública significativa amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.

De les escultures públiques existents en l'actualitat a la nostra ciutat, només tres daten d'abans del segle XX. I solament nou són anteriors a 1979, data de les primeres eleccions municipals democràtiques després del llarg període de dictadura franquista. La resta, la gran majoria, s' han instal.lat en el procés de desenvolupament urbanístic endegat pels diferents governs municipals, sobretot a partir de 1985, quan es comencen a planificar els nous sectors urbans i a "cosir" la trama urbana dispersa que formaven els barris de la perifèria de la ciutat, fent sorgir nous espais que es volia que tinguessin una millor qualitat espacial.

El conjunt de l'obra escultòrica de la nostra ciutat aplega, pràcticament, totes les tendències artístiques, des de la composició monumental clàssica amb el seu inseparable pedestal, fins a tendències més contemporànies encara que, aquestes, són quantitativament força escasses.

Un dels elements que caracteritza l'escultura contemporània, a diferència del què passava en èpoques anteriors, és la pèrdua de la seva funció representativa o commemorativa, pròpia del monument tradicional, alhora que pretén mantenir un diàleg amb l' espai urbà circumdant.

L'escultura, vista així, és un element més de l'espai urbà com ho són els edificis arquitectònics o qualsevol altre element de l' espai públic. I nosaltres creiem que conèixer l'art públic d'una ciutat -sigui arquitectura, escultura o disseny urbà- ens ajuda a sentir-la més propera.

En destaquem les més antigues i creiem de les més significatives de Mataró:

Autor: Josep Anicet Santigosa i Vestratén
Any: 1867
Localització: La Riera (edifici de l'Ajuntament)

A la façana de l’Ajuntament hi ha representades dues figures que tot i reproduir la justícia i la prudència recullen també les altres dues virtuts cardinals: la fortaleza i la templanza. Les dues figures són del 1867 i són obra de Joseph Anicet Santigosa i Vestratén.

A l’esquerra de la porta, la figura de la Prudència. Aquesta és la virtut que guia a les altres tres virtuts cardinals. Prudència és, deposar de la raó pràctica per discernir sempre el bé vertader i els mitjans per a realitzar aquest bé.

A l’altra banda, la justícia com la virtut consistent en una voluntat constant, forta i ferma de donar a Déu i al proïsme allò que és degut. És saber què és just i què no.

Autor: Anònim
Localització: La Rambla-Camí Ral
Any: 1562

Les creus de terme són creus monumentals que es construïen, antigament, a l’entrada d’algunes poblacions, al costat de monestirs i a les vires dels camins. D’aquesta manera, servien per orientar els caminants, però també complien una funció religiosa.

La Creu va ser construïda l’any 1562 i ha restat en el mateix lloc al llarg de tot aquesta temps, gairebé 500 anys.

L’any 1936, època de la guerra civil espanyola, va ser destruïda parcialment. L’escultura va ser restaurada per Joseph Puig i Cadafalch i llueix des del 1942.

La Part de la Creu de Terme que va ser destruïda l’any 1942, la ciutat no va voler perdre res d’aquest monument inicial. Per aquesta motiu, les restes trencades de la creu original es conserven, encara avui, al Museu de Mataró.

fonts:

-Bloc sobre les escultures públiques mataronines
-Arxiu de l' Associació de Veïns Mataró Centre: Passejada per les escultures públiques de Mataró de Jesus Nieto i Carbonell juntament amb Glòria Safont-Tria.

Què en fem de la Llar Cabanelles?

2010-02-02T09:33:00.000-08:00

Amigues i amics de la Plataforma Salvem Cabanellas i el seu entorn m'envien el següent mail:

Fa molt de temps que no ens veiem però aquesta vegada és per comunicar-vos una bona notícia (... o almenys així ho espero, ja que del contrari ens haurem de "posar les piles" de nou...)

El Consorci Sanitari del Maresme ens convoca a un acte de presentació del projecte Cabanellas el dimecres 3 de febrer a 2/4 de 8 del vespre a can Palauet.

Si avui es pot parlar d'aquest o qualsevol altre projecte que no siguin cases pels benestants, és gràcies a tots i totes vosaltres, que sense la Plataforma Salvem Cabanellas faria anys i panys que s'hauria perdut aquest patrimoni dels pobres de Mataró.

Ens veiem allà i us prego feu extensiu aquest acte a tothom que li pugui interessar, especialment els/les membres de la Plataforma que no disposen de correu electrònic.

Gràcies per tot.

Salut i Salvem Cabanellas ! (col.lectiu ciutadà Salvem Cabanelles)

Mitjançant alguns dels seus pasquins informatius i petites dades que he pogut arreplegar he decidit fer-ne un breu relat per a Un Mataró no tant llunyà.

La història de la Llar Cabanelles arrenca a finals de 1866, quan Antoni-Martí Cabanelles i Casanovas, indià de considerable fortuna i veient-se a les portes de la mort, testa part de la mateixa "... a los verdaderamente pobres que sean vecinos de esta ciudad de Mataró..."Aquesta deixa emulava l' acte de contricció pròpia de molts indians de l' època, volent guanyar-se el cel i que Sant Pere els hi perdonés els mètodes emprats en amassar fortunes, gens respectuosos amb els humans i ses vides.

El Sr. Cabanelles nomena uns hereus universals per a donar compliment a la seva voluntat: dues germanes, Maria Ana i Dolors i dos amics de la infància, en Pelegrí Ferrer i l' advocat Josep Saurí, deixant també establert que qui els substituirà a tots i cadascun d'ells per mort o absència, serà "...el cura-parroco de la parróquia de esta ciudad..."

L'any 1871, els marmessors (del.legats) compren el terreny i encarreguen la construcció del que serà conegut com Llar Cabanelles. Les obres acaben a finals de 1874 i se'n cedeix inmediatament l'ús a les Germanetes dels Pobres "... tan solo por durante el tiempo que dichas religiosas permanezcan en esta ciudad consagradas al cuidado de dichos pobres en la citada casa..." diexant clar també que si canviaven l' objecte de la cessió o plegaven, haurien de retornar la propietat als marmessors "... a fin de que jamás deje de cumplirse la voluntad de éste (el sr. Cabanelles), y sin que ningún caso puedan pasar a ser ni reputarse nunca bienes del Estado, Provincia o Municipio, comunidad, cuerpo, corporación o colectividad de clase alguna, sino particulares del albaceazgo..." Els marmessors, entre els quals figurava ja el rector de Sant MAria Mn. Francesc Pla qui havia substituït la difunta Maria Ana, determinaven alhora els criteris d' admissió "...prefiriendo siempre entre los que soliciten entrar a los pobres de esta ciudad, y principalmente a los que sean vecinos de la misma el día del fallecimiento de Don Antoni-Martin Cabanelles..."

Tot semblava doncs prou lligat i Llar Cabanelles anà exercint la seva funció social, al ritme dels aconteixements històrics però sense gaires entrebancs fins la meitat del segle XX.

L'any 1945, en una escriptura polèmica, Mercè Alemany i Font dóna a la Comunitat de l' Asil de les Germanetes dels Pobres el terreny conegut com l' hort de les monges, lindant amb la Rda. Alfons X el Sabio. Es diu que la paraula "Comunidad" la va introduir algú altre... i que la donació anava adreçada a l' asil i no a les monges. Sigui com sigui, l' esmentat terreny va figurar com a propietat de les Germanetes del Pobre, si bé es feia constar a l' escriptura "...destinar el solar a los fines que cumple el Asilo de las Hermanitas de los Pobres de un modo directo y po tanto a solaz y esparcimiento de los acogidos en dicha benéfica Entidad, no pudiendo por tanto, ser enajenado, gravado ni hipotecado por título alguno hasta transcurridos cincuenta años a contar desde el día de hoy..." I durant 30 anys més, tot seguí igual.

L'any 1977, el Pla General d'Ordenació Urbana inclou les finques de Llar Cabanelles en sòl urbà, amb la qualificació d'equipament religiós assistencial, amb la sola excepció d' una porció, edificables a planta baixa i cinc pisos respecte la Avda. Amèrica, terreny el qual la venda posterior serà objecte de picabaralles entre els mateixos preveres mataronins com veurem més endavant. Curiosament, aquell mateix any les Germanetes del Pobres declaren que no poden continuar prestant serveis en les condicions què ho fan.

Al 1981 les Germanetes abandonen la Llar Cabanelles, fent-se càrrec de la seva gestió la Fundació Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, sent des de fa anys únic marmessor el rector de Sta. Maria, en aquells moments Mn. Francesc Pou i Ginesta. Les monges cedeixen l' ús del seu tros de terreny tot esperant l' any 1995, en que s'acabaran "los cincuenta años".

La primera fragmentació de Llar Cabanelles es produeix al febrer de 1993, amb la venda del tros lindant amb l' Avda. Amèrica. Mn. Josep Colomer, rector en aquell moment i únic marmessor, informa a la reunió de preveres i diaques de l' arxiprestat de Mataró dels motius de la venda: "... s' ha fet a fi de poder adquirir una peça de terreny que és propietat de la Congregació de les Germanetes del Pobres, per construir-hi un aparcament, degut al dèficit que arrosseFundació..." També hi havia la intenció de construir sobre l' aparcament habitacles assistits per avis.

La venda d'aquest terreny és força polèmica, tant a nivell de la ciutat segons reflexa Crònica de Mataró de l' època, com dins del mateix clergat. A l'esmentada reunió preveres i diaques manifesten no estar d'acord en que els rector de Santa Maria prengui decisions que afecten a tota la ciutat. Encara a finals de segle, 1998, cuejava amb la demanda per part dels mateixos de responsabilitats sobrer els 40 milions de ptes. de la venda del terreny.

Deu anys després de la gestió per part de la Fundació Hospital de Sant Jaume i Sta. Magdalena, amb la constitució del Consorci Sanitari de Mataró, passà a dependre d'aquest organisme, amb una gestió efímera, fins a inicis de l' any 2000. Amb la construcció del nou Hospital de Mataró i el traspàs de l' activitat hospitalària que es realitzava a Mataró, es decidí remodelar l' Hospital de Sant Jaume i Sta.Magdalena per traslladar-hi l'assistència que prestava la Llar Cabanelles. Al març del 2000 es produeix el trasllat definitiu i Llar Cabanelles roman tancada fins el present.

Josep Samsó i Elies (17 de Gener de 1887 - 2 de Setembre de 1936)

2010-01-26T09:31:00.000-08:00

[...]Va néixer a Castellbisbal, comarca del Baix Llobregat, Diòcesi i Província de Barcelona, el dia 17 de gener del 1887. A Rubí, el petit Josep, que ja havia après les primeres lletres a Castellbisbal, va entrar a estudiar a l'escola del Germans Maristes[...]

[...]Reiterant la seva voluntat de deixar l’honrós càrrec de “familiar del prelat” el Dr.Laguarda cedeix a la seva petició y el dia 23 de Juliol del 1910 el va nomenar Vicari Coadjutor de la Parròquia de Sant Julià d’Argentona[...]

[...]Al mes d’agost de l’any 1919, mor el Rev. Dr. Josep Roig i Casanellas, Pvre. Rector de la Parròquia de Santa Maria de Mataró, i per a suplir-lo, el Bisbe de Barcelona, Dr. Reig i Casanova, proposa al Dr. Josep Samsó, la seva decisió de nomenar-lo par a cobrir aquesta vacant, el qual, després de consultar-ho amb el seu director espiritual, accepta el nomenament de Ecònom-Arxiprest de Santa Maria de Mataró.

Quatre anys més tard, va ser ratificat com a Rector solemnement després de les oposicions convocades pel nou Bisbe de Barcelona, Dr. Ramon Guillamet[...]

[...]Durant el mes d’octubre del 1934 hi hagueren uns fets que foren el preludi de lo que, més tard acabaria amb una guerra civil. El dia 5 d’octubre es va declarar una vaga general. Només es prestaven els serveis bàsics més imprescindibles. L‘Església de Santa Maria, va ser tancada per imposició d’un escamot armat que a primera hora del matí va obligar al Dr, Samsó, amb amenaces a fer fora al feligresos que esperaven assistir a la Santa Missa, y van prohibir, per ordre de l’autoritat que es tornessin a obrir mentre durava la vaga.

Això ho va complir el Sr. Rector, però. cap a les deu del matí, es va presentar un altre escamot format per uns vuit o deu homes, que armats amb pistoles i armes llargues varen trucar a la porta de la rectoria de Santa Maria. Els va obrir la mare del Dr. Samsó, i li varen dir que volien veure al senyor Rector. Va sortir ell i li varen dir que volien anar a l’església pel corredor interior de la rectoria perquè la porta principal estava tancada, per ordre de l’autoritat.

Abans d’entrar varen arrencar el telèfon per impedir que demanessin auxili i es varen quedar i un parell es varen quedar fent guàrdia al portal.

Després de registrar tota la rectoria, inclús al mateix Rector, varen entrar a l’església. I varen obligar a entrar-hi també al Vicari Mn. Orengo, al organista Mn. Gorchs, al campaner, Pinart i a l’escolà major Cabot i ja dintre la Basílica, els varen fer parar al mig de la nau central i varen obligar, amb les pistoles al campaner i a l’escolà major que apilonessin les cadires al Presbiteri, al costat de l’Altar Major. Mentre feien aquesta operació, altres es dedicaven a calar foc a les tovalles dels altres altars i a destrossar cadires, posant els trossos sota la taula de l’alta de les Ànimes. Després volien que el Rector escampés sobre les cadires apilonades un líquid inflamable que portaven en unes ampolles, a lo que es va negar rotundament. Llavors, ells mateixos van ruixar les cadires i les van incendiar. En veure que el fum s’escampava i que corrien perill de asfixiar-se, varen sortir tots per la porta del Fossar Xic i apuntant-los amb les pistoles els portaren fins a la rectoria, els varen amenaçar en cas de que sortissin.

Al cap d’una estona, el campaner, que havia pogut escapar-se va acudir amb una veïns i altres persones voluntàries i varen poder apagar l’incendi al cap d’una hora.

La “vox pòpuli” citava un cognom molt conegut d’un dels incendiaris, que també va ser reconegut pel Dr. Samsó. Citat després per a declarar sobre els fets ocorreguts aquell dia, va procurar dissimular i va declarar que coneixia a ningú dels que van incendiar l’església[...]

[...]Per la tarda del diumenge dia 19 de juliol de 1936 davant de la situació alarmant que s’estava vivint, va decidir marxar de la rectoria abans que les turbes els anessin a buscar. Varen fer marxar a la mare i a la germana. Hi havia en aquell moment tres sacerdots i cinc o sis joves. El Dr. Samsó va plantejar salvar el Santíssim del Sagrari.

Després de cantar el “Pange Lingua” i fer una petita Estació al Santíssim. i unes breus paraules al·lusives a l’acte, es va organitzar una mini processó, fins a la cripta de Capella dels Dolors, cementiri que fou antigament dels membres de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, darrera de l’altar que presidia la nau fou col·locat. Seguidament es varen anar dispersant.

L’últim de sortir fou el Dr. Samsó, que ho va fer pel pati interior passant a casa de la família Junqueras. Va sopar amb aquesta família i passades les deu de la nit, fou acompanyat amb cotxe fins a la plaça de Santa Maria i després de donar una trista mirada a la Basílica, va recórrer a peu la distància fins a la casa de la Família Joaquim Ximenes – Teresa Cuadrada situada al Carreró, molt a prop de Santa María[...]

[...] Els dies que va romandre a casa del matrimoni Ximenes – Cuadrada, van ser dies d’angoixa i de tristesa, de lluites interiors i de dolors mentals a mida que anava coneixent detalls dels esdeveniments que s’anaven produint. El dia 27 de juliol, festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, va sentir un fort rebombori procedent de la Plaça de Santa Maria. La causa era que les turbes feien caure les estàtues dels Apòstols que hi havia a la façana de la Basílica i cada vegada que en feien caure una, era rebuda per la xusma amb grans exclamacions i alegria.

També se li va explicar que en el col·legi del Cor de Maria, estaven llançant els mobles pels balcons i que la gent cridava. Va tancar les finestres per no sentir aquella remor i es va apoderar d’ell una tal excitació que se li va haver de donar un calmant.

Volia que la seva germana anés a la Rectoria a recollir algunes coses. Li van dir que no era possible i que podia donar per perdut tot lo de casa seva. Temen un possible registre i evitar pogués ser reconegut, se li van tenyir els cabells i es va deixar créixer el bigoti. es va posar unes ulleres, i va calçar espardenyes, amb lo que quedava força desfigurat.

El dia 29 de juliol seria el dia definitiu. A mitja tarda varen arribar noticies de Barcelona, Va conèixer l’assassinat de diversos sacerdots coneguts i va decidir marxar abans que les coses no es posessin pitjor, i per no comprometre al matrimoni que l’hostatjava. A Barcelona no era tan conegut i hi tenia persones conegudes que podrien ajudar-lo[...]

[...] Veient que la situació empitjorava a cada moment i pel temor de comprometre al matrimoni Ximenes- Cuadrada, va decidir marxar a Barcelona, on tenia moltes persones conegudes que podrien amagar-lo i passar mes desapercebut.

El dia 30 de juliol a les cinc del matí, el senyor Ximenes va sortir per observar la situació dels carrers i no veient res que pogués fer perillar la sortida del Dr. Samsó, aquest va decidir marxar xap a l’estació per agafar el primer tren que sortís. No tenia clar si l’agafaria de dret a Barcelona o hi aniria donant la volta per l’Empalme. El senyor Ximenes el va seguir cinc minuts més tard, seguint l’itinerari que havien preparat prèviament.

A l’andana de l’estació només hi havia dos homes i una dona, als quals va preguntar en castellà per dissimular a quina hora sortia el tren.
Va entrar a la sala d’espera i es posà a llegir el diari del dia anterior que ja portava de casa del Sr. Ximenes, esperant la sortida del tren. Faltava una mitja hora.

Per lo vist, aquella dona a qui va preguntar l’hora de sortida del tren, el va reconèixer i va alertar als milicians.

Al cap d’una estona van entrar dos milicians amb arma i després de mirar la sala d’espera varen sortir sense dir res. Al cap d’un moment varen arribar cinc o sis milicians més. Llavors, dos d’ells, varen carregar l’arma que portaven i varen entrar a la sala, seguits per un altre que semblava que era el que manava l’escamot. A la intimidació dels milicians armats, el Dr. Samsó va contestar senzillament: “Sóc jo a qui busqueu.” Seguidament, portant al Dr. Samsó en mig d’ells, i travessant el vestíbul varen sortir cap al carrer Lepanto i traslladat directament a la presó[...]

L’estada del Dr. Samsó a la presó de Mataró des de aquell matí del dia 30 de Juliol, és descrita per un dels testimonis que la varen presenciar; El Sr Joaquim Maria de Nadal, cronista oficial de l’Ajuntament de Barcelona:

“De bon matí, algú va descorre el forrellat de la porta que comunicava l’entrada de la presó amb el pati i aquella remor va despertar a les persones que convivíem en aquella cel·la, i ens va alarmar. Seria l’anunci de la mort per algú de nosaltres?. Per un moment ens varem quedar tots immòbils. La porta que es va obrir, es va tancar de cop. Tots varem respirar”.

“Un de nosaltres va mirar per l’espiell de la porta de la cel·la al pati i va comunicar la noticia: passejant pel pati hi havia un nou detingut. Tots ens varem anar acostant a l’espiell per veure si podíem identificar-lo. Tenia l’aspecte d’un obrer benestant, vestit de festa. Portava un vestit fosc, amb gorra del mateix color”.

“Algú va dir: “És el Doctor Samsó, el rector de Santa Maria” Jo vaig sentir dintre meu un profund sobresalt: la mort no podia ser lluny ja que Déu m’enviava el sacerdot que la nit abans havia demanat per que m’ajudés a ben morir, ja que semblava que de morir es tractava”.

“Quan a les vuit del mati ens van obrir la porta que comunicava amb el pati, tots ens varem precipitar a saludar-lo. Estava serè, tranquil, somrient. Quan em veié em va dir: Vostè té una mica la culpa que m’hagin detingut. Jo estava ben resguardat, però ahir, quan vaig saber que l’havien detingut a Caldetes, vaig decidir marxar i m’han reconegut a l’estació”.

Per aquelles dates s’estava ultimant el reclutament d’una columna de la C.N.T. anomenada “Malatesta” que havia de sortir de Mataró per anar a combatre al front d’Aragó i va començar a córrer la veu que els milicians exigien, abans de sortir, que se’ls hi lliuressin tots els presos – en aquells moments eren trenta tres - de la presó de Mataró. Finalment van acontentar-se amb només el Rector de Santa Maria.

[...] Als voltants de les onze del matí, es presentaren a la presó un escamot de milicians armats i es dirigiren a la cel·la del Rector. Un d’ells va dir: “¡Senyor Samsó, posis l’americana!” El Doctor Samsó que va entendre perfectament el sentit d’aquelles paraules. Sabia que representaven la seva sentència de mort. Al primer moment es va quedar blanc com la cera, però reaccionant, va recobrar el seu somriure habitual i dirigint-se als seus company de cel·la els va dir : “¡No patiu! Quedeu en pau. Pregueu per mi”. Va tenir temps encara per acomiadar-se dels seus companys, que se li abraçaren amb els ulls plorosos.

Els presos d’altres cel·les veieren per l’escletxa d’una finestra com un dels milicians el va esposar i el va obligar a pujar al “auto fantasma” com s’anomenava entre el poble el que era emprat per als assassinats[...]

[...]Al arribar al cementiri, on ell va demanar que el portessin, va baixar del vehicle, i li ordenaren pujar fins a l’esplanada, la part més alta del cementiri,

lo que va fer amb pas ferm i serè. Segur de si mateix. Més de pressa que els mateixos milicians.

Aquella esplanada era un mirador perfecte de la ciutat de Mataró, destacant-se la mola de la Basílica, que precisament en aquell dia s’acomplia el 17 aniversari de la seva presa de possessió com Ecònom de Santa Maria.

Al arribar a l’esplanada es va dirigir als que havien d’executar-lo: Els va dir que els perdonava a tots de tot cor, com Jesús havia perdonat als que l’anaven a clavar a la creu.

Lo que més va desconcertar als milicians fou quan, obrint els braços i dirigint-se cap a ells els digué: “Abraceu-me, que jo os perdono a tots”.

L’únic dels tres que es va negar a deixar-se abraçar fou el que li va disparar.

Aquest era un gitano al que anomenaven “el cadiraire” i que sovint passava pel despatx parroquial a demanar ajuda. El Dr. Samsó, al veure’l li va dir: “¿Tu també?

Volgueren tapar-li la cara amb un mocador al que ell si va negar. El Dr. Samsó va demanar que el deixessin morir de cara a la ciutat de Mataró. Posat de braços en creu i repetint una vegada més que els perdonava a tots, va dir que ja podien disparar. Van passar uns moments de silenci sepulcral. Els de l’escamot no s’atrevien a disparar. Ningú disparava, Ningú el volia matar. Fins que un es va decidir a fer-ho dient als seus companys que “seria una vergonya que el tornessin viu a la ciutat” i va sonar el tret que va impactar de ple en la cara del màrtir destrossant-li l’ull dret.

Acte seguit, un dels tres es va apropar a la víctima i amb una pistola li va disparar el tret de gràcia.

De retorn a la ciutat, aquells milicians desconcertats, impressionats i alguns penedits es deien entre si: “Aquest mort es diferent dels demés... ¡Aquest si que era tot un home!.

La noticia de la mort del Dr. Samsó es va escampar ràpidament per tota la ciutat. I des del balcó de l’Ajuntament les “autoritats” es disposaven a comunicar al “poble” i a la “heroica” Columna Malatesta que podien marxar tranquils per que: “S’ha començat a fer justícia. Hem afusellat de cara al ex-rector de Santa Maria”

El cadàver del Dr. Samsó va ser enterrat l’endemà, el dia 2 de setembre en el nínxol num. 40 de la Illa 1a. Allà va estar-hi fins el dia 21 d’0ctuibre de 1944 que fou exhumat i traslladat processionalment a la Parròquia de Santa Maria[...]

font principal: http://doctorsamsomartir.blogspot.com/2009_04_01_archive.html
(info completa)

El Castell de Mata o de Mataró: El desenllaç

2010-01-19T09:29:00.000-08:00

Vista Cap a Mataró des del Turó

Seguint amb el descobriment d'aquest turó de 133 metres, vistes davant les quals cap mataroní pot restar indiferent, continuu amb la projecció de la història que duia entre mans ja fa uns segles, o potser fossin mesos; el fet és que venia dient-vos que...

...A Partir del s. XIV, el castell passa a mans del Sant Vicenç (1303), a Arnau Ballester, ciutadà de Barcelona (1341) i l' any 1366 l' adquirí Pere de Màrgens, escrivà i conseller reial.

L' any 1419, en temps del rei Alfons el Magnànim, les poblacions de Mataró Sant Andreu i sant Vicenç van poder redimir-se del control senyorial gràcies al pagament de 4.000 florins a canvi d' aquest privilegi. L' any 1427 es va nomenar castlà a Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona. Mataró es tronar a alliberar d' aquest domini al 1455.

Després de la Guerra civil o Remença, l' any 1475, el castell va ser controlat juntament amb els de Burriac i Vilassar per Pere Joan Ferrer, com a premi per la seva fidelitat a la corona i detentà el dret civil i criminal d'aquesta zona. Finalment l' any 1480 Mataró i les demés poblacions del terme del castell es van deslliurar definitivament del control senyorial i van esdevenir Carrer de Barcelona.

Segons un estudi de Roser Salicrú un dijous Sant dels anys 1414, del 1415 o bé del 1416, es fa difícil de precisar, uns seixanta homes armats pertanyents a diferents parròquies del Maresme van assaltar i incendiar el castell de Mataró. Aquest fet va significar el seu abandonament definitiu del castell.

Queda molt poca cosa del castell. Si observem a la part alta del turó, observarem les restes de la fonamentació d'alguns murs de fortificació. Aquests murs son visibles gràcies a les excavacions de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró i van donar una sèrie de materials que resten exposats a la sal de síntesi de l'esmentat museu.

A l'oest del castell, al peu de la muntanya hi han les restes del mas d'Onofre Arnau del s.XVI - XVII que no s' han de confondre amb les restes del castell.

Cal notar també la situació estratègica del castell com a punt de control del pas del Maresme i com a punt d' observació marítim. Des del cim es pot observar Montjuïc, el castell de burriac, el Montalt i la Torre dels Encantats d'Arenys que marcava el límit entre el comtat de Barcelona i de Girona. a més en dies molt molt clars i excepcionalment nets puc apreciar-hi la silueta llunyana de Ses Illes!

Per a més informació, consultar el bloc de Quim Graupera medievalista de Mataró i Maresme.

Mataró Ciutat Industrial: José Cabot i Barba

2010-01-12T09:54:00.000-08:00

Els inicis d'aquesta empresa es remunten al 1853, quan Francesc Cabot inicia la seva activitat com a fabricant de gènere de punt.

La denominació social canvià diverses vegades amb l' entrada o sortida de socis, però sempre amb Cabot al capdavant de l' empresa. Així, fins arribar a la denominació definitiva de José Cabot i Barba, ens trobem amb Francisco Cabot (1853-1878), Cabot Marvà i Espín (1878-1882), Cabot Alabau (1887-1893), J. Cabot y Cia (1893-1898) i, finalment, José Cabot i Barba (1898-1918), malgrat que dos anys abans aquest darrer havia mort. És a partir d'aquesta data que apareix la nova empresa, Comercial Trasatlàntica SA, de la qual parlarem més endavant.

Inicialment, l'edifici actual fou aixecat al carrer de Churruca 88-102, en un solar de 2131 m2. Projectat l'any 1889 per l' enginyer Eduard Culla, en una època en què l'empresa anava a nom de Cabot Alabau, tenia dues naus de planta baixa amb pilars de fosa (obra de Lluch, Roure y Cia, del carrer de Gravina) i voltes de maó amb tirants, separades per un pati interior; l' any 1897 l'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch aixecà un pis damunt de les dues naus.

L'any 1907 José Cabot i Barba, el titular del negoci, demanà permís a l'Ajuntament per aixecar un segon pis sobre una de les naus, i el 1918 l' arquitecte Lluís Gallifa i Grezner construí l' edifici de la dreta, situat al núm.88, de tres cossos d'amplada. Al final del passadís central, entre les dues naus, hi havia calderes i la xemeneia, que tenia una alçada de quinze metres sobre el nivell del carrer.

Proper a l'estació hi havia el xalet del propietari, que l'Ajuntament va adquirir el 1929 i va fer enderrocar per ampliar la plaça de l' Estació. El solar limitava, al darrere, amb la fàbrica d'hijos de Antonio Escubós, més tard, la caserna d' artilleria.

L'empresa va instal.lar cotons i bateries. A principis del segle XX va incorporar telers rodons Terrot, i en els darrers anys, alguna tricotosa circular. José Cabot i Barba adquirí les primeres ramalloses en un desplaçament que va fer a la localitat francesa de Troyes. Va treballar fort els mercats americans i les illes Filipines i comercialitzà les marques de San Bernardo i Everest. La seva vinculació amb Veneçuela li valgué que l'investissin en aquella república amb el títol de Caballero de la Orden del Busto.

José Cabot i Cabot, el fill, fins aleshores apoderat, va continuar l'activitat. L'empresa va ser transformada en societat col.lectiva i, més endevant, en comandita. Fabricaven, camisetes i pantalons de pelfa i tambés subministraven franel.la en peça a d'altres firmes. Dos electromotors de 60 cavalls cadascun movien l'empresa.

José Cabot i Cabot, solter sense descendència, l'any 1918 va traspassar l'empresa i creà Comercial Trasatlàntica SA. Segons escriptura de constitució signada al mateix any a la notaria de José Mª Aguirre de Barcelona, es féu càrrec de la firma, creada amb un capital social d'un milió de pessetes. Constituïda per Antonio Torrellas Marsal com a President, Antonio Masó Balaguer, Ricard Banús i Juan Torrelles Heaxts, establiren el despatx central al carrer d'Ausias March 52 i, posteriorment, al carrer de Mallorca 174, ambdós de Barcelona. En aquella època, al darrere de la denominació feien constar Sucesores de José Cabot, el qual durant anys va continuar vinculat a l' empresa. Equipada ja amb quatre cotons, noranta terrots i vuitanta-cinc bateries, i el 1936 tenia una plantilla de cent vint-i-dos obrers, xifra que va anar baixant de mica en mica.

L'Edifici tenia una hipoteca que havia assumit la nova firma i que es va anar renovant o ampliant periòdicament. Per altra part, aparegueren dificultats de tresoreria que portaren al filador Hilados José Comes SA a instar la sol.licitud d'embargament. L'any 1947 Enrque Serra Farré, titulat per l'Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar, s' incorpora com a director tècnic i el 1948 Juan Torrellas Heaxts passa a gerent. El 1952 els socis elevaren el capital social a cinc milions de pessetesincorporant algunes màquines.

Treballaren amb dificultats fins al 1961, que finí la seva activitat; finalment, el jutjat acordà la subhasta, que adjudicà a Hilados José Comes SA, únic postor i transferí el remat de la finca a Juan Castro Reniu, que l'any 1966 hi instal.là l'empresa Textil Orbe SA. Posteriorment, l'any 1976 Juan Castro la vengué, lliure d'arrendataris a Ramon Pla Anglada, titular de l'empresa familiar Bonfil SA, que estava especialitzada en el bobinatge de fil de cosir, última activitat fabril que es dugué a terme a l'edifici. L'any 2005 el negoci es traslladà a les Hortes del Camí Ral i l'edifici passa a mans de l'empresa pública municipal PUMSA.

Avui dia, després de diverses gestions per part de l' Associació de Veïns Mataró-Centre, passarà a ser un Centre Cívico Social del Centre/Eixample de Mataró on des de la gestió dels veïns mantindrà un paper coordinador i aglutinador d'activitats per al barri i la ciutat.

font:
- Butlletí número 26 "Museu del Gènere de Punt" desmbre 2009
- Associació de Veïns Mataró-Centre
- tarraske.com

Can Fàbregas i de Caralt: últimes notícies

2010-01-12T09:32:00.000-08:00

Comunicat de la plataforma Salvem Can Fàbregas sobre la querella de la fiscalia:

LA PLATAFORMA SALVEM CAN FÀBREGAS REP AMB SATISFACCIÓ LA QUERELLA CRIMINAL DEL FISCAL CONTRA L’AJUNTAMENT DE MATARÓ

El 23 de desembre ha arribat als Jutjats de Mataró una querella criminal presentada pel Ministeri Fiscal contra l’alcalde de Mataró Joan Antoni Barón, contra la lletrada del Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró i contra qualsevol altra persona que de la instrucció resulti que ha pogut participar conscientment en la realització d’uns presumptes delictes sobre l’ordenació de territori i sobre el patrimoni històric a Can Fàbregas i de Caralt.

Davant aquests fets, la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt manifesta:

1). Ens alegrem que finalment un fiscal seriós, rigorós i valent hagi presentat una querella criminal on es concreten en forma d’acusació les irregularitats i il·legalitats que denunciem que ha comès el govern de l’Ajuntament de Mataró, amb la complicitat d’altres administracions, per fer desaparèixer Can Fàbregas i de Caralt.

2). Continuem defensant que el conjunt catalogat de Can Fàbregas és compatible i pot conviure al seu lloc amb qualsevol nou ús que se li vulgui donar. El patrimoni industrial s’ha de mantenir viu i adaptat als nous usos del segle XXI.

3). Portem tres anys denunciant la política de fets consumats aplicada pel govern i que pretén eliminar Can Fàbregas del seu lloc amb la finalitat de cedir el solar buit a una empresa privada. Aquesta política posa l’interès privat per sobre de l’interès públic.

4). Lamentem que durant tot aquest temps el govern no hagi volgut dialogar amb nosaltres per trobar una solució factible i satisfactòria per al conjunt de Mataró.

5). Considerem molt greu i inadmissible el malbaratament de diners públics i d’esforços humans destinats a realitzar un trasllat inútil i innecessari d’aquest immoble catalogat.

6). En cas que la querella sigui admesa a tràmit, la Plataforma Salvem Can Fàbregas es personarà el procés obert contra els responsables de la destrucció del patrimoni protegit.

Plataforma Salvem Can Fàbregas
Mataró, 5 de gener del 2010

Plataforma Salvem Can Fàbregas
www.salvemcanfabregas.org

L' Home dels Nassos

2010-01-06T10:50:00.000-08:00

Aquest personatge que sols apareix a les primeres hores del matí del darrer dia de l'any, donava molta feina als menuts; tothom volia veure l'home que té tants de nassos com dies hi ha a l'any, i les criatures que entre les primeres coses que aprenen és saber que l'any té 365 dies, tots volien veure l'home amb els tres-cents seixanta nassos, del que deu passar quan es constipa, i com deu resoldre el problema de mocar-se i les mides dels mocadors. A Mataró, aquest bon senyor solen acompanyar-hi els petits a veure'l a la plaça que es el lloc on solen haver-hi més empentes i la visió és fa més difícil: els que acompanyen solen preguntar als amics, parents i coneguts que troben pel camí, si han vist l' home dels nassos i resulta sempre que tots l'han vist, que hom va voltant i que l'infant arriba a convence'l de que realment si no l'ha vist, podia haver-lo vist.

No sé a que respon aquesta tradició, però és molt vella, i sempre s'ha fet de la mateixa manera, com el dia 30 el de les orelles, si bé aquest no ha assolit ni de molt l' importància del dels nassos; tal volta els esternuts i la manera de mocar-se son causes que determinen aquesta popularitat que no tenen ni de molt les orelles, que pel que es veu és un origen humà més pacífic.

Costums mataronins: Bloc Mataroní "Una manera de fer història"

El Premi Thos i Codina 2009 per a Mireia Romagosa, enhorabona!

2009-12-24T08:00:00.000-08:00

Mireia Romagosa resulta premiada amb el treball d’investigació titulat
“Els pastorets de Mataró”.

La decisió del jurat format per personalitats del Col·legi d’Advocats i del Grup d’Història del Casal es va fer pública en la celebració d’una entrega de premis el dimarts tretze d’octubre. La balança es va inclinar a favor d’un treball que immortalitza la història del teatre a Mataró juntament amb la història dels Pastorets a Catalunya, i on també s’hi recullen les innovacions, detalls, personatges, vestuari, com es du a terme la preparació i representació de l’obra, etc.

Cal sumar que el jurat també en va destacar la seva “bona qualitat de narració”. Tots aquests elements el fan mereixedor del primer i únic premi, però no és això el més important, sinó que Mireia destaca la “satisfacció perquè les hores de recerca han donat fruit”. Cal dir que la Mireia segueix una tradició de la família Romagosa ja que fa 17 anys que actua als pastorets, i fins i tot ha dedicat el pseudònim de “dimoni”, amb el qual va presentar la recerca, al personatge que el seu pare interpreta damunt l’escenari.

L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Mataró i l’associació cultural Grup d’Història del Casal de Mataró han instaurat el Premi Terenci Thos i Codina a treballs de recerca de Batxillerat, amb el clar objectiu de fomentar el plaer de la recerca històrica en el camp de les Ciències Humanes i Socials potenciant la futura aparició de nous valors.

El premi va ser batejat amb el nom de l’il·lustre mataroní Terenci Thos i Codina (1841-1903) coincidint amb la commemoració del centenari del seu traspàs. Terenci Thos fou un prohom impulsor d’innúmeres iniciatives ciutadanes en els camps de la docència, la història, les lletres i la cultura del país, i com a advocat, fou dels fundadors del Col·legi de Mataró el 1867 i degà de la institució al tombant de segle.

http://www.ghcmataro.org/noindex/ghc/premiT.html (bases del concurs)

Va néixer a Mataró el primer dia de desembre de 1841 i va traspassar el 1903.

Doctor en Dret i format en filosofia i lletres a Barcelona aviat va explicitar les seves inquietuds culturals participant en els Jocs Florals del 1861 i que va guanyar, fet que repetiria el 1886 i el 1887 guanyant les violes d'or i argent. Però a la seva activitat en el món de la cultura s'hi van afegir les inquietuds polítiques implicant-se de ben aviat en la lluita pel redreçament nacional i cultural de Catalunya. Soci de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el 1862 va entrar a formar part de la comissió per a la Restauració de Ripoll de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, on coincidiria amb Josep M. Pellicer.

Com a escriptor, a banda de la seva participació en els Jocs Florals de Barcelona, va ser redactor (entre 1864 i 1867) del Diario de Barcelona on va escriure l'article "Descentralización práctica" que va tenir molt de ressò a l'època. Va col.laborar amb textos poètics en La veu del Montserrat, Lo Gai saber, Calendari Català i en la premsa local de Mataró. El 1866, va publicar Lo llibre d'infantesa i mossèn Cinto Verdaguer l'elogià per la qualitat dels seus poemes. Va traduir al català el Tractat de la imitació en Crist el 1894 i va publicar un llibre de caràcter professional Legislación industrial (1890). L'any 1868, va ingressar en el claustre de professors de l'escola de Valldemia passant a ser el director literari del butlletí escolar. Més tard, el 1876, va obtenir la càtedra d'Economia política i legislació de l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. A partir del 1881, va representar al Col.legi d'Advocats de Mataró i, més tard, va ser President de l'actual Caixa d'Estalvis Laietana. Pel que fa a la seva activitat política i ciutadana, el 1877, va ser diputat provincial del districte de Mataró i va ser l'impulsor de la creació, formant part de la Comissió, ja el 1882, de l'Escola d'Arts i Oficis. Participà com a delegat per Mataró en l'Assemblea de les Bases de Manresa el 1892.El seu caràcter d'home savi el convertí en punt de referència del món cultural mataroní de finals del segle XIX. La seva personalitat, el seu ideari i la seva obra varen influir notablement en Josep Puig i Cadafalch.

Va ser, fins als darrers dies de la seva vida, soci de l'Asociación Artistico Arqueológica Barcelonesa i, el 1888, va ser cofundador de l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa, entitat de la qual va ser el president.

fonts:

- Tot Mataró. es / Grup d' història del Casal / Col.legi d' Advocats / IES Thos i Codina.

- Jaume VELLVEHÍ I ALTIMIRA. Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903). Un home de la Renaixença. Premi Iluro 2002. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 2003.

53 anys sense Puig i Cadafalch, i què més?

2009-12-15T09:51:00.000-08:00

Com ja us varem parlar en temps, tenim una proposta concreta sobre la casa Puig i Cadafalch, una remor popular es pregunta sobre si devem salvar l' espai per a fer pedagogia sobre la seva figura i guanyar per a la ciutat el record d'un dels seus personatges més il.lustres. En aquestes que s' organitzen unes jornades de coneixement del mataroní al cercle de l' arxiu de Santa Maria mentre esperem el posicionament de l' Ajuntament en tot l' assumpte. Com ha entitat adherida, Un Mataró no tant llunyà, seguim d'aprop aquesta proposta veïnal sobre el futur de la casa.- amplia la notícia el diari el Punt

Impulsen la campanya de recollida de signatures perquè es conservi la casa natal de Puig i Cadafalch, a Mataró

Reclamen que a l'habitatge es faci un centre d'interpretació de l'arquitecte

15/12/09 02:00 - Mataró - Lluís Martínez,
La casa natal de Puig i Cadafalch, ara tancada, està situada al Carreró de Mataró

Un grup de veïns de Mataró, a través del Moviment Educatiu del Maresme (MEM), ha impulsat una campanya de recollida de signatures per demanar que es conservi i es rehabiliti la casa on va néixer l'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. Prop d'una quarantena d'entitats ja s'han adherit a la proposta i s'han recollit unes 750 firmes a títol individual. La intenció és que l'habitatge es pugui convertir en un centre d'interpretació de la figura d'aquest mataroní il·lustre i català universal.

Un dels promotors de la campanya, l'historiador i periodista Manuel Cusachs, explica que fa mig any que va sorgir la iniciativa amb l'objectiu d'evitar el que va passar amb la casa natal de l'impulsor del ferrocarril, Miquel Biada, que va ser enderrocada. Cusachs explica que la de Puig i Cadafalch, situada al Carreró número 39, va ser adquirida l'any passat per l'empresa Bomar 92 SL i que aleshores el nou propietari va assenyalar que volia restaurar l'edifici per convertir-lo en un habitatge unifamiliar. L'objectiu de la campanya és pressionar el consistori perquè arribi a un acord amb els nous amos per convertir-la en un espai que serveixi per difondre la figura i l'obra de qui va ser un dels millors arquitectes del Modernisme.

Cusachs considera que ara per ara, i amb la crisi immobiliària que hi ha actualment, és difícil que s'hi pugui fer cap obra. Per això confia que l'Ajuntament decideixi comprar-la o bé llogar-la. Una proposta que els nous propietaris no veurien malament. «Mataró té l'honor i l'orgull de ser la ciutat on va néixer l'insigne Josep Puig i Cadafalch, en una casa de cós del segle XVIII, on hi van viure sis o set generacions dels Puig. Aquesta casa corre el perill de ser enderrocada i, encara que es conservés la façana catalogada, creiem que seria una pèrdua irreparable per al patrimoni històric i cultural de Mataró», apunten els impulsors de la recollida de signatures en una carta que han adreçat a totes les entitats locals perquè s'hi adhereixin. De moment, els promotors de la campanya ja han recollit més de 750 firmes, però esperen arribar al miler d'aquí al 23 de desembre, que és quan tenen previst entregar-les.

Totes les facetes

Coincidint amb l'aniversari de la mort de Josep Puig i Cadafalch, el 23 de desembre que ve, a més de fer entrega a l'Ajuntament de les signatures que s'hagin recollit, el Moviment Educatiu del Maresme té previst organitzar al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró una conferència per donar a conèixer les diferents facetes d'aquest mataroní il·lustre. A banda de ser un dels millors arquitectes del Modernisme i autor d'obres cabdals com ara la casa Ametller, o la casa de les Punxes de Barcelona i la casa Coll i Regàs de Mataró, també va ser una de les persones més importants de Catalunya en l'àmbit de l'arqueologia, l'arquitectura i la política del segle XX. La xerrada anirà a càrrec dels doctors Joan Santacana, Ramon Reixac i Clara Masriera i del periodista i historiador Manuel Cusachs.

Retrat realitzat per Ramón Casas

Full de Ruta:

A l'atenció d'Un Mataró no tant llunyà

Essent vosaltres, una entitat adherida a la Campanya de recollida de signatures “Per la recuperació de la casa natal de Josep PUIG i CADAFLCH per a la ciutat” en primer lloc volem donar-vos les gràcies pel vostre suport, i a la vegada ens plau poder informar-vos dels actes programats pel proper dia 23 de desembre de 2009, dia del 53è aniversari de la mort d’aquest mataroní il·lustre:

- a les 18 h lliurarem a l’ Ajuntament un plec de signatures amb el lema “Per la recuperació de la casa natal de Puig i Cadafalch per a la ciutat”

- a continuació, Roda de Premsa, davant la seva casa natal (Carreró nº 39 )

- a les 19:30 h, al Museu Arxiu de Santa Maria, la Conferència “ Josep PUIG i CADAFALCH, un Mataroní Universal” intervindran:

. Dr. Joan SANTACANA

. Dr. Ramon REIXACH

. Dra. Clara MASRIERA

. Sr Manuel CUSACHS

Donada la seva importància, preguem en feu tota la difusió que us sigui possible.

Moltes gràcies.
Us hi esperem !!!

Atentament,
Comissió de la campanya

“Salvem la seva casa natal”

L'exemple de la Cooperativa del Vidre de Mataró (Els Inicis)

2009-12-08T08:50:00.000-08:00

Una empresa que fracassa com a empresa capitalista durant la crisi de la primera postguerra, no sols substitueix com a cooperativa gestionada pels seus obrers, sinó que prospera i s' amplia, i els dirigents responsables són anarcosindicalistes com Joan Peiró -secretari de la CNT el 1928, director de "Solidaridad Obrera" el 1930, ministre d'Indústria el 1936-, obrers republicans i comunistes que deixen de banda les seves discrepàncies ideològiques dins la cooperativa i demostren que en la pràctica el cooperativisme no sols és compatible amb la militància en organitzacions revolucionàries, sinó que pot ser una escola de valors inigualable en la preparació per a la gestió de les empreses pels mateixos obrers, aspecte fonamental en la tradició del moviment obrer a Catalunya.

Al marge de la seva indubtable competència, els dirigents de la Cooperativa del Vidre no tenien una preparació tècnica extraordinària i topaven, com d'altres cooperatives de producció, amb la manca de capital inicial. Malgrat tot això, feren de la seva cooperativa una empresa molt competitiva de 180 treballadors, que sacrificant el repartiment de beneficis entre els socis, reinvertia contínuament i que superà millor que d'altres empreses capitalistes del ram del vidre dins el mercat espanyol i tingué un paper important en la producció durant la guerra civil.

La poca coordinació i la manca de bona entesa entre la Cooperativa del Vidre de Mataró i el moviment cooperatiu català de la seva època poden fer pensar que es tractava d'un cas excepcional. Només altres monografies com aquesta podran aclarir aquest punt. Però el cas de la Cooperativa del Vidre de Mataró demostra que en els anys vint i trenta era possible l' èxit de les cooperatives de producció en determinades circumstàncies. Caldria saber quantes n'existien com ella i quantes eren regides per anarcosindicalistes.

En els orígens, a la meitat del segle XIX, el cooperativisme de consum tenia com a objectiu primordial facilitar la confecció d’una cistella de queviures i altres necessitats bàsiques, com ara carbó i roba, als treballadors de les fàbriques del sector industrial emergent.

En aquest període, les cooperatives de consum són les grans protagonistes del cooperativisme. Començant per la "Cooperativa dels Peoners de Rochdale" (1844) i moltes cooperatives que apareixen en el nostre país, s’observa que els treballadors opten per la cooperació davant d’una sèrie de dificultats econòmiques. Això significa que senten la necessitat d’organitzar-se i de crear estructures al seu servei.

Cap al 1920 coneixem a Mataró un artesà del vidre, Josep Ros i Serra, d'una ideologia marcadament sindicalista, que decidí crear una cooperativa de producció. Va haver de començar aquesta iniciativa amb tres companys més anomenats Pau Pi, Josep Juan i Timoteu Espanyol, els quals no eren pas tots afins a la seva ideologia i li proposaren que la futura indústria del vidre fos una societat anònima normal. Josep Ros, fidel als seus principis, no va permetre la creació d'una societat anònima.

Ell volia fer una cooperativa perquè els obrers hi aprenguessin a gestionar el procés de producció sense una patronal burgesa que s' en beneficiés. Després de moltes discussions, arribaren a l'acord de formar una societat regular col.lectiva amb la denominació de Joan Estanyol i Cia. i que jurídicament, a l'escriptura, constaria que l'existència de la societat es limitava a un termini de cinc anys, passats els quals es dissoldria i la fàbrica passaria a poder dels treballadors si aquests comptaven amb un capital suficient per fer-se càrrec de l'actiu i del passiu de la societat. La nova empresa iniciava les seves activitats, en el curs de l'any 1920, en una casa del Rierot, propietat d' un tal senyor Roldós, on ja temps enrere havia funcionat una fàbrica de vidre pla.

Bibliografia:

- Llibre blanc de l' economia social de Catalunya
- Cooperativisme i moviment obrer "L'exemple de la cooperativa del vidre de Mataró 1920-1944"

Venim del sud i de terra endins

2009-11-24T10:12:00.000-08:00

El procés de naixement de gran part dels barris que avui formen Mataró és prou conegut. Ja a finals dels anys 40 del segle XX, si bé amb molta més força a les dècades dels 50 i dels 60, van arribar a la ciutat nous habitants procedents la majoria d'Andalusia, de Múrcia i d'Extremadura. Fugien d'unes condicions difícils a la seva terra cap als territoris on hi havia possibilitats de treballar i per tant de sobreviure, en un moment en què els efectes de la guerra encara es feien notar i la dictadura franquista impregnava el dia a dia de la gent. Mataró, que havia tingut un creixement sostingut durant dècades, passava a més que doblar la població en pocs anys: de les 31.642 persones registrades l' any 1950, a les 73.129 de l' any 1970(1).

L'efecte crida funcionava entre familiars i amics: sovint primer arribava una persona sola, i un cop instal.lada i amb feina feia venir la seva gent. És per això que a Mataró, com a les altres ciutats catalanes, les procedències estan tan marcades; famílies senceres de pobles molt concrets del sud i l' interior de l'Estat espanyol serien ja per sempre veïnes de Mataró. En aquestes zones de procedència l' evolució demogràfica era inversament proporcional a la que es produïa a Catalunya: per posar un exemple d' un municipi del qual van arribar moltes persones, Cehegín, a Múrcia, tenia 17.316 habitants el 1940, per 12.489 l' any 1970(2).

Els immigrants treballaven majoritàriament al camp, a les fàbriques de gènere de punt-molt nombroses a Mataró- i a la construcció, però també a altres sectors en funció de les necessitats del moment. Molts es van instal.lar en habitacions rellogades en carrers cèntrics de la ciutat, fins que podien començar a pagar una petita parcel.la situada a alguns centenars de metres del nucli urbà de Mataró. No eren zones del tot deshabitades, hi havia algunes masies i torres, fins hi tot algun gran equipament, com el col.legi del Salesians a Cerdanyola. Manel Salicrú i Puig explica: "(...) a partir de 1947, una incipient demanda de terrenys econòmics per poder construir habitatges unifamiliars-encara era vigent la idea de la caseta i l' hortet- lligada amb la pèrdua del valor agrícola d'alguns terrenys, l' expectativa de negocis dels propietaris i la legislació proteccionista de les "viviendas bonificadas" havia condicionat una primera edificació fora Rondes, al camí del Cementiri (Grup Cabanellas), al Primer de Maig i als Molins. L' edificació d' aquest sector, formada majoritàriament per cases de planta baixa, a l' anglesa, amb jardí al davant i pati posterior, serà força ràpid"(3). En definitiva, ja hi havia cert nombre de població autòctona residint-hi, però als camps de cultiu, pinedes i terrenys erms predominava en la imatge de que avui és Cerdanyola, vista alegre, Cirera, la Llàntia i Rocafonda...

Propietaris d'aquestes terres van veure clar el futur que s' esdevenia i, aprofitant la manca absoluta de control i planificació urbanística del moment, van vendre solars a preus assequibles i que els nouvinguts pagaven a terminis. Més de pressa que no pas de mica en mica van anar alçant els seus habitatges, normalment sense els permisos pertinents, i amb l' ajut de germans, cosins i amics; cases, per tant, fetes amb les pròpies mans, l' una al costat de l' altre, i que avui segueixen dempeus en molts carrers.

La nova situació, però, presentava noves dificultats. La manera en què es van construir els barris feia que serveis bàsics com l' enllumenat, l' aigua o el clavegueram fossin inexistents. Eren uns anys en què aquests serveis eren presents al centre de la ciutat, molts immigrants havien conviscut amb ells, i ja es consideraven essencials per a la qualitat de vida de les persones.

Els motius pels quals han nascut les associacions de veïns han estat molts i diversos, també és cert que l' imaginari col.lectiu associa les primerenques associacions veïnals a les lluites i reivindicacions d' uns serveis bàsics, en un moment, a més, en ple franquisme, en què sortir al carrer i reclamar millores podia comportar problemes, i demanar elements ben simples, com ara un semàfor o una parada d'autobús, mesos de lluita.

(1) Font: Centre d' Estudis Demogràfics.
(2) Font: Institut Nacional d'Estadística.
(3) Font: Manel Salicrú i Puig: El creixement urbà de Mataró (1962-1992).

VEUS de MATARÓ per Xavi Amat i Puig

Les Veus de Mataró

2009-11-17T11:00:00.000-08:00

Ja tenim aquí el llibre VEUS DE MATARÓ "Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes". En aquesta edició recopilada per Xavier Amat comptem amb la participació de la FAVM (Federació d'associacions de veïns de Mataró) i de l'IMAC (Institut Municipal d'Acció Cultural) i realitzem la seva venda com associació adherida a la Federació.

Preu de Venda: 15 euros a recollir a la Casa de La Palmera C/ Gravina, interior-6 entrar en contacte a través del correu electrònic: aveinsmatarocentre@gmail.com i del número de telèfon 93.790.61.51

http://veusdemataro.wordpress.com/el-llibre/

En aquest enllaç teniu més informació així com en el link que trobareu al marge esquerra del bloc.

Dijous 26 de novembre, a les 7 de la tarda, presentació del llibre a la llibreria Robafaves de Mataró i posterior tertúlia amb els assistents. Amb l’autor del llibre, Xavier Amat, i l’historiador i periodista Manuel Cusachs.

ELS CONSTRUCTORS DE MEGÀLITS (II - historiografia)

2009-11-17T10:22:00.000-08:00

Trobareu en d'altres edicions del bloc la primera part, a mode d'introducció, d'aquesta recerca i estudi dels orígens dels diversos megàlits de la zona de la serralada de marina on els primers pobladors ja construïren els seus monuments. Moltes vegades aquestes "pedres" tenen ubicacions i funcions per delimitar però de ben segur formaven part fonamental de les primeres cultures; tot aquell esforç havia de significar quelcom, però per ara continuaré exposant els passos dels primers estudis.

Josep Colominas i Roca, dins l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalana, publica l'anomenat dolmen de Céllecs, conegut per la Cabana del Moro, que juntament amb la Roca d'En Toni de Vilassar de Dalt i la Pedra Gentil de Vallgorguina són els més coneguts i divulgats en l' àmbit excursionista.

Paral.lelament als treballs d'Estrada cal esmentar la important feina de recerca que va protagonitzar el Gurp Arqueològic de Vilassar de Dalt amb Jaume Ventura i en Pau Ubach entre els anys 40 i 50, portant-los a descobriments importants com la Cova de la Granota entre molts altres jaciments en abrics sota roca. Marià Ribas i Bertran centrà el seu ingent treball en els temps ibero-romans malgrat haver treballat la recerca prehistòrica pels territoris de Dosrius i Canyamars.

El descobriment de nous megàlits no és pas habitual, si exceptuem la galeria de Can Gurri, a la carena entre Alella i Vallrromanes localitzada per Guilleumas vers els anys 50. És evident que les descobertes es produeixen quan hi ha un treball de recerca sistematitzat com és el cas de la Serra de l' Albera, on es comptabilitza la major concentració dolmènica del principat, potser per trobar-se en l' àmbit pirinenc, porta d'entrada d'aquesta cultura.

Més cap als nostres dies, la recerca prehistòrica va prendre el relleu amb el grup d'En Jesús Illa dins el Museu de Mataró i la seva Secció Arqueològica. El treball es centrà en el Montalt, Rocs de Sant Magí i Serra Polsaruda. La troballa més interessant es va produí en el jaciment epicardial de Sant Magí de Llavaneres, una estructura d'hàbitat del neolític antic amb una antiguitat de 4.300 - 3.800 BC.

Actualment i des del Museu de Mataró s'ha endegat un Projecte de Recerca sobre el poblament prehistòric a la Serrelada de Litoral (Maresme- Vallès Oriental), portat per un equip de la Secció Arqueològica i secundat per diversos especialistes. Cal esperar que aquest projecte contribueixi a una actualització del nostre patrimoni d'Arqueologia prehistòrica.

Un Moro de Mataró

2009-11-10T04:02:00.000-08:00

Llegia en una obra barcelonina parlant dels temps vell, entre altres coses de tipus que corrien per Barcelona, d'un moro que tothom deia que era fill de Mataró, i aquest coneixement no arribà al públic fins que feia molt de temps que ell actuava en un negoci molt lucratiu i que el tingué força acreditat.

Era aquest moro un personatge molt popular conegut amb el nom del moro Bessani; es tracta d'un cas que jo no l' he sentit mai a Mataró, el vaig llegir en un recull de costums barcelonins. Diu el cronista que aquest tipus era un home petitó i desnerit, i que no tenia cap semblança amb els caps de dessota l' orgue que solen haver-hi en moltes esglésies aquí a Catalunya.

Naturalment en aquell temps que les comunicacions eren tan difícils, pensar en un home de Mataró era com pensar en un de l' altra part del món i sense anar tant lluny amb un de moreria; res fora d'estrany que un mataroní i un mariner per més senyes, com diu el cronista, es fes passar per moro donat que els mataronins en aquell temps tenien gran predilecció per la marian per ésser una de les professions locals més lucratives i qui sap si aquest subjecte havia visitat alguns llocs del Marroc, s' havia capacitat de la indumentària, del usos, costums i demés i això li suggerí l' idea de negociar amb els perfums de l'Àrabia o d'altres llocs d' Orient. El cas és que l' esmentat subjecte plantà en plena Rambla de Barcelona, en un entresòl, un despatx de pomades, depilatoris, essències i aigües d'olor que feia bò de mirar i olorar; aquest moro que la gent quan s'enterà de la cosa deien que era de Mataró, es guanyava admirablement la vida pel que veuran tot seguit, i mig vestit de moro i rodejat de perfums orientals, es dedicava a aquest ofici que amb tota seguretat era més lucratiu en aquella data que en el dia d'avui, que sols en el treball d' aquesta s' ha de pensar en els tributs i contribucions.

El cas fou que un dia un bon senyor es compadí d' aquell moro i pensà a portar-lo pel bon camí açò és fer-lo batejar i ensenyar-li les veritats de la religió catòlica; per a portar avant semblant empresa tractà d'entrar en relacions amb l' esmentat subjecte i freqüentment acudia al despatx del moro a comprar-li un dia un pot de pomada, altre una ampolleta de mil-flores o bé un paquet de pastilles del serrallo i molts dies no rés; tampoc era menester comprar cada dia, prou n' hi havia en ésser un bon client; d'aquesta sort aquest bon senyor intimà amb el moro i això li permeté el plantejar-li el problema de la catequització.

Arribada la cosa a aquest punt plantejà el bon senyor la cosa de la conversió amb tots els seus detalls. Sembla que el moro no s' hi sentia prou inclinat perquè deia que hauria de deixar aquest negoci que li resultava molt bé; però tan va insistir el catequista, bo i dient-li que la gent que acudia al seu establiment eren cristians i que deixarien de anar-hi i tota una tirallonga d' arguments que el moro digué: Miri, senyor, jo em guanyo la vida venent aquests perfums que m'envien parents meus de Constantinoble, d'Alexandria i Marroc, el dia que s'enterin de que sóc cristià deuran interrompre's els tractes amb els i no podré guanyar-me la vida, lo qual vol dir que fora menester que vostè em fés una mena de violari per assegurar la meva subsistència. És molt just, replicà el catequista, i posat el cas, preguntà quina quantitat voldria? Poca senyor: amb tres duros diaris m' hi acontento (cal tenir en compte que tres duros en aquells temps eren com 500 euros en els nostres dies o més). Llavors el catequista contestà, així ho conta el cronista. Tres duros dieu? si a mi m' en assegureu un de seguida em faig moro.

Feta pública aquesta anècdota les gents estudiaren la procedència del moro i continuaren creient que era un mariner de Mataró i el moro per sa part continua essent una de les figures típiques de Barcelona. Menys mal que la cosa que s' atribuïa a un mataroní era al tipus de l'home viu, no com tants altres penjaments que tota hora sent a contar.

Edició de 1925 del Bloc Mataroní, esperonat per Marçal Trilla, director del Diari de Mataró, per l' èxit dels articles històrics que publicava Francesc de Cabanyes i Prat ( Mataró 1868- Barcelona 1929)

La Última Sesión

2009-11-03T09:35:00.000-08:00

El Monumental, un cine de toda la vida, cierra sus puertas mañana. El destino de sus empleados parece incierto. La vida de Mauri, el acomodador, se desvanece. Más de cuarenta años dedicados a su máxima pasión, el cine, parecen pasar por su mente. Teresa, la mujer de la limpieza, hoy cumple cincuenta y cinco y tiene una ilusión...la misma que tiene Joan, el farmacéutico del barrio, que espera impaciente la llegada de Perú de su amado. Carol, la taquillera, una chica de unos veinte años, vive enamorada, secretamente, de Bruno, el proyeccionista del cine. Bruno decide pasar su última noche en el cine, mientras que Mauri opta por hacerle una visita a Toni, íntimo también de Bruno. Toni es propietario y camarero de “ El Club “ un bar excepcional para compartir miserias y pasiones.

Nadie puede dormir... pero un chico corre por las calles de la gran ciudad y en cualquier momento todo puede ocurrir.

http://www.ultimasesionlapelicula.com

...espero que no...

Aquest que no deixa de ser homenatge a la nostra ciutat i als seus cinèfils que representa el primer llargmetratge de Francesc Páez, amb la col.laboració de diversos actors coneguts, ambientat en els carrers de Mataró. El passat dia 1 de novembre vaig poder assistir a la "Última Sesión" de la XXXI Mostra de Cinema de Mataró, encuriosit i alhora gratament sorprès pel fet de trobar-me per primera vegada des que sóc adult al Teatre Monumental.

Les obres no impedeixen veure que aquesta estrena respon a una aposta clara pel cinema a la nostra ciutat com ens recordava Sergi Penedès durant la presentació, 6 llargmetratges aquest any i sembla ser que una sèrie ens tindran ocupats els carrers un cop per setmana.

Perfecte, de debò, sóc un apassionat del cinema i trobar que a la nostra modesta ciutat tenim capacitat per fer-ne em va omplir d' orgull, espero que el Francesc tingui les oportunitats per desenvolupar l' art que ja representa a la pel.lícula. Farcida de petites referències a diferents films de la història del cinema articulen un llarg que espero trobar en d' altres espais.

Els Teatres de Mataró al segle XIX

2009-10-27T10:41:00.000-07:00

Frederic Soler "Serafí Pitarra"

Evidenciada en anteriors cròniques la importància del teatres a la nostra ciutat, em disposo a fer-ne una breu relació històrica seguint els passos de Jaume Vellvehí del Grup d' Història del Casal.

Teatre de l' Hospital.-

La Junta de Caritat, constituïda el 1799 per mediació de l'ajuntament i l'Hospital, empesa per la necessitat de buscar recursos econòmica per als pobres, va construir un petit teatre en l'edifici de la Fleca municipal, on es representaren de forma esporàdica obres de caràcter religiós. Durant la primera dècada del segle, l'Hospital de Mataró subsistia gràcies als ingressos aconseguits a través del teatre.

El 1815, els administradors de la institució decideixen obrir-ne un de nou en l'edifici de l'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena habilitant una sala i amb el mateix objectiu d'aconseguir recursos per als pobres.

Les obres s'enllestiren ben aviat i s'inaugurà representant-se La Passió de Jesucrist amb notable èxit. La capacitat aproximada d' aquest primer teatre era d'unes tres-centes persones amb seient.

El Teatre Principal de Mataró

El teatre de l'Hospital va tenir molt bona acollida i el 1831 en haver-se d'enderrocar s' adquirí una casa al carrer Nou -actual foment- on s' hi va bastir un edifici nou que acolliria el Teatre Principal, de tres pisos i amb capacitat per a mil persones.

S' inaugurà el 1832. Durant anys el Teatre Principal fou l'únic teatre veritable de la ciutat, a banda de les petites sales d'entitats i associacions. Progressivament, al darrer quart del vuit-cents el Principal entrà en decadència.

Quant a preus, el 1876 per exemple, l'entrada d'una funció d'òpera costava 2 rals i una butaca 4; i l'entrada general d' una de sarsuela costava el mateix, però l'abandonament de 6 funcions en dies laborables cada butaca amb entrada eren 18 rals i cada platea i llotja sense entrada 80.

El ferrocarril a Mataró

2009-10-20T09:30:00.001-07:00

EL TREN DE MATARÓ

Som a mitjan segle XIX. En Miquel Biada va de Barcelona a Mataró amb diligència. Aquest trajecte, si no hi ha cap entrebanc, pot arribar a durar tres hores i en Miquel Biada n'està ben fart.

Miquel Biada és allò que en diuen un "indiano", un senyor que ha fet fortuna a Amèrica. Un bon dia de 1837, a Cuba, se li van obrir els ulls: s'inaugurava el primer ferrocarril i va pensar que seria una bona idea fer un ferrocarril de Barcelona a Mataró.

El 1840, va tornar a Catalunya i va començar a buscar finançament per al projecte de construcció del ferrocarril. Però no en trobava: ni els bancs ni els homes de negocis no gosaven invertir en una empresa d'aquella magnitud. En aquell moment fer una línia de tren significava mobilitzar molt capital, moltes energies i més de sis mil treballadors.

Se'n va anar a Londres, on va trobar la meitat del finançament, però amb això no n'hi havia prou. Finalment, el 31 de juliol de 1844 va reunir la flor i nata dels empresaris catalans al Saló de Cent de Barcelona. Segons els cronistes de l'època, l'entusiasme d'en Biada va aconseguir animar els assistents a invertir en el projecte i aquell mateix dia es va constituir la Compañia Española para la construcción del camino de hierro desde Barcelona a Mataró.

El 1845, es van iniciar les obres amb enginyers i tecnologia anglesa. Un dels primers problemes va ser aconseguir els terrenys per on passaria el tren. Hi va haver més de 150 expropiacions forçoses al llarg de la platja, que era la solució més econòmica. El traçat de la línia va representar la primera divisió entre el mar i el poble, i els més afectats van ser els pescadors.

Només començar les obres, els pescadors, de nit, desfeien les obres que s'havien fet durant el dia i l'empresa va haver de contractar guardes de seguretat i l'exèrcit va enviar-hi la infanteria i la cavalleria.

Miquel Biada va morir el 2 d'abril de 1848 abans que el seu gran projecte estigués acabat. La línia Barcelona-Mataró es va inaugurar el 28 d'octubre de 1848.

Al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú hi ha una reproducció del primer tren de la línia, construït el 1948 per celebrar els primers cent anys del tren.

MIQUEL BIADA I BUNYOL (Mataró 1789 - 1848)

Armador i empresari.Es va establir com a armador i consignatari a Maracaibo (Veneçuela). Es va mostrar contrari al moviment d'independència de Simón Bolívar i va haver d'emigrar a l'Havana. A Cuba va obrir una casa de comerç i és on va tenir notícia de la construcció dels primers ferrocarrils.

L'any 1840 va tornar a Mataró, on va obrir una casa de comerç i va impulsar la construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Mataró, la primera de Catalunya. Va encarregar a uns enginyers anglesos el traçat del ferrocarril i el 1845 va aconseguir que els treballs comencessin, enmig de la desconfiança general. Tot i les dificultats de l'empresa i la difícil obtenció del capital el primer tren va circular poc després d'haver-se mort.

del 23 al 28 d'octubre commemora l'arribada del ferrocarril a Mataró, el primer de tota la península. S'han organitzat diverses activitats relacionades amb el món ferroviari.

XXXI Mostra de Cinema de Mataró

2009-10-12T04:34:00.000-07:00

Del 28 octubre a l' 1 de Novembre

Grup del facebook.

Josep Punsola i Vallespí

2009-10-06T09:26:00.000-07:00

Josep Punsola i Vallespí (1913-1949) fou un poeta mataroní. Membre molt actiu de la Unió Excursionista de Catalunya, va treballar intensament per recuperar la cultura catalana després de la Guerra Civil espanyola.

El recull complet de la seva obra poètica traspua una lírica rica i diversa en el que conviuen poemes de fonda preocupació metafísica amb d'altres en què adquireixen relleu la quotidianitat i l'expressió emotiva. Poemes que connecten íntimament amb la pròpia biografia de l'autor i amb els esdeveniments que la marcaren. Poeta que, encara que truncat en plena joventut, corprèn per la riquesa lingüística i la qualitat emotiva dels seus versos.

A Mataró, va organitzar una secció musical a la seu de la Unió Excursionista de Catalunya i va col·laborar amb el músic i escriptor Elisard Sala i Casassas en l'elaboració de les lletres de les Cançons de muntanya, de nit i de camí (1949). Va ser guionista de pel·lícules amateurs, com Porta Closa (1948), d'Enric Fité.

El 1949 va editar un recull de la seva obra poètica, Poesies, que es va reeditar l'any 1970. L'any 1989 el Patronat Municipal de Cultura de Mataró va editar la seva Obra Poètica Completa, a cura de Maria-Mercè Bruguera i Barbany (ISBN 8486556767).

Enguany es commemora el 60è aniversari de la mort del poeta (Mataró, 1913-1949). Per aquest motiu s’ha constituït una comissió Ciutadana d’Homenatge a la seva figura formada per vuit entitats de la ciutat amb el suport de l’Ajuntament de Mataró i la Caixa d’Estalvis Laietana.

Durant els mesos de maig a novembre de 2009 s’han programant tot un seguit d’activitats per recordar la figura d’aquest emblemàtic poeta mataroní.

Fins al 18 d' octubre, a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, podem trobar una exposició en commemoració de la seva figura com a poeta. La mostra està dividida en cuatre blocs:

L' home i el poeta

Tertúlies i cançons

Guionista i actor

El record en el temps

http://www.xtec.cat/crp-mataro/2009/mediateca/maletes/maletapunsola/dossierprimaria.pdf
(aquí podreu trobar una sel.lecció de poemes)

Agenda cultural de l' octubre 2009

2009-10-06T09:09:00.001-07:00

090909

2009-09-30T04:06:00.001-07:00

Diumenge 27 de Setembre pedalem contra el canvi climàtic

2009-09-23T09:33:00.000-07:00

PARTICIPEU!

Hola a totes i a tots!

Us volíem informar, que el diumenge 27 de setembre, el BACC (Bicicleta Club de Catalunya) organitza una pedalada a tota Catalunya contra el canvi climàtic. És una activitat dins la Setmana de la Mobilitat Sostenible que és celebra cada any. Es per això que ens han demanat al BAM ( Bicicletes Amics de Mataró) que organitzem a la ciutat la pedalada que es farà simultaneament a més de 100 ciutats de Catalunya. Aquí podeu veure les poblacions:

http://www.pedala.org/index.php

Aquest esdeveniment ja fa uns anys que es fa i a Mataró encara no s'hi havia fet mai. Es per això que us animem a participar-hi, tant per qui ja aneu en bici per la ciutat com els que no. La motivació es promoure l'us de la bicicleta com a vehicle que no contamina i que ens permet disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica de les nostres ciutats.

Hem fet un recorregut per dins a Mataró i per carrils bici que els envolten, ben segur que passareu per llocs on no heu passat mai amb desnivells suaus aptes per a tothom.

El recorregut és de 8,6 km: Circuit de bicicletes (nou Parc Central), recinte firal, carrer dels Pirineus, Via Europa, Plaça d’Itàlia, Via Europa, carrer dels Pirineus, Avda. de Puig i Cadafalch, Parc de Cerdanyola, Avda. La Gatassa, Plaça Serra i Xifra, Rda. President Lluís Companys, Porta Laietana, carrer Juan de la Cierva, Carrer de Newton, Avda. del Port, Passeig Marítim, Passeig del Callao, Rda. Cervantes, Rda. d’Alfonso X, Plaça Espanya, nou Parc Central.

Ens trobarem a partir de les 10.00 h. i sortirem a les 10,30 h. Un cop finalitzada la pedalada, farem un refrigeri per els participants (1,5 €), i es repartiran samarretes de la pedalada.

Bicicleta Amics de Mataró

Descobrint la Científico Excursionista de Mataró 1899-2009

2009-09-17T09:06:00.001-07:00

Tot comença, avui pujo al Turó de Mata amb bici, així entre suors i caracoleig arribo a descobrir la primera petjada en forma de monòlit de l' excursionista mataronina. És un element gris amb base de cub i pic de cilindre al vell mig del turó Onofre des d' on divisem una de les millors (per mi la millor) vista de Mataró i les Cinc Sènies. Què deu ser? qui són aquesta gent?...

En aquest article –escrit l’any del centenari per als FULLS del Museu Arxiu de Santa Maria, abril de 1999–, l’autor, Director de CINGLES, –la revista dels Científics–, fa un repàs de l’activitat desplegada per aquesta vella i dinàmica entitat mataronina que, com assenyala, no s’ha limitat a la pràctica estricta de l’esport, sinó que ha tingut, a més, una important projecció ciutadana, una de les característiques diferencials de l’excursionisme català.

PERE TIÓ I CASAS

ARA FA CENT DEU ANYS...

Els darrers anys del segle passat estan marcats per la pèrdua de les últimes colònies d’Ultramar, la crisi econòmica i el consegüent malestar social. Les fàbriques perden els seus principals mercats i entre els treballadors hi ha rebombori. El sistema polític de la Restauració demostra la seva ineficàcia per a resoldre els problemes de la nova societat industrial.

Mentre els polítics i intel·lectuals castellans, la generació del 98, no es treuen de la boca la paraula desastre, a Catalunya, al contrari, s’estan vivint uns moments crítics però esperançats, optimistes. S’està preparant el moment de la generació encapçalada per Enric Prat de la Riba, que encarna el catalanisme polític. Davant d’un Estat que fa fallida, els homes formats en la Renaixença es preocupen per recuperar la història, l’art, la literatura i l’arquitectura pròpies i identificatives d’una personalitat col•lectiva. Es mira endavant, però amb les arrels ben enfonsades en el passat. L’afany de progrés i modernització es demostra amb la vitalitat de la nova burgesia emprenedora que queda simbolitzat en l’atreviment amb què accepten i promocionen l’estètica modernista més creativa del món.

La nova arquitectura es fa a Barcelona, però també a tot Catalunya. I a Mataró. El 1897 Josep Puig i Cadafalch dissenya la botiga modernista de can Palomer (avui can Pinós) a la plaça Xica mentre està dirigint les obres de la casa de l’industrial mataroní Joaquim Coll i Regàs del carrer d’Argentona, el millor exemple local d’arquitectura modernista, una casa que s’estrenarà l’any següent. Tot i la crisi, el primer de gener de 1899 a Mataró s’inaugura l’enllumenat públic elèctric.

LA FUNDACIÓ

En aquest context una colla de joves mataronins ens fan saber a través de les pàgines del Diario de Mataró y su Comarca (12 de maig de 1899) que acaben d’inaugurar l’Associació Excursionista de Mataró amb el propòsit de "recorrer nuestra comarca y principalmente nuestros alrededores, tomando vistas de los puntos más notables y recogiendo cuantos datos puedan resultar de interés para la historia de esta tierra".

Pocs dies després, el 21 de maig, el setmanari catalanista La Costa de Llevant ens informa que "Lo decidit jovent que ab molt d’entusiasme s’ha emprès la obra magna de fer una serie de reproduccions dels principals monuments de la Costa Llevantina, comensant per Mataró y la seva comarca, te ja ultimats els planos del Castell de Burriach y del Onofre Arnau. Avuy creyém que haurán anat los escursionistas a visitar á ca’n Tria del vehinat de Mata, una de las pagesías més antigas d’aquesta comarca. Sabem que dintre poch donaran a coneixer los primers travalls que hagin fet y que algun d’ells es molt notable é interessant per l’Historia de Catalunya.

"Ens complaurían molt que’l jovent seguís les petjades dels simpátichs folk-loristes senyors Mayol, Cabañes (D.Joan) y Pascual, que ab tan dalit han emprés una campanya tan profitosa per l’Historia de la Patria Catalana y als cuals felicitém desde aquesta secció".

Aquestes dues primeres notes ens diuen d’una manera clara quin era el seu programa, què feien i qui eren.

El Catalanisme a Mataró entre 1914 i 1939, segons Joaquim Casas (uns apunts) I part

2009-09-08T09:16:00.000-07:00

Transcric en part el document que em sembla de gran interès, podeu trobar-lo complert sota el mateix títol i en versió PDF a la xarxa.-

Entre finals d'octubre i primers de novembre de l'any 1977, van tenir lloc a la nostra ciutat els actes finals de la campanya El català al carrer, organitzats pel Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana. Es va programar un cicle de quatre conferències per tractar diferents temes, a càrrec de reconeguts especialistes. Entre ells Joaquim Casas i Busquets, escriptor i amb una llarga trajectòria periodística, social i pública a la ciutat, abans i després de la guerra.

A partir d'ara reprodueixo fragments de la conferència, la reproducció la fa Josep Puig i Plà a partir d'una transcripció mecanoscrita, lògicament un resum, permetent-se certes llicències alhora de reblir els termes disconnèxos afirmant no perdre el fil de les paraules del conferenciant amb la garantia del ferm coneixement de l' autor.

"Aquests vint-i-cinc anys que tractarem van de 1914 a 1939... aclarim conceptes: catalanitat vol dir manera d' ésser; catalanisme vol dir manera d' actuar. Hi pot haver un catalanisme religiós, literari, social, polític. Per què la catalanitat i el catalanisme? són fills pràcticament de l' ocupació de les forces a Catalunya."

"hi ha unes accions i reaccions en la història de Catalunya que han donat un sentit de catalanitat als seus habitants" (referint-se a fets com els del 1714, Guerra Civil...)

"L' any 1914 s' inicia la Guerra Europea, [Guerra de les nacionalitats]. Aquest mateix any Prat de la Riba creà la Mancomunitat de Catalunya. El 1914 el català al carrer es parlava a tot arreu, perquè hi havia pocs [castellans]. No s' escrivia, però, gaire enlloc; només es petites publicacions. Hi havia el gran inconvenient que les normes de l' idioma de Pompeu Fabra no s' havien popularitzat( vista com a capitalina la normativa sense tenir en compte els diversos dialèctes); només es feu a nivell intel.lectual... "

"A Mataró un dels fets més singulars va tenir lloc durant l' àpat que feren els homes del Cau Grillat, que havien tingut el seu local a les Espenyes. El Cau era un club, un clan, on hi havia gent esquerrana , intel.lectual. Tots els membres eren germans; es reunien amb vesta i cucurulla i feien unes cerimònies. El president era en Subirà. Hi discutien molt. Allà hi havien anat a xerrar Serra i Moret ( socialisme catalanista) i Margarida Xirgu. Al cap d'uns anys, durant la Dictadura, els del Cau publicaren un llibre (Socrastí i Companyia, Memòries del Cau Grillat. De la vida viscuda, editada a partir de 1923) i ho anaren a celebrar amb un àpat al bar ideal, darrera de Santa Anna. Acordaren no tenir massa respecte de la bandera nacional. Algú ho va xerrar i els van agafar a tots; els van posar moltes multes i els van portar a la Model. Amb la República se'ls tornà l' import de la sanció econòmica."

és 9?

2009-09-08T08:54:00.001-07:00

Intervenció "09 09 09"

09 09 09 és una noua intervenció amb nouranta-nou nouradors que noustraran la seva nou al carrer nou número nou de nou a nou el dia nou del nou del dos mil nou.

Actuació de Pau Riba a les nou i nou del vespre.

Organitza: els n9u n9us

Amb el suport de l'Institut Municipal d'Acció Cultural de Mataró

El Parc Central s' obra a la ciutat (II part)

2009-09-01T08:19:00.000-07:00

El mes de març de l'any 1917 el periòdic local "El Nuevo Ideal" publica un reportatge sobre el parc, que ressalta com estava d'abandonat. L'autor visita el monument a Clavé regalat per les masses corals de la ciutat, i explica "la dejadez en que dicho monumento hállase entregado, pues els busto está descuidadísimo y desfigurado, y el jardín o meseta que lo rodea, tan crítico en plantaciones abandonado", i que la làpida havia estat malmesa. L'antic velòrom era en estat d' abandó "sin frondosidad estética en floricultura y lleno de hierbas silvestres en cantidad para mantener un rebaño". Les gàbies d' ocells "convertidas en un criadero particular de aves para el negocio de la cazuela. Solo de la ciudad hay dos pavos reales y unos ejemplares de gallinas". El xalet era convertit en una barraca, despintat, amb els vidres trencats, i ple d'herbes a l'entorn, i la bassa plena de brutícia i insectes. Als jardins de la part alta no hi havia flors, només " tubérculos y hortalizas destinados al sostenimiento del criadero avicultor". El motor de l'aigua era espatllat i tot el jardí assedegat, el colomar era destrossat i inútil.

Tot passejant el nostre crític escolta "una atroz vocerío que partía de un grupo de aspirantes a diputado que cada día se reunen en un congreso para encaminar Europa", al lloc que era conegut com el Senat. Certament, vora el xalet petit a la part alta de la pista abandonada s' hi va fer una mena de sot on els avis s' hi trobaven a discutir política, i allà hom arreglava Espanya. Els dies d'hivern assoleiats era molta la gent que hi anava a passar una estona, llavors el parc, tot i el seu lamentable estat, era molt popular i si feien moltes activitats recreatives, com, per les Santes, el repartiment de premis als alumnes de les escoles públiques. Però encara més visitat per la jovenalla enamoradissa, i els nombrosos racons boscans els vespres eren plens de mirades furtives i s' hi produïen el que un rector en diria "roces".

A la placeta "dels enamorats" s' hi instal.la el bust en bronze de Clavé l'octubre de 1912, i el novembre de 1925 s' inaugura el bust de Pep Ventura que havien donat les societats corals de la comarca i les de la ciutat: "Germanó", "Harmonia" i "La Perla". Tot i les petites modificacions dels anys vint: el colomar, l'umbracul, i el dipòsit per aprofitar l'aigua de la mina de Canaletes, ben aviat es planteja la reforma general, que s' encarrega a l'arquitecte barceloní i tècnic en jardins Nicolau Rubió i Tudurí.

Carrer, Serenata i Sant Ramon

2009-08-13T08:53:00.000-07:00

Un any més arriba el 27 d' Agost, Sant Ramon s' engalana, els veïns surten, munten i disfruten un cop més de la seva merescuda serenata que ja fa uns anys que dura. Alguns entesos la situen a inicis del segle XIX, concretament cap al 1834, encara que segurament els primers registres publicats van més endavant (30 anys) estem davant de la festa més antiga de Mataró, parlem de carrers, el cofoi Ramon té un deixeble en Ramonet que intervé per descomptat aquest any; petits, grans i mitjans gaudiràn de sopar, jocs i música.

No queda temps per pensar en l' inici de temporada, les vacances tenen encara un plat fort i la gent ho sap, la falta d' experiència directa no em priva de mantenir un lligam especial amb aquest dia i carrer, sols anomenar a Lluís Gallemí entendreu del que parlo. Aquell que any rere any com a cap de junta organitzadora manté viva aquesta festa amb el suport dels veïns que responen encantats a la crida.

Per altre banda s' hauria d' entendre que, independentment dels barris que no ens dona peu a comentar en aquest escrit, les festes de carrer de Mataró-Centre, com les de Sant Ramon, Sant Joan, Amàlia, Jaume Balmes, Bonaire i altres tenen una tradició enorme i consolidada des de fa molts anys; han creat un teixit social ferm i donen prestigi amb les bones formes i convivència exemplars durant les mateixes a tota la ciutadania. Segueixen i seguiran fent història i tenen un prestigi guanyat justament que s' ha aconseguit gràcies d' una forma o altre a tots els veïns que les han fet possible

http://www.associacioveinsmatarocentre.blogspot.com/

Des d' Un Mataró no tant llunyà us desitgem;

Què en tingueu per molts anys!

Aquí fem Les Santes

2009-07-20T08:24:00.000-07:00

Família Robafaves - 1902 - Cartell de 1995 (Jordi Cuyàs)

Santa Juliana i Semproniana foren dues màrtirs del cristianisme. Deixebles de Sant Cugat van ser decapitades l'any 304 a l'actual municipi que porta el nom del Sant al Vallès Occidental. A partir d'un estudi fet el 1722 per part del frare Joan Gaspart Roig i Jalpí, on es defensava el seu origen mataroní, la ciutat de Mataró va iniciar una disputa amb Sant Cugat per reclamar les relíquies de les Santes que s'allargà fins l'any 1852, quan el Papa Pius IX les nomenà patrones de Mataró.

http://www.lessantes.net // www.festes.org

Cartell de 1975 (fem-les)

A finals dels anys 70 i primers dels 80 es forjava a la nostra ciutat un canvi radical, m'atreviria a dir de ruptura, pel que feia al model de la festa. Arrossegàvem els tics de les festes franquistes i solament l’Ofici, Els Gegants (la Família Robafaves) i els Nans, i els focs a baix a mar, conservaven l’esperit del que havia de ser la Festa Major. Amb el lema "Fem-ne Festa Major", un grup de joves iniciaven a mitjan dècada del 70, els primers canvis, i en molts casos van establir les bases de com seria la festa fins als nostres dies. La ruptura es formalitzaria quan l’any 1979, amb el primer Ajuntament democràtic sortia al carrer el programa de Les Santes, ara ja elaborat per un grup obert i voluntari de ciutadans i ciutadanes que, preservant els actes més tradicionals (Crida, Ofici, Cercaviles i Dormides de Gegants, els Focs..) començaven a incorporar actes de nou format que mica en mica anirien consolidant el model de la festa.

Mataró-Llavaneres

2009-07-14T11:28:00.000-07:00

Jordi Cornuella, 1962.

Dins del recull "El germà de Càtul i més coses" 1997 Premi Nacional de Crítica de poesia catalana.

FESTES DEL CARRER JAUME BALMES

2009-06-30T11:13:00.000-07:00

NEVADA de 1962

AQUEST ANY A LA CASA DE LA PALMERA

Una festa que coordinem amb la il.lusió i participació dels veïns del carrer i rodalia, ara fa tot just 6 anys!

El 3 i 4 de Juliol, t'hi esperem!

La Guerra del Francès a Mataró

2009-06-29T06:45:00.000-07:00

“Luego después del departo de las tropas francesas, algunos individuos de Mataró y de otras Poblaciones del Corregimiento precisaron al Cavallero Governador de Coupigny a que diese las armas a la plebe, que concistían en unos 150 fusiles existentes en la Casa de la Ciudad; otros individuos de Mataró creieron ser prematuro el armamento y muy arriesgado; porque, siendo Mataró una Ciudad por todas partes habierta, sin fortificaciones ni murallas, con tres caminos reales a la parte de Levante y otros tres a la de Poniente, era facilíssima y casi cierta la invación de un Exército de diez mil hombres de tropa que se hallava tan cerca como lo es Barcelona, solo distante cinco horas (…) Todas estas razones y reflecciones no fueron suficientes para impedir que en el discurso de media hora se resolviese la formación de la Junta de Gobierno, se diesen las armas, se tocase a rebato y se dispusiese el armamento del Castillo de Montgat, que en los primeros días sólo se componía de un corto número de jóvenes de Mataró y algunos somatenes de los Pueblos vezinos, poco disciplinados, desovedientes y malcontentos; y a pesar que algunas personas bien intencionadas hicieron ver lo muy débil de la defensa y el inminente peligro en que se hallava Mataró de una incursión que seguramente tendría fatales resultas, con todo percistieron los demás en su determinación; y a fuersa de movimientos lograron la venida de Somatenes de distintas partes de Cataluña, que juntaron unos dos mil hombres”

(Relat de l’aixecament de Mataró durant els primers dies de juny de 1808. Citat a: Beulas, E.- Dresaire, A.: La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814). Mataró, Ed. Alta Fulla, 1989, pp. 245-246)

Mataró, gest a gest

2009-06-28T08:45:00.001-07:00

Avui... LA REVETLLA des de 1994

2009-06-23T11:02:00.000-07:00